Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dissabte 7 de desembre de 2024
Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.
Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.
Tot es capgirà el passat 30 de novembre després d’una ofensiva de quatre dies en què els rebels islamistes del Hayat Tahrir al Sahms, Organització d’Alliberament del Llevant, grup format per militants del desaparegut Front Al Nusra, antiga franquícia d’AlQaida, aprofitant l’absència dels protectors d’Al-Assad, l’aviació russa i Hezbol·là, conqueria la segona ciutat de Síria, Alep, mentre l’exercit sirià fugia i els rebels obtenien es feien seus els arsenals que abandonava. I agafant l’autopista M5 que porta cap a Damasc, sense que esporàdics bombardejos russos hi poguessin fer res, dijous el rebels conquerien la ciutat de Hama. Una ciutat de població sunnita que no ha oblidat la massacre que Hafed al-Assad, pare de l’actual president, va perpetrar el 1982 per esclafar una revolta. Un enfonsament i fugida que recorda la caiguda del nou règim iraquià a Mossul el juny de 2014, quan l’exèrcit, deixant les armes, va marxar espaordit davant Estat Islàmic. Es diu que el líder del grup Tahrir al Sahms, Mohammad al-Yulani, s’ha moderat i que les seves polítiques no seran les que implantaven fa uns anys Al-Qaida i Estat islàmic. Però també es va dir dels talibans quan van conquerir Kabul, i ara les dones no poden ni estudiar ni treballar, ni tampoc parlar pel carrer.
Per més que ara Rússia enviï avions, serà difícil evitar que el rebels conquereixin més territori i fer-los fora d’Alep. Recordem que el 2016 es van rendir després de bombardejos massius que van arrasar tota la part de la ciutat que controlaven. I a més Rússia té el gruix de l’aviació a Ucraïna mentre Hezbol·là, que feia de força, està debilitat. Donat que el més probable els insurgents obtinguin el control de bona part de Síria, ara Turquia com a protector seu guanya la partida tenint la clau del futur. I a la vegada ataca els kurds de Rojava amb el desig d’expulsar-los de les regions fronteres. Uns kurds que han de lluitar de nou contra Estat Islàmic, que s’ha reactivat en llocs d’on ha fugit l’exèrcit. Turquia està obtenint dues victòries disparant pocs trets.
Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.
Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.
Per més que ara Rússia enviï avions, serà difícil evitar que el rebels conquereixin més territori i fer-los fora d’Alep. Recordem que el 2016 es van rendir després de bombardejos massius que van arrasar tota la part de la ciutat que controlaven. I a més Rússia té el gruix de l’aviació a Ucraïna mentre Hezbol·là, que feia de força, està debilitat. Donat que el més probable els insurgents obtinguin el control de bona part de Síria, ara Turquia com a protector seu guanya la partida tenint la clau del futur. I a la vegada ataca els kurds de Rojava amb el desig d’expulsar-los de les regions fronteres. Uns kurds que han de lluitar de nou contra Estat Islàmic, que s’ha reactivat en llocs d’on ha fugit l’exèrcit. Turquia està obtenint dues victòries disparant pocs trets.
erò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.
Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.
Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.
Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.
rò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.
Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad
Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.
Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.
Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.
Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.
