TURQUIA GUANYA DUES PARTIDES GAIREBÉ SENSE DISPARAR. Analitzo al Punt Avui l'enfonsament del règim de Baixar Al-Assad

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dissabte 7 de desembre de 2024

Si bé des de la cre­ació d’Israel es deia que les guer­res ara­bois­ra­e­li­a­nes i l’ocu­pació dels ter­ri­to­ris pales­tins eren el con­flicte al vol­tant del qual giren les ten­si­ons geo­polítiques al Pròxim Ori­ent, hi ha una altra teo­ria que con­si­dera que les guer­res ara­bois­ra­e­li­a­nes i l’ocu­pació dels ter­ri­to­ris pales­tins són una dis­tracció de la veri­ta­ble pugna que des de fa segles viuen el Pròxim Ori­ent i el món islàmic, la mil·lenària lluita entre àrabs, per­ses i turcs. De fet els últims anys, amb l’acos­ta­ment de les monar­quies àrabs a Occi­dent, Israel havia dei­xat de ser l’ene­mic de l’Aràbia Sau­dita, que tenia ja com a prin­ci­pal adver­sari l’Iran. Un Iran que forma part de l’ano­me­nat Eix de la Resistència jun­ta­ment amb la milícia liba­nesa Hez­bol·là, els hout­his del Iemen, milícies xiïtes de l’Iraq, els pales­tins de Hamàs i el règim del pre­si­dent sirià, Bai­xar al-Assad. Des del 7 d’octu­bre de l’any pas­sat la geo­política tenia pre­sent la força d’aquest eix lide­rat per Tehe­ran, que s’eri­gia en l’únic defen­sor dels pales­tins.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Tot es capgirà el passat 30 de novembre després d’una ofensiva de quatre dies en què els rebels islamistes del Hayat Tahrir al Sahms, Organització d’Alliberament del Llevant, grup format per militants del desaparegut Front Al Nusra, antiga franquícia d’AlQaida, aprofitant l’absència dels protectors d’Al-Assad, l’aviació russa i Hezbol·là, conqueria la segona ciutat de Síria, Alep, mentre l’exercit sirià fugia i els rebels obtenien es feien seus els arsenals que abandonava. I agafant l’autopista M5 que porta cap a Damasc, sense que esporàdics bombardejos russos hi poguessin fer res, dijous el rebels conquerien la ciutat de Hama. Una ciutat de població sunnita que no ha oblidat la massacre que Hafed al-Assad, pare de l’actual president, va perpetrar el 1982 per esclafar una revolta. Un enfonsament i fugida que recorda la caiguda del nou règim iraquià a Mossul el juny de 2014, quan l’exèrcit, deixant les armes, va marxar espaordit davant Estat Islàmic. Es diu que el líder del grup Tahrir al Sahms, Mohammad al-Yulani, s’ha moderat i que les seves polítiques no seran les que implantaven fa uns anys Al-Qaida i Estat islàmic. Però també es va dir dels talibans quan van conquerir Kabul, i ara les dones no poden ni estudiar ni treballar, ni tampoc parlar pel carrer.

Per més que ara Rússia enviï avions, serà difícil evitar que el rebels conquereixin més territori i fer-los fora d’Alep. Recordem que el 2016 es van rendir després de bombardejos massius que van arrasar tota la part de la ciutat que controlaven. I a més Rússia té el gruix de l’aviació a Ucraïna mentre Hezbol·là, que feia de força, està debilitat. Donat que el més probable els insurgents obtinguin el control de bona part de Síria, ara Turquia com a protector seu guanya la partida tenint la clau del futur. I a la vegada ataca els kurds de Rojava amb el desig d’expulsar-los de les regions fronteres. Uns kurds que han de lluitar de nou contra Estat Islàmic, que s’ha reactivat en llocs d’on ha fugit l’exèrcit. Turquia està obtenint dues victòries disparant pocs trets.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Llegeix l'article al Punt Avui

Tot es capgirà el passat 30 de novembre després d’una ofensiva de quatre dies en què els rebels islamistes del Hayat Tahrir al Sahms, Organització d’Alliberament del Llevant, grup format per militants del desaparegut Front Al Nusra, antiga franquícia d’AlQaida, aprofitant l’absència dels protectors d’Al-Assad, l’aviació russa i Hezbol·là, conqueria la segona ciutat de Síria, Alep, mentre l’exercit sirià fugia i els rebels obtenien es feien seus els arsenals que abandonava. I agafant l’autopista M5 que porta cap a Damasc, sense que esporàdics bombardejos russos hi poguessin fer res, dijous el rebels conquerien la ciutat de Hama. Una ciutat de població sunnita que no ha oblidat la massacre que Hafed al-Assad, pare de l’actual president, va perpetrar el 1982 per esclafar una revolta. Un enfonsament i fugida que recorda la caiguda del nou règim iraquià a Mossul el juny de 2014, quan l’exèrcit, deixant les armes, va marxar espaordit davant Estat Islàmic. Es diu que el líder del grup Tahrir al Sahms, Mohammad al-Yulani, s’ha moderat i que les seves polítiques no seran les que implantaven fa uns anys Al-Qaida i Estat islàmic. Però també es va dir dels talibans quan van conquerir Kabul, i ara les dones no poden ni estudiar ni treballar, ni tampoc parlar pel carrer.

Per més que ara Rússia enviï avions, serà difícil evitar que el rebels conquereixin més territori i fer-los fora d’Alep. Recordem que el 2016 es van rendir després de bombardejos massius que van arrasar tota la part de la ciutat que controlaven. I a més Rússia té el gruix de l’aviació a Ucraïna mentre Hezbol·là, que feia de força, està debilitat. Donat que el més probable els insurgents obtinguin el control de bona part de Síria, ara Turquia com a protector seu guanya la partida tenint la clau del futur. I a la vegada ataca els kurds de Rojava amb el desig d’expulsar-los de les regions fronteres. Uns kurds que han de lluitar de nou contra Estat Islàmic, que s’ha reactivat en llocs d’on ha fugit l’exèrcit. Turquia està obtenint dues victòries disparant pocs trets.

erò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

rò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Devolucions en calent, de Melilla a Grècia. Analitzo com la sentència del Tribunal d'Estrasburg canviant de criteri i legalitzant les devolucions en calent a Ceuta i Melilla, es va redactar pensant en aplicar aquesta mesura als que volen entrar a Grècia des de Turquia i, en el cas que es reprodueixi un fluxe pels Balcans com fa cinc anys

Xavier Rius Sant, Nació Digital, dimarts 3 de marçde 2020

Fins fa tres setmanes, la jurisprudència de la Unió Europea considerava il·legals les devolucions col·lectives i les devolucions en calent de persones que acabaven d'entrar per un pas no habilitat a un estat membre de la Unió Europea i eren interceptades pels cossos policials prop de la frontera.
Així ho havia establert en diferents sentències, com la que va dictar en primera instància el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg l'any 2017, que va condemnar Espanya per la devolució en calent de dos migrants a Melilla l'any 2014. La sentència no qüestionava el dret a expulsar-los o a retornar-los. Però exigia que es fes després d’identificar els migrants, i obrir uns expedients individuals d'expulsió o devolució que, en el cas que concloguessin amb una ordre d'expulsió, es poguessin recórrer i donar-los l'oportunitat a que demanessin asil.

 Però aquesta sentència va ser recorreguda pel govern de Mariano Rajoy al mateix Tribunal d'Estrasburg que fa tres setmanes, fent un gir de 180 graus, canviava la seva doctrina i avalava les devolucions en calent dels migrants que són detinguts ja en territori espanyol, tot just després de saltar la tanca. I el tribunal ho justificava dient que els migrants havien entrat de manera violenta i tumultuària i que, a més, si haguessin volgut acollir-se al dret d'asil ho haguessin pogut fer als consolats espanyols del Marroc, com el de Nador, proper a Melilla, o al mateix punt del control policial de la frontera espanyola a l'enclavament nord-africà.
Uns arguments totalment falsos atès que, a un subsaharià indocumentat o sense el passaport vigent, que és com arriben la majoria, no se'l permet entrar físicament a les delegacions diplomàtiques. I per arribar legalment a les dependències fronteres espanyoles de Ceuta i Melilla abans s'ha d'haver sortit legalment del Marroc. Però el Marroc no deixa sortir a qui no porta un passaport en regla.

I és que aquest canvi de postura del Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea sembla que s'ha fet per donar marge legal als països europeus que, o bé van aixecar tanques fronteres amb motiu de la crisi migratòria de 2015 i 2016, o es plantegen aixecar-ne ara davant la crisi dels refugiats. I volen actuar amb contundència, fent recular per la força i de manera col·lectiva possibles nous fluxos de migrants o refugiats, com ja està passant aquest dies a la frontera terrestre o marítima entre Grècia i Turquia.
 

L'humanitarisme d'Angela Merkel està en hores baixes a Alemanya, país que va acollir la majoria de refugiats de fa quatre i cinc anys. I com a conseqüència del trencament del cordó sanitari a la ultradreta a l'estat de Turíngia, va haver de renunciar Annegret Kramp-Karrenbauer a ser la successora de la cancellera.
Però sigui qui sigui el successor de Merkel, sembla segur que amb els xenòfobs d'Alternativa per Alemanya, crescuts i presents a tots els parlaments dels lander, no es permetrà que un nou flux de refugiats, encara que fos molt menor, procedent de Síria i Turquia, arribi a Alemanya. I a mig camí entre Grècia i Alemanya i ha alguns dels estats del Grup de Visegrad com ara Hongria, partidaris d'aplicar tota la força per fer recular els migrants que són a Grècia o hi intenten arribar des de Turquia. I amb aquesta sentència d'Estrasburg ja tenen carta blanca per poder-ho fer.

La situació de la guerra de Síria, amb un nou flux de refugiats procedent de l'últim bastió rebel a la regió d'Idlib, i amb el president turc, Recep Tayyip Erdogan, disposat a utilitzar l'aixeta dels refugiats per aconseguir més fons de la Unió Europea o més suports internacionals en la seva pugna amb Rússia i el vencedor Al-Assad, ha estat el detonat d'aquest increment de refugiats intentant arribar a Grècia.

A Grècia hi governa la dretana Nova Democràcia, i també s'ha sentit abandonada per la Unió Europea. A les illes gregues hi ha més de 40.000 refugiats en condicions de vida infrahumanes, desitjosos d'anar a altres països de la Unió. I el govern pretén contenir-los construint centres d'internament tancats per milers de persones a les illes de Quios i Lesbos.
I és que en el fons de tot el que hi ha és el fracàs d'una Unió Europea que, amb 515 milions d'habitants, va ser incapaç fa quatre anys per egoisme d'uns, tacticismes d'altres i pura xenofòbia de molts altres, de gestionar l'acollida i distribució d'un milió de persones. I que ara es prepara per evitar que un nou flux de persones, fugint de la guerra, entri a la Unió Europea.                    

 Llegir a NacióDigital

LA FI DEL SOMNI DE ROJAVA? Analitzo al Punt Avui l'ofensiva turca al Kurdistan sirià

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, 13 d'octubre de 2019

El Marroc va guanyar el conflicte del Sàhara quan va començar a fer xantatge a la Unió Europea amb l’amenaça d’afavorir el pas d’immigrants marroquins, algerians o subsaharians cap a les costes espanyoles. Recep Tayyip Erdogan, que dimecres va començar l’ofensiva per aconseguir el control d’una àmplia franja del Kurdistan sirià al llarg de tota la frontera entre Síria i Turquia, creu que pot aconseguir la conformitat de la comunitat internacional a la seva ocupació de territori sirià, amenaçant Europa d’empènyer cap a Grècia bona part dels tres milions i mig de refugiats sirians. 

L’any 2016 la Unió Europea va signar un acord amb Turquia pel qual, a canvi de 6.000 milions d’euros i d’una exempció de visats per als ciutadans turcs que encara no s’ha signat, es faria càrrec dels refugiats i en readmetria una part dels que continuessin arribant a Grècia.

L’acord es va trencar parcialment fa tres mesos, com a resposta a les sancions de Brussel·les a Ankara per les seves prospeccions de gas en aigües de l’autoproclamada república turca de Xipre.

 Al-Assad vol aprofitar la invasió turca per desplegar les seves tropes a la regió kurda

Turquia va col·laborar en el creixement d’Estat Islàmic en facilitar el pas de milers de combatents que volien sumar-se a les seves files, i permetent el contraban de petroli de les zones controlades pel califat. I té, des de fa més d’un any, una aliança militar al nord-oest de Síria amb els rebels de l’antic Front al-Nusra, vinculat a Al-Qaida, i del que queda de l’Exèrcit Lliure Sirià, que es van refugiar allà amb la protecció turca, quan van deixar les zones d’on tornaven sota el control de Damasc.

Mentre les tropes sirianes van fer front als rebels i a Estat Islàmic amb l’ajuda russa, iraniana i dels milicians de Hezbol·là, al Kurdistan sirià els que es van enfrontar al Daesh van ser les milícies kurdo-sirianes de l’YPG, que van derrotar-lo gràcies a les armes i al suport dels Estats Units. Però per a Erdogan aquestes milícies kurdes són el principal enemic, per les seves vinculacions amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan que opera a Turquia i en voler que es consolidi un territori autònom dels kurds.

El fet que Donald Trump ordenés la retirada de les tropes, donant així el vistiplau a la invasió turca, ha esgarrifat el Pentàgon i el mateix Partit Republicà, donat que podria fer revifar Estat Islàmic en un moment en què l’Iraq viu una escalada de protestes contra el govern de Bagdad.

La clau d’aquesta jugada de pòquer la té Baixar al-Assad, que vol aprofitar l’ofensiva turca perquè els kurds sirians permetin a Damasc desplegar-hi les seves tropes, renunciant al somni de Rojava o d’un Kurdistan autònom com l’iraquià, i lliurant a Damasc el control dels jaciments de petroli.

El dubte és saber si Erdogan és capaç de permetre’s un enfrontament militar entre els seus tancs i avions i els sirians i russos dins de territori sirià. I si Al-Assad serà capaç de fer alguna oferta de semiautonomia als kurds, per tal que permetin que els trancs sirians arribin fins a la frontera turca, abans que sigui massa tard.

 Llegir al Punt Avui

UNA ATAC LIMITAT QUE NO CANVIA RES. Analitzo al Punt Avui l'atac a Síria fet ahir pels Estats Units, Gran Bretanya i França.

Xavier Rius, periodista. El Punt Avui, diumenge 15 d'abril de 2018  

Res no canvia després de l’atac limitat dels Estats Units, França i el Regne Unit a Síria de com estava la cosa fa uns dies, més enllà que Donald Trump, Teresa May i Emmanuel Macron han salvat una mica la seva imatge en haver complert les amenaces vers el règim sirià. Han aconseguit un cert protagonisme en un moment que tenen complexos i variats problemes interns. I han recordar als vencedors de les diverses guerres internes i externes que es donen a Síria que se’ls ha de tenir en compte.

És fa difícil saber quines són les propostes dels Estats Units en l’actual escenari donat el desgavell que impera a la Casa Blanca. No sabem si el president pretén o no la ràpida retirada de tropes i de l’ajuda militar als kurds que controlen el nord del país. Si el kurds es queden sense el suport de Washington potser no podran consolidar tot el territori que controlen de cara a una negociació amb Damasc per aconseguir una autonomia. I si es generés un espai buit, es podria reactivar un conflicte armat entre els kurds, els diferents grups islamistes, el mateix Estat islàmic, Turquia i les tropes de Damasc.

Qui sembla que té clar el que vol es Macron. El president francès mostra lideratge sumant-se a l’atac en nom de la ingerència humanitària, i va fer públic, ahir, documents dels serveis d’intel·ligència que provarien que sí que es van utilitzar armes químiques a Duma. Però, a la vegada, Macron reconeix la victòria de Baixar al-Assad i manté la visita a Damasc el mes vinent.

Els acords Sykes-Picot del 1916, amb què es van dibuixar les fronteres i zones d’influència al Pròxim Orient –aquella divisió francobritànica i aquelles fronteres que va intentar trencar Estat Islàmic fa quatre anys– posaven el que seria Síria i el Líban sota la tutela francesa. I París vol ser present en el pastís de la reconstrucció econòmica del seu antic protectorat, que no vol que quedi tot en mans de Rússia i la Xina, i en el dels equilibris d’influències polítiques, culturals i religioses, que no vol que quedin només en mans de Moscou i Teheran.

Paradoxal resulta en aquesta crisis el paper de Turquia. Allunyant-se Erdogan d’Europa i de l’OTAN, apropant-se a Rússia i legitimant la victòria d’Al-Assad, va obtenir el vistiplau tàcit de gairebé tothom per aconseguir el control de la regió kurda d’Afrin. Així ha frenat les aspiracions dels kurds de consolidar un territori continu al sud de tota la frontera amb Turquia. I els tancs turcs va conquerir Afrin amb l’ajut de grups rebels islamistes sirians que han obtingut la garantia d’Erdogan que allà no els atacaran les tropes de Damasc.

Turquia ha estat clau en els pactes amb el rebels de la zona de Ghouta per rendir-se i ser traslladats amb les seves famílies a enclavaments com ara Idlib, en mans d’altres grups islamistes, o Afrin, en mans de Turquia. També Turquia ha gestionat, aquesta setmana, l’evacuació dels rebels que quedaven al barri bombardejat el 7 d’abril. Al-Assad, amb els bombardejos de fa vuit dies, va derrotar de forma definida aquest grups establerts a menys de deu quilòmetres del centre de Damasc i, tot seguit, Turquia, amb el vistiplau d’Al-Assad, els va facilitar a ells i les seves famílies la sortida amb vida.

L’atac, tal com s’ha fet, ha evitat una espiral de difícils conseqüències entre Rússia i l’Iran, d’una banda, i els Estats Units amb l’OTAN, de l’altra, que potser haguessin desitjat Israel i l’Aràbia Saudita. Al-Assad continuarà en el poder sense cap opció de recanvi, i la Rússia de Vladímir Putin, potència militar i política guanyadora, en serà el seu garant.

 Llegir al Punt Avui, clica

SENSE PLA DE PAU A SÍRIA, analitzo al Punt Avui la treva que començà ahir i els interessos creauts i contraposats que fan difícil un pla de pau

Xavier Rius - Periodista

 El Punt Avui, 14 de setembre de 2016

De moment aguanta l'alto el foc pactat a Síria entre el secretari d'Estat americà, John Kerry, i el ministre rus d'Exteriors, Sergei Lavrov. Una aturada de 48 hores d'hostilitats prorrogables que, si es manté, es podria ampliar a una setmana i permetre que, de manera conjunta, l'aviació russa i la dels Estats Units bombardegin les posicions d'Estat Islàmic i de l'antic Front Al Nusra, ara anomenat, després de trencar amb Al-Qaida, Fatah al-Shams.

L'acord vincula, d'una banda, les tropes de Damasc i les forces i milícies dels aliats iranians i libanesos i l'aviació russa, mentre que, de l'altra, si és que se'ls pot posar en el mateix bloc, hi ha la Coalició Nacional Siriana, que agrupa part de l'oposició armada, l'Exèrcit Lliure Sirià, les Unitats de Protecció Popular Kurdes (YPG) aliades amb milícies àrabs que controlen bona part del nord del país. També vincula les tropes turques desplegades en territori sirià, que després d'atacar igualment Estat Islàmic i els kurds, han fet una falca al Kurdistan sirià per evitar que es consolidi amb un territori unificat.

No s'hi ha sumat ni Estat Islàmic ni, tampoc, l'antic Front al-Nusra, Fatah al-Shams, que és aliat a Alep amb milícies oposades a la vegada a Estat Islàmic i al règim de Damasc. Precisament algunes d'aquestes milícies, finançades per l'Aràbia Saudita, no s'hi han sumat, tot i que per ara el respecten.

Aquest alto el foc arriba mig any després de fracassar el del 27 de febrer, període en el qual el drama humanitari s'ha incrementat, sobretot a Alep. Però des de llavors han canviat algunes coses. La primera és que la condició de retirada d'Al-Assad ha desaparegut de les exigències dels Estats Units, i el règim de Damasc tot i algun revés a Alep, se sent fort gràcies a l'ajuda russa, que va entrar de ple en el conflicte ara fa poc més d'un any per donar suport al règim sirià. La segona és el retrocés d'Estat Islàmic, aconseguit, precisament, per la intervenció russa. La tercera és la pèrdua per part de Damasc d'un sector d'Alep que ha caigut en mans de l'amalgama d'opositors, responent Al-Assad amb més bombardejos que han incrementat el patiment de la població. I la quarta, és que Turquia ha entrat militarment en el conflicte, ocupant una franja del Kurdistan sirià, sense que aquesta vulneració del dret internacional hagi estat criticada, i Ankara s'ha assegurat que no es pugui consolidar un Kurdistan unit com l'iraquià.

Tot i això, hi ha analistes que qüestionen la implicació turca en el cas que s'incrementin les hostilitats, qualificant-la de temerària, donada la fragilitat de l'exèrcit turc que, després d'empresonar la meitat de generals i oficials, i amb una guerra latent al Kurdistan turc, i constants atacs terroristes, s'ha aventurat a entrar a la guerra siriana. Turquia és membre de l'OTAN, per la qual cosa aquesta implicació podria haver molestat els Estats Units, que han donat suport als kurds. Però el fet que John Kerry no s'hi hagi oposat, podria ser una contraprestació a Turquia a la qual potser haurà de contrariar si deneguen l'extradició de Fethullah Gülen, al qui Ankara acusa d'haver dirigit el cop d'estat de juliol.

Enmig d'aquest trencaclosques hi ha també Israel, que és fronterer pel Golan ocupat amb Síria. I des de fa temps el Front al-Nusra, ara Fatah al-Shams, ataca des de la localitat de Quneitra Israel, que respon amb bombardejos de l'aviació israeliana que entra a l'espai aeri sirià. I precisament ahir Damasc anunciava que havia fet caure un avió israelià que havia entrat a l'espai sirià. Israel, evidentment, ha negat haver perdut cap avió.

Aquest és, doncs, ara l'escenari d'un alto el foc que ha de permetre fer arribar ajuda humanitària a zones com Alep, una ciutat dividida entre els dos bàndols i que pateix un setge militar des de fa mesos. Però més enllà dels dies que duri, no hi ha cap pla de pau que permeti posar fi a la guerra, encara que Síria quedés partida. Continua havent-hi massa interessos contraposats, entre els quals hi ha la determinació d'Al-Assad de recuperar Alep i del president turc d'evitar que es consolidi un Kurdistan autònom. Per no parlar d'Estat Islàmic que en perdre territori pot escampar els atemptats suïcides per tot Síria i el conglomerat de milícies islamistes que se senten ara traïdes pels seus protectors.

I per sobre de tot hi ha una població civil que ha perdut entre tres-cents mil i mig milió de vides i deu milions de desplaçats i que ara per ara no veu el final del conflicte.

Llegir l'article al Punt Avui 

"INDETERMINACIÓ ABSOLUTA", article al Punt Avui sobre la coalició contra l'Estat islàmic

ACTUALITZAT 23 d'octubre 2014:
PUBLICAT  AVUI  DIJOUS 23 ACTUALITZAT L'ARTICLE EN L'EDICIÓ DE PAPER. Dilluns va sortir a la web del Punt Avui, però la pàgina en paper va caure a última hora per posar-hi publiciat 

-------------------
Aclariment:
Aquest article penjat i editat a l'edició digital avui dilluns  20 d'octubre, finalment no ha sortit en paper en caure la pàgina que ha estat ocupada per publicitat. Sortirà d'aqui uns dies.
Xavier Rius, periodista
El Punt Avui, 20 d'octubre de 2014

Text actualitzat edició en paper de dijous 23 d'octubre:

Dubto que hagi estat una bona idea que el Pentàgon hagi batejat amb el nom de Determinació Absoluta les operacions militars aèries de la coalició internacional liderada pels Estats Units contra l'Estat Islàmic (EI). No crec que el nom sigui adient, perquè una operació militar contra un enemic desplegat en un ampli territori amb moltes ciutats difícilment el pot combatre només de l'aire. I llançar armes des d'avions als kurds, com s’ha fet a Kobane, podria resultar contraproduent si es confirma que algun d’aquests carregaments va caure a mans dels gihadistes.

Però, més enllà de les limitacions d'una ofensiva aèria, hi ha la confrontació d'objectius i aliances dels diferents estats que participen en la coalició o que hi tenen veïnatge. I com s'ha reconegut ara a l'Iraq, sense una línia política clara, qualsevol intervenció, per aclaparadora que sigui, fracassa si no hi ha consens polític de com es pretén omplir aquell espai.

Així, tenim que l'Estat Islàmic lluita, per sobre de tot, contra els xiïtes de l'Iraq i els alauites de Síria, que considera apòstates, i tant Qatar com l'Aràbia Saudita volen que caigui Baixir al-Assad, com també volen que els xiïtes iraquians i l'Iran es debilitin. I molts dels països d'aquesta coalició ajuden, a la vegada, les altres milícies que lluiten a Síria contra Al-Assad. Així doncs, no hi ha acord de qui hauria d'ocupar l'espai que deixés l'EI si fos derrotat.

A l'Iraq, l'EI va obtenir suport entre els caps tribals sunnites a causa de la política sectària del xiïta Nuri al-Maliki enfront d'aquesta minoria. A la vegada, de països com Qatar o Aràbia Saudita, que ara bombardegen l'Estat Islàmic, van sortir els fons econòmics i milers de voluntaris de l'EI. Quan l'Estat Islàmic va prendre Mossul i les seves forces s'acostaven a Bagdad, l'Iran hi va enviar tropes, armes i assessors militars, mentre que els Estats Units van començar a bombardejar al nord, posant-se, de fet, els dos enemics històrics en el mateix bàndol. El pròxim 24 de novembre, acaba la ronda de negociacions a Viena sobre el programa nuclear iranià i sembla que els Estats Units i l'Iran estarien a prop d'un acord sobre el nombre de centrifugadores d'urani per a ús civil que pot mantenir Teheran i, a canvi, es relaxarien les sancions. Però l'Aràbia Saudita, que participa a la coalició, es nega a aquest acord nuclear, no només perquè la fi de les sancions reforçaria Teheran, sinó perquè consideren un perill per a la seva seguretat un Iran nuclear, encara que sigui només per a finalitats civils.

A més a més, hi ha el conflicte kurd. El principals beneficiats de l'ofensiva de l'EI a l'Iraq han estat els kurds, que van passar a controlar la ciutat petroliera de Kirkuk, abandonada per l'exèrcit iraquià. I molts kurds de Turquia del PKK van anar a lluitar al Kurdistan sirià contra els islamistes. L'assetjada Kobane ha esdevingut la ciutat màrtir del Kurdistan sirià, i mentre els Estats Units bombardegen les posicions de l'EI, Turquia impedeix que passin la frontera les armes i restringèix el pas dels milicians kurds necessaris per trencar el setge de Kobane. Unes armes i municions sense què els atacs americans són poc eficaços, atès que els milicians kurds només poden recuperar i consolidar els punts on l'aviació esclafa els islamistes, si els ocupa amb artilleria i metralladores abastides de munició. I, per embolicar-ho encara més, no oblidem que el PKK turc encara és considerat per la Unió Europea una organització terrorista.

Davant tota aquesta indeterminació d'interessos, l'únic que els té clars és l'Estat Islàmic, que sap el que vol: esclafar els xiïtes, sotmetre al kurds, convertir o expulsar els cristians i derrocar les monarquies petrolieres.

Dubto que hagi estat una bona idea que el Pentàgon hagi batejat amb el nom de Determinació Absoluta les operacions militars aèries de la coalició internacional liderada pels Estats Units contra l'Estat Islàmic (EI). No crec que el nom sigui adient, perquè una operació militar contra un enemic desplegat en un ampli territori amb moltes ciutats difícilment el pot combatre només de l'aire.

Però, més enllà de les limitacions d'una ofensiva aèria, hi ha la confrontació d'objectius i aliances dels diferents estats que participen en la coalició o que hi tenen veïnatge. I com s'ha reconegut ara a l'Iraq, sense una línia política clara, qualsevol intervenció, per aclaparadora que sigui, fracassa si no hi ha consens polític de com es pretén omplir aquell espai.

Així, tenim que l'Estat Islàmic lluita, per sobre de tot, contra els xiïtes de l'Iraq i els alauites de Síria, que considera apòstates, i tant Qatar com l'Aràbia Saudita volen que caigui Baixir al-Assad, com també volen que els xiïtes iraquians i l'Iran es debilitin. I molts dels països d'aquesta coalició ajuden, a la vegada, les altres milícies que lluiten a Síria contra Al-Assad. Així doncs, no hi ha acord de qui hauria d'ocupar l'espai que deixés l'EI si fos derrotat.

A l'Iraq, l'EI va obtenir suport entre els caps tribals sunnites a causa de la política sectària del xiïta Nuri al-Maliki enfront d'aquesta minoria. A la vegada, de països com Qatar o Aràbia Saudita, que ara bombardegen l'Estat Islàmic, van sortir els fons econòmics i milers de voluntaris de l'EI. Quan l'Estat Islàmic va prendre Mossul i les seves forces s'acostaven a Bagdad, l'Iran hi va enviar tropes, armes i assessors militars, mentre que els Estats Units van començar a bombardejar al nord, posant-se, de fet, els dos enemics històrics en el mateix bàndol. El pròxim 24 de novembre, acaba l'actual ronda de negociacions a Viena sobre el programa nuclear iranià i sembla que els Estats Units i l'Iran estarien a prop d'un acord sobre el nombre de centrifugadores d'urani per a ús civil que pot mantenir Teheran i, a canvi, es relaxarien les sancions. Però l'Aràbia Saudita, que participa a la coalició, es nega a aquest acord nuclear, no només perquè la fi de les sancions reforçaria Teheran, sinó perquè consideren un perill per a la seva seguretat un Iran nuclear, encara que sigui només per a finalitats civils.

A més a més, hi ha el conflicte kurd. El principals beneficiats de l'ofensiva de l'EI a l'Iraq han estat els kurds, que van passar a controlar la ciutat petroliera de Kirkuk, abandonada per l'exèrcit iraquià. I molts kurds de Turquia del PKK van anar a lluitar al Kurdistan sirià contra els islamistes. L'assetjada Kobane ha esdevingut la ciutat màrtir del Kurdistan sirià, i mentre els Estats Units bombardegen les posicions de l'EI, Turquia impedeix que passin la frontera les armes i els milicians kurds necessaris per trencar el setge de Kobane. Unes armes i municions sense què els atacs americans són poc eficaços, atès que els milicians kurds només poden recuperar i consolidar els punts on l'aviació esclafa els islamistes, si els ocupa amb artilleria i metralladores abastides de munició. I, per embolicar-ho encara més, no oblidem que el PKK turc encara és considerat per la Unió Europea una organització terrorista.

Davant tota aquesta indeterminació d'interessos, l'únic que els té clars és l'Estat Islàmic, que sap el que vol: esclafar els xiïtes, sotmetre al kurds, convertir o expulsar els cristians i derrocar les monarquies petrolieres.

Llegir al Punt Avui (clica)
 Més enllà de les limitacions d'una ofensiva aèria, hi ha la confrontació d'objectius i aliances dels estats que participen en la coalició