Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kurdistán. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kurdistán. Mostrar tots els missatges

dijous, 13 de març del 2025

Öcalan, renunciar a las armas para avanzar. La Vanguardia



Xavier Rius Sant, La Vanguardia, jueves 13 de marzo de 2025

Una característica de muchos de los grupos insurgentes que nacieron los años setenta es que sus líderes no supieron analizar el nuevo paradigma que se dio tras el fin de la Guerra Fría, por lo que la mayoría bien acabaron siendo aniquilados, bien como es el caso de algunas guerrillas latinoamericanas atrapadas en bucle acción represión, en el disfraz de cárteles de la droga cuyo único objetivo era perpetuarse. Y los dos únicos grupos insurgentes y terroristas que estos últimos años se han hecho con el poder en el país que combatían, han sido las antiguas franquicias de Al Qaeda en Afganistán y Siria, totalmente antagónicas a movimientos inicialmente marxista leninistas como el Partido de los Trabajadores del Kurdistán, PKK. Su líder, Abdullah Öcalan, desde la cárcel en la que cumple su cadena perpetua, pidió el pasado 27 de febrero a sus miembros tras 40 años de lucha y más de 40.000 muertos, el abandono de las armas y su disolución para continuar la lucha desde la vía social y política.

El pasado septiembre estuve en la zona oriental del Kurdistán turco y comprobé con mis propios ojos el muro de cemento y sistemas electrónicos construido por Turquía en la frontera con Irán. Muro pagado en parte con fondos europeos con la justificación que detendrá los flujos de migrantes, sobre todo afganos, pero que hace todavía más difíciles las incursiones y ataques del PKK. Además, las carreteras de esa región entre la ciudad de Van y el monte Ararat, están repletas de controles militares con sus check-points que son fáciles de cruzar cuando la situación está tranquila, pero que cuando se convocan protestas por parte de las organizaciones kurdas son bloqueados, registrándose todos los vehículos o interrumpiendo durante unas horas la circulación, dificultando el acceso al trabajo y la actividad agrícola e industrial. Militarización y restricciones impuestas en todo el Kurdistán turco al margen de los bombardeos que padecen por parte del ejército las zonas rurales o urbanas en la que se detecta actividad del PKK. Y pese a que candidaturas pro kurdas se hacen democráticamente con las alcaldías de buena parte de los pueblos y ciudades del Kurdistán turco, muchos alcaldes son destituidos acusados de simpatizar con el terrorismo. La existencia del PKK como guerrilla era la excusa perfecta para reprimir a toda la sociedad kurda e impedir sus derechos civiles.

Es evidente que Öcalan ha analizado los cambios habidos en el Kurdistan sirio tras la caída de Al Assad

Es evidente que Öcalan ha analizado los cambios habidos en el Kurdistan sirio tras la caída de Al Assad. El ejército turco y las milicias islamistas han continuado atacando la zona kurda de Rojava, con tropas turcas instaladas en dos franjas de territorio sirio al este y al oeste de Kobane, capital del Kurdistan sirio. Y Turquía justifica la ocupación y el mantenimiento de las hostilidades argumentando que las milicias kurdas del YPG son aliadas del PKK de Öcalan. Por si fuera poco, las tropas estadounidenses que, tras combatir con los kurdos al Estados Islámico ahora les dan una cierta protección, probablemente serán retiradas por Trump.
El pasado lunes el comandante de la Fuerzas Democráticas Sirias, y de la milicias kurdas, YPG, Mazlum Abdi, acordó con el presidente interino de Siria, Ahmed el Sharaa la integración de estas fuerzas en el ejército sirio, a la vez que la administración kurda se disolverá para integrase en la del Estado sirio. Se daba ahora la paradoja que Turquía y las milicias islamistas controlan dos franjas de territorio sirio de mayoría kurda al este y oeste de Kobane, mientras las Fuerzas de Defensa Siria y las YPG controlan un amplio territorio al sur y al este de mayoría árabe en el que la milicia kurda custodia a miles de ex combatientes del Estado Islámico, lo que significaba un gran coste.
Por ello que, si el PKK se disuelve y entrega las armas a la vez que la administración kurda de Kobane se integra en la de Siria, Turquía perderá la justificación para ocupar parte del Kurdistán sirio y continuar sometiendo a un estado de excepción al Kurdistán turco. Por otro lado, el presidente turco, Recep Tayyip Erdogan, precisa de los votos de los 60 diputados del DEM pro-kurdo para aprobar la reforma constitucional que le permitiría aspirar a un cuarto mandato. Y además, si el PKK se disuelve, Erdogan evita que el régimen de Teherán, que ha perdido su capacidad de influencia en Gaza y Líbano, tenga la tentación de armar ahora los kurdos y usarlos para desestabilizar. Así las cosas, para los kurdos de Turquía, dejar las armas, si va acompañado de una amnistía o rebaja de las condenas para los presos, incluido Öcalan, y se garantiza que los alcaldes kurdos puedan gobernar sus municipios, es la mejor de las opciones.




dilluns, 9 de desembre del 2024

Al Golani entra a Damasc sense ser Lawrence, Feisal ni Al Assad. El Triangle


 


Xavier Rius Sant, periodista, El Triangle, dilluns 9 de desembre de 2024


La caiguda de Damasc va passar de nit, la matinada de diumenge, després de confirmar-se que el dictador havia fugit, mentre es difonien imatges de soldats i policies traient-se els uniformes, marxant cap a casa. No recordo gaire precedents de caigudes d’un règim sobrevingudes de matinada i sense combats a la capital, ni tampoc de l’enfonsament tant ràpid del règim d’un país que després de mig segle governant, semblava que havia guanyat la guerra civil, i vuit dies després de la caiguda d’Alep, seguint l’autopista els insurgents entraven victoriosos a Damasc.

La caiguda del règim el passat diumenge es va anar constatant amb diversos vídeos. Primer, el de l’encara primer ministre Mohammad Ghazi al-Jalali, anunciant per la televisió que ell no fugia, es quedava a casa i estenia la mà a l’oposició per fer una transició pacífica. El segon és un vídeo ja de dia, quan els rebels islamistes controlaven sense cap resistència tota la capital, on se’l tornava a veure, ja com ex primer ministre, sortint de casa seva parlant per telèfon, escortat per un grup de rebels pujant a un cotxe que anava cap a un hotel on es reuniria amb els caps rebels per pactar el traspàs de poders. I el tercer i més significatiu l’arribada del líder dels rebels de Tahrir al Sahm, Mohammad al-Golani, algú considerat encara pels Estats Units com un terrorista gihadista líder de l’antiga franquícia siriana d’Al Qaida, arribant i fent el seu discurs a la mesquita dels Omeies de Damasc del segle VIII, símbol de l’esplendor d’una de les èpoques daurades de l’islam, quan el califat que governava els musulmans de tot el món s’ubicava a Damasc.

Si l’antic company d’armes d’Al Golani, Abu Baker Al Bagdadi, líder de l’Estat islàmic en conquerir la ciutat de Mossul el juny de 2014, anà a la gran mesquita de la ciutat on anuncià que es proclamava nou califa dels musulmans, Al Golani declarava a la Gran Mesquita de Damasc que la caiguda del règim d’Al Assad era una victòria per la regió que es purificava, i una victòria per la nació islàmica o la Umma, la comunitat del creients, nom amb el que s’anomena el conjunt des musulmans d’arreu del món. I ho feia a la mateixa mesquita on va entrar Saladí el segle XII, que va expulsar als croats cristians de Jerusalem, i on set segles i mig després, l’octubre de 1918 entraria triomfal el príncep Feisal, acompanyat del militar britànic conegut com Lawrence d’Aràbia.

Sembla evident que Rússia per mitjà de Turquia, mentor dels insurgents islamistes als que aquests anys ha protegit i armat, va posar com a condició per deixar caure Al Assad que els rebels no ataquessin la base aèria russa de Latakia, ni la naval de Tartus. I Turquia també va demanar a Al Golani que evités es donés una situació de caos com la que van patir l’Iraq i Líbia amb la caiguda de Saddam Hussein i de Gaddafi, ja que Erdogan necessita una Síria estable per forçar el retorn dels prop de quatre milions de sirians que hi ha Turquia. Però em permeto manifestar els meus dubtes que un gihadista que dirigeix l’antiga franquícia siriana d’Al Qaida sigui capaç de gestionar una transició pacífica posant d’acord sunnites, xiïtes, alauites, cristians, turcmans, kurds i altres minories i faccions, i s’abstingui de purgar l’exèrcit, la policia i l’administració, formant un govern provisional en la que hi haurien de ser tots els grups, excepte l’Estat Islàmic.

Precisament una de els causes de la irrupció i la força de l’Estat Islàmic a l’Iraq va ser que s’hi acabaren integrant molts dels soldats i policies del règim de Saddam Hussein que foren enviats a casa sense cap perspectiva de reinserció laboral. Una altra qüestió serà si la població que va patir durant dècades els crims primer del pare Hafez Al Assad, que esclafà el 1982 amb milers de morts la revolta de 1982 a Hama, i després del fill Bashar que pensàvem que havia guanyat la guerra el 2017, gràcies a la destrucció sencera de barris, pobles i ciutats provocants molts més morts, podrà perdonar aquests crims, i com es farà justícia. Però serà cabdal no només si Al Golani respecta els funcionaris, jutges, i directors d’empreses perquè tot continuï funcionant sinó també què fa amb els soldats i policies. És evident que si els deixa sense esperança de subsistència per ells i les seves famílies, poden acabar enrolant-se en alguna facció armada o crear-ne una pròpia.

Si els propers dies obren els bancs, els mercats, els començos i els ministeris, ajuntaments i els treballadors de les companyies energètiques, transport públic i tothom torna a la feina, serà un bon senyal. Però si el país continua aturat amb milicians amb un fusell dirigint el trànsit a les places i cantonades a crits d’Al·lahu Akbar, i fallant els serveis basics, significarà que va malament. I encara que Damasc pugui recuperar un relativa normalitat, està per veure si els diferents grups podran arribar a un acord de govern provisional o en cas contrari esdevé un estat fallit amb cada territori controlat per una milícia. Una altra qüestió serà si Turquia continua amb el seu atac als territoris del nord controlats pels kurds i les anomenades Forces de Defensa Sirianes. Uns kurds que només volen ser una regió autònoma, cosa que Turquia no accepta.

Damasc ja va viure el segle passat diversos i canvis de règim, com el de 1970 que protagonitzà Hafez al-Assad, pare del president ara derrocat que empresonava o afusellava uns quants militars i tot continuava funcionant. Però eren cops militars que no afectaven ni a la població, ni a l’administració perquè tot continuava funcionant. De canvi de règim com l’actual només hi ha el precedent de la presa de Damasc de l’octubre de 1918, quan l’exèrcit àrab del Princep Feisal i Lawrence expulsen als turcs. Episodi perfectament reflectit a la pel·lícula Lawrence d’Aràbia en la que dos dies després de la presa de Damasc la ciutat entra en un caos ingovernable per les disputes de les diferents tribus i faccions.

48 hores després de l’entrada dels rebels a Damasc ha deixat de funcionar internet, no hi ha benzina, falla l’electricitat i la capital s’ha quedat sense aliments, recordant allò que mostra la pel·lícula que va passar el 1918. Veurem si evoluciona a pitjor. Però si va ser un error creure que derrotant Saddam i desballestant l’exèrcit i l’administració civil, l’Iraq esdevindria una democràcia amb la tutela americana, tampoc sembla creïble que liderat per un gihadista que prové d’Al Qaida, Síria amb uns milicians islamistes tutelats per Turquia al poder a Damasc, es pugui fer funcionar el país, liderar un govern provisional i convocar per d’aquí un any eleccions i que aquestes siguin netes i el resultat sigui respectat per totes les faccions.

Es diu que els rebels de Tahrir al Sahm de Mohammad al-Golani, antiga franquícia d’Al Qaida, s’han moderat i que Turquia els controlarà perquè Erdogan vol poder fer tornar als refugiats sirians. Però també es va dir que s’havien moderat el talibans en prendre fa tres anys Kabul, i va resultar ser un altre engany.

        


La caída de Damasco pasó de noche, la madrugada del domingo, tras confirmarse que el dictador había huido, mientras se difundían imágenes de soldados y policías quitándose los uniformes, yéndose a casa. No recuerdo muchos precedentes de caídas de un régimen de madrugada y sin combates en la capital, ni tampoco del hundimiento tan rápido del régimen de un país que después de medio siglo gobernando, parecía que había ganado la guerra civil, y ocho días después de la caída de Alepo, siguiendo la autopista los insurgentes entraban victoriosos en Damasco.

La caída del régimen el pasado domingo se fue constatando con varios vídeos. Primero el del todavía primer ministro Mohammad Ghazi al-Jalali, anunciando por la televisión que él no huía, se quedaba en casa y extendía la mano a la oposición para hacer una transición pacífica. El segundo es un vídeo ya de día, cuando los rebeldes islamistas controlaban sin resistencia alguna toda la capital, donde se le volvía a ver, ya como ex primer ministro, saliendo de su casa hablando por teléfono, escoltado por un grupo de rebeldes subiendo a un coche que iba hacia un hotel donde se reuniría con los jefes rebeldes para pactar el traspaso de poderes. Y el tercero y más significativo la llegada del líder de los rebeldes de Tahrir al Sahms, Mohammad al-Golani, alguien considerado aún por Estados Unidos como un terrorista yihadista líder de la antigua franquicia siria de Al Qaeda, llegando y haciendo su discurso en la mezquita de los Omeyas de Damasco del siglo VIII, símbolo del esplendor de una de las épocas doradas del islam, cuando el califato que gobernaba los musulmanes de todo el mundo se ubicaba en Damasco.

Si el antiguo compañero de armas de Al Golani, Abu Baker Al Bagdadi, líder del Estado islámico al conquistar la ciudad de Mossul en junio de 2014, fue a la gran mezquita de la ciudad donde anunció que se proclamaba nuevo califa de los musulmanes, Al Golani declaraba en la Gran Mezquita de Damasco que la caída del régimen de Al Assad era una victoria para la región que se purificaba, y una victoria para la nación islámica o la Umma, la comunidad de los creyentes, nombre con el que se denomina al conjunto de los musulmanes de todo el mundo. Y lo hacía en la misma mezquita donde entró Saladí el siglo XII, que expulsó a los croatas cristianos de Jerusalén, y donde siete siglos y medio después, en octubre de 1918, entraría triunfal el príncipe Feisal, acompañado del militar británico conocido como Lawrence de Arabia.

Parece evidente que Rusia por medio de Turquía, mentor de los insurgentes islamistas a los que estos años ha protegido y armado, puso como condición para dejar caer a Al Assad que los rebeldes no atacaran la base aérea rusa de Latakia, ni la naval de Tartus. Y Turquía también pidió a Al Golani que evitase que se diera una situación de caos como la que sufrieron Irak y Libia con la caída de Saddam Hussein y de Gaddafi, ya que Erdogan necesita una Siria estable para forzar el retorno de los cerca de cuatro millones de sirios que hay en Turquía. Pero me permito manifestar mis dudas de que un yihadista que dirige la antigua franquicia siria de Al Qaeda sea capaz de gestionar una transición pacífica poniendo de acuerdo sunnitas, chiíes, alauitas, cristianos, turcomanos, kurdos y otras minorías y facciones, y se abstenga de purgar el ejército, la policía y la administración, formando un gobierno provisional en el que deberían estar todos los grupos, excepto Estado Islámico.

Precisamente una de las causas de la irrupción y la fuerza del Estado Islámico en Irak fue que se acabaron integrando en él muchos de los soldados y policías del régimen de Saddam Hussein que fueron enviados a casa sin ninguna perspectiva de reinserción laboral. Otra cuestión será si la población que sufrió durante décadas los crímenes primero del padre Hafez Al Assad, que aplastó en 1982 con miles de muertos la revuelta de 1982 en Hama, y después de su hijo Bashar que pensábamos que había ganado la guerra en 2017, gracias a la destrucción entera de barrios, pueblos y ciudades provocando muchos más muertos, podrá perdonar estos crímenes, y cómo se hará justicia. Pero será crucial no sólo si Al Golani respeta a los funcionarios, jueces, y directores de empresas para que todo siga funcionando, sino también qué hace con los soldados y policías. Es evidente que si los deja sin esperanza de subsistencia para ellos y sus familias, pueden acabar enrolándose en alguna facción armada o crear una propia.

Si en los próximos días abren los bancos, los mercados, los comercios y los ministerios, ayuntamientos y los trabajadores de las compañías energéticas, transporte público y todo el mundo vuelve al trabajo, será una buena señal. Pero si el país sigue parado con milicianos con un fusil dirigiendo el tráfico en las plazas y esquinas a gritos de Al·lahu Akbar, y fallando los servicios basicos, significará que va mal. Y aunque Damasco pueda recuperar una relativa normalidad, está por ver si los diferentes grupos podrán llegar a un acuerdo de gobierno provisional o de lo contrario se convierte en un estado fallido con cada territorio controlado por una milicia.

Otra cuestión será si Turquía continúa con su ataque a los territorios del norte controlados por los kurdos y las denominadas Fuerzas de Defensa Sirias. Unos kurdos que solo quieren ser una región autónoma, cosa que Turquía no acepta. Damasco ya vivió el siglo pasado varios y cambios de régimen, como el de 1970 que protagonizó Hafez al-Assad, padre del presidente ahora derrocado que encarcelaba o fusilaba a unos cuantos militares y todo continuaba funcionando. Pero eran golpes militares que no afectaban ni a la población, ni a la administración porque todo continuaba funcionando. De cambio de régimen como el actual sólo está el precedente de la toma de Damasco de octubre de 1918, cuando el ejército árabe del Príncipe Feisal y Lawrence expulsan a los turcos. Episodio perfectamente reflejado en la película Lawrence de Arabia en la que dos días después de la toma de Damasco la ciudad entra en un caos ingobernable por las disputas de las diferentes tribus y facciones.

48 horas después de la entrada de los rebeldes en Damasco ha dejado de funcionar internet, no hay gasolina, falla la electricidad y la capital se ha quedado sin alimentos, recordando lo que muestra la película que pasó en 1918. Veremos si evoluciona a peor. Pero si fue un error creer que derrotando a Saddam y desguazando al ejército y la administración civil, Irak se convertiría en una democracia con la tutela americana, tampoco parece creíble que liderado por un yihadista que proviene de Al Qaida, Siria con unos milicianos islamistas tutelados por Turquía en el poder en Damasco, se pueda hacer funcionar el país, liderar un gobierno provisional y convocar para dentro de un año elecciones y que éstas sean limpias y el resultado sea respetado. por todas las facciones.

Se dice que los rebeldes de Tahrir al Sahm de Mohammad al-Golani, antigua franquicia de Al Qaeda, se han moderado y que Turquía los controlará porque Erdogan quiere poder hacer volver a los refugiados sirios.

Pero también se dijo que se habían moderado los talibanes al tomar hace tres años Kabul, y resultó ser otro engaño.


diumenge, 13 d’octubre del 2019

LA FI DEL SOMNI DE ROJAVA? Analitzo al Punt Avui l'ofensiva turca al Kurdistan sirià

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, 13 d'octubre de 2019


El Marroc va guanyar el conflicte del Sàhara quan va començar a fer xantatge a la Unió Europea amb l’amenaça d’afavorir el pas d’immigrants marroquins, algerians o subsaharians cap a les costes espanyoles. Recep Tayyip Erdogan, que dimecres va començar l’ofensiva per aconseguir el control d’una àmplia franja del Kurdistan sirià al llarg de tota la frontera entre Síria i Turquia, creu que pot aconseguir la conformitat de la comunitat internacional a la seva ocupació de territori sirià, amenaçant Europa d’empènyer cap a Grècia bona part dels tres milions i mig de refugiats sirians. 

L’any 2016 la Unió Europea va signar un acord amb Turquia pel qual, a canvi de 6.000 milions d’euros i d’una exempció de visats per als ciutadans turcs que encara no s’ha signat, es faria càrrec dels refugiats i en readmetria una part dels que continuessin arribant a Grècia.

L’acord es va trencar parcialment fa tres mesos, com a resposta a les sancions de Brussel·les a Ankara per les seves prospeccions de gas en aigües de l’autoproclamada república turca de Xipre.
 Al-Assad vol aprofitar la invasió turca per desplegar les seves tropes a la regió kurda


Turquia va col·laborar en el creixement d’Estat Islàmic en facilitar el pas de milers de combatents que volien sumar-se a les seves files, i permetent el contraban de petroli de les zones controlades pel califat. I té, des de fa més d’un any, una aliança militar al nord-oest de Síria amb els rebels de l’antic Front al-Nusra, vinculat a Al-Qaida, i del que queda de l’Exèrcit Lliure Sirià, que es van refugiar allà amb la protecció turca, quan van deixar les zones d’on tornaven sota el control de Damasc.

Mentre les tropes sirianes van fer front als rebels i a Estat Islàmic amb l’ajuda russa, iraniana i dels milicians de Hezbol·là, al Kurdistan sirià els que es van enfrontar al Daesh van ser les milícies kurdo-sirianes de l’YPG, que van derrotar-lo gràcies a les armes i al suport dels Estats Units. Però per a Erdogan aquestes milícies kurdes són el principal enemic, per les seves vinculacions amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan que opera a Turquia i en voler que es consolidi un territori autònom dels kurds.

El fet que Donald Trump ordenés la retirada de les tropes, donant així el vistiplau a la invasió turca, ha esgarrifat el Pentàgon i el mateix Partit Republicà, donat que podria fer revifar Estat Islàmic en un moment en què l’Iraq viu una escalada de protestes contra el govern de Bagdad.

La clau d’aquesta jugada de pòquer la té Baixar al-Assad, que vol aprofitar l’ofensiva turca perquè els kurds sirians permetin a Damasc desplegar-hi les seves tropes, renunciant al somni de Rojava o d’un Kurdistan autònom com l’iraquià, i lliurant a Damasc el control dels jaciments de petroli.

El dubte és saber si Erdogan és capaç de permetre’s un enfrontament militar entre els seus tancs i avions i els sirians i russos dins de territori sirià. I si Al-Assad serà capaç de fer alguna oferta de semiautonomia als kurds, per tal que permetin que els trancs sirians arribin fins a la frontera turca, abans que sigui massa tard.


 Llegir al Punt Avui




dimarts, 30 de gener del 2018

EL KURDS TORNEN A PERDRE, Analitzo al Punt Avui l'ofensiva turca al Kurdistan sirià i la cimera de Sotxi sobre Síria



Un cop derrotat Estat Islàmic a Síria i l’Iraq, les diferents potències regionals i els països veïns tornen a castigar o a abandonar els qui amb més coratge i sense matisos han lluitat aquest darrers tres anys contra els soldats del califat: els kurds. Si el passat mes d’octubre el kurds iraquians van ser expulsats per l’exèrcit iraquià de l’àmplia franja de territori que havien arrabassat als gihadistes o que havien defensat dels atacs del califat quan l’exèrcit iraquià va fugir en desbandada, ara pateixen a Síria, a la zona d’Afrin, l’atac combinat de l’exèrcit turc i les milícies rebels de l’Exèrcit Lliure Sirià, enfrontades amb Damasc.
El president turc, Recep Tayyip Erdogan, que durant anys va donar suports als rebels àrabs que lluitaven contra el règim de Baixar al-Assad, ha aconseguit la quadratura del cercle afegint-se al pla de pau de Moscou, Damasc i Teheran, que rehabilita, de fet, el règim d’Al Assad, a la vegada que obté el permís de Rússia i Síria per aliar-se militarment amb els rebels de l’Exèrcit Lliure Sirià en aquest racó del Kurdistan sirià per expulsar-ne les forces kurdes, armades pels Estats Units i amb el seu suport, de les Unitats de Protecció Popular (YPG).
Amb aquest ofensiva Erdogan no només aconseguirà evitar que els kurds sirians controlin aquesta franja de la frontera amb el Kurdistan turc, d’on podrien ajudar els guerrillers del Partit del Treballadors del Kurdistan turc, d’Abdullah Ocalan, sinó que infla pit davant els Estats Units i provoca un perillós i inèdit enfrontament amb el membre més fort de l’OTAN, que ha ajudat els kurds i que desitjava que aquests controlessin part de la frontera.
Així el soldà-president Erdogan dona ales a l’històric nacionalisme turc, mostrant-se fort davant els seus socis de l’OTAN i contradiguent-los en la seva estratègia. Amb la seva aliança amb Rússia i Damasc, obté una victòria contra l’enemic real, que no era Estat Islàmic, sinó els kurds de dins i de fora de Turquia, i facilitant que els rebels anti-Assad de l’Exèrcit Lliure Sirià aconsegueixin el control d’aquest racó del Kurdistan els ofereix una zona segura on situar-se, amb el permís de Damasc, si Al-Assad recupera la província d’Idlib.
En aquests context van començar ahir a Sotxi, a la mar Negra, una nova tanda de negociacions impulsada per Rússia, que no pot acabar amb cap acord acceptat per tots els actors, atès que l’oposició siriana de l’exterior, agrupada en l’anomenada Comissió Suprema Negociadora, no hi participa, com tampoc no hi participen els kurds del Partit de la Unió Democràtica (PYD). A Sotxi només se cerca de legitimar la victòria militar de Damasc, aconseguida amb el suport rus, i la continuïtat d’Al Assad.
La cimera de Sotxi té lloc tres dies després de la darrera tanda de negociacions impulsades per l’ONU a Viena, sota la tutela del mediador Staffan de Mistura, en les qual sí que hi va ser l’oposició de la Comissió Suprema Negociadora. A Viena, els Estats Units, la Bretanya, França i Jordània van presentar un document en què demanaven la convocatòria d’eleccions lliures, proposició que va ser rebutjada pel representant de Damasc.
De Mistura, que assisteix també a la cimera de Sotxi, s’haurà de resignar a veure com Rússia imposa per l’evolució de la guerra la continuïtat del règim d’Al-Assad, i com Turquia obté la seva petita victòria al Kurdistan amb una intervenció militar que vulnera la legalitat internacional.
En aquest context, els kurds sirians, que tan eficaçment havien lluitat contra Estat Islàmic, són de nou derrotats, sense que ni els Estats Units ni els altres membres de l’OTAN puguin aturar el peus a Turquia, no fos cas que se senti ferida i s’acosti encara més a l’adversari històric de l’OTAN, Rússia.



-----
El Punt Avui, article, notícies, qui són? kurds, articles, opinió, Xavier Rius, de, a, sobre, e, Síria, -