Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris al Assad. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris al Assad. Mostrar tots els missatges

dilluns, 9 de desembre del 2024

Al Golani entra a Damasc sense ser Lawrence, Feisal ni Al Assad. El Triangle


 


Xavier Rius Sant, periodista, El Triangle, dilluns 9 de desembre de 2024


La caiguda de Damasc va passar de nit, la matinada de diumenge, després de confirmar-se que el dictador havia fugit, mentre es difonien imatges de soldats i policies traient-se els uniformes, marxant cap a casa. No recordo gaire precedents de caigudes d’un règim sobrevingudes de matinada i sense combats a la capital, ni tampoc de l’enfonsament tant ràpid del règim d’un país que després de mig segle governant, semblava que havia guanyat la guerra civil, i vuit dies després de la caiguda d’Alep, seguint l’autopista els insurgents entraven victoriosos a Damasc.

La caiguda del règim el passat diumenge es va anar constatant amb diversos vídeos. Primer, el de l’encara primer ministre Mohammad Ghazi al-Jalali, anunciant per la televisió que ell no fugia, es quedava a casa i estenia la mà a l’oposició per fer una transició pacífica. El segon és un vídeo ja de dia, quan els rebels islamistes controlaven sense cap resistència tota la capital, on se’l tornava a veure, ja com ex primer ministre, sortint de casa seva parlant per telèfon, escortat per un grup de rebels pujant a un cotxe que anava cap a un hotel on es reuniria amb els caps rebels per pactar el traspàs de poders. I el tercer i més significatiu l’arribada del líder dels rebels de Tahrir al Sahm, Mohammad al-Golani, algú considerat encara pels Estats Units com un terrorista gihadista líder de l’antiga franquícia siriana d’Al Qaida, arribant i fent el seu discurs a la mesquita dels Omeies de Damasc del segle VIII, símbol de l’esplendor d’una de les èpoques daurades de l’islam, quan el califat que governava els musulmans de tot el món s’ubicava a Damasc.

Si l’antic company d’armes d’Al Golani, Abu Baker Al Bagdadi, líder de l’Estat islàmic en conquerir la ciutat de Mossul el juny de 2014, anà a la gran mesquita de la ciutat on anuncià que es proclamava nou califa dels musulmans, Al Golani declarava a la Gran Mesquita de Damasc que la caiguda del règim d’Al Assad era una victòria per la regió que es purificava, i una victòria per la nació islàmica o la Umma, la comunitat del creients, nom amb el que s’anomena el conjunt des musulmans d’arreu del món. I ho feia a la mateixa mesquita on va entrar Saladí el segle XII, que va expulsar als croats cristians de Jerusalem, i on set segles i mig després, l’octubre de 1918 entraria triomfal el príncep Feisal, acompanyat del militar britànic conegut com Lawrence d’Aràbia.

Sembla evident que Rússia per mitjà de Turquia, mentor dels insurgents islamistes als que aquests anys ha protegit i armat, va posar com a condició per deixar caure Al Assad que els rebels no ataquessin la base aèria russa de Latakia, ni la naval de Tartus. I Turquia també va demanar a Al Golani que evités es donés una situació de caos com la que van patir l’Iraq i Líbia amb la caiguda de Saddam Hussein i de Gaddafi, ja que Erdogan necessita una Síria estable per forçar el retorn dels prop de quatre milions de sirians que hi ha Turquia. Però em permeto manifestar els meus dubtes que un gihadista que dirigeix l’antiga franquícia siriana d’Al Qaida sigui capaç de gestionar una transició pacífica posant d’acord sunnites, xiïtes, alauites, cristians, turcmans, kurds i altres minories i faccions, i s’abstingui de purgar l’exèrcit, la policia i l’administració, formant un govern provisional en la que hi haurien de ser tots els grups, excepte l’Estat Islàmic.

Precisament una de els causes de la irrupció i la força de l’Estat Islàmic a l’Iraq va ser que s’hi acabaren integrant molts dels soldats i policies del règim de Saddam Hussein que foren enviats a casa sense cap perspectiva de reinserció laboral. Una altra qüestió serà si la població que va patir durant dècades els crims primer del pare Hafez Al Assad, que esclafà el 1982 amb milers de morts la revolta de 1982 a Hama, i després del fill Bashar que pensàvem que havia guanyat la guerra el 2017, gràcies a la destrucció sencera de barris, pobles i ciutats provocants molts més morts, podrà perdonar aquests crims, i com es farà justícia. Però serà cabdal no només si Al Golani respecta els funcionaris, jutges, i directors d’empreses perquè tot continuï funcionant sinó també què fa amb els soldats i policies. És evident que si els deixa sense esperança de subsistència per ells i les seves famílies, poden acabar enrolant-se en alguna facció armada o crear-ne una pròpia.

Si els propers dies obren els bancs, els mercats, els començos i els ministeris, ajuntaments i els treballadors de les companyies energètiques, transport públic i tothom torna a la feina, serà un bon senyal. Però si el país continua aturat amb milicians amb un fusell dirigint el trànsit a les places i cantonades a crits d’Al·lahu Akbar, i fallant els serveis basics, significarà que va malament. I encara que Damasc pugui recuperar un relativa normalitat, està per veure si els diferents grups podran arribar a un acord de govern provisional o en cas contrari esdevé un estat fallit amb cada territori controlat per una milícia. Una altra qüestió serà si Turquia continua amb el seu atac als territoris del nord controlats pels kurds i les anomenades Forces de Defensa Sirianes. Uns kurds que només volen ser una regió autònoma, cosa que Turquia no accepta.

Damasc ja va viure el segle passat diversos i canvis de règim, com el de 1970 que protagonitzà Hafez al-Assad, pare del president ara derrocat que empresonava o afusellava uns quants militars i tot continuava funcionant. Però eren cops militars que no afectaven ni a la població, ni a l’administració perquè tot continuava funcionant. De canvi de règim com l’actual només hi ha el precedent de la presa de Damasc de l’octubre de 1918, quan l’exèrcit àrab del Princep Feisal i Lawrence expulsen als turcs. Episodi perfectament reflectit a la pel·lícula Lawrence d’Aràbia en la que dos dies després de la presa de Damasc la ciutat entra en un caos ingovernable per les disputes de les diferents tribus i faccions.

48 hores després de l’entrada dels rebels a Damasc ha deixat de funcionar internet, no hi ha benzina, falla l’electricitat i la capital s’ha quedat sense aliments, recordant allò que mostra la pel·lícula que va passar el 1918. Veurem si evoluciona a pitjor. Però si va ser un error creure que derrotant Saddam i desballestant l’exèrcit i l’administració civil, l’Iraq esdevindria una democràcia amb la tutela americana, tampoc sembla creïble que liderat per un gihadista que prové d’Al Qaida, Síria amb uns milicians islamistes tutelats per Turquia al poder a Damasc, es pugui fer funcionar el país, liderar un govern provisional i convocar per d’aquí un any eleccions i que aquestes siguin netes i el resultat sigui respectat per totes les faccions.

Es diu que els rebels de Tahrir al Sahm de Mohammad al-Golani, antiga franquícia d’Al Qaida, s’han moderat i que Turquia els controlarà perquè Erdogan vol poder fer tornar als refugiats sirians. Però també es va dir que s’havien moderat el talibans en prendre fa tres anys Kabul, i va resultar ser un altre engany.

        


La caída de Damasco pasó de noche, la madrugada del domingo, tras confirmarse que el dictador había huido, mientras se difundían imágenes de soldados y policías quitándose los uniformes, yéndose a casa. No recuerdo muchos precedentes de caídas de un régimen de madrugada y sin combates en la capital, ni tampoco del hundimiento tan rápido del régimen de un país que después de medio siglo gobernando, parecía que había ganado la guerra civil, y ocho días después de la caída de Alepo, siguiendo la autopista los insurgentes entraban victoriosos en Damasco.

La caída del régimen el pasado domingo se fue constatando con varios vídeos. Primero el del todavía primer ministro Mohammad Ghazi al-Jalali, anunciando por la televisión que él no huía, se quedaba en casa y extendía la mano a la oposición para hacer una transición pacífica. El segundo es un vídeo ya de día, cuando los rebeldes islamistas controlaban sin resistencia alguna toda la capital, donde se le volvía a ver, ya como ex primer ministro, saliendo de su casa hablando por teléfono, escoltado por un grupo de rebeldes subiendo a un coche que iba hacia un hotel donde se reuniría con los jefes rebeldes para pactar el traspaso de poderes. Y el tercero y más significativo la llegada del líder de los rebeldes de Tahrir al Sahms, Mohammad al-Golani, alguien considerado aún por Estados Unidos como un terrorista yihadista líder de la antigua franquicia siria de Al Qaeda, llegando y haciendo su discurso en la mezquita de los Omeyas de Damasco del siglo VIII, símbolo del esplendor de una de las épocas doradas del islam, cuando el califato que gobernaba los musulmanes de todo el mundo se ubicaba en Damasco.

Si el antiguo compañero de armas de Al Golani, Abu Baker Al Bagdadi, líder del Estado islámico al conquistar la ciudad de Mossul en junio de 2014, fue a la gran mezquita de la ciudad donde anunció que se proclamaba nuevo califa de los musulmanes, Al Golani declaraba en la Gran Mezquita de Damasco que la caída del régimen de Al Assad era una victoria para la región que se purificaba, y una victoria para la nación islámica o la Umma, la comunidad de los creyentes, nombre con el que se denomina al conjunto de los musulmanes de todo el mundo. Y lo hacía en la misma mezquita donde entró Saladí el siglo XII, que expulsó a los croatas cristianos de Jerusalén, y donde siete siglos y medio después, en octubre de 1918, entraría triunfal el príncipe Feisal, acompañado del militar británico conocido como Lawrence de Arabia.

Parece evidente que Rusia por medio de Turquía, mentor de los insurgentes islamistas a los que estos años ha protegido y armado, puso como condición para dejar caer a Al Assad que los rebeldes no atacaran la base aérea rusa de Latakia, ni la naval de Tartus. Y Turquía también pidió a Al Golani que evitase que se diera una situación de caos como la que sufrieron Irak y Libia con la caída de Saddam Hussein y de Gaddafi, ya que Erdogan necesita una Siria estable para forzar el retorno de los cerca de cuatro millones de sirios que hay en Turquía. Pero me permito manifestar mis dudas de que un yihadista que dirige la antigua franquicia siria de Al Qaeda sea capaz de gestionar una transición pacífica poniendo de acuerdo sunnitas, chiíes, alauitas, cristianos, turcomanos, kurdos y otras minorías y facciones, y se abstenga de purgar el ejército, la policía y la administración, formando un gobierno provisional en el que deberían estar todos los grupos, excepto Estado Islámico.

Precisamente una de las causas de la irrupción y la fuerza del Estado Islámico en Irak fue que se acabaron integrando en él muchos de los soldados y policías del régimen de Saddam Hussein que fueron enviados a casa sin ninguna perspectiva de reinserción laboral. Otra cuestión será si la población que sufrió durante décadas los crímenes primero del padre Hafez Al Assad, que aplastó en 1982 con miles de muertos la revuelta de 1982 en Hama, y después de su hijo Bashar que pensábamos que había ganado la guerra en 2017, gracias a la destrucción entera de barrios, pueblos y ciudades provocando muchos más muertos, podrá perdonar estos crímenes, y cómo se hará justicia. Pero será crucial no sólo si Al Golani respeta a los funcionarios, jueces, y directores de empresas para que todo siga funcionando, sino también qué hace con los soldados y policías. Es evidente que si los deja sin esperanza de subsistencia para ellos y sus familias, pueden acabar enrolándose en alguna facción armada o crear una propia.

Si en los próximos días abren los bancos, los mercados, los comercios y los ministerios, ayuntamientos y los trabajadores de las compañías energéticas, transporte público y todo el mundo vuelve al trabajo, será una buena señal. Pero si el país sigue parado con milicianos con un fusil dirigiendo el tráfico en las plazas y esquinas a gritos de Al·lahu Akbar, y fallando los servicios basicos, significará que va mal. Y aunque Damasco pueda recuperar una relativa normalidad, está por ver si los diferentes grupos podrán llegar a un acuerdo de gobierno provisional o de lo contrario se convierte en un estado fallido con cada territorio controlado por una milicia.

Otra cuestión será si Turquía continúa con su ataque a los territorios del norte controlados por los kurdos y las denominadas Fuerzas de Defensa Sirias. Unos kurdos que solo quieren ser una región autónoma, cosa que Turquía no acepta. Damasco ya vivió el siglo pasado varios y cambios de régimen, como el de 1970 que protagonizó Hafez al-Assad, padre del presidente ahora derrocado que encarcelaba o fusilaba a unos cuantos militares y todo continuaba funcionando. Pero eran golpes militares que no afectaban ni a la población, ni a la administración porque todo continuaba funcionando. De cambio de régimen como el actual sólo está el precedente de la toma de Damasco de octubre de 1918, cuando el ejército árabe del Príncipe Feisal y Lawrence expulsan a los turcos. Episodio perfectamente reflejado en la película Lawrence de Arabia en la que dos días después de la toma de Damasco la ciudad entra en un caos ingobernable por las disputas de las diferentes tribus y facciones.

48 horas después de la entrada de los rebeldes en Damasco ha dejado de funcionar internet, no hay gasolina, falla la electricidad y la capital se ha quedado sin alimentos, recordando lo que muestra la película que pasó en 1918. Veremos si evoluciona a peor. Pero si fue un error creer que derrotando a Saddam y desguazando al ejército y la administración civil, Irak se convertiría en una democracia con la tutela americana, tampoco parece creíble que liderado por un yihadista que proviene de Al Qaida, Siria con unos milicianos islamistas tutelados por Turquía en el poder en Damasco, se pueda hacer funcionar el país, liderar un gobierno provisional y convocar para dentro de un año elecciones y que éstas sean limpias y el resultado sea respetado. por todas las facciones.

Se dice que los rebeldes de Tahrir al Sahm de Mohammad al-Golani, antigua franquicia de Al Qaeda, se han moderado y que Turquía los controlará porque Erdogan quiere poder hacer volver a los refugiados sirios.

Pero también se dijo que se habían moderado los talibanes al tomar hace tres años Kabul, y resultó ser otro engaño.


dilluns, 29 de febrer del 2016

SÍRIA, TRANSICIÓ O PARTICIÓ. Analitzo al Punt Avui l'alto el foc a Síria i plantejo que el més probable és que a causa de les dificultats perquè Assad deixi el poder, símposarà un partició del país

Pocs dies abans del cinquè aniversari de l'inici de la guerra a Síria, en què han mort més de 260.000 persones i sis milions han abandonat el país, s'ha imposat un alto el foc entre els bàndols enfrontats, tret d'Estat Islàmic i el Front Al-Nusra, vinculat a Al-Qaida. Un alto el foc aconseguit gràcies als responsables d'Afers Estrangers dels Estats Units i Rússia –John Kerry i Serguei Lavrov–, beneït pel Consell de Seguretat de l'ONU i signat pel règim d'Al-Assad i els seus aliats iranians i libanesos, pels kurds de les Unitats de Protecció Popular i pel conglomerat de grups rebels agrupats en la Comissió Suprema de Negociacions, apadrinada per l'Aràbia Saudita.
Un cessament d'hostilitats que també vincula Rússia, que ha bombardejat des del setembre posicions dels insurgents i ha facilitat la recuperació de terreny per part del règim. A partir d'ara, l'aviació russa només podrà bombardejar posicions d'Estat Islàmic i del Front Al-Nusra, cosa que també continuarà fent la coalició que lideren els Estats Units.
El gran mestre de les cròniques de conflictes, Ryszard Kapuscinski, explicava que quan en un règim autoritari es produeix una revolta i milers de manifestants avancen cap al palau del govern, el dictador només té quatre opcions. La primera, intentar negociar, cosa que li pot suposar renunciar de manera pacífica al poder. La segona, disparar contra la multitud i provocar una massacre, arriscant-se a la possibilitat que l'endemà els enterraments de les víctimes es puguin convertir en noves manifestacions. El mètode de vegades funcionava, i ho va aconseguir el pare de Baixar, Hafez al-Assad, en esclafar l'aixecament de Hama el 1982, quan no hi havia ni internet ni telefonia mòbil.
Però, com va passar a Mubàrak a Egipte i a Ben Alí a Tunísia, disparar contra les masses que s'autoconvoquen per les xarxes socials només desembocava en més protestes i s'havia d'optar per la tercera opció: Ben Alí va marxar al cap de pocs dies, quan encara hi era a temps, i Mubàrak va haver de renunciar i tancar-se en un balneari “per motius de salut”. Gaddafi va triar la quarta: no va voler renunciar i va acabar escorxat al carrer.
Al-Assad, que sustenta el seu poder en la minoria alauita xiïta, no va voler negociar, va respondre amb una repressió implacable i van aparèixer els grups armats, molts de caire islamista finançats per l'Aràbia Saudita. I, a mesura que el règim es tacava de sang, fos amb la utilització d'armes químiques, fos amb els devastadors barrils bomba, no només era impossible la sortida negociada, sinó que, en el cas hipotètic que Al-Assad fugís, abocaria el país a un període de venjances envers la minoria alauita. I, per paradoxal que sigui, el gran avenç de la no-prescripció dels delictes de genocidi i crims de guerra és un escull perquè algú com Al-Assad es plantegés fugir, atès que sap que tard o d'hora acabaria jutjat i condemnat.
Durant molt de temps, els Estats Units han considerat que la solució al conflicte era que Al-Assad abandonés el poder. Però Al-Assad no marxarà voluntàriament i l'abandonament de Damasc podria sumir la ciutat i la regió de Latakia en el caos. Després de mesos d'atacs de l'aviació russa, l'exèrcit sirià ha recuperat posicions i el règim ja no està en una situació de debilitat. I la força d'Estat Islàmic o Daesh ha fet que molts tornin a considerar Al-Assad necessari.
Per això, el més probable és que es vagi ara cap a una partició del país en quatre parts: la del règim, la dels kurds (amb bona relació amb el règim) i la dels rebels, que s'empantanaran en negociacions sobre la transició que no portaran a res, atès que Al-Assad sap quin seria el seu destí. I mentre cadascú intenta governar el seu territori, tots, amb els bombardejos de Rússia i la coalició, intentaran derrotar Estat Islàmic.



  Clica per llegir al Punt Avui


dijous, 29 d’agost del 2013

MÉS QUE DANYS COL·LATERALS, publico aquest article al Punt Avui sobre la intervenció a Síria


Tot fa pensar que després de la petició de Ban Ki-moon que el Consell de Seguretat assumeixi les seves responsabilitats s'aturarà uns dies l'atac. Semblava temerari que el president Obama, amb el suport de París i Londres, ordenés bombardejar sense esperar que el Consell de Seguretat intenti aprovar una resolució i que els inspectors de l'ONU tornin. Per més que Obama sigui presoner de les seves paraules –va advertir Al-Assad que la utilització d'armes químiques era ultrapassar una línia vermella, fet que obligaria a actuar–, l'operació té molts riscos i pot no aconseguir el que pretén. I és que el problema de fons, més enllà de la seva cobertura legal i que es plantegi a priori com uns bombardejos de només uns dies, és també la poca claredat del seu objectiu. No es vol enderrocar el règim, sinó debilitar-lo. Però si recordem l'atac a Sèrbia de 1999, amb el qual tampoc no es volia un canvi de règim, sinó que Milosevic acceptés el que havia rebutjat a les negociacions, aquest va costar deu setmanes de bombardejos.

Al-Assad estava començant a guanyar la guerra després de l'ajut de la milícia xiïta de Hezbol·là per recuperar Homs i la carretera d'Alep. Per això sorprèn que ara que la guerra li era favorable i amb els inspectors de l'ONU a Damasc hagi utilitzat armes químiques. Acció que algunes fonts consideren que es va fer per un error en el comandament sirià o per l'autisme del propi Al-Assad. També hi ha qui diu que van ser els propis rebels els qui les van usar contra la població per aconseguir una intervenció estrangera. Massa mentides va dir la intel·ligència nord-americana el 2003 en el cas de l'Iraq per llançar-se precipitadament a una acció sense intentar esbrinar què va passar, per més que difícilment es pugui demostrar del tot.

Al-Assad, per la seva ceguesa, va rebutjar negociar fa dos anys, i ha generat una espiral d'odi de la qual la minoria alauita no en sortirà ben parada, cosa que fa difícil la via negociada que desitja la comunitat internacional. Els adversaris contra els qui lluita estan dividits i alguns tenen lligams amb Al-Qaida. Per això no està clar que les 72 hores d'atacs anunciats amb anterioritat canviïn la situació. Segur que està amagant tropes i armes, i, fins i tot, es diu que Al-Assad és a Teheran. Però, en canvi, l'atac sí que pot provocar greus conseqüències a la regió.

No comparteixo les teories conspiratives sobre la mà d'Israel o dels rebels en l'autoria de l'atac químic. Però és evident que si Hezbol·là respon atacant Israel i tota la regió s'encén, implicant l'Iran, seria un escenari perfecte per a aquells falcons del govern israelià que desitgen bombardejar les instal·lacions nuclears iranianes. I Obama hauria caigut en la seva pròpia trampa.

 

  Amb fotos de "màrtirs" d'Hezbol·là

divendres, 23 d’agost del 2013

LA SOLIDARITAT DE L'EXTREMA DRETA EUROPEA I PART DE L' ESPANYOLA AMB AL ASSAD, HEZBOL·LÀ I L'IRAN. Algú imagina a Josep Anglada a Damasc o Beirut com han fet el VB, BNP, FN o el MSR?







Veure vídeos de l'eurodiputat de BNP Nick Griffin a Damasc, acompanyat dels líders de BV flamenc i de FN italiana.

L'extrema dreta europea continua posicionant-se en favor del règim de Baixar al-Assad i Rússia, qualificant les massacres de l'exèrcit i les milícies governamentals de propaganda islamista wahabita-sionista. Una visió sorprenent, però coherent amb l'empatia de l'extremadreta amb les polítiques de Vladimir Putin. Així Marine le Pen ha establert bones relacions amb el Kremlin. L'extremadreta europea veu en Putin un líder fort que -vulnerant llibertats individuals- governa la nació i s'oposa a la política de Brussel·les i Washington.


 

La posició de la major part de l'extremadreta europea front el conflicte de Síria és donar suport al règim xiïta alauita d'Assad, que -des del seu punt de vista- estaria patint una guerra d'agressió impulsada per les monarquies del Golf, Al-Qaida i Israel, en un sorprenent aliança. L'extremadreta emfatitza -i això és cert- que els cristians catòlics i ortodoxes amb Assad, com esl coptes amb Mubarak a Egipte, estaven protegits
Tot i la diferència de matisos entre el que diu Marine Le Pen,  Filip Dewinter del Vlaams Belang flamenc, la Forza Nuova italiana o BNP britànic, tots donen suport a Al Assad i Putin directament, i indirectament a Hezbol·la i l'Iran, com a països que s'oposen al wahabisme, al salafisme a Al Qaida i a una suposada conspiració o aliança entre els Estats Units, Al Qaida, les monarquies del petroli i Israel per acabar els règims laics. Creuen equivocada la intervenció que es va fer a Líbia i qualifiquen de propaganda salafista, americana o sionista les denúncies de massacres del règim d'Al Assad contra la població.

Per aquest grups tots és una conspiració per acabar amb el que quedava dels règims laics no islamistes com el de Nasser, Arafat, Saddam Hussein i Al Assad. De fet un dels ideòlegs de l'extremadreta, JeanThiriart (clica) creador del símbol d ela Creu Celta   va acabar sent conseller d'Al Fatah.

Jo puc compartir que hi ha certa confluència d'interessos entre alguns dels països citats, però discrepo rotundament del negacionisme d'aquest grups d'extremadreta als crims que ha fets aquest dos anys i mig Bashar Al Assad contra la població, cosa que no significa que negui que Al-Qaida intenti treure profit o que grups salafistes violin també els drets humans. També discrepo de l'admiració que tenen per la Rússia de Putin i de la seva manera d'actuar.I sobre tot em xoca que, quan als seus països europeus sacsegen amb diferents matisos la islamofòbia, donin suport a una de les corrents de l'islam, el xiisme i als seu abanderat, l'Iran, que obliga a les dones a anar amb vel.
   
VISITA DE FILIP DEWINTER (VLAAMS BELANG), FILIP DEWINTER (BNP) I ROBERTO FIORE (FN) A DAMASC
Una d'aquestes mostres de suport a Al Assad va ser el viatge del passat mes de juny a Damasc de Filip Dewinter, líder dels Vlaams Belang flamenc belga -que ha vingut diverses vegades a donar suport a J Anglada a Catalunya i li va finançar part de la campanya de 2010-, de Roberto Fiori, ex eurodiputat de l'italiana Forza Nova, i Nick Griffin, eurodiputat i president del British National Party  (BNP). Uns d'aquest grups pertanyen a a l'Aliança Europea per la Llibertat (on estaria PxC) i altres a l'Aliança Eurpea de Moviments Nacionals (on està el MSR), les dues grans internacionals de l'extremadreta o àrea identitària populislta europea. El Front Nacional francès és membre de les dues.
 
 Filip Dewinter es va reunir amb el representants de la comunitat cristiana i amb Faisal-al-Miqdad, adjunt al ministeri sirià d'Afers exteriors, mentre el diputat del VB al parlament flamenc, Frank Creyelman, ho feia amb el ministre sirià d'Informació, Omrane al-Zohbi. També va participar en una reunió amb els membres de la Comissió d'Afers exteriors del parlament sirià.  Nick Griffin es va reunir amb el primer ministre sirià, Wael Al Halqui, mentre Fiore ho feia amb el vice-ministre d'Afers exteriors. Llegir informació de les gestions de Griffin a la pàgina del BNP  i també de la de Fiori a la pàgina de Forza Nuova
A dalt hi ha dos vídeos gravats a Damasc on parla Griffin
 

 

Dewinter a un hospital i a una de les reunions amb dirigents del règim


Imatge de Roberto Fiori de Forza Nuova


EL MSR ESPANYOL A BEIRUT AMB HOKOK- ICAI (International Coalition Against Impunity) I  EL PARTIT SOCIALISTA NACIONAL SIRIÀ

 El Movimiento Social Republicano (MSR) s'ha posicional des de fa temps amb el règim de Bashar al Assad, i ja va fer organitzar fa uns mesos una sèrie de xerrades d'Adan Ezzdine del Partit Social Nacional Sirià en les que es va denunciar la suposada aliança "entre les monarquies wahabites, Al Qaida, Israel i els Estats Units per acabar amb el règim laic i multiconfesional de la Síria d'Al Assad".

PSNS és un partit de llarga trajectòria (clica)   amb presència als parlaments de Damasc i Beirut, que en els seus orígens defensava la Gran Síria que abarcaria Síria, El Líban, Palestina i, fins i tot, de Xipre. El PSNS sempre ha donat suport al clan dels Assad a Síria i el Líban. Pel seu nom i els seu ideari inicial se'l va vincular originàriament amb certes idees del nazisme. Ezzdine també pertany  HOKOK- ICAI.
El passat dimarts el Secretari General del MSR, Juan Antonio Llopart, i Jordi de la Fuente, responsable d'Acció Política, van participar a Beirut en una conferència de Hokok–ICAI (International Coalition Against Impunity) que va tenir forta difusió a la premsa de Beirut i Damasc  (veure informació a la TV xiïta d'Herbol·là, Al Manar)

Segons el comunicat del MSR, (clica) "el MSR fue invitado en calidad de Movimiento amigo y que comparte la misma visión que la organización respecto a los conflictos en la zona: el deber de luchar contra la impunidad de los crímenes de Israel y declarar como terroristas a los supuestos “rebeldes” sirios, los mismos que hace meses también destruyeron Libia.
       Jordi de la Fuente, como Secretario Nacional de Acción Política del MSR, explicó las ideas-fuerza de nuestro movimiento y nuestra postura al respecto del conflicto sirio: reivindicamos un Estado laico como el actual en Siria; condenamos todo terrorismo, desde ETA hasta el fundamentalista; este fundamentalismo ayuda a los intereses yankee-sionistas en aquellos países ricos en recursos naturales o bien molestos para Israel en la región; que los intereses de EEUU e Israel coinciden plenamente en la región y buscan la división de los pueblos de la zona y rodear a Rusia; y nuestro apoyo a todos los pueblos y países que luchen contra el imperialismo yankee-sionista, desde Serbia a Palestina, pasando por Libia, Iraq, Siria, Irán" Llegir informació íntegra del MSR a Tribuna de Europa



J.A Llopart i J de La Fuente, del MSR, aquesta setmana a Beirut, tal com recul Al Manar
Anar a la informació a la web de la televisió xiïta Al Manar

A les imatges que reprodueixo d'Al Manar es veu, a la de dalt a l'esquerra als participants guardant silenci i pregant per les víctimes del atemptats dels dies anteriors a un barri xïita de Beirut. A dalt hi ha fotos de Nick Griffin i Filip Dewinter amb líders polítics i religiosos musulmans de Síria. Algú s'imagina a Josep Anglada pregnat al costat de dones amb vel a Beirut o reunint-se amb els líders xiïtes de Damasc? 
Ja vaig explicar fa 10 mesos que Marine Le Pen va sortir espantada de la seva primera trobada amb Josep Anglada, cosa que, des del meu punt de vista, que rebutjo tant l'extremadreta educada de Marine Le Pen, com la gens educada de Josep Anglada, és una sort donat que, ara per ara, no està clar que hi hagi una candidatura espanyola amb possibilitats de cara a les eleccions europees de maig. Tot i que podria ser que, descartada l'opció que PxC l'encapçali, sembla que hi ha moviments a l'entorn del sindicat ultradretà Manos Limpias (clica) per impulsar una candidatura que pogués arribar al Parlament Europeu.

AH! Jo considero certes les informacions sobre l'atac amb armes químiques d'aquesta setmana a Damasc i em sap greu que la plataforma ATUREM LA GUERRA que convoca una manifestació a Barcelona per dimarts no vulgui o no pugui -per manca de consens donat que hi ha qui creu, com la mateixa d'extremadreta, que és un muntatge wahabita israelià- ampliar la convocatòria contra els crims a Egipte als que fa Bashar al Assad amb armes químiques a Síria.


divendres, 20 de juliol del 2012

UN MINIESTAT ALAUITA A LA COSTA MEDITERRÀNIA, article al Punt Avui

 ARTICLE SOBRE EL CONFLICTE A SÍRIA AL PUNT AVUI
L'única sortida que queda a Al-Assad és replegar-se amb
la seva gent a la costa, entre Tartus i Latakia

20 de juliol de 2012
Xavier Rius, periodista
L'any 1922, França va crear un territori autònom alauita xiïta que esdevindria un semiestat tutelat per París, amb el qual la Síria francesa quedava dividida en tres territoris: una Síria de majoria sunnita sense sortida al mar, un Líban multireligiós que garantia la seguretat i el poder econòmic dels cristians, i la Latakia costanera alauita. Finalment, el 1936, Latakia tornaria a integrar-se a la Síria francesa, que esdevindria un estat independent de majoria sunnita, amb un 10% de xiïtes alauites, un 10% també de cristians i les minories kurdes i druses. Des que el 1970 Hafiz al-Assad, pare de l'actual president, va obtenir el poder, l'estat estava sota control dels alauites, que aconseguirien el suport d'una part de la burgesia sunnita i de la minoria cristiana i drusa.
Ara que, després de disset mesos, la rebel·lió armada ha arribat a Damasc, i la insurgència ha aconseguit matar el ministre de Defensa, el general cristià Daud Rajha; el seu número dos, Assef Shawkat, cunyat del president, i el general Hassan Turkmeni, que comandava la lluita, tot indica que el règim està tocat de mort.
Quan va esclatar la revolta, Baixar al-Assad va aplicar la mateixa tàctica que havia utilitzat el seu pare el 1982 a Hama contra la insurrecció dels Germans Musulmans, en què van morir 20.000 persones. Com hem vist aquest any i mig, els únics governants que han resistit les revoltes de la primavera àrab han estat els d'Algèria –on la gent no vol tornar a una guerra– i les monarquies àrabs. Els caps de les repúbliques de Tunísia, Egipte, el Iemen i Líbia varen caure i els seus líders van poder salvar o no la vida o la llibertat segons en quin moment van acceptar que tot estava perdut.
Un cop les tropes dirigides per la minoria alauita i les milícies dels shabihas cometien més i més atrocitats, tota la comunitat alauita assumia la responsabilitat de les massacres. Encara que el president hagués volgut marxar amb la seva família, els caps de la repressió i la seva comunitat no li ho haurien deixat, convençuts que tota la comunitat patiria la venjança. El suport de Rússia i la Xina a Al-Assad, i també d'Israel, que preferia els alauites abans que un govern sunnita inestable, li donaven oxigen per aguantar.
Així doncs, duri el que duri la lluita a Damasc, i al marge de les atrocitats que les forces d'Al-Assad puguin fer els propers dies, sembla que l'única sortida que queda a Al-Assad és replegar-se amb la seva gent a la costa, entre Tartus i Latakia, i crear un semiestat com el del 1922. Rússia li donaria suport, ja que allà hi té la seva única base naval de la Mediterrània. I, amb bona part dels alauites refugiats a la seva terra natal, s'aprovaria una resolució de l'ONU que garantiria un alto el foc. Però, acceptarien les noves autoritats de Damasc un estat sense sortida al mar?


Llegir al Punt Avui, clica

divendres, 2 de març del 2012

ARTICLE TRIANGLE: L'ESCLAT DEL CONFLICTE ENTRE L'IRAN I ISRAEL POT INCENDIAR LA REGIÓ




                                                        
                                                             
                                                           

Clica a quí per veure la primera pàgina

Clica per segona pàgina

Clica per tercera pàgina. Per un error posa que és de P Martí, però ho he escrit jo
 Text:

Després de la retirada de les tropes nord-americanes de l'Iraq, i amb el conflicte sirià enrocat, el Pròxim Orient viu una situació prebèl·lica i de nova Guerra Freda en la qual convergeixen diversos conflictes. Un escenari en el qual l'esclat d'un dels conflictes, la pugna entre l'Iran i Israel, podria incendiar una àmplia regió que va des de les costes del Mediterrani fins a Afganistan.
En ocasions s'ha dit que el veritable conflicte del món islàmic no és el de Palestina i Israel, sinó un altre més antic i que ha continuat motivant guerres i revolucions. Es tracta de la pugna a tres bandes entre l'antiga civilització persa, ara l'Iran xiïta, amb els turcs hereus de l'Imperi Otomà, i els àrabs sunnites.

      Àrabs, turcs i perses
Fins a la Primera Guerra Mundial van dominar els otomans amb el califat a Istanbul. Després d'aquesta, van dominar els àrabs, malgrat les seves divisions entre laics i religiosos, que van distribuir o no entre els seus pobles els guanys del petroli. Uns eren criticats per laics, mentre altres, eren governats per famílies que, malgrat la seva religiositat, vivien immersos en l'abundància i desmesura, sotmesos als dictats d'Occident. Això va canviar el 1979 amb la caiguda del Sha a l'Iran persa i la implantació del règim xiïta, més distributiu. Un règim que no només plantejava acabar amb la submissió a Occident, sinó també fer caure les monarquies petrolieres i els règims laics com l’iraquià del partit Baas.
La invasió nord-americana de l'Iraq va ser el penúltim conflicte d'un encadenament de guerres, que es van iniciar amb la de l'Iraq-Iran, animada per Occident i la monarquies àrabs per frenar Khomeini, va continuar amb la invasió de Kuwait quan Saddam se sent traït pels que el van animar a aixafar als perses xiïtes, va prosseguir amb els anys d'embargament i va continuar amb la invasió americana. Invasió que va posar a l'Iraq les coses demogràficament al seu lloc amb unes institucions controlades pels xiïtes àrabs i els sunnites kurds. I el desembre passat, només retirar-se les tropes nord-americanes, el primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, influenciat per l'Iran, va ordenar la detenció del vicepresident iraquià, el sunnita, Tareq Al-Hashemi, ara refugiat al Kurdistan, iniciant-se un nou període d'atemptats interconfesionals.
No es pot entendre el paper que ha desenvolupat aquests anys Síria i la fortalesa mostrada per la minoria alauita, xiïta, dels Assad, sense l'ajuda incondicional de l'Iran. I de fet, si la primera àrab no hagués posat en perill el règim de Damasc, Iran tindria ara una franja continuada de països sota la seva òrbita: El Líban que té un govern controlat per Hezbol.lah, Síria dominada pels xiïtes alauites d'Assad, i un Iraq controlat pels xiïtes. I malgrat els acords signats entre l'Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs i els islamistes de Hamàs, el seu líder, Ismaïl Hania, s'asseia fa dues setmanes al costat de Ahmadinejad a Teheran en els actes d'aniversari de la Revolució i repetia que mai reconeixeria a Israel .
Molt s'ha especulat si el suport iranià i rus serà suficient per sostenir el president sirià, Baxar al-Assad. Probablement Assad sigui presoner de les seves forces lleials, atès que després de tantes matances, saben que si el president abandona, no hi haurà cap general ni vicepresident que, com a Tunísia, Egipte o el Iemen, pugui conduir una transició pacífica, i els alauites podrien ser massacrats. Rússia dóna suport a Assad, no només per tenir en Tartus seva base única naval de la Mediterrània, sinó per que se sent enganyada per la interpretació que va fer Occident de la Resolució 1973 del Consell de Seguretat sobre Líbia, que Rússia no va vetar, que va ser usada com a excusa per enderrocar Gaddafi. I mentre Síria es trenca, sense que les propostes de la Lliga Àrab serveixin per a res, Turquia ajuda amb armes als rebels sirians. I una caiguda sobtada del règim de Damasc, gràcies a l'ajuda turca seria una derrota estratègica dels àrabs.

             Iran i la cursa nuclear
Finalment conflueix en aquest escenari la pugna nuclear de l'Iran amb Israel i Occident i el desenvolupament del seu programa de míssils que no només podrien atacar Israel sinó tancar l’Estret d’Ormuz al petroli mundial. Iran arrossega conflictes interns derivats del resultat fraudulent de les eleccions de 2009 i de l'enfrontament entre els aiatol·làs i el seus Guia, Ali Khamenei, amb el president Ahmadinejad. Aquest divendres, 2 de març, hi ha eleccions parlamentàries, i Ahamadinejad vol retallar el poder dels clergues. Però alhora ell és seguidor d'una secta xiïta que desitja el retorn a la terra, ja, del seu messies, el Mehdi, o imant ocult, que creuen que vindrà a la terra en un període de màxim caos. Un escenari i una esperança apocalíptica que s'assembla bastant a la que tenen alguns líders religiosos d'Israel.
I és evdient que les proclames antiisraelians d'Ahmadinejad, l'avanç del seu programa de míssils, i el desenvolupament de la seva capacitat nuclear, fa que alguns des d'Israel vulguin atacar l'Iran ja. Si això passa, encara que sigui amb un atac limitat a certes instal·lacions, podria fer esclatar tota la regió. Hezbol·lah i Hamàs podrien incendiar el Líban i Palestina, Iran tancar l'Estret d'Ormuz al pas del petroli, provocant una pujada de preus i una crisi de grans conseqüències, mentre el règim sirià aprofitaria el moment per intensificar les seus matances. Assad sap que la comunitat internacional de moment no atacarà com va fer a Líbia, les sancions polítiques i econòmiques no el debiliten i un escenari regional de confrontació seria el moment idoni per incrementar la respressió.
Xavier Rius, periodista


 
           ESPERANT EL MESSIES
Què té en comú el president Mahmud Ahmadinejad i certs líders polítics i religiosos d’Israel?
      Doncs que Ahmadinejad, més enllà del seu enfrontament amb el Guia Suprem, Alí Khamenei, per un tema de rivalitat de poder, és seguidor d’un corrent xiïta que creu que el dotzè imam, el Mahdi o immam ocult, que va desaparèixer a Samarra, l’Iraq, sent un nen, i tornarà a la terra poc abans del judici final. La seva arribada passarà després d’un temps de fets apocalíptics i profètics i regnarà a la terra durant set anys en els que regnarà la pau. Llàstima que als set anys de la pau imperi s’acabarà el món terrenal i vindrà el judici final. Per això alguns diuen que Ahmadinejad no té por de forçar la situació amb la cursa nuclear perquè està convençut que serà precisament en aquest moment de caos total quan arribarà l’Immam Ocult. Evidentment molts clergues xiïtes no interpreten amb la mateixa vehemència la vinguda apocalíptica del Mahdi.
L’esperança amb l’arribada del Mahdi té grans similitud amb la que tenen molts jueus en la vinguda del Messies que també ha de portar la pau universal i, com Ahmadinejad, algunes corrents jueves creuen que vindrà també en un moment apocalíptic previ al Judici Final. Espanta, doncs, que Iran i Israel juguin doncs amb la vinguda del seu messies en mig d’una guerra.
Totalment diferents són els xiïtes alauites de Síria i el Líban, secta a la que pertany Baixar al-Asad i tot el clan dominant a Síria. Ells no creuen en dotze imams, sinó només en set, i no esperen cap final apocalíptic per més que la caiguda d’Assad podria portar un període apocalíptic per ells. No peregrinen a la Meca, veuen vi i no imposen el vel ni les restriccions socials a les dones. Però les diferències que tenen amb el xiïsme majoritari, tenen un fort lligam cultural, polític i econòmic amb l’Iran, règim que no li ha importat les desviacionismes dels alauites sempre i quan Síria fos un aliat fidel contra l’Iraq de Saddam, i un lloc des del que arribar a Palestina i el Líban.
Xavier Rius
Mesquita d'Isfahan a l'Iran, gener 2009

             
                           Mesquita xiïta de Khadimiya, prop de Bagdad, gener 2003