Tot i que sembla que l'atemptat de Niça no va ser ordenat per la
direcció d'Estat Islàmic (EI), ja que l'autor va ser un musulmà amb
problemes sense vincles amb el gihadisme però que com d'altres hauria
fet seva la crida d'atacar Occident, aquesta acció sembla que tindrà un
efecte immediat pel que fa a la necessària coordinació entre els Estats
Units i Rússia en el combat a l'organització gihadista i, de passada, en
la rehabilitació internacional del president de Síria, Baixar al-Assad.
Però no sembla que una derrota d'Estat Islàmic allà tingui com a
conseqüència la fi dels atemptats aquí.
L'atac s'ha produït mentre el secretari d'Estat nord-americà, John
Kerry, era a Moscou, amb una proposta perquè Rússia i els Estats Units
coordinessin els seus bombardejos contra Estat Islàmic a Síria, tot i
que això signifiqués una acceptació per part dels Estats Units de
l'evidència que Baixar al-Assad pugui continuar en el poder a Damasc.
Dos anys després que Abu Bakr al-Baghdadi proclamés a Mossul la
creació del califat que posava fi a les fronteres traçades per britànics
i francesos, i que es decidia a atacar infidels i apòstates arreu del
món, gràcies als bombardejos liderats per Rússia i els Estats Units el
califat ja ha perdut prop d'un 45% del terreny que tenia a l'Iraq i del
20% a Síria. Si la reconquesta a càrrec de les tropes russes i sirianes a
finals de març de la simbòlica ciutat de Palmira va ratificar el canvi
de rumb en la guerra a Síria, la recuperació fa un mes per l'exèrcit
iraquià i les milícies xiïtes i sunnites de la ciutat de Fal·luja va
representar una gran derrota per al califat a l'Iraq.
Però, si el Daesh o Estat Islàmic continua controlant bona part del
territori conquerit no és tant pels seus èxits, sinó per les divisions
dels seus adversaris. A l'Iraq els bombardejos de l'aviació
nord-americana, de França, el Regne Unit, Holanda, Bèlgica, Dinamarca,
Austràlia, Jordània i el Marroc, juntament amb l'avanç terrestre de
l'exèrcit iraquià, les tropes kurdes, algunes tribus sunnites i les
milícies xiïtes amb l'ajut de forces iranianes, han aconseguit avenços
importants. Però el govern del primer ministre iraquià, Haider al-Abadi,
és inoperant i continua esquitxat per una corrupció de proporcions
descomunals. I, sense un govern que funcioni i pugui garantir la
seguretat de les poblacions sunnites, serà impossible derrotar Estat
Islàmic.
Si a l'Iraq les dificultats per derrotar l'organització gihadista es
troben en les forces locals, a Síria la discrepància es dóna per les
diferències entre els Estats Units i Rússia; entre Turquia i les
monarquies sunnites, d'una banda, i l'Iran de l'altra. Mentre els avions
dels EUA bombardejaven les posicions d'Estat Islàmic i del Front
al-Nusra amb l'ajut de l'aviació dels Emirats Àrabs, Qatar i l'Aràbia
Saudita, coordinant-se amb les milícies de les Forces Democràtiques
Sirianes àrabs, kurdes o turcòfones sunnites, enfrontades igual a EI i
al règim d'Al-Assad, l'aviació russa actuava amb contundència contra
aquestes forces sunnites aliades dels EUA. La certesa que al voltant
d'Alep o Damasc algunes d'aquestes milícies tinguessin pactes d'ajuda o
no-agressió amb el Front al-Nusra d'Al-Qaida, era l'excusa per a
l'aviació russa per atacar grups aliats o armats pels EUA.
Tot i que a mesura que avançava la guerra en què el règim d'Al-Assad
cometia més crims contra la població, la seva renúncia era una exigència
de la comunitat internacional només qüestionada per Rússia i l'Iran,
amb el tomb que han fet les coses, tant Turquia, que ha patit reiterats
atacs gihadistes, com els Estats Units s'han resignat a acceptar la
continuïtat d'Al-Assad. Fa uns quants dies, després d'atacs que han
arruïnat la temporada turística de Turquia, el primer ministre turc,
Binali Yildirim, va proposar normalitzar les relacions amb Damasc. I,
pel que fa als Estats Units, John Kerry era dijous a Moscou per negociar
amb Putin i el ministre d'Afers Estrangers, Serguei Lavrov, una
proposta d'unificar els bombardejos russos i americans contra Estat
Islàmic i el Front al-Nusra a Síria. Aquesta proposta anava lligada a la
fi dels bombardejos russos als altres grups opositors i a una
acceptació per part dels EUA que, de moment, en les negociacions sobre
Síria es deixi de demanar la retirada d'Al-Assad.
Evidentment mantenir una Síria dividida, en què Al-Assad ostenti la
representació internacional, controlant les ciutats i la costa, amb una
zona kurda i alguns enclavaments en mans dels opositors no gihadistes,
amb Estat Islàmic derrotat, seria la menys dolenta de les opcions
possibles. I sense derrotar EI a Síria no podrà ser derrotat plenament
de l'Iraq.
Ara bé, aquest escenari, en el cas que el califat perdi el territori
que controla i administra a Síria i l'Iraq, no farà desaparèixer el
Daesh ni posarà fi a les seves accions. No només perquè hi ha altres
llocs com ara Nigèria, Líbia, el Iemen i la Banya d'Àfrica on té
seguidors i controla territoris, sinó perquè passés el que passés amb
els milers de joves europeus, marroquins o tunisians que lluiten a Síria
o l'Iraq, el seu missatge, amb els seus vídeos o el que transmet a la
xarxa amb revistes com ara Dabiq, atrau joves radicalitzats o amb
problemes d'identitat d'arreu del món. I sigui amb un fusell, sigui amb
explosius, sigui amb un camió, continuaran disposats a matar apòstates i
infidels, sense por de morir.
