Xavier Rius Sant, El Triangle, 8 de juliol de 2020
La setmana del 14 al 20 d’octubre, Barcelona, moltes altres
localitats catalanes i l’aeroport, van viure unes
protestes, inicialment pacífiques, contra la sentència del procés,
que desembocaren en accions violentes d’una part dels manifestants. Es
varen cremar a Barcelona un miler de contenidors, i hi va haver una
forta resposta tant per part dels Mossos d’Esquadra com de la Policia
Nacional, que es van veure desbordats per la intensitat d’una violència
sense precedents.
La setmana passada el conseller Miquel Buch va presentar l’auditoria
relativa a l’actuació en els operatius d'aquells dies. Segons Buch, les
dues setmanes següents a la decisió del Suprem, es van registrar 877
manifestacions. D’aquestes, un 20% van tenir episodis violents. I
després de les denúncies per abusos o mala praxi, el cos de Mossos
d’Esquadra va obrir 34 investigacions que impliquen 50 agents. La
meitat d’aquestes investigacions estan judicialitzades i les altres 17
s’investiguen internament.
Deixant de banda l’ocupació de l’aeroport, on el que es va
fer va ser obstrucció i desobediència amb la intenció d’obtenir
ressò internacional, les protestes van agafar un nou gir la nit del 16
al 17 d’octubre, quan comença la crema de contenidors a l’Eixample de
Barcelona i es cremen quatre vehicles de veïns que estaven aparcats al
carrer Roger de Flor. Cremada de cotxes que inicialment és
condemnada des de l’independentisme i l’entorn dels presos. La següent
nit, la del dijous 17, després d’hores de concentració pacífica a la
Diagonal, el fet que un reduït grup d’ultres provinents de la plaça
Artós, vigilat pels Mossos, arribi a prop de la manifestació
independentista i es produeixin algunes agressions esdevé l’espurna
d’una nit de foc amb la cremada de centenars de contenidors. La
revolució dels somriures que no llençava ni un paper a terra s’esvaeix.
Jo vaig contemplar el pols d’uns centenars de joves al carrer
València amb passeig de Gràcia que mantenien a ratlla la brigada mòbil
situada a Pau Claris, i em va sorprendre la fermesa dels joves i la
perplexitat dels Mossos, que havien de recular. Barcelona era de
nou la Rosa de Foc de fa un segle, i superava plàsticament de molt, als
telenotícies d’arreu del món, el moviment de les armilles grogues de
França. Una part important de l’independentisme evitava
condemnar la violència i les destrosses que es provocaven. I els Mossos
eren criticats per uns per actuar contra els joves, i per altres per ser
poc contundents.
La setmana abans de la sentència, quan des d’alguns sectors polítics
es qüestiona la capacitat o la voluntat dels Mossos i de la Generalitat
per aturar les protestes que s’anuncien, la dreta demana a Pedro
Sánchez que apliqui la Llei de Seguretat Nacional i agafi el comandament
dels Mossos o un altre 155, cosa que afortunadament no passa. Però el
ministeri de l’Interior envia a Catalunya un miler d’antidisturbis de
la Policia Nacional. I seran aquests els que intervindran el dissabte
19 d’octubre quan es produeix l’anomenada Batalla d’Urquinaona, en què
la policia es queda sense pilotes de goma, grups d’antidisturbis ocupen
els terrats, des d’on llancen el seu arsenal, inclòs gas pebre, i les
unitats que resten encerclades estan a punt d’aixecar la bandera
blanca. Alguns dirigents independentistes, com Clara Ponsatí, lloaran la
victòria de la Batalla d’Urquinaona.
És evident que algunes unitats o alguns agents dels Mossos
van exercir de manera incorrecta la força, o que la pràctica del
carrusel –furgons a tota velocitat fent la serpentina al mig dels
carrers– és perillosa, no només per als manifestants, sinó també per a
gent que no hi té res a veure que en aquell moment passa per allà.
Però s’ha d’entendre la pressió que patia el cos de ser intervingut, i
amb la seva cúpula pendent de ser jutjada a l’Audiència Nacional per una
nexistent rebel·lió i sedició.
Els Mossos estan fent la seva auditoria, que evidentment no deixarà
content a ningú, i sigui per manca de voluntat o per corporativisme,
probablement no depurarà totes les responsabilitats. Però
l’independentisme hauria de fer la seva i plantejar-se si va ser positiu
o negatiu que mobilitzacions de la magnitud de les Marxes per la
Llibertat, que van arribar a Barcelona aquells dies, quedessin totalment
eclipsades i esdevinguessin irrellevants, darrere el fum d’Urquinaona.
Els focs de les nits van convertir en irrellvenats les Marxes de la Llibertat i altre mobilitzacions pacífiques
Llegir al Triangle, clica
