L'AUDIÈNCIA NACIONAL DESIMPUTA L'ULTRA FRÍAS DEL CAS DE LA CÈL·LULA GIHADISTA DESARTICULADA PELS MOSSOS i PROCESSA A 10 QUE CONTINUEN A LA PRESÓ. La investigació va motivar una polèmica entre Mossos i Policia Nacional

 Frías, en una imatge de fa anys

El jutge  Santiago Pedraz,  del Jutjat Central d'Instrucció de l'Audiència Nacional, ha desimputat al militant ultra, Diego José Frías, de la causa de la cèl·lula gihadista "Fraternidad islámica", fidel a l'Estat Islàmic o Daesh, desarticulada a Sabadell, Terrassa i Sant Quirze del Vallès el 8 d'abril passat.

Frías que havia anat de número dos a la llista del MSR per Lleida a les catalanes de 2006 i de quatre a la de PxC de Canovelles el 2011, va ser acusat de posar un arsenal d'armes municions i explosius a disposició del seu amic Antonio Sáez, Alí el Peluquero, líder del grup, i haver planificat o haver-se plantejat amb ell atemptar a una llibreria jueva de Barcelona. 

Frías i el seu entorn van negar aquest fet, argumentant que les armes que li van incautar eren de col·lecció i estaven desactivades, com és el cas de la granada de l'exèrcit espanyol. Per altres tenia l'oportuna llicència, i les que podien ser il·legals eren només la pistola elèctica Tàser i punys americans, que es compren lliurament a Andorra. I pel que fa a la seva relació amb Antonio Sáez, va reconèixer que es coneixien des de d'abans que aquest es convertís a l'Islam, que era el seu perruquer i que havien intercanviat documents escrits sobre Palestina i l'ocupació israeliana.

El passat 20 de juliol, tot i continuar imputat, va ser posar en llibertat amb una fiança de 3.000 euros. Ara amb la interlocutòria del 27 de gener pel que es processa a deu dels empresonats, ell queda definitivament desimputat i apartat del cas.

Així el jutge diu: "De otro lado, pese a que a Diego José Frías Álvarez se les ocupó una granada, escopetas de balines, culata, cuchillos, defensa eléctrica, pistolas, puño americano, cartuchos, katana y libro Islam, además de cartuchos de escopeta, dado el informe pericial, no son aptos para constituir delito, y no consta la disposición del mismo para colaborar con la célula, ni aún para suminstrarles material".

OPERACIÓ ENVOLTADA DE POLÈMICA

La posada en llibertat i desimputació de Frías genera més interrogants sobre l'operació, duta a terme pels mossos amb el nom d' Operació Caronte. L'operació va culminar el 8 d'abril amb la detenció de deu homes i una dona, la majoria d'ells conversos a l'islam, que formaven part d'una anomenada "Fraternitat Islàmica" i que segons la investigació pretenien fer diversos atemptats a Catalunya i enviar gent a Síria i l'Irak.  En concret eren cinc espanyols (quatre conversos al islam), un paraguaià i, la resta, marroquins. I el que va sorprendre va ser que es detingués també al militant ultra, Diego Frías, a Sant Quize del Vallès, que va ser acusat de passar un arsenal d'armes municions i explosius al seu amic Antonio Sáez, Alí, i haver planificat o haver-se plantejat amb ell atemptar a una llibreria jueva de Barcelona.

L'endemà de les detencions, el conseller Ramon Espadaler va manifestar en roda de premsa que es tractava d’una de les operacions contra el terrorisme yihadista més importants de les realitzades a Catalunya, i més encara quan la cèl·lula tenia voluntat d’atemptar a Catalunya. 

Tres dies més tard de la detenció, el jutge de l'Audiència Nacional, Santiago Pedraz, va decretar l'ingrés a presó de Frías amb la resta dels detinguts, imputat per un delicte de col·laboració amb el grup terrorista "Fraternidad Islámica" i un delicte de tinència i dipòsit d'armes si explosius.

Però després de diversos recursos al seu processament i a l'auto de presó, el 29 de juliol l'Audiència Nacional va decretar la seva llibertat amb càrrecs, en esvair-se a ulls per l'Audiència Nacional bona part de les acusacions que li van fer els Mossos d'Esquadra sobre les armes i explosius.

Aquesta operació del mossos va ser notícia també, perquè dies més tard es va conèixer que els Mossos van denunciar a l'Audiència Nacional que la Policia Nacional havia alertat al grup gihadista que els Mossos els estaven vigilant, els hi havien intervingut els telèfons i hi tenien un infiltrat.

Així dos agents de la Policia Nacional es van reunir a Mataró amb un musulmà convers al que van demanar que contactés amb els uns musulmans de Terrassa per posar sobre avís a la cèl·lula terrorista de Sabadell i Terrassa que estaven sent investigats pels Mossos. Segons la versió dels Mossos, aquest convers va reunir-se a primers de novembre amb els membres de la cèl·lula en una reunió que també hi era el mossos d'esquadra infiltrat.

Després d'aquest avís els membres de la cèl·lula van canviar la manera d'actuar i van avançar la marxa a Síria de tres dels seus membres que foren detinguts amb la col·laboració del CNI i l'Audiència Nacional qua  ja eren a Bulgària.

Així mateix els Mossos van comunicar al jutge Santiago Pedraz de l'Audiència Nacional que el mosso infiltrat a la cèl·lula havia estat a la reunió on un convers els va informar que la Policia Nacional els avisava que estaven sent investigats pels Mossos. No obstant la fiscal de l'Audiència, Blanca Rodríguez, va decidir arxivar la denúncia dels Mossos en entendre que en tot cas el que havia passat era que tant la policia catalan com l'espanyola estaven seguint simultàniament i tenien infiltrats o informadors en el grup. Aquest suposada xivatada de la Policía Nacional va motivar una agra resposta del ministre Jorge Fernández Díaz que afirmà que "no es podia deixar la lluita antiterrorista en mans de qui no té sentit d'estat", referint-se al paper de CDC amb relació a la immigració islàmica i la Fundació Nous Catalans i al procés independentista català.  

Ara, amb la desimputació de Frías sobren nous interrogants sobre la investigació i desarticulació d'aquest grup. 

EL PÒQUER DEL PP, AMB GARCÍA ALBIOL DEIXANT BADALONA.

La decisió de que Xavier García Albiol sigui el cap de llista de les eleccions catalanes del 27 de setembre, i la seva retirada de la política local badalonina, és un pòquer pel PP català. No pel millor o pitjor resultat que pugui tenir el PP amb Albiol com a cap de cartell enlloc de l'amortitzada Sánchez Camacho, sinó per la possibilitat que té el PP de recuperar l'alcaldia de Badalona, tercera ciutat de Catalunya. Fa dos mesos el PP va guanyar les eleccions municipals a Badalona per segona vegada, tot i que, un pacte entre Guanyem Badalona en Comú, Iniciativa i ERC, avalat des de fora pel PSC i CDC,  va fer de Dolors Sabater l'alcaldessa. 

Després de sacsejar una i altra vegada el discurs xenòfob, una sèrie d'escàndols de  presumpte corrupció i certs gestos poc amables vers la cultura catalana, hi havia un acord tàcit entre la majoria de partits d'evitar que Albiol repetís com alcalde. I tot i que ell va obtenir deu regidors, es va nomenar alcaldessa Dolors Sabater que en va treure només cinc.

Quan dies després de les eleccions, es va fer public que ERC, ICV-EUiA i PSC donarien suport a Sabater com a nova alcaldessa, Albiol va fer diverses crides al PSC i al PSOE per tal que impedissin que "una independentista de la llista de la CUP i Podem" es fes amb l'alcaldia. Llavors l'ara regidor i Primer Secretari del PSC de Badalona, Àlex Pastor va declarar que el PSC s'havia compromés durant la campanya a no donar l'alcaldia a Albiol pel seu discurs xenòfob i racista, però que la postura dels socialistes podia ser una altra si el candidat que proposés el PP era un altre regidor o regidora. Finalment Dolors Sabater va ser investida alcaldessa amb els vots dels regidors de GBC, ERC, ICV-EUiA, PSC i CDC, formant-se un equip de govern en minoria, donat que ni CiU ni el PSC hi van entrar.

I en el ple municipal del passat dia 10, l'equip de govern va patir la seva primera derrota, donat que els 10 regidors del PP, els 4 PSC, els 2 de CiU i el de Ciutadans van imposar el seu criteri en l'aprovació de part del cartipàs municipal. I des del PSC i CiU es va exigir a Sabater més diàleg per obtenir el seu suport, imprescindible per la governabilitat.

 Ara, amb la retirada d'Albiol, s'obre un escenari que faria possible després de les eleccions catalanes i espanyoles, una moció de censura de Sabater si aquesta  no aconsegueix més suports per governar. El PSC podria argumentar que no es bo per la ciutat un equip de govern en minoria que no té en compte ni a ells ni CiU, i perd totes les votacions, pel que apostarien per facilitar que governés la llista més votada. I aritmèticament el PP més el PSC i Ciutadans sumarien la majoria absoluta, si bé el PSC evidentment no entraria al govern. 

 Però la partida de Badalona pot acabar d'una altra manera. Que Dolors Sabater, conscient de la seva minoria, arribi a acords amb CiU i el PSC, enforteixi el seu lideratge, i el resultat dels quatre anys sigui més que satisfactori. I llavors un PP sense Albiol, que s'haurà passat quatre anys a l'oposició, ho tingui molt més difícil per tornar a guanyar a  Badalona. 

En resum, la marxa d'Albiol de Badalona, per intentar esgarrapar algun escó a Ciutadans i evitar un resultat tan dolent el 27-S, signifiqui que malgasten la seva majoria a la tercera ciutat de Catalunya i la probabilitat de que Albiol en tornés a ser alcalde el 2019     

 Leer en El Periódico en castellano
 Llegir en català al Periódico   

RECUPEREM EL DISTRICTE-11 PER LES VÍCTIMES DE SÍRIA?

Dues fotos mitjans de després de la guerra, que van ser símbol de la reconstrucció

El passat dissabte 11 de juliol, amb motiu de complir-se el vintè aniversari de la massacre de Srebrenica, en la que van ser assassinats en tres dies, 8.373 bosnians que eren a l’enclavament teòricament protegit pels cascos blaus holandesos, es va fer un emotiu acte a Barcelona al Born, de lectura dels noms dels qui allà varen morir.

El primer que va pujar a l’escenari per llegir el nom d’algunes de les víctimes va ser Pasqual Maragall que, com alcalde de la ciutat olímpica de Barcelona, va liderar diverses iniciatives de solidaritat durant la guerra amb la també ciutat Olímpica de Sarajevo, que el 1984 havia acollit el jocs d’hivern. I el 1996, acabada la guerra, Maragall va declarar Sarajevo, Districte 11 de Barcelona –que en té deu-, iniciant-se una sèrie de projectes de col·laboració en els que van implicar-se molts altres ajuntaments catalans, ONG, i entitats de tota mena. I per tal de dur-ho a terme, Barcelona va obrir una oficina o ambaixada, sota l’empara del Consell d’Europa, que durant molt temps va ser l’únic representat de l’Estat espanyol a la capital de Bòsnia. Oficina que donava cobertura i oferia suport tècnic i logístic a molts dels projectes solidaris de tot l’Estat.

El primer any aquest oficina o ambaixada va està dirigida pel llavors periodista de TV3, Carles Bosch, i més tard pel de l’AVUI, Eric Hauck. Dos periodistes que es van implicar per explicar el món què passava, molt coneixedors de la complexa situació d’aquell país  i, per un temps van voler canviar de rol, implicant-se amb la reconstrucció. Hauck va perdre allà el 1992 al seu company, el fotògraf Jordi Pujol Puente, que va ser el primer dels molts periodistes que moririen en aquella conflicte.  

Des de Districte 11, en coordinació amb el Comitè Olímpic Internacional, que presidia Joan Antoni Samaranch i més tard amb Javier Solana, que seria el màxim responsable de la diplomàcia europea, es va teixir una xarxa de contactes i fonts de finançament de les institucions internacionals, que va permetre desenvolupar una sèrie de projectes de tota mena, dels que destaquen la reconstrucció integral del barri olímpic de Mojmilo, ubicat al que va ser línia de front durant el setge, o del Palau Olímpic dels Jocs d’Hivern de 1984. Però el més important de tot va ser la xarxa de complicitats humanes que es va generar. Uns arquitectes de Lleida, amb el suport del seu ajuntament, van implicar-se en la reconstrucció del centre mèdic del barri de Mojmilo. La facultat d’optometria de Terrassa, amb l’ajut també del seu consistori i ONG locals, van desenvolupar un projecte tan senzill i necessari, com el proveïment d’ulleres, un producte que no és cap luxe que no acostuma a estar a l’abast de les víctimes i desplaçats en una guerra. Ajuntaments i entitats de Sabadell i Cornellà van impulsar projectes al barri veí de Dobrinja, i l’Hospitalet a la ciutat de Tuzla. No segueixo la llista perquè no cabria en aquest article i seria parcial i incomplerta.  I ONGs que ja existien o que es van crear amb motiu d’aquest conflicte, des de Mestres X Bòsnia a Pallassos sense Fronteres van assumir projectes de tot tipus, tenint sempre l’oficina de Barcelona a Sarajevo, com a punt logístic des d’on operar o que els facilitava intèrprets o domicilis particulars on allotjar-se, creant unes relacions d’amistat entre persones i famílies d’aquí i d’allà, que encara perduren.

I el rol que va jugar Barcelona ha estat recongut per la ciutat de Sarajevo que va atorgar la distinció de ciutadans d’honor de la mateixa a Pasqual Maragall i a Manel Vila, que va ser el gerent d’aquest Districte11 de Barcelona. Tot i que posteriorment la cooperació de Districte 11 es va fer present a la guerra de Kosovo i es va iniciar un projecte d’agermanament amb Gaza, l’alcalde Joan Clos, més preocupat en els focs artificials i efímers del Fòrum de les Cultures, va menystenir aquest tarannà i aquestes sinèrgies, sense donar-li la continuïtat que s’esperava.

L’acte de dissabte de lectura dels noms dels morts a Srebrenica, més enllà de l’emotivitat de veure llegint a Pasqual Maragall o d’escoltar el testimoni de reconciliació la jove bosniana, Amina Pasic, de 21 anys, nascuda a Srebrenica, que va sobreviure la matança  en la que van morir bona part de la seva família, va ser motiu de trobada no només de molts de que vam participar en les campanyes de solidaritat amb Bòsnia, sinó també de polítics de CiU, PSC, ERC, ICV i la CUP, i de l’alcaldessa Ada Colau, que van pujar a l’escenari a llegir el nom d’algunes víctimes. I en les converses molts dels que van participar aquells projectes de fa quinze o vint anys als Balcans sortia la necessitat de recuperar aquell esperit i aquella manera de treballar en el complex món actual que continua patint conflictes, el més proper del qual és el de Síria, que ha generat quatre milions de refugiat i desplaçats.

Als ajuntaments i les ONG no els pertoca ni la diplomàcia ni l’exercici de la força militar contra monstres com és ara l’Estat Islàmic, i les barbaritats del règim d’Al Assad. Però hi ha camps de refugiats a Turquia, Jordània o el Líban que esperen l’ajuda i l’apadrinament real d’algú. Potser seria una manera concreta de recuperar aquell esperit, aquella confluència de sinergies de la que Barcelona i Catalunya va donar exemple a Bòsnia. Si Barcelona, Sabadell, Cornellà, L’Hospitalet van ser capaços de declarar simbòlicament districte seu un barri o uns carrers de Bòsnia, ara seria hora de ser solidari amb víctimes del Pròxim Orient. Hi ha milions de refugiats que esperen.

Xavier Rius, periodista   

Llegir en català al Periódico (clica)
 Leer en castellano en El Periódico

 Manel Vila, Raül Romeva i Amia Pasic, dissabte a l'acte del Born. A sota Pasqual Maragall