Trum i Elon Musk a la Casa Blanca. El futur ja no és el que era. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle 23 de gener de 2025

Va ser el poeta francès Paul Valery qui va dir la frase “El futur ja no és el que era”. Entre 2007 i 2011 aquest era el lema del programa de tarda vespre a la desapareguda ComRàdio Tots per Tots, en el que hi vaig tenir la sort de poder participar, no només a les tertúlies, sinó també en una secció setmanal que jo tenia anomenada “Conflictes del Món”. Eren temps en que el president dels Estats Units era el Barak Obama del “We can!”. Anys en que el Tribunal Penal Internacional per l’antiga Iugoslàvia condemnava criminals de les guerres del Balcans, i en els que començava a funcionar el Tribunal Penal Internacional que havia de castigar crims de guerra a altres llocs del món. Eren temps que el mon canviava i per a bé.

Encara no era habitual l’ús de Twitter, però teníem Facebook que certament ens comunicava, permetia difondre les activitats socials, polítiques i culturals en les que participàvem, més enllà de servir-nos per recuperar amics als que havíem perdut el contacte. Les primeres xarxes socials i la connectivitat ens feien més lliures i facilitava autoorganitzar-nos. Fins i tot pocs anys abans de Facebook, el “Passa-ho! Qui ha sigut?” dels SMS van activar les mobilitzacions front les mentides d’Aznar sobre els atemptats del 11-M. Protestes que van ajudar a que el PP perdés les eleccions i Espanya entrés en una nova etapa amb Rodríguez Zapatero. El futur ja no era com abans, ens sentíem empoderats i el demà segur que seria millor. La Unió Europea s’ampliava a més estats i podíem viatjar sense aturar-nos en creuar les fronteres. Certament a França i altres països d’Europa creixien partits ultres, com el Front Nacional, però la democràcia era forta i quan Jean Marie Le Pen el 2002 va arribar a la segona volta, la resta de partits s’unien per fer-li cordó sanitari.

En aquell moment encara es creia que Rússia malgrat entrebancs transitava cap la democràcia, i a Llatinoamèrica cada cop quedaven menys dictadures, mentre democràcies imperfectes s’obrien pas a Àsia i Àfrica. I tot i l’enfrontament entre Hamàs i l’Autoritat Nacional Palestina, encara crèiem que era possible la solució dels dos estats.

Però el novembre de 2016 Donald Trump va guanyar les eleccions americanes “Make America great again” front Hillary Clinton, una victòria en nombre de representants electorals, no en vots, i molts vam creure que Trump era un accident a la primera i més consolidada democràcia del món on hi havia hagut presidents com Nixon, que va haver de dimitir per mentir relació al Watergate i haver espiat rivals, quan a Europa, on les democràcies eren mes joves, molts caps d’estat no haguessin caigut per pràctiques d’aquest tipus. I Trump el 2020 perdia les eleccions davant Joe Biden i va passar l’impensable: Que el president derrotat negués l’evidència de les urnes i cridés als seus seguidors a assaltar el Capitoli. I tot i les múltiples causes judicials i haver estat declarat culpable per una altra qüestió, Trump va guanyar les eleccions el novembre passat front Kamala Harris, i avui ja torna a ser a la Casa Blanca.

El 2020 amb Trump al poder el món va viure la pandèmia de la Covid durat la qual les teories conspiranoiques van créixer arreu alimentades per la ultradreta que poc després donaria veracitat a que a Trump li havien robat la victòria. Una de les creences d’aquests conspiranoics antivacunes era que hi havia algú que amb la vacuna pretenia controlar-nos per fer-nos més dèbils. I quan se’ls preguntava qui eren aquests que ens pretenien dominar, responien, “Tu no saps qui són ells, però ells sí saben qui ets tu i com manipular-te”

Ara Elon Musk, l’amo de l’antic Twitter, X, i l’home més ric del món que controla l’algoritme que sap molt de nosaltres i amb els seus satèl·lits pretén controlar les comunicacions dels governs de mig món, aposta per Trump als Estats Units, mentre a la vella i dèbil Europa, dona suport a la ultradreta d’Alternativa per Alemanya, Le Pen, Meloni i Abascal. Trump com Elon Musk estan mancats d’una qualitat que caracteritza als humans, l’empatia. Creuen que pel seu esforç o per haver estat triats pel destí, no només es mereixen ser els homes més rics sinó que tenen el dret i deure de dirigir el món i enviar a la paperera el vell ordre.

Pensàvem que Putin era un boig envaint Ucraïna i ara Trump, un president declarat convicte i que havia de ser jutjat per intentar donar un cop d’estat, gràcies al vot popular torna a ser a la Casa Blanca i amenaça de fer el mateix amb Groenlàndia i el Canal de Panamà.

El futur ja no es el que era.

Fue el poeta francés Paul Valery quien dijo la frase «El futuro ya no es lo que era». Entre 2007 y 2011 este era el lema del programa de tarde noche en la desaparecida ComRàdio Tots per Tots, en el que tuve la suerte de poder participar, no sólo en las tertulias, sino también en una sección semanal que yo tenía llamada «Conflictos del Mundo».

E

ran tiempos en que el presidente de los Estados Unidos era el Barak Obama del «We can!». Años en que el Tribunal Penal Internacional para la antigua Yugoslavia condenaba a criminales de las guerras de los Balcanes, y en los que empezaba a funcionar el Tribunal Penal Internacional que debía castigar crímenes de guerra en otros lugares del mundo. Eran tiempos que el mundo cambiaba y para bien. Todavía no era habitual el uso de Twitter, pero teníamos Facebook que ciertamente nos comunicaba, permitía difundir las actividades sociales, políticas y culturales en las que participábamos, más allá de servirnos para recuperar amigos de los que habíamos perdido el contacto.

Las primeras redes sociales y la conectividad nos hacían más libres y facilitaba autoorganizarnos. Incluso pocos años antes de Facebook, el «¡Pasalo! ¿Quién ha sido?» de los SMS activaron las movilizaciones frente a las mentiras de Aznar sobre los atentados del 11-M. Protestas que ayudaron a que el PP perdiera las elecciones y España entrara en una nueva etapa con Rodríguez Zapatero. El futuro ya no era como antes, nos sentíamos empoderados y el mañana seguro que sería mejor. La Unión Europea se ampliaba a más estados y podíamos viajar sin detenernos al cruzar las fronteras. Ciertamente en Francia y otros países de Europa crecían partidos ultras, como el Frente Nacional, pero la democracia era fuerte y cuando Jean Marie Le Pen en 2002 llegó a la segunda vuelta, el resto de partidos se unían para hacerle un cordón sanitario.

En aquel momento todavía se creía que Rusia a pesar de tropiezos transitaba hacia la democracia, y en Latinoamérica cada vez quedaban menos dictaduras, mientras democracias imperfectas se abrían paso en Asia y África. Y a pesar del enfrentamiento entre Hamás y la Autoridad Nacional Palestina, todavía creíamos que era posible la solución de los dos estados. Pero en noviembre de 2016 Donald Trump ganó las elecciones americanas «Make America great again» frente a Hillary Clinton, una victoria en número de representantes electorales, no en votos, y muchos creímos que Trump era un accidente en la primera y más consolidada democracia del mundo donde había habido presidentes como Nixon, que tuvo que dimitir por mentir en relación al Watergate y haber espiado rivales, cuando en Europa, donde las democracias eran más jóvenes, muchos jefes de estado no hubieran caído por prácticas de este tipo.

Y Trump en 2020 perdía las elecciones ante Joe Biden y pasó lo impensable: Que el presidente derrotado negara la evidencia de las urnas y llamara a sus seguidores a asaltar el Capitolio. Y pese a las múltiples causas judiciales y haber sido declarado culpable por otra cuestión, Trump ganó las elecciones en noviembre frente a Kamala Harris, y hoy ya vuelve a estar en la Casa Blanca. En 2020 con Trump en el poder el mundo vivió la pandemia de la Covid-19 durante la cual las teorías conspiranoicas crecieron por todas partes alimentadas por la ultraderecha que poco después daría veracidad a que a Trump le habían robado la victoria.

Una de las creencias de estos conspiranoicos antivacunas era que había alguien que con la vacuna pretendía controlarnos para hacernos más débiles. Y cuando se les preguntaba quiénes eran esos que nos pretendían dominar, respondían, «Tú no sabes que son ellos, pero ellos sí saben quién eres tú y cómo manipularte» Ahora Elon Musk, el amo del antiguo Twitter, X, y el hombre más rico del mundo que controla el algoritmo que sabe mucho de nosotros y con sus satélites pretende controlar las comunicaciones de los gobiernos de medio mundo, apuesta por Trump en Estados Unidos, mientras en la vieja y débil Europa, apoya a la ultraderecha de Alternativa por Alemania, Le Pen, Meloni y Abascal.

Trump como Elon Musk carecen de una calidad que caracteriza a los humanos, la empatía. Creen que por su esfuerzo o por haber sido elegidos por el destino, no sólo se merecen ser los hombres más ricos sino que tienen el derecho y deber de dirigir el mundo y enviar a la papelera el viejo orden. Pensábamos que Putin era un loco invadiendo Ucrania y ahora Trump, un presidente declarado convicto y que tenía que ser juzgado por intentar dar un golpe de estado, vuelve a estar en la Casa Blanca gracias al voto popular y amenaza con hacer lo mismo con Groenlandia y el Canal de Panamá.

El futuro ya no es lo que era.

Leer en El Triangle en castellano

Analitzo al Telenotícies de TV3 el paper d'Elon Musk utilitzant la xarxa "X"per difondre informacions falses,donant suport a la ultradreta europea i amb la voluntat d'interferir en procesos electorals

 

Analitzo al Telenotícies de TV 3 el paper d'Elon Musk utilitzant la xarxa "X"per difondre informacions falses,donant suport a la ultradreta europea i amb la voluntat d'interferir en procesos electorals.

Último video, últim vídeo, hoy, avui

¿Le Pen y Meloni caballos de Troya de Europa? Alvise Pérez, Se acabó la fiesta, sorpresa española elecciones europeas| Entrevista en La Noche en 24 Horas

 

¿Le Pen y Meloni caballos de Troya de la Unión Europea? Alvise Pérez sorpresa española en las elecciones europeas. Analizo los resultados en La Noche en 24 Horas con Xabier Fortes. Video Youtube programa del 10 de junio de 2024. ¿Quién es Alvise Pérez? TV E La Noche TVE entrevista

         

 

 

(Xavier, La Noche en 24 Horas, Tele Diario, entrevista, con Xabier, Xabi, Fortes, Rius, OK, Minuto, hoy,OKDiario, Estado de Alarma)

Analizo en Euskal Telebista los resultados electorales de Alianza Catalana y Vox. Vox ha compensado pérdida de votantes que han ido al PP con el voto de jóvenes que votan por primera vez. Aliança entra con sólo dos escaños, quedándose sin representación en Barcelona con 67.405 votos al faltarle tres mil para el 3%. Pese a ser irrelevantes en la arítmetica del Parlament, si se repiten elecciones ya tendrán espacios electorales y subvenciones con lo que incrementarán su representación

 Analizo en Euskal Telebista los resultados electorales de Alianza Catalana y Vox. Vox ha compensado pérdida de votantes que han ido al PP con el voto de jóvenes que votan por primera vez. Aliança entra con sólo dos escaños, quedándose sin representación en Barcelona con 67.405 votos al faltarle tres mil para el 3%. Pese a ser irrelevantes en la arítmetica del Parlament, si se repiten elecciones ya tendrán espacios electorales y subvenciones con lo que incrementarán su representación

 

Entrevista en el programa especial de Euskal Telebista sobre la elecciones catalanas en el que valoro los resultados de Aliança Catalana y Vox

 TV entrevista Televisón Vasca

Debate entrevista sobre Vox, el resultado del 23 de julio y la situación de la ultraderecha en España con Juan Fran Albert y Adrián Juste de Al Descubierto

 

Debate entrevista sobre Vox, el resultado del 23 de julio y la ultraderecha en España con Adrián Juste y Juan Fran Albert de Al Descubierto 

Entrevista TV, vídeo, video, último, Xavier Rius Sant, Canal, Al Descubierto

La victoria de los ultracatólicos del Opus Dei Jorge Buxadé e Ignació Garriga en Vox frente a los ultraliberales como Iván Espinosa de los Monteros Noticias Cuatro al Día 12/08/2023

 

Jorge Buxadé e Ignacio Garriga ganan en Vox. Analizo en Cuatro al Día del sábado 12 de agosto la renuncia del escaño de Iván Espinosa de los Monteros y Juan Luis Steegmann. 

 Xavier, Rius, Sant, Vox, Iván Espinosa de los Montero, libro, entrevista, Cuatro, Al Día, TV, entrevista, último, vídeo, canal, Televisión, Al Día 

Entrevista y coloquio en La Noche en 24 Horas de TVE, con Xabier Fortes, sobre la moción de censura y mi nuevo libro

 

 

Entrevista y coloquio en La Noche en 24 Horas de TVE, del lunes  20 de marzo de 2023, con Xabier Fortes, sobre la moción de censura de Vox de hoy y mi nuevo libro.

Vídeo entrevista al -Més 324 sobre el llibre "Els ultres són aquí" amb Xavier Graset

 

Vídeo de l'entrevista que en fa Xavier Graset ahir dimecres 26 de gener de 2022 al vespre al programa Més 324 del 324 i  emès més tard a TV3, sobre el meu nou llibre, "Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox"

Visualitza'l a la web de TV3

NIT I DIA, FINAL MAGISTRAL I TRAMES I AMORS, PENDENTS DE LA TERCERA TEMPORADA. Trobarem a faltar a Josep Maria Pou. Caldrà veure si la Sara, que va patir abusos de nena, continua cercant a homes que no l'estimen. La trama de corrupció del partit governant barrejada amb pederàstia ha incomadat a alguns. Una cosa és el 3% i l'altra violar nens.

Ha acabat la segona temporada de Nit i Dia, un thriller de forenses, policies i personatges malvats, en el que es creuen les tres trames principals. D'una banda la corrupció dels qui tenen el poder que són capaços de tot per aconseguir el que volen i treure´s de sobre, inclús físicament, a qui els fa nosa, que investiguen els policies Sònia Silvia (Anna Alarcón), l’Starsky i  el Toni Guillén sota les ordres de la jutge Comas. Trama que es creua amb la investigació per lliure de la forense Sara Grau (Clara Segura), el guàrdia civil jubilat, Fidel Martín, (Pep Cruz) i el Víctor (Andrés Herrera), pare del Kevin, que va ser assassinat fa 25 anys després de patir abusos sexuals.  I no només es troben les històries amb la coincidència en les dues trames d’alguns dels dolents, el molt poderós i corrupte Martí Miró (Ramon Fontseré), que fa feina bruta pel partit i ex directiu de la Conselleria de Sanitat, i la seva dóna, Joan Porta (Lluïsa Mallol). Hi ha la tercera trama que també hi convergeix, els conflictes amorosos d'un i altres. Els de la forense Sara Grau haurà patit abusos per part dels mateixos que van matar el Kevin, i els de la forense companya de feina de la Sara, la Fàtima (Alba Pujol), que és parella de l’agent Sònia Sílvia. I la parella del forense Pol Ambrós, l’advocada Carmen García (Mar Ulldemolins), que acaba fent de testaferro de Martí Miró i la Joan Porta, que s’acabarà embolicant amb el pintor Damià Camps (Peter Vives, l’agent britànic del Tiempo entre Costuras), que és l’amant de Joana Porta, la qual utilitza els seus quadres per blanquejar diners i cobrar comissions d’obra pública, part de les quals van al partit que governa Catalunya.

Mostrar a un  responsable de la Conselleria de Sanitat i responsable de les finances opaques del partit, com una persona capaç de fer matar a qui calgui, siguin aquells que volen testificar en el sumari de l’operació Gangrena, investigació judicial sobre corrupció a la sanitat, i que a la vegada sigui un pederasta, no va agradar a la conselleria de Toni Comín, ni als cercles convergents i pujolistes. I és que una cosa és cobrar 3% d’algunes obres públiques o fer negocis il·legals amb la sanitat pública i una altra és anar matant a qui ho investiga. Una cosa es que la dona del directiu del partit i de la conselleria es folli al pintor que pinta els quadres amb els que blanquegen diners, i una altra ser un pederasta i assassí de criatures. Per cert això dels quadres m'ha recordat el que es deia a Girona a l’època forta del pujolisme, que es venien i compraven quadros d’alguna dona propera al poder o a certes fundacions per uns preus totalment desorbitats.  

En aquest encreuament de trames destaca el llibreter i mestre d’escacs, Benet Muntada (Josep M Pou), que amb una personalitat tendre, sensible i psicòtica, fa a la vegada de professor d’escacs de la nena Lia (Diana Ollé), d’amant que sap estimar de la prostituta Wendy (Mima Riera) a la que salvarà, i assassí eficaç, sense remordiments i recitant una cita literària acord amb la situació, de tots aquells que fan nosa al matrimoni Miró Porta.

A la segona temporada la trama ha estat més ben treballada que la primera, amb sorpreses com un capítol en que la història gairebé es va aturar per anar al cor i al passat de sis dels personatges gairebé transportats a un episodi de la sèrie Cites, i mentre a la vegada que a la vida real catalana es coneixen més coses o hi ha judicis de casos de corrupció que va imperar en els anys del pujolisme, es coneix des de dins la trama del matrimoni Miro-Porta per cobrar comissions i blanquejar per un partit que en el temps que venen potser se’l voldrà treure de sobre.

I d’altra banda, el polític Martí Miró resulta ser un dels responsables de la xarxa d’abusos sexuals que va matar fa 25 anys al Kevin. Xarxa en la que hi tindrà un paper determinat el Dr. Joan Grau (Jordi Bosch) que resulta ser, també, el responsable de les ferides psicològiques que pateix la Sara, en haver abusat o haver-la utilitzat quan era una nena o adolescent. Gràcies a aquest passat de la Sara s’entén el seu personatge i les dificultats per deixar-se estimar o per triar, com es veu en el somni que té quan està emmanillada al soterrani quiròfan de mutilacions  i pràctiques masoquistes, per homes que només li volen fer mal. Magistral aquesta escena d’ahir on oníricament apareix l’exmarit i el bomber (Marc Martínez) de la temporada passada al costat del Dr que va abusar d’ella i ara la vol matar.

Tot i que ahir amb la Sara emmanillada i les xeringues i bisturís a punt, semblava que la Sara moriria amb la segona temporada, no podia morir donat que ella és el fil narratiu que ens ve de la primera temporada i,  fugit l’Aitor a Euskadi,  és el centre de l’Institut de Medicina Legal de la Ciutat de la Justícia on es desenvolupa part de la sèrie. Unes instal•lacions medico-judicials que han servit de plató tot i treballar-s’hi les 24 hores de dia, i on al llarg del rodatge es van donar situacions com haver de repetir alguna escena donat que el telèfon de la guàrdia forense –que ha d’estar sempre operatiu- va sonar en haver-hi una incidència a la que atendre.

De pífies de la sèrie n’hi ha algunes, com el fet que resulta totalment inversemblant que el personatge que encarnava Josep M Pou, pogués cometre l’assassinat, esquarterament en bocins del guàrdia civil a la banyera i netejar la casa, en el temps que triga en fer-se el sopar al foc sense que es cremi. O el fet que algunes de les seves víctimes estabornides per la pistola taser algun narcòtic col·laboressin en el seu propi assassinat com si estiguessin zombis, o que el Josep Maria Pou, vull dir el Benet, es treies els guants en alguns dels seus crims deixant l’escenari ple d’empremtes. L'escena de com la Sara es talla el dit, resulta totalment versemblant, més sent ella una metge forense, i té la moraleja que de vegades cal amputar per sobreviure, moralina que evoca després a l'escena final o epíleg quan la veu en off parla de cicatritzar i curar ferides. "Les ferides del cos cicatritzen, però n'hi ha d'altres que no, continuen sempre obertes i cal fer alguna cosa per tancarles"
El que no resulta creible del capítol d'ahir és que qui porta cinc dies sense beure aigua ni menjar i, més a més s'ha amputat un dit, enlloc d'anar a veure aigua a la cuina i trucar al 112, agafi com si res el cotxe camí de l'hospital. El final però és magistral, no mor ningú més del bons, la Sara viva, i el pare del Kevin, un boxejador i supervivent, ha aconseguit, com li diu a l'última escena de l'epíleg a la Sara, el seu objectiu.

Ara de cara la tercera temporada, amb la Sara viva, continuaran obertes les trames amoroses. Tornarà amb l’Aitor amb ella o continuarà rebutjant a aquells homes que la volen estimar de veritat? L’agent Sònia, continuarà amb la forense Fàtima que va demostrar que encara que sigui com metadona, li agrada la carn i el peix? No sabem si l’advocada Carmen García (Mar Ulldemolins), mantinguis o no l’evolució judicial del cas de corrupció, continuarà a la sèrie i es quedarà amb el Damià, el pintor, o tornarà amb el Pol, el forense? (De moment la Mar Ulldemolins continua creixent i representa "Un tret al cap" a la sala Bekett). Tindrà el forense a la propera temporada la dona  que estima a la presó, tot i que aquesta va col·laborar amb la justícia? I la malvada Joana Porta (per cert, el marit ha mort, o només ferit o estabornit com els porcs abans de ser escorxats?)  es venjarà des de la presó de la jutge Comas amb el tema de l’adopció? El paper de la Victòria Pagés va pujar en els últims capítols i el tema del nen donaria per molt. Llàstima que la propera temporada no hi sigui el magistral Benet, Josep Maria Pou que trobarem a faltar. Tot i que, potser, quan s'obri la caixa de cartró on s'han guardat els exemplars de la Divina Comèdia de la biblioteca del difunt Benet, algún lector àvid de llegir les pàgines de l'Infern i els seus torments, trobi la targeta de memòria que hi va amagar amb imatges de distingits i honorables depravats abusant de criatures, recuperant així la sèrie aquesta història.

I evidentment, com a Nit i Dia els personatges, els amors i les trames es barregen, com de moment la Miren Otxoa (Mireia Vilapuig) que ja major d’edat es queda sola Barcelona en haver marxat a Euskadi el seu pare, potser llogarà una habitació de la casa que se li fa gran o s’hi portarà a viure a un nòvio o una nòvia, que resultarà ser un dels dolents de la tercera temporada? Ara, més enllà del thriller que crein els guionistes, el veritablement significatiu de la tercera temporada serà veure com la Sara porta les seves ferides i sí, per primera vegada, es deixarà estimar per algú que sempre l'ha volgut estimar de veritat.

   

 Llegir article al Periódico sobre la primera temporada de Nit i Dia

Articles sobre als sèries:

 Article al Periódico sobre La Embajada

 Sèrie El Príncipe:

El Príncipe y los muertos en agua salada (El Periódico)

El Príncipe, ¿islamofobia o inconsciencia? El Periódico, final primera temporada 

Tras el fin del Príncipe, El Periódico 22 d'abril de 2016 

LES COVES DEL TOLL A "NIT I DIA", coves i masies del Moianès al cinema (publico a Nació Digital)

 Xavier Rius, Nació Digital, Nació Manresa, 7 de maig de 2107

L'episodi de la sèrie de TV3, Nit i Dia, d'aquesta setmana, començava amb unes escenes rodades a l'interior i exterior de les Coves del Toll i les Teixoneres de Moià. A aquestes coves s'hi va trobar l'estiu passat una dent i un fragment de crani que, segons els investigadors de l'IPHES (l'Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social), pertany a un nen del neandertal, fet que, com va dir en la seva presentació l'arqueòleg i antropòleg Eudald Carbonell –l'Indiana Jones català-, ha donat més valor i interès a aquestes coves, en confirmar que allà hi van viure humans fa 50.000 anys, obrint perspectives a noves troballes.

A l'episodi de de Nit i Dia uns nois arriben en bicicleta a una cova que porta anys tancada. Trenquen el cadenat i entren per gravar-hi un vídeo que penjaran a la xarxa. Però després de recórrer unes galeries, troben un cos momificat que l'equip forense de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya, de la doctora Sara Grau (Clara Segura), determina que és d'un nen, no del neanthertal, sinó de fa uns vint anys.

Diferents indrets naturals, coves, baumes i masies del Moianès han estat localització de diverses pel·lícules i anuncis publicitaris tot i que potser en alguns casos no se li ha donat gaire difusió al lloc de localització. La producció cinematogràfica de TV3, Terra Baixa, es va gravar tant exteriors com interiors a la masia el Verdeguer de Castellcir, tret de les escenes d'alta muntanya que es van filmar sota el Pedraforca. Una trentena de veïns de Castellterçol, Castellcir i Moià van fer d'extres i figurants a la pel·lícula.

També dins i fora el Verdeguer s'hi van gravar el 2014 diverses escenes de la pel·lícula Anacleto, agente secreto. Allà l'agent que interpreta Imanol Arias, convertia en carn picada per botifarra a algun dels desafortunats que s'havia carregat. I per les localitzacions de l'exterior, amb tirotejos inclosos, el director va necessitar figurants, no pas avis de la comarca com a Terra Baixa, sinó vaques que havien de ser blanques amb taques negres i es va haver de portar bestiar de la masia la Gònima de Moià.

Una altra masia que ha fet de localització per diversos anuncis ha estat el Prat de Moià, que va ser escenari durant tres anys dels anuncis d'espetec i pizzes de Casa Tarradellas. I és que la masia El Prat, contigua al camp de vol del mateix nom, s'assembla molt a la masia del dibuix que és el símbol de la marca.

El fet que es triï una localització natural o arquitectònica per una sèrie o pel·lícula sempre dóna més valor a l'indret i fa que més gent el visiti. Recordem l'efecte positiu que va representar per Girona que s'hi gravés fa un any i mig Joc de Trons, al marge de l'efecte econòmic a curt termini d'esdevenir plató de rodatge i tenir allà als actors i equip de gravació. Al Moianès tenim coves prehistòriques, dòlmens, baumes habitades fins no fa gaire, poues de glaç i rutes de pedra seca que formen part del Geopark de la UNESCO de la Catalunya central. També tenim moltes masies emblemàtiques i castells –alguns en estat lamentable- poc coneguts i compatibles amb un turisme sostenible. Alguns d'aquest indrets, com les Coves del Toll, han entrat al circuit d'activitats educatives per a escoles amb una gran afluència de grups d'escolars. Però tot i els avenços fets per l'anomenat Ecomuseu del Moianès i a les noves retolacions de camins fetes per algun ajuntament, encara es difícil arribar a molts d'aquests indrets degut l'absència de senyalitzacions o ser poc encertades. Per posar quatre exemples, no hi ha indicacions per arribar al Castell de la Popa de Castellcir des de les tres rutes que s'hi pot accedir; els senyals de la ruta per anar a peu de Moià a les Coves del Toll són unes fotocòpies plastificades subjectades amb xinxetes a troncs d'arbres posades al marge de les administracions; la ruta de la Pedra Seca de Monistrol de Calders no està indicada fins que has sortit del poble després de travessar una urbanització. I alguns dels rètols que indicaven com arribar al Molí de Brotons des de Moià, van caure o desaparèixer fa anys i alguns continuen sense tornar-se a posar. Seria millor senyalitzar-los de nou, sense haver d'esperar es donin a conèixer per haver estat triats per fer-hi un rodatge. 
"Nit i Dia" i el Caso
 "La Embajada", juicio en Bangkok
Tras el fin del Príncipe 

"LA EMBAJADA", JUICIO EN BANGKOK, ENTRE LA SERIE DE ANTENA3 Y LA PETICIÓN DE PENA DE MUERTE PARA ARTUR SEGARRA

Xavier Rius, El Periódico, 12 de juliol de 2016

“LA EMBAJADA”, JUSTÍCIA A BANGKOK

La causalitat va fer que coincidís ahir el trepidant final de la sèrie de Antena3, La Embajada, ambientada a Tailàndia, en què és condemnada a mort per tràfic de drogues en un judici sense garanties i gairebé executada Ester, Úrsula Corberó, filla de l'ambaixador espanyol, amb l'inici de judici a Bangkok del català Artur Segarra, acusat a Tailàndia de l'assassinat de l'empresari David Bernat, les restes del qual van aparèixer trossejades al riu Chao Phraya.

Segarra, natural i resident a Terrassa, que va fugir a Tailàndia després de ser perseguit a Espanya per la seva participació al costat d'un notari, en una xarxa que estafava a gent gran que, creient que contractaven una hipoteca inversa, acabaven cedint i perdent el seu pis, era un vell conegut dels grups ultres i neonazis catalans. En 2007 va formar part de la candidatura de Plataforma per Catalunya (PxC) a Manresa i va donar una conferència a l'ara clausurada Llibreria Europa del barri de Gràcia, sota el títol "¿Es menjaria el seu gat?", en la què va defensar el vegetarianisme de Hitler i els principis ecologistes del Partit Nacional Socialista Obrer Alemany d'Adolf Hitler. Un ecologisme que predicava el respecte a certs animals nobles, però que pel que fa a l'espècie humana, propugnava una justificable i predeterminada supremacia dels forts, enfront dels febles i inferiors. També va formar part durant un temps dels Boixos Nois.

Els que coneixen a Segarra coincideixen que és una persona amb una gran capacitat dialèctica capaç de convèncer a l'altre de qualsevol cosa i, fins fa poc, qui sap si per aquesta predeterminació evolutiva en què creia Hitler, s'havia sortit sempre amb la seva. I sorprèn de les fotos i imatges que van arribar, primer de la seva detenció i ara l'inici del judici a Bangkok, que aparegui somrient com si la cosa no vagi amb ell. Mostrant els seus tatuatges al coll i pit de la Sagrada Família i Barcelona, ​​sembla convençut que, en contra del que apunten les proves i testimonis, ell no va matar ni esquarterar a Bernat, i els diners del difunt que va arribar al seu compte corrent no va ser gràcies a les tortures que algú li va infringir perquè donés les contrasenyes dels comptes corrents.

Segarra, que pertanyia fa menys d'una dècada als cercles ultres de Terrassa, va ser candidat de PxC a Manresa, per què hi havia un gran distanciament entre els ultres de Terrassa amb els de la resta del Vallès Oriental. Mentre els ultres de Sabadell o Barberà eren de Brigades Blanquiazules de l'Espanyol, castellanoparlants i fills de la immigració andalusa, els de Terrassa eren majoritàriament de famílies catalanes i aficionats del Barça i els Boixos Nois, i consideraven "quillos" a la resta d'ultres vallesans. Es relacionaven amb els ultres de Manresa que per molt de Plataforma que fossin, tenien els vuit cognoms catalans.

A Segarra se li demana la pena de mort, com a la que es va condemnar ahir en la ficció d'Antena3 a Ester, en una trama que deu minuts abans del final de la sèrie semblava que anava a condemnar a tots els innocents, i mentre els diplomàtics i empresaris espanyols corruptes es sortien amb la seva, el sistema judicial espanyol i tailandès castigaven cruelment a Luis, l'ambaixador que encarna Abel Folk, i a la seva filla Ester rebent ja la injecció letal a la sala d'execució.
Deia ahir Abel Folk, en una entrevista emesa després del final de la sèrie, que molta gent li comentava que s'indignava amb l'evolució de la trama per com era d’injusta i la facilitat amb què triomfava el mal encarnat entre d'altres per Eduardo, el Ministre Conseller de l'ambaixada, que interpreta Raúl Arévalo. I és que en mentre a l'Espanya real, els polítics, empresaris funcionaris i diplomàtics corruptes, a poc a poc van caient, a la trama de la legació diplomàtica a Bangkok, només queien, morien o acabaven en presons espanyoles o tailandeses els honestos.

La sèrie, que se suma així a les excel·lents produccions televisives de ficció espanyoles produïdes aquests dos últims anys, com El Príncipe, El Caso -quina pena que no continuï! -, Bis a bis, o la catalana Nit i Dia, va acabar ahir encongint l'estómac a l'espectador fins l'últim segon, amb la brillant Úrsula Corberó -que tant ha crescut des Física i Química- rebent resignada, però en pau, la injecció letal. Va ser un final similar al de "Execució imminent" de Clint Easwood, que en la realitat no hagués estat així, atès que a Tailàndia sí que hi ha a les presons nombrosos occidentals condemnats per tràfic de drogues, però des de fa uns anys, per millorar la deteriorada imatge del seu sistema judicial, no s'executa cap pena de mort que són commutades per la cadena perpètua. I, de vegades, l'expulsió del país de traficants occidentals condemnats al cap d'uns anys de presó, és un element més de les negociacions comercials de Bangkok.

Evident la pena de mort no és desitjable ni justificable en cap cas. Segarra sempre somriu davant les càmeres, jutges i policies, creient-se les seves raons i el seu discurs com quan presumptament estafava ancianes. Però per més que somrigui, res fa pensar que hagi de ser absolt de l'assassinat, tortures, extorsió de l'empresari David Bernat. I en el cas probable que la condemna quedi en cadena perpètua o trenta anys, si hi ha un hipotètic indult i extradició a Espanya, el seu destí serà complir la pena per l'estafa per la qual va fugir d'Espanya. Llavors haurem de confrontar el seu etern somriure amb les llàgrimes de les persones que per creure en ell i la seva capacitat de paraula, ho van perdre tot a la vida real.

Xavier Rius

          

  Imatges de l'inici de l'execució d'Ester, ahir dinal de La Embajada, Antena3

Artur Segarra, somrient ahir al judici on se li demana pena de mort

  Segarra defensant el vegetarianisme de Hitler a la Llibreria Europa

 "LA EMBAJADA", JUICIO EN BANGKOK, ENTRE LA SERIE DE ANTENA3 Y LA PETICIÓN DE PENA DE MUERTE PARA ARTUR SEGARRA

La causalidad hizo que coincidiera ayer el trepidante final de la serie de Antema3, La Embajada, ambientada en Tailandia, en el que es condenada a muerte por tráfico de drogas en un juicio sin garantías y casi ejecutada Ester, Úrsula Corberó, hija del embajador español, con el inicio de juicio en Bangkok al catalán Artur Segarra, acusado en Tailandia del asesinato del empresario David Bernat, cuyos restos aparecieron troceados en el río Chao Phraya.

Segarra, natural y residente en Terrassa, que huyó a Tailandia después de ser perseguido en España por su participación junto a un notario, en una red que estafaba a ancianos que, creyendo que contrataban una hipoteca inversa, acababan cediendo y perdiendo su piso, era un viejo conocido de los grupos ultras y neonazis catalanes. En 2007 formó parte de la candidatura de Plataforma per Catalunya (PxC) en Manresa y dio una conferencia en la ahora clausurada Librería Europa del barrio de Gràcia, bajo el título “¿Se comería su gato?”, en la que defendió el vegetarianismo de Hitler y los principios ecologistas del Partido Nacional Socialista Obrero Alemán de Adolf Hitler. Un ecologismo que predicaba el respeto a ciertos animales nobles, pero que en lo referente a la especie humana, propugnaba una justificable y predeterminada  supremacía de los fuertes, frente a los débiles e inferiores. También formó parte durante un tiempo de los Boixos Nois

Los que conocen a Segarra coinciden en que es una persona con una gran capacidad dialéctica capaz de convencer al otro de cualquier cosa y, hasta hace poco, quién sabe si por esta predeterminación evolutiva en la que creía Hitler, se había salido siempre con la suya. Y sorprende de las fotos e imágenes que llegaron, primero de su detención y ahora del inicio del juicio en Bangkok, que aparezca sonriente como si la cosa no fuera con él. Mostrando sus tatuajes en el cuello y pecho de la Sagrada Familia y Barcelona, parece convencido que, en contra de lo que apuntan las pruebas y testigos, él no mató ni descuartizó a Bernat, y el dinero del difunto que llegó a su cuenta corriente no fue fruto de las torturas que alguien le infringió para que diera las contraseñas de las cuentas corrientes.

 Segarra, perteneciente hace menos de una década a los círculos ultras de Terrassa, fue candidato de PxC en Manresa, porqué había un gran distanciamiento entre los ultras de Terrassa con los del resto del Vallès Oriental. Mientras los ultras de Sabadell o Barberà eran de Brigadas Blanquiazules del Espanyol, castellanoparlantes e hijos de la inmigración andaluza, los de Terrassa eran mayoritariamente de familias catalanas y forofos del Barça y los Boixos Nois, y consideraban “quillos” al resto de ultras vallesanos. Se relacionaban con los ultras de Manresa que por muy de Plataforma que fueran, tenían los ocho apellidos catalanes.

A Segarra se le pide la pena de muerte, como a la que se condenó ayer en la ficción de Antena3 a Ester, en una trama que diez minutos antes del final de la serie parecía que iba a condenar a todos los inocentes y, mientras los diplomáticos y empresarios españoles corruptos se salían con la suya, y  el sistema judicial español y tailandés castigaban cruelmente a Luis, el embajador que encarna Abel Folk, y a su hija Ester, recibiendo ya la inyección letal en la sala de ejecución.

Decía ayer Abel Folk, en una entrevista emitida tras el fin de la serie, que mucha gente le decía que se indignaba con la evolución de la trama por lo injusta que era y la facilidad con que triunfaba el mal encarnado entre otros por Eduardo, el Ministro Consejero de la embajada, que interpreta Raúl Arévalo. Y es que en mientras en la España real, los políticos, empresarios funcionarios y diplomáticos corruptos, poco a poco van cayendo, en la trama de la legación diplomática en Bangkok, sólo caían, morían o acababan en cárceles españolas o tailandesas los honestos.

La serie, que se suma así a las excelentes producciones televisivas de ficción españolas producidas estos dos últimos años, como El Príncipe, El Caso –¡qué pena que no continúe!-, Bis a bis, o la catalana Nit i Dia, terminó ayer encogiendo el estómago al espectador hasta el último segundo, con la brillante Úrsula Corberó –que tanto ha crecido desde Física y Química- recibiendo resignada, pero en paz, la inyección letal. Fue un final similar al de “Ejecución inminente” de Clint Easwood, que en la realidad no hubiera sido así, dado que en Tailanda sí que hay en las cárceles numerosos occidentales condenados por tráfico de drogas, pero desde hace unos años, para mejorar la deteriorada imagen de su sistema judicial, no se ejecuta ninguna pena de muerte que son conmutadas por la cadena perpetua. Y, en ocasiones, la expulsión del país de traficantes occidentales condenados al cabo de unos años de cárcel, es un elemento más de las negociaciones comerciales de Bangkok.

Evidente la pena de muerte no es deseable ni justificable en ningún caso. Segarra siempre sonríe ante las cámaras, jueces y policías, creyéndose sus razones y su discurso como cuando presuntamente estafaba ancianas. Pero por más que sonría, nada hace pensar que vaya a ser absuelto del asesinato, torturas, extorsión del empresario David Bernat. Y en el caso probable que la condena quede en cadena perpetua o treinta años, si hay un hipotético indulto y extradición a España, su destino será cumplir la pena por la estafa por la que huyó de España. Entonces deberemos confrontar su eterna sonrisa con las lágrimas de las personas que por creer en él y su capacidad de palabra, lo perdieron todo en la vida real.

Xavier Rius, periodista    
 Leer en El Periódico