Extremadura, la encrucijada para alejarse de Vox. La Vanguardia

 

Xavier Rius Sant, La Vanguardia, jueves 11 de diciembre de 2025

Titula Javier Gallego su artículo en La Vanguardia del 9 de diciembre que “los barones del PP aconsejan a Guardiola hacer una campaña regional”. Los líderes territoriales del PP creen que centrar la campaña extremeña en elementos que tensionan la política española o trayendo a los mítines a Feijóo o Díaz Ayuso, ensombrece la gestión de María Guardiola, que salió reforzada tras la salida de Vox de los gobiernos regionales. Trayendo a Ayuso y Feijóo, se hablará mucho de una España que ven abocada al precipicio, y Santiago Abascal tendrá mucho que decir. Pero si se habla de la necesidad que el PP tenga la mayoría para aprobar los presupuestos que Vox bloqueó, y poder afrontar los retos que tiene la comunidad, Guardiola tiene mucho que ganar.

Las elecciones extremeñas, convocadas tras el bloqueo de Vox a la aprobación de los presupuestos, se producen siete años después de que Vox saliera de la marginalidad, consiguiendo doce escaños en las elecciones andaluzas de diciembre de 2018, meses antes de que los de Abascal irrumpieran en el Congreso. En diciembre de 2018 todavía no había comenzado el juicio en el Supremo a los líderes independentistas en el que Javier Ortega Smith, ejerciendo de acusación popular, ganó una cuota de telediario que tuvo mucho que ver con los buenos resultados que Vox obtendría en las elecciones de abril y noviembre de 2019. Aquellas elecciones andaluzas de diciembre de 2018 se convocaron tras romper Ciudadanos con la presidenta socialista Susana Díaz, a la que los de Rivera reprochaban que el PSOE hubiera conseguido la mayoría necesaria para desalojar a Mariano Rajoy de la Moncloa, pactando y consiguiendo los votos de los supuestos amigos de ETA, Bildu, y de los partidos catalanes, Junts y Esquerra, que querían romper España. Y durante la campaña electoral andaluza de 2018 poco se habló de problemas reales de Andalucía como la corrupción, infraestructuras, la agricultura y la mano de obra necesaria inmigrante o autóctona para la misma, la pesca o la industria. Se habló y mucho de la supuesta traición del PSOE por haber pactado con los amigos de ETA y los que querían romper España. Incluso se creó el bulo que en las escuelas catalanas se prohibía ir al baño a los nietos de los andaluces que emigraron a Catalunya el siglo pasado, si lo pedían hablando español.

Y, por cierto, en relación con los acuerdos con Bildu y el PNV, y del largo proceso liderado por Rodríguez Zapatero para que ETA se autodisolviera, vale la pena ver series como “La Frontera” emitida estos días por Televisión Española, y otras películas recientes como “La infiltrada”, para enorgullecernos de que ese terrorismo terminara hace catorce años. Vergüenza tendría que darles a aquellos dirigentes o ex dirigentes del PP que, refiriéndose a pactos o acuerdos del PSOE con Bildu o a la situación de Catalunya, afirman que ETA está más viva que nunca, más allá que con ello el PP refuerce los argumentos de Abascal y de grupos extraparlamentarios como Núcleo Nacional.

Leer en La Vanguardia

                    

Rahola i Puigdemont forcen canvi de guió a Ripoll i Orriols guanya. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 18 de febrer de 2025

Jordi Turull ha dit a la roda de premsa que Junts ha celebrat aquesta tarda a Ripoll per justificar el seu gir de guió, rebutjant sumar-se a la moció de censura vers Sílvia Orriols que, com diu la dita “hi ha mil moments per debatre, però només n’hi ha un per decidir”. Jo no crec que aquest argument serveixi per explicar el que ha fet de nou Junts a Ripoll després de marejar la perdiu durant tres setmanes fent pensar que se sumaria a un govern de coalició fort amb el suport d’onze regidors per desbancar Sílvia Orriols de l’alcaldia, que governava en minoria amb només sis dels disset regidors del consistori. Dic que ha marejat la perdiu de nou per acabar fent el contrari del que anunciava ja que això mateix va passar fa vint mesos des de la nit de les eleccions municipals fins el dia que es va constituir l’ajuntament.

Tinc clar que ahir dilluns al migdia els regidors de Junts de Ripoll es decantaven, al menys de portes en fora, per sumar-se a la moció de censura que els 11 regidors de l’oposició anaven a registrar aquesta mateixa setmana per fer fora de l’alcaldia a Sílvia Orriols i formar un govern de Junts, ERC, PSC i potser amb l’independent ex convergent, Joaquim Colomer. Govern que tindria des de fora el suport dels dos regidors de la CUP que votarien en favor de la moció però que no exigien entrar en el govern per no tornar a ser ells l’excusa amb la que sectors empresarials del Ripollès van pressionar Junts el juny de 2023 per tal que no se sumés ni donés suport a un govern quadripartit alternatiu al de Sílvia Orriols.

Si una capacitat té Orriols és que com altres líders de la ultradreta saben marcar els temps de l’agenda i el debat polític, aconseguint estar sempre en el centre de la polèmica, cosa que electoralment els beneficia. Si Junts no hagués marejat la perdiu entre la nit del diumenge 27 de maig de 2023 i el dissabte 17 de juny, quan es van constituir els nous consistoris que escollien els alcaldes, deixant clara dies abans la seva postura, l’accés d’Orriols a l’alcaldia de la capital del Ripollès no hagués generat tanta expectació ni tensió mediàtica similar al d’aquell thriller que fins l’última escena l’espectador no coneixerà el desenllaç. I si Junts, a qui la resta de partits li donaven ara l’alcaldia, hagués deixat clar a què jugava des de feia un mes, Orriols no hagués acabat sentint-se tant victoriosa com se sent ara després d’acaparar durant setmanes titulars i opinions de tota mena.

La possibilitat de presentar fins dilluns vinent un moció de censura per desbancar Sílvia Orriols, havia estat provocada legalment per l’alcaldessa d’Aliança Catalana que va exercir un mecanisme que la llei dona als ajuntaments per gaudir d’estabilitat quan, estant en minoria, els hi tomben els pressupostos. Orriols hagués pogut prorrogar de nou els pressupostos de 2023 però va decidir sotmetre’s a un qüestió de confiança vinculada als mateixos que si la guanyava significava que com diu la llei, s’aprovaven els comptes. Però si la perdia, com va passar, aquests quedarien aprovats en trenta dies si l’oposició no aconseguia posar-se d’acord amb un candidat alternatiu que amb el suport de la majoria absoluta encapçalés una moció de censura. I senzillament no entenc com si Junts no volia fer més forta Orriols i tampoc no volia fer-la fora de l’alcaldia en creure que podia ser contraproduent, no li va aprovar els pressupostos el passat 20 de gener. Em consta que el gener, precisament per evitar que Orriols quedés reforçada amb tota la polèmica que hem viscut d’una possible moció de censura que podia fracassar com així ha estat, o que en sortís victimitzada i beneficiada si prosperava, Junts va valorar que a canvi d’alguna petita modificació dels pressupostos, votaria a favor i que Esquerra s’hi abstindria. Vot positiu i abstenció que es justificarien amb l’argument que Ripoll no podia continuar eternament sense pressupostos, prorrogant any rere any els de 2023.

Si Junts les tres setmanes i mitja que portem no hagués donat gairebé com segur que lideraria la moció de censura si es donava a la número tres de la llista, Maria Soldevila, l’alcaldia -els números u i dos van renunciar fa mesos- formant un govern en el que hi serien ERC, PSC, potser l’independent Joaquim Colomer, amb la CUP donant suport però quedant-se a l’oposició per no espantar l’empresariat convergent, ara Orriols no se sentiria tant forta. Però fent aquesta marxa enrere quan tot semblava encarrilat amb el PSC que havia confirmat que també entraria el govern per corresponsabilitzar-se del possible desgast, que Junts anunciï que es fa enrere, el que ha provocat és reforçar Sílvia Orriols.

Tot i que potser trigarem dies en saber com van anar exactament les coses ahir a la nit per fer el canvi de guió anunciat aquest migdia, el que es cert és que després de setmanes amb Pilar Rahola clamant des de les xarxes contra la pretensió de fer plegar Orriols i de fer una enquesta entre veïns de Ripoll, ahir al vespre va haver-hi una reunió a Ripoll a la que hi va assistir Jordi Turull, els regidors actuals i l’ex alacalde Jordi Munell, i on probablement hi va intervenir telemàticament Carles Puigdemont, en la que Turull va notificar als tres regidors de Junts de Ripoll que no s’havien de sumar a la moció. Avui el jove regidor Ferran Raigon i Jordi Turull han explicat la decisió en roda de premsa i ja s’ha insinuat que probablement alguna de les dues regidores, potser Montsina Llimós, sisena de la llista, potser la tres, Maria Soldevila plegaran, com també plegarà d’aquí uns dies el cap de llista de la CUP, Dani Vilaseca, mentre Orriols potser taral·leja de nou la cançó “Deu pometes té el pomer, de deu una de deu una van caient”.

Xavier Rius Sant, El Triangle, 18 de febrero de 2025

Jordi Turull ha dicho en la rueda de prensa que Junts ha celebrado esta tarde en Ripoll para justificar su giro de guión, rechazando sumarse a la moción de censura a Sílvia Orriols que, como dice la dicha «hay mil momentos para debatir, pero solo hay uno para decidir». Yo no creo que este argumento sirva para explicar lo que ha hecho de nuevo Junts en Ripoll tras marear la perdiz durante tres semanas haciendo pensar que se sumaría a un gobierno de coalición fuerte con el apoyo de once concejales para desbancar a Sílvia Orriols de la alcaldía, que gobernaba en minoría con solo seis de los diecisiete concejales del consistorio. Digo que ha mareado la perdiz de nuevo para acabar haciendo lo contrario de lo que anunciaba ya que eso mismo pasó hace veinte meses desde la noche de las elecciones municipales hasta el día que se constituyó el ayuntamiento.

Tengo claro que ayer lunes al mediodía los concejales de Junts de Ripoll se decantaban, al menos de puertas a fuera, por sumarse a la moción de censura que los 11 concejales de la oposición iban a registrar esta misma semana para echar de la alcaldía a Sílvia Orriols y formar un gobierno de Junts, ERC, PSC y quizá con el independiente ex convergente, Joaquim Colomer. Gobierno que tendría desde fuera el apoyo de los dos concejales de la CUP que votarían en favor de la moción pero que no exigían entrar en el gobierno para no volver a ser ellos la excusa con la que sectores empresariales de El Ripollès presionaron a Junts en junio de 2023 para que no se sumara ni apoyara un gobierno cuatripartito alternativo al de Sílvia Orriols.

Si una capacidad tiene Orriols es que como otros líderes de la ultraderecha saben marcar los tiempos de la agenda y el debate político, consiguiendo estar siempre en el centro de la polémica, lo que electoralmente les beneficia. Si Junts no hubiera mareado la perdiz entre la noche del domingo 27 de mayo de 2023 y el sábado 17 de junio, cuando se constituyeron los nuevos consistorios que escogían los alcaldes, dejando clara días antes su postura, el acceso de Orriols a la alcaldía de la capital del Ripollès no hubiera generado tanta expectación ni tensión mediática similar al de aquel thriller que hasta la última escena el espectador no conocerá el desenlace. Y si Junts, a quien el resto de partidos le daban ahora la alcaldía, hubiera dejado claro a qué jugaba desde hacía un mes, Orriols no hubiera acabado sintiéndose tan victoriosa como se siente ahora después de acaparar durante semanas titulares y opiniones de todo tipo.

La posibilidad de presentar hasta el próximo lunes una moción de censura para desbancar a Sílvia Orriols había sido provocada legalmente por la alcaldesa de Aliança Catalana que ejerció un mecanismo que la ley da a los ayuntamientos para gozar de estabilidad cuando, estando en minoría, les tumban los presupuestos. Orriols hubiera podido prorrogar de nuevo los presupuestos de 2023 pero decidió someterse a una cuestión de confianza vinculada a los mismos que si ganaba significaba que, como dice la ley, se aprobaban las cuentas. Pero si la perdía, como pasó, estos quedarían aprobados en treinta días si la oposición no conseguía ponerse de acuerdo con un candidato alternativo que con el apoyo de la mayoría absoluta encabezara una moción de censura. Y sencillamente no entiendo como si Junts no quería hacer más fuerte y tampoco quería echarla de la alcaldía al creer que podía ser contraproducente, no le aprobó los presupuestos el pasado 20 de enero. Me consta que en enero, precisamente para evitar que Orriols quedara reforzada con toda la polémica que hemos vivido de una posible moción de censura que podía fracasar como así ha sido, o que saliera victimizada y beneficiada si prosperaba, Junts valoró que a cambio de alguna pequeña modificación de los presupuestos, votaría a favor y que Esquerra se abstendría. Voto positivo y abstención que se justificarían con el argumento de que Ripoll no podía continuar eternamente sin presupuestos, prorrogando año tras año los de 2023.

Si Junts las tres semanas y media que llevamos no hubiera dado casi como seguro que lideraría la moción de censura si se daba a la número tres de la lista, Maria Bofarull, la alcaldía -los números uno y dos renunciaron hace meses- formando un gobierno en el que estarían ERC, PSC, quizá el independiente Joaquim Colomer, con la CUP apoyando pero quedándose en la oposición para no espantar al empresariado convergente, ahora Orriols no se sentiría tan fuerte. Pero haciendo esta marcha atrás cuando todo parecía encarrilado con el PSC que había confirmado que también entraría el gobierno para corresponsabilizarse del posible desgaste, que Junts anuncie que se echa atrás, lo que ha provocado es reforzar Sílvia Orriols.

Aunque quizás tardaremos días en saber cómo fueron exactamente las cosas ayer por la noche para hacer el cambio de guión anunciado este mediodía, lo que es cierto es que después de semanas con Pilar Rahola clamando desde las redes contra la pretensión de hacer caer a Orriols y de hacer una encuesta entre vecinos de Ripoll, ayer por la noche hubo una reunión en Ripoll a la que asistió Jordi Turull, los concejales actuales y el ex alacalde Jordi Munell, y donde probablemente intervino telemáticamente Carles Puigdemont, en la que Turull notificó a los tres concejales de Junts de Ripoll que no debían sumarse a la moción.

Hoy el joven concejal Ferran Raigon y Jordi Turull han explicado la decisión en rueda de prensa y ya se ha insinuado que probablemente alguna de las dos concejalas, quizá Montsina Llimós, sexta de la lista, quizá la tres, Maria Bofarull dimitirán, como también dimitirá dentro de unos días el cabeza de lista de la CUP, Dani Vilaseca, mientras Orriols quizá tararea de nuevo la canción «Deu pometes té el pomer, de deu una de deu una van caient«.

Leer en castellano en El Triangle

Debat al Matí de Catalunya Ràdio sobre la probable moció de censura a Sílvia Orriols a Ripoll amb Ricard Ustrell, Laia Claret, Arnau Urgell, Carme Bruguerola i Xavier Rius Sant

 

Programa especial d'"El Matí de Catalunya Ràdio" des de Ripoll, una setmana abans que s'acabi el termini perquè l'oposició pacti una moció de censura. Ho analitzem amb la Laia Claret, l'Arnau Urgell, la Carme Brugarola i el Xavier Rius Sant. Comentem l'entrevista a Sílvia Orriols, què pot passar els pròxims dies i com s'ha arribat fins aquí.


Clica per escoltar el programa.

La ultradreta d’Abascal, Orban i Le Pen, lloa Trump i Netanyahu des de Madrid. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle, diumenge 9 de febrer de 2025

Aquest divendres i dissabte Santiago Abascal ha aplegat a Madrid als líders del grup Patriots, tercera força del Parlament Europeu, amb la presencia de l’hongarès Viktor Orbán, la francesa Marine Le Pen, l’holandès Gert Wilders, l’italià Matteo Salvini, i el portuguès André Ventura, que enlluernats per la victòria i el múscul mostrat aquests primers dies per Donald Trump, han cridat a Make Europa Great Again, fer Europa gran de nou, i a trencar com ell amb tots els consensos aconseguits a Europa i bona part del món els últims vuitanta anys. Des del Tribunal Penal Internacionals a la Organització Mundial de la Salut, la UNESCO, els Acords del Clima i el acords de lliure mercat que suprimien aranzels.

Podria sorprendre que Patriots triés el novembre passat Abascal com a president, qui com es veu en els vídeos dels corrillos i salutacions abans dels actes de dissabte i del sopar de divendres, Abascal estava en tot moment acompanyat d’algun altre dirigent de Vox perquè li fes de traductor, ja que el seu nivell d’anglès i altres idiomes europeus és tant bo com el del Mariano Rajoy de qui la història ha deixat memorables imatges amb ell sol assegut a la taula de les cimeres internacionals, mentre la resta de mandataris conversaven de forma distesa en anglès o francès. Una situació que Abascal no patia quan era un membre més de l’altre gran bloc ultra del Parlament Europeu, els Conservadors i Reformistes, que lidera Giorgia Meloni perquè Meloni, que va viure de jove uns anys a Canàries, parla un fluid castellà. Però es que després de les eleccions europees de fa nou mesos i amb la intuïció que Trump seria el nou president dels Estats Units, Abascal trencà amb Meloni i els ultracatòlics polonesos i se sumà al grup de Le Pen, Gert Wilders i Salvini, al qual entrà victoriós Viktor Orbán, després de ser expulsat del Partit Popular Europeu. Tots molts més propers a Putin que a Zelensky, i contraris a l’alineament de Meloni i Varsòvia amb l’OTAN i Brussel·les, que donaven i demanaven suport incondicional a Ucraïna per aturar Putin i les pretensions del Kremlin de ser el far d’un continent que va del Bàltic i el Mediterrani fins l’Oceà Pacífic, anomenat Euràsia.

A la cimera hi va intervenir per videoconferència l’argentí Javier Milei que com vol fer ara Trump aplica la moto serra a l’administració, acomiada funcionaris i elimina subsidis socials. L’abraçada d’Abascal amb Milei i a les propostes de Trump són l’estocada final al sector falangista de Vox que abanderaven l’ex vicepresident Jorge Buxadé i l’ex secretari general Javier Ortega Smith. I és que, incomplint la lògica i els mateixos estatuts del partit, el diputat del parlament català, Ignacio Garriga és ara simultàniament vicepresidet i secretari general de Vox. I com Garriga només pot anar a Madrid dos o tres dies a la setmana, Abascal té el comandament únic del partit; això sí, acompanyat de persones sense càrrec orgànic i amb un notable historial ultra i feixista com Kiko Méndez Monasterio.

Abascal, que el passat estiu va decidir sense consultar-ho amb el Comitè Executiu del partit, que ja no pinta res, abandonar els governs regionals de Castella i Lleó, Extremadura, Aragó, Comunitat Valenciana, Múrcia i Consell Insular de Mallorca als quals havia entrat, provocant un gran perjudici al centenar de militants o simpatitzants que havien abandonat feia uns mesos els seus llocs de treball per assumir direccions generals, gabinets de comunicació i ocupar càrrecs de confiança de les diferents conselleries. Abascal vol governar Espanya però no per acabar com Meloni, que cada cop s’acosta més a Brussel·les. I va fer una jugada que de moment li ha sortit bé.

A la cimera ultra el diferents líders van lloar Trump i les seves ordres executives disruptives en immigració, acords internacionals i aranzels, i també amb la proposta de convertir Gaza en una Riviera, un ressort turístic per estrangers rics com els de Dubai o un Hard Rock, expulsant d’allà a dos milions de persones. Unes propostes que també lloa Sílvia Orriols i el secretari d’Estudis i Programes d’Aliança Catalana, Jordi Aragonès, que es comença a plantejar presentar-se a les properes eleccions europees per seure al mateix grup que Vox.

Ara bé, més allà de les simpaties que desperten a casa nostra les dues propostes de Trump, si les mirem bé no ajudarien a fer Europa ni més gran, ni millor. Si aplica aranzels els europeus exportarem menys i pagarem molt més per les importacions i es generarà atur i inflació. I si es pretén expulsar dos milions de persones de Gaza, molts acabarien venint a Europa ja que la majoria de palestins tenen un germà o un cosí al Vell Continent, cosa que no beneficia les propostes de fer de nou la Reconquesta i expulsar els musulmans, una reconquesta que, pel que fa a Catalunya, voldria liderar Sílvia Orriols que, com ella diu, va néixer un 9 d’octubre dia que Jaume I va expulsar els sarrains, o sigui els “moros” de València fa uns segles.

I ironies a part, l’anunci d’intentar una deportació de ciutadans musulmans de Gaza és benzina pels islamistes més radicals partidaris d’atacar als qui fan la proposta, la qual cosa posaria totes les societats occidentals en el punt de mira de les franquícies d’Al Qaida, l’Estat Islàmic o de les que pugin néixer.

La ultraderecha de Abascal, Orban y Le Pen, alaba desde Madrid a Trump y Netanyahu

Xavier Rius Sant, El Triangle, domingo 9 de febrero de 2025

Este viernes y sábado Santiago Abascal ha reunido en Madrid a los líderes del grupo Patriots, tercera fuerza del Parlamento Europeo, con la presencia del húngaro Viktor Orbán, la francesa Marine Le Pen, el holandés Gert Wilders, el italiano Matteo Salvini, y el portugués André Ventura, que deslumbrados por la victoria y el músculo mostrado estos primeros días por Donald Trump, han llamado a Make Europa Great Again, hacer Europa grande de nuevo, y a romper como él con todos los consensos conseguidos en Europa y buena parte del mundo en los últimos ochenta años. Desde el Tribunal Penal Internacionales a la Organización Mundial de la Salud, la UNESCO, los Acuerdos del Clima y los acuerdos de libre mercado que suprimían aranceles.

Podría sorprender que Patriots eligiera en noviembre pasado a Abascal como presidente, quien como se ve en los vídeos de los corrillos y saludos antes de los actos del sábado y de la cena del viernes, Abascal estaba en todo momento acompañado de algún dirigente de Vox para que le hiciera de traductor, ya que su nivel de inglés y otros idiomas europeos es tan bueno como el del Mariano Rajoy de quien la historia ha dejado memorables imágenes con él solo sentado en la mesa de las cumbres internacionales, mientras el resto de mandatarios conversaban de forma distendida en inglés o francés. Una situación que Abascal no sufría cuando era un miembro más del otro gran bloque ultra del Parlamento Europeo, los Conservadores y Reformistas, que lidera Giorgia Meloni porque Meloni, que vivió de joven unos años en Canarias, habla un fluido castellano. Pero es que tras las elecciones europeas de hace nueve meses y con la intuición de que Trump sería el nuevo presidente de Estados Unidos, Abascal rompió con Meloni y los ultracatólicos polacos y se sumó al grupo de Le Pen, Gert Wilders y Salvini, al que entró victorioso Viktor Orbán, tras ser expulsado del Partido Popular Europeo. Todos muchos más cercanos a Putin que a Zelensky, y contrarios al alineamiento de Meloni y Varsovia con la OTAN y Bruselas, que daban y pedían apoyo incondicional a Ucrania para detener a Putin y las pretensiones del Kremlin de ser el faro de un continente que va del Báltico y el Mediterráneo hasta el Océano Pacífico, llamado Eurasia.

En la cumbre intervino por videoconferencia el argentino Javier Milei que como quiere hacer ahora Trump aplica la motosierra a la administración, despide funcionarios y elimina subsidios sociales. El abrazo de Abascal con Milei y a las propuestas de Trump son la estocada final al sector falangista de Vox que abanderaban el ex vicepresidente Jorge Buxadé y el ex secretario general Javier Ortega Smith. Y es que, incumpliendo la lógica y los mismos estatutos del partido, el diputado del parlamento catalán, Ignacio Garriga es ahora simultáneamente vicepresidente y secretario general de Vox. Y como Garriga sólo puede ir a Madrid dos o tres días a la semana, Abascal tiene el mando único del partido; eso sí, acompañado de personas sin cargo orgánico y con un notable historial ultra y fascista como Kiko Méndez Monasterio.

Abascal, que el pasado verano decidió sin consultarlo con el Comité Ejecutivo del partido, que ya no pinta nada, abandonar los gobiernos regionales de Castilla y León, Extremadura, Aragón, Comunidad Valenciana, Murcia y Consejo Insular de Mallorca a los que había entrado, provocando un gran perjuicio al centenar de militantes o simpatizantes que habían abandonado hacía unos meses sus puestos de trabajo para asumir direcciones generales, gabinetes de comunicación y ocupar cargos de confianza de las diferentes consejerías. Abascal quiere gobernar España pero no para acabar como Meloni, que cada vez se acerca más a Bruselas. E hizo una jugada que de momento le ha salido bien.

En la cumbre ultra los diferentes líderes alabaron a Trump y sus órdenes ejecutivas disruptivas en inmigración, acuerdos internacionales y aranceles, y también con la propuesta de convertir a Gaza en una Riviera, un ressort turístico para extranjeros ricos como los de Dubai o un Hard Rock, expulsando de allí a dos millones de personas. Unas propuestas que también alaba Sílvia Orriols y el secretario de Estudios y Programas de Alianza Catalana, Jordi Aragonès, que se empieza a plantear presentarse a las próximas elecciones europeas para sentarse en el mismo grupo que Vox.

Ahora bien, más allá de las simpatías que despiertan aquí las dos propuestas de Trump, si las miramos bien no ayudarían a hacer Europa ni más grande, ni mejor. Si aplica aranceles los europeos exportaremos menos y pagaremos mucho más por las importaciones y se generará desempleo e inflación. Y si se pretende expulsar a dos millones de personas de Gaza, muchos acabarían viniendo a Europa ya que la mayoría de palestinos tienen un hermano o un primo en el Viejo Continente, lo que no beneficia las propuestas de hacer de nuevo la Reconquista y expulsar a los musulmanes, una reconquista que, con respecto a Cataluña, querría liderar Sílvia Orriols que, como ella dice, nació un 9 de octubre día que Jaume I expulsó a los sarracenos, o sea los «moros» de Valencia hace unos siglos.

E ironías aparte, el anuncio de intentar una deportación de ciudadanos musulmanes de Gaza es gasolina para los islamistas más radicales partidarios de atacar a quienes hacen la propuesta, lo que pondría a todas las sociedades occidentales en el punto de mira de las franquicias de Al Qaeda, el Estado Islámico o de las que puedan nacer.

Lee en castellano en El Triangle

S'ha de parlar amb Aliança Catalana? Analitzo al Matí de Catalunya Ràdio les declaracions d'Artur Mas afirmant que s'ha de parlar amb Aliança, i la probable moció de censura a Sílvia Orriols a l'ajuntament de Ripoll.

 

Intervinc al Matí de Catalunya Ràdio amb Ricard Ustrell, valorant  afirmacions d'Artur Mas al Diari de Barcelona dient que cal parlar amb Aliança Catalana.  

Clica per escoltar l'entrevista

MOCIÓ DE CENSURA AMB MIRADA LLARGA. Analitzo a El 9 Nou la possible moció de censura a Sílvia Orriols. Si els partits, no actuen pensant a llarg termini, evitant personalismes estratègics i donant la imatge de ser un govern de coalició dividit, Orriols sortirà guanyant

 

Moció de censura amb mirada llarga

Xavier Rius Sant, El 9 Nou dilluns 27 de gener de 2025

Després de perdre Sílvia Orriols la qüestió de confiança l’oposició té 30 dies per presentar una moció de censura proposant un alcalde o alcaldessa alternatiu. Des de l'endemà del seu nomenament com alcaldessa el 17 de juny de 2023 l’oposició podia presentar-la i, de fet, en diversos moments hi han hagut converses en les que no es va arribar a l’acord sobre com o si era el moment oportú. Però la situació ara és una altra ja que la Llei Orgànica de Règim Electoral estableix un mecanismediferent al dels parlaments autonòmics i  al del Congrés per tal de garantir la governabilitat dels ajuntaments i la seva continuïtat. 

Si a un alcalde li tomben els pressupostos no pot convocar eleccions i fer que la gent torni a parlar. Pot prorrogar els anterior com va fer fa un any Orriols o pot sotmetre’s a una qüestió de confiança lligada a una moció de censura que si no prospera, fa que els pressupostos quedin aprovats i l’alcalde convalidat. Un mecanisme quevan fer Xavier Trias, Ada Colau i Jaume Collboni, els quals perdien la qüestió de confiança però en no ser capaços l’oposició de pactar després un candidat de consens, l’alcalde continuava i amb els pressupostos aprovats. A Barcelona era improbable que la CUP i Ciudadanos, i després amb Vox, juntament  amb Esquerra i un altre partit es posessin d’acord. Però a Ripoll ja van estar a punt de posar-se d’acord el juny de 2023 els grups que formen la majoria absoluta: Junts, ERC, PSC i la CUP. I com els regidors només poden presentar una moció de censura en els quatre anys delegislatura, ara si aquesta s’acorda serà per anar fins al final.

En el llibre “Aliança Catalana, els nostres ultres” que publicaré al mes de març, faig un seguiment detallat de les negociacions, acords i desacords que es va donar entre Junts, ERC, PSC i la CUP entre el 28 de maig i 17 dejuny de 2023. Parlant amb tots els implicats recullo trobades, trucades, whatsapps, reunions, vingudes a Ripoll de dirigents dels diferents partits, inclòs Jordi Turull, negociacions on es posa sobre la taula també el govern del Consell Comarcal, trobades a la Cooperativa, dinars al restaurant Canaules, brindis interruptus,cafès fins les cinc de la tarda als que s’incorporaran alguns que no eren al dinar, i més trucades i whastapps d’última hora. I redactant el que va passar aquelles intenses tres setmanes he tingut la sensació de fer el guió d’una d’aquelles pel·lícules en que una seqüencia temporal d’uns pocs dies es mostra a l’espectador quatre vegades en les que els llocs i les hores són les mateixes, però els fets o els perquès difereixen substancialment en les versions dels quatre protagonistes. I una de les poques certeses a les que arribo és que per al menys dos dels grups implicats, es va fer servir la CUP com excusa per no posar-se d’acord. Junts no volia que la CUP fos al govern, però tampoc que hi donés suport quedant-se a l’oposició ja que creia que acabaria imposant condicions programàtiques que podien espantar a alguns empresaris o al sector immobiliari i de l’Hosteleria. I al menys un altre partit, es va negar a arribar a l’acord si la CUP no entrava al govern. Tinc clar que qui va posarmés obstaclesi canvis de postura per arribar a l’acord va ser Junts que el 29 demaig,després de la patacada debaixar de vuit a tres regidors, va anunciar que no demanaria l’alcaldia però donaria suport a un govern format pels altres grups per evitar que Orriols fos l’alcaldessa. I després va canviar de parer, postulant-se Manoli Vega en el ple del 17 de juny com a alcaldable. També tinc clar que la CUP en no voler ser un obstacle, acceptava si no la volien al govern, donar suport a un tripartit de Junts, ERC i el PSC, quedant-se a l’oposició. I va passar que, com ningú va aconseguir la majoria absoluta de regidors del plenari, es va nomenar alcalde en minoria a Orriols, com a cap de llista més votada en dia de les eleccions.

Dies després d’arribar a la batllia, Sílvia Orriols va dir en una entrevista publicada al 9 Nou que no faria com altres alcaldes com Eudald Casadesúso Jordi Munell, de ser a la vegada batlle i diputat, ja que no era compatible dirigir l’ajuntament i marxar molts matins cap a Barcelona. I tot i això Orriols va presentar-se a les eleccions i va obtenir l’escó. Però a diferencia de Munell i Casadesús que eren un diputat més del primer o segon grup dela cambra i no passava res si no s’adscrivien a gaires comissions o faltaven a alguns plens, Orriols i l’altra diputada no tenen el do dela ubiqüitat i sovint la seva cadira queda buida.

Penso que ara tant si es presenta la moció de censura i perd l’alcaldia, com si no es presenta, Orriols podria sortir reforçada. Si es presenta ella podrà victimitzar-se i en el cas que el govern que es formi mostri discrepàncies entre els seus membres, aconseguir l’efecte Albiol que,després de ser desallotjat del’alcaldia tornava a guanyar les eleccions amb més vots. I de moment podriadedicar més temps al Parlament i l’expansió del partit.Per això és primordial que l’acord es faci amb mirada llarga deixant de banda personalismes i diferències.I si els partits d’oposició no es posen d’acord i ella queda legitimada com alcadessa, podrà erigir-se com a victoriosa front la casta, i amb el pressupostos aprovats, aplicar el seu programa. Però sobretot mostrar-se com una persona que potser per creures predestinada a salvar Catalunya, ningú no la pot abatre.

Xavier Rius Sant, periodista.

Llegir al 9 Nou

Trum i Elon Musk a la Casa Blanca. El futur ja no és el que era. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle 23 de gener de 2025

Va ser el poeta francès Paul Valery qui va dir la frase “El futur ja no és el que era”. Entre 2007 i 2011 aquest era el lema del programa de tarda vespre a la desapareguda ComRàdio Tots per Tots, en el que hi vaig tenir la sort de poder participar, no només a les tertúlies, sinó també en una secció setmanal que jo tenia anomenada “Conflictes del Món”. Eren temps en que el president dels Estats Units era el Barak Obama del “We can!”. Anys en que el Tribunal Penal Internacional per l’antiga Iugoslàvia condemnava criminals de les guerres del Balcans, i en els que començava a funcionar el Tribunal Penal Internacional que havia de castigar crims de guerra a altres llocs del món. Eren temps que el mon canviava i per a bé.

Encara no era habitual l’ús de Twitter, però teníem Facebook que certament ens comunicava, permetia difondre les activitats socials, polítiques i culturals en les que participàvem, més enllà de servir-nos per recuperar amics als que havíem perdut el contacte. Les primeres xarxes socials i la connectivitat ens feien més lliures i facilitava autoorganitzar-nos. Fins i tot pocs anys abans de Facebook, el “Passa-ho! Qui ha sigut?” dels SMS van activar les mobilitzacions front les mentides d’Aznar sobre els atemptats del 11-M. Protestes que van ajudar a que el PP perdés les eleccions i Espanya entrés en una nova etapa amb Rodríguez Zapatero. El futur ja no era com abans, ens sentíem empoderats i el demà segur que seria millor. La Unió Europea s’ampliava a més estats i podíem viatjar sense aturar-nos en creuar les fronteres. Certament a França i altres països d’Europa creixien partits ultres, com el Front Nacional, però la democràcia era forta i quan Jean Marie Le Pen el 2002 va arribar a la segona volta, la resta de partits s’unien per fer-li cordó sanitari.

En aquell moment encara es creia que Rússia malgrat entrebancs transitava cap la democràcia, i a Llatinoamèrica cada cop quedaven menys dictadures, mentre democràcies imperfectes s’obrien pas a Àsia i Àfrica. I tot i l’enfrontament entre Hamàs i l’Autoritat Nacional Palestina, encara crèiem que era possible la solució dels dos estats.

Però el novembre de 2016 Donald Trump va guanyar les eleccions americanes “Make America great again” front Hillary Clinton, una victòria en nombre de representants electorals, no en vots, i molts vam creure que Trump era un accident a la primera i més consolidada democràcia del món on hi havia hagut presidents com Nixon, que va haver de dimitir per mentir relació al Watergate i haver espiat rivals, quan a Europa, on les democràcies eren mes joves, molts caps d’estat no haguessin caigut per pràctiques d’aquest tipus. I Trump el 2020 perdia les eleccions davant Joe Biden i va passar l’impensable: Que el president derrotat negués l’evidència de les urnes i cridés als seus seguidors a assaltar el Capitoli. I tot i les múltiples causes judicials i haver estat declarat culpable per una altra qüestió, Trump va guanyar les eleccions el novembre passat front Kamala Harris, i avui ja torna a ser a la Casa Blanca.

El 2020 amb Trump al poder el món va viure la pandèmia de la Covid durat la qual les teories conspiranoiques van créixer arreu alimentades per la ultradreta que poc després donaria veracitat a que a Trump li havien robat la victòria. Una de les creences d’aquests conspiranoics antivacunes era que hi havia algú que amb la vacuna pretenia controlar-nos per fer-nos més dèbils. I quan se’ls preguntava qui eren aquests que ens pretenien dominar, responien, “Tu no saps qui són ells, però ells sí saben qui ets tu i com manipular-te”

Ara Elon Musk, l’amo de l’antic Twitter, X, i l’home més ric del món que controla l’algoritme que sap molt de nosaltres i amb els seus satèl·lits pretén controlar les comunicacions dels governs de mig món, aposta per Trump als Estats Units, mentre a la vella i dèbil Europa, dona suport a la ultradreta d’Alternativa per Alemanya, Le Pen, Meloni i Abascal. Trump com Elon Musk estan mancats d’una qualitat que caracteritza als humans, l’empatia. Creuen que pel seu esforç o per haver estat triats pel destí, no només es mereixen ser els homes més rics sinó que tenen el dret i deure de dirigir el món i enviar a la paperera el vell ordre.

Pensàvem que Putin era un boig envaint Ucraïna i ara Trump, un president declarat convicte i que havia de ser jutjat per intentar donar un cop d’estat, gràcies al vot popular torna a ser a la Casa Blanca i amenaça de fer el mateix amb Groenlàndia i el Canal de Panamà.

El futur ja no es el que era.

Fue el poeta francés Paul Valery quien dijo la frase «El futuro ya no es lo que era». Entre 2007 y 2011 este era el lema del programa de tarde noche en la desaparecida ComRàdio Tots per Tots, en el que tuve la suerte de poder participar, no sólo en las tertulias, sino también en una sección semanal que yo tenía llamada «Conflictos del Mundo».

E

ran tiempos en que el presidente de los Estados Unidos era el Barak Obama del «We can!». Años en que el Tribunal Penal Internacional para la antigua Yugoslavia condenaba a criminales de las guerras de los Balcanes, y en los que empezaba a funcionar el Tribunal Penal Internacional que debía castigar crímenes de guerra en otros lugares del mundo. Eran tiempos que el mundo cambiaba y para bien. Todavía no era habitual el uso de Twitter, pero teníamos Facebook que ciertamente nos comunicaba, permitía difundir las actividades sociales, políticas y culturales en las que participábamos, más allá de servirnos para recuperar amigos de los que habíamos perdido el contacto.

Las primeras redes sociales y la conectividad nos hacían más libres y facilitaba autoorganizarnos. Incluso pocos años antes de Facebook, el «¡Pasalo! ¿Quién ha sido?» de los SMS activaron las movilizaciones frente a las mentiras de Aznar sobre los atentados del 11-M. Protestas que ayudaron a que el PP perdiera las elecciones y España entrara en una nueva etapa con Rodríguez Zapatero. El futuro ya no era como antes, nos sentíamos empoderados y el mañana seguro que sería mejor. La Unión Europea se ampliaba a más estados y podíamos viajar sin detenernos al cruzar las fronteras. Ciertamente en Francia y otros países de Europa crecían partidos ultras, como el Frente Nacional, pero la democracia era fuerte y cuando Jean Marie Le Pen en 2002 llegó a la segunda vuelta, el resto de partidos se unían para hacerle un cordón sanitario.

En aquel momento todavía se creía que Rusia a pesar de tropiezos transitaba hacia la democracia, y en Latinoamérica cada vez quedaban menos dictaduras, mientras democracias imperfectas se abrían paso en Asia y África. Y a pesar del enfrentamiento entre Hamás y la Autoridad Nacional Palestina, todavía creíamos que era posible la solución de los dos estados. Pero en noviembre de 2016 Donald Trump ganó las elecciones americanas «Make America great again» frente a Hillary Clinton, una victoria en número de representantes electorales, no en votos, y muchos creímos que Trump era un accidente en la primera y más consolidada democracia del mundo donde había habido presidentes como Nixon, que tuvo que dimitir por mentir en relación al Watergate y haber espiado rivales, cuando en Europa, donde las democracias eran más jóvenes, muchos jefes de estado no hubieran caído por prácticas de este tipo.

Y Trump en 2020 perdía las elecciones ante Joe Biden y pasó lo impensable: Que el presidente derrotado negara la evidencia de las urnas y llamara a sus seguidores a asaltar el Capitolio. Y pese a las múltiples causas judiciales y haber sido declarado culpable por otra cuestión, Trump ganó las elecciones en noviembre frente a Kamala Harris, y hoy ya vuelve a estar en la Casa Blanca. En 2020 con Trump en el poder el mundo vivió la pandemia de la Covid-19 durante la cual las teorías conspiranoicas crecieron por todas partes alimentadas por la ultraderecha que poco después daría veracidad a que a Trump le habían robado la victoria.

Una de las creencias de estos conspiranoicos antivacunas era que había alguien que con la vacuna pretendía controlarnos para hacernos más débiles. Y cuando se les preguntaba quiénes eran esos que nos pretendían dominar, respondían, «Tú no sabes que son ellos, pero ellos sí saben quién eres tú y cómo manipularte» Ahora Elon Musk, el amo del antiguo Twitter, X, y el hombre más rico del mundo que controla el algoritmo que sabe mucho de nosotros y con sus satélites pretende controlar las comunicaciones de los gobiernos de medio mundo, apuesta por Trump en Estados Unidos, mientras en la vieja y débil Europa, apoya a la ultraderecha de Alternativa por Alemania, Le Pen, Meloni y Abascal.

Trump como Elon Musk carecen de una calidad que caracteriza a los humanos, la empatía. Creen que por su esfuerzo o por haber sido elegidos por el destino, no sólo se merecen ser los hombres más ricos sino que tienen el derecho y deber de dirigir el mundo y enviar a la papelera el viejo orden. Pensábamos que Putin era un loco invadiendo Ucrania y ahora Trump, un presidente declarado convicto y que tenía que ser juzgado por intentar dar un golpe de estado, vuelve a estar en la Casa Blanca gracias al voto popular y amenaza con hacer lo mismo con Groenlandia y el Canal de Panamá.

El futuro ya no es lo que era.

Leer en El Triangle en castellano

NETANYAHU AMB L'ALTO EL FOC A GAZA JA MIRA CAP A CISJORDÀNIA I EL GOLAN. El Triangle

 

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 18 de gener de 2025

Em costa entendre els crits de victòria que es fan des de Gaza per la consecució de l’alto el foc que entra en vigor demà diumenge després de 470 dies de guerra i la mort de prop de cinquanta mil palestins, perquè més enllà que Netanyahu i el seu govern supremacista no hagi aconseguit expulsar cap a Egipte, com pretenia, a bona part els habitants de la franja, la correlació de forces ha canviat dràsticament des del 7 d’octubre de 2023. Certament Netanyahu ha fracassat en la seva pretensió de buidar la franja i fer desaparèixer Hamàs -alliberar el ostatges era el de menys-, però el moviment islamista palestí ha quedat totalment escapçat i sobretot sense aliats exteriors. La pretensió inicial d’aprofitar l’operació militar de resposta a l’atac sorpresa palestí del 7 d’octubre de 2023 per restablir una ocupació militar permanent a l’interior de la mateixa i de reimplantar-hi de nou assentaments jueus ja no és necessària en tenir altres dos territoris on podrà amb plena impunitat crear més assentaments i fer realitat, poc a poc, el desig del Gran Israel: el Golan i Cisjordània, inclòs Jerusalem Oriental. I per fer-ho necessita l’exèrcit que ara esgotat, estava lluitant a Gaza.

No només ha escapçat Hamàs, sinó que com a conseqüència de la caiguda del règim de Baixar Al Assad, la milícia libanesa xiïta d’Hizbul·là ha quedat desemparada perdent bona part del seu poder al Líban. Caigut com un castell de cartes el poder d’Al Assad, el Líban per fi ha superat el bloqueig institucional entre el bloc de l’Aliança del 8 de Març que liderava Hizbul·là, i el de l’anomenada Aliança del 14 de Març partidària de la pau amb Israel i contrària a la ingerència de Síria i l’Iran. En pocs dies el parlament libanès ha nomenat al militar cristià, Joseph Aoun, nou president del país, i al jurista sunnita, Nawaf Salam, primer ministre. I tots dos estan d’acord en desplegar l’exercit libanès al sud del Líban, territori que hauran d’abandonar els milicians d’Hizbul·là des del que atacaven Israel. Si l’armament s’entregarà a l’exèrcit libanès o la milícia el mantindrà en nous amagatalls més al nord, és una incògnita.

Certament la victòria de Trump ha tingut molt a veure en que Netanyahu accepti ara un acord d’alto el foc amb Hamàs proposat fa mesos per Qatar, Egipte, l’esquerra israeliana i les famílies del ostatges, amb el suport de Joe Biden, i que llavors el primer ministre israelià va rebutjar. A diferencia de Biden que no tenia un pla clar per Israel i Palestina, cosa que per cert li va fer perdre molts vots progressistes, Trump sí que el té. Aquest pla es bassa en establir unes bones relacions amb l’Aràbia Saudita que demana que s’implementin els acords d’Abraham que normalitzaven les relacions entre la monarquia saudita i Israel per anar plegats front l’enemic iranià. I per que es doni aquesta aliança entre Israel i Riad cal reintentar aplicar aquests acords que proposen crear una palestina desmilitaritzada autogovernada, formada per Gaza i Cisjordània, envoltats per més assentament palestins. Uns acords i un pla que amb Israel continuant bombardejant i ocupant la franja de Gaza, no es podien aplicar. Una altra qüestió és qui governarà la franja i qui serà el rellleu de la corrupte i desprestigiada Autoritat Palestina del president Mahmud Abbas que està apunt de complir noranta anys. Podria ser el carismàtic Marwan Barghouti, que després de molts anys a la presó serà alliberat els propers dies tal com estableix l’acord dels ostatges, però no està clar que ell vulgui ser el nou titella d’un Israel que dia a dia fa més petit el territori del futur semiestat palestí.

Al règim saudita no l’incomoda que Israel hagi aprofitat la caiguda d’Al Assad per expandir l’ocupació dels Alts del Golan més enllà del que era la zona desmilitaritzada, on hi vol crear més assentaments. Ocupant aquesta nova part del Golan permet a Israel tenir tancs i llançadores de míssils i artilleria a només 50 quilòmetres de Damasc. Però caldrà veure què dirà Aràbia Saudita quan Israel amb l’exèrcit desplaçat a Cisjordània incrementi les expulsions salvatges de palestins, no tant de les seves cases, sinó de les seves terres. El que vol fer ara Netanyahu es treure per la força els conreus, les pastures i les oliveres que són propietat dels palestins per instal·lar-hi allà nous assentaments. Per això, més enllà que militarment ara es pot dir que destruint la franja, Netanyahu ha guanyat, si incrementa la violència i la humiliació del palestins sense donar-los esperança, res impedirà que més tard o més d’hora es produeixen noves respostes violentes com la que van fer Hamàs i la Yihad Islàmica a l’exterior de Gaza el 7 d’octubre de 2023.

Llegir al Triangle en català

Xavier Rius Sant, El Triangle, sábado 18 de enero de 2025

Me cuesta entender los gritos de victoria que se hacen desde Gaza por la consecución del alto el fuego que entra en vigor mañana domingo después de 470 días de guerra y la muerte de cerca de cincuenta mil palestinos, porque más allá de que Netanyahu y su gobierno supremacista no haya conseguido expulsar hacia Egipto, como pretendía, a buena parte de los habitantes de la franja, la correlación de fuerzas ha cambiado drásticamente desde el 7 de octubre de 2023.

Ciertamente Netanyahu ha fracasado en su pretensión de vaciar la franja y hacer desaparecer a Hamás -liberar los rehenes era lo de menos-, pero el movimiento islamista palestino ha quedado totalmente descabezado y sobre todo sin aliados exteriores. La pretensión inicial de aprovechar la operación militar de respuesta al ataque sorpresa palestino del 7 de octubre de 2023 para restablecer una ocupación militar permanente en el interior de la misma y de reimplantar de nuevo asentamientos judíos ya no es necesaria al tener otros dos territorios donde podrá con plena impunidad crear más asentamientos y hacer realidad, poco a poco, el deseo del Gran Israel: el Golán y Cisjordania, incluido Jerusalén Oriental. Y para hacerlo necesita el ejército que ahora agotado, estaba luchando en Gaza.

No sólo ha descabezado a Hamás, sino que como consecuencia de la caída del régimen de Bashar Al Assad, la milicia libanesa chií de Hizbulá ha quedado desamparada perdiendo buena parte de su poder en el Líbano. Caído como un castillo de cartas el poder de Al Assad, el Líbano por fin ha superado el bloqueo institucional entre el bloque de la Alianza del 8 de Marzo que lideraba Hizbulá, y el de la llamada Alianza del 14 de Marzo partidaria de la paz con Israel y contraria a la injerencia de Siria e Irán. En pocos días el parlamento libanés ha nombrado al militar cristiano, Joseph Aoun, nuevo presidente del país, y al jurista sunnita, Nawaf Salam, primer ministro. Y ambos están de acuerdo en desplegar el ejercito libanés en el sur del Líbano, territorio que deberán abandonar los milicianos de Hizbulá desde el que atacaban Israel. Si el armamento se entregará al ejército libanés o la milicia lo mantendrá en nuevos escondites más al norte, es una incógnita.

Ciertamente la victoria de Trump ha tenido mucho que ver con que Netanyahu acepte ahora un acuerdo de alto el fuego con Hamás propuesto hace meses por Qatar, Egipto, la izquierda israelí y las familias de los rehenes, con el apoyo de Joe Biden, y que entonces el primer ministro israelí rechazó. A diferencia de Biden que no tenía un plan claro para Israel y Palestina, lo que por cierto le hizo perder muchos votos progresistas, Trump sí lo tiene. Este plan se basa en establecer unas buenas relaciones con Arabia Saudita que pide que se implementen los acuerdos de Abraham que normalizaban las relaciones entre la monarquía saudita e Israel para ir juntos frente al enemigo iraní. Y para que se dé esta alianza entre Israel y Riad hay que reintentar estos acuerdos que proponen crear una palestina desmilitarizada autogobernada, formada por Gaza y Cisjordania, rodeados por más asentamiento palestinos. Unos acuerdos y un plan que con Israel continuando bombardeando y ocupando la franja de Gaza, no se podían aplicar.

Otra cuestión es quién gobernará la franja y quién será el relevo de la corrupta y desprestigiada Autoridad Palestina del presidente Mahmud Abbas que está apunto de cumplir noventa años. Podría ser el carismático Marwan Barghouti, que después de muchos años en prisión será liberado en los próximos días tal y como establece el acuerdo de los rehenes, pero no está claro que él quiera ser el nuevo títere de un Israel que día a día hace más pequeño el territorio del futuro semiestado palestino.

Al régimen saudita no le incomoda que Israel haya aprovechado la caída de Al Assad para expandir la ocupación de los Altos del Golán más allá de lo que era la zona desmilitarizada, donde quiere crear más asentamientos. Ocupando esta nueva parte del Golán permite a Israel tener tanques y lanzaderas de misiles y artillería a solo 50 kilómetros de Damasco. Pero habrá que ver qué dirá Arabia Saudita cuando Israel con el ejército desplazado a Cisjordania incremente las expulsiones salvajes de palestinos, no tanto de sus casas, sino de sus tierras.

Lo que quiere hacer ahora Netanyahu es sacar por la fuerza los cultivos, los pastos y los olivos que son propiedad de los palestinos para instalar allí nuevos asentamientos. Por eso, más allá de que militarmente ahora se puede decir que destruyendo la franja, Netanyahu ha ganado, si incrementa la violencia y la humillación de los palestinos sin darles esperanza, nada impedirá que más tarde o más temprano se produzcan nuevas respuestas violentas como la que hicieron Hamás y la Yihad Islámica en el exterior de Gaza el 7 de octubre de 2023.

Leer en castellano en El Triangle

IMMIGRACIÓ, ULTRES i ETA, Article a La Vanguardia sobre la sintonia entre Vox i Aliança Catalana al Parlament, i com el PP torna a posar ETA al centre del debat polític

                                         

  

 

La Vanguardia, martes 15 de octubbre de 2024

Xavier Rius Sant, periodista

El pasado miércoles, mientras arrancaba en el Parlament el debate de política general en el que Sílvia Orriols abocó la culpabilidad de casi todos los males sobre los inmigrantes, el Congreso de los Diputados iniciaba un debate solicitado por el PP para hablar de inmigración. Y a la misma hora, en Estrasburgo, el primer ministro húngaro, Viktor Orbán, exponía sus prioridades para el semestre en que preside la Unión. Propuestas que van en dirección contraria a los acuerdos comunitarios en cuestiones como inmigración o Ucrania. Y la presidenta de la Comisión, Ursula von der Leyen, que pertenece al mismo grupo que el PP de Feijóo, rebatió las propuestas del premier húngaro. Para Orbán, como para Abascal y Orriols, la causa de la inmigración que llega a Europa no son unas guerras y una miseria similar a la que empujó hace un siglo a millones de europeos a emigrar, sino un plan de poderes ocultos para destruirnos.

Hasta cinco años se decía que España era uan excepción, al ser uno de los pocos estados de la Unión Europea en que la ultraderecha no tenía representación. Y se decía que el sentiminesto xenófobo estaba menos arraigado que en otros países de nuetro entorno. Ciertamente, Vox no irrumpió en el 2019 con el no la inmigración, sino sacudiendo otro sentimiento identitario: “España se rompe”, con Ortega Smith ganándose su cuota de telediario, ejerciendo de acusación en los tribunales. Recordemos que Vox surgió en el 2014 de exdirigentes del PP como Abascal o Vidal-Quadras que acusaban a Rajoy de no defender la unidad de España y someterse a supuestas concesiones que Zapatero habría pactado con ETA. Y tras el gol que se metió el PP en la votación sobre convalidación del tiempo de prisión cumplido por etarras en otros países, Feijóo convirtió la sesión solicitada para hablar de inmigración y un reparto de menores que el PP rechaza en un ataque al Gobierno, al que acusa de claudicar ante ETA. Y es que sobreactúa, ya que lo que le preocupa a Feijóo es la amenaza de Abascal de tumbarle los presupuestos en las comunidades que gobierna gracias a Vox.el Parlament de Catalunya, en cambio, Vox no se mostró distante con Aliança, pese a que quiera romper España. Aliança se negó a votar a favor propuestas de Vox cuyo contenido dijo que asumía por estar redactadas en castellano. En cambio, Vox sí votó cuatro propuestas de resolución de Aliança. Aliança Catalana y Vox, más allá de su rechazo a la inmigración, tienen una característica propia de la extrema derecha más autoritaria: el caudillaje de su líder, que puede tomar decisiones que desconciertan a la militancia sin que sean cuestionadas. Así, el pasado 18 de agosto, el Ayuntamiento de Ripoll inauguró un monumento de homenaje a las víctimas de los atentados del 2017 al que Orriols invitó a asistir a los responsables de la Guardia Civil y la Policía Nacional en el Ripollès, cuerpos que aceptaron acudir pese a que Orriols da verosimilitud a las teorías conspiranoicas sobre el papel de la Policía Nacional y el CNI por su relación con el imán de Ripoll. Y para sorpresa de muchos, tanto la alcaldesa como el resto de los concejales de Aliança aplaudieron efusivamente a los agentes mientras realizaban la ofrenda. Vox también tiene funcionamiento autocrático, como vimos el miércoles cuando Abascal se desprendió de Rocío Monasterio, o en julio, cuando ordenó que dimitieran los consejeros y todos los cargos de Vox de las seis comunidades en las que gobernaba con el PP y dejó en la estacada al centenar de militantes que sólo hace año dejaron sus empleos para asumir un cargo público.

                                                    

Llegir en català a La Vanguardia. Dimarts 15 d'octubre de 2024

Dimecres, mentre arrencava al Parlament el debat de política general en què Sílvia Orriols va abocar la culpabilitat de gairebé tots els mals als immigrants, el Congrés dels Diputats començava un debat sol·licitat pel PP per parlar d’immigració. I a la mateixa hora a Estrasburg, el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, exposava les seves prioritats per al semestre en què presideix la Unió. Propostes que van en direcció contrària als acords comunitaris en qüestions com la immigració i Ucraïna. I la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, que pertany al mateix grup que el PP de Feijóo, va rebatre les propostes del premier hongarès. Per Orbán, com per Abascal i Orriols, la causa de la immigració que arriba a Europa no són unes guerres ni una misèria semblant a la que va empènyer fa un segle milions d’europeus a emigrar, sinó un pla de poders ocults per destruir-nos

Fins fa cinc anys es deia que Espanya era una excepció perquè és un dels pocs estats de la Unió on la ultradreta no tenia representació. I s’afirmava que el sentiment xenòfob estava menys arrelat que en altres països del nostre entorn. Certament, Vox no va irrompre el 2019 amb el no la immigració, sinó sacsejant un altre sentiment identitari: “ Espanya es trenca”, amb Ortega Smith guanyant-se la seva quota de telenotícies i exercint d’acusació als tribunals. Recordem que Vox va sorgir el 2014 d’exdirigents del PP com Abascal i Vidal-Quadras que acusaven Rajoy de no defensar la unitat d’ Espanya i sotmetre’s a suposades concessions que Zapatero hauria pactat amb ETA. I després del gol que es va marcar el PP en la votació sobre convalidació del temps de presó complert per etarres en altres països, Feijóo va convertir la sessió sol·licitada per parlar d’immigració i un repartiment de menors que el PP rebutja en un atac al Govern central, a qui acusa de claudicar davant ETA. I sobreactua, ja que el que amoïna Feijóo és l’amenaça d’ Abascal de tombar-li els pressupostos a les comunitats que governa gràcies a Vox.

Al Parlament de Catalunya, en canvi, Vox no es va mostrar distant amb Aliança, encara que vulgui trencar Espanya. Aliança es va negar a votar a favor propostes de Vox, el contingut de les quals va dir que assumia, perquè estaven redactades en castellà. En canvi, Vox sí que va votar quatre propostes de resolució d’ Aliança. Aliança Catalana i Vox, més enllà del rebuig de la immigració, tenen una característica pròpia de l’extrema dreta més autoritària. El lideratge del seu líder, que pot prendre decisions que desconcerten la militància sense que siguin qüestionades. Així, el 18 d’agost l’Ajuntament de Ripoll va inaugurar un monument d’homenatge a les víctimes dels atemptats del 2017 a què Orriols va convidar a assistir els res­ponsables de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional al Ripollès, cossos que van acceptar anar-hi, malgrat que Orriols dona versemblança a les teories conspira­noiques sobre el paper de la Policia Nacional i el CNI per la seva relació amb l’imam de Ripoll. I, per a sorpresa de molts, tant l’alcaldessa com la resta de regidors d’ Aliança van aplaudir efusivament els agents mentre feien l’ofrena. Vox també té funcionament autocràtic, com vam veure dimecres, quan Abascal es va desprendre de Rocío Monasterio, o al juliol, quan va ordenar que dimitissin els consellers i tots els càrrecs de Vox de les sis comunitats on governava amb el PP, i va deixar a l’estacada el centenar de militants que només fa any van deixar la feina per assumir un càrrec públic

Leer en La Vanguardia en castellano

FRANÇA, ÚLTIMA OPORTUNITAT? El Triangle. Potser Macron va convocar eleccions pensant que guanyaria Bardella-Le Pen i com no podrien aconseguir suports seria uan antídot, i ara si macronistes i part del Nou Front Popular no pacten, potser Le Pen en sortirà beneficiada

                                                            

Xavier Rius Sant, El Triangle, dilluns 8 de juliol de 2024

Ahir al vespre quan es va saber que el Nou Front Popular havia estat la candidatura més votada, seguida dels macronistes d’Ensemble del president Emmanuel Macron, quedant en tercer lloc el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen i Jordan Bardella, Twitter es va omplir del vídeo del fragment de la pel·lícula Casablanca, en el cafè Rick quan, mentre oficials alemanys canten un himne de victòria alemany, l’actor Paul Henreid que encarna el personatge del resistent txec Victor Laszlo, demana a l’orquestra que restava en silenci que toqui La Marsellesa, cosa que fan després de rebre el consentiment de Rick, Humphrey Bogart. Llavors tots els francesos es posen drets cantant l’himne de França superant als militars alemanys que callen derrotats. L’escena acaba amb tots el francesos cridant “Vive La France!”.

Aquesta escena molt més èpica i realista que el “No passaran!” que també molta gent va tuitejar ahir en conèixer els resultats, és segons va reconèixer l’ex dirigent del PP i fundador de Vox, Alejo Vidal-Quadras, la seva escena de cinema favorita. El polític català ho va explicar fa trenta anys en el programa de TV3, Tres Senyores i un Senyor, en el que les llavors joves Gemma Nierga, Susanna Griso i Fina Brunet entrevistaven cada setmana a un personatge masculí al que després li feien fer alguna prova. I en el programa confessà que cada cop que veia l’escena del cant de La Marsellesa al Cafè del Rick, se li escapaven les llàgrimes perquè representava el triomf del bé front el mal. Sabent que Vidal-Quadras havia dit en alguna entrevista que aquella era la seva pel·lícula favorita li van demanar que representés l’escena final del comiat al peu de l’avió amb la Susanna Griso fent d’Ilsa, el personatge d’Ingrid Bergman, i ell de Rick, Humphrey Bogart. Representació que va quedar magnífica.

No sé ahir que deuria pensar Vidal Quadras en veure que Twitter s’omplia de la seva escena favorita per celebrar que el Reagrupament Nacional de Le Pen havia estat derrotat quedant en tercer lloc, gràcies al sacrifici que van fer milions de votants conservadors que, perquè el bé derrotés el mal en segona volta van votar el Front Popular en les circumscripcions que el partit de Macron s’havia retirat. I gràcies també a que en aquelles que qui es va retirar va ser el Nou Front Popular, els seus votants no van dubtar en votar el centre dreta conservador. Vidal Quadras ha mantingut aquests últims anys unes bones relacions i una equidistància entre Vox i el PP, però no tinc cap dubte que ell ahir a França hagués optat per Le Pen i Bardella, si l’alternativa hagués estat votar a l’esquerra. I si hagués hagut de triar entre un candidat macronista i un lepenista, crec que hagués optat pel de Reagrupament Nacional de la mateixa manera que el PP no té cap problema per pactar arreu amb Vox.

Aquesta consideració que el Front Nacional i també els seus amics com Vox, Meloni o Orbán és el mal, es va demostrar ahir que la tenen milions i milions de francesos que tenen clar que Le Pen, encara que sigui més moderna que Meloni o Vox en qüestions com l’avortament o el matrimoni homosexual, és el mal. Tenen clar que el Reagrupament Nacional és un cavall de Troia que vol destruir els valors de la República Francesa i del projecte europeu.

Molts pensàvem que com deien les enquestes, Bardella potser seria la força més votada, si bé no tindria majoria per governar, cosa que provocaria una dificultat per governar o fins i tot per que Macron dubtés de nomenar-lo Primer Ministre si quedava molt lluny dels 289 escons i això causaria una situació d’inestabilitat institucional.

L’escenari ara és diferent, Bardella i Le Pen només han aconseguit 143 escons, però cal un acord entre el Nou Front Popular de Mélenchon i els macronistes de Gabriel Attal. I aquí hi ha el principal escull, que Mélenchon té un model i unes maneres poc propícies al pacte i, a més, la seva estratègia no es compartida pel socialistes, comunistes i ecologistes que formaven part juntament amb la França Insubmisa del Nou Front Popular. L’única opció viable seria que el nou primer ministre tingués el suport del centre i la dreta i dels socialistes, ecologistes i potser comunistes, sense el rebuig frontal de Mélenchon. Però si Mélenchon s’hi oposa, es genera una situació ingovernable i s’han de repetir eleccions d’aquí un any. Si això passa, el que sembla evident és que molts francesos conservadors que van votar l’esquerra per evitar el triomf de Bardella, el mal, potser es quedaran a casa i s’abstindran.

Es diu que Macron va dissoldre l’Assemblea Nacional pensant que guanyaria sense una majoria suficient Bardella, el Reagrupament Nacional seria incapaç de governar, i això motivaria que en les presidencials de 2027 i en unes hipotètiques parlamentàries avançades Le Pen s’enfonsés. Però ara els qui han de passar la prova són les esquerres i els seus. De fet, només si ara amb un clima de pau institucional els socialistes, ecologistes i el centre dreta es recuperen i ocupen els espais que van deixar buits, es podrà evitar que en les presidencials de 2027 o en unes noves eleccions parlamentàries, Le Pen i Bardella obtinguin els vots que les enquestes els hi donaven i es facin amb el poder a França.

Per cert, si a la Catalunya Nord tots els escons han anat pel Reagrupament Nacional que des d’ajuntaments com el de Perpinyà està eliminant tot el que queda de cultura catalana i havia anunciat que si ells governaven expulsarien a Puigdemont, al País Basc francès els tres escons han anat pel Front Popular que allà feia campanya també en eusquera i utilitzant la sigla bilingüe “Front Popular-Fronte Herritar”.

Xavier Rius Sant, ves al Triangle

Francia, ¿última oportunidad?

Xavier Rius Sant, El Triangle 8 de julio de 2024

Anoche cuando se supo que el Nuevo Frente Popular había sido la candidatura más votada, seguida de los macronistas de Ensemble del presidente Emmanuel Macron, quedando en tercer lugar el Reagrupamiento Nacional de Marine Le Pen y Jordan Bardella, Twitter se llenó del vídeo del fragmento de la película Casablanca, en el café Rick cuando, mientras oficiales alemanes cantan un himno de victoria alemán, el actor Paul Henreid que encarna al personaje del resistente checo Victor Laszlo, pide a la orquesta que permanecía en silencio que toque La Marsellesa, algo que hacen después de recibir el consentimiento de Rick, Humphrey Bogart. Entonces todos los franceses se ponen de pie cantando el himno de Francia superando a los militares alemanes que callan derrotados. La escena termina con todos los franceses gritando “Vive La France!”.

Esta escena mucho más épica y realista que el “¡No pasarán!” que también mucha gente tuiteó ayer al conocer los resultados, es según reconoció el ex dirigente del PP y fundador de Vox, Alejo Vidal-Quadras, su escena de cine favorita. El político catalán lo explicó hace treinta años en el programa de TV3, Tres Senyores i un Senyor, en el que las entonces jóvenes Gemma Nierga, Susanna Griso y Fina Brunet entrevistaban cada semana a un personaje masculino al que después le hacían hacer alguna prueba . Y en el programa confesó que cada vez que veía la escena del canto de La Marsellesa en el Café de Rick, se le escapaban las lágrimas porque representaba el triunfo del bien frente al mal. Sabiendo que Vidal-Quadras había dicho en alguna entrevista que esa era su película favorita le pidieron que representara la escena final de la despedida al pie del avión con Susanna Griso haciendo de Ilsa, el personaje de Ingrid Bergman, y él de Rick, Humphrey Bogart. Representación que quedó magnífica.

No sé ayer que pensaría Vidal Quadras al ver que Twitter se llenaba de su escena favorita para celebrar que el Reagrupamiento Nacional de Le Pen había sido derrotado quedando en tercer lugar, gracias al sacrificio que hicieron millones de votantes conservadores que, para que el bien derrotara el mal en segunda vuelta votaron al Frente Popular en las circunscripciones en que el partido de Macron se había retirado. Y gracias también a que en aquellas que quien se retiró fue el Nuevo Frente Popular, sus votantes no dudaron en votar al centro derecha conservador. Vidal Quadras ha mantenido en estos últimos años unas buenas relaciones y una equidistancia entre Vox y PP, pero no me cabe duda de que él ayer en Francia hubiera optado por Le Pen y Bardella, si la alternativa hubiera sido votar a la izquierda. Y si hubiera tenido que elegir entre un candidato macronista y uno lepenista, creo que hubiera optado por el de Reagrupament Nacional al igual que el PP no tiene ningún problema para pactar por todas partes con Vox.

Esa consideración de que el Frente Nacional y también sus amigos como Vox, Meloni u Orbán es el mal, se demostró ayer que la tienen millones y millones de franceses que tienen claro que Le Pen, aunque sea más moderna que Meloni o Vox en cuestiones como el aborto o el matrimonio homosexual, es el mal. Tienen claro que el Reagrupament Nacional es un caballo de Troya que quiere destruir los valores de la República Francesa y del proyecto europeo.

Muchos pensábamos que como decían las encuestas, Bardella quizás sería la fuerza más votada, si bien no tendría mayoría para gobernar, lo que provocaría una dificultad para gobernar o incluso para que Macron dudara de nombrarle Primer Ministro si quedaba muy lejos de los 289 escaños, lo que causaría una situación de inestabilidad institucional. El escenario ahora es diferente, Bardella y Le Pen sólo han conseguido 143 escaños, pero es necesario un acuerdo entre el Nuevo Frente Popular de Mélenchon y los macronistas de Gabriel Attal. Y ahí está el principal escollo, que Mélenchon tiene un modelo y unas maneras poco propicias al pacto y, además, su estrategia no es compartida por los socialistas, comunistas y ecologistas que formaban parte junto con la Francia Insumisa del Nuevo Frente Popular. Por lo que la única opción viable sería que el nuevo primer ministro tuviera el apoyo del centro y la derecha y de los socialistas, ecologistas y quizás comunistas, sin el rechazo frontal de Mélenchon. Pero si Mélenchon se opone, se genera una situación ingobernable y hay que repetir elecciones en un año y parece evidente que muchos franceses conservadores que votaron a la izquierda para evitar el triunfo de Bardella, el mal, quizá se quedarían en casa y se abstendrían.

Se dice que Macron disolvió la Asamblea Nacional pensando que ganaría sin una mayoría suficiente Bardella, el Reagrupamiento Nacional sería incapaz de gobernar, lo que motivaría que en las presidenciales de 2027 y en unas hipotéticas parlamentarias avanzadas Le Pen se hundiría. Pero ahora quienes deben pasar la prueba son las izquierdas y los suyos. De hecho, sólo si ahora con un clima de paz institucional los socialistas, ecologistas y el centro derecha se recuperan y ocupan los espacios que dejaron vacíos, se podrá evitar que en las presidenciales de 2027 o en unas nuevas elecciones parlamentarias, Le Pen y Bardella obtengan los votos que las encuestas les daban y se hagan con el poder en Francia.

Por cierto, si en la Catalunya Nord todos los escaños han ido al Reagrupament Nacional que desde ayuntamientos como el de Perpiñán está eliminando todo lo que queda de cultura catalana y había anunciado que si ellos gobernaban expulsarían a Puigdemont, en el País Vasco francés los tres escaños han ido al Frente Popular que allí hacía campaña también en euskera y utilizando la sigla bilingüe “Frente Popular-Fronte Herritar”.

 

Leer en El Triangle