Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marine Le Pen. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marine Le Pen. Mostrar tots els missatges

dissabte, 8 de març del 2025

Europa entre Putin i Trump, amb els ultres dins de casa. El Triangle

                                                        


Xavier Rius Sant, periodista, El Triangle, dissabte 8 de març de 2025


Ni Keir Starmer és Churchill, ni Emmanuel Macron és De Gaulle. Però els caps de govern del Regne Unit i França, els dos únics d’Europa que tenen l’arma nuclear i seient permanent i dret de veto al Consell de Seguretat de l’ONU, sense imaginar-ho fa uns mesos, ni haver-s’ho proposat, es troben en una cruïlla de la història d’Europa en un moment que el vell continent ha estat abandonat pels Estats Units i que Vladimir Putin se sent més fort que mai. Un president rus crescut, després de la humiliació a la que Donald Trump va sotmetre el passat 28 de febrer a Volodimir Zelenski. Trump de moment no és Adolf Hitler, però com Hitler no sap empatitzar amb el dolor dels altres ni li importen les conseqüències que poden tenir les seves polítiques per la resta del món. I encara que Trump no sigui Hitler, aquest va guanyar democràticament les eleccions el 1932 i 1933 fent-se legítimament amb la Cancelleria del Reich, nou anys després de fracassar el seu intent de cop d’estat, el Putsch de Munic, pel que va estar uns anys empresonat. I un cop al poder va imposar una dictadura que ja sabem com va anar. Trump al país que es considerava la democràcia més antiga i consolidada del món, on hi havia presidents com Nixon que van haver de dimitir senzillament per haver mentit, després de negar la legitimitat a la victòria de Joe Biden el novembre de 2020 i incitar el gener de 2021 a l’assalt del Capitoli en el que hi van haver policies morts i es volia linxar al mateix vicepresident Mike Pence, no va ser condemnat ni inhabilitat i el passat mes de novembre va guanyar les eleccions.

Europa pensa que si Putin se sent fort militarment podria anar més enllà d’Ucraïna a les regions que ja controla, no per intentar de nou ocupar Kíiv, sinó per ampliar-les i a la vegada annexionar-se la Transnítria moldava, i potser obrir-se camí des de Bielorússia per l’anomenat corredor de Suwalki per territori de Polònia o Lituània fins l’enclavament portuari rus de Kaliningrad fronterer a la ciutat polonesa de Gdansk. Com Trump vol tornar a fer Rússia Gran a costa d’Ucraïna. Nom, Ucraïna, que en rus significa terra de la frontera, terra dels confins. Uns confins que vol recuperar.

Resulta paradoxal que un dels estats que hauria de donar protecció nuclear a la Unió Europea és el Regne Unit de Keir Stramer, que tot just intenta posar ordre al caòtic Brexit provocat per un populisme ple de mentides similar al que propaga Trump. Com vam veure de nou divendres passat amb al reunió de caps d’estat o de govern de la Unió Europea, està fent pinya amb països de la OTAN que no pertanyen a la Unió com el Regne Unit, Islàndia, Noruega i Turquia que foren convidats telemàticament per, junts, afrontar el doble desafiament de Putin i Trump. I es proposa un fort increment de la despesa militar i un anar plegats en política exterior. Però més enllà de les discrepàncies que pugui haver-hi amb Turquia que, tot i ser membre de l’OTAN juga també amb altres cartes i a altres escenaris, es demana un increment de la despesa militar, producció d’armes i millora de la capacitat tecnològica pròpia, no només per continuar ajudant Ucraïna, sinó per poder defensar-se de les amenaces de Putin que no vol una Ucraïna integrada a la Unió Europea, ni associada o defensada per l’OTAN, ni tampoc amb tropes europees desplegades en una línia d’armistici si s’arriba a un acord de fi de les hostilitats.

Amb Giorgia Meloni descol·locada pel gir dels esdeveniments, ja que ella sempre ha donat suport a Ucraïna, ens trobem que els tres pilars de la defensa d’Europa són França amb un Macron que fa tres mesos se’l considerava un líder acorralat per Marine Le Pen i la França Insubmisa, Alemanya amb el govern encara no format de conservadors i socialdemòcrates de  Friedrich Merz, i el Regne Unit de Starmer, que no pertany a la Unió. Una Unió on la ultradreta té més força que mai amb 188 eurodiputats al Parlament Europeu dividits en tres grups i algun no adscrit. Una ultradreta que no és homogènia, i mentre sembla evident que Alternativa per Alemanya prendrà partit per Putin i Trump, no sabem encara com es posicionarà Marine Le Pen.

Churchill i De Gaulle van resistir Hitler amb l’ajut dels Estats Units de Roosevelt i aliant-se amb Stalin. Però ara Rússia i els Estats Units no estan amb nosaltres. La qüestió no és només sostenir o deixar caure Ucraïna, tot i que Europa no té prou armes per evitar que d’aquí uns mesos Putin guanyi més territori. Forçar a Zelenski a signar un armistici deshonrós, podria animar a Putin a repetir la jugada a Moldàvia i el corredor de Suwalki ocupant territori d’un estat de la Unió. I deixant de banda què farà Le Pen, a casa nostra no sabem com gestionarà el PP de Núñez Feijóo les seves relacions amb Vox que juga descaradament a favor de Putin i Trump. I és que mentre a Àustria, Alemanya o França els conservadors tenen clar que no s’ha de governar amb la ultradreta, el PP continua necessitant i deixant-se estimar per Vox. Però es clar, el PP espanyol encara no ha deixat enrere la seva actitud indulgent vers el franquisme, perquè Franco a diferència de Hitler i Mussolini, no era tan dolent i potser va fer coses bones.

 Llegir en català al Triangle



Xavier Rius Sant, El Triangle, 8 de marzo de 2025

Ni Keir Starmer es Churchill, ni Emmanuel Macron es De Gaulle. Pero los jefes de gobierno del Reino Unido y Francia, los dos únicos de Europa que tienen el arma nuclear y asiento permanente y derecho de veto en el Consejo de Seguridad de la ONU, sin imaginarlo hace unos meses, ni habérselo propuesto, se encuentran en una encrucijada de la historia de Europa en un momento en que el viejo continente ha sido abandonado por Estados Unidos y que Vladimir Putin se siente más fuerte que nunca. Un presidente ruso crecido, tras la humillación a la que Donald Trump sometió el pasado 28 de febrero a Volodimir Zelenski.

Trump de momento no es Adolf Hitler, pero como Hitler no sabe empatizar con el dolor de los demás ni le importan las consecuencias que pueden tener sus políticas en el resto del mundo. Y aunque Trump no sea Hitler, éste ganó democráticamente las elecciones en 1932 y 1933 haciéndose legítimamente con la Cancillería del Reich, nueve años después de fracasar su intento de golpe de estado, el Putsch de Munich, por el que estuvo unos años encarcelado. Y una vez en el poder impuso una dictadura que ya sabemos cómo acabó. Trump en el país que se consideraba la democracia más antigua y consolidada del mundo, donde había presidentes como Nixon que tuvieron que dimitir sencillamente por haber mentido, tras negar la legitimidad a la victoria de Joe Biden en noviembre de 2020 e incitar en enero de 2021 al asalto del Capitolio en el que hubo policías muertos y se quería linchar al propio vicepresidente Mike Pence, no fue condenado ni inhabilitado y el pasado mes de noviembre ganó las elecciones.

Europa piensa que si Putin se siente fuerte militarmente podría ir más allá de Ucrania en las regiones que ya controla, no para intentar de nuevo ocupar Kíiv, sino para ampliarlas y a la vez anexionarse la Transnítria moldava, y quizás abrirse camino desde Bielorrusia por el llamado corredor de Suwalki por territorio de Polonia o Lituania hasta el enclave portuario ruso de Kaliningrado, fronterizo con la ciudad polaca de Gdansk. Como Trump quiere volver a hacer Rusia Grande a costa de Ucrania. Nombre, Ucrania, que en ruso significa tierra de la frontera, tierra de los confines. Unos confines que quiere recuperar.

Resulta paradójico que uno de los estados que debería dar protección nuclear a la Unión Europea es el Reino Unido de Keir Stramer, que intenta poner orden en el caótico Brexit provocado por un populismo lleno de mentiras similar al que propaga Trump. Como vimos de nuevo el viernes pasado con la reunión de jefes de estado o de gobierno de la Unión Europea, está haciendo piña con países de la OTAN que no pertenecen a la Unión como el Reino Unido, Islandia, Noruega y Turquía que fueron invitados telemáticamente para, juntos, afrontar el doble desafío de Putin y Trump. Y se propone un fuerte incremento del gasto militar y un ir juntos en política exterior. Pero más allá de las discrepancias que pueda haber con Turquía que, a pesar de ser miembro de la OTAN juega también con otras cartas y en otros escenarios, se pide un incremento del gasto militar, producción de armas y mejora de la capacidad tecnológica propia, no sólo para seguir ayudando a Ucrania, sino para poder defenderse de las amenazas de Putin que no quiere una Ucrania integrada en la Unión Europea, ni asociada o defendida por la OTAN, ni tampoco con tropas europeas desplegadas en una línea de armisticio si se llega a un acuerdo de fin de las hostilidades.

Con Giorgia Meloni descolocada por el giro de los acontecimientos, ya que ella siempre ha apoyado a Ucrania, nos encontramos con que los tres pilares de la defensa de Europa son Francia con un Macron que hace tres meses se le consideraba un líder acorralado por Marine Le Pen y la Francia Insubmisa, Alemania con el gobierno aún no formado de conservadores y socialdemócratas de Friedrich Merz, y el Reino Unido de Starmer, que no pertenece a la Unión. Una Unión donde la ultraderecha tiene más fuerza que nunca con 188 eurodiputados en el Parlamento Europeo divididos en tres grupos y alguno no adscrito. Una ultraderecha que no es homogénea, y mientras parece evidente que Alternativa por Alemania tomará partido por Putin y Trump, no sabemos todavía cómo se posicionará Marine Le Pen.

Churchill y De Gaulle resistieron a Hitler con la ayuda de los Estados Unidos de Roosevelt y aliándose con Stalin. Pero ahora Rusia y los Estados Unidos no están con nosotros. La cuestión no es sólo sostener o dejar caer a Ucrania, aunque Europa no tiene suficientes armas para evitar que desde hace unos meses Putin gane más territorio. Forzar a Zelenski a firmar un armisticio deshonroso podría animar a Putin a repetir la jugada en Moldavia y el corredor de Suwalki ocupando territorio de un estado de la Unión. Y dejando de lado qué hará Le Pen, en España no sabemos cómo gestionará el PP de Núñez Feijóo sus relaciones con Vox que juega descaradamente a favor de Putin y Trump. Y es que mientras en Austria, Alemania o Francia los conservadores tienen claro que no se debe gobernar con la ultraderecha, el PP sigue necesitando y dejándose querer por Vox. Pero claro, el PP español todavía no ha dejado atrás su actitud indulgente hacia el franquismo, porque Franco a diferencia de Hitler y Mussolini, no era tan malo y quizá hizo cosas buenas.


diumenge, 9 de febrer del 2025

La ultradreta d’Abascal, Orban i Le Pen, lloa Trump i Netanyahu des de Madrid. El Triangle





Xavier Rius Sant, El Triangle, diumenge 9 de febrer de 2025

Aquest divendres i dissabte Santiago Abascal ha aplegat a Madrid als líders del grup Patriots, tercera força del Parlament Europeu, amb la presencia de l’hongarès Viktor Orbán, la francesa Marine Le Pen, l’holandès Gert Wilders, l’italià Matteo Salvini, i el portuguès André Ventura, que enlluernats per la victòria i el múscul mostrat aquests primers dies per Donald Trump, han cridat a Make Europa Great Again, fer Europa gran de nou, i a trencar com ell amb tots els consensos aconseguits a Europa i bona part del món els últims vuitanta anys. Des del Tribunal Penal Internacionals a la Organització Mundial de la Salut, la UNESCO, els Acords del Clima i el acords de lliure mercat que suprimien aranzels.

Podria sorprendre que Patriots triés el novembre passat Abascal com a president, qui com es veu en els vídeos dels corrillos i salutacions abans dels actes de dissabte i del sopar de divendres, Abascal estava en tot moment acompanyat d’algun altre dirigent de Vox perquè li fes de traductor, ja que el seu nivell d’anglès i altres idiomes europeus és tant bo com el del Mariano Rajoy de qui la història ha deixat memorables imatges amb ell sol assegut a la taula de les cimeres internacionals, mentre la resta de mandataris conversaven de forma distesa en anglès o francès. Una situació que Abascal no patia quan era un membre més de l’altre gran bloc ultra del Parlament Europeu, els Conservadors i Reformistes, que lidera Giorgia Meloni perquè Meloni, que va viure de jove uns anys a Canàries, parla un fluid castellà. Però es que després de les eleccions europees de fa nou mesos i amb la intuïció que Trump seria el nou president dels Estats Units, Abascal trencà amb Meloni i els ultracatòlics polonesos i se sumà al grup de Le Pen, Gert Wilders i Salvini, al qual entrà victoriós Viktor Orbán, després de ser expulsat del Partit Popular Europeu. Tots molts més propers a Putin que a Zelensky, i contraris a l’alineament de Meloni i Varsòvia amb l’OTAN i Brussel·les, que donaven i demanaven suport incondicional a Ucraïna per aturar Putin i les pretensions del Kremlin de ser el far d’un continent que va del Bàltic i el Mediterrani fins l’Oceà Pacífic, anomenat Euràsia.

A la cimera hi va intervenir per videoconferència l’argentí Javier Milei que com vol fer ara Trump aplica la moto serra a l’administració, acomiada funcionaris i elimina subsidis socials. L’abraçada d’Abascal amb Milei i a les propostes de Trump són l’estocada final al sector falangista de Vox que abanderaven l’ex vicepresident Jorge Buxadé i l’ex secretari general Javier Ortega Smith. I és que, incomplint la lògica i els mateixos estatuts del partit, el diputat del parlament català, Ignacio Garriga és ara simultàniament vicepresidet i secretari general de Vox. I com Garriga només pot anar a Madrid dos o tres dies a la setmana, Abascal té el comandament únic del partit; això sí, acompanyat de persones sense càrrec orgànic i amb un notable historial ultra i feixista com Kiko Méndez Monasterio.

Abascal, que el passat estiu va decidir sense consultar-ho amb el Comitè Executiu del partit, que ja no pinta res, abandonar els governs regionals de Castella i Lleó, Extremadura, Aragó, Comunitat Valenciana, Múrcia i Consell Insular de Mallorca als quals havia entrat, provocant un gran perjudici al centenar de militants o simpatitzants que havien abandonat feia uns mesos els seus llocs de treball per assumir direccions generals, gabinets de comunicació i ocupar càrrecs de confiança de les diferents conselleries. Abascal vol governar Espanya però no per acabar com Meloni, que cada cop s’acosta més a Brussel·les. I va fer una jugada que de moment li ha sortit bé.

A la cimera ultra el diferents líders van lloar Trump i les seves ordres executives disruptives en immigració, acords internacionals i aranzels, i també amb la proposta de convertir Gaza en una Riviera, un ressort turístic per estrangers rics com els de Dubai o un Hard Rock, expulsant d’allà a dos milions de persones. Unes propostes que també lloa Sílvia Orriols i el secretari d’Estudis i Programes d’Aliança Catalana, Jordi Aragonès, que es comença a plantejar presentar-se a les properes eleccions europees per seure al mateix grup que Vox.

Ara bé, més allà de les simpaties que desperten a casa nostra les dues propostes de Trump, si les mirem bé no ajudarien a fer Europa ni més gran, ni millor. Si aplica aranzels els europeus exportarem menys i pagarem molt més per les importacions i es generarà atur i inflació. I si es pretén expulsar dos milions de persones de Gaza, molts acabarien venint a Europa ja que la majoria de palestins tenen un germà o un cosí al Vell Continent, cosa que no beneficia les propostes de fer de nou la Reconquesta i expulsar els musulmans, una reconquesta que, pel que fa a Catalunya, voldria liderar Sílvia Orriols que, com ella diu, va néixer un 9 d’octubre dia que Jaume I va expulsar els sarrains, o sigui els “moros” de València fa uns segles.

I ironies a part, l’anunci d’intentar una deportació de ciutadans musulmans de Gaza és benzina pels islamistes més radicals partidaris d’atacar als qui fan la proposta, la qual cosa posaria totes les societats occidentals en el punt de mira de les franquícies d’Al Qaida, l’Estat Islàmic o de les que pugin néixer.


La ultraderecha de Abascal, Orban y Le Pen, alaba desde Madrid a Trump y Netanyahu



Este viernes y sábado Santiago Abascal ha reunido en Madrid a los líderes del grupo Patriots, tercera fuerza del Parlamento Europeo, con la presencia del húngaro Viktor Orbán, la francesa Marine Le Pen, el holandés Gert Wilders, el italiano Matteo Salvini, y el portugués André Ventura, que deslumbrados por la victoria y el músculo mostrado estos primeros días por Donald Trump, han llamado a Make Europa Great Again, hacer Europa grande de nuevo, y a romper como él con todos los consensos conseguidos en Europa y buena parte del mundo en los últimos ochenta años. Desde el Tribunal Penal Internacionales a la Organización Mundial de la Salud, la UNESCO, los Acuerdos del Clima y los acuerdos de libre mercado que suprimían aranceles.

Podría sorprender que Patriots eligiera en noviembre pasado a Abascal como presidente, quien como se ve en los vídeos de los corrillos y saludos antes de los actos del sábado y de la cena del viernes, Abascal estaba en todo momento acompañado de algún dirigente de Vox para que le hiciera de traductor, ya que su nivel de inglés y otros idiomas europeos es tan bueno como el del Mariano Rajoy de quien la historia ha dejado memorables imágenes con él solo sentado en la mesa de las cumbres internacionales, mientras el resto de mandatarios conversaban de forma distendida en inglés o francés. Una situación que Abascal no sufría cuando era un miembro más del otro gran bloque ultra del Parlamento Europeo, los Conservadores y Reformistas, que lidera Giorgia Meloni porque Meloni, que vivió de joven unos años en Canarias, habla un fluido castellano. Pero es que tras las elecciones europeas de hace nueve meses y con la intuición de que Trump sería el nuevo presidente de Estados Unidos, Abascal rompió con Meloni y los ultracatólicos polacos y se sumó al grupo de Le Pen, Gert Wilders y Salvini, al que entró victorioso Viktor Orbán, tras ser expulsado del Partido Popular Europeo. Todos muchos más cercanos a Putin que a Zelensky, y contrarios al alineamiento de Meloni y Varsovia con la OTAN y Bruselas, que daban y pedían apoyo incondicional a Ucrania para detener a Putin y las pretensiones del Kremlin de ser el faro de un continente que va del Báltico y el Mediterráneo hasta el Océano Pacífico, llamado Eurasia.

En la cumbre intervino por videoconferencia el argentino Javier Milei que como quiere hacer ahora Trump aplica la motosierra a la administración, despide funcionarios y elimina subsidios sociales. El abrazo de Abascal con Milei y a las propuestas de Trump son la estocada final al sector falangista de Vox que abanderaban el ex vicepresidente Jorge Buxadé y el ex secretario general Javier Ortega Smith. Y es que, incumpliendo la lógica y los mismos estatutos del partido, el diputado del parlamento catalán, Ignacio Garriga es ahora simultáneamente vicepresidente y secretario general de Vox. Y como Garriga sólo puede ir a Madrid dos o tres días a la semana, Abascal tiene el mando único del partido; eso sí, acompañado de personas sin cargo orgánico y con un notable historial ultra y fascista como Kiko Méndez Monasterio.

Abascal, que el pasado verano decidió sin consultarlo con el Comité Ejecutivo del partido, que ya no pinta nada, abandonar los gobiernos regionales de Castilla y León, Extremadura, Aragón, Comunidad Valenciana, Murcia y Consejo Insular de Mallorca a los que había entrado, provocando un gran perjuicio al centenar de militantes o simpatizantes que habían abandonado hacía unos meses sus puestos de trabajo para asumir direcciones generales, gabinetes de comunicación y ocupar cargos de confianza de las diferentes consejerías. Abascal quiere gobernar España pero no para acabar como Meloni, que cada vez se acerca más a Bruselas. E hizo una jugada que de momento le ha salido bien.

En la cumbre ultra los diferentes líderes alabaron a Trump y sus órdenes ejecutivas disruptivas en inmigración, acuerdos internacionales y aranceles, y también con la propuesta de convertir a Gaza en una Riviera, un ressort turístico para extranjeros ricos como los de Dubai o un Hard Rock, expulsando de allí a dos millones de personas. Unas propuestas que también alaba Sílvia Orriols y el secretario de Estudios y Programas de Alianza Catalana, Jordi Aragonès, que se empieza a plantear presentarse a las próximas elecciones europeas para sentarse en el mismo grupo que Vox.

Ahora bien, más allá de las simpatías que despiertan aquí las dos propuestas de Trump, si las miramos bien no ayudarían a hacer Europa ni más grande, ni mejor. Si aplica aranceles los europeos exportaremos menos y pagaremos mucho más por las importaciones y se generará desempleo e inflación. Y si se pretende expulsar a dos millones de personas de Gaza, muchos acabarían viniendo a Europa ya que la mayoría de palestinos tienen un hermano o un primo en el Viejo Continente, lo que no beneficia las propuestas de hacer de nuevo la Reconquista y expulsar a los musulmanes, una reconquista que, con respecto a Cataluña, querría liderar Sílvia Orriols que, como ella dice, nació un 9 de octubre día que Jaume I expulsó a los sarracenos, o sea los «moros» de Valencia hace unos siglos.

E ironías aparte, el anuncio de intentar una deportación de ciudadanos musulmanes de Gaza es gasolina para los islamistas más radicales partidarios de atacar a quienes hacen la propuesta, lo que pondría a todas las sociedades occidentales en el punto de mira de las franquicias de Al Qaeda, el Estado Islámico o de las que puedan nacer.

dimarts, 11 de juny del 2024

¿Le Pen y Meloni caballos de Troya de Europa? Alvise Pérez, Se acabó la fiesta, sorpresa española elecciones europeas| Entrevista en La Noche en 24 Horas

 

¿Le Pen y Meloni caballos de Troya de la Unión Europea? Alvise Pérez sorpresa española en las elecciones europeas. Analizo los resultados en La Noche en 24 Horas con Xabier Fortes. Video Youtube programa del 10 de junio de 2024¿Quién es Alvise Pérez? TV E La Noche TVE entrevista
         

 
 
(Xavier, La Noche en 24 Horas, Tele Diario, entrevista, con Xabier, Xabi, Fortes, Rius, OK, Minuto, hoy,OKDiario, Estado de Alarma)

dijous, 22 de novembre del 2018

MARINE LE PEN A TV3. Publico al Periódico una reflexió sobre la presència de la ultradreta als mitjans públics i l'entrevista a Marine Le Pen, que fa Ricard Ustrell, que s'emetrà diumenge al vespre

Ahir al vespre vaig assistir a la projecció prèvia a la sala Phenomena de Barcelona de la nova temporada d'entrevistes en profundidat de Ricard Ustrell en el programa Els Quatre Gats, que comença aquest diumenge, amb el programa sobre Marine Le Pen que es va projectar íntegre. 
Sobre la'entrevista, el programa i la polèmica si els mitjans públics com TV3 donen massa espai a grups ultres com Democracia Nacional, Vox o ara amb Marine Le Pen, publico aquest article al Periódico, penjat aquesta tarda a la web i que demà sortirà a l'edició en paper.

MARINE LE PEN A TV-3

A l'extrema dreta li agrada que els mitjans reprodueixin les seves consignes, però si aquestes s'aborden amb profunditat i crítica, no sol acabar gaire ben parada.

 Xavier Rius, dijous 22 de novembre de 2018 

L’anunci de l’emissió a TV-3 de l’entrevista amb Marine Le Pen, feta per Ricard Ustrell, al programa 'Els quatre gats', ha tornat desencadenar la polèmica sobre si la televisió catalana dona massa difusió als líders ultres. Hi ha qui pensa que els '30 Minuts' sobre ultradreta i mesquites, en els quals hi apareixia Democracia Nacional, i les entrevistes a 'FAQS' al dirigent de Vox José Ortega Smith eren gols en pròpia porta. I que el retorn d’Ustrell amb les seves entrevistes sigui amb Le Pen seria un nou error. Un servidor discrepa d’aquesta opinió, ja que el que dona ales als ultres no són els minuts que surten, sinó com es tracta la informació. I Ustrell intercala opinions i anàlisi de persones crítiques amb Le Pen, com el futbolista Lilian Thuram i l’actor Sergi López.

Afirmacions falses sense rebatre

Els líders ultradretans ofereixen propostes simplistes a problemes complexos. I tal com vam veure amb la campanya a favor del 'brexit', basen molts dels seus arguments en dades falses. Quan el 2011 Xavier García Albiol va obtenir l’alcaldia de Badalona i Plataforma per Catalunya va aconseguir 67 regidors, era habitual escoltar que si un immigrant obria un negoci tenia una exempció d’impostos de cinc anys. I lamentablement sovint es trobava a faltar que els qui entrevistaven dirigents ultres no deixessin clar que aquestes afirmacions eren falses.
Recordo un programa del 2013 d’'Equipo de investigación' centrat en Josep Anglada. Mentre l’entrevistaven a Vic li sonava el mòbil i una veïna li comunicava que unes immigrants musulmanes s’havien emportat menjar sense pagar d’un supermercat pròxim. Allà hi va acudir Anglada amb els reporters i van entrevistar aquesta veïna sense contrastar amb els empleats de l’establiment i sense adonar-se que la veïna és la mateixa ciutadana hispanoxilena, simpatitzant de Pinochet i col·laboradora de PxC, que havia protagonitzat la mítica enganxada, a TV-3 amb el Josep Cuní del "¡Prou, prou, prou!".

Quan vaig publicar el 2011 el llibre 'Xenofòbia a Catalunya', després dels èxits electorals d’Albiol i PxC, Anglada va arribar a assistir a una presentació del llibre per això que 'l’important és que es parli de mi encara que sigui malament’. Però un any més tard em va interposar diverses querelles per injúries i calúmnies que van arribar a l’Audiència de Barcelona, que les va desestimar. I és que als ultres els agrada que es reprodueixin en els mitjans les seves consignes, però si s’aborden amb profunditat, tal com fa Ustrell, no solen acabar ben parats.

De la ultradreta convé parlar-ne, i parlar-ne no necessàriament la beneficia. I ja que tenim a Vox en l’horitzó, amb qui Le Pen mostra proximitat al final de l’entrevista, em permeto apuntar que el que sí que la beneficia és que, com es feia en ocasions amb PxC, s’organitzin contramanifestacions davant dels seus actes. Tantes vegades m’ha preguntat Anglada abans d’un acte: ¿Saps si vindran els "guarros" a manifestar-se?. Ell volia que vinguessin, ja que així apareixia la Brigada Mòbil, hi havia encreuament d’insults i aquest acte de 50 persones segur que sortia als mitjans.      


Xavier Rius, El Periódico 22 de noviembre de 2018

El anuncio de la emisión en TV-3 de la entrevista con Marine Le Pen, realizada por Ricard Ustrell, en el programa 'Els Quatre Gats', ha vuelto desatar la polémica sobre si la televisión catalana da demasiada difusión a los líderes ultras. Hay quién piensa que los '30 Minuts' sobre ultraderecha y mezquitas, en los que aparecía Democracia Nacional, y las entrevistas en 'FAQS' al dirigente de Vox José Ortega Smith eran goles en propia puerta. Y que el retorno de Ustrell con sus entrevistas sea con Le Pen, sería un nuevo error. Un servidor discrepa de esta opinión, ya que lo que da alas a los ultras no son los minutos que salen, sino cómo se trata dicha información. Y Ustrell intercala opiniones y análisis de personas críticas con Le Pen, como el futbolista Lilian Thuram y el actor Sergi López.

Afirmaciones falsas sin rebatir


Los líderes ultraderechistas ofrecen propuestas simplistas a problemas complejos. Y como vimos con la campaña a favor del 'brexit', basan muchos de sus argumentos en datos falsos. Cuando en el 2011 Xavier García Albiol obtiene la alcaldía de Badalona y Plataforma per Catalunya consigue 67 concejales, era habitual escuchar que si un inmigrante abría un negocio tenía una exención de impuestos de cinco años. Y lamentablemente se echaba en falta en ocasiones que quienes entrevistaban a dirigentes ultras no dejaran claro que dichas afirmaciones eran falsas.


Lo que sí beneficia a los ultras es que, como pasaba a veces con PxC y deseaba Anglada, se convoquen protestas delante de sus actos 


Recuerdo un programa del 2013 de 'Equipo de Investigación' centrado en Josep Anglada. Mientras le entrevistaban por Vic, sonó el móvil y una vecina le comunicó que unas inmigrantes musulmanas se estaban llevando comida sin pagar de un supermercado cercano. Allí acudió Anglada con los reporteros y entrevistaron a dicha vecina sin contrastar con los empleados del establecimiento y sin percatarse de que dicha vecina es la misma ciudadana hispanochilena, simpatizante de Pinochet y colaboradora de PxC, que había protagonizado la mítica enganchada en TV-3 con Josep Cuní del "¡Prou, prou, prou!".

Cuando publiqué en el 2011 el libro 'Xenofòbia a Catalunya', tras los éxitos electorales de Albiol y PxC, Anglada llegó a asistir a una presentación del libro por aquello que 'lo importante es que se hable de mí aunque sea mal'. Pero un año más tarde me interpuso diversas querellas por injurias y calumnias que llegaron a la Audiencia de Barcelona, que las desestimó. Y es que a los ultras les gusta que se reproduzcan en los medios sus consignas, pero si se abordan con profundidad, como hace Ustrell, no suelen acabar bien parados.

De la ultraderecha hay que hablar, y hablar de ella no necesariamente le beneficia. Y ya que tenemos a Vox en el horizonte, con quien Le Pen muestra cercanía al final de la entrevista, me permito apuntar que lo que sí le beneficia es que, como se hacía en ocasiones con PxC, se organicen contramanifestaciones delante de sus actos. Tantas veces me ha preguntado Anglada antes de un acto: ¿Sabes si vendrán los "guarros" a manifestarse?. Él deseaba que vinieran, dado que así aparecía la Brigada Mòbil, había cruce de insultos y ese acto de 50 personas seguro que salía en los medios.      

 

A l'edició de paper sur publicat el divendres 23 de novembre

dimecres, 3 de maig del 2017

EL FRACÀS DE LA PRIMAVERA ULTRA. Només si els votants antiglobalització de Melenchon s'abstenen massivament i part dels de Fillon la voten, Le Pen podria guanyar




 "Ahir una nova Amèrica, demà una nova Europa", va proclamar Geert Wilders, líder de l'holandès Partit per la Llibertat el 22 de gener a la localitat alemanya de Coblença, on els líders dels partits ultres europeus encapçalats per ell mateix, per Marine Le Pen i per Frauke Petry d'Alternativa per Alemanya, van anunciar una primavera patriòtica que canviaria el continent. Aquells dies les enquestes donaven per vencedor en les eleccions holandeses de març a Wilders, mentre Le Pen acariciava la possibilitat de guanyar la primera volta de les presidencials. I Petry liderava un partit euroescèptic que a la calor de la crisi dels refugiats, després d'adoptar consignes contràries a l'islam, havia obtingut el 24% dels vots a Saxònia-Anhalt i el 20,8% a Mecklenburg-Pomerània Occidental, superant a la CDU de Merkel. Amb els socialdemòcrates sense candidat per oposar-se a Merkel, les enquestes donaven a Petry el 15% dels vots de cara les legislatives de setembre, el que convertiria Alternativa per Alemanya en la tercera força.

Però aquesta primavera no s'està fent realitat. Wilders no va vèncer al març i, amb un 13% de vots va quedar molt per darrere del liberal Mark Rutte. Le Pen ha passat a la segona volta però com a segona, i llevat que els votants indignats de Melenchon es quedin a casa, i que part importande dels de Fillon es passin a Le Pen, la victòria de Macron sembla segura. I el tercer pilar d'aquest renéixer ultra, Alternativa per Alemanya, va viure el fa deu dies un congrés autodestructiu en què van aflorar les lluites i projectes contradictoris, girant cap a la radicalitat, el que va motivar la retirada de Petry. Finalment, amb els reiterats fracassos de Donald Trump i el seu enfrontament amb Rússia arran de Síria, s'ha trencat el miratge d'un nou lideratge mundial que somiava la ultradreta, encarnat pels agermanats Trump i Putin.

Una de les causes del fracàs d'aquest assalt al poder és que part dels seus suports no es devien a l'adhesió a les seves propostes, sinó al rebuig a determinats efectes de la globalització o a la manca de nous lideratges en els partits tradicionals. Va aparèixer Macron a França o la candidatura del socialdemòcrata Schultz a Alemanya, i els suports dels ultres disminueixen. I a França la candidatura esquerrana de Mélenchon ha capitalitzat el desencant.

Però més enllà del vot prestat que puguin recollir, el seu fracàs es deu a la incoherència de les seves propostes que, com va passar al congrés del Alternativa per Alemanya, poden fer esclatar el partit. Uns són liberals anti-establishment, però el seu projecte econòmic no es diferencia en res a la dreta pura i dura. Altres provenen de l'antisemitisme i passen de negar l'Holocaust a proclamar que Israel és l'aliat i baluard enfront de l'islam. Uns són conservadors ultracatòlics contraris al matrimoni gai, i altres com el número dos del FN, Florian Philippot, és homosexual i favorable al matrimoni gai. I aquestes diferències són insostenibles tret que hi hagi un lideratge fort i inqüestionable, com ha aconseguit Marine Le Pen. Però si tot i això Le Pen és derrotada per un ampli marge, amb la seva derrota haurà fracasat definitivament l'anunciada primavera ultra o patriòtica.  Esperem que alguns dels milions de votants indignats de Mélenchon no es quedin a casa o canviïn de bàndol el 7 de maig, i que els votants més conservadors de Fillon no donin el seu vot a Le Pen.

EL FRACASO DE LA PRIMAVERA ULTRA
“Ayer una nueva América, mañana una nueva Europa”, proclamó Geert Wilders, líder del holandés Partido por la Libertad el 22 de enero en la localidad alemana de Coblenza, donde los líderes de los partidos ultras europeos encabezados por él mismo, por Marine Le Pen y  por Frauke Petry de Alternativa por Alemania, anunciaron una primavera patriótica que cambiaría el continente. Aquellos días las encuestas daban por vencedor en las elecciones holandesas de marzo a Wilders, mientras Le Pen acariciaba la posibilidad de ganar la primera vuelta de las presidenciales. Y Petry lideraba un partido euroéscéptico que al calor de la crisis de los refugiados, tras adoptar consignas contrarias al islam, había obtenido el 24% de los votos en Sajonia-Anhalt y el 20,8% en Mecklemburgo-Antepomerania, superando a la CDU de Merkel. Con los socialdemócratas sin candidato para oponerse a Merkel, las encuestas daban a Petry el 15% de los votos de cara las legislativas de septiembre, lo que convertiría Alternativa por Alemania en la tercera fuerza.
Pero esta primavera no se está haciendo realidad. Wilders no venció en marzo y, con un 13% de votos quedó muy por detrás del liberal Mark Rutte. Le Pen ha pasado a la segunda vuelta pero como segunda, y a no ser que los votantes indignados de Melenchon se queden en casa, y que parte importande de los de Fillon se pasen a Le Pen, la victoria de Macron parece segura. Y el tercer pilar de este renacer ultra, Alternativa por Alemania, vivió el hace diez días un congreso autodestructivo en el que afloraron las luchas y proyectos contradictorios, girando hacia la radicalidad, lo que motivó la retirada de Petry. Por último, con los reiterados fracasos de Donald Trump y su enfrentamiento con Rusia a raíz de Siria, se ha roto el espejismo de un nuevo liderazgo mundial que soñaba la ultraderecha, encarnado por los hermanados Trump y Putin.
Una de las causas del fracaso de este asalto al poder es que parte de sus apoyos no se debían a la adhesión a sus propuestas, sino al rechazoa determinados efectos de la globalización o a la falta de nuevos liderazgos en los partidos tradicionales. Apareció Macron en Francia o la candidatura del socialdemócrata Schultz en Alemania, y los apoyos de los ultras disminuyen. Y en Francia la candidatura izquierdista de Mélenchon ha capitalizado el desencanto.
Pero más allá del voto prestado que puedan recoger, su fracaso se debe a lo incoherente de sus propuestas que, como ocurrió en el congreso del Alternativa por Alemania, pueden hacer estallar el partido. Unos son liberales anti-establishment, pero su proyecto económico no se diferencia en nada a la derecha pura y dura. Otros provienen del antisemitismo y pasan de negar el Holocausto a proclamar que Israel es el aliado y baluarte frente al islam. Unos son conservadores ultracatólicos contrarios al matrimonio gay, y otros como el número dos del FN, Florian Philippot, es homosexual y favorable al matrimonio gay. Y estas diferencias son insostenibles a no ser que haya un liderazgo fuerte e incuestionable, como ha conseguido Marine Le Pen. Però si pese a ello Le Pen es derrotada por un amplio margen, con su derrota habrá fracasado definitivamente la anunciada primavera ultra o patriòtica. Esperemos que algunos de los millones de votantes indignados de Mélenchon no se queden en casa o cambien de bando el 7 de mayo, y que los votantes mas conservadores de Fillon no den su voto a le Pen.

dimarts, 14 de març del 2017

NORMALITZANT L'ODI I LA POR, publico al Periódico un article sobre les eleccions de demà a Holanda, les presidencials franceses i les legislatives alemanyes en les que la ultradreta pot obtenir bons resultats

A França i Holanda l'extrema dreta no sembla que vagi a obtenir el poder, pero el seu discurs contamina la resta de partits i institucions

 

Mañana 15 de marzo se celebran elecciones en Holanda, y los sondeos apuntan al Partido por la Libertad de Geert Wilders como ganador. Su lema es 'Holanda tiene que ser nuestra', y propone prohibir el islam y la salida de la UE. Pero pese a que sea el partido más votado, no podrá gobernar.
En Francia las elecciones son en abril y mayo, y se da por seguro que Marine Le Pen pasará a la segunda vuelta. Hasta hace poco se creía que tendría que batirse con el conservador François Fillon, escenario que generaba dudas de si se repetiría lo que ocurrió en el 2002, cuando la izquierda se movilizó en favor del conservador Chirac para evitar que el Frente Nacional llegara a Elíseo. Fillon tiene propuestas como el despido de medio millón de funcionarios y la reducción de prestaciones sociales, inasumibles para muchos votantes de izquierda. Propuestas que Le Pen rechaza. Y una desmotivación de la izquierda podría da la victoria al FN.

PUTIN, ALIADO DE LE PEN

Pero la candidatura de Emmanuel Macron, que se ha crecido a medida que se judicializaba el escándalo por la contratación pública de la esposa de Fillon, es una mala noticia para Le Pen, ya que Macron sí podrá aglutinar votos para derrotarla. Pero habrá que ver el impacto que generará tener en la segunda vuelta a alguien que lanza mensajes como “los musulmanes son la nueva peste bubónica”. Le Pen, como la mayor parte de la ultraderecha, condena el islam en nombre de los derechos de la mujer y tiene a Putin como aliado, pero no ha alzado la voz contra la legalización del maltrato a la esposa aprobado en Rusia. Y en Alemania parece seguro que Alternativa por Alemania, liderada por Frauke Petry, contraria a la acogida de refugiados, entrará en septiembre en el Bundestag.

Hoy por hoy es improbable que estos partidos lleguen a gobernar, pero se creían imposibles el 'brexit' o la victoria de Donald Trump y ocurrieron. Nigel Farage y Trump obtuvieron sus victorias agitando lo que se ha llamado posverdad. Un cóctel de deseos y frustraciones que se combina con datos falsos, y cuyo resumen es un panorama desolador de una ciudadanía, los nuestros, acosada por enemigos de fuera. Da igual que tras el referéndum se reconociera que las cifras con las que se justificó la campañaeran falsas. El daño estaba hecho, y la sociedad, fragmentada, creciendo en el Reino Unido los ataques a extranjeros. Y en Alemania se ha normalizado un discurso que criminaliza a los originarios de países musulmanes y se producen a diario unos diez ataques a refugiados.

PROPUESTAS INAPLICABLES


El peligro a corto plazo no es que lleguen a gobernar, pero contaminan al resto de partidos e instituciones, que asumen propuestas técnicamente inaplicables, como la que han hecho la Comisión Europea y el comisario Dimitrios Avramopolulos para expulsar un millón de personas que no han obtenido el estatuto de refugiado. Porque las expulsiones masivas de cientos de miles de personas, que deben ser individualizadas, tienen un coste económico que los estados no pueden permitirse, al margen de que en muchos casos sus países de origen se niegan a aceptarlos.

 Leer en El Periódico en castellano

 Llegir en català al Periódico

dijous, 1 de desembre del 2016

¿LOS VOTANTES DE IZQUIERDAS CON FILLON? El rechazo de la izquierda a las propuestas sociales y económicas del candidato conservador, podría dar la victoria a Le Pen, dado que es dudoso que comunistas, ecologistas y socialistas se movilicen masivamente por el candidato conservador como en 2002 en la segunda vuelta para evitar la victoria del FN. Publico en El Periódico


Xavier Rius, periodista

En las elecciones presidenciales francesas del 2002, Jean-Marie Le Pen obtuvo en la primera vuelta 4.804.713 votos, frente a los 5.665.855 del conservador Jacques Chirac. En esa primera vuelta, con un amplio abanico de candidatos, votaron 28.498.471 franceses, un 71,6% del censo. El hecho de que el candidato de Frente Nacional superase al socialista, Lionel Jospen, conmocionó a centristas e izquierdistas, que en la segunda vuelta, en la que participaron 31.062.988 franceses --el 79’71% del electorado--, votaron masivamente por Chirac, que venció con 25.537.956 votos frente a Le Pen, que obtuvo 5.525.032. Dichas cifras, con más participación en la segunda vuelta, confirmaron que socialistas, ecologistas y trotskistas se movilizaron, dando su voto al candidato conservador para evitar la victoria de Le Pen.

EL PROGRAMA DE FILLON

Dado que parece casi seguro que Marine Le Pen, cuyo partido fue el más votado en las europeas del 2014, llegará a la segunda vuelta de las presidenciales, y que el otro candidato será el conservador François Fillon, que el domingo ganó las primarias, asaltan dudas de si, como ocurrió en el 2002, los votantes de izquierda se movilizarán en la segunda vuelta por el candidato conservador.


El programa social y económico de Fillon, con sus propuestas de alargar la edad de jubilación, recortar el Estado del bienestar, despedir a medio millón de funcionarios --mayoritariamente profesores y médicos, dado que no debilitará a la Policía ni al Eejército--, es rechazado por toda la izquierda. Fillon, además de acercarse a las políticas de Trump, May y Putin, hace propuestas que contentan a los sectores más conservadores, como prohibir las adopciones a las parejas gais, restringir la llegada de refugiados y una serie de medidas para controlar no sabemos si al islam como religión o a los musulmanes como colectivo. Propuestas que son atractivas para posibles votantes del Frente Nacional, pero que son rechazadas por los votantes de izquierda que deberían darle su apoyo en una segunda vuelta.

LA IZQUIERDA DESENCANTADA


Y sus propuestas relativas al recorte del Estado del bienestar, subsidios, jubilación y drásticos recortes en sanidad y educación no son compartidas por Le Pen, que, como toda ultraderecha que niega serlo, defiende unas ideas sociales de mantenimiento del Estado benefactor que debe proteger a la clase media y trabajadora castigada por las políticas de Bruselas y las grandes corporaciones y la globalización. Una globalización que según la encuesta de la fundación Bertelsmann, millones de ciudadanos ven como un problema. El Frente Nacional, como otras ultraderechas y populismos que crecen, se nutre no solo de votantes conservadores o rurales, sino sobre todo de votantes de izquierda desencantados. Por ello, quedando ya en segundo plano las ideas de Le Pen y Fillon sobre el islam o los refugiados, que se asemejan, es posible que muchos votantes de izquierdas desencantados opten en la segunda vuelta por el programa económico y social de Le Pen frente al de Fillon. Y que el votante ecologista y comunista que en el 2002 se movilizó sin dudarlo por Chirac no acuda a las urnas. Ello puede tener como consecuencia que Le Pen sea la próxima presidenta de la República.


Leer en castellano en El Periódico

dimarts, 1 d’abril del 2014

ULTRADRETA, EL FRACÀS D'EUROPA. Reflexió després de les eleccions a França



 
Grups ultres de tot el continent es preparen per commemorar el proper 20 d'abril el 125 aniversari del naixement de Hitler. Commemoracions que en la majoria de casos només s'anuncien en fòrums privats de la xarxes socials.
El llegat de Hitler a Europa va ser un continent destruït de nou per la guerra. I precisament, per evitar noves guerres en què guanyés qui guanyés perdíem tots, el 1951 es va crear la Comunitat Econòmica del Carbó i de l'Acer que donaria pas al Mercat Comú, i anys més tard a la Unió Europea en què els estats cedirien part de la seva sobirania econòmica, monetària i de fronteres a la Unió, en el marc d'un espai comú en el qual els ciutadans estarien emparats per l'anomenada Carta de Drets Fonamentals de la UE .

Cinc setmanes després de l'aniversari de Hitler se celebraran les eleccions europees. Unes eleccions que segons tots els sondejos, i com hem vist aquest diumenge a França a les eleccions municipals, la ultradreta xenòfoba i eurófoba ha obtingut excel·lents resultats. Hi ha qui diu que és exagerat qualificar el Front Nacional de Marine Le Pen de racista o nostàlgic del nazisme. Però el seu pare Jean Marie Le Pen va ser condemnat el 2008 per minimitzar la barbàrie nazi, el 1998 per negar la igualtat de les diferents races, i el 1989 per negar l'existència de les cambres de gas .

Es diu que el Front Nacional de Marine Le Pen no és d'ultradreta sinó senzillament identitari. Però fins fa un any el número tres del partit, l'eurodiputat Bruno Gollnisch, era president de l'Aliança Europea de Moviments Nacionals de la qual forma part l'antisemita i antigitano, Jobbik hongarès que reivindica el règim feixista de la Creu Flechada que va exterminar als jueus d'Hongria.
Certament Marine Le Pen ha volgut donar una nova imatge de moderació i ha aconseguit amb èxit que al FN convisquin negacionistes de l'Holocaust antisemites amb islamòfobs que consideren a Israel el baluard d'Occident davant l'islam. I en aquesta línia Marine s'ha aliat amb l'holandès Geert Wilders del Partit per la Llibertat, marcant distància amb els que no amaguen la comprensió o enyorança dels diferents feixismes i totalitarismes. Així Marine Le Pen i Geert Wilders centren el seu discurs en un rebuig a la immigració, sobretot la islàmica i proposen sortir de l'euro i recuperar el control de les fronteres nacionals .

Però no ens enganyem. Per més que l'espai econòmic i ciutadà europeu no sigui com vam somiar, les propostes del FN són inviables sense un gran consens de tota la classe política i implicarien grans costos econòmics i comercials a curt i mig termini. És cert que la Unió Europea va pecar d'ingenuïtat en pactar les condicions d'ingrés de Romania i Bulgària en no plantejar prèviament unes polítiques d'integració de les seves comunitats gitanes que, després de caure el comunisme, es van convertir en el boc expiatori de les seves febles democràcies, retornant aquests ciutadans a unes maneres de vida endogàmiques i a un nomadisme que, gràcies a la llibertat de circulació europea, va multiplicar per deu la distància geogràfica per la que es movien els seus besavis. Però una cosa és reconèixer la problemàtica derivada de l'assentament d'uns milers de gitanos romanesos a França i una altra sobredimensionar el problema i fer-ne bandera mediàtica i electoral.

De la mateixa manera, una cosa és discrepar d'interpretacions de l'islam contràries a la interculturalitat i la laïcitat, de les que en són víctimes principals les noves generacions descendents de magribins a Europa, i una altra és la islamofòbia ètnica i cultural que criminalitza milions de persones i els empeny a tancar-se al gueto ètnic com a defensa d'una societat que els assenyala .

La qüestió que ha de preocupar no és únicament que a França el Front Nacional hagi guanyat en 11 ciutats, sinó que la dreta o la mateixa esquerra assumeixin part de les seves tesis. Manuel Valls ara nomenat Primer Ministre, va destacar com a Ministre de l'Interior per les expulsions de gitanos romanesos o kosovars, generant tempestes mediàtiques que van legitimar el discurs de duresa, per més que aquestes mesures siguin políticament poc o gens eficaços sinó van acompanyades d'un pacte europeu per afrontar la situació de marginalitat i precarietat d'aquests col·lectius .

A les pròximes eleccions europees la ultradreta concorrerà amb tres cartells de campanya . El de Le Pen i Geert Wilders, amb un discurs islamòfob, antiimmigració, partidari de recuperar fronteres nacionals i contrari a Brussel·les; el dels clarament neonazis liderats per hongaresos i grecs que diuen sense embuts el que Marine Le Pen demana al seu pare que es calli. I en tercer lloc els identitaris euroescèptics que, sense fer bandera de la xenofòbia, demanaran restriccions a la immigració, la sortida de la Unió Europea i l'euro. Però la principal conseqüència d'aquest ascens de la ultradreta no serà que aquesta tripliqui els seus escons a Estrasburg, sinó que, per la pressió que genera i per la desafecció dels votants de centre i esquerra, aquests partits assumeixin part del seu discurs.


El cavall de Troia de l'Europa que es va unir per evitar noves guerres i nous totalitarismes i ha generat una economia que certament els ciutadans i parlaments no sempre controlen, no seran únicament 45 eurodiputats diputats ultres. El cavall de Troia és aquest centre i aquesta esquerra desorientada que, davant la desafecció dels seus votants, i dubtosa de les eines i brúixoles necessàries per donar un gir a les polítiques econòmiques, assumeix part de discurs dels que d'una manera explícita o maquillada enyoren o valoren idees, gestos o valors dels que van portar a Europa als totalitarisme i la guerra. I, com ja va passar llavors, fan de certs col · lectius el boc expiatori de problemàtiques complexes .

dilluns, 3 de març del 2014

PER SORT AQUÍ NO TENIM UNA MARINE LE PEN, Reflexions sobre l'entrevista d'Ana Pastor a La Sexta


 Llegir al Periódico en català
 Leer en castellano en El Periódico

Molt clarificadora va ser l'entrevista d'ahir d'Ana Pastor a Marine Le Pen a La Sexta, no només per la claredat amb la que Marine va desgranar els seus arguments de discrepància a la Unió Europea i les seves polítiques monetàries i de fronteres, sinó perquè va mostrar un cop més que aquí l'ultradreta o àrea identitària, com li agrada dir-se, està a anys llum del discurs i nivell que té a França i a d'altres països europeus.

El discurs de Marine parteix d'una defensa sui generis dels valors republicans de llibertat, legalitat i no sé, si d'igualtat. És en nom d'uns valors i la defensa d'una democràcia lliberal i uns drets individuals i socials que considera amenaçats per la immigració (o un excés d'immigració o potser certa immigració) i per les polítiques de Brussel·les que, des del seu punt de vista, deixen sense sobirania la República francesa.

Aquí, en canvi, l'ultradreta enyora el franquisme, i no pot defensar aquest valors de llibertat perquè renega dels 38 anys de democràcia en els que només hi veu casta política, depravació, corrupció i merma dels valors de la família cristiana. És una ultradreta que té un posicionament radical pel que fa a l'estat autonòmic. Si mirem la llista de grups o aliances de l'àrea dita identitària espanyola trobem, que La España en Marcha (Democracia Nacional, Nudo Patriota, Alianza Nacional, La Falange i Movimento Católico Español) aboga pel retorn a un estat autoritari i centralista, maquillat de democràcia falangista. En una òrbita semblant està SOLUCIONA, que ahir es va presentar a Barcelona.   
Altres que també estan per  l'estat centralista, el càstig als polítics sediciosos, i la família tradicional,  com Alternativa Española, el Movimiento Social Republicano y Unidad, no tenen clar que obtinguin els 50 avals de càrrecs públics necessaris per concorrer a Estrasburg, no han aconseguit sortir als mitjans de comunicació i, a part, es presenten dividits. I pel que fa a VOX d'Abascal, Vidal Quadras i la catalana Ariadna Hernández, tot i que estan acollint a militants d'ultardreta, com algun membre del clan Blas Piñar, no es pot equiparar a l'ultradreta, donat que ni parlen d'immigració ni de tancar fronteres ni sortir de l'euro.
L´unic grup que té els 50 avals de càrrecs públics per fer una llista, Plataforma X Catalunya, i els seus aliats del Partido X La Libertad, immersos en la crisi de la mal gestionada destitució d'Anglada , ja han dit que no es presenten amb l'objectiu de centrar-se en els propers municipals. Més enllà de les males maneres d'Anglada i la gestió econòmica, el que ha provocat el seu destronament ha estat que ell no agafava una postura suficientment bel·ligerant contra la consulta que proposa Mas i Junqueras.

Marine Le Pen, que s'havia reunit dues vegades amb Anglada i altres dirigents de PxC, era una de les líders identitàries o ultres europees que no tenia pels a la llengua per qualificar al polític de vigatà de groller, mal educat, i incoherent, a més de rodejat de personatges gens de fiar. 

 Certament a Front Nacional encara hi ha persones d'idees poc democràtiques, però Marine Le Pen  aglutina des de negacionistes de l'Holocaust a prosionistes, que consideren Israel el balauart de la lluita contra la penetració de l'islam a Occident i contra el terrorisme islamista. Al FN hi ha des de gent com el  el seu pare, que s'ha posicionat en favor de la retallada del dret a l'avortament de Gallardón, a  ella mateixa -que és qui mana i ningú li qüestiona el lideratge- que n'és contrària. Des d'homosexuals que rebutgem l'islam perquè aquesta religió ho considera com el pitjor del pecats, a catòlics contraris al matrimoni homosexual, com la mateixa Marine. Hi ha persones que rebutgen tota immigració, i fills de magribins agnòstics, que rebutgen la difusió de l'islam a França. I sobretot, el que més aglutina Marine le Pen són els dubtes de molta gent de tota condició social vers les polítiques econòmiques i  monetàries de la Unió Europea i que creuen que ara cal tancar la porta a tota immigració. Però el discurs de Le Pen -que també l'assumeixen alguns nets d'immigrants que se senten francesos- no se centra en dir, com fa Anglada, que els immigrants són xusma, ni proposa tancar a la presó a part de la classe política francesa, com fa tota l'ultraderta espanyola que demana engarjolar a Mas, Junqueras i Rajoy per corruptes i sediciosos. Mentre aquest sigui el discurs dels nostres ultres, aquí estem salvats del populisme identitari i l'ou de la serp.

Xavier Rius


dilluns, 17 de febrer del 2014

LE PEN DA POR CERRADA LA POSIBILIDAD DE APOYAR NINGUNA LISTA ESPAÑOLA. Acto de Le Pen en Perpinyà en la campaña de las municipales. Aliot lamenta las ingerencias de Anglada en Perpinyà. SOLUCIONA invita a entrar a militantes de PxC. DN con un pie en Soluciona y otro en LEM, afianza contactos en Europa

 Marine Le Pen en el acto de ayer en Perpinyà

Información de Le Monde en la que Le Pen muestra sus discrepancias por la maneras de hacer y discurso de Anglada

Ayer, tras el multitudinario acto de Marine Le Pen en Perpinyà en favor del candidato a la alcaldia de la capital de la Cataluña Norte, Louis Aliot (pareja sentimental de Marie), Aliot y Le Pen dejaron claro a los periodista que se lo preguntaron que no apoyaran ninguna candidatura española de cara a las elecciones europeas de mayo. 
Aliot era conocedor de la destitución de Josep Anglada de PxC y volvió a manifestar el malestar del FN por la expansión que hizo Anglada de PxC en la Cataluña francesa en julio de 2012, con un grupo dirigido por Llorenç Perrié Albanell. 
En coherència con lo que ya se había publicado hace un año, Aliot manifestó a los periodistas desplazados desde Barcelona la nula empatía que sentía él y Marine Le Pen hacia Anglada por su discurso maleducado, sus malas maneras y sus múltiples incoherencias. Aliot además manifestó que para haber colaboracíon, primero debe haber respeto. "No nos gustó que Anglada creara un grupo de PxC  en Perpinyà, de la misma manera que no sería lógico que nostros pretendiéramos expandrer el FN francés a Barcelona"




Imagen de Aliot y del público en el acto de ayer en Pepinyà

En al acto de ayer, a cuarenta días de las elecciones municipales, mientras Aliot centró su discurso en política local muy críticas al actual alcalde, J Marc Pujol,  Marine Le Pen centró su discurso en la inmigración. 
Así Le pen dijo: "Francia ya no dispone de los medios para dar cabida a tanta gente extranjera que exigen ayuda médica, alojamiento, o escolarización. Como Suiza, tenemos derecho a la prioridad nacional ". "Pido a los patriotas alcaldes, y por lo tanto el futuro alcalde de Perpignan, Louis Aliot, que se libren del peso de la inmigración ilegal en los presupuestos municipales, que les obliga a hacer frente a las esculas, comedores y vivienda para inmigrantes", afirmó Le Pen mientras se proyectaban imágenes de coches quemados y actos vandálicos.

Marine Le Pen, que según la prensa farncesa hacía tiempo que no tomaba un discurso tan duro con la inmigración, se refirió al referéndum suizo para cerrar la puerta a mano de obra extranjera, y dijo:"Nosotros como Suiza también queremos decidir quién ingresa y permanece en nuestro territorio. Nosotros también queremos controlar nuestras fronteras ".

Según las encuestas, en la primera vuelta de las municipales, el actual alcalde J Marc Pujol (UMP) obtendría el 35% de los voto mientras que Aliot (FN) un 28%,  Jacques Cresta del PS obtendría un 18%, Jean Codognès (verdes, centro izquierda) un 11%. En la segunda vuelta a la que podrán concurrir los tres primeros, el actual alcalde ganaría con en 42%, Jacques Cresta al recibir el voto de los verdes y otros subiría al 33% , y Louis Aliot bajaría al 25%.

DEMOCRACIA NACIONAL BUSCA EL APOYO DEL BNP Y DE AMANECER DORADO, MIENTRAS TIENDE PUENTES CON SOLUCIONA

Mientras parece evidente que ni Le Pen, ni Geert Wilders apoyarán ninguna candidatura española a las europeas, Democracia Nacional, que forma parte de La España en Marcha, integrada también por Alianza Nacional, Nudo Patriota y La Falange, fortalece sus contactos con otros gupos europeos, como Forza Nova, el British National Party o Amanecer Dorado de Grecia. Así DN participará en un encuientro en Roma el próximo 1 de marzo.
El  MSR, miembro de la Alianza Europea de Movimientos Nacionales, de la que formaba parte el sectot negacionista del FN francés, también está buscando apoyos internacionales para su candidatura a las europeas, y ha mantenido contactos con Amanecer Dorado.

Pero a la vez DN mantiene buenas relaciones con SOLUCIONA, grupo que se persentó en Madrid hace dos semanas, asistiendo Manuel Canduela de DN y otros dirigentes a dicho acto.  DN desearía unificar las candidaturas de SOLUCIONA y La España en Marcha, al margen de si La España en Marcha pueda tener alguna impugnación como candidatura por las diligencias abiertas en relación a Alianza Nacional por su defensa de la violencia. Y es evidente que la necesidad de obtener el aval de 50 concejales o diputados para presnetarse a Estrasburgo, puede motivar, como ya he dicho, que algunas candidaturas no tengan más remedio que unificarse si no los consiguen por si solas.


SOLUCIONA ABRE LA PUERTA A MILITANTES Y CONCEJALES DE PxC


Por otro lado numerosos militantes y concejales de PxC están recibiendo la invitación de Gerard Bellalta, líder catalán de SOLUCIONA, y ex dirigente de PxC, para que se unan a SOLUCIONA. Y es que parece cierto que fuera del área metropolitana de Barcelona la destitución de Anglada ha creado inquietud entre los militantes y concejales de PxC, dado que pese a que la manera de gobernar de Anglada era inaguantable, creen que PxC sin su líder y fundador PxC está condenada a la desaparición.