MAI EN VEU ALTA. Explico a La Vanguardia a partir d'un acudit la repressió que es vivia a Síria i expresso els meus dubtes sobre la voluntat democratitzadora de les noves autoritats islamistes

                                  

Xavier Rius Sant, periodista. La Vanguardia, dissabte 21 de desembre de 2024

 Un chiste que explican palestinos y libaneses dice así: un periodista europeo que esperando para embarcar en un aeropuerto coincide con un palestino, un libanés, un sirio y un israelí, les pregunta: “Disculpen, ¿me podrían dar su opinión sobre el último acuerdo de paz?”. El palestino responde: “¿Paz?, ¿qué es paz?”. El libanés pregunta: “¿Acuerdo?, ¿qué es un acuerdo?”. El sirio dice: “¿Opinión?, ¿qué es dar tu opinión?”. Y por último el israelí pregunta: “¿Disculpen?, ¿qué significa disculpen?”.

Mientras que cualquiera que sigue la actualidad del Próximo Oriente podría comprender la ironía de la reacción del palestino, el libanés y el israelí, no pasa lo mismo con la del sirio. Dado que, pese a la brutalidad de la guerra civil y la dictadura, existía la idea de que, a pesar de tener un régimen autocrático como otros de la región, en Siria y en la culta Damasco, donde nunca han de dejado de sonar las campanas de las iglesias y se podía ver a mujeres sin velo y a personas de ambos sexos tomando alcohol, se respiraba una libertad ausente en la mayoría de países de la región. Pero la realidad, como insinúa el chiste, para los ciudadanos sirios, sometidos al control estricto de la policía política y su red de confidentes, es que mostrar en voz alta una opinión crítica con el régimen significaba acabar en alguna de las cárceles y centros de tortura. Centros que estos días vemos en las crónicas y describe Helena Pelicano en La Vanguardia , en los que la mayoría que entraban nunca salían. En Damasco se podía beber alcohol y las mujeres podían ir sin velo, pero la más mínima crítica al régimen en voz alta podía causar la muerte tras días de tortura.

La brutalidad siria era una evidencia: expresar una opinión crítica significaba ir a la cárcel y ser torturado o asesinado

En cambio sí parece un chiste que, tras el cónclave diplomático del pasado sábado en Jordania, Arabia Saudí, Qatar, Bahréin, y Egipto, junto a los representantes de la ONU, Estados Unidos, la Unión Europea y Turquía, soliciten que el gobierno provisional liderado por la antigua franquicia de Al Qaeda redacte una Constitución inclusiva y convoque elecciones, cuando ni en las monarquías petroleras ni en Egipto se convocan elecciones, o si se convocan, el resultado ya se sabe de antemano. Ninguno de los países que despertaron en el 2011 con las llamadas primaveras árabes es ahora una democracia, ni siquiera Túnez, donde el presidente Kais Saied hace dos años disolvió el Parlamento. Por paradójico que sea, dejando de lado Jordania, los dos únicos estados árabes que podrían calificarse de democráticos y con una separación de poderes vigente son Líbano e Irak, si bien ambos son prisioneros del comunitarismo de su Constitución, que obliga a repartir el poder y las instituciones basándose en cuotas étnico-religiosas heredadas de la guerra. Y además ambos países, sobretodo Líbano, desde hace dos años sin presidente y con un Gobierno en funciones, sufren la interferencia de las disputas de las potencias vecinas. La causa principal del bloqueo político que padecen las instituciones de Irak y sobretodo Líbano se debe a ser campo de batalla entre el eje chiita, liderado por Irán, y el sunita, liderado por Arabia Saudí. Y los que ahora han ganado en Siria y derrotado a los alauíes chiitas de El Asad son sunitas, pero deben la victoria a Turquía, que vuelve a ser la potencia regional como en los tiempos otomanos antes que Francia e Inglaterra trazaran las nuevas fronteras. Y es que la duda que acecha sobre Siria es si El Yulani pretende pilotar una transición democrática o si, por el contrario, como sus antiguos hermanos los talibanes, una vez en el poder en Kabul, impondrá de nuevo un régimen de terror.

         

Clica per llegir a La Vanguardia en castellà 

Treva al Líban, tot esperant Trump. El Triangle

 Xavier Rius Sant, El Triangle, dimecres 27 de novembre de 2024

                                 

Afortunadament la treva acordada entre Hizbul·là i Israel ja és una realitat i s’ha de celebrar, més enllà que hi hagi molts dubtes que pugui ser definitiva. Israel ha acceptat la treva perquè després de colpejar intensament Hizbul·là, ha constatat que per més que intenti destruir-lo, pot debilitar el partit i milícia xiïta, però no fer-lo desaparèixer. Continua amb capacitat de llençar centenars de coets en un sol dia i controla bona part del territori al voltant de riu Litani, malgrat la mort del seu líder Hassan Nasralà i d’altres caps militars i del dany operatiu ocasionat pels sabotatges dels sistemes de comunicació del partit milícia.

Israel conscient que seria un error intentar portar la invasió terrestre més al nord com va fer el 2006, es retira advertint Hizbul·là que si no treu les seves tropes de la franja al sud del riu Litani o si continua instal·lant llançadores de míssils, tornarà a bombardejar on li sembli, sigui Beirut, sigui la zona xiïta de Tir, Sidon i Balbeck. Netanyahu amb un nombre limitat de soldats, necessita centrar-se en consolidar les parts dels nord de Gaza que ja no pensa abandonar, mentre continua recolzant els colons que dia a dia exciten una imparable neteja ètnica a Cisjordània amb l’apropiació de les terres dels palestins per tal d’annexionar-se definitivament tot Cisjordània, deixant els palestins reclosos en algunes ciutats.

Hizbul·là va iniciar l’ofensiva contra Israel en resposta a la invasió israeliana de Gaza, però anteriorment al 7 d’octubre de 2023 hi havia enfrontaments cada setmana. L’acord d’alto el foc es basa en la resolució 1701 del Consell de Seguretat de l’ONU que va posar fi a la invasió israeliana de 2006, i certament hi va haver un element de la resolució que no es va complir en no retirar Hizbul·là les seves tropes del sud del Líban, ni tampoc desarmar-se. I més enllà que ara la milícia deixi aquesta franja del sud del Líban, continuarà existint.

La diferència actual amb el pla de la resolució 1701 és que hauran de verificar l’alto el foc observadors i tropes de diversos països liderats pels Estat Units i França, enlloc de la missió de l’ONU allà desplegada. I que haurà de ser l’exèrcit libanès qui s’ocupi d’aquesta franja propera a la frontera. També es diu que s’abordarà el traçat definitiu de la frontera entre Israel i el Líban, ja que el Líban reivindica com a pròpia la zona de les anomenades Granges de Xeba contigües al Golan ocupat, que des de fa anys està en mans d’Israel.

Però l’element clau per que la pau al Líban sigui definitiva és que acabi amb la divisió i ruptura institucional que divideix el Líban en dos blocs, les anomenades aliances del 8 i del 14 de març i que han portat el país al bloqueig de les seves institucions i que faci ja més de dos anys que no té president, i que el seu primer ministre ho estigui en funcions donada la impossibilitat de nomenar-ne un de nou per part del Parlament. El Líban porta dividit des de fa dècades, primer per la qüestió palestina amb els musulmans i els comunistes laics d’una banda i els cristians a l’altra. Després va ser entre els partidaris de la pau siriana i els contraris. I mentre això passava i molta població musulmana sunnita i cristiana deixava el país, els xiïtes es multiplicaven demogràficament guanyant-se el suport de Síria i l’Iran mentre el país es gestionava des del sectarisme més salvatge i una corrupció galopant.

Amb Síria fora ara de les lluites geostratègiques, l’enfrontament de les monarquies àrabs sunnites i Israel amb l’Iran que recolza als xiïtes ha estat al centre de la ruptura política del Líban. L’explosió de fa quatre anys del dipòsit amb 2.750 tones de nitrat d’amoni al port de Beirut que va destrossar barris de la capital i el bombardejos israelians d’aquests dos mesos han enfonsat el país on res funciona més enllà del que és imaginable. No és cap secret que Netanyahu el que vol, a més de guanyar terreny a Cisjordània fent impossible un estat palestí i mantenir indefinidament tropes a Gaza, és destruir el règim dels aiatol·làs iranià. Un Iran que fa vuit anys complia el pacte de no proliferació nuclear en haver renunciat a fabricar la bomba, pacte que es va trencar per decisió de Trump quan va arribar per primer cop a a la Casa Blanca. I Iran amb Netanyahu ha jugat la carta del palestins per continuar donat suport a Hamàs i Hizbul·là.

L’acord d’alto el foc al Líban és per seixanta dies. Però quan s’hagi de prorrogar Trump ja estarà de nou a la Casa Blanca rodejat de falcons que donen suport al Gran Israel que somia Netanyahu i bona part de la societat israeliana. I Netanyahu necessita que continuï la guerra per evitar ser jutjat per corrupció. Per això, més enllà que s’aconsegueix ara el compliment de les condicions de l’alto el foc, tot dependrà dels plans de Trump, de Netanyahu i també, per què no, del que faci o no faci el règim dels aiatol·làs.

Llegir en català al Triangle

                   

Tregua en el Líbano, esperando a Trump

El Triangle, miércoles 27 de noviembre de 2024

Afortunadamente la tregua acordada entre Hizbulá e Israel ya es una realidad y debe celebrarse, más allá de que haya muchas dudas de que pueda ser definitiva. Israel ha aceptado la tregua porque después de golpear intensamente a Hizbulá, ha constatado que por más que intente destruirlo, puede debilitar al partido y milicia chií, pero no hacerlo desaparecer. Continúa con capacidad de disparar centenares de cohetes en un solo día y controla buena parte del territorio alrededor del río Litani, a pesar de la muerte de su líder Hassan Nasralá y de otros jefes militares y del daño operativo ocasionado por los sabotajes de los sistemas de comunicación del partido milicia.

Israel consciente de que sería un error intentar llevar la invasión terrestre más al norte como hizo en 2006, se retira advirtiendo a Hizbulá de que si no saca sus tropas de la franja al sur del río Litani o si continúa instalando lanzaderas de misiles, volverá a bombardear donde le parezca, sea Beirut, sea la zona chií de Tiro, Sidon y Balbeck. Netanyahu con un número limitado de soldados, necesita centrarse en consolidar las partes del norte de Gaza que ya no piensa abandonar, mientras continúa apoyando a los colonos que día a día excitan una imparable limpieza étnica en Cisjordania con la apropiación de las tierras de los palestinos con el fin de anexionarse definitivamente toda Cisjordania, dejando a los palestinos recluidos en algunas ciudades. Hizbulá inició la ofensiva contra Israel en respuesta a la invasión israelí de Gaza, pero anteriormente al 7 de octubre de 2023 había enfrentamientos cada semana.

El acuerdo de alto el fuego se basa en la resolución 1701 del Consejo de Seguridad de la ONU que puso fin a la invasión israelí de 2006, y ciertamente hubo un elemento de la resolución que no se cumplió al no retirar Hizbulá sus tropas del sur del Líbano, ni tampoco desarmarse. Y más allá de que ahora la milicia deje esta franja del sur del Líbano, seguirá existiendo. La diferencia actual con el plan de la resolución 1701 es que deberán verificar el alto el fuego observadores y tropas de varios países liderados por Estados Unidos y Francia, en lugar de la misión de la ONU allí desplegada. Y que deberá ser el ejército libanés quien se ocupe de esta franja cercana a la frontera. También se dice que se abordará el trazado definitivo de la frontera entre Israel y el Líbano, ya que el Líbano reivindica como propia la zona de las llamadas Granjas de Xeba contiguas al Golán ocupado, que desde hace años está en manos de Israel.

Pero el elemento clave para que la paz en el Líbano sea definitiva es que acabe con la división y ruptura institucional que divide al Líbano en dos bloques, las llamadas alianzas del 8 y del 14 de marzo y que han llevado al país al bloqueo de sus instituciones y que haga ya más de dos años que no tiene presidente, y que su primer ministro lo esté en funciones dada la imposibilidad de nombrar uno nuevo por parte del Parlamento. El Líbano lleva dividido desde hace décadas, primero por la cuestión palestina con los musulmanes y los comunistas laicos por un lado y los cristianos al otro. Después fue entre los partidarios de la paz siria y los contrarios. Y mientras eso pasaba y mucha población musulmana sunnita y cristiana dejaba el país, los chiíes se multiplicaban demográficamente ganándose el apoyo de Siria e Irán mientras el país se gestionaba desde el sectarismo más salvaje y una corrupción galopante.

Con Siria fuera ahora de las luchas geostratégicas, el enfrentamiento de las monarquías árabes sunnitas e Israel con Irán que apoya a los chiíes ha estado en el centro de la ruptura política del Líbano. La explosión de hace cuatro años del depósito con 2.750 toneladas de nitrato de amonio en el puerto de Beirut que destrozó barrios de la capital y los bombardeos israelíes de estos dos meses han hundido el país donde nada funciona más allá de lo imaginable.

No es ningún secreto que Netanyahu lo que quiere, además de ganar terreno en Cisjordania haciendo imposible un estado palestino y mantener indefinidamente tropas en Gaza, es destruir el régimen de los ayatolás iraníes. Un Irán que hace ocho años cumplía el pacto de no proliferación nuclear al haber renunciado a fabricar la bomba, pacto que se rompió por decisión de Trump cuando llegó por primera vez a la Casa Blanca. Irán con Netanyahu ha jugado la carta de los palestinos para continuar apoyando a Hamás y Hizbulá. El acuerdo de alto el fuego en el Líbano es por sesenta días. Pero cuando se tenga que prorrogar Trump ya estará de nuevo en la Casa Blanca rodeado de halcones que apoyan al Gran Israel que sueña Netanyahu y buena parte de la sociedad israelí. Y Netanyahu necesita que continúe la guerra para evitar ser juzgado por corrupción.

Por eso, más allá de que se logre ahora el cumplimiento de las condiciones del alto el fuego, todo dependerá de los planes de Trump, de Netanyahu y también, por qué no, de lo que haga o no haga el régimen de los ayatolás

Xavier Rius sant, periodista

Leer en castellano en El Triangle

Com respondrà l’Iran? Analitzo al Punt Avui les conseqüènciesde l'assassinat de Qasem Soleimani. La venjança anunciada per Khamenei la podrien fer els iranians o altres grups afins del Líban, Iemen o l'Iraq. Cal recordar que els primers atacs suïcides fets en nom de l'islam els van fer la secta xiïta dels "Assassins" fa segles, i que en els anys vuitanta van ser els xiïtes libanesos els primers en fer-los

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, 4 de gener de 2020
 

Ens havíem acostumat que, malgrat les piulades incendiàries i els actes contradictoris que feia Donald Trump, així com les reiterades dimissions de membres de la seva administració que explícitament o implícitament confirmaven la incapacitat del president per governar, no portaria a terme cap decisió que pogués desencadenar una greu crisi bèl·lica de conseqüències globals, atès que el Pentàgon, els serveis d’intel·ligència i el Departament d’Estat tenien prou murs de contenció i fusibles per evitar que el president fes executar alguna mesura de conseqüències incontrolables.

Però la matinada d’ahir, amb l’assassinat a l’aeroport de Bagdad del general Qasem Soleimani, número dos del règim iranià i cap dels Guardians de la Revolució, i del vicepresident de les milícies xiïtes Forces de Mobilització Popular iraquianes, Abu Mahdi al-Muhandis, Trump ha traspassat aquesta línia.

El secretari d’Estat, Mike Pompeo, ha justificat l’atac dient que s’ha fet per evitar l’assassinat de nord-americans i en resposta a l’assetjament a l’ambaixada a Bagdad. Però les conseqüències d’aquestes morts podrien portar a la desestabilització de tot el Pròxim Orient, a una nova guerra dels petroliers al golf que uns anomenen Pèrsic i uns altres, Aràbic, amb unes conseqüències econòmiques molt negatives per a tothom, i fins i tot a la reaparició d’Estat Islàmic en un context en què els que el van derrotar ara s’enfronten entre si. Potser el president en funcions d’Israel, Benjamin Netanyahu, que, immers en diversos processos judicials que el podrien inhabilitar, ha abocat Israel a unes terceres eleccions, i el príncep de l’Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman, desprestigiat per l’assassinat de Jamal Khashoggi i el fracàs de la seva intervenció al Iemen, que sempre han donat suport a les amenaces de Trump vers l’Iran, són els únics que podrien resultar beneficiats d’aquesta desestabilització.

Però el que sembla segur és que els països de l’anomenada “mitja lluna xiïta”, on molta població és seguidora de la branca minoritària de l’islam, i que estaven vivint diverses situacions de conflicte o inestabilitat, ara es podrien incendiar encara més. El líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Khamenei, ja ha dit que hi haurà una resposta o venjança contundent després de l’assassinat de Soleimani. I la venjança no només la podria fer l’Iran bloquejant el pas de petroliers per l’estret d’Ormuz, sinó també totes les milícies i grups aliats de l’Iran. D’entrada, l’Iraq, país on s’ha produït l’atac, té un govern en precari amb un primer ministre, Adil Abdul-Mahdi, que tot i haver presentat la dimissió i no tenir el suport necessari del Parlament, continua en funcions després de mesos de protestes i morts al carrer. Més enllà dels crits de venjança que facin els partits i milícies xiïtes aliats de l’Iran, caldrà veure què diu l’aiatol·là iraquià Ali al-Sistani i el líder xiïta Muqtada al-Sadr, que va donar suport parcialment a les protestes contra el govern iraquià i les ingerències de l’Iran.

D’altra banda, al Líban, que també viu una revolta ciutadana contra la corrupció, el sectarisme polític i les ingerències estrangeres, el primer ministre sunnita, Hassan Diab, no ha aconseguit formar govern a causa de les discrepàncies amb els xiïtes. Ara Hezbol·là, lleial a l’Iran, podria consumar també la seva venjança, ja sigui fent més difícil l’acord amb els sunnites o incrementant la tensió a la frontera amb Israel. I tot i que en principi aquesta escalada no hauria d’afectar Síria, Al-Assad podria voler agrair l’ajut dels milers de combatents iranians, comandats per Soleimani, que van ser cabdals en la lluita contra els insurgents sunnites i Estat Islàmic. Al Iemen, on la milícia xiïta houthi ha resistit els atacs de l’Aràbia Saudita, qualsevol acord de pau serà ara molt més difícil, i els xiïtes podrien tornar a atacar amb míssils o atemptats l’Aràbia Saudita. I, finalment, els palestins de Hamàs, que, tot i ser sunnites, mantenen molts lligams amb l’Iran i grups xiïtes, podrien aprofitar l’escenari per atacar Israel.

Aquesta desestabilització esgarrifa Europa, que intentava salvar sense èxit l’acord nuclear amb l’Iran trencat per Trump. Però, sigui quina sigui la venjança, si Donald Trump ordenés una ofensiva d’atacs aeris contra l’Iran, Teheran podria respondre no només amb l’enfonsament de petroliers, sinó recuperant els atemptats terroristes suïcides. No oblidem que als anys vuitanta qui els van començar a fer no van ser grups sunnites, sinó els xiïtes libanesos, emulant les accions de la mítica secta xiïta dels Assassins, que segles abans eren temuts perquè exercien la violència en públic, orgullosos de morir matant.

  Llegir al Punt Avui
 

 

Museu de la Guerra d'Hezbolà (Hizbul·là) a Baalbek, al Líban.  Hezbollah Museum, Bagdad, Samarra, camino, de, Hezbollah Museum  Líbano, Irak, Irán, Iraq, L'Iraq, ,l'Iran, Xavier Rius, sant  لبنان  بعلبك    حزب الله