Després dels indults. Ho analitzo en aquest vídeo
dimecres, 23 de juny del 2021
dimecres, 16 de juny del 2021
La Asociación de Amigos de Léon Degrelle, jefe de las SS belgas acogido por Franco que murió en España en 1994, homenajea a la joven Isabel Medina Peralta, que realizó las proclamas anti judíos en el acto en memoria de la Divisón Azul del 13 de febrero en la Almudena. La joven se reafirmó en su lealtad a los ideales nacional socialistas, según afirman los asistentes.
El pasado jueves 10 de junio, la Asociación Cultural de Amigos de Léon Degrelle, grupo que reivindica el legado del jefe (obersturmbannführer) de la SS belgas, que se refugió en España en mayo de 1945, país donde vivió hasta su muerte en 1994, homenajeó a la joven ex falangista, militante de Bastión Frontal, Isabel Medina Peralta, que fue noticia por su polémicas declaraciones contra los judíos realizadas el 13 de febrero en el cementerio de la Almudena de Madrid en el acto de homenaje a la División Azul.
En la cena celebrada en un cervecería alemana de Madrid, Isabel Medina, tras recibir la insignia de la asociación, agradeció, el reconocimiento de los miembros de la asociación "que lleváis toda una vida defendiendo los ideales". Según un asistente, evocó el rapto de Europa por "una ideologia feminista que rapta a la mujeres y permite que los hombres se distraigan amando otros hombres, que es lo que quiere el enemigo, que son esas personas de la raza noble que quieren acabar con la identidad de los pueblos de Europa, porque una vez nos hayan desarraigado con el dios Oro, el de la ley del capital y las películas de Hollywood, acabarán con Europa". Y acabó manifestando su lealtad "a los ideales que hemos jurado ante el sol, que es el ideal nacional socialista".
La Fiscalía de Delitos de Odio de Madrid abrió diligencias contra Medina por sus declaraciones contra los judíos del 13 de febrero, que fueron archivadas por al juez Carmen Rodríguez-Medel, titular del Juzgado de Instrucción número 51 de Madrid, habiendo recurrido la Fiscalía el archivo, al entender que las expresiones de la joven son constitutivas de un delito de incitación al odio en base al artículo 510 del Código Penal.
La Asociación Cultural de Amigos de Léon Degrelle se creó en 1995, un año después de la muerte en Málaga del obersturmbannführer. Su primer presidente fue José Luis Jerez, pero poco después la presidencia fue asumida por Eduardo Núñez, siendo el editor y librero, Pedro Varela, su vicepresidente. Eduardo Núñez participó en 2012 en la creación de Plataforma por la Libertad, que pretendía exportar la marca de Plataforma per Catalunya a la comunidad de Madrid, y en 2018 asistió a diversos encuentros con Josep Anglada, el director de Alerta Digital, Armado Robles, y diversos ex dirigentes de Vox, como Carlos Caldito, para crear un proyecto político ultra identitario a nivel de toda España que no cuajó por la irrupción de Vox
Degrelle con Hitler
Léon Degrelle, fundador del Rexismo o facsimo belga, fue nombrado por Hitler obersturmbannführer de las SS valonas, grado equivalente al de teniente coronel. En agosto de 1944, durante la entrega de la Cruz de Caballero con Hojas de Roble –Ritterkreutz–, un distintivo militar único en el III Reich, Adolf Hitler dijo: «Si tuviese un hijo, me gustaría que fuese como usted». A Degrelle le sorprendió la caída de Berlín y el suicido de Hitler en Oslo (Noruega todavía estaba ocupada por tropas alemanas), donde tomó junto a cinco oficiales el avión del ministro de Armamento nazi Albert Speer, y emprendió el vuelo de noche hacia la España de Franco o hacia Portugal, quedándose sin combustible en San Sebastián, a sólo quince kilómetros de haber abandonado el espacio aereo de Francia, país controlada por los Aliados, aterrizando en la playa de la Concha el 8 de junio 1945. Franco lo acogió y le dio nacionalidad española. Y las declaraciones de Degrelle a la revista Tiempo, negando el Holocausto y defendiendo la figura de Adolf Hitler, motivó en 1991 la primera sentencia del Tribunal Constitucional dando la razón a la ciudadana judía Violeta Friedman que se querelló contra Degrelle.
Imagen de Isabel Medina el 13 de febrero en el acto de La Amudena
José Luis Jerez, primer presidente de la Asociación, con Medina en la cena (Fotos de la cena del jueves publicadas en cuentas de Facebook y photos.google.com públicas o abiertas)
Medina con Benigno Maujo que también intervino en el acto de la Almudena
(Fotos de la cena del jueves publicadas en cuentas de Facebook y photos.google.com públicas o abiertas)
(Fotos de la cena del jueves publicadas en cuentas de Facebook y photos.google.com públicas o abiertas)
La bandera colocada en la pared es la Cruz de Borgoña también bandera de los Tercios de Flandes, que fue usada junto a Degrelle los voluntarios de la 28 División de Granaderos de las SS Valonas, ya que ellos sentían que regresaban a combatir a Flandes. Sobre la Cruz de Borgoña hay el emblema de la Asociación, similar a la medalla o condecoración que se entregó a Isabel Medina, con una cruz que asemeja la esvástica o las letras S S cruzadas y las letras A,H,L,D, iniciales de Léon de Degrelle y Adolf Hitler.
El avión Heinkel-111 en La Concha de San Sebastián. Degrelle fue el único de los seis que viajaban en el avión que resultó herido. estuvo más de un año en el hospital convaleciente, lo que aprovechó Franco para denegar su extradición. Posteriormente cambió por un tiempo de identidad.
DESPRÉS DE NETANYAHU. Escric al Punt Avui. Recuperar els àrabs d’Israel que van sortir al carrer en solidaritat amb Gaza, serà un dels reptes del govern, que se sosté gràcies al vots de 4 diputats àrabs
El Punt Avui, dimecres 16 de juny de 2021
Gràcies al pacte de vuit partits que van des de la dreta fins als centristes, laboristes i fins i tot quatre diputats àrabs de Ra’am, liderats per l’islamista Mansour Abbas, Israel evita, després de quatre eleccions fallides, una nova repetició electoral. Així posa punt final al regnat de Benjamin Netanyahu, després de presidir el govern ininterrompudament des del 2009 i haver-lo ocupat també del 1996 al 1999, sent el mandatari que més anys ha liderat el país, superant el fundador Ben-Gurion. Un pacte que ha investit primer ministre el líder del dretà Yamina, Naftali Bennet, amb 60 vots a favor, 59 en contra i una abstenció, el qual haurà de deixar el càrrec d’aquí a dos anys per traspassar el lideratge de l’executiu al centrista laic, Yair Lapid, de Yesh Atid, veritable artífex de l’acord. Però l’acord és fràgil, no només per la disparitat ideològica dels vuit partits, sinó sobretot perquè té només un vot més que els partits que hi ha a l’oposició.
Netanyahu feia més de dos anys que maniobrava, amb eleccions i investidures fallides, per mantenir-se en el poder i evitar ser jutjat per les causes obertes contra ell per corrupció. I tot i que després de la votació que va investir Bennet va afirmar que ell tornarà a governar, un cop desposseït de la immunitat que li donava el càrrec, sembla impensable que es deslliuri de les condemnes de presó i inhabilitació. I és que l’estat d’Israel, a la vegada que acostumen a quedar impunes la majoria d’abusos i crims contra la població palestina, és extremadament garantista a l’hora de combatre la corrupció. I al sistema judicial no li tremola el pols a l’hora d’empresonar els màxims dirigents del país. Així, l’exprimer ministre Ehud Olmert va ingressar a la presó fa cinc anys, on va estar reclòs 487 dies, condemnat per corrupció. I l’expresident del país, Moshe Katzav, va entrar a la presó el 2011 per una condemna de set anys per violació i assetjament sexual.
Tenir govern i evitar unes cinquenes eleccions en l’escenari de crisi postpandèmia i girar full del mandat de Netanyahu podien ser raons per al pacte. Però el nou executiu liderat pel tàndem Bennet-Lapid haurà de decidir si, posant-se en contra la comunitat internacional, ara que ja no té el suport del Donald Trump, continuarà o no expandint les colònies jueves a Cisjordània i expulsant més palestins de les seves cases de Jerusalem. I També haurà de decidir com gestiona la treva amb Hamas, al qual, malgrat la superioritat militar d’Israel, no va poder derrotar en la crisi dels míssils de fa un mes; una crisi que va tenir com a novetat que ciutadans àrabs de nacionalitat israeliana, a qui Netanyahu amb la llei de ciutadania havia convertit en ciutadans de segona, sortissin al carrer en solidaritat amb Gaza, s’enfrontessin amb la policia i es produïssin linxaments d’àrabs i jueus. Aquest serà, d’entrada, amb la crisi pot-Covid, el repte més important. Evitar que el àrabs israelians donin l’esquena a Israel, i encara més quan el govern se sosté gràcies a diputats àrabs.
dilluns, 14 de juny del 2021
El Consell de Ministres podria concedir l'indult a part del 14 condemnats de Blanquerna, simultàniament als presos polítics del Procés. L'expedient d'indult pel ultres també està per resoldre a la taula del Consell de Ministres. Només un dels 14 ha entrat a presó. Fer-ho a la vegada legitimaria l'argument de Pedro Sánchez que cal passar pàgina.
El Consell de Ministres té sobre la taula altres expedients d'indult per concedir o denegar a part del dels presos independentistes del Procés, que resoldrà aquesta setmana o la propera. Ha resoldre els expedients d'indult als 14 condemnats per l'assalt a la seu de la Generalitat a Madrid, el Centre Cultural Blanquerna, fet l'11 setembre de 2013. Els seus autors després de diversos recursos i modificacions de la sentència, havien d'entrar a presó el passat mes d'abril per complir les condemenes de dos anys i set o nou mesos, imposades per la Sala Segona del Tribunal Suprem.
Però en l´últim moment la Secció 30 de l'Audiència Provincial de Madrid va suspendre l'ordre d'ingrés a presó de la majoria dels condemnats quan ja tenien ordre d'ingrés,
en espera de si se'ls concedeix l'indult i de si el Tribunal Constitucional admetia o no a tràmit el nou recurs d'empara presentat pel afectats. Aquesta suspensió no afectava al
catorzè condemnat, Juan Luis López García de Falange, que està fugit a
l'estranger i té una ordre de cerca i captura. Tampoc va afectar al condemnat Tomás Bor, que va entra a presó fa un mes i mig, si bé no tinc clar si l'ingrés al centre penitenciari va ser per no haver demanat ell la suspensió d'ingrés com sí van fer la majoria dels seus companys.
El
motiu de l'últim recurs que van presentat al Constitucional és que no s'haguessin hagut de computar juntes de cara al
compliment o no de penes de fins dos anys de presó, les dues penes que
tenen, una per un delicte d'interrompre un acte públic, de set mesos de
presó, i la de desordres públics de dos anys. Si es comptessin per
separat, no superarien els dos anys i no haurien d'entrar a presó. Fa quinze dies van saber que el Tribunal Constitucional no ha admés a tràmit aquest recurs. Pel que l'única esperança que tenen per evitar la presó és l'indult. I és probale que si el Govern de Pedro Sánchez indulta a Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Dolors Bassa i Raül Romeva, també ho faci als ultres de Blaqnuerna, cosa que justificaria l'argument de que cal passar pàgina.
dimecres, 9 de juny del 2021
CEUTA i MELILLA, EL TALÓ D'AQUIL·LES D'ESPANYA i EUROPA. Escric al Triangle. El Marroc va fort sabent que com a guardià de les fronteres de l'Àfrica i aliat imprescindible en la lluita contra el gihadisme, té la paella pel mànec i vol el recoeneixement de la UE de l'annexió del Sàhara
Xavier Rius Sant, El Triangle, 10 de juny de 2021
L’experiència demostra que, quan canvia el govern, la nova administració ho té difícil per revertir mesures de l’antecessor, sobretot si aquelles decisions eren la resposta a una reivindicació d’un aliat al qual ara se li hauria de fer tornar el que se li ha donat. No és el mateix, parlant de Donald Trump, fer ingressar de nou els Estats Units a l’acord nuclear amb l’Iran o a l’Acord de París sobre el clima que revertir el trasllat de l’ambaixada dels Estats Units a Jerusalem o el reconeixement de la marroquinitat de l’antiga colònia del Sàhara i l’obertura d’un consolat a Dakhla, l’antiga Villa Cisneros, fet a canvi que el Marroc reconegués Israel.
I és que la crisi entre Espanya i el Marroc del mes passat, amb el salt per la platja del Tarajal de 9.000 migrants, empesos pel seu govern, ha estat el missatge a Espanya, a la Unió Europea i també als Estats Units del que està disposat a fer Mohamed VI per tal de consolidar el canvi que va significar el fet que els Estats Units sortissin de facto del Pla de les Nacions Unides sobre l’antiga colònia. Pla i resolucions de l’ONU que el consideren un territori pendent de descolonitzar per al qual cal trobar una solució negociada acceptada per les parts.
Més enllà que l’ONU ja fa temps que va renunciar de facto a celebrar el referèndum que dóna nom a la missió allà desplegada, la Missió de les Nacions Unides per la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental, el Marroc ha intentat que Espanya i la UE també reconeguin la pertinença de l’antiga província espanyola al regne alauita.
En aquest “anar fort”, sabent que com a guardià de les fronteres de l’Àfrica i aliat imprescindible per a la lluita contra el gihadisme, té la paella pel mànec, el Marroc va aprovar el desembre dues lleis per les quals s’apropiava unilateralment de les aigües del Sàhara Occidental 350 milles mar endins, englobant gran part de les aigües canàries i amenaçant els interessos d’Espanya en possibles futures prospeccions submarines. Per això s’ha d’entendre que l’ingrés a un hospital de Logronyo del líder del Front Polisario i de la República Àrab Sahrauí, Brahim Ghali, va ser només l’excusa de Mohamed VI per mostrar les seves cartes.
El que han mostrat els milers de joves i també moltes dones que es van llançar a les aigües del Tarajal és que fugien d’un règim econòmicament fallit, incapaç d’oferir una vida millor als seus súbdits. Pel que fa als motius pels quals el líder sahrauí va ser ingressat amb una altra identitat a l’hospital, crec que no va ser tant una voluntat de les autoritats espanyoles, o un intent d’evitar ser citat a l’Audiència Nacional, com així ha estat, per declarar sobre diverses denúncies de crims i genocidi, que el jutge Santiago Pedraz, no s’ha cregut, quan, després d’interrogar-lo per videoconferència, no li va prohibir sortir d’Espanya. El motiu principal que utilitzés una altra identitat va ser la voluntat del Polisario d’amagar que el líder sahrauí estava greument malalt, a punt de morir. Perquè a Ghali, de 71 anys, se li va ajuntar la letalitat de la covid-19 amb un càncer intestinal que pateix des de fa temps. Va ser nomenat per substituir el líder històric dels sahrauís, Mohammed Abdelaziz, mort fa cinc anys, ja que Ghali és un dels pocs fundadors del Polisario que continua viu.
Poc després d’assumir el lideratge sahrauí, el Marroc va intentar trencar l’statu quo desplegant tropes a la franja desmilitaritzada de Guerguerat, a prop de la frontera amb Mauritània, cosa a la qual va respondre Ghali enviant-n’hi de les seves, de manera que es van trobar cara a cara a pocs metres, per primera vegada des del 1991, soldats marroquins i sahrauís. Finalment es van retirar uns i altres amb la mediació de l’ONU. Però el Marroc ho tornà a fer el novembre, utilitzant foc real, fet que va motivar que el Polisario trenqués oficialment l’alto el foc.
És en aquest context, de fragilitat del lideratge sahrauí i de la voluntat de consolidar el que havia aconseguit el Marroc amb Trump, que Mohamed VI, amb Ceuta, la immigració i l’amenaça gihadista pressiona Espanya i Europa. Una Europa que proclama que Ceuta és una frontera europea, però que potser, com que realment és a l’Àfrica, a la llarga serà un taló d’Aquil·les molt incòmode de defensar.
Anar i llegir al El Triangle en català
Leer en el Triangle en castellano
dimarts, 25 de maig del 2021
EL COST DE TENIR CEUTA. El Punt Avui. La anormalitat geogràfica d’aquestes ciutats dites europees, Ceuta i Melilla, ès un bon taló d’Aquil·les per imposar el Marroc les seves condicions a Espanya i Europa
Xavier Rius Sant, periodista
El Punt Avui, dimarts 25 de maig de 2021
El juliol del 2016 després de la la mort de Mohamed Abdelaziz, Brahim Gali va ser escollit per liderar el Front Polisario i presidir la República Sahrauí. Ghali era un dels pocs fundadors del Polisario que continuaven vius, i va assumir comandar la defensa de la causa dels habitants d’aquesta antiga província espanyola, en un moment en què la possibilitat de fer el referèndum acordat amb les Nacions Unides semblava improbable. El rei Mohamed VI guanyava suports al tauler internacional i bloquejava qualsevol moviment en favor dels sahrauís. Fos per la seva necessària col·laboració en la lluita contra el terrorisme gihadista i en el control de la immigració, fos per qüestions econòmiques, el Marroc feia xantatge a aquells que mostraven simpaties vers els sahrauís. Així, per exemple, l’octubre del 2015, després que el Parlament de Suècia aprovés una resolució que obria la porta al reconeixement de la República Àrab Sahrauí, les instal·lacions de l’empresa automobilística sueca Volvo al Marroc van ser precintades, i la llicència de la botiga d’Ikea a Casablanca, que estava a punt d’inaugurar-se, va ser retirada. Entrebancs que van desaparèixer quan Suècia va comprometre’s a no fer accions a favor de la República Sahrauí.
Amb tres quatres parts de l’antiga província espanyola en mans del Marroc i una quarta part en mans del Polisario després de l’arribada de Ghali a la presidència sahrauí, el Marroc va fer diverses accions per ampliar la seva zona de control, intentant aconseguir una franja desmilitaritzada a l’enclavament de Guerguerat tocant a la frontera amb Mauritània mentre Trump reconeixia la marroquinitat del Sàhara. I Ghali va respondre enviant-hi tropes. Per primera vegada des del 1991, soldats sahrauís i marroquins van estar a uns pocs metres els uns dels altres. I després dels incidents del novembre passat, el Polisario va donar per trencat l’alto el foc. Però tothom sap que sense el suport d’Algèria no té capacitat de tornar a la guerra.
"Potser es va amagar la identitat de Brahim Gali, perquè era el Polisario qui no volia que es sapigués que el seu líder estava a punt de morir!
Es diu que Espanya va abandonar el Sàhara a canvi de la promesa de Hassan II que respectaria l’espanyolitat de Ceuta i Melilla. I Ceuta, Melilla, els acords de pesca i l’aixeta de la migració, han estat els elements amb què el Marroc ha pressionat Espanya i la Unió Europea, als quals se suma la necessària col·laboració del Marroc en la lluita contra el terrorisme gihadista. S’ha criticat el govern espanyol per haver volgut amagar l’ingrés de Ghali, quan el mateix Ghali o Mohamed Abdelaziz havien estat moltes vegades a Espanya. I es diu que si Espanya ho hagués fet amb transparència informativa, el Marroc no hagués respost d’aquesta manera. Però més enllà que hi havia diverses denúncies contra Ghali a l’Audiència Nacional per suposades tortures o desaparicions de dissidents sahrauís, hi havia un altre motiu pel qual es va voler amagar que Ghali ingressava a Espanya. Era la voluntat del Polisario de mantenir en secret el greu estat de salut del seu líder. No per mimetisme del que va passar amb l’anterior president algerià, Abdelaziz Bouteflika, mantingut formalment en el poder, malgrat la seva incapacitat per exercir-lo, sinó pel que significaria per a la causa sahrauí la mort, com va estar a punt de passar, del líder. Si Ghali va respondre amb fermesa als intents del Marroc d’ampliar el territori que controla, què passaria si Ghali morís? I sense tenir ningú la resposta a aquest pregunta, el que sí sabem és la manca d’escrúpols de les autoritat marroquines, que han estat capaces d’enviar enganyades vuit mil persones a jugar-se la vida nedant cap a Ceuta, sabent que la anormalitat geogràfica d’aquestes ciutats dites europees són un bon taló d’Aquil·les per imposar el Marroc les seves condicions a Espanya i Europa.
divendres, 14 de maig del 2021
NETANYAHU NO PERD RES. El primer ministre es beneficia de l'esclat del conflicte que s'ha escapat de les mans, sumant-se els àrabs israelians a les protestes, per evitar ser jutjat i perpetuar-se en el poder. Ho explico al Punt Avui
Xavier Rius Sant, Periodista
El Punt Avui, divendres 14 de maig de 2021
Que dilluns coincidís una de les últimes nits dels ramadà, que per als musulmans tenen una significació especial per pregar a l’Esplanada de les Mesquites i trobar-se després palestins residents a Jerusalem amb àrabs de ciutadania israeliana a la Porta de Damasc, amb el 10 de maig, data anomenada per grups jueus com el Dia de Jerusalem, en què fan una marxa que commemora la conquesta de la Ciutat Vella de Jerusalem, era només una inflamable coincidència en la cruïlla de religions i calendaris que és Jerusalem. Però la permissivitat de les autoritats amb la marxa que volia entrar al lloc sagrat del musulmans, la tensió que hi havia per la decisió de desallotjar famílies palestines de les seves cases al barri de Sheik Jarrah i la designació per part del president d’Israel del centrista Yair Lapid per que intentés aconseguir una majoria per fer govern, després d’un nou fracàs de Benjamin Netanyahu, podia fer pensar que Netanyahu preferia un nou esclat de violència per mantenir-se en el poder.
En totes les sumes possibles per formar una majoria després de les quatre eleccions celebrades els últims dos anys, eren decisius els diputats àrabs de la Kenésset. Després de les eleccions del passat 23 de març, els quatre diputats de Mansour Abbas, que es va presentar al marge de Llista Conjunta àrab, semblava que volien afegir-se a una coalició de govern conservadora encapçalada per Netanyahu, perquè comparteixen valors morals amb els partits jueus ortodoxes. En canvi, els sis diputats àrabs de la Llista Conjunta eren decisius per a un possible govern alternatiu a Netanyahu, cosa improbable en l’escenari actual. Si Netanyahu és desallotjat del govern perdrà les prerrogatives que el protegeixen contra el setge judicial per les causes per corrupció que pesen sobre ell. Per això, evitar que el Lapid pogués fer govern i anar a unes cinquenes eleccions, en un escenari de tensió amb els palestins, era la sortida més fàcil.
El problema és que, tal com ha evolucionat en cinc dies la violència que va començar per l’actuació policial a la Porta de Damasc i l’Esplanada de les Mesquites, s’aboca tant Israel com els palestins a un escenari desconegut que causarà molts de morts, no ajudarà a resoldre el conflicte i canviarà en part les tornes o el resultat habitual dels enfrontaments, atès que Hamas i la Gihad Islàmica han demostrat tenir capacitat per llançar 1.050 coets i míssils cap a les ciutats d’Israel en només 38 hores, quan en l’última crisis bèl·lica, la de 2014, aquests grups palestins només eren capaços de disparar un màxim de 150 coets per dia, la majoria dels quals eren interceptats per l’escut defensiu israelià. Ara, amb la potència de foc palestina, per més que se n’interceptin molts, les ciutats israelianes pateixen l’efecte del foc palestí i moren també civils israelians.
Israel, que ha respost bombardejant tota mena d’instal·lacions civils i militars de Gaza, sembla que portarà a terme una ofensiva terrestre amb tancs i tropes dins de la franja, que pot martiritzar de nou però no pot derrotar.
I, en aquest escenari, més enllà de debilitar l’Autoritat Nacional Palestina, que estava a punt de convocar unes necessàries eleccions que ja han estat ajornades, podria esclatar ara una nova intifada que, a diferència de les anteriors, no la protagonitzarien només joves palestins de la Cisjordània ocupada, sinó també àrabs de ciutadania israeliana, dins de les ciutats d’Israel, que aquesta setmana ja han sortit al carrer per enfrontar-se amb la policia i ciutadans jueus.
Llegir al Punt Avui
dilluns, 10 de maig del 2021
LA VICTÒRIA D'UN NOU POPULISME. Explico al Periódico que Ayuso no s'alinea exactament amb la ultradreta europea, però sí amb els populismes llibertaris de Trump, Bolsonaro o el dels primers mesos de Boris Johnson , barrejat amb un nacionalisme madrileny
A l’abril de l’any passat, una sèrie de comunicadors i ‘youtubers’ pròxims a Vox i al PP van començar a clamar contra la retallada de llibertats que significava tancar-nos a casa i van animar a convertir els aplaudiments als sanitaris en cassolades contra el Govern, alhora que difonien o legitimaven teories conspiradores, acusaven el Govern de mentir sobre la xifra de morts i qüestionaven les restriccions que, segons ells, es feien per tal de silenciar la ciutadania. Coherentment amb aquesta estratègia, i havent suspès la seva activitat el Congrés més enllà de les sessions de convalidació de l’Estat d’alarma, els 52 diputats de Vox van decidir, la setmana del 3 d’abril, presentar-se al Congrés i ocupar els seus despatxos. Acció que era una crida a incomplir les ordres sanitàries. I el 19 de maig, a la quarta pròrroga de l’estat d’alarma, Pablo Casado va anunciar el no del PP, en un acte d’irresponsabilitat que l’allunyava del que feien altres partits conservadors europeus. Casado ho va justificar així: «Evidentment, s’eviten contagis tancant a casa 47 milions de persones, igual que s’eviten accidents laborals i de trànsit». El no del PP va tenir lloc quan ja es permetia sortir a passejar, una cosa que va facilitar que les cassolades dels balcons es convertissin, al barri de Salamanca i altres llocs de Madrid, en concentracions al crit de ¡Llibertat! i ¡Govern dimissió! Però un parell de setmanes més tard, quan es va permetre el consum a les terrasses, les protestes van acabar. Una comunicadora ultra va tuitejar: «Alguns s’estranyen que les protestes hagin desaparegut. La cultura de la birra pot més que un Govern que ens trepitja». Vox va veure compatible la birra amb la protesta i va convocar, algun dissabte, manifestacions amb cotxe a totes les capitals de província, en favor de la llibertat.
Va arribar l’estiu amb les canviants mesures sobre la mobilitat entre comunitats. I la presidenta de Madrid va denunciar la madrilenyofòbia cap als madrilenys que anaven a la seva segona residència. I, quan va estar la decisió a les seves mans, Ayuso va mantenir obertes zones comercials i restaurants, guanyant-se el recolzament d’autònoms, empleats i molts veïns. Que hi hagués més morts era secundari, l’important era viure a la madrilenya. La presidenta no s’alineava exactament amb la ultradreta europea, bastant perduda (uns dies negacionista, altres conspiranoica). Però sí amb els populismes llibertaris de Trump, Bolsonaro o el dels primers mesos de Boris Johnson.
Fa dos anys, a l’irrompre Vox, dèiem que era una ultradreta amb algunes diferències a la clàssica de Le Pen, perquè no havia emergit del rebuig de la immigració si no per damunt de tot, de la defensa acèrrima de la unitat d’Espanya davant el secessionisme català i de l’enyorança d’una Espanya «gran i lliure». L’única ultradreta mínimament consolidada, anterior a Vox, era Plataforma per Catalunya, que va arribar a tenir 67 regidors. Però amb el Procés no només es van dividir els seus votants, si no que el debat migratori va sortir de l’agenda i l’identitari va mutar cap a si ens sentíem catalans o espanyols, enfonsant l’esmentat partit, si bé dos dels seus dirigents són ara diputats de Vox al Parlament. Es temia que, a Madrid, vencés Isabel Díaz Ayuso, necessitant els vots de Vox, que exigiria entrar al Govern. I després de les cartes amb bales, la campanya es va crispar més enllà es el sostenible. Ayuso va demonitzar el pacte PSOE-Podem amb el seu «comunisme o llibertat», quan a Europa la majoria de partits liberals no dubten a pactar amb verds i esquerrans, si evita que els ultres tinguin la clau de la governabilitat. Que la pandèmia hagi provocat més víctimes no ha passat factura a Ayuso que, amb els bons resultats obtinguts, no necessita Vox al Govern. Les birres, tenir menys treballadors en Erto i una mala estratègia de l’esquerra han facilitat la victòria d’aquest nou populisme. Una victòria aconseguida amb un acostament a Vox que el debilita, i que contradiu l’estratègia que havia marcat Casado i veurem en el PP que acaba guanyant. Afortunadament, els bons resultats de Mónica García, aliena als canvis de timó al PSOE i Podem, obren l’esperança d’una alternança en dos anys.
Leer el artículo en El Periódico
En abril del pasado año, una serie de comunicadores y 'youtubers' cercanos a Vox y al PP comenzaron a clamar contra el recorte de libertades que significaba encerrarnos en casa y animaron a convertir los aplausos a los sanitarios en caceroladas contra el Gobierno .A la vez que difundían o legitimaban teorías conspirativas, acusaban al Gobierno de mentir sobre la cifra de fallecidos y cuestionaban las restricciones que, según ellos, se hacían con el propósito de silenciar a la ciudadanía. Coherentemente con esta estrategia, y habiendo suspendido su actividad el Congreso más allá de las sesiones de convalidación del Estado de alarma, los 52 diputados de Vox decidieron, la semana del 3 de abril, presentarse en el Congreso y ocupar sus despachos. Acción que era una llamada a incumplir las órdenes sanitarias. Y el 19 de mayo, en la cuarta prórroga del estado de alarma, Pablo Casado anunció el no del PP, en un acto de irresponsabilidad que le alejaba de lo que hacían otros partidos conservadores europeos. Casado lo justificó así: "Evidentemente, se evitan contagios encerrando en casa a 47 millones de personas, igual que se evitan accidentes laborales y de tráfico". El no del PP tuvo lugar cuando ya se permitía salir a pasear, algo que facilitó que las caceroladas de los balcones se convirtieran, en el barrio de Salamanca y otros lugares de Madrid, en concentraciones al grito de ¡Libertad! y ¡Gobierno dimisión! Pero un par de semanas más tarde, cuando se permitió el consumo en las terrazas, las protestas terminaron. Una comunicadora ultra tuiteó: “Algunos se extrañan que las protestas hayan desaparecido. La cultura de la birra puede más que un Gobierno que nos pisotea”. Vox vio compatible la birra con la protesta y convocó, algún sábado, manifestaciones en coche en todas las capitales de provincia, en favor de la libertad.
La presidenta Ayuso no se alinea exactamente con la ultraderecha europea, pero sí con los populismos libertarios de Trump, Bolsonaro o el de los primeros meses de Boris Johnson.
Llegó el verano con las cambiantes medidas sobre la movilidad entre comunidades. Y la presidenta de Madrid denunció la madrileñofobia hacia los madrileños que iban a su segunda residencia. Y, cuando estuvo la decisión en sus manos, Ayuso mantuvo abiertas zonas comerciales y restaurantes, ganándose el apoyo de autónomos, empleados y muchos vecinos. Que hubiera más muertes era secundario, lo importante era vivir a la madrileña. La presidenta no se alineaba exactamente con la ultraderecha europea, bastante perdida (unos días negacionista, otros conspiranoica). Pero sí con los populismos libertarios de Trump, Bolsonaro o el de los primeros meses de Boris Johnson.
divendres, 7 de maig del 2021
VIDEO ANÀLISIS VICTORIA TRUMPISMO "MADRID FIRST" DE AYUSO, ESTANCAMIENTO DE VOX, Y LOS ERRORES DE LA IZQUIERDA
Analizo en este vídeo el resultado de las elecciones del 4 de mayo en Madrid, el triunfo del tumpismo "Madrid first" de Isabel Díaz Ayuso, el estancamiento de Vox, los errores de la izquierda, y lo esperanzador de la subida de la candidatura de Mónica Garcia de Más Madrid.
Ir a mi canal de Youtube
dimecres, 5 de maig del 2021
Manuel Andrino i Pedro Pablo Peña absolts de les seves declaracions del 12 d'octubre de 2013, cridant a utilitzar la violència per aturar el moviment independentista català
La jutge Marta Navarro, titular del Jutjat Penal 8 de Barcelona, ha absolt al president d'Alianza Nacional, Pedro Pablo Peña, i al Cap Nacional de La Falange-FE, Manuel Andrino, de ser autors d'un delicte d'odi per les declaracions que van fer el 12 d'octubre de 2013 a Montjuïc en l'acte ultra organitzat pels grups autors de l'assalt de Blanquerna fet uns mes abans. Acte en el que des de la tribuna Manuel Andrino va cridar a "matar per Espanya" per aturar el moviment independentista català. I Pedro Pablo Peña va advertir que "no hi haurà secessió sense sang" i que "el millor camí per combatre el separatisme és la violència". Declaracions que van ser enregistrades per diverses televisons, i que van ser fisn i tot criticades per Manuel Canduela, president de Democracia Nacional que també va intervenir en l'acte.
El fiscal de delictes d'odi, va demanar per a tots dos, tres anys de presó en el judici celebrat el 24 de març passat.
Però la jutgesa afirma en la sentència que hi ha hagut errors en la instrucció, en no haver-se practicat prova suficient, malgrat la claretat del vídeos, cosa que segons la jutgessa, fa prevaldre la seva presumpció d'inocència en no havers-se precaticat prova suficient. I a partir d'aquí, en base al principi o teoria jurídica de "l'arbre enverinat", en haver-se fet malament la instrucció i tractament de les proves, tota la instrucció decau, no es pot parlar de cap delicte i no se'ls pot condemnar. No s'ha practicat prova de càrrec dels fets objecte d'acusació per la qual hagi quedat enervat el dret que de la presumpció d'innocència que gaudeix l'acusat, de manera que "només cal concloure que no han estat provats", afirma malgrat els vídeos de les seves intervencions. "Per això, i en aplicació del principi in dubio pro reo -en cas de dubte, favor de l'acusat-, "procedeix un pronunciament absolutori". I afegeix: "És per això, que hi dubtes raonables sobre la culpabilitat dels acusats, aplicant el principi in dubio pro reo, procedeix la seva absolució".
Manuel Andrino i Pedro Pablo Peña el dia que van der les declaracions, 12 d'octubre de 2013
EL TRIOMF DEL NACIONALISME TRUMPISTA CASTÍS D'AYUSO ATURA VOX i ENFONSA AL PSOE. Els morts no han votat i part dels vius li han agraït poder continuar a Madrid amb una certa normalitat.
Més enllà de l’absoluta derrota del PSOE i Ángel Gabilondo a Madrid, de la patacada d’Iglesias i la seva encertada retirada de la política, i l’esperançadora pujada de Más Madrid, el resultat de les eleccions d’ahir a Madrid, constata el triomf del populisme d’Ayuso i l’estancament de Vox que, afortunadament, no serà decisiu pel govern de Madrid, ni Rocío Monasterio obtindrà la desitjada vicepresidència de la comunitat. Vox ha pujat unes dècimes en comparació amb les autonòmiques de maig de 2019, però ha obtingut només la meitat de vots que va aconseguir a les generals de 2019. Així a tota la comunitat va obtenir 287.667 vots i un 8,88% a les autonòmiques de fa dos anys. 653.476 vots i un 18,34% a les generals de novembre de 2019. I ahir 330.660 i un 9,13%, passant de 12 a 13 diputats. No s’ha produït una pujada de Vox als barris obrers com va aconseguir en el seu dia el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen, tal com constaten els resultats de barris de renda més baixa com Carabanchel, que va aconseguir el 7,52% a les autonòmiques de fa dos anys, un 15,42% a les generals de novembre de 2019, i ahir un 7,56%. A La Latina fa dos anys 7,59%, un 15,18 a les generals, i ahir un 7,77%. Al Puente de Vallecas un 5,32% da dos anys, el 12,18% a les generals i ahir 6,75%. I Vox tampoc ha mantingut l’ascens de les eleccions generals als barris rics de Madrid com el de Salamanca, que liderava fa un any les portetes contra els restriccions, on fa dos anys va obtenir 9.496 vots i un 11,64%, baixant ahir a 9.045 vots i un 10,35%.
La conclusió no pot ser altra que Isabel Díaz Ayuso amb el seu populisme nacionalista madrileny, i un discurs que recorda a Evita, Thatcher i a Donald Trump, més enllà de la seva no empatia cap a les persones que van als punts de repartiment d’aliments, “els mantinguts de la cues de la fam”, ha captivat a votant de tots els sectors socials. I amb el seu rebuig al tancament d’activitats i restriccions, s’ha guanyat no només el vots dels treballadors i empresaris autònoms dels sectors afectats, sinó de molta gent que ha agraït que mantingués una relativa normalitat.
Fa uns anys quan anava molt a Madrid em deien que a Madrid, encara que haguessin nascut a Madrid, “tots tenim poble”. El poble dels pares o els avis on s’anava uns dies a l’estiu o al Nadal. Però més a més ara la meitat dels votants dels 5 milions de votants de la comunitat han nascut fora, en haver-hi hagut els últims vint anys una important migració de persones cap a la comunitat, molts procedents de les dues Castelles. Molts, sobretot els de classe mitjana, també tenen el seu piset o apartament a la costa valenciana. I quan va començar el confinament es va generar a molts llocs una madrilenyofòbia, i molts els madrilenys, també a l’estiu quan hi havia llibertat de moviments van sentir-se senyalats allà on anàvem com a transmissors del virus.
Però des del moment que va quedar en mans de les comunitats autònomes la magnitud de les restriccions i el toc de queda, la presidenta madrilenya va optar per prioritzar l’activitat econòmica, deixant que els centres comercials poguessin obrir i que els establiments de restauració obrissin fins les onze de la nit i, sense importar ja que el nombre de morts fos més gran que a la resta de l’estat, en ser ja només xifres, es despertà un nacionalisme madrileny, potser lligat al cert xovinisme de la capital d’Espanya. I aquest veïns de Madrid nascuts fora, i aquells que tenen poble i casa a altres comunitats, van sentir-se part d’un sentiment crescut a glop de cervesa tarda rere tarda, vespre rere vespre, que sabien que ells sí ho podien fer. Ells sí que eren lliures, a diferencia dels seus familiars o amics d’altres lloc d’Espanya. I la recepta certament dels Estats Units, de llibertat individual que ningú té dret a restringir-li, i de fer contents als empresaris, autònoms i treballadores, mantenint l’activitat econòmica, i una certa xuleria del personatge Ayuso, li ha donat aquesta aclaparadora victòria sacsejant la disjuntiva de “socialisme o llibertat”. Victòria que ha enfonsat al PSOE, ha aturat a Vox, però que té davant seu el creixement de Más Madrid liderat per una professionals sanitària per la que els morts i les retallades en salut, serveis socials i educació sí que importen.
I un últim apunt. Sense desitjar-li cap mal a ningú m'alegro de l'enfonament de Ciudadanos. Un partit nascut de la incapacitat mental d'entendre que el català és la llengüa pròpia de Catalunya, i dementides com que aquí es castigava els nes a les escoles per jugar a pilota en castellà a lhora del pati. No desitjo cap mal a ningú, però crec que Inés Arrimadas només aportava odi i crispació, i celebro el seu fracàs.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)