Els talibans ja van entrar a Kabul el 1996, vistos inicialment per molts com uns alliberadors després de la incapacitat del senyors de la guerra de gestionar el país durant quatre anys. Els talibans, enfront del tribalisme ètnic dels senyors de la guerra, pretenien unificar els ciutadans amb un islam rigorós que discriminava les dones i volia retornar la societat al segle VII i segregava els xiïtes. I ara hi han tornat enfront d’un exèrcit que es negava a combatre’ls per la poca fe dels soldats en la república que havien de defensar.
Amb el president Ashaf Ghani fugitiu, s’han quedat al país els altres dos polítics més importants. L’expresident paixtu Hamid Karzai i el tadjik Abdul·là Abadul·là. Quan Karzai i Abdul·là van competir per la presidència el 2009, Abdul·là denuncià que Karzai havia manipulat el resultat. El 2014 Abdul·là competí per la presidència amb Ashraf Ghani i també denuncià irregularitats, si bé finalment s’integrà en el govern. I fa dos anys Abdul·là es tornà a presentar, competint de nou amb Ghani, i tant Ghani com Abdul·là es proclamaren vencedors i van fer la seva pròpia cerimònia de jurament del càrrec. Finalment, pressionat pels Estats Units, Abdul·là va reconèixer Ghani com a president. I amb Donald Trump i la CIA negociant amb els talibans d’esquenes al govern afganès la retirada de les tropes, amb un acord que establia que no s’atacaria els exèrcits d’ocupació mentre es retiraven, però deixava oberta la porta a continuar combatent l’exèrcit nacional, es nomenà Abdul·là cap del Consell Suprem de Reconciliació Nacional, organisme que havia d’articular alguna forma de govern postocupació que fos inclusiva també amb els talibans i els paixtuns que s’havien sentit discriminats. I més enllà que els talibans utilitzin la bandera blanca de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, els seus líders s’han reunit diverses vegades amb Abdul·là i Karzai, que demanen que el nou govern sigui inclusiu. Com també ho demana el líder tadjik Ahmad Massoud, que resisteix a la vall del Panjshir.
Els talibans per si sols són incapaços de governar i recuperar el suport de les institucions financeres internacionals. Qatar, la Xina i el Pakistan diuen que no són com fa vint anys i que necessiten la benedicció de Karzai i Abdul·là. Però realment no sabem quin lideratge s’imposarà ni tampoc com s’articula un emirat teocràtic amb tecnòcrates occidentalitzats com Karzai i funcionaris formats als EUA. De moment, però, com vam veure dijous amb els atemptats, hi ha un altre dubte. La capacitat d’Estat Islàmic per atemptar i si els combatents talibans acceptaran la nova pell dels seus líders, i més quan, més enllà de les poc creïbles paraules de Joe Biden dient que es perseguirà els autors dels atemptats de l’aeroport, saben que no hi haurà cap policia mundial disposada a implicar-se com fa vint anys en una persecució per les coves de Tora Bora.
Xavier Rius Sant, periodista
El Punt Avui, dissabte 28 d'agost de 2021
No es pot entendre la situació en què està l’Afganistan, amb els talibans
controlant el país en haver-se enfonsat en pocs dies l’estat afganès mentre es
retiraven les tropes dels Estats Units, sense prendre consciència de la
magnitud del desastre de gestió pública feta aquest anys per les autoritats
afganeses i la descomunal corrupció que hi havia al país. Ni els EUA ni ningú
podien construir una democràcia occidental a força de bombardejos i de milions
de dòlars que es perdien pel camí, i va ser un error la manera com Trump va
acordar amb els talibans una retirada, que va deslegitimar encara més les
institucions i l’exèrcit nacional. Però tampoc es podia construir ni una
democràcia, quan molts dels seus líders no acceptaven les regles del joc.
Els talibans ja van entrar a Kabul el 1996, vistos inicialment per molts
com uns alliberadors després de la incapacitat del senyors de la guerra de
gestionar el país durant quatre anys. Els talibans, enfront del tribalisme
ètnic dels senyors de la guerra, pretenien unificar els ciutadans amb un islam
rigorós que discriminava les dones i volia retornar la societat al segle VII i
segregava els xiïtes. I ara hi han tornat enfront d’un exèrcit que es negava a
combatre’ls per la poca fe dels soldats en la república que havien de defensar.
Els talibans per si sols són incapaços de governar i recuperar el suport de
les institucions financeres internacionals. Qatar, la Xina i el Pakistan diuen
que no són com fa vint anys i que necessiten la benedicció de Karzai i
Abdul·là. Però realment no sabem quin lideratge s’imposarà ni tampoc com
s’articula un emirat teocràtic amb tecnòcrates occidentalitzats com Karzai i
funcionaris formats als EUA. De moment, però, com vam veure dijous amb els
atemptats, hi ha un altre dubte. La capacitat d’Estat Islàmic per atemptar i si
els combatents talibans acceptaran la nova pell dels seus líders, i més quan,
més enllà de les poc creïbles paraules de Joe Biden dient que es perseguirà els
autors dels atemptats de l’aeroport, saben que no hi haurà cap policia mundial
disposada a implicar-se com fa vint anys en una persecució per les coves de
ToraBora.
No es pot entendre la situació en què està l’Afganistan, amb els talibans controlant el país en haver-se enfonsat en pocs dies l’estat afganès mentre es retiraven les tropes dels Estats Units, sense prendre consciència de la magnitud del desastre de gestió pública feta aquest anys per les autoritats afganeses i la descomunal corrupció que hi havia al país. Ni els EUA ni ningú podien construir una democràcia occidental a força de bombardejos i de milions de dòlars que es perdien pel camí, i va ser un error la manera com Trump va acordar amb els talibans una retirada, que va deslegitimar encara més les institucions i l’exèrcit nacional. Però tampoc es podia construir ni una democràcia, quan molts dels seus líders no acceptaven les regles del joc.
No es pot entendre la situació en què està l’Afganistan, amb els talibans controlant el país en haver-se enfonsat en pocs dies l’estat afganès mentre es retiraven les tropes dels Estats Units, sense prendre consciència de la magnitud del desastre de gestió pública feta aquest anys per les autoritats afganeses i la descomunal corrupció que hi havia al país. Ni els EUA ni ningú podien construir una democràcia occidental a força de bombardejos i de milions de dòlars que es perdien pel camí, i va ser un error la manera com Trump va acordar amb els talibans una retirada, que va deslegitimar encara més les institucions i l’exèrcit nacional. Però tampoc es podia construir ni una democràcia, quan molts dels seus líders no acceptaven les regles del joc.
Els talibans ja van entrar a Kabul el 1996, vistos inicialment per molts com uns alliberadors després de la incapacitat del senyors de la guerra de gestionar el país durant quatre anys. Els talibans, enfront del tribalisme ètnic dels senyors de la guerra, pretenien unificar els ciutadans amb un islam rigorós que discriminava les dones i volia retornar la societat al segle VII i segregava els xiïtes. I ara hi han tornat enfront d’un exèrcit que es negava a combatre’ls per la poca fe dels soldats en la república que havien de defensar.
Amb el president Ashaf Ghani fugitiu, s’han quedat al país els altres dos polítics més importants. L’expresident paixtu Hamid Karzai i el tadjik Abdul·là Abadul·là. Quan Karzai i Abdul·là van competir per la presidència el 2009, Abdul·là denuncià que Karzai havia manipulat el resultat. El 2014 Abdul·là competí per la presidència amb Ashraf Ghani i també denuncià irregularitats, si bé finalment s’integrà en el govern. I fa dos anys Abdul·là es tornà a presentar, competint de nou amb Ghani, i tant Ghani com Abdul·là es proclamaren vencedors i van fer la seva pròpia cerimònia de jurament del càrrec. Finalment, pressionat pels Estats Units, Abdul·là va reconèixer Ghani com a president. I amb Donald Trump i la CIA negociant amb els talibans d’esquenes al govern afganès la retirada de les tropes, amb un acord que establia que no s’atacaria els exèrcits d’ocupació mentre es retiraven, però deixava oberta la porta a continuar combatent l’exèrcit nacional, es nomenà Abdul·là cap del Consell Suprem de Reconciliació Nacional, organisme que havia d’articular alguna forma de govern postocupació que fos inclusiva també amb els talibans i els paixtuns que s’havien sentit discriminats. I més enllà que els talibans utilitzin la bandera blanca de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, els seus líders s’han reunit diverses vegades amb Abdul·là i Karzai, que demanen que el nou govern sigui inclusiu. Com també ho demana el líder tadjik Ahmad Massoud, que resisteix a la vall del Panjshir.
Els talibans per si sols són incapaços de governar i recuperar el suport de les institucions financeres internacionals. Qatar, la Xina i el Pakistan diuen que no són com fa vint anys i que necessiten la benedicció de Karzai i Abdul·là. Però realment no sabem quin lideratge s’imposarà ni tampoc com s’articula un emirat teocràtic amb tecnòcrates occidentalitzats com Karzai i funcionaris formats als EUA. De moment, però, com vam veure dijous amb els atemptats, hi ha un altre dubte. La capacitat d’Estat Islàmic per atemptar i si els combatents talibans acceptaran la nova pell dels seus líders, i més quan, més enllà de les poc creïbles paraules de Joe Biden dient que es perseguirà els autors dels atemptats de l’aeroport, saben que no hi haurà cap policia mundial disposada a implicar-se com fa vint anys en una persecució per les coves de Tora Bora.
Els talibans ja van entrar a Kabul el 1996, vistos inicialment per molts com uns alliberadors després de la incapacitat del senyors de la guerra de gestionar el país durant quatre anys. Els talibans, enfront del tribalisme ètnic dels senyors de la guerra, pretenien unificar els ciutadans amb un islam rigorós que discriminava les dones i volia retornar la societat al segle VII i segregava els xiïtes. I ara hi han tornat enfront d’un exèrcit que es negava a combatre’ls per la poca fe dels soldats en la república que havien de defensar.
Amb el president Ashaf Ghani fugitiu, s’han quedat al país els altres dos polítics més importants. L’expresident paixtu Hamid Karzai i el tadjik Abdul·là Abadul·là. Quan Karzai i Abdul·là van competir per la presidència el 2009, Abdul·là denuncià que Karzai havia manipulat el resultat. El 2014 Abdul·là competí per la presidència amb Ashraf Ghani i també denuncià irregularitats, si bé finalment s’integrà en el govern. I fa dos anys Abdul·là es tornà a presentar, competint de nou amb Ghani, i tant Ghani com Abdul·là es proclamaren vencedors i van fer la seva pròpia cerimònia de jurament del càrrec. Finalment, pressionat pels Estats Units, Abdul·là va reconèixer Ghani com a president. I amb Donald Trump i la CIA negociant amb els talibans d’esquenes al govern afganès la retirada de les tropes, amb un acord que establia que no s’atacaria els exèrcits d’ocupació mentre es retiraven, però deixava oberta la porta a continuar combatent l’exèrcit nacional, es nomenà Abdul·là cap del Consell Suprem de Reconciliació Nacional, organisme que havia d’articular alguna forma de govern postocupació que fos inclusiva també amb els talibans i els paixtuns que s’havien sentit discriminats. I més enllà que els talibans utilitzin la bandera blanca de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, els seus líders s’han reunit diverses vegades amb Abdul·là i Karzai, que demanen que el nou govern sigui inclusiu. Com també ho demana el líder tadjik Ahmad Massoud, que resisteix a la vall del Panjshir.
Els talibans per si sols són incapaços de governar i recuperar el suport de les institucions financeres internacionals. Qatar, la Xina i el Pakistan diuen que no són com fa vint anys i que necessiten la benedicció de Karzai i Abdul·là. Però realment no sabem quin lideratge s’imposarà ni tampoc com s’articula un emirat teocràtic amb tecnòcrates occidentalitzats com Karzai i funcionaris formats als EUA. De moment, però, com vam veure dijous amb els atemptats, hi ha un altre dubte. La capacitat d’Estat Islàmic per atemptar i si els combatents talibans acceptaran la nova pell dels seus líders, i més quan, més enllà de les poc creïbles paraules de Joe Biden dient que es perseguirà els autors dels atemptats de l’aeroport, saben que no hi haurà cap policia mundial disposada a implicar-se com fa vint anys en una persecució per les coves de Tora Bora.
