I després de destruir mig Líban, què vindrà? Analitzo al Triangle l'ofensiva israeliana al Liban amb la mort de Hassan Nasral·là

 

Xavier Rius Sant, El Triangle diumenge 29 de setembre de 2024

“On són els milions d’àrabs?On és el poble àrab? On és la ira àrab? On és la sang àrab? On és l’honor àrab? Déu és amb nosaltres, més fort i més gran que els fills de Sió. La nostra sang vermella és verda amb el gust de llimona. El foc de les revolucions no crema, som els vencedors”. Així diu la lletra d’una de les cançons més populars del Líban, “On són els milions d’àrabs?” composada per la cantant cristiana Julia Boutros. Cançó que si veiem els vídeos dels seus concerts d’aquests anys a Beirut o a la ciutat de Tir, posava en peu a milers de persones de totes les creences. Des de dones amb el vel islàmic a dones amb samarretes escotades. Homes i dones xiïtes, sunnites, cristians i drusos vibraven, cantaven i ploraven en els concerts. Una altra de les cançons de Boutros és “Ahibaii” que significa “Estimats meus” que composà el 2006 quan Israel es retirà derrotat del Sud del Líban. Cançó que recull el text d’una carta de Hassan Nasral·là als combatents d’Hezbol·là. I Boutros fa onze mesos es va manifestar reiterades vegades en favor del palestins de Gaza i contra la política d’Israel.

Aquestes dues cançons composades per una cristiana, mostren la complexitat del Líban i del conflicte contra tots que protagonitza Israel. I és que un dels motius pel qual Hamàs va desafiar Israel el 7 d’octubre saltant i trencant el mur en que se’ls recloïa a Gaza, acció en la que exerciren una violència i cometent uns crims que no justifico, pretenia cridar l’atenció del món àrab i islàmic que des del Marroc a l’Aràbia Saudita, amb el Acords d’Abraham impulsats per Donald Trump, enterraven la possibilitat d’un estat palestí mentre Netanyahu amb el seu govern de colons i racistes d’extrema dreta, com el ministre de Seguretat, Itamar Ben-Gvir, expandien més i més els assentaments a Cisjordània on ja hi viuen 700.000 colons. Creixement que s’ha accelerat aquest últim any amb la impunitat que els dona la guerra de Gaza. Hamàs, el 7 d’octubre, també pretenia mostrar la vulnerabilitat de la superioritat tecnològica i militar d’Israel, demostrant amb el salt del mur que el problema palestí no se soluciona tancant dos milions de persones darrera un mur, sistemes electrònics i una metralladora cada dos cents metres.

El Líban té una extensió més petita que la província de Lleida, Cisjordània menys que la de Girona, i Gaza té només 365 km quadrats, una mica menys que el Maresme. Poc territori per massa conflictes. Massa conflictes i un estat, Israel, que en nom de l’Holocaust i de les Escriptures de la Torà i la Bíblia, es creu legitimat per cridar a tots aquells ciutadans del món que argumentin que tenen un avantpassat jueu que tenen dret a instal·lar-s’hi i arrabassar un tros més de terra als palestins.

Els àrabs certament s’oposaren a la creació d’Israel i alguns estats hi lluitaren en contra en les guerres de 1948, 1956 i 1967. Però, després de ser derrotats, abandonaren la causa del poble palestí. I aquests últims anys, en el context de la rivalitat entre la monarquia sunnita saudita i la República islàmica xiïta de l’Iran, Israel i Aràbia Saudita forjaren aquesta aliança buscada per Netanyahu i beneïda per Donald Trump.

Hamàs i la Yihad Islàmica de Gaza formen part amb els huties del Iemen, les milícies xiïtes de l’Iraq, el règim sirià i, sobretot la República islàmica de l’Iran, de l’Eix de Resistència contra Israel, que també rivalitza amb Aràbia Saudita pel lideratge dels musulmans d’arreu del món. I, superat el fracàs de la intel·ligència i la capacitat de resposta israeliana el 7 d’octubre passat, Netanyahu ha volgut aprofitar aquest conflicte per recuperar la seva superioritat tecnològica i militar, sempre amb l’ajuda milionària de Washington i Joe Biden, advertir a uns i decapitant a altres. No només ha demostrat la seva capacitat de matar caps militars i polítics d’aquest eix, començant pel líder de Hamàs, Ismail Haniya a Damasc, Teheran, Beirut o Bagdad, sinó que una setmana després de desmantellar el sistema de comunicacions d’Hezbol·là amb l’explosió de walkie talkies i busques, ha matat al líder del partit i milícia xiïta, Hassan Nasral·là. I tot fa pensar que el proper pas potser serà, ara sí, una invasió terrestre del sud del Líban, més enllà del riu Litani. Però a diferència de 1982, quan va envair aquest país arribant a Beirut, ara Israel no té aliats cristians com les falanges maronites que li van fer la feina bruta de les matances de 3.500 civils als camps de refugiats de Sabra i Xatila. El 1982 expulsà l’OLP amb milers de combatents i a Iàsser Arafat que s’exilià a Tunis. Però no pot expulsar ni matar als milers i milers de xiïtes i no xiïtes libanesos que rebutgen Israel.

No crec que el líder Suprem de l’Iran, Ali Khamenei tingui cap interès d’embrancar-se en una guerra total amb Israel. Però Benyamin Netanyahu necessita una guerra sense data d’acabament per evitar anar a la presó per les causes que té pendents i fer callar les protestes que es feien contra ell als carrers de Tel Aviv, Haifa i Jerusalem. Vol continuar amb una destrucció sense treva dels seus enemics libanesos i també dels palestins de Gaza i Cisjordània, que pels set cents mil colons de Cisjordània, els sionistes religiosos i els ultres d’extremadreta del partit Poder Jueu d’Itamar Ben-Gvir són gairebé com sub-humans o individus que no han entès que per voluntat de Déu han de marxar d’aquell Gran Israel que creuen que els pertany.

Evolucioni com evolucioni l’ofensiva israeliana al Líban, sigui amb la invasió, sigui eternitzant els bombardejos, aquesta destrucció no ajudarà gens a recosir el país que per les divisions dels dos blocs, el conegut com del 8 de Març, amb el del 14 de Març, amb el paper de Síria com a discòrdia, porta dos anys sense president i amb un govern interí. Per que encara que és cert que part de la població del Líban, sobretot sectors dels cristians i dels sunnites discrepaven de Hassan Nasral·là, el país no estarà millor després de la destrucció a la que volen sotmetre’l Netanyahu i els caps de l’exèrcit. Un exèrcit que podrà guanyar aquestes guerres i matar milers de combatents i deixar-los sense coets per llençar cap Israel, però genera i multiplica un odi en les futures generacions que augura noves respostes com les del 7 d’octubre.

Leer en castellano en El Triangle

Xavier Rius Sant, periodista, 29 de setembre de 2024

«¿Dónde están los millones de árabes? ¿Dónde está el pueblo árabe? ¿Dónde está la ira árabe? ¿Dónde está la sangre árabe? ¿Dónde está el honor árabe? Dios está con nosotros, más fuerte y mayor que los hijos de Sión. Nuestra sangre roja es verde con el sabor a limón. El fuego de las revoluciones no arde, somos los vencedores». Así dice la letra de una de las canciones más populares del Líbano, «¿Dónde están los millones de árabes?» compuesta por la cantante cristiana Julia Boutros. Canción que si vemos los vídeos de sus conciertos de estos años en Beirut o la ciudad de Tir, ponía en pie a miles de personas de todas las creencias. Desde mujeres con el velo islámico a mujeres con camisetas escotadas. Hombres y mujeres chiítas, suníes, cristianos y drusos vibraban, cantaban y lloraban en los conciertos. Otra de las canciones de Boutros es “Ahibaii” que significa “Queridos míos” que compuso en 2006 cuando Israel se retiró derrotado del Sur del Líbano. Canción que recoge el texto de una carta de Hasan Nasralá a los combatientes de Hezbolá. Y Boutros hace once meses se manifestó reiteradas veces a favor de los palestinos de Gaza y en contra de la política de Israel.

Estas dos canciones compuestas por una cristiana, muestran la complejidad de Líbano y del conflicto contra todos que protagoniza Israel. Y es que uno de los motivos por los que Hamás desafió a Israel el 7 de octubre saltando y rompiendo el muro en que se les recluía en Gaza, acción en la que ejercieron una violencia y cometieron unos crímenes que no justifico, pretendía llamar al atención del mundo árabe e islámico que desde Marruecos a Arabia Saudí, con los Acuerdos de Abraham impulsados ​​por Donald Trump, enterraban la posibilidad de un estado palestino mientras Netanyahu con su gobierno de colonos y racistas de extrema derecha, como el ministro de Seguridad, Itamar Ben-Gvir, expandían cada vez más los asentamientos en Cisjordania donde ya viven 700.000 colonos. Crecimiento que se ha acelerado este último año con la impunidad que le da la guerra de Gaza. Hamás, el 7 de octubre, también pretendía mostrar la vulnerabilidad de la superioridad tecnológica y militar de Israel, demostrando con el salto del muro que el problema palestino no se soluciona encerrando a dos millones de personas detrás de un muro, sistemas electrónicos y una ametralladora cada doscientos metros.

Líbano tiene una extensión menor que la provincia de Lleida, Cisjordania menos que la de Girona, y Gaza tiene sólo 365 km cuadrados, algo menos que el Maresme. Poco territorio para demasiados conflictos. Demasiados conflictos y un estado, Israel, que en nombre del Holocausto y de las Escrituras de la Torá y la Biblia, se cree legitimado para decir a todos aquellos ciudadanos del mundo que argumenten que tienen un antepasado judío que tienen derecho a instalarse allí y arrebatar un trozo más de tierra a los palestinos.

Los árabes ciertamente se opusieron a la creación de Israel y algunos estados lucharon contra él en las guerras de 1948, 1956 y 1967. Pero, después de ser derrotados, abandonaron la causa del pueblo palestino. Y estos últimos años, en el contexto de la rivalidad entre la monarquía suní saudí y la República islámica chií de Irán, Israel y Arabia Saudí forjaron esta alianza buscada por Netanyahu y bendecida por Donald Trump.

Hamás y Yihad Islámica de Gaza forman parte con los huties de Yemen, las milicias chiítas de Irak, el régimen sirio y, sobre todo la República islámica de Irán, del Eje de Resistencia contra Israel, que también rivaliza con Arabia Saudita por el liderazgo de los musulmanes de todo el mundo. Y superado el fracaso de la inteligencia y la capacidad de respuesta israelí el pasado 7 de octubre, Netanyahu ha querido aprovechar este conflicto para recuperar su superioridad tecnológica y militar, siempre con la ayuda millonaria de Washington y Joe Biden, advertir a unos y decapitando a otros. No sólo ha demostrado su capacidad de matar a jefes militares y políticos de este eje, empezando por el líder de Hamás, Ismail Haniya en Damasco, Teherán, Beirut o Bagdad, sino que una semana después de desmantelar el sistema de comunicaciones de Hezbol·lá con la explosión de walkie talkies y buscas, ha matado al líder del partido y milicia chií, Hassan Nasralá. Y todo apunta a que el próximo paso quizá sea, ahora sí, una invasión terrestre del sur del Líbano, más allá del río Litani. Pero a diferencia de 1982, cuando invadió este país llegando a Beirut, ahora Israel no tiene aliados cristianos como las falanges maronitas que le realizaron el trabajo sucio de las matanzas de 3.500 civiles en los campos de refugiados de Sabra y Chatila. En 1982 expulsó a la OLP con miles de combatientes y a Yasser Arafat que se exilió en Túnez. Pero no puede expulsar ni matar a los miles y miles de chiíes y no chiíes libaneses que rechazan a Israel.

No creo que el líder Supremo de Irán, Ali Jamenei tenga ningún interés en enzarzarse en una guerra total con Israel. Pero Benyamin Netanyahu necesita una guerra sin fecha de finalización para evitar ir a prisión por las causas que tiene pendientes y acallar las protestas que se daban contra él en las calles de Tel Aviv, Haifa y Jerusalén. Quiere continuar con una destrucción sin tregua de sus enemigos libaneses y también de los palestinos de Gaza y Cisjordania, que para los setecientos mil colonos de Cisjordania, los sionistas religiosos y los ultras de extrema derecha del partido Poder Judío de Itamar Ben- Gvir son casi como subhumanos o individuos que no han entendido que por voluntad de Dios deben marcharse de aquel Gran Israel que creen que les pertenece.

Evolucione como evolucione la ofensiva israelí en Líbano, sea con la invasión, sea eternizando los bombardeos, esta destrucción no ayudará nada a recoser el país que por las divisiones de ambos bloques, el conocido como del 8 de Marzo, con el del 14 de Marzo, con el papel de Siria como discordia, lleva dos años sin presidente y con un gobierno interino. Porque aunque es cierto que parte de la población del Líbano, sobre todo sectores de los cristianos y de los suníes discrepaban de Hasan Nasralá, el país no estará mejor después de la destrucción a la que quiere someterlo Netanyahu y los jefes de ejército. Un ejército que podrá ganar estas guerras y matar a miles de combatientes y dejarlos sin cohetes para lanzar a Israel, pero genera y multiplica un odio en las futuras generaciones que augura nuevas respuestas como las del 7 de octubre.

Vol Netanyahu que tornin els cotxes bomba i els atemptats suïcides? Analitzo al Triangle les conseqüències dels busques i telefons bombes que Isarel va infiltrar a Hizbul·là

 

                                         

Xavier Rius Sant,   El Triangle, divendres 20 de setembre de 2024

A punt de complir-se un any de l’inici de l’actual conflicte de Gaza que esclatà amb el temerari salt dels milicians de les Brigades Izz ad-Din al-Qassam, braç armat de Hamàs i altres grups palestins, acció ideada per Mohammed Deif, cap militar de Hamàs, i Yahya Sinwar, cap de Hamàs a Gaza, amb la que es produïren 1.200 morts i 250 ostatges, davant l’evidència que tot i els 40.000 morts Hamàs mai no serà destruït, Netanyahu mira cap el nord i amb l’explosió de centenars de mòbils i busques al Líban, sembla que desitja perpetuar una guerra que només si mai no acaba, garantirà la seva supervivència política i personal.

És evident que el desig de mantenir-se en el poder al preu que sigui ha portat massa vegades a un país a la guerra i la destrucció. Tenim l’exemple de Baixar Al-Assad a Síria. Fa catorze anys que va desencadenar una guerra que va provocar centenars de milers de morts i la destrucció de ciutats com Alep. Però Síria ni era un democràcia ni hi havia llibertat d’expressió per denunciar-ho ni aturar-ho des de dins. En canvi Israel, que certament és o era junt amb el Líban una de les poques democràcies del Pròxim Orient, té un líder escollit democràticament que ha abocat el país a una guerra eterna en la que per més que si aconsegueix derrotar algun dia a Hamàs, està generant un dolor del que sorgiran més i més combatents amb l’únic desig d’acabar amb Israel. De poc serveix reconèixer que a Israel hi ha cada setmana mobilitzacions de desenes de milers de persones demanant la fi de la guerra i la seva dimissió, si els més de set cents mil colons israelians que ocupen terres palestines maten amb impunitat cada dia ciutadans palestins als que de manera il·legal segons la llei israeliana els hi arrabassen les seves terres per consolidar el somni sionista del Gran Israel des del Jordà fins el mar. De què serveix repetir que Israel és un democràcia, si l’exèrcit empara els assassinats diaris de palestins i l’ocupació de les seves terres?

Als qui volen el Gran Israel ja els va bé aquest guerra que no acaba per fer fora els palestins de les terres que encara conserven. Netanyahu és un polític que no vol deixar el poder per por d’anar a la presó pels casos de corrupció que pesen sobre ell. I es manté al poder gràcies als partits de l’extrema dreta racista, dels colons i dels ultrareligiosos que volen mantenir els seus privilegis de no haver de treballar ni haver d’enrolar-se a l’exèrcit.

Ara que semblava que la invasió de Gaza tocava a la seva fi en no haver-hi gaire més que destruir i amb Hamàs disposat a acceptar un alto al foc i retornar els ostatges que quedaven amb vida, ataca amb les explosions de mòbils i dels rudimentaris aparells de buscapersones per desestabilitzar el Líban. Un país que no té president des de fa dos anys en acabar el mandat del cristià Michel Aoun i amb uns ministres i govern diguem interí, i una crisi institucional com no l’havia tingut des dels temps de la guerra. Crisi que s’agreujà per la terrible explosió de fa dos anys al port de Beirut que va destruir bona part de la capital en la que només tenen corrent elèctrica aquells que es poden pagar el seu generador privat.

Hizbul·là tot i llençar des d’octubre milers de míssils cap a Israel, ha dit una i altra vegada que aturarà els seus atacs quan acabi de la guerra de Gaza. Israel s’ha mostrat capaç de colpejar a l’eix de Hamàs, Hizbul·là i l’Iran amb accions com l’assassinat a Teheran del líder de Hamàs, Ismail Haniya, i de matar a Beirut al cap militar d’Hizbul·là, Fouad Chokr. Però no pot fer desaparèixer Hamàs. Per això amb un Hamàs debilitat, Netanyahu tensiona ara el Líban amb l’excusa de voler garantir la seguretat dels ciutadans israelians que han abandonat els seus pobles del nord. Però hem de recordar que encara que s’intenti debilitar Hizbul·là persistirà en ser el grup polític i militar més fort i cohesionat del Líban.

Certament ha resultat un cop molt fort la destrucció d’aquesta setmana de la seva capacitat de comunicació, potser com a pas previ a un possible invasió del sud de Líban. Invasió que ja va fer Israel el maig de 1982 amb l’operació anomenada “Pau a Galilea”. Israel no va guanyar aquella guerra i es va haver de retirar del país l’any 2000. Potser a Netanyahu l’importa poc l’evidència que Israel mai va derrotar Hizbul·là i només vol guanyar temps. Però cal recordar que Hizbul·là encara que momentàniament vegi afectades les seves comunicacions i capacitat per llençar míssils cap a Israel -que evidentment recuperarà aviat-, té una arma que va deixar d’utilitzar fa dècades. Els atemptats suïcides amb cotxe bomba o una simple bossa de mà. Ahir el líder d’Hizbul·là Hassan Nasral·là no va dir ni com ni quan seria la seva resposta als danys patits. Però és evident que si Netanyahu envaeix el Líban aquesta serà molt sagnant. Precisament en l’atac que ha fet avui Israel a Beirut ha matat a Ibrahim Aqil, comandant que va ordenar l’atac a amb un camió bomba a l’ambaixada americana de Beirut el 1983 en el que van morir 300 persones.

Vol Netanyahu que torni aquesta pràctica terrorista als carrers de Tel Aviv, Jerusalem o a Líban si finalment l’envaeix? I si es va cap aquí, els ciutadans, els militars, els servies d’intel·ligència i les institucions israelianes seran coresponsables de recollir el que ha sembrat el seu líder.

CAP ON ANIRÀ ALIANÇA? DE MOMENT CRISPARÀ ELS PLENS AL PARLAMENT, PERÒ FARÀ UN NOU CANVI D’OPINIÓ i ES PRESENTARÀ A LES ELECCIONS ESPANYOLES SI S’AVANCEN PER RETENIR ELS VOTANTS VINGUTS DE JUNTS I OFERIR-SE PER ENDURIR LA LLEI D’ESTRANGERIA AMB VOX I EL PP?

    

 “Gràcies a l'escapisme de la CUP, ALIANÇA CATALANA tindrà representant (com a grup mixt) a totes les comissions parlamentàries. Volent-nos arraconar, ens han donat ales...” tuitejava crescuda fa uns dies Sílvia Orriols, reconeixent que la modificació del Reglament per permetre que la CUP tingués grup propi fora del Grup Mixt sense haver de repartir-se ni compartir temps, presència a comissions i assessors amb Aliança, l’havia beneficiat. I avui en el ple en el que Salvador Illa donava compte de l’estructura i composició del seu Govern, quan ha intervingut Orriols, el president de la cambra, Josep Rull ha hagut d’interrompre de nou –crec que és la quinta vegada- la intervenció de la diputada d’Aliança i cridar-la a l’ordre, en aquest cas per l’al·lusió que ha fet al vel islàmic de la diputada d’ERC Najat Driouech. Paraules d’Orriols i advertiment de Rull que després Aliança, com en els casos anteriors, ha difós obtenint força audiència a les xarxes. I en el seu torn de rèplica Salvador Illa ha deixat clar el seu suport a la diputada musulmana afirmant que "ella li dona mil voltes a vosté". Tot i aixó, més enllà del soroll, Aliança és númericament irrellevant al Parlament en una legislatura que sembla que, a diferència de les anteriors, serà llarga.  

Ha començat doncs el curs polític a Catalunya amb Salvador Illa investit President, esvaint-se la repetició electoral que Aliança Catalana desitjava. Sense cap mena de dubte la repetició l’hagués beneficiat, ja que com a partit parlamentari que ara és, seria present als debats electorals. I amb subvencions pel dos escons aconseguits tindria ja diners per la campanya i capacitat per demanar un crèdit per poder enviar per correu les butlletes i programa electoral, cosa que no va fer al maig. Tot i que pugui sembla un tòpic, el llindar del 3% de la llei electoral i la Llei d’Hont va perjudicar a Aliança ja que dels 119.149 vots que va aconseguir a Catalunya no va rendibilitzar els 67.896 de Barcelona en quedar-se en un 2’87%. N’hi van faltar a la província de Barcelona uns tres mil per arribar al 3%. I amb aquest percentatge hagués aconseguit dos o tres diputats més. Fa cinc setmanes hi havia enquestes i sondejos que pronosticaven que si es repetien eleccions Aliança superaria els vots i escons de la CUP i els Comuns i es produiria una fuga de vots de Junts i també d’ERC, que s’enfonsaria, cap a la formació d’Orriols. Sense cap mena de dubte el pànic a la repetició electoral va ser un dels arguments que va animar a part de la militància d’ERC en la consulta interna a donar suport a la investidura de Salvador Illa. 

Comença una legislatura catalana en un moment que la immigració i el repartiment dels menors no acompanyats que arriben a Canàries i també a les Illes Balears, són tema de portada als informatius, amb un PP que juntament amb Vox i Junts van votar fa dos mesos contra de la reforma de la Llei d’Estrangeria per fer obligatori el seu repartiment. A Catalunya qui mira més pel retrovisor Aliança no és ERC, ni tampoc Vox amb qui comparteix argumentari. És Junts que fa catorze mesos no es va sumar al cordó sanitari a Ripoll per evitar que Orriols fos alcaldessa i fa dos mesos com he dit va votar al Congrés dels Diputats contra la reforma de la Llei d’Estrangeria per fer obligatori el repartiment dels menors. Els set diputats de Junts a Madrid tenen la clau perquè Pedro Sánchez pugui continuar la legislatura tres anys més o per forçar que després de noves derrotes al Congrés i sense poder aprovar pressupostos hagi d’avançar les eleccions generals. I aquí Aliança està valorant si canviant un cop més de posicionament, decideix presentar-se a les eleccions espanyoles o com diu Orriols, a la Metròpoli.

Fa tretze mesos Orriols va dir que mentre fos alcaldessa no repetiria l’error d’altres alcaldes com Jordi Munell i ser a la vegada diputada per la incompatibilitat pràctica d’exercir els dos càrrecs i haver de marxar cada matí a Barcelona. Però fa cinc mesos, com era previsible va canviar d’opinió i va considerar compatible fer d’alcaldessa i presentar-se com candidata a La Generalitat i ocupar l’escó a la Ciutadella amb la dificultat afegida que, a diferència de Jordi Munell i altres alcaldes ripollesos que han sigut diputats, ella no té carnet de conduir. I o bé depèn de la Renfe amb una R3 que va com va, o necessita que algun militant la baixi a Barcelona i la torni després a Ripoll. Caldrà veure quin paper tindrà al Ple i les comissions el segon diputat, el lleidatà Ramon Abad, per mi totalment desconegut i si se’n ressentirà el dia a dia de l’ajuntament amb un govern de només sis regidors liderat per un alcaldessa que és molts dies a Barcelona. I a diferència de l’ex alcalde Munell, la presència del qual no era imprescindible a cada ple i cada comissió, la d’Orriols si que ho serà, a no ser que decideixi absentar-se sovint prioritzant Ripoll. Sembla que la cap de llista per Tarragona, Aurora Fornos, i el número dos per Girona, l’Olotí ex regidor d’ERC, Jordi Coma, tots dos advocats, seran els assessors que a sou del Parlament o del partit estaran al Parlament al darrera d’Orriols i del diputat lleidatà, Ramon Abad.   

 

                                           

Orriols i els regidors d'Aliança aplaudint a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil el dia 18 a Ripoll 

El 18 d’agost Orriols va sorprendre a gairebé tothom convidant a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, cossos als que juntament amb el CNI els hi atribueix responsabilitat o al menys ombres pel que fa als atemptats del 17 d’agost. Convidar-los va ser un gir de guió que penso que políticament la beneficar donat que l’acte que van boicotejar els altres partits i institucions va quedar legitimat amb la presència de la víctima d’Hipercor, Robert Manrique. I sembla que la resta de dirigents i la major part de militats no han qüestionat la imatge d’Orriols aplaudint als representants de la Benemèrita i la Policia Nacional, donat perquè com em deia a fa un dies un  periodista coneixedor del Ripollès, Aliança de vegades sembla que funcioni un mica com una secta en que els seguidors no qüestionen el que diu la seva líder. Per això no m’estranyaria que Aliança es plantegi la possibilitat de presentar-se a les eleccions espanyoles –la Metròpoli- si s’avancen.

Quin són els motius pels que part del nucli dirigent d’Aliança es planteja aquesta hipòtesis si s’avancen d’aquí un any? Doncs el primer no facilitar que el vots aconseguits al maig precedents de votants de Junts o ERC tornin a aquests partits, cosa que, al menys amb els de Junts, passaria. I la segona plantejar i justificar anar a Madrid amb l’objectiu únic de ser decisius per modificar la Llei d’Estrangeria tal com demana Vox i de vegades el PP per facilitar les expulsions massives. I també es plantegen la possibilitat de presentar-se si es culmina la legislatura ja que potser coincidirien amb les municipals, i pel mateix motiu en cas de no concòrrer, és arriscat impulsar als votants a optar per dues opccions diferents un mateix dia. Repeteixo que aquesta és només una opció que ronda pel cap de part del nucli dirigents d’Aliança si bé, com sempre, serà Orriols qui prendrà la decisió. Una Orriols que va ser ratificada en el el 6 de juliol con a líder d’Aliança en el congrés que va fer a Ripoll, on es modificaren els estatuts per fer compatible ser diputada i alcaldessa, quelcom que no permetien els anteriors estatuts.

En el congrés del partit també s’acordà que el membres del Comitè de Govern serien els presidents de les territorials de cada vegueria que encara no s’ha triat tots, i els següents dirigents: Orriols, Presidenta; Oriol Gès, Secretari d’Organització i Finances; Aurora Fornos, Secretaria de Política Institucional; Jordi Aragonès, Secretari d’Estudis i Progrés; Franc Massaneda, Secretari d’Acció Política, i Lluís Areny, Secretari de  Comunicació.

En aquesta nova etapa sembla que Sílvia Orriols no comptarà amb el pare dels seus fill i filles, David Subirana, que s’apartaria del projecte transitòria o definitivament després dels canvis diguem sentimentals o familiars sobrevinguts durant la campanya per la irrupció d'una persona que vetllava per la seguretat de la líder. Subirana mà dreta de l’itinerari polític d’Orriols des dels temps d’Estat Català i dels Intransigents, va jugar un paper cabdal per que Orriols fes el pas fa cinc anys i es presentés a les eleccions muncipals de Ripoll pel Front Nacional i després en molts dels passos que ha fet Orriols, trencant amb el Front primer,  creant Aliança després, i en el dia a dia com a regidora de l’oposició primer i després com alcaldessa.  

Democracia Nacional convoca un acte l'Onze de Setembre a Barcelona per tal de rellençar el partit a Catalunya. Alguns dels antics militants i dirigents han patit recentment diverses condemnes judicials i un d'ells, Antonio Castellón, es troba actualment a la presó

  

Democracia Nacional convoca pel dimecres 11 de setembre un acte polític a Barcelona de cara a recuperar la presència a Catalunya després d'uns anys de poca activitat en que el partit només era present en la manifestació del 12 d'octubre a Montjuïc. A l'acte de la setmana vinent intervindrà a part del president del partit Pedro Chaparro i del vicepresident Gonzalo Martín, el polític radical serbi, Misa Vacic, contrari a la independència de Kosovo. 

El partit, després de diverses crisis internes i condemnes judicials per casos com la campanya contra la mesquita del carrer Japó a Nou Barris, intenta consolidar un nou grup a Barcelona i el seu entorn. Antonio Castellón que va ser condemnat pel cas del carrer Japó, en tenir altres condemnes i sumar-s'hi la més recent de dos anys i mig de presó per agredir a un ciutadà magribí el juliol de 2017 a Sant Feliu de Llobregat on DN organitzava en una campanya contra la mesquita, es troba actualment complint condemna a una presó pròxima a Barcelona. De fet la crisi que ha patit els últims anys DN a Catalunya va fer que part dels seus militants entressin al Frente Nacional Identitario-Partido Nacional Socialista Obrero Español, formació que actualment està inacitiva a causa de la malatia del seu líder. 

                

Antonio Castellón

El dia 11 al matí, abans de l'acte DN celebrarà una reunio amb militants i amb altres convocants de l'acte del 12 d'octubre a Montjuïc per decidir si l'homenatge a la bandera del 12 d'octubre es celebra o no aquest any a Barcelona a Montjuïc o en una altra ciutat. 

D'altra banda la Fiscalia de Madrid demana dos anys i mig de presó pel delegat de Madrid de Democracia Nacional, Pablo Lucini, per desordres públics la seva actuació en les protestes contra la Llei d'Amnistia a Madrid el passat mes de novembre. El cas el porta el Jutjat d'Instrucció 47 de Madrid 

      

Juan Pablo Lucini

DN a les protestes contra l'amnistia

Donat que s'ha dit a les xarxes que les fotos que he piulat de Sílvia Orriols i la resta de regidors d'Aliança aplaudint als agents de la Guàrdia Civil i Policia Nacional en l'acte d'inaguració del monument d'homenatge a les víctimes del 17-A no mostraven la realitat, poso aquí la seqüència complerta

Donat que s'ha dit a les xarxes que les fotos que he piulat abans de Sílvia Orriols i la resta de regidors d'Aliança aplaudint als agents de la Guàrdia Civil i Policia Nacional en l'acte d'inaguració del monument d'homenatge a les víctimes del 17-A no mostraven la realitat, poso aquí la seqüència complerta. Així queda clar que Orriols i els altres regidors no estaven aplaudint a agents dels diferents cossos policials i d'emergències que feien una ofrena conjunta, sino que cada cos feia la seva ofrena d'un en un. 

Com he dit abans penso que és una contradicció mantenir la teoria de que el Centro Nacional de Inteligencia (CNI) i els cossos policials espanyols, Cuerpo Nacional de Policía  (CNP) i la Guàrdia Civil, tenien a l'imam de Ripoll com a confident i no van voler aturar els atemptats, i després aplaudir-los en l'ofrena . En cap cas demano o justifico que s'els esbronqui en un acte com aquest. Però si l'alcaldessa considera que aquests cossos han de marxar de Catalunya  i que són còmplices indirectes dels atemptats, resulta xocant que se'ls aplaudeixi. Una cosa és convidar-los per protocol institucional i una altra aplaudir-los fervorosament.  

L'alcaldessa Sílvia Orriols també és aplaudida peels agents del CNP i la Guàrdia Civil

Els sis regidors d'Aliança fan la seva ofrena

Mossos, Policia Municipal i Protecció Civil fan la seva ofrena

                                                        

Sílvia Orriols i els altres cinc regidors d'Aliança Catalana aplaudeixen al representant de la Guàrdia Civil. Es veu com l'alcalde de Campdevànol, Oriol Làzaro (calb amb americana blava i sense corbata) que està entre la regidora Anna Flores i el regidor Gaspar Viñas, que sí ha aplaudit als agents de Mossos, Policia Local i Protecció Civil, manté una actitud de respecte sense apaudir.

Orriols i els atres cinc regidors d'Aliança (Anna Flores, Gaspar Viñas, Guillem Barranqueras, Fc Xavier Formatger i Albert Santandreu) aplaudeixen a les agents del CNP com han fet també amb el de la Guardia Civil

                                           

ELS MOSSOS, A 7 ANYS DELS ATEMPTATS. SENSE ELS ATEMPTATS NO HAGUÉS NASCUT ALIANÇA CATALANA. Ho analitzo al Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, 16 d'agost de 2024

Es compleixen set anys dels atemptats de La Rambla i Cambrils del 17 d’agost de 2017, que van tenir lloc setmanes abans del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Atemptat de Barcelona en el que Younes Abouyaaqoub va decidir atropellar els vianants que anaven per La Rambla, matant-ne catorze i deixant un centenar amb ferides. Acció que improvisà després que per culpa de l’explosió d’Alcanar, fallés el pla de fer detonar a la Sagrada Família, el Camp del Barça o potser també a París sota la Torre Eiffel, unes furgonetes carregades de bombones de butà i centenars de quilos de Triperòxid de Triacetona (TATP) conegut com la “Mare de Satan”.

Younes és Jonàs en àrab. La història de Jonàs de la Bíblia es recull amb algunes diferències a l’Alcorà i també al Llibre dels Profetes de la Tanaj o Micrà del jueus. A la Tanaj, la Bíblia i l’Alcorà se’ns narra que va rebre el mandat de Déu d’anar a Nínive, l’actual Mossul a l’Iraq, per avisar als seus ciutadans que serien castigats pels seus pecats. Segons la Bíblia, Jonàs va tenir por, desobeí Déu i fugí en un vaixell. Vaixell que es va veure sorprès per una gran tempesta. Els mariners el llençaren per la borda, sent engolit per una balena dins de la qual Jonàs es penediria d’haver actuat amb covardia i fugir. Després de viatjar dins la panxa de l’animal, Jonàs retornà a Nínive on anuncià als seus habitants que la ciutat seria destruïda en quaranta dies com a càstig col·lectiu pels seus pecats. Un càstig que Déu finalment perdonà. L’Alcorà en canvi ens diu que Younes no va fugir i sí que va anar a Nínive, va advertir als seus ciutadans que si continuaven adorant estàtues i deus equivocats, Al·là els castigaria. Però no li van fer cas, deixant Younes la ciutat i embarcant en un vaixell. Llavors el cel canvià de color, es va posar vermell com el foc i la sang, i els habitants de Nínive, recordant el que els havia dit Younes, convençuts que una gran bola de foc cauria sobre d’ells, es penediren de la seva idolatria. I quan Younes tornà a Nínive, els seus habitants el triaren com el líder que els ensenyà a adorar l’únic deu, Al·là, i a abandonar el desig de representar-lo en dibuixos o escultures.

La cèl·lula de Ripoll, creada per l’imam, Abdelbaki Es-Satty, es va dissenyar seguint les crides de l’Estat Islàmic fetes des de Mossul per tal d’atemptar a Europa. A Mossul, Nínive, Abu Baker al-Bagdadi s’havia proclamat el nou califa que anunciava que faria renéixer l’Islam, exportant a la pràctica sense matisos una visió de la religió que, interpretant literalment l’Alcorà, proposa tornar a la societat del segle VIII.

El dissabte 26 d’agost a la tarda, a la mateixa hora que es feia la manifestació de repulsa a Barcelona en la que Felip VI va ser escridassat, es celebrà una concentració a Ripoll en la que una de les que hi va intervenir va ser Hafida Oukabir, germana de Moussa Oukabir, abatut a Cambrils, i de Driss Oukabir, detingut pels Mossos, en ser qui va llogar les furgonetes i que es va fer enrere a última hora d‘immolar-se com a màrtir. La germana del Moussa i Driss va fer una intervenció des de l’escenari en la que gairebé donà part de la culpa dels crims comesos pels nois a la societat d’acollida. I en acabar molta gent se li va abraçar demanant-li perdó per la nostra islamofòbia, que hauria provocat que el seus germans haguessin agafat el camí equivocat. Aquell 26 d’agost mentre Hafida Oukabir parlava des de la tribuna a Ripoll es feia la manifestació a Barcelona encapçalada per Mariano Rajoy, Felip VI, Carles Puigdemont i Ada Colau. I a primera fila entre el President espanyol i el Rei, els organitzadors hi posaren una nena musulmana coberta amb el vel i doble màniga llarga, i al costat de Colau una altra adolescent també amb vel i màniga llarga. Potser es volia comunicar que les nenes i noies musulmanes condemnaven els atemptats, però la imatge reforçava la tendència integrista que una nena musulmana s’ha de cobrir tot el cos.

Durant el judici a l’Audiència Nacional que començà el novembre de 2020 es va fer públic un vídeo gravat pels nois de Ripoll a la casa d’Alcanar en el que apareixen Younes Abouyaaqoub, el conductor assassí de la Rambla, Mohamed Hichamy, mort a Cambrils, i Youssef Aalla, mort a l’explosió d’Alcanar, preparant armilles explosives mentre en català, castellà i àrab fan tota mena d’amenaces i mostren el seu odi vers Occident. A Younes se’l veu somrient amb una armilla explosiva senyalant al cel i Youssef embolica amb cinta aïllant un cilindre d’explosius. “Al·là ens ha promès el Paradís, a vosaltres l’Infern”, diu Youssef Aalla mirant a càmera. Hichamy, que està en segon pla assegut sobre un matalàs intervé: “us penedireu d’haver nascut, sobretot vosaltres, Mossos d’Esquadra mal parits!” Younes en àrab afegeix “Protegirem la nostra religió”. Però a diferència de vídeos habituals de gihadistes en els que justifiquen els atemptats que es disposen a fer, sovint immolant-se, no hi ha cap referència als musulmans morts a Palestina o a Síria. Es disposen a matar pel simple fet de ser una societat infidel com explica la història de Younes-Jonàs a l’Alcorà.

La manera com es va gestionar l’endemà dels atemptats, on molta gent a Ripoll va tenir la sensació que es culpava més a la societat d’acollida que a les idees de l’Estat Islàmic i que s’empatitzava més amb les famílies dels assassins que amb les víctimes dels seus crims, va tenir molt a veure amb que Sílvia Orriols aconseguís entrar com a regidora el 2019. I l’impacte d’aquelles imatges fetes públiques tres anys després durant el judici, va tenir molt a veure amb que Sílvia Orriols ja com a líder d’Aliança Catalana guanyés les eleccions amb sis regidors el juny de 2023. Els dubtes sobre el paper dels serveis secrets espanyols o no haver-se respost perquè quan l’imam va sortir de la presó es va anul·lar l’ordre d’expulsió, evidentment van reforçar allò que va dir el comissari Villarejo que potser es volia donat un petit ensurt abans de l’1 d’octubre i se’ls en va anar de les mans. Sense els atemptats, Aliança Catalana no hagués arrelat políticament, però també ha tingut molt a veure en el seu èxit la frustració de molts independentistes per no haver-se culminat el viatge a Ítaca promès. Si Vox va necessitar afegir al discurs euroescèptic, xenòfob i ultracatòlic, l’element que els independentistes anaven a trencar Espanya, per enlairar-se electoralment, Aliança Catalana no hagués entrat al Parlament si només fos una nova versió de la desapareguda Plataforma per Catalunya de Josep Anglada. Aliança ha necessitat de dos elements més. “Espanya ens envia islamistes per destruir-nos”, com diu Orriols, i el desengany per no haver culminat la independència.

Però més enllà que sense els atemptats no hagués irromput Aliança Catalana, el 17-A va ser l’inici d’un període convuls pels Mossos d’Esquadra. Primer desarticulant la cèl·lula, si bé sense fer autocrítica de perquè no es va intentar ferir sense matar -tècnicament hagués estat possible- a alguns dels seus membres per poder aclarir millor els dubtes i teories conspiranoiques sobre les seves autories. Però amb aquella desarticulació Mariano Rajoy i el ministre Zoido van agafar ganes als Mossos per haver deixat fora de joc a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Trapero es convertí en un símbol.

Després el paper del Mossos l’1 d’octubre, el 155 i el judici al Major del cos que finalment seria absolt en convèncer al tribunal que tenien un pla per detenir Puigdemont si ho ordenava un jutge. Després un canvi de consellers amb Joaquim Forn, Miquel Buch, Miquel Sàmper i Joan Ignasi Elena amb un procés de nomenament del Comissari Eduard Sallent com a nou Major suspès judicialment a petició dels sindicats. I uns Mossos emprenyats per les concessions fetes des del Palau de la Generalitat per no castigar penalment als manifestants que van actuar amb violència contra agents durant la Batalla d’Urquinaona i altres episodis de protesta. La Tocata i Fuga de Puigdemont de la setmana passada ha estat l’últim cop pel cos que, agradi o no, ara sí tenia una ordre judicial que havia de complir. Les cares de circumstàncies o de pomes agres de la cúpula dels Mossos amb la nova consellera Núria Parlon i el President Salvador Illa de dimecres al Complex Egara, parlen per elles soles. Ara el president Illa ha posat a l’alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon, com a nova consellera i a Josep Lluís Trapero com a nou Director de la Policia de Catalunya. Considero encertat el retorn de Trapero. Tinc en canvi els meus dubtes que Parlon sigui la persona que necessita el Departament i el Govern per tornar l’estabilitat al cos i per governar amb dos partits ultres al Parlament als que es voldrà fer dins i fora de la Cambra cordons sanitaris, Vox i Aliança, que buscaran la polèmica. En tot cas set anys després dels atemptats i de l’1 d’octubre, toca ja que els Mossos deixin de ser motiu de controvèrsia política i puguin fer sense ensurts ni interferències la seva feina.

                              

2  6 4  5 jjl

                

FRANÇA, ÚLTIMA OPORTUNITAT? El Triangle. Potser Macron va convocar eleccions pensant que guanyaria Bardella-Le Pen i com no podrien aconseguir suports seria uan antídot, i ara si macronistes i part del Nou Front Popular no pacten, potser Le Pen en sortirà beneficiada

                                                            

Xavier Rius Sant, El Triangle, dilluns 8 de juliol de 2024

Ahir al vespre quan es va saber que el Nou Front Popular havia estat la candidatura més votada, seguida dels macronistes d’Ensemble del president Emmanuel Macron, quedant en tercer lloc el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen i Jordan Bardella, Twitter es va omplir del vídeo del fragment de la pel·lícula Casablanca, en el cafè Rick quan, mentre oficials alemanys canten un himne de victòria alemany, l’actor Paul Henreid que encarna el personatge del resistent txec Victor Laszlo, demana a l’orquestra que restava en silenci que toqui La Marsellesa, cosa que fan després de rebre el consentiment de Rick, Humphrey Bogart. Llavors tots els francesos es posen drets cantant l’himne de França superant als militars alemanys que callen derrotats. L’escena acaba amb tots el francesos cridant “Vive La France!”.

Aquesta escena molt més èpica i realista que el “No passaran!” que també molta gent va tuitejar ahir en conèixer els resultats, és segons va reconèixer l’ex dirigent del PP i fundador de Vox, Alejo Vidal-Quadras, la seva escena de cinema favorita. El polític català ho va explicar fa trenta anys en el programa de TV3, Tres Senyores i un Senyor, en el que les llavors joves Gemma Nierga, Susanna Griso i Fina Brunet entrevistaven cada setmana a un personatge masculí al que després li feien fer alguna prova. I en el programa confessà que cada cop que veia l’escena del cant de La Marsellesa al Cafè del Rick, se li escapaven les llàgrimes perquè representava el triomf del bé front el mal. Sabent que Vidal-Quadras havia dit en alguna entrevista que aquella era la seva pel·lícula favorita li van demanar que representés l’escena final del comiat al peu de l’avió amb la Susanna Griso fent d’Ilsa, el personatge d’Ingrid Bergman, i ell de Rick, Humphrey Bogart. Representació que va quedar magnífica.

No sé ahir que deuria pensar Vidal Quadras en veure que Twitter s’omplia de la seva escena favorita per celebrar que el Reagrupament Nacional de Le Pen havia estat derrotat quedant en tercer lloc, gràcies al sacrifici que van fer milions de votants conservadors que, perquè el bé derrotés el mal en segona volta van votar el Front Popular en les circumscripcions que el partit de Macron s’havia retirat. I gràcies també a que en aquelles que qui es va retirar va ser el Nou Front Popular, els seus votants no van dubtar en votar el centre dreta conservador. Vidal Quadras ha mantingut aquests últims anys unes bones relacions i una equidistància entre Vox i el PP, però no tinc cap dubte que ell ahir a França hagués optat per Le Pen i Bardella, si l’alternativa hagués estat votar a l’esquerra. I si hagués hagut de triar entre un candidat macronista i un lepenista, crec que hagués optat pel de Reagrupament Nacional de la mateixa manera que el PP no té cap problema per pactar arreu amb Vox.

Aquesta consideració que el Front Nacional i també els seus amics com Vox, Meloni o Orbán és el mal, es va demostrar ahir que la tenen milions i milions de francesos que tenen clar que Le Pen, encara que sigui més moderna que Meloni o Vox en qüestions com l’avortament o el matrimoni homosexual, és el mal. Tenen clar que el Reagrupament Nacional és un cavall de Troia que vol destruir els valors de la República Francesa i del projecte europeu.

Molts pensàvem que com deien les enquestes, Bardella potser seria la força més votada, si bé no tindria majoria per governar, cosa que provocaria una dificultat per governar o fins i tot per que Macron dubtés de nomenar-lo Primer Ministre si quedava molt lluny dels 289 escons i això causaria una situació d’inestabilitat institucional.

L’escenari ara és diferent, Bardella i Le Pen només han aconseguit 143 escons, però cal un acord entre el Nou Front Popular de Mélenchon i els macronistes de Gabriel Attal. I aquí hi ha el principal escull, que Mélenchon té un model i unes maneres poc propícies al pacte i, a més, la seva estratègia no es compartida pel socialistes, comunistes i ecologistes que formaven part juntament amb la França Insubmisa del Nou Front Popular. L’única opció viable seria que el nou primer ministre tingués el suport del centre i la dreta i dels socialistes, ecologistes i potser comunistes, sense el rebuig frontal de Mélenchon. Però si Mélenchon s’hi oposa, es genera una situació ingovernable i s’han de repetir eleccions d’aquí un any. Si això passa, el que sembla evident és que molts francesos conservadors que van votar l’esquerra per evitar el triomf de Bardella, el mal, potser es quedaran a casa i s’abstindran.

Es diu que Macron va dissoldre l’Assemblea Nacional pensant que guanyaria sense una majoria suficient Bardella, el Reagrupament Nacional seria incapaç de governar, i això motivaria que en les presidencials de 2027 i en unes hipotètiques parlamentàries avançades Le Pen s’enfonsés. Però ara els qui han de passar la prova són les esquerres i els seus. De fet, només si ara amb un clima de pau institucional els socialistes, ecologistes i el centre dreta es recuperen i ocupen els espais que van deixar buits, es podrà evitar que en les presidencials de 2027 o en unes noves eleccions parlamentàries, Le Pen i Bardella obtinguin els vots que les enquestes els hi donaven i es facin amb el poder a França.

Per cert, si a la Catalunya Nord tots els escons han anat pel Reagrupament Nacional que des d’ajuntaments com el de Perpinyà està eliminant tot el que queda de cultura catalana i havia anunciat que si ells governaven expulsarien a Puigdemont, al País Basc francès els tres escons han anat pel Front Popular que allà feia campanya també en eusquera i utilitzant la sigla bilingüe “Front Popular-Fronte Herritar”.

Xavier Rius Sant, ves al Triangle

Francia, ¿última oportunidad?

Xavier Rius Sant, El Triangle 8 de julio de 2024

Anoche cuando se supo que el Nuevo Frente Popular había sido la candidatura más votada, seguida de los macronistas de Ensemble del presidente Emmanuel Macron, quedando en tercer lugar el Reagrupamiento Nacional de Marine Le Pen y Jordan Bardella, Twitter se llenó del vídeo del fragmento de la película Casablanca, en el café Rick cuando, mientras oficiales alemanes cantan un himno de victoria alemán, el actor Paul Henreid que encarna al personaje del resistente checo Victor Laszlo, pide a la orquesta que permanecía en silencio que toque La Marsellesa, algo que hacen después de recibir el consentimiento de Rick, Humphrey Bogart. Entonces todos los franceses se ponen de pie cantando el himno de Francia superando a los militares alemanes que callan derrotados. La escena termina con todos los franceses gritando “Vive La France!”.

Esta escena mucho más épica y realista que el “¡No pasarán!” que también mucha gente tuiteó ayer al conocer los resultados, es según reconoció el ex dirigente del PP y fundador de Vox, Alejo Vidal-Quadras, su escena de cine favorita. El político catalán lo explicó hace treinta años en el programa de TV3, Tres Senyores i un Senyor, en el que las entonces jóvenes Gemma Nierga, Susanna Griso y Fina Brunet entrevistaban cada semana a un personaje masculino al que después le hacían hacer alguna prueba . Y en el programa confesó que cada vez que veía la escena del canto de La Marsellesa en el Café de Rick, se le escapaban las lágrimas porque representaba el triunfo del bien frente al mal. Sabiendo que Vidal-Quadras había dicho en alguna entrevista que esa era su película favorita le pidieron que representara la escena final de la despedida al pie del avión con Susanna Griso haciendo de Ilsa, el personaje de Ingrid Bergman, y él de Rick, Humphrey Bogart. Representación que quedó magnífica.

No sé ayer que pensaría Vidal Quadras al ver que Twitter se llenaba de su escena favorita para celebrar que el Reagrupamiento Nacional de Le Pen había sido derrotado quedando en tercer lugar, gracias al sacrificio que hicieron millones de votantes conservadores que, para que el bien derrotara el mal en segunda vuelta votaron al Frente Popular en las circunscripciones en que el partido de Macron se había retirado. Y gracias también a que en aquellas que quien se retiró fue el Nuevo Frente Popular, sus votantes no dudaron en votar al centro derecha conservador. Vidal Quadras ha mantenido en estos últimos años unas buenas relaciones y una equidistancia entre Vox y PP, pero no me cabe duda de que él ayer en Francia hubiera optado por Le Pen y Bardella, si la alternativa hubiera sido votar a la izquierda. Y si hubiera tenido que elegir entre un candidato macronista y uno lepenista, creo que hubiera optado por el de Reagrupament Nacional al igual que el PP no tiene ningún problema para pactar por todas partes con Vox.

Esa consideración de que el Frente Nacional y también sus amigos como Vox, Meloni u Orbán es el mal, se demostró ayer que la tienen millones y millones de franceses que tienen claro que Le Pen, aunque sea más moderna que Meloni o Vox en cuestiones como el aborto o el matrimonio homosexual, es el mal. Tienen claro que el Reagrupament Nacional es un caballo de Troya que quiere destruir los valores de la República Francesa y del proyecto europeo.

Muchos pensábamos que como decían las encuestas, Bardella quizás sería la fuerza más votada, si bien no tendría mayoría para gobernar, lo que provocaría una dificultad para gobernar o incluso para que Macron dudara de nombrarle Primer Ministro si quedaba muy lejos de los 289 escaños, lo que causaría una situación de inestabilidad institucional. El escenario ahora es diferente, Bardella y Le Pen sólo han conseguido 143 escaños, pero es necesario un acuerdo entre el Nuevo Frente Popular de Mélenchon y los macronistas de Gabriel Attal. Y ahí está el principal escollo, que Mélenchon tiene un modelo y unas maneras poco propicias al pacto y, además, su estrategia no es compartida por los socialistas, comunistas y ecologistas que formaban parte junto con la Francia Insumisa del Nuevo Frente Popular. Por lo que la única opción viable sería que el nuevo primer ministro tuviera el apoyo del centro y la derecha y de los socialistas, ecologistas y quizás comunistas, sin el rechazo frontal de Mélenchon. Pero si Mélenchon se opone, se genera una situación ingobernable y hay que repetir elecciones en un año y parece evidente que muchos franceses conservadores que votaron a la izquierda para evitar el triunfo de Bardella, el mal, quizá se quedarían en casa y se abstendrían.

Se dice que Macron disolvió la Asamblea Nacional pensando que ganaría sin una mayoría suficiente Bardella, el Reagrupamiento Nacional sería incapaz de gobernar, lo que motivaría que en las presidenciales de 2027 y en unas hipotéticas parlamentarias avanzadas Le Pen se hundiría. Pero ahora quienes deben pasar la prueba son las izquierdas y los suyos. De hecho, sólo si ahora con un clima de paz institucional los socialistas, ecologistas y el centro derecha se recuperan y ocupan los espacios que dejaron vacíos, se podrá evitar que en las presidenciales de 2027 o en unas nuevas elecciones parlamentarias, Le Pen y Bardella obtengan los votos que las encuestas les daban y se hagan con el poder en Francia.

Por cierto, si en la Catalunya Nord todos los escaños han ido al Reagrupament Nacional que desde ayuntamientos como el de Perpiñán está eliminando todo lo que queda de cultura catalana y había anunciado que si ellos gobernaban expulsarían a Puigdemont, en el País Vasco francés los tres escaños han ido al Frente Popular que allí hacía campaña también en euskera y utilizando la sigla bilingüe “Frente Popular-Fronte Herritar”.

 

Leer en El Triangle

Fallece Pedro Pablo Peña presidente del partido nacional socialista, Alianza Nacional. El pasado viernes ingresó en el hospital madrileño la Princesa en estado grave aquejado de un cáncer avanzado

                 Pedro Pablo Peña, en Barcelona, 9 de noviembre de 2014

Pedro Pablo Peña, brazo en alto el 11 de septiembre de 2014 en Barcelona 

Pedro Pablo Peña, presidente del partido de ideología nacional socialista Alianza Nacional, ha fallecido hoy jueves en el hospital de La Princesa de Madrid a la edad de 72 años, en el que ingresó el pasado viernes al detectársele un cáncer pulmonar con metástasis en otros órganos. 

Pedro Pablo Peña, natural de Córdoba y abogado de profesión, fue uno de los impulsores de la plataforma La España en Marcha, autora del ataque de Blanquerna de 2013, si bien el no participó en el mismo. Con posterioridad tuvo diversas causas judiciales por delitos de odio e incitación a la violencia si bien en la mayoría de causas fue absuelto o se le impuso una pena leve, y continuaba imputado por otras.    Ante el Procés independentista catalán defendió el uso de la violencia lo que le llevó a romper con otros grupos de la plataforma. Sus opiniones habitaulemente generaban una gran controversia.

Sí que estuvo en la cárcel antes de Blanquerna al ser condenado en 2005 junto a Íñigo Pérez de Herrasti y otros dos militantes de Alianza por la Unidad Nacional (AUN) a quince años de cárcel por intentar lanzar cócteles molotov en Madrid el 16 de septiembre de 2000 desde un puente en la M-30 contra un autocar en el que viajaban familiares de presos vascos recien detenidos en una operación policial acusados de colaborar o pertecer a ETA. 

                                                 

Peña que comenzó su militancia en Primera Línea de La Falange, lideró Alianza Nacional, partido sucesor de la Alianza por al Unidad Nacional de Ricardo Sáenz de Ynestrillas, y era muy crítico con quienes habiendo militado en AUN y en Alianza Nacional, habían renegado de sus orígenes y ahora defendían a Isarel y sus políticas. Este es el caso del dirigente de Vox, Kiko Méndez Monasterio ex dirigente de AN y AUN, que acompañó a Peña en las candidaturas de AUN y AN, siendo el número 4 al Congreso de los Diputados por Madrid en 1996, y número 3 en la lista al Parlamento Europeo de 1999.  

En estos momentos Alianza Nacional no aparece en la web del Registro de Partidos del Ministerio del Interior por lo que podría estar ilegalizada o tal vez sencillamente dado de baja si no ha respondido a requerimientos del Registro de Partidos para actualizar sus estatutos. Tras la irrupción del Hogar Social Madrid, muchos de los miltantes jóvenes de AN se pasaron al mismo. Posteriormente Bastión Frontal ocupó dicho espacio que podíamos llamarlo "nacional revolucionario patriota",  ahora lo está ocupando el grupo emergentre Núcleo Nacional surgido de las protestas de Noviembre Nacional

Pedro Pablo Peña, en la presentación de la coalición La España en Marcha, junto con Manuel Andrino de La Falange en la librería Europa de Barcelona el 17 de mayo de 2014

Pedro Pablo Peña en el acto de La España en Marcha del 12 de octubre de 2013 en Barcelona, un mes después de Blanquerna. Esta foto igual que el resto, excepto la inferior de joven, son mías.

Pedro Pablo Peña en su época de estudiante de derecho, militante de La Falange, Primera Línea y del sindicato SEU

A la salida de una de las sesiones del juicio del caso Blanquerna en la Audiencia Provincial de Madrid