dissabte, 21 de desembre del 2024

MAI EN VEU ALTA. Explico a La Vanguardia a partir d'un acudit la repressió que es vivia a Síria i expresso els meus dubtes sobre la voluntat democratitzadora de les noves autoritats islamistes

                                  


Xavier Rius Sant, periodista. La Vanguardia, dissabte 21 de desembre de 2024

 Un chiste que explican palestinos y libaneses dice así: un periodista europeo que esperando para embarcar en un aeropuerto coincide con un palestino, un libanés, un sirio y un israelí, les pregunta: “Disculpen, ¿me podrían dar su opinión sobre el último acuerdo de paz?”. El palestino responde: “¿Paz?, ¿qué es paz?”. El libanés pregunta: “¿Acuerdo?, ¿qué es un acuerdo?”. El sirio dice: “¿Opinión?, ¿qué es dar tu opinión?”. Y por último el israelí pregunta: “¿Disculpen?, ¿qué significa disculpen?”.

Mientras que cualquiera que sigue la actualidad del Próximo Oriente podría comprender la ironía de la reacción del palestino, el libanés y el israelí, no pasa lo mismo con la del sirio. Dado que, pese a la brutalidad de la guerra civil y la dictadura, existía la idea de que, a pesar de tener un régimen autocrático como otros de la región, en Siria y en la culta Damasco, donde nunca han de dejado de sonar las campanas de las iglesias y se podía ver a mujeres sin velo y a personas de ambos sexos tomando alcohol, se respiraba una libertad ausente en la mayoría de países de la región. Pero la realidad, como insinúa el chiste, para los ciudadanos sirios, sometidos al control estricto de la policía política y su red de confidentes, es que mostrar en voz alta una opinión crítica con el régimen significaba acabar en alguna de las cárceles y centros de tortura. Centros que estos días vemos en las crónicas y describe Helena Pelicano en La Vanguardia , en los que la mayoría que entraban nunca salían. En Damasco se podía beber alcohol y las mujeres podían ir sin velo, pero la más mínima crítica al régimen en voz alta podía causar la muerte tras días de tortura.

La brutalidad siria era una evidencia: expresar una opinión crítica significaba ir a la cárcel y ser torturado o asesinado

En cambio sí parece un chiste que, tras el cónclave diplomático del pasado sábado en Jordania, Arabia Saudí, Qatar, Bahréin, y Egipto, junto a los representantes de la ONU, Estados Unidos, la Unión Europea y Turquía, soliciten que el gobierno provisional liderado por la antigua franquicia de Al Qaeda redacte una Constitución inclusiva y convoque elecciones, cuando ni en las monarquías petroleras ni en Egipto se convocan elecciones, o si se convocan, el resultado ya se sabe de antemano. Ninguno de los países que despertaron en el 2011 con las llamadas primaveras árabes es ahora una democracia, ni siquiera Túnez, donde el presidente Kais Saied hace dos años disolvió el Parlamento. Por paradójico que sea, dejando de lado Jordania, los dos únicos estados árabes que podrían calificarse de democráticos y con una separación de poderes vigente son Líbano e Irak, si bien ambos son prisioneros del comunitarismo de su Constitución, que obliga a repartir el poder y las instituciones basándose en cuotas étnico-religiosas heredadas de la guerra. Y además ambos países, sobretodo Líbano, desde hace dos años sin presidente y con un Gobierno en funciones, sufren la interferencia de las disputas de las potencias vecinas. La causa principal del bloqueo político que padecen las instituciones de Irak y sobretodo Líbano se debe a ser campo de batalla entre el eje chiita, liderado por Irán, y el sunita, liderado por Arabia Saudí. Y los que ahora han ganado en Siria y derrotado a los alauíes chiitas de El Asad son sunitas, pero deben la victoria a Turquía, que vuelve a ser la potencia regional como en los tiempos otomanos antes que Francia e Inglaterra trazaran las nuevas fronteras. Y es que la duda que acecha sobre Siria es si El Yulani pretende pilotar una transición democrática o si, por el contrario, como sus antiguos hermanos los talibanes, una vez en el poder en Kabul, impondrá de nuevo un régimen de terror.

         


Clica per llegir a La Vanguardia en castellà 

dilluns, 9 de desembre del 2024

Al Golani entra a Damasc sense ser Lawrence, Feisal ni Al Assad. El Triangle


 


Xavier Rius Sant, periodista, El Triangle, dilluns 9 de desembre de 2024


La caiguda de Damasc va passar de nit, la matinada de diumenge, després de confirmar-se que el dictador havia fugit, mentre es difonien imatges de soldats i policies traient-se els uniformes, marxant cap a casa. No recordo gaire precedents de caigudes d’un règim sobrevingudes de matinada i sense combats a la capital, ni tampoc de l’enfonsament tant ràpid del règim d’un país que després de mig segle governant, semblava que havia guanyat la guerra civil, i vuit dies després de la caiguda d’Alep, seguint l’autopista els insurgents entraven victoriosos a Damasc.

La caiguda del règim el passat diumenge es va anar constatant amb diversos vídeos. Primer, el de l’encara primer ministre Mohammad Ghazi al-Jalali, anunciant per la televisió que ell no fugia, es quedava a casa i estenia la mà a l’oposició per fer una transició pacífica. El segon és un vídeo ja de dia, quan els rebels islamistes controlaven sense cap resistència tota la capital, on se’l tornava a veure, ja com ex primer ministre, sortint de casa seva parlant per telèfon, escortat per un grup de rebels pujant a un cotxe que anava cap a un hotel on es reuniria amb els caps rebels per pactar el traspàs de poders. I el tercer i més significatiu l’arribada del líder dels rebels de Tahrir al Sahm, Mohammad al-Golani, algú considerat encara pels Estats Units com un terrorista gihadista líder de l’antiga franquícia siriana d’Al Qaida, arribant i fent el seu discurs a la mesquita dels Omeies de Damasc del segle VIII, símbol de l’esplendor d’una de les èpoques daurades de l’islam, quan el califat que governava els musulmans de tot el món s’ubicava a Damasc.

Si l’antic company d’armes d’Al Golani, Abu Baker Al Bagdadi, líder de l’Estat islàmic en conquerir la ciutat de Mossul el juny de 2014, anà a la gran mesquita de la ciutat on anuncià que es proclamava nou califa dels musulmans, Al Golani declarava a la Gran Mesquita de Damasc que la caiguda del règim d’Al Assad era una victòria per la regió que es purificava, i una victòria per la nació islàmica o la Umma, la comunitat del creients, nom amb el que s’anomena el conjunt des musulmans d’arreu del món. I ho feia a la mateixa mesquita on va entrar Saladí el segle XII, que va expulsar als croats cristians de Jerusalem, i on set segles i mig després, l’octubre de 1918 entraria triomfal el príncep Feisal, acompanyat del militar britànic conegut com Lawrence d’Aràbia.

Sembla evident que Rússia per mitjà de Turquia, mentor dels insurgents islamistes als que aquests anys ha protegit i armat, va posar com a condició per deixar caure Al Assad que els rebels no ataquessin la base aèria russa de Latakia, ni la naval de Tartus. I Turquia també va demanar a Al Golani que evités es donés una situació de caos com la que van patir l’Iraq i Líbia amb la caiguda de Saddam Hussein i de Gaddafi, ja que Erdogan necessita una Síria estable per forçar el retorn dels prop de quatre milions de sirians que hi ha Turquia. Però em permeto manifestar els meus dubtes que un gihadista que dirigeix l’antiga franquícia siriana d’Al Qaida sigui capaç de gestionar una transició pacífica posant d’acord sunnites, xiïtes, alauites, cristians, turcmans, kurds i altres minories i faccions, i s’abstingui de purgar l’exèrcit, la policia i l’administració, formant un govern provisional en la que hi haurien de ser tots els grups, excepte l’Estat Islàmic.

Precisament una de els causes de la irrupció i la força de l’Estat Islàmic a l’Iraq va ser que s’hi acabaren integrant molts dels soldats i policies del règim de Saddam Hussein que foren enviats a casa sense cap perspectiva de reinserció laboral. Una altra qüestió serà si la població que va patir durant dècades els crims primer del pare Hafez Al Assad, que esclafà el 1982 amb milers de morts la revolta de 1982 a Hama, i després del fill Bashar que pensàvem que havia guanyat la guerra el 2017, gràcies a la destrucció sencera de barris, pobles i ciutats provocants molts més morts, podrà perdonar aquests crims, i com es farà justícia. Però serà cabdal no només si Al Golani respecta els funcionaris, jutges, i directors d’empreses perquè tot continuï funcionant sinó també què fa amb els soldats i policies. És evident que si els deixa sense esperança de subsistència per ells i les seves famílies, poden acabar enrolant-se en alguna facció armada o crear-ne una pròpia.

Si els propers dies obren els bancs, els mercats, els començos i els ministeris, ajuntaments i els treballadors de les companyies energètiques, transport públic i tothom torna a la feina, serà un bon senyal. Però si el país continua aturat amb milicians amb un fusell dirigint el trànsit a les places i cantonades a crits d’Al·lahu Akbar, i fallant els serveis basics, significarà que va malament. I encara que Damasc pugui recuperar un relativa normalitat, està per veure si els diferents grups podran arribar a un acord de govern provisional o en cas contrari esdevé un estat fallit amb cada territori controlat per una milícia. Una altra qüestió serà si Turquia continua amb el seu atac als territoris del nord controlats pels kurds i les anomenades Forces de Defensa Sirianes. Uns kurds que només volen ser una regió autònoma, cosa que Turquia no accepta.

Damasc ja va viure el segle passat diversos i canvis de règim, com el de 1970 que protagonitzà Hafez al-Assad, pare del president ara derrocat que empresonava o afusellava uns quants militars i tot continuava funcionant. Però eren cops militars que no afectaven ni a la població, ni a l’administració perquè tot continuava funcionant. De canvi de règim com l’actual només hi ha el precedent de la presa de Damasc de l’octubre de 1918, quan l’exèrcit àrab del Princep Feisal i Lawrence expulsen als turcs. Episodi perfectament reflectit a la pel·lícula Lawrence d’Aràbia en la que dos dies després de la presa de Damasc la ciutat entra en un caos ingovernable per les disputes de les diferents tribus i faccions.

48 hores després de l’entrada dels rebels a Damasc ha deixat de funcionar internet, no hi ha benzina, falla l’electricitat i la capital s’ha quedat sense aliments, recordant allò que mostra la pel·lícula que va passar el 1918. Veurem si evoluciona a pitjor. Però si va ser un error creure que derrotant Saddam i desballestant l’exèrcit i l’administració civil, l’Iraq esdevindria una democràcia amb la tutela americana, tampoc sembla creïble que liderat per un gihadista que prové d’Al Qaida, Síria amb uns milicians islamistes tutelats per Turquia al poder a Damasc, es pugui fer funcionar el país, liderar un govern provisional i convocar per d’aquí un any eleccions i que aquestes siguin netes i el resultat sigui respectat per totes les faccions.

Es diu que els rebels de Tahrir al Sahm de Mohammad al-Golani, antiga franquícia d’Al Qaida, s’han moderat i que Turquia els controlarà perquè Erdogan vol poder fer tornar als refugiats sirians. Però també es va dir que s’havien moderat el talibans en prendre fa tres anys Kabul, i va resultar ser un altre engany.

        


La caída de Damasco pasó de noche, la madrugada del domingo, tras confirmarse que el dictador había huido, mientras se difundían imágenes de soldados y policías quitándose los uniformes, yéndose a casa. No recuerdo muchos precedentes de caídas de un régimen de madrugada y sin combates en la capital, ni tampoco del hundimiento tan rápido del régimen de un país que después de medio siglo gobernando, parecía que había ganado la guerra civil, y ocho días después de la caída de Alepo, siguiendo la autopista los insurgentes entraban victoriosos en Damasco.

La caída del régimen el pasado domingo se fue constatando con varios vídeos. Primero el del todavía primer ministro Mohammad Ghazi al-Jalali, anunciando por la televisión que él no huía, se quedaba en casa y extendía la mano a la oposición para hacer una transición pacífica. El segundo es un vídeo ya de día, cuando los rebeldes islamistas controlaban sin resistencia alguna toda la capital, donde se le volvía a ver, ya como ex primer ministro, saliendo de su casa hablando por teléfono, escoltado por un grupo de rebeldes subiendo a un coche que iba hacia un hotel donde se reuniría con los jefes rebeldes para pactar el traspaso de poderes. Y el tercero y más significativo la llegada del líder de los rebeldes de Tahrir al Sahms, Mohammad al-Golani, alguien considerado aún por Estados Unidos como un terrorista yihadista líder de la antigua franquicia siria de Al Qaeda, llegando y haciendo su discurso en la mezquita de los Omeyas de Damasco del siglo VIII, símbolo del esplendor de una de las épocas doradas del islam, cuando el califato que gobernaba los musulmanes de todo el mundo se ubicaba en Damasco.

Si el antiguo compañero de armas de Al Golani, Abu Baker Al Bagdadi, líder del Estado islámico al conquistar la ciudad de Mossul en junio de 2014, fue a la gran mezquita de la ciudad donde anunció que se proclamaba nuevo califa de los musulmanes, Al Golani declaraba en la Gran Mezquita de Damasco que la caída del régimen de Al Assad era una victoria para la región que se purificaba, y una victoria para la nación islámica o la Umma, la comunidad de los creyentes, nombre con el que se denomina al conjunto de los musulmanes de todo el mundo. Y lo hacía en la misma mezquita donde entró Saladí el siglo XII, que expulsó a los croatas cristianos de Jerusalén, y donde siete siglos y medio después, en octubre de 1918, entraría triunfal el príncipe Feisal, acompañado del militar británico conocido como Lawrence de Arabia.

Parece evidente que Rusia por medio de Turquía, mentor de los insurgentes islamistas a los que estos años ha protegido y armado, puso como condición para dejar caer a Al Assad que los rebeldes no atacaran la base aérea rusa de Latakia, ni la naval de Tartus. Y Turquía también pidió a Al Golani que evitase que se diera una situación de caos como la que sufrieron Irak y Libia con la caída de Saddam Hussein y de Gaddafi, ya que Erdogan necesita una Siria estable para forzar el retorno de los cerca de cuatro millones de sirios que hay en Turquía. Pero me permito manifestar mis dudas de que un yihadista que dirige la antigua franquicia siria de Al Qaeda sea capaz de gestionar una transición pacífica poniendo de acuerdo sunnitas, chiíes, alauitas, cristianos, turcomanos, kurdos y otras minorías y facciones, y se abstenga de purgar el ejército, la policía y la administración, formando un gobierno provisional en el que deberían estar todos los grupos, excepto Estado Islámico.

Precisamente una de las causas de la irrupción y la fuerza del Estado Islámico en Irak fue que se acabaron integrando en él muchos de los soldados y policías del régimen de Saddam Hussein que fueron enviados a casa sin ninguna perspectiva de reinserción laboral. Otra cuestión será si la población que sufrió durante décadas los crímenes primero del padre Hafez Al Assad, que aplastó en 1982 con miles de muertos la revuelta de 1982 en Hama, y después de su hijo Bashar que pensábamos que había ganado la guerra en 2017, gracias a la destrucción entera de barrios, pueblos y ciudades provocando muchos más muertos, podrá perdonar estos crímenes, y cómo se hará justicia. Pero será crucial no sólo si Al Golani respeta a los funcionarios, jueces, y directores de empresas para que todo siga funcionando, sino también qué hace con los soldados y policías. Es evidente que si los deja sin esperanza de subsistencia para ellos y sus familias, pueden acabar enrolándose en alguna facción armada o crear una propia.

Si en los próximos días abren los bancos, los mercados, los comercios y los ministerios, ayuntamientos y los trabajadores de las compañías energéticas, transporte público y todo el mundo vuelve al trabajo, será una buena señal. Pero si el país sigue parado con milicianos con un fusil dirigiendo el tráfico en las plazas y esquinas a gritos de Al·lahu Akbar, y fallando los servicios basicos, significará que va mal. Y aunque Damasco pueda recuperar una relativa normalidad, está por ver si los diferentes grupos podrán llegar a un acuerdo de gobierno provisional o de lo contrario se convierte en un estado fallido con cada territorio controlado por una milicia.

Otra cuestión será si Turquía continúa con su ataque a los territorios del norte controlados por los kurdos y las denominadas Fuerzas de Defensa Sirias. Unos kurdos que solo quieren ser una región autónoma, cosa que Turquía no acepta. Damasco ya vivió el siglo pasado varios y cambios de régimen, como el de 1970 que protagonizó Hafez al-Assad, padre del presidente ahora derrocado que encarcelaba o fusilaba a unos cuantos militares y todo continuaba funcionando. Pero eran golpes militares que no afectaban ni a la población, ni a la administración porque todo continuaba funcionando. De cambio de régimen como el actual sólo está el precedente de la toma de Damasco de octubre de 1918, cuando el ejército árabe del Príncipe Feisal y Lawrence expulsan a los turcos. Episodio perfectamente reflejado en la película Lawrence de Arabia en la que dos días después de la toma de Damasco la ciudad entra en un caos ingobernable por las disputas de las diferentes tribus y facciones.

48 horas después de la entrada de los rebeldes en Damasco ha dejado de funcionar internet, no hay gasolina, falla la electricidad y la capital se ha quedado sin alimentos, recordando lo que muestra la película que pasó en 1918. Veremos si evoluciona a peor. Pero si fue un error creer que derrotando a Saddam y desguazando al ejército y la administración civil, Irak se convertiría en una democracia con la tutela americana, tampoco parece creíble que liderado por un yihadista que proviene de Al Qaida, Siria con unos milicianos islamistas tutelados por Turquía en el poder en Damasco, se pueda hacer funcionar el país, liderar un gobierno provisional y convocar para dentro de un año elecciones y que éstas sean limpias y el resultado sea respetado. por todas las facciones.

Se dice que los rebeldes de Tahrir al Sahm de Mohammad al-Golani, antigua franquicia de Al Qaeda, se han moderado y que Turquía los controlará porque Erdogan quiere poder hacer volver a los refugiados sirios.

Pero también se dijo que se habían moderado los talibanes al tomar hace tres años Kabul, y resultó ser otro engaño.


dissabte, 7 de desembre del 2024

TURQUIA GUANYA DUES PARTIDES GAIREBÉ SENSE DISPARAR. Analitzo al Punt Avui l'enfonsament del règim de Baixar Al-Assad

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dissabte 7 de desembre de 2024



Si bé des de la cre­ació d’Israel es deia que les guer­res ara­bois­ra­e­li­a­nes i l’ocu­pació dels ter­ri­to­ris pales­tins eren el con­flicte al vol­tant del qual giren les ten­si­ons geo­polítiques al Pròxim Ori­ent, hi ha una altra teo­ria que con­si­dera que les guer­res ara­bois­ra­e­li­a­nes i l’ocu­pació dels ter­ri­to­ris pales­tins són una dis­tracció de la veri­ta­ble pugna que des de fa segles viuen el Pròxim Ori­ent i el món islàmic, la mil·lenària lluita entre àrabs, per­ses i turcs. De fet els últims anys, amb l’acos­ta­ment de les monar­quies àrabs a Occi­dent, Israel havia dei­xat de ser l’ene­mic de l’Aràbia Sau­dita, que tenia ja com a prin­ci­pal adver­sari l’Iran. Un Iran que forma part de l’ano­me­nat Eix de la Resistència jun­ta­ment amb la milícia liba­nesa Hez­bol·là, els hout­his del Iemen, milícies xiïtes de l’Iraq, els pales­tins de Hamàs i el règim del pre­si­dent sirià, Bai­xar al-Assad. Des del 7 d’octu­bre de l’any pas­sat la geo­política tenia pre­sent la força d’aquest eix lide­rat per Tehe­ran, que s’eri­gia en l’únic defen­sor dels pales­tins.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Tot es capgirà el passat 30 de novembre després d’una ofensiva de quatre dies en què els rebels islamistes del Hayat Tahrir al Sahms, Organització d’Alliberament del Llevant, grup format per militants del desaparegut Front Al Nusra, antiga franquícia d’AlQaida, aprofitant l’absència dels protectors d’Al-Assad, l’aviació russa i Hezbol·là, conqueria la segona ciutat de Síria, Alep, mentre l’exercit sirià fugia i els rebels obtenien es feien seus els arsenals que abandonava. I agafant l’autopista M5 que porta cap a Damasc, sense que esporàdics bombardejos russos hi poguessin fer res, dijous el rebels conquerien la ciutat de Hama. Una ciutat de població sunnita que no ha oblidat la massacre que Hafed al-Assad, pare de l’actual president, va perpetrar el 1982 per esclafar una revolta. Un enfonsament i fugida que recorda la caiguda del nou règim iraquià a Mossul el juny de 2014, quan l’exèrcit, deixant les armes, va marxar espaordit davant Estat Islàmic. Es diu que el líder del grup Tahrir al Sahms, Mohammad al-Yulani, s’ha moderat i que les seves polítiques no seran les que implantaven fa uns anys Al-Qaida i Estat islàmic. Però també es va dir dels talibans quan van conquerir Kabul, i ara les dones no poden ni estudiar ni treballar, ni tampoc parlar pel carrer.

Per més que ara Rússia enviï avions, serà difícil evitar que el rebels conquereixin més territori i fer-los fora d’Alep. Recordem que el 2016 es van rendir després de bombardejos massius que van arrasar tota la part de la ciutat que controlaven. I a més Rússia té el gruix de l’aviació a Ucraïna mentre Hezbol·là, que feia de força, està debilitat. Donat que el més probable els insurgents obtinguin el control de bona part de Síria, ara Turquia com a protector seu guanya la partida tenint la clau del futur. I a la vegada ataca els kurds de Rojava amb el desig d’expulsar-los de les regions fronteres. Uns kurds que han de lluitar de nou contra Estat Islàmic, que s’ha reactivat en llocs d’on ha fugit l’exèrcit. Turquia està obtenint dues victòries disparant pocs trets.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.
Tot es capgirà el passat 30 de novembre després d’una ofensiva de quatre dies en què els rebels islamistes del Hayat Tahrir al Sahms, Organització d’Alliberament del Llevant, grup format per militants del desaparegut Front Al Nusra, antiga franquícia d’AlQaida, aprofitant l’absència dels protectors d’Al-Assad, l’aviació russa i Hezbol·là, conqueria la segona ciutat de Síria, Alep, mentre l’exercit sirià fugia i els rebels obtenien es feien seus els arsenals que abandonava. I agafant l’autopista M5 que porta cap a Damasc, sense que esporàdics bombardejos russos hi poguessin fer res, dijous el rebels conquerien la ciutat de Hama. Una ciutat de població sunnita que no ha oblidat la massacre que Hafed al-Assad, pare de l’actual president, va perpetrar el 1982 per esclafar una revolta. Un enfonsament i fugida que recorda la caiguda del nou règim iraquià a Mossul el juny de 2014, quan l’exèrcit, deixant les armes, va marxar espaordit davant Estat Islàmic. Es diu que el líder del grup Tahrir al Sahms, Mohammad al-Yulani, s’ha moderat i que les seves polítiques no seran les que implantaven fa uns anys Al-Qaida i Estat islàmic. Però també es va dir dels talibans quan van conquerir Kabul, i ara les dones no poden ni estudiar ni treballar, ni tampoc parlar pel carrer.

Per més que ara Rússia enviï avions, serà difícil evitar que el rebels conquereixin més territori i fer-los fora d’Alep. Recordem que el 2016 es van rendir després de bombardejos massius que van arrasar tota la part de la ciutat que controlaven. I a més Rússia té el gruix de l’aviació a Ucraïna mentre Hezbol·là, que feia de força, està debilitat. Donat que el més probable els insurgents obtinguin el control de bona part de Síria, ara Turquia com a protector seu guanya la partida tenint la clau del futur. I a la vegada ataca els kurds de Rojava amb el desig d’expulsar-los de les regions fronteres. Uns kurds que han de lluitar de nou contra Estat Islàmic, que s’ha reactivat en llocs d’on ha fugit l’exèrcit. Turquia està obtenint dues victòries disparant pocs trets.

erò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

rò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.

Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.

Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.