Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris news. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris news. Mostrar tots els missatges

dissabte, 18 de gener del 2025

NETANYAHU AMB L'ALTO EL FOC A GAZA JA MIRA CAP A CISJORDÀNIA I EL GOLAN. El Triangle

 

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 18 de gener de 2025

Em costa entendre els crits de victòria que es fan des de Gaza per la consecució de l’alto el foc que entra en vigor demà diumenge després de 470 dies de guerra i la mort de prop de cinquanta mil palestins, perquè més enllà que Netanyahu i el seu govern supremacista no hagi aconseguit expulsar cap a Egipte, com pretenia, a bona part els habitants de la franja, la correlació de forces ha canviat dràsticament des del 7 d’octubre de 2023. Certament Netanyahu ha fracassat en la seva pretensió de buidar la franja i fer desaparèixer Hamàs -alliberar el ostatges era el de menys-, però el moviment islamista palestí ha quedat totalment escapçat i sobretot sense aliats exteriors. La pretensió inicial d’aprofitar l’operació militar de resposta a l’atac sorpresa palestí del 7 d’octubre de 2023 per restablir una ocupació militar permanent a l’interior de la mateixa i de reimplantar-hi de nou assentaments jueus ja no és necessària en tenir altres dos territoris on podrà amb plena impunitat crear més assentaments i fer realitat, poc a poc, el desig del Gran Israel: el Golan i Cisjordània, inclòs Jerusalem Oriental. I per fer-ho necessita l’exèrcit que ara esgotat, estava lluitant a Gaza.

No només ha escapçat Hamàs, sinó que com a conseqüència de la caiguda del règim de Baixar Al Assad, la milícia libanesa xiïta d’Hizbul·là ha quedat desemparada perdent bona part del seu poder al Líban. Caigut com un castell de cartes el poder d’Al Assad, el Líban per fi ha superat el bloqueig institucional entre el bloc de l’Aliança del 8 de Març que liderava Hizbul·là, i el de l’anomenada Aliança del 14 de Març partidària de la pau amb Israel i contrària a la ingerència de Síria i l’Iran. En pocs dies el parlament libanès ha nomenat al militar cristià, Joseph Aoun, nou president del país, i al jurista sunnita, Nawaf Salam, primer ministre. I tots dos estan d’acord en desplegar l’exercit libanès al sud del Líban, territori que hauran d’abandonar els milicians d’Hizbul·là des del que atacaven Israel. Si l’armament s’entregarà a l’exèrcit libanès o la milícia el mantindrà en nous amagatalls més al nord, és una incògnita.

Certament la victòria de Trump ha tingut molt a veure en que Netanyahu accepti ara un acord d’alto el foc amb Hamàs proposat fa mesos per Qatar, Egipte, l’esquerra israeliana i les famílies del ostatges, amb el suport de Joe Biden, i que llavors el primer ministre israelià va rebutjar. A diferencia de Biden que no tenia un pla clar per Israel i Palestina, cosa que per cert li va fer perdre molts vots progressistes, Trump sí que el té. Aquest pla es bassa en establir unes bones relacions amb l’Aràbia Saudita que demana que s’implementin els acords d’Abraham que normalitzaven les relacions entre la monarquia saudita i Israel per anar plegats front l’enemic iranià. I per que es doni aquesta aliança entre Israel i Riad cal reintentar aplicar aquests acords que proposen crear una palestina desmilitaritzada autogovernada, formada per Gaza i Cisjordània, envoltats per més assentament palestins. Uns acords i un pla que amb Israel continuant bombardejant i ocupant la franja de Gaza, no es podien aplicar. Una altra qüestió és qui governarà la franja i qui serà el rellleu de la corrupte i desprestigiada Autoritat Palestina del president Mahmud Abbas que està apunt de complir noranta anys. Podria ser el carismàtic Marwan Barghouti, que després de molts anys a la presó serà alliberat els propers dies tal com estableix l’acord dels ostatges, però no està clar que ell vulgui ser el nou titella d’un Israel que dia a dia fa més petit el territori del futur semiestat palestí.

Al règim saudita no l’incomoda que Israel hagi aprofitat la caiguda d’Al Assad per expandir l’ocupació dels Alts del Golan més enllà del que era la zona desmilitaritzada, on hi vol crear més assentaments. Ocupant aquesta nova part del Golan permet a Israel tenir tancs i llançadores de míssils i artilleria a només 50 quilòmetres de Damasc. Però caldrà veure què dirà Aràbia Saudita quan Israel amb l’exèrcit desplaçat a Cisjordània incrementi les expulsions salvatges de palestins, no tant de les seves cases, sinó de les seves terres. El que vol fer ara Netanyahu es treure per la força els conreus, les pastures i les oliveres que són propietat dels palestins per instal·lar-hi allà nous assentaments. Per això, més enllà que militarment ara es pot dir que destruint la franja, Netanyahu ha guanyat, si incrementa la violència i la humiliació del palestins sense donar-los esperança, res impedirà que més tard o més d’hora es produeixen noves respostes violentes com la que van fer Hamàs i la Yihad Islàmica a l’exterior de Gaza el 7 d’octubre de 2023.

Llegir al Triangle en català



Xavier Rius Sant, El Triangle, sábado 18 de enero de 2025


Me cuesta entender los gritos de victoria que se hacen desde Gaza por la consecución del alto el fuego que entra en vigor mañana domingo después de 470 días de guerra y la muerte de cerca de cincuenta mil palestinos, porque más allá de que Netanyahu y su gobierno supremacista no haya conseguido expulsar hacia Egipto, como pretendía, a buena parte de los habitantes de la franja, la correlación de fuerzas ha cambiado drásticamente desde el 7 de octubre de 2023.

Ciertamente Netanyahu ha fracasado en su pretensión de vaciar la franja y hacer desaparecer a Hamás -liberar los rehenes era lo de menos-, pero el movimiento islamista palestino ha quedado totalmente descabezado y sobre todo sin aliados exteriores. La pretensión inicial de aprovechar la operación militar de respuesta al ataque sorpresa palestino del 7 de octubre de 2023 para restablecer una ocupación militar permanente en el interior de la misma y de reimplantar de nuevo asentamientos judíos ya no es necesaria al tener otros dos territorios donde podrá con plena impunidad crear más asentamientos y hacer realidad, poco a poco, el deseo del Gran Israel: el Golán y Cisjordania, incluido Jerusalén Oriental. Y para hacerlo necesita el ejército que ahora agotado, estaba luchando en Gaza.

No sólo ha descabezado a Hamás, sino que como consecuencia de la caída del régimen de Bashar Al Assad, la milicia libanesa chií de Hizbulá ha quedado desamparada perdiendo buena parte de su poder en el Líbano. Caído como un castillo de cartas el poder de Al Assad, el Líbano por fin ha superado el bloqueo institucional entre el bloque de la Alianza del 8 de Marzo que lideraba Hizbulá, y el de la llamada Alianza del 14 de Marzo partidaria de la paz con Israel y contraria a la injerencia de Siria e Irán. En pocos días el parlamento libanés ha nombrado al militar cristiano, Joseph Aoun, nuevo presidente del país, y al jurista sunnita, Nawaf Salam, primer ministro. Y ambos están de acuerdo en desplegar el ejercito libanés en el sur del Líbano, territorio que deberán abandonar los milicianos de Hizbulá desde el que atacaban Israel. Si el armamento se entregará al ejército libanés o la milicia lo mantendrá en nuevos escondites más al norte, es una incógnita.

Ciertamente la victoria de Trump ha tenido mucho que ver con que Netanyahu acepte ahora un acuerdo de alto el fuego con Hamás propuesto hace meses por Qatar, Egipto, la izquierda israelí y las familias de los rehenes, con el apoyo de Joe Biden, y que entonces el primer ministro israelí rechazó. A diferencia de Biden que no tenía un plan claro para Israel y Palestina, lo que por cierto le hizo perder muchos votos progresistas, Trump sí lo tiene. Este plan se basa en establecer unas buenas relaciones con Arabia Saudita que pide que se implementen los acuerdos de Abraham que normalizaban las relaciones entre la monarquía saudita e Israel para ir juntos frente al enemigo iraní. Y para que se dé esta alianza entre Israel y Riad hay que reintentar estos acuerdos que proponen crear una palestina desmilitarizada autogobernada, formada por Gaza y Cisjordania, rodeados por más asentamiento palestinos. Unos acuerdos y un plan que con Israel continuando bombardeando y ocupando la franja de Gaza, no se podían aplicar.

Otra cuestión es quién gobernará la franja y quién será el relevo de la corrupta y desprestigiada Autoridad Palestina del presidente Mahmud Abbas que está apunto de cumplir noventa años. Podría ser el carismático Marwan Barghouti, que después de muchos años en prisión será liberado en los próximos días tal y como establece el acuerdo de los rehenes, pero no está claro que él quiera ser el nuevo títere de un Israel que día a día hace más pequeño el territorio del futuro semiestado palestino.

Al régimen saudita no le incomoda que Israel haya aprovechado la caída de Al Assad para expandir la ocupación de los Altos del Golán más allá de lo que era la zona desmilitarizada, donde quiere crear más asentamientos. Ocupando esta nueva parte del Golán permite a Israel tener tanques y lanzaderas de misiles y artillería a solo 50 kilómetros de Damasco. Pero habrá que ver qué dirá Arabia Saudita cuando Israel con el ejército desplazado a Cisjordania incremente las expulsiones salvajes de palestinos, no tanto de sus casas, sino de sus tierras.

Lo que quiere hacer ahora Netanyahu es sacar por la fuerza los cultivos, los pastos y los olivos que son propiedad de los palestinos para instalar allí nuevos asentamientos. Por eso, más allá de que militarmente ahora se puede decir que destruyendo la franja, Netanyahu ha ganado, si incrementa la violencia y la humillación de los palestinos sin darles esperanza, nada impedirá que más tarde o más temprano se produzcan nuevas respuestas violentas como la que hicieron Hamás y la Yihad Islámica en el exterior de Gaza el 7 de octubre de 2023.

Leer en castellano en El Triangle



dimarts, 7 d’abril del 2020

El entorno de Vox y digitales como Okdiario, Caso Aislado y Periodista Digital, y canales de Youtube como "Estado de Alarma", promueven o apoyan para mañana una "manifestación digital" por la dimisión del gobierno de Pedro Sánchez.


La ultraderecha política y mediática convoca o apoya la manifestación digital "#GobiernoDimisión" de mañana miércoles 8 de abril a las 19 horas, que se presenta como la primera gran manifestación digital de la historia. Desde la llegada de la pandemia a Europa la ultraderecha, pese a sus incoherencias, ha intentado sacar provecho de la tragedia, desgastando a los gobiernos y a la Unión Europea e intentando obtener réditos políticos. Y  dirigentes y militantes de Vox, y periodistas de su entorno sacuden a diario la red con bulos, desinformaciones, falsedades al estilo Alt-Right de la ultraderecha estadounidense, como la foto de Madrid desierto de @ignaciopereira manipulada y tuiteada por Vox, sin su consentimiento, repleta de ataudes. Hastags #GobiernoCriminal o #SanchezaPrisón  o #SanchezelSepulturero se han difundido y reuiteado desde el entorno de Vox.
Pero ahora se va más allá, y desde una web y cuenta de Youtube creadas la semana pasada, se convoca para mañana esta manifestación digital. No informa todavía quienes intervendrán en el canal de Youtube, pero pretende ser  trending topic mundial, justo el día antes que el Congreso de los Diputados, debatirá y aprobará con el voto en contra o abstención de Vox, una nueva prórroga del estado de alarma. 


Esta manifestación digital es un paso más de la campaña impulsada en la red con el único objetivo de desgastar al Gobierno. Campaña o campañas promovidas por Okdiario de Eduardo Inda, por Periodista Digital de Alfonso Rojo o por Caso Aislado de Jorge Bayer, creador sin complejos de Fakes News. Muy en segundo plano han quedado medios habituales de la ultraderecha, como Radio Ya de Javier García Isac y Rafael López Diéguez, o Mediterráneo Digital de Edgar Sánchez Agulló, o el digital La Gaceta. También hay canales de Youtube como Estado de Alarma donde Javier Negre vierte sus intoxicaciones. Y junto a estos medio están los mensajes que lanzan en la red personas, algunas cercanas a Vox, otras no, como Cristina Seguí, Cristian Campos, Carlos Cuesta y su canal de televisión Distrito TV, el tuitero Pastrana, vinculado al PP,  Alvise Pérez, exportavoz de Ciudadanos en Valencia, Hugo Pereira o, incluso, el exdiputado de Ciudadanos, Juan Carlos Girauta.
Digo que la ultraderecha y Vox son sumamente incoherentes, al calificar de criminales a Pedro Sánchez, Pablo Iglesias y a las ministras del PSOE y Podemos por llamar a manifestarse el 8 de marzo, cuando ese mismo día Vox, realizó el acto de Vistalegre 3, con diez mil personas.   Acto al que podía haber renunciado, si creían que se debían de suspender ya las concentraciones multitudinarias, y realizar los parlamentos por Youtube, dado que las decisiones y acuerdos se tomaron el día antes en la asamblea de cargos electos y comités provinciales a la que asistieron unas quinientas personas, que ratificaron a la búlgara las propuestas del Comité Nacional, votado ya telemáticamente por los afiliados.  


Ahora, sea cuál sea el alcance de esta manifestación digital y quién de la cara, si es que alguien la da, está por ver cómo pretenderá rentabilizarla Vox al día siguiente en el Congreso en el debate del estado de alarma, y qué papel hará Pablo Casado, sabiendo que hay sectores del PP que desean el desgate y caída del Gobierno cuando acabe la pandemia.  

Más allá de esta manifestación digital y de cómo sea de dura o demagógica la posición de Santiago Abascal el jueves en el debate en el Congreso, para alargar el estado de alarma, desde Vox se han realizado otras iniciativas, como la Plataforma de Afectados por el Covid-19, creada por el ex juez y abogado, el diputados andaluz Francisco Serranoque dirigía en su página web a su propio despacho de abogados. Hecho ha motivado diversas denuncias ante el Consejo General de la Abogacía por práctica desleal para captar clientes.
Por otro lado Vox ha roto hoy el confinamiento de sus 52 diputados, la mayoría de los cuales han acudido a sus despachos del Congreso en madrid, obligando a los trabajadores de la cámara que estaban en servicios mínimos a desinfectar los despachos y aseos, puertas, ascensores, fotocopiadoras y todo el mobiliario. 
Parece que pasado mañana jueves, muchos diputados del PP, también romperán el confinamiento y en lugar d ejercer el votro telemáticom se sentarán en sus escaños.  


 

dimecres, 17 de gener del 2018

LA MUERTE DE OLIVER IVANOVIC, POLÍTICO SERBIO-KOSOVAR QUE BUSCÓ EL ENTENDIMIENTO.



Ayer fue asesinado con cinco balazos en la ciudad kosovar de Mitrovica, el dirigente serbio, Oliver Ivanovic. Uno de los pocos dirigentes serbios de Kosovo que supo asumir la nueva realidad tras la entrada de la OTAN y la ONU en junio de 1999 en la antigua provincia serbia de mayoria albanesa, colaboró con la adminstración transitoria de la ONU y, pese a ser de 2008 a 2012 Secretario de Estado para Kosovo del gobierno de Serbia, había criticado que el gobierno de Belgrado promoviera en Kosovo las listas electorales exclusivas de ciudadanos serbios.  Ivanovic era de los pocos dirigentes serbios de Kosovo que hablaba albanés.
Dicho asesinato se produjo justo el día antes del comienzo de una nueva ronda de negociaciones en Bruselas entre las autoridades serbia y kosovares, que ha sido suspendida tras la decisión de Belgrado de no asistir. Y ello ha ocurrido mientras los partidos el parlamento kosovar de mayoría albanesa intentan anular el pacto para que un tribunal internacional vinculado al de la Haya, juzgue los presuntos crímenes cometidos por los grupos y líderes albaonokosvares entre 1999 y el año 2000, que no fueron juzgados por el ahora finiquitado Tribunal Internacional para antigua Yugoslavia, dado que su periodo compentente era hasta junio de 1999, cuando contra la entrada de la OTAN en Kosovo se ponía fin a la última de las guerras yugoslavas.
Yo me entrevisté con Ivanovic en julio de 2001 cuando él era presidente del llamado Consejo Nacional Serbio en la misma casa de Mitrovica que ahora es la sede de su partido Iniciativa Cívica, Srbija Demokratija Pravda (SDP),  en la puerta de la cual fue abatido la mañana de ayer. Este partido compitió electoralmente con la llamada Lista Serbia, impulsada por Belgrado, la cual acaparó la totalidad de escaños de las zonas serbias y acabó entrando en el gobierno de Kosovo de mayoría albanesa.
De aquella entrevista recuerdo sus quejas, que yo recogería en un artículo publicado en el diario AVUI, de que la administración transitoiria de la ONU en Kosovo no hacía efectivo ningún tipo de coordinación ni vinculación entre la autoridad provisional del territorio y las instituciones yugoslavas, cosa que según él vulnerabal la resolución 1244 de  la ONU en la que se basaba esa administración transitoria.
La entrevista fue fluida y franca y recuerdo de ella la anécdota de que como ye me presenté ante el personal de su oficina y ante él hablando en serbio, las dos o tres veces que le sonó el teléfono, cogió mi gravdora y la apagaba para que no se recogiera lo que hablaba con sus interlocurores.
Él no se sentía parte de las masacres o la limpieza étinca realizada por Milosevic y lamentaba que la OTAN y la policia europea desplegada en el territorio no pudiera garantizar la seguridad de los serbios que quedaban en Kosovo, unos en enclaves protegidos por la OTAN, y otros en el lado norte de dicha ciudad, Mitrovica, al otro lado del río Ibar que separaba a unos y otros.   
Pese a no sentirse responsable de crímenes de guerra, Ivanovic fue condenado a nueve años de cárcel en 2016 por jueces de la misión administrativa de la UE en Kosovo (EULEX) y finalmente absuelto por un tribunal de apelaciones. Ivanovic pasó dos años en prisión y salió de la cárcel en abril pasado si bien el juicio podia repetirse de nuevo. Desde entonces, había recibido dos avisos: un pequeño artefacto explosivo, detonado, en su coche oficial, y el incendio intencionado del privado. 
Evidentement habrán versiones contradictorias sobre la autoría y los móviles de éste crimen. Y puede que nunca sepamos si fue ordenado por enemigos del bando serbio o del albanokosovar. Kosovo es un territorio en el que pese ser responsable el desaparecido Milosevic del aparheid que impuso y de la limpieza étnica, el actual presidente y ex jefe de la guerrilla, Hashim Taci, está ahora acusado del asesinatos y torturas y de ser partícipe de una red de tráfico de órganos de prisioneros serbios o gitanos que mantenían vivos hasta que llegaba el "pedido". Y también debe ser juzgado el primer ministro, Ramush Haradinaj,  conocido como Rambo. Qualquiera que desee obstaculizar el proceso de normalización de Kosovo, que pasa por celebrar dichos juicios y una mejora de las relaciones con Serbia que desemboquen en el reconocimiento del nuevo estado, puede ser el autor del asesinato pese a que Ivanovic, en el contexto actual, ponía objeciónes a la admisión de Kosovo en la ONU como miembro de pleno derecho.
Más allá que Ivanovic, en una guerra suicia y desigual que hacía de la población civil la primera víctima, hubiera cometido también crímenes, su pérdida es un obstáculo más a la difícil y lenta normalización de la vida en exprovincia, ahora independiemte, dado que las personas dialogantes y que no se situan en ninguno de los extremos, son quienes pueden forjar puentes pero también quienes estorban a aquellos que desean que la situación continue sin salida.   
Ahora Ivanovic se une a larga lista de dirigentes serbios asesinados tras el fin las guerras de dexintegración de Yugoslavia, como el primer ministro de Serbia, Zoran Djindjic, europeista, asesinado en marzo de 2003 por la poderosa mafia belgradense conocida como "el clan de Zemun" y sus colaboradores en los servicios secretos y en la luego disuelta Unidad de Operaciones Especiales (JSO) de la Policía. O como el dirigente paramilitar serbio, Željko Ražnatović, "Arkan", líder de los temidos "Tigres de Arkan", asesinado en la puerta del hotel Intercontinental de Belgrado el 15 de enero de 2000. Y nunca se sabrá si el mobil de la muerte de Arkan fue evitar que delatara a otros dirigentes serbios que fueron cómplices de los crímeres de su unidad o si sólo fue un ajuste de cuentas entre grupos paramilitares o clanes mafiosos. A Ivanovic, no se sabe quién le mató o a petición de quién alguien le disparó cinco tiros, pero enemigos los tenía en ambos bandos.   

(Oliver Ivanovic, news, Kosova, Kosovo, Косово и Метохија, noticias, killed, ubijen, Mitorvica, Xavier Rius)

diumenge, 2 de juny del 2013

PODRÀ EVITAR EL LÍBAN UNA ALTRA GUERRA CIVIL? publico al Punt Avui sobre els efectes de la guerra de Síria al Líban


Hi ha un acudit que s'explica al Líban que diu: “Estan esperant embarcar en un avió que demora la sortida, un sirià, un palestí, un libanès i un israelià, els quals comenten que perdran l'enllaç cap el seu país. Un periodista que és a prop els pregunta: «Disculpin, em podrien donar la seva opinió sobre l'acord de pau?» El sirià respon: «Opinió? Què és opinió?» El palestí: «Pau? Què és pau?» El libanès: «Acord? Què és un acord?» I l'israelià: «Disculpin? Què vol dir disculpin?»”

Els sirians vivien amb Baixar al-Assad en un règim que, tot i respectar les minories, no deixava escletxes per a la dissidència i la possibilitat de manifestar opinions. Els palestins veien una i altra vegada com l'escenari d'una pau justa s'esvaïa. Els libanesos fa dècades que viuen sota l'amenaça de guerres civils, cotxes bomba i acords de govern que es trenquen. I Israel, amb l'arrogància de bombardejar i preguntar després.

El Líban, que ha patit guerres a causa del xoc de comunitats i de les ingerències dels països veïns, sobretot de Síria i d'Israel, es mantenia relativament estable gràcies a uns fràgils acords. Uns acords que es trencaven i es renegociaven després d'atemptats –l'assassinat del primer ministre Hariri– o de conats d'una nova guerra civil –com ara el del 2008–, que feien córrer tothom dins i fora del Líban per evitar una nova guerra que desestabilitzés la regió. La guerra de Síria, la implicació de la milícia xiïta d'Hezbol·là i el desacord sobre la reforma electoral i la convocatòria de les eleccions legislatives d'aquest any van tensar els acords del parlament libanès i van provocar la dimissió del primer ministre Najib Mikati, proper al bloc d'Hezbol·là, i tot el govern.
Després de moltes negociacions, es va nomenar primer ministre Tammam Salam, del bloc prosaudita de Hariri, cosa que significava una pèrdua d'influència de Damasc i Teheran. 

Simultàniament, el Líban ha patit enfrontaments al nord entre sunnites favorables als rebels sirians i xiïtes alauites, pro Al-Assad. I Hezbol·là ha enviat combatents a Síria que han permès a Damasc algunes victòries, mentre Al-Assad ha traslladat part del seu arsenal a les zones del Líban controlades per Hezbol·là. L'atac dels opositors sirians a territori libanès, que ha causat la mort de soltats regulars, ha significat un pas més d'aquesta escalada que afecta el Líban. I Israel, on sectors del govern voldrien una excusa per atacar Teheran, veuen amb nerviosisme aquest rearmament a la seva frontera de la milícia proiraniana d'Hezbol·là.

 El fet que els diputats libanesos decidissin dijous ajornar fins al 2014 les eleccions parlamentàries després de la impossibilitat de formar un nou govern i la implicació d'Hezbol·là a Síria, és un escenari que podria portar el Líban a una guerra civil en què s'impliqués Israel per destruir els arsenals sirians i iranians. I aquí estarien d'acord Qatar, l'Aràbia Saudita i Israel, tot i que faria difícil enfilar la via d'un nou pacte mentre duri la guerra de Síria, a la vegada que avortaria l'intent d'Obama de fer seure a negociar palestins i israelians.
Xavier Rius, periodista
Llegir al Punt Avui, clica

Poso aquí fotos del Líban del 2008.
Beirut, ferides de la guerra.
Beirut
Tomba de Rafiq Hariri, Primer Ministre, sunnita, assassinat, diuen per Síria
Banderes d'Hizbul·là, Partit de Déu i Hassan Nasral·là

Del martiri al Paradís, pujant les escales d'Al Quds, Jerusalem, sense haver d'esperar el judici final
Entre fotos de Khomeini, màrtirs i banderes d'Hezbol·là
El Líbano

diumenge, 18 de novembre del 2012

CONTRA HAMAS I L'EGIPTE DE MURSI, publico aquest article al Punt Avui


Xavier Rius, periodista.
Si l'última ofensiva d'Israel contra Gaza va tenir lloc el gener del 2009, dos mesos abans de les eleccions israelianes, ara, també a dos mesos de les eleccions, amb l'escalada de llançaments de coets des de Gaza, respostes implacables d'Israel i míssils palestins caient a Tel Aviv i Jerusalem, tot fa pensar que estem en el preludi d'una nova ofensiva terrestre. I una guerra amb coets caient sobre les ciutats d'Israel aconseguirà un cop més la cohesió la societat jueva al voltant dels que volen eternitzar la política de fer impossible l'existència d'una petita Palestina independent en pau amb Israel. Però, a diferència del que va passar fa quatre anys, l'escenari és diferent, tant pel que fa als palestins com a la situació de la regió, on Israel ha perdut el règim amic que tenia en l'Egipte de Mubàrak i l'enemic pacífic de la veïna Síria d'Al-Assad.
Pel que fa a Palestina, aquesta escalada té lloc un any després de l'alliberament de mil presoners palestins de Gaza i Cisjordània a canvi del soldat Gilad Shalit, pactat entre Hamas i el primer ministre, Benjamin Netanyahu, cosa que fou una victòria dels islamistes de Hamas enfront del debilitat president palestí Abbas. Passa també un mes després de la visita de l'emir de Qatar, Hammad bin Khalifa al-Thani, i la seva glamurosa esposa a Gaza. I Qatar és, sens cap mena de dubte, la nova potencia regional que ha sortit beneficiada de tots els canvis que hi ha hagut en l'anomenada primavera àrab. La visita de l'emir de Qatar era una legitimació de la Gaza de Hamas, partit que, recordem-ho, va guanyar democràticament les eleccions legislatives palestines del 2006, que la comunitat internacional no va acceptar. I l'escalada militar entre Gaza i Israel té lloc també dies abans –serà el 29 de novembre– que la Palestina de Mahmud Abbas demani la admissió, encara que només sigui com a observador, a l'Assemblea General de les Nacions Unides.
 L'ofensiva té lloc un mes després
de la visita de l'emir de Qatar a Gaza
Però qui s'ho juga tot si el conflicte de Gaza continua amb una invasió és el president egipci, l'islamista Muhammad Mursi, que va enviar el seu primer ministre, Hixam Qandil, a Gaza per donar suport al líder de Hamas Ismail Haniya. Mursi s'havia compromès a complir els acords signats per Mubàrak amb Israel, però està pressionat no només pel carrer egipci, totalment favorable als palestins, sinó també pels Germans Musulmans i pels salafistes de Nur, que consideren que Mursi continua sotmetent-se a Occident, tant pel que fa a les relacions amb Israel com pel poc pes que, des del seu punt de vista, té la xara a la Constitució que es redacta. Si Israel provoca un altre cop centenars de morts a Gaza, l'Egipte de Mursi, porta d'entrada i sortida de Gaza, amo del canal de Suez i lligat pels acords que va fer Mubàrak, haurà de prendre postures en un altre sentit.

 Llegir a El Punt Avui, clica