EL TRIOMF DEL NACIONALISME TRUMPISTA CASTÍS D'AYUSO ATURA VOX i ENFONSA AL PSOE. Els morts no han votat i part dels vius li han agraït poder continuar a Madrid amb una certa normalitat.

             

Més enllà de l’absoluta derrota del PSOE i Ángel Gabilondo a Madrid, de la patacada d’Iglesias i la seva encertada retirada de la política, i l’esperançadora pujada de Más Madrid, el resultat de les eleccions d’ahir a Madrid, constata el triomf del populisme d’Ayuso i l’estancament de Vox que, afortunadament, no serà decisiu pel govern de Madrid, ni Rocío Monasterio obtindrà la desitjada vicepresidència de la comunitat. Vox ha pujat unes dècimes en comparació amb les autonòmiques de maig de 2019, però ha obtingut només la meitat de vots que va aconseguir a les generals de 2019. Així a tota la comunitat va obtenir 287.667 vots i un 8,88% a les autonòmiques de fa dos anys. 653.476 vots i un 18,34% a les generals de novembre de 2019. I ahir 330.660 i un 9,13%, passant de 12 a 13 diputats. No s’ha produït una pujada de Vox als barris obrers com va aconseguir en el seu dia el Front Nacional de  Jean-Marie Le Pen, tal com constaten els resultats de barris de renda més baixa com Carabanchel, que va aconseguir  el 7,52% a les autonòmiques de fa dos anys, un 15,42% a les generals de novembre de 2019, i ahir un 7,56%. A La Latina fa dos anys 7,59%, un 15,18 a les generals, i ahir un 7,77%. Al Puente de Vallecas un 5,32% da dos anys, el 12,18% a les generals i ahir 6,75%. I Vox tampoc ha mantingut l’ascens de les eleccions generals als barris rics de Madrid com el de Salamanca, que liderava fa un any les portetes contra els restriccions, on fa dos anys va obtenir  9.496 vots i un 11,64%, baixant ahir a 9.045 vots i un 10,35%.

La conclusió no pot ser altra que Isabel Díaz Ayuso amb el seu populisme nacionalista madrileny, i un discurs que recorda a Evita, Thatcher i a Donald Trump, més enllà de la seva no empatia cap a les persones que van als punts de repartiment d’aliments, “els mantinguts de la cues de la fam”, ha captivat a votant de tots els sectors socials. I amb el seu rebuig al tancament d’activitats i restriccions, s’ha guanyat no només el vots dels treballadors i empresaris autònoms dels sectors afectats, sinó de molta gent que ha agraït que mantingués una relativa normalitat.  

Fa uns anys quan anava molt a Madrid em deien que a Madrid, encara que haguessin nascut a Madrid, “tots tenim poble”. El poble dels pares o els avis on s’anava uns dies a l’estiu o al Nadal. Però més a més ara la meitat dels votants dels 5 milions de votants de la comunitat han nascut fora, en haver-hi hagut els últims vint anys una important migració de persones cap a la comunitat, molts procedents de les dues Castelles. Molts, sobretot els de classe mitjana, també tenen el seu piset o apartament a la costa valenciana. I quan va començar el confinament es va generar a molts llocs una madrilenyofòbia, i molts els madrilenys, també a l’estiu quan hi havia llibertat de moviments van sentir-se senyalats allà on anàvem com a transmissors del virus.

Però des del moment que va quedar en mans de les comunitats autònomes la magnitud de les restriccions i el toc de queda, la presidenta madrilenya va optar per prioritzar l’activitat econòmica, deixant que els centres comercials poguessin obrir i que els establiments de restauració obrissin fins les onze de la nit i, sense importar ja que el nombre de morts fos més gran que a la resta de l’estat, en ser ja només xifres, es despertà un nacionalisme madrileny, potser lligat al cert xovinisme de la capital d’Espanya. I aquest veïns de Madrid nascuts fora, i aquells que tenen poble i casa a altres comunitats, van sentir-se part d’un sentiment crescut a glop de cervesa tarda rere tarda, vespre rere vespre, que sabien que ells sí ho podien fer. Ells sí que eren lliures, a diferencia dels seus familiars o amics d’altres lloc d’Espanya. I la recepta certament dels Estats Units, de llibertat individual que ningú té dret a restringir-li, i de fer contents als empresaris, autònoms i treballadores, mantenint l’activitat econòmica, i una certa xuleria del personatge Ayuso, li ha donat aquesta aclaparadora victòria sacsejant la disjuntiva de “socialisme o llibertat”. Victòria que ha enfonsat al PSOE, ha aturat a Vox, però que té davant seu el creixement de Más Madrid liderat per una professionals sanitària per la que els morts i les retallades en salut, serveis socials i educació sí que importen.   

I un últim apunt. Sense desitjar-li cap mal a ningú m'alegro de l'enfonament de Ciudadanos. Un partit nascut de la incapacitat mental d'entendre que el català és la llengüa pròpia de Catalunya, i dementides com que aquí es castigava els nes a les escoles per jugar a pilota en castellà a lhora del pati. No desitjo cap mal a ningú, però crec que Inés Arrimadas només aportava odi i crispació, i celebro el seu fracàs.