Xavier Rius
Coincideixen la majoria de psicòlegs i psiquiatres que
treballen amb víctimes de maltractament, sobretot amb menors, que una part important
d’aquests, quan són adults, acaben reproduint en major o menor escala el maltracta
físic o psicològic vers altres persones, a la vegada que tendeixen a
interpretar com agressions similars a les que van patir de petits, moltes de
les respostes contràries que reben al llarg de la vida. No són capaços
d’empatitzar amb qui no pensa com ells o els contradiu, i no són conscient que
potser ells són ara el agressors.
Aquesta reacció que pateixen algunes víctimes de
maltractament, també les poden patir col·lectivament sectors de pobles que han
estat agredits de manera brutal en el passat. Els serbis van ser massacrats
primer pels otomans que conquerien Europa, després se’ls culpà de l’inici de la
Primera Guerra Mundial i els austrohongaresos en van massacrar milers, com il·lustra amb tota mena de detalls el nobel
de literatura Ivo Andric en Un pont sobre
el Drina. I més tard van ser assassinats centenars de milers en els camps
de concentració del règim croata aliat amb els nazis durant la Segona Guerra
Mundial. I als anys noranta, quan a Bòsnia o Kosovo els radicals serbis
repetien aquestes pràctiques criminals contra la població no sèrbia, i se’ls
preguntava perquè els franctiradors a Sarajevo mataven dia rere dia a civils
que feien cua per omplir garrafes d’aigua o executaven set mil musulmans a Srebrenica,
responien justificant aquests actes al·legant el que havien patit els seus avis
o besavis, sense mostrar cap mena de sentiment de culpa, ni la més mínima
capacitat d’empatitzar amb les víctimes, fossin homes, dones, vells o nens.
No estic comparant la magnitud dels crims dels nazis amb els
crims de guerra que està fent Israel amb la població palestina. Però el mateix
laberint mental encadena a bona part de la societat israeliana i la seva classe
política, que aplica métodes econòmics i militars de càstig col·lectiu cap als
palestins, tanca als ciutadans àrabs en guetos o executa respostes
desproporcionades als atacs de Hamas i altres grups. El poble jueu després de
segles de pogroms i expulsions va patir a Europa l’Holocaust, ara aplica als
palestins uns mètodes que vulneren la dignitat humana i les convencions
internacionals sobre l´ús de la guerra i el tractament de la població civil.
És cert que Hamas no reconeix a Israel el dret de ser
un estat. Però des que Hamas va guanyar legítimament
les eleccions palestines i es va fer amb el control de la franja, Israel va
decretar un bloqueig i un càstig col·lectiu a aquell territori, poblat, també,
per desenes de milers de palestins desplaçats del que avui és Israel. I se’ls
va prohibir viatjar a Cisjordània o a Egipte, se’ls impedeix pescar en els
seves aigües, exportar el seus productes, i importar bens i serveis. I lluny
del que pretenia Israel, aquest bloqueig ha fet a Hamas més fort.
Israel va iniciar l’1 de juliol l’operació “Marge Protector”
contra Gaza, primer amb atacs aeris i després amb l’operació terrestre, com a
resposta a l’assassinat de tres joves jueus a Cisjordània, suposadament feta
per Hamas. I Hamas va respondre amb el llançament de coets. Uns coets que per
primera vegada arribaven a la capital Tel Aviv, cosa que nega el miratge que
Israel pugui limitar l’abast dels atacs tancant els palestins darrera de murs .
Coets que per més túnels i cases que destruïa Israel, han continuat caient,
produint-se 1.925 morts –la majoria civils- entre els palestins, i 67 –tots
soldats menys 3- entre els israelians. I tots els intents d’acord han fracassat
perquè Hamas demana per aturar el llançament de coets, que s’acabi el bloqueig
a la franja.
Alguns dels caps l’exèrcit hebreu i del servei
d’intel·ligència són ara conscient que encara que continuïn els atacs
terrestres i aeris a Gaza, Hamas no cedirà, i que el càstig col·lectiu que
infringeixen a la població no ha fet perdre el suport popular a Hamas i ha
motivat un increment de les campanyes internacionals de boicot i sancions (BDS)
a Israel.
El govern d’Israel, liderat per Benjamín Netanyahu ha dit aquestes setmanes
una i altra vegada que no aixecaran el bloqueig, per més que després d’una
devastació tan gran, la franja necessita de l’obertura de fronteres per rebre
aliments, material i maquinaria de tota mena, i molta gent que ho ha perdut
tot, vol marxar sense restriccions per reunir-se amb familiars a Cisjordània o
Egipte.
Israel porta anys mostrant als ciutadans de Gaza com a persones
mereixedores de la seva desgràcia per donar suport a Hamas, sense intentar
entendre o empatitzar les seves raons, sense intentar comprendre que la
política d’Isarel incrementa l’odi.
Ara torna a haver-hi una treva mentre es negocia al Caire.
Hamas manté la demanada de la fi del bloqueig. I Israel es nega a fer-ho mentre
Hamas no es desarmi totalment, opció que fins i tot seria contraproduent per
Israel, donat que si Hamas ho fa, agafarien l’espai altres grups més radicals
amb qui Israel no podria negociar. I hi ha membres del govern israelià que
proposen reocupar de nou tota la franja, cosa que abocaria a una guerra urbana
mortífera pels palestins, però que no podria ser guanyada pels soldats
israelians que caurien en les emboscades.
Evidentment per Netanyahu és difícil acceptar la fi del
bloqueig després d’anys mostrant els palestins com a subjectes amb qui és
impossible empatitzar, mereixedors del seu càstig. Però o s’aixeca el bloqueig
a Gaza, encara que oficialment es digui que es fa amb restriccions, o el conflicte
armat continuarà i Israel haurà d’ocupar militarment la franja fent encara més
difícil la resolució d’aquest episodi.
Després de l'ofensiva israeliana a Gaza de 2009, la jove activista palestina nascuda al Líban, Rafeef Ziadah, va escriure emotius poemes, els vídeos dels quals triomfen ara a la xarxa, sobre la ira que creix als cors dels qui perden casa seva, els seus fills o els seus pares, i repeteix que els palestins només volen viure. Però sembla que Israel amb les seves accions desproporcionades només pretengui multiplicar l'odi.
He començat l’article fent un
paral·lelisme amb el que diuen els psiquiatres que els hi passa a molts nens
maltractats que esdevenen malalts mentals maltractadors. I si Israel rebutja
acabar amb el bloqueig a Gaza i passar pàgina a quest episodi, i decideix
envair i reocupar militarment la franja, potser es podrà dir una altra cosa
que molts psiquiatres diuen de certs
malalts. Que són també un perill per ells mateixos. I si Israel continua aquest
escalada bèl·lica tan desproporcionada, la seva política serà sense cap mena de
dubte un perill per la seva existència i el seu futur.
Leer en castellano en El Periódico
Israel y el síndrome del maltratado
Coinciden la mayoría de
psicólogos y psiquiatras que
trabajan con víctimas de maltrato, sobre todo con menores, que una
parte importante de éstos, cuando son adultos, terminan reproduciendo en
mayor o menor escala el maltrato físico o psicológico hacia otras
personas, a la vez que tienden a interpretar como agresiones similares a
las que sufrieron de pequeños, muchas de las respuestas contrarias que
reciben a lo largo de la vida. No son capaces de empatizar con quien no
piensa como ellos o los contradice, y no son conscientes de que quizás
ellos son ahora el
agresores.
Esta reacción que sufren algunas
víctimas de
maltrato, también las pueden sufrir colectivamente sectores de pueblos
que han sido agredidos en el pasado de manera brutal. Los serbios fueron
masacrados primero por los otomanos que conquistaban
Europa, después se les culpó del inicio de la
primera guerra mundial y los austrohúngaros los masacraron a miles, como ilustra con todo detalle el nobel de literatura
Ivo Andric
en 'Un puente sobre el Drina'. Y más tarde fueron asesinados cientos de
miles en los campos de concentración del régimen croata aliado con los
nazis durante la segunda guerra mundial. Y en los años noventa, cuando
en
Bosnia o
Kosovo los radicales
serbios repetían estas prácticas criminales contra la población no
serbia, y les preguntaba porque los francotiradores en Sarajevo mataban
día tras día a civiles que hacían cola para llenar garrafas de agua o
ejecutaban a siete mil musulmanes en Srebrenica, respondían justificando
estos actos alegando lo que habían sufrido sus abuelos o bisabuelos,
sin mostrar ningún tipo de sentimiento de culpa, ni la más mínima
capacidad de empatizar con las víctimas, fueran hombres, mujeres, viejos
o niños.
No estoy comparando la magnitud de los crímenes de los nazis con los crímenes de guerra que realiza
Israel con
la población palestina. Pero el mismo laberinto mental encadena a buena
parte de la sociedad israelí y su clase política que aplica métodos
económicos y militares de castigo colectivo hacia los palestinos, cierra
los ciudadanos árabes en guetos o ejecuta respuestas desproporcionadas a
los ataques de
Hamás y otros grupos. El pueblo judío después de siglos de pogromos y expulsiones sufrió en Europa el
Holocausto,
ahora aplica a los palestinos unos métodos que vulneran la dignidad
humana y las convenciones internacionales sobre el uso de la guerra y el
tratamiento de la población civil.
Es cierto que Hamás no
reconoce a Israel el derecho de ser un estado. Pero desde que Hamás ganó
legítimamente las elecciones palestinas y se hizo con el control de la
franja, Israel decretó un bloqueo y un castigo colectivo a aquel
territorio, poblado, también, por decenas de miles de palestinos
desplazados de lo que hoy es Israel. Y se les prohibió viajar a
Cisjordania o en
Egipto, se les impide pescar en sus
aguas, exportar sus productos, e importar bienes y servicios. Y lejos de
lo que pretendía Israel, este bloqueo ha hecho a Hamás más fuerte.
Israel inició el 1 de julio la operación 'Margen Protector' contra
Gaza,
primero con ataques aéreos y luego con la operación terrestre, como
respuesta al asesinato de tres jóvenes judíos en Cisjordania,
supuestamente hecha por Hamás. Y Hamás respondió con el lanzamiento de
cohetes. Unos cohetes que por primera vez llegaban a la capital
Tel Aviv,
lo que niega el espejismo de que Israel pueda limitar el alcance de los
ataques cerrando los palestinos detrás de muros. Cohetes que por más
túneles y casas que destruía Israel, han continuado cayendo,
produciéndose 1.925 muertos -la mayoría civiles- entre los palestinos, y
67 -todos soldados menos 3- entre los israelíes. Y todos los intentos
de acuerdo han fracasado porque Hamás pide para detener el lanzamiento
de cohetes, que se acabe el bloqueo a la franja.
Algunos de los
jefes del ejército hebreo y del servicio de inteligencia son conscientes
de que aunque continúen los ataques terrestres y aéreos en Gaza, Hamás
no cederá, y que el castigo colectivo que infringen a la población no le
ha hecho perder a Hamás el apoyo popular, y ha motivado un incremento
de las campañas internacionales de boicot y sanciones (BDS) a Israel. El
gobierno de Israel, liderado por
Benjamín Netanyahu ha
dicho estas semanas una y otra vez que no levantarán el bloqueo, por
más que después de una devastación tan grande, la franja necesita de la
apertura de fronteras para recibir alimentos, material y maquinaria de
todo tipo, y mucha gente que lo ha perdido todo, quiere marchar sin
restricciones para reunirse con familiares en Cisjordania o Egipto.
Israel
lleva años mostrando a los ciudadanos de Gaza como personas merecedoras
del se su desgracia para apoyar a Hamás, sin intentar entender o
empatizar sus razones, sin intentar comprender que la política de Israel
incrementa el odio. Ahora vuelve a haber una tregua mientras se
negocia en
El Cairo. Hamás mantiene la demanda del fin
del bloqueo. E Israel se niega a hacerlo mientras Hamás no se desarme
totalmente, opción que incluso sería contraproducente para Israel, dado
que si Hamás lo hace, cogerían el espacio otros grupos más radicales con
los que Israel no podría negociar. Y hay miembros del gobierno israelí
que proponen reocupar de nuevo toda la franja, lo que les llevaría a una
guerra urbana mortífera para los palestinos, pero que no podría ser
ganada por los soldados israelíes que caerían en las emboscadas.
Evidentemente
para Netanyahu es difícil aceptar el fin del bloqueo tras años
mostrando los palestinos como sujetos con quien es imposible empatizar,
merecedores de su castigo. Pero o se levanta el bloqueo a Gaza, aunque
oficialmente se diga que se hace con restricciones, o el conflicto
armado continuará e Israel deberá ocupar militarmente la franja haciendo
aún más difícil la resolución de este episodio.
Tras la ofensiva israelí en Gaza de 2009, la joven activista palestina, nacida en el Líbano,
Rafeef Ziadah,
escribió conmovedores poemas, cuyos vídeos triunfan ahora en la red,
sobre la ira que crece en los corazones de quienes pierden su casa, sus
hijos o sus padres, y repite que los palestinos "sólo deseamos vivir".
Pero parece que Israel, con sus acciones desproporcionadas, sólo
pretenda multiplicar el odio.
He empezado el artículo haciendo un
paralelismo con lo que dicen los psiquiatras que les pasa a muchos
niños maltratados que se convierten en enfermos mentales maltratadores. Y
si Israel rechaza acabar con el bloqueo en Gaza y pasar página a este
episodio, y decide invadir y reocupar militarmente la franja quizás se
podrá decir otra cosa que muchos psiquiatras dicen de ciertos enfermos.
Que son un peligro también, para ellos mismos. Si Israel continúa este
escalada bélica tan desproporcionada, su política será sin duda un
peligro para su existencia y su futuro.
