LA ULTRADERECHA AUSENTE EL 26-J EN LA MAYORÍA DE CIRCUNSCRIPCIONES. FE-JONS SE PRESENTA EN 16, Y PxC SÓLO EN GIRONA. La España en Marcha está ya amortizada, con La Falange-FE concurriendo sólo en Toledo. Por su parte la federación RESPETO, formada por PxC, E2000 y PxL, de la mano de P Barranco que se convierte en el hombre fuerte de PxC años después de su expulsión, asiste al acto de la "Primavera europea" de Le Pen y Strache. Y Anglada expande su partido, que cambiará de nombre este julio

En las elecciones de mañana, 26 de junio, la ultraderecha idenditaria, xenófoba y/o neofranquista estará ausente en las mesas electorales de la mayoría de provincias, no teniendo allá donde se presenta, ninguna posibilidad de obtener escaño.  

La debilidad de estos grupos, tras los malos resultados que obtuvieron en las elecciones municipales del año pasado,  y en las europeas de mayo de 2014, los enfrentamientos internos, los problemas de liderazgo, así como la incapacidad de elaborar un discurso coherente y alejado de las reminiscencias del franquismo, ha dejado en un lugar más que marginal a estos partidos, siendo en este momento el Hogar Social Madrid, nutrido de exmilitantes de diversos partidos ultras y de jóvenes sin afilación anterior, el único espacio donde la ultraderecha crece.    

Ciertamente algunos partidos que deseaban presentarse no han podido hacerlo al no conseguir el 0,1% de firmas del censo en las provincias que deseaban hacerlo, tal como exige la ley a las candidaturas que no obtuivieron ningún escaño en las pasadas elecciones. Pero esta exigencia está vigente desde hace ocho años y en anteriores elecciones generales y autonómicas sí consiguieron las firmas Democracia Nacional, La Falange FE, Alternativa Española AES y el Movimiento Social Republicano (MSR), entre otros. 

El único grupo que tuvo en su día posibilidades de obtener representación parlamentaria fue Plataforma X Catalunya, que obtuvo 67 concejales en 2011, pero hace un año, tras la destitución y expulsión de su líder, Josep Anglada, consiguió sólo 8 concejales en toda Catalunya, obteniendo Anglada acta de regidor con la sigla local de Plataforma Vigatana. En las pasadas municipales perdió 46 de sus 47 concejales de la provincia de Barcelona, de la que practicamente ha desaparecido. 

PxC, junto con Partido X La Libertad y España 2000 -que perdió la mayoría de sus concejales en Valencia, pero obtuvo 6 en la comunidad de Madrid, iniciaron un proceso de confluencia en la federación Respeto, siendo el concejal de E2000 de Alcalá de de Henares, Rafa Ripoll, su nuevo presidente, ocupando el cargo que hasta entonces había desempeñado el ultra histórico, José Luis Roberto. Y si bien habían anunciado que ninguno de los tres grupos concurriría a las elecciones generales, PxC decidió presentarse en Girona, encabezando la lista el concejal de Salt, Sergi Fabri.

 

La Falange FE -la que formaba parte de La España en Marcha e irrumpió violentamente hace tres años en Blanquerna, sede de la Generalitat en Madrid- si bien inicialmente presentó candidaturas en Álava, Alacant, Àvila, Ciudad Real, Cantabria, Madrid, Segovia y Toledo, sólo fue admitida esta última al carecer de las firmas o vales el resto. 

Por su parte Falange Española de las JONS concurre el 16 provincias: Albacete, Ávila, Almería, Cádiz, Castellón, Córdoba, Guadalajara, Madrid, Palencia, Segovia, Sevilla, Soria, Teruel, Toledo, Valencia y Valladolid, persentando a su cabeza de lista por Madrid, Norberto Pico, como candidato a la presidencia del gobierno.  Su programa propugna la supresión o modificación del estado autonómico en favor de un estado más centralizado, el no al aborto y en favor de la "familia natural"  y la salida de la Unión Europea.  

Teniendo como  punto principal la defensa de la familia tradicional y el no al aborto se preseta, finalmente sólo en Baleares, Familia y Vida. Y en la mayoría de provincias concurre VOX, que también podría considerarse de ultraderecha, si bien su punto principal es la unidad de España y la supresión o modificación del estado autonómico.

RESPETO, DE LA MANO DE P. BARRANCO, QUE HA VUELTO REFORZADO A PxC, 6 AÑOS DESPUÉS DE SU EXPULSIÓN, REACTIVA SUS CONTACTOS INTERNACIONALES Y ASISTE A LOS ACTOS DE LA PRIMAVERA EUROPEA DE LE PEN. POR SU PARTE ANGLADA CONSIGUE APOYOS EN DIVERSOS MUNICIPIOS BARCELONESES Y CAMBIARÁ EL NOMBRE DE SU PARTIDO

Al margen de las elecciones de mañana, hay dos cuestiones a destacar de la evolución de estos grupos. Por una lado Pablo Barranco, que seis años después de su expulsión regresó a PxC como vicepresidente y ha asumido las relacions internacionales de PxC y la federación Respeto, continua rehaciendo los puentes que en su día PxC tuvo con los grupos ultras euturopeos y asistió en condición de invitado o observador, el viernes de la semana pasada en Viena, a la reunión de la llamada "Primavera Europea" de grupos ultras impulsada por Heinz Christian Strache, del FPÖ, y Marine Le Pen, del Frente Nacional. El apoyo de estos grupos, que piensan crecerse en el contexto del Brexit, será determinante para sacar a PxC y España 2000 de la situación actual de marginalidad política y mediática. 

Por otro lado El Front Nacional Identitari de Josep Anglada -que obtuvo acta de concejal en Vic por Plataforma Vigatana-  que ya tiene grupos en 9 comarcas y 20 municipios de la provincia de Barcelona, cambiará de nombre este mes de julio, al entender que el actual no era suficientemente atractivo para las municipales de 2019. 

 Pablo Barranco con Heinz Christian Strache, del FPÖ, la pasada semana en Viena en la presentaciónde la llamada Primavera Europea.

PARAULES I BENZINA. Reflexions sobre l'assassinat de la diputada Jo Cox a mans d'un ultra que cridava "Britain first!"

Thomas Mair, el neonazi solitari, que presumptament va assassinar la diputada Jo Cox, partidària a continuar a la Unió Europea, al crit de "Britain first!", "Gran Bretanya Primer", pertanyia al partit ultra d'aquest nom que, evidentment, igual que l’UKIP o Partit per la Independència del Regne Unit de Nigel Farage, ha condemnat el crim.
Però el nom del partit i el seu eslògan, per legítim que sigui, no deixa de recordar altres eslogans de trist llegat com "Deutschland, Deutschland über alles, über alles in der Welt" que es tradueix per "Alemanya, Alemanya per sobre de tot, per sobre de tot el món ", estrofa inicial de l'himne alemany entre 1922 i 1945, que va ser suprimit després de la derrota del Tercer Reich, juntament amb una altra estrofa que lloava les qualitats dels vins i les dones germàniques. Alemanya estava, oprimida pels seus veïns i poders externs, i així es van justificar els crims i l'expansió del règim nazi. I el "Britain first" també evoca aquest famós eslògan popularitzat per Josep Anglada de "Primer els de casa" que, sense poc rèdit electoral, va copiar textualment Xavier García Albiol i el PP català fa poc més d'un any en la campanya electoral de la municipals a determinats pobles i ciutats.
És lògic que el propòsit de qualsevol càrrec electe, sigui diputat, alcalde o regidor, és el benestar de les persones de la circumscripció per la qual ha estat elegit i als que representa. Però la història ha demostrat que en molts casos l'apel·lació política i propagandística a defensar "els nostres" davant enemics externs, ha anat parella a discursos xenòfobs i excloents de difícil control, elaborats sobre tòpics i mentides gens innocents cap els foranis, veïns o determinats col·lectius. Abans eren els jueus i gitanos, i ara segons, el cas, els tecnòcrates de Brussel·les i Berlín, juntament amb els indolents llatins amants de la migdiada i els subsidis, al costat dels immigrants musulmans.
Evidentment no és el mateix un partit que diu respectar els valors democràtics, però que en base als drets de les dones, barrejant problemàtiques reals d'integració i mentides demoscòpiques, construeix el seu ideari fent de determinats col·lectius i poders els culpables dels mals que pateix la "gent de casa", que els grups de hooligans, que ataquen immigrants i refugiats. A Alemanya tenim d'una banda al partit Alternativa per Alemanya de Frauke Petry, amb representació parlamentària que ha liderat el rebuig a l'arribada de refugiats. També hi ha el moviment PEGIDA, Patriotes Alemanys contra la Islamització d'Occident, creat pel demagog i provocador Lutz Bachmann, en el qual hi ha militants i simpatitzants d'Alternativa per Alemanya i del neonazi NPD. I d'altra banda s'han produït aquest últim any centenars d'atacs a centres de refugiats comesos al marge de PEGIDA i aquests partits, però en els quals s'han vist implicats militants i simpatitzants seus.
Malgrat estar al marge d'aquests actes de violència, l’UKIP de Nigel Farage manipula xifres i estadístiques, quan acusa els ciutadans europeus residents al Regne Unit d'aprofitar-se del sistema social britànic, i ho fa d'una manera i amb un llenguatge que voluntària o involuntàriament, alimenta discursos d'odi que poden evolucionar o expressar-se amb violència, sigui per un descerebrat, sigui per un grup de simpatitzants que creuen que cal anar més enllà. El mateix passa amb els discursos dels líders de PEGIDA o Alternativa per Alemanya que presenta als refugiats que han arribat, no com a víctimes de la guerra i la barbàrie del règim sirià i el terror gihadista, sinó com islamistes radicals que, com un cavall de Troia, es disposen a destruir Occident. Els partits i associacions legals rebutgen la violència, però expandeixen consignes plenes de benzina. I quan la gasolina crema, és difícil aclarir a qui li va caure el llumí.
Xavier Rius, periodista

Llegir en català al Periódico

 

PALABRAS Y GASOLINA

  

Thomas Mair, el neonazi solitario, que presuntamente asesinó a la diputada Jo Cox, partidaria a continuar en la Unión Europea, al grito de "Britain first!", “Gran Bretaña Primero”, pertenecía al partido ultra de dicho nombre que, evidentemente, al igual que el UKIP o Partido por la Independencia del Reino Unido de Nigel Farage, ha condenado el crimen.

Pero el nombre del partido y su eslogan, por legítimo que sea, no deja de recordar otros eslogans de triste legado como "Deutschland, Deutschland über alles, über alles in der Welt" que se traduce por “Alemania, Alemania por encima de todo, por encima de todo el mundo”, estrofa inicial del himno alemán entre 1922 y 1945, que fue suprimido tras la derrota del Tercer Reich, junto a otra estrofa que alababa las cualidades de los vinos y las mujeres germánicas. Alemania estaba, oprimida por sus vecinos y poderes externos, y así se justificaron los crímenes y la expansión del régimen nazi. Y el “Britain first” también evoca ese famoso eslogan popularizado por Josep Anglada de “Primero los de casa” que, sin poco rédito electoral, copió textualmente Xavier García Albiol y el PP catalán hace poco más de un año en la campaña electoral de la municipales en determinados pueblos y ciudades.

Es lógico que el propósito de cualquier cargo electo, sea diputado, alcalde o concejal, es el bienestar de las personas de la circunscripción por la que ha sido elegido y a los que representa. Pero la historia ha demostrado que en muchos casos la apelación política y propagandística a defender “los nuestros” frente enemigos externos, ha ido pareja a discursos xenófobos y excluyentes de difícil control, elaborados sobre tópicos y mentiras nada inocentes sobre foráneos, vecinos o determinados colectivos. Antes eran  los judíos y gitanos, y ahora según, el caso, los tecnócratas de Bruselas y Berlín, unidos a los indolentes latinos amantes de la siesta y los subsidios, junto a los inmigrantes musulmanes.

Evidentemente no es lo mismo un partido que dice respetar los valores democráticos, pero que en base a los derechos de las mujeres, mezclando problemáticas reales de integración y mentiras demoscópicas, construye su ideario haciendo de determinados colectivos y poderes los responsables de los males que sufre la “gente de casa”, que los grupos de hooligans, que atacan a inmigrantes y refugiados. En Alemania tenemos por un lado al partido Alternativa por Alemania de Frauke Petry, con representación parlamentaria que ha liderado el rechazo a la llegada de refugiados. También está el movimiento PEGIDA, Patriotas Alemanes contra la Islamización de Occidente, creado por el demagogo y provocador Lutz Bachmann,en el que hay militantes y simpatizantes de Alternativa por Alemania y del neonazi NPD. Y por otro lado se han producido este último año cientos de ataques a centros de refugiados cometidos al margen de PEGIDA y dichos partidos, pero en los que se han visto implicados militantes y simpatizantes suyos.

Pese a estar al margen de estos actos de violencia, el UKIP de  Nigel Farage manipula cifras y estadísticas, cuando acusa a los ciudadanos europeos residentes en el Reino Unido de aprovecharse del sistema social británico, y lo hace de un modo y con un lenguaje que voluntaria o involuntariamente, alimenta discursos de odio que pueden evolucionar o expresarse con violencia, sea por un descerebrado, sea por un  grupo de simpatizantes que creen que hay que ir más allá. Lo mismo ocurre con los discursos de los líderes de PEGIDA o Alternativa por Alemania que presenta a los refugiados que han llegado, no como víctimas de la guerra y la barbarie del régimen sirio y el terrorismo yihadista, sino islamistas radicales que, como un caballo de Troya, se disponen a destruir Occidente. Los partidos y asociaciones legales rechazan la violencia, pero expanden consignas llenas de gasolina. Y cuando la gasolina arde, es difícil aclarar a quién se le cayó la cerilla.

Xavier Rius, periodista    

Leer en castellano en El Periódico

POSANT-HO DIFÍCIL, PER SI DE CAS. Amb motiu de l'informe de la Comissió Española Ajuda als Refugiats CEAR que denúncia la denegació de la majoria de peticions d'asil i les dificultats a aquest dret a Espanya, analitzo la voluntat del Govern i el Ministeri de l'Interior de posar-ho difícil perquè no vinguin. Ni tan sols ha aprovat el reglament de la llei de 2009.

Xavier Rius,  El Periódico, divendres 17 de juny de 2016

L'informe anual del 2015 de la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR) mostra no només que a Espanya resulta molt difícil obtenir l'estatut de refugiat o la protecció subsidiària dels que arriben per Ceuta, Melilla o Barajas, i la coneguda escassa cooperació espanyola en la redistribució i acollida dels que van arribar a Europa per Grècia, sinó també el fracàs de les polítiques europees de contenció, que només han servit per desviar la ruta cap a Líbia i Itàlia, fent el viatge més mortífer. I mentrestant, la Unió Europea fa malabarismes per complir la seva part de l'acord que converteix Turquia en el garant de les nostres fronteres a canvi d'eximir els ciutadans turcs de l'exigència de visat, tot i que hi ha diversos aspectes de la política de drets humans d'Ankara que haurien d'impedir aquest pacte.

Una de les peticions amb què la CEAR va acompanyar ahir la presentació de l'informe és que d'una vegada per sempre s'aprovi el reglament de la llei d'asil del 2009, aprovada en el segon mandat de José Luis Rodríguez Zapatero. La llei s'està aplicant sense el reglament que la desenvolupa, fet que incompleix l'exigència d'aprovar-lo abans del maig del 2010. Recentment vaig coincidir en un acte amb Anna Terron, que va ser secretària d'Estat d'Immigració amb Zapatero, i li vaig preguntar a què es devia que passat tant de temps la llei encara no tingués el corresponent desenvolupament normatiu. I Terron va respondre que, mentre ella va ser secretària d'Estat, el Ministeri de l'Interior va posar totes les traves a l'aprovació del reglament; traves que han continuat amb el Govern de Rajoy, i gràcies a això els temps de demora a resoldre un cas o per a una reagrupació familiar poden allargar-se i donar més marge per inadmetre a tràmit les peticions.

Falta de voluntat política

Aquesta absència de reglament i de voluntat política facilita la gran desproporció entre les sol·licituds presentades (14.881) i les resoltes (només 3.240). I d'aquestes, només 1.020 van ser positives, el 31%, davant de 2.220 que van ser negatives, el 69%. D'aquesta manera, la conclusió no és cap altra que en una Europa insolidària davant els refugiats, Espanya continua estant a la cua. I el més sorprenent és que mentre que en altres països es justifica el rebuig a l'acollida de més refugiats per l'existència d'una ultradreta que pressiona el Parlament i el carrer, aquí aquesta ultradreta política i mediàtica no existeix.

No sabem quina gestió de la crisi dels refugiats s'hauria fet si un altre inquilí hagués ocupat la Moncloa. Però tristament les devolucions en calent a Ceuta i Melilla van començar amb Zapatero, i els socialistes tampoc es van molestar en els seus dos últims anys a aprovar el reglament de la llei d'asil. I és que pot ser que, més enllà de les bones paraules sobre solidaritat i acollida, prevalgui la idea que després d'una dècada en què Espanya va acollir milions d'immigrants en ple creixement econòmic convenia posar-ho difícil als que, com a refugiats, arribessin des de la veïna Àfrica a Espanya, porta d'Europa. En això estem.

 Xavier Rius, El Periódico, viernes 17 de junio de 2016

El informe anual del 2015 de la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR) muestra no solo lo difícil que resulta en España obtener el estatuto de refugiado o la protección subsidiaria de los que llegan por Ceuta, Melilla o Barajas, y la consabida escasa cooperación española en la redistribución y acogida de los que llegaron a Europa por Grecia, sino el fracaso de las políticas europeas de contención, que solo han servido para desviar la ruta hacia Libia e Italia, haciendo el viaje más mortífero. Y mientras, la Unión Europea hace malabarismos para cumplir su parte del acuerdo que convierte a Turquía en el garante de nuestras fronteras a cambio de eximir a los ciudadanos turcos de la exigencia de visado, pese a que hay diversos aspectos de la política derechos humanos de Ankara que deberían impedir ese pacto.

Una de las peticiones con las que la CEAR acompañó ayer la presentación del informe es que de una vez por todas se apruebe el reglamento de la ley de asilo del 2009, aprobada en el segundo mandato de José Luis Rodríguez Zapatero. Ley que se está aplicando sin el reglamento que la desarrolla, lo que incumple la exigencia de aprobarlo antes de mayo del 2010. Recientemente coincidí en un acto con Anna Terron, que fue secretaria de Estado de Inmigración con Zapatero, y le pregunté a qué se debía que tras tanto tiempo la ley careciera del correspondiente desarrollo normativo. Y Terron respondió que, mientras ella fue secretaria de Estado, el Ministerio del Interior puso todas las trabas a la aprobación del reglamento; trabas que han continuado con el Gobierno de Rajoy, y gracias a eso los tiempos de demora en resolver un caso o para una reagrupación familiar pueden alargarse y dar más margen para inadmitir a trámite las peticiones.

Falta de voluntad política

Esta ausencia de reglamento y de voluntad política facilita la gran desproporción entre las solicitudes presentadas (14.881) y las resueltas (solo 3.240). Y de estas, solo 1.020 fueron positivas, el 31%, frente a 2.220 negativas, el 69%. Con lo que la conclusión no es otra que en una Europa insolidaria ante los refugiados, España continúa estando a la cola. Y lo más sorprendente es que mientras que en otros países se justifica el rechazo a la acogida de más refugiados por la existencia de una ultraderecha que presiona en el Parlamento y en la calle, aquí esta ultraderecha política y mediática no existe.

No sabemos qué gestión de la crisis de los refugiados se habría hecho si otro inquilino hubiera ocupado la Moncloa. Pero tristemente las devoluciones en caliente en Ceuta y Melilla comenzaron con Zapatero, y los socialistas tampoco se molestaron en sus dos últimos años en aprobar el reglamento de la ley de asilo. Y es que puede que, más allá de las buenas palabras sobre solidaridad y acogida, prevalezca la idea de que tras una década en la que España acogió a millones de inmigrantes en pleno crecimiento económico había que ponerlo difícil a los que como refugiados llegasen desde la vecina África a España, puerta de Europa. En eso estamos.

Leer en castellano en El Periódico

Llegir en català al Periódico 

ARMES.VOTS I RELIGIÓ. Analizo al Punt Avui conseqüències i respostes polítiques a la massacre d'Orlando

Xavier Rius
El Punt Avui, 14 de juny de 2016.

La massacre d'Orlando duta a terme per Omar Siddique Mateen, nord-americà fill d'afganesos, ha sacsejat el panorama polític nord-americà en precampanya electoral. No només perquè demostra que tots som vulnerables davant les bales d'un boig que jura lleialtat a Estat Islàmic, sinó perquè constata una de les promeses en què Barack Obama ha fracassat perquè no ha tingut el suport de les cambres: la restricció a la possessió d'armes.

Malgrat que s'han produït diverses massacres, com la de l'escola de primària de Sandy Hook
el desembre del 2012, en què van morir vint nens i sis professors, li ha estat impossible restringir la llibertat que tenen els ciutadans per comprar i portar armes, incloses armes automàtiques com la que es va utilitzar a Orlando.

Obama s'ha referit a l'atac com un crim d'odi. I tot fa pensar que Siddique Mateen es va obsessionar després de veure dos homes besant-se. I aquí és important recordar que l'odi als homosexuals no s'estén només des
de certes esglésies i mesquites.
L'odi als gais el propaguen aquells que, tot i respectar els gais com
si es tractés de malalts, s'oposen a la regulació del matrimoni entre parelles del mateix sexe. El propaguen declaracions com les del president rus, Vladímir Putin, que justifica la prohibició de manifestacions en favor de l'homosexualitat amb l'argument que “no té res en contra dels gais”, però ha d'evitar “que s'acostin als nens”; identifica, així, homosexualitat amb pederàstia. L'odi s'estén a la Xina, quan es prohibeix que apareguin al cinema i a la televisió.

I mentre les paraules d'Obama sobre la matança han insistit en la necessitat de restringir el dret
a les armes i de ser més estricte amb les persones amb antecedents com Siddique, el candidat republicà, Donald Trump, ha aprofitat per demanar, no ja restriccions en la compra d'armes, sinó la prohibició de l'entrada de musulmans als Estats Units. Proposta que implícitament aboca presumpció de culpabilitat cap a totes les persones musulmanes o originàries de països islàmics.

No deixa de sorprendre que Trump, que té el suport dels sectors cristians conservadors dels Estats Units, que consideren l'homosexualitat una desviació de
les lleis naturals, emparant-se en els múltiples versicles de l'Antic Testament i també en el Nou Testament (Romans 1,26 i Corintis 6,9), aprofiti aquest atac a la llibertat sexual en general i a la manifestació pública de l'homosexualitat per confrontar el modus de vida americà amb el dels països musulmans.

Aquí, certament, hi ha un dels elements més complexos de resoldre, però són les mateixes societats dels països islàmics les úniques que ho poden fer. No topem tant en el que diu o en com s'ha d'interpretar l'Alcorà,
la Bíblia i l'Evangeli amb relació a
la sexualitat, sinó en el problema real que suposen els murs legals que es posen a la majoria de països islàmics per reubicar la religió en l'àmbit individual. I les principals víctimes d'aquestes reticències a ubicar la religió i la moral en l'àmbit privat són les mateixes dones i homosexuals dels països musulmans. Són aquells musulmans que relativitzen les creences com han fet la majoria de cristians, però se n'han d'amagar per no ser titllats d'apòstates.

Posar sota sospita, com fa Trump, tota la població musulmana, o originària de països islàmics, és un greu error. Però també és un error –i aquí Trump juga hàbilment les seves cartes–
que Obama i Clinton es neguin a prendre posició sobre l'islamisme salafista i aquells que prediquen interpretacions literals de l'Alcorà, per respectar la llibertat religiosa que impera als Estats Units. I és que en molts estats americans
el que és estrany no és ser evangèlic creacionista –que nega Darwin– o musulmà salafista, sinó fer públic i sense vergonya que
un és ateu i que en l'ateisme ha trobat la pau espiritual.

Caldrà veure ara com evoluciona la investigació i el debat polític. Però qualsevol discurs com el que fa Trump, que insinua la impossibilitat de les societats islàmiques d'evolucionar, serà un error. Tunísia, amb una població musulmana, ha aprovat una Constitució que reconeix la llibertat de consciència, a creure i deixar de creure. A Tunísia ja no es pot castigar un musulmà que qüestiona en públic la literalitat de l'Alcorà ni un ciutadà que
fa públic que ha deixat de creure.

Aprofitar l'atemptat d'Orlando per encendre la islamofòbia com volen alguns pot ajudar a guanyar vots, però no resol res.

 Llegeix al Punt Avui

"HOOLIGANS, ALCOHOL I LLIURE TRÀNSIT", analitzo a Nació Digital incidents hooligans a l'Eurocopa

«Però més enllà de l’Eurocopa els qui fallen per sobre de tot són les autoritats esportives, policials i judicials dels països d’on són la majoria d’aquests hooligans violents»

Xavier Rius, Nació Digital, dilluns 13 de juliol de 2016

No fa gaire un dirigent ultra català que passa ja dels trenta anys que va o anava sovint al camp de l’Espanyol a Cornellà a ajuntar-se amb les Brigadas Blanquizules, em va dir que a ell el futbol no li interessava gaire. Que el que li agradava era l’ambient, els crits i el sentit grupal i de camaraderia que es donava a dins i fora de l’estadi. No tots els anomenats hooligans són violents, ni tots els violents són necessàriament d’ultradreta. Però fanatisme, poc nivell intel·lectual, personalitat dèbil que necessita sentir-se membre d’un grup que marca territori i es fa respectar, un equip contrari cap el que hi ha llicència per declarar la guerra i, sobretot, l’alcohol, són un còctel explosiu. Còctel que s’ha frenat dins dels estadis, però com hem vist aquest dies amb els incidents reiterats a Marsella o Niça amb motiu de l’Eurocopa, esclata de manera espontània o no als carrers, on coincideixen seguidors d’equips contraris.   
El dirigent de la facció jove dels Ultras Sur, que fa tres anys va entrar en guerra amb l’antiga cúpula pel control dels diners de les entrades i del merchandising, Antonio Menéndez el Niño, va militar molts anys al Frente Atlético i era seguidor de l’Atlètic de Madrid. I sent els seus colors els de l’Atlètic, va passar a liderar el grup més radical i violent de l’equip rival. El de menys era el futbol. El realment important és el grup, el poder i tenir el control d’un grup de joves i no tant joves manipulables i si cal violents, disposats a trencar-se la cara amb seguidors de l’equip contrari. I una part d’aquests dirigents dels Ultras Sur, ara són a la presó acusats d’extorsió, segrest i assassinat.
Quelcom semblant va passar amb el Casuals dels Boixos Nois. Un sector dels Boixos, grup hooligan que, tot i portar sovint estelades, va ser jutjat i condemnat per diversos delictes d’extorsió, robatoris, palisses i tràfic de drogues, i entre els condemnats hi havia militants, germans i familiars de dirigents de la ultradreta espanyolista catalana. I com es va veure en el judici els líders del grup reclutaven en el grup hooligan “cadells” per executar les seves activitats delictives. La paraula “cadells” va sortir molt en el judici del cas Stroika –atac de neonazis a uns joves a la porta d’un concert a Manresa el març de 2012-, donat que els líders d’aquest sector de les Brigadas Blanquiazules de l’Espanyol, vinculat als Ultras Sur del Madrid, reclutaven a Cornellà els cadells o peons per les seves activitats totalment alienes al futbol.
Els hooligans violents, seguidors d’equips de futbol és un fenomen existent a tota Europa i no es van començar a veure com un perill fins després de la tragèdia de Heysel de 1985, perpetrada per seguidors del Liverpool. Joan Laporta va ser el primer que es va proposar seriosament a la Lliga espanyola, fer fora del camp, o al menys neutralitzar al grup local, els Boixos Nois. Però a l’estat espanyol la majoria de clubs no es van prendre seriosament la necessitat d’acabar amb aquests grups fins la baralla multitudinària de novembre de 2014 prop del Calderón, hores abans del partit entre l’Atlético de Madrid i el Deportivo en la que va morir un seguidor gallec.
Tan perillós és que el fenomen hooligan es desbordi cap a l’activitat delictiva ultradretana o racista, com que líders intel·ligents i manipuladors pesquin aquí els seus cadells per activitats delictives comunes, com que aquests grups, instigats o no pels seus líders, després d’ingerir alcohol es desbordin violentament contra els seguidors de l’equip rival, com ha passat aquests primers dies de l’Eurocopa entre seguidors russos, alemanys, anglesos i ucraïnesos.
Evidentment el fenomen hooligan dona per moltes tesis doctorals i estudis sociològics i antropològics de com un ciutadà normal i habitualment cívic, un cop es posa la bufanda del seu equip i beu més alcohol del compte, si va acompanyat d’una tropa com ell es capaç de fer barbaritats i agredir a algú per ser immigrant o seguidor d’un altre equip. A França aquests dies han fallat tant els dispositius francesos de seguretat, com els de cooperació policial internacional, donat que els serveis d’intel·ligència de cada país coneixen perfectament als seus hooligans violents i els seus líders. Ara s’imposarà la llei seca a alguns llocs, però és evident que si volen alcohol el compraran en un altre. Sembla que s’ha fet molta tasca d’intel·ligència per detectar possibles atemptats jihadistes, però no per aturar aquests brètols. I és cert que ara per ara no hi ha un marc legal clar per prohibir els desplaçaments dins de la Unió Europea de seguidors presumptament descontrolables.
Però més enllà de l’Eurocopa els qui fallen per sobre de tot són les autoritats esportives, policials i judicials dels països d’on són la majoria d’aquests hooligans violents, ja que que només si se’ls desterra de dins i fora dels camps al voltant dels quals s’uneixen i creixen, i s’apliquen penen exemplars, es podrà acabar amb aquest xacra que avergonyeix la sana competitivitat i rivalitat del major espectacle esportiu.

 Llegir a Nació Digital

 

EL COTXE ATROTINAT DEL QUE PARLÀ JOAN TARDÀ, DESPRÉS DEL NO DE LA CUP, Comento a Nació Digital el que va dir a Moià que el Procés era com un cotxe atrotinat, però si s'aprovaven els pressupostos tindria benzina per continuar, ara que no hi ha pressupost.

Fa dues setmanes Joan Tardà, acompanyat de Joan Puigcercós i de Meritxell Benedí, castellterçolenca que va de dotze a la llista per Barcelona al Congrés de Diputats, va fer una magistral xerrada a l'ateneu La Pólvora de Moià. Dic xerrada i no míting preelectoral, perquè les intervencions del mestre Tardà semblen més una conferència o classe magistral repleta d'arguments per l'anàlisi i la reflexió, que un míting electoral triomfalista i sobreactuat com fan sovint la majoria de polítics d'un o altre partit. Ho va fer a la Pólvora, un local que pel nom i pel seu ambient estaria molt a prop de la CUP i la tradició llibertària, si bé el públic de la sala, tret d'algun convergent, era totalment fidel i d'afiliació republicana, inclosos alcaldes i regidors d'ERC del Bages i el Moianès.

Tot i ser un acte preelectoral, convocat sota el lema de "Som República, defensem el teu vot" Tardà no dedicà ni una paraula a incidir en les diferències de programa entre ERC, CDC i la CUP. Sinó que, sense triomfalisme però amb convicció, es va centrar en defensar la viabilitat del procés independentista, i com seria la transició cap a l'estat propi amb unes noves eleccions d'aquí catorze mesos i un referèndum sobre la constitució catalana.

I després d'afirmar que el moment actual era diferent als anterior donat que, per primera vegada hi havia un govern clarament independentista i una majoria parlamentària que també ho era, comparà el procés amb  "un cotxe una mica atrotinat" que si el Parlament aprovava els pressupostos "el cotxe tindrà benzina i agafarà embranzida per continuar endavant".

Acabades les intervencions es va donar pas al col·loqui amb intervencions de tota mena dedicant-se una llarga estona al què diria no diria la constitució sobre la renta garantida de ciutadania o si havíem de tenir exèrcit. Ningú, però, va voler ser mosca collonera, i no es va fer la pregunta de què passaria si, com ha passat, la CUP tombava els pressupostos.

Tot i que la conseqüència lògica d'un govern que ha perdut la majoria parlamentària seria la convocatòria d'eleccions, la coincidència amb l'estiu i les eleccions espanyoles han donat marge a Carles Puigdemont a guanyar temps o intentar refer els pont trencats o dinamitats i esperar a la moció de confiança del setembre que, en el cas que no l'obtingui, abocarà a unes noves eleccions a la tardor i la més que segura pèrdua de poder institucional per part de CDC o com se digui llavors el partit.

La xarxa i les converses de cafè van plenes aquests dies de retrets a la CUP, a la maldat de l'antisistema Anna Gabriel, a si la CUP és realment independentista o simplement formen part de la més genuïna tradició llibertaria de temps passats quan la CNT era una força determinat al Sallent de Gabriel. I mentre alguns diuen que la CUP a la que van votar era la de David Fernández i Antonio Baños, no la de Reguant i Gabriel, es pregunten si es van deixar enganyar per alguns que no volen fer un nou estat, sinó que han aprofitat la conjuntura per recuperar aquella frase del líder anarquista Bonaventura Durruti: "No nos asustan la ruínas, heredaremos la tierra".

Un servidor no té ni idea de com evolucionarà el procés, ni quines forces es mouran dins de les CUP "entre juliol setembre". Perdona'm Robert Saladrigas per agafar el títol de la teva novel·la juvenil que evoca una època de canvi i creixement adolescent. Però tornant a la comparació que va fer Tardà a l'ateneu La Pòlvora –un nom per si mateix evoca connotacions anarquistes- em pregunto amb quin grau de convenciment i quin us farà ara Tardà de la metàfora del cotxe atrotinat i de la manca de benzina.

 Llegeix l'article a Nació Manresa

ELS EX REGIDORS DE L'HOSPITALET, DANIEL ORDÓÑEZ, i MOISÉS FONT, D'OLOT, I EL DELEGAT A BARCELONA, MIGUEL A CHIQUILLO, DECLAREN QUE DESCONEIXIEN EL PROGRAMA ELECTORAL DE PxC EL QUAL HAURIA ESTAT REDACTAT PER ANGLADA. Avui s'ha fet a Reus la segona tanda de declaracions de membres de l'Executiva de PxC de 2011, imputats per un delicte d'incitació a l'odi i la discriminació. Han estat assistits per l'advocat J.M. Ruiz Puerta vingut exprés des de Madrid

 José M Ruiz Puerta, advocat de PxC, i a sota Hilal Tarkou, advocat denunciant

Aquest matí s'ha fet la sengona tanda de declaracions dels qui eren membres de l'Executiva de PxC el maig de 2011, imputats pel jutjat número 3 de Reus, per un presumpte delicte d'incitació a l'odi, la violència i la discrimanció contra immigrants, tipificat a l'article 510 del Codi Penal, a causa del contingut de la propaganda electoral que va distribuir PxC a molts municipis catalans durant la campanya de les munipals de 2011. Propaganada que va ser denunciada a diversos jutjats per partits polítics, entitats, ajuntaments i la mateixa Generalitat, i que finalment es va centralitzar al Jutjat número 3 de Reus que va ser el primer en rebre el cas.   

El passat 11 de maig ja va declarar el Secretari d'Organització i ex regidor de Sant Boi, David Parada,  dia en que també havien estat citats l'ex president de PxC, expulsat del partit, Josep Anglada, i l'ex secretària de Presidència, Marta Riera, els quals no van compareixer i van ser advertits de que seran detingut si no s'hi presenten l'onze de juliol.

Els citats avui han han sigut el delegat a Barcelona de PxC, Miguel Ángel Chiquillo, i els exregidors de L'Hospitalet de Llobregat, Daniel Ordóñez, i d'Olot, Moisés Font, que  han declarat assistits per l'advocat madrileny, José María Ruiz Puerta, president del Partido X la Libertad i Secretari General de Respeto (Federació d'España2000, PxC i PxL), que ha vingut exprés des de Madrid.  José M Ruiz Puerta ha estat l'advocat de Manos Limpias en querellas com la que va posar al jutge Baltasar Garzón i la de la família Pujol. El fet que sigui aquest advocat qui porti la defensa dels membres de l'anterior Executiva de PxC significa que hi ha preocupació que el cas pugui anar a judici.

I a l'igual que va fer David Parada fa un mes, tots tres han afirmat davant el jutge que PxC fins fa dos anys, era un partit presidencialista on Anglada ho decidia tot, fent-lo a ell responsable del contingut de la propganada electoral, donat que la resta de l'Executiva no tenia capacidat d'influir en res. I s'han desmarcat del contingut concret del programa electoral al que ells no li haurien donat el vistiplau. Com ja va fer Parada, sí que han respost a les preguntes del titular del jutjat, Diego Alvárez de Juan, però no a les que ha fet l'advocat Hilal Tarkou. 

Així s'han desentés d'un dels elements d'aquella campanya que han  motivat la imputació, la còpia del fals xec de 4.000 euros que segons PxC rebia de regal cada immigrant de part de la Generalitat i el Pacte Nacional per a la Immigració, i que es va incloure a la proganada electoral que es va enviar als domicilis amb la papereta electoral i el tríptic de campanya.

Daniel Ordóñez, ex regidor de L'Hospitalet. A sota M A. Chiquiello

L'11 de juliol hauran de declarar Josep Anglada i Marta Riera, el 13 de juliol el responsable a les comarques lleidatanes, Eduard Pallerola, l'ex regidor d'Olot, Nacho Mulleras, i l'advocat Joan Garriga; el 18 de juliol el Secretari General, Robert Hernando, l'actual president, August Armengol, i la regidora de Mataró, Mònica Lora.

CAMPANYA DE SOLIDARITAT AMB LES ANTIFEIXISTES MULTADES PER MANIFESTAR-SE A MANRESA CONTRA EL XENÒFOB "SOM CATALANS"

Imatge de la concentració antifeixista motiu de les sancions

El 30 de gener d'enguany a les 11 del matí, una desena de membres de SOM Catalans van concentra-se a la plaça Sant Domenec de Manresa tal com havien anunciat que farien. Unitat contra el Feixisme i el Racisme del Bages va convocar per mostrar el seu rebuig a la presència d'aquest grup xenòfob independentista.  

Fins ara s'han celebrat dos judicis contra militants antifeixistes per manifestar-se a Vic contra SOM Catalans, i en el dos casos van ser absolts en considerar la jutge que no hi havia delicte. Però dues persones que es manifestaven contra SOM Catalans han estat multades pel Departament d'Interior per aquesta copncentració de Manresa. El motiu és desobediència a l'autoritat per negar-se a identificar (tot i que quan els mossos ens ho van demanar tothom es va identificar) i les multes sumen 1.202 euros. Per aquest motiu Unitat Contra el Feixisme i el Racisme ha començat una campanya de recollida d'adhesions al manifest que adjunto:

"En defensa dels drets humans: ser antifeixista no és cap delicte.

El 30 de gener vam sortir al carrer per denunciar la impunitat del racisme. Ho vam fer barrant el pas a la formació xenòfoba “SOM Catalans”, un partit nascut d’una escissió de Plataforma per Catalunya, que es va desplaçar fins a Manresa per difondre les seves idees racistes.

Ens vam concentrar per defensar uns barris lliures de feixisme. Per defensar la diversitat, la llibertat, la democràcia, els drets humans. Però l’actuació dels Mossos d’Esquadra, el mateix dia 30 de gener, va ser equidistant, com si de dos bàndols es tractés. Van utilitzar una eina intimidatòria com és la identificació massiva i, posteriorment, van imposar una multa a dues companyes per “desobediència als agents de l’autoritat”. En aplicació de la llei mordassa, demanen un total de 1.202 euros per una “infracció greu”. Unes sancions que ens deixen perplexes. ¿Com s’entén que ens multin per defensar els drets humans? ¿Com s’entén que ens multin si totes nosaltres ens vam identificar? I ho fan aplicant la llei mordassa, una llei que impedeix l’exercici dels nostres drets fonamentals. El conseller d’Interior, Jordi Jané, va declarar que els Mossos aplicarien aquesta llei “garantint els drets humans”. Casos com els nostres demostren que no és possible.  Veiem, doncs, que tan sols busquen intimidar i desmobilitzar les persones que planten cara al feixisme. Tot això en un moment en què arreu d’Europa aquesta ideologia està vivint un perillós auge.

Manresa va ser declarada ciutat antifeixista per unanimitat del ple de l’Ajuntament. I posteriorment a la concentració de SOM Catalans, el consistori va aprovar una declaració de rebuig a aquesta. A més, el municipi és ciutat acollidora arran de la darrera crisi de les refugiades, fet que demostra un cop més que discursos com el de SOM Catalans, que fomenten l’odi vers aquestes persones, no tenen lloc a Manresa. Són nombrosos també els col·lectius que des de la societat civil treballen per la convivència. És evident, doncs, el suport social i institucional a l’acció que vam protagonitzar.

Per tot plegat, exigim la retirada d’unes multes il·legítimes i desorbitades. Així mateix, reclamem el compromís dels cossos policials en la lluita contra el feixisme. Això és la defensa de la llibertat i la democràcia real.

Nosaltres, el moviment unitari antifeixista, no deixarem de treballar en defensa dels drets humans. Ser antifeixista no és cap delicte!"

Per adherir-se. clica aquí i ves a sota. 

SOM Catalans, partit identitari independentista i xenòfob contrari a  l'acollida de refugiats. A la imatge acte de fa un any amb el líder del Vlaams Belang flamenc, Filip Dewinter al centre de la imatge. Al seu costat Ester Gallego, presidenta del partit. I a la dreta de la imatge, Enric Ravello, ex responsable de Relacions Internacionals de PxC  

EL SÀHARA DESPRÉS D'ABDELAZIZ, Publico anàlisis al Punt Avui sobre el futur del conflicte del Sàhara després de la mort de líder sahrauí

Xavier Rius - Periodista

 El Punt Avui, dijous, 2 de juny de 2016

La mort del líder del Front Polisario i de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), Mohamed Abdelaziz, passa en un moment difícil de la història d'aquesta antiga província espanyola, que és el territori més extens dels 17 que l'ONU considera pendents de descolonitzar. Un territori que Espanya va abandonar mentre Franco agonitzava, lliurant-lo al Marroc per un acord que mai no va ser publicat en el BOE.

"Si es torna a la guerra s'obrirà la porta a grups islamistes com EI" "La independència de la RASD va ser reconeguda per 80 estats" 

 

Vaig entrevistar diverses vegades pel diari Avui Mohamed Abdelaziz als campaments de Tindouf, a Algèria, on malviuen els refugiats que van abandonar el territori fugint de l'aviació marroquina i els seus descendents

Mentre Espanya abandonava la seva província, el Polisario va proclamar la independència de la RASD, que va ser reconeguda per 80 estats i admesa a l'Organització per a la Unitat Africana. Com que el Marroc no va poder controlar el desert i va tenir moltes baixes, va aixecar un mur per aturar la infiltració del Polisario, fins que es va arribar a un alto el foc el 1991 i es van signar el 1995 els acords de Houston, pels quals s'acceptava que es fes un referèndum sobre la independència, en el qual votarien aquells que estiguessin al cens espanyol del 1975. Per aquest motiu l'ONU va desplegar la Minurso, o Missió de Nacions Unides per a la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental. El referèndum s'havia de fer el 1998, però el Marroc va posar objeccions al cens i va exigir que votessin els colons arribats des del Marroc. França, per la seva part, s'oposava a la independència.

Marroc sempre va negar la legitimitat sahrauí d'Abdelaziz pel fet que havia estudiat a escoles i universitats marroquines i no parlava espanyol, i l'acusava de ser un titella d'Algèria. La primera vegada que el vaig entrevistar va ser el desembre del 1998, coincidint amb el primer ajornament del referèndum. Abdelaziz, un home senzill que vivia als campaments, va insistir que si Rabat continuava bloquejant el referèndum demanaria l'ingrés de la RASD a l'ONU, descartant de moment el retorn a la guerra.

El vaig tornar a entrevistar l'abril del 2000, quan el procés estava encallat i França pressionava Washington perquè avalés un estatut d'autonomia dins del Marroc. Abdelaziz va manifestar el seu rebuig absolut al pla francès i va amenaçar sense gaire convicció de tornar a la guerra. I tota la gent amb la qual vaig parlar ja no mostraven l'optimisme que m'havien mostrat en viatges anteriors i, entre te i te, reconeixien que potser l'única sortida seria la guerra.

Vaig conversar altres vegades amb ell després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, escenari que va reforçar el rol del Marroc. I Abdelaziz, tot reconeixent la legitimitat i la possibilitat de tornar a la guerra com volien sectors del Polisario, demanava a Espanya que jugués el mateix rol que havia fet Portugal en el procés d'independència de la seva colònia de Timor Oriental, que en aquell moments transitava cap a la sobirania.

Anys més tard Abdelaziz i el Polisario van acceptar la petició marroquina d'incloure els anomenats colons i el els seus fills en el cens del referèndum, i vet aquí que el Marroc va fer-se enrere perquè no es fiava del vots d'aquests, ja que la majoria eren de la zona de Sidi Ifni, tribalment i culturalment propers als sahrauís, i semblava que entre la joventut hi havia, com es veuria després amb l'anomenada intifada sahrauí, una forta simpatia cap al Polisario.

Dic que la mort d'Adelaziz passa en un moment cabdal, ja que fa dos mesos, després que Ban Ki-moon visités els campaments de Tindouf i els territoris de l'antiga província a la dreta del mur, controlats pel Polisario, i es referís amb la paraula “territoris ocupats” a les zones que administra Marroc, Rabat va decretar l'expulsió dels 73 membres de la Minurso i va desafiar així el Consell de Seguretat de l'ONU i el seu secretari general.

Ara, doncs, més enllà del que faci l'ONU, caldrà veure qui podrà liderar el Polisario en un moment en què molts dels qui han nascut als camps el que volen és tenir una vida normal fora. I si el Polisario no aconsegueix liderar els campaments de Tindouf, potser ocuparan l'espai els antics caps tribals o els islamistes, que esperen el seu moment. Hi ha també la incògnita de què farà Algèria quan acabi el mandat d'Abdelaziz Buteflika. Però el que sembla segur és que si es torna a la guerra, a qui s'obriria la porta seria a grups com Al-Qaida o Estat Islàmic, que saben treure profit d'aquest escenaris

Clica per llegir al Punt Avui 

 Llegir l'article de fa dos anys al Periódico, Sàhara el conflicte pendent