El Sàhara Occidental, el més gran dels disset
territoris que l’ONU considera pendents de descolonitzar, ha estat
absent dels discursos i valoracions del vintè aniversari de l’arribada
al tron del Marroc de Mohamed VI. La majoria d’anàlisis que s’han fet
d’aquestes dues dècades destaquen com s’ha modernitzat el país, amb
lleis com el codi de família que atorga a les dones drets negats a la
majoria de països islàmics. També la modernització econòmica, amb la
construcció de més quilòmetres d’autopistes o l’ampliació de port de
Tànger. Així, s’ha recordat com Mohamed VI és el principal empresari del
país, nomena els ministres i controla les mesquites en ser el cap dels
creients.
Per
contra, sí que s’ha parlat del conflicte del Rif, on la població
amaziga lluita perquè es reconeguin els seus drets i se n’acabi la
marginació econòmica. El rei Mohamed VI, amb motiu d’aquest aniversari,
ha indultat 4.764 presos, però ha deixat entre reixes els 53 empresonats
per les protestes rifenyes d’Alhucemas del 2016. I és que la manera com
ha abordat Mohamed VI el problema del Rif és coherent amb la negativa a
deixar que l’ONU apliqui el pla de pau a l’antiga colònia espanyola.
Segons aquest full de ruta, acordat entre el Marroc, el Front Polisario i
l’ONU el 1991, s’hi havia de fer un referèndum d’autodeterminació.
En
el referèndum havien de votar els refugiats que són al campament de
Tinduf a Algèria, i també la població autòctona que viu al territori
ocupat pel Marroc. Com que el Marroc durant la Marxa Verda hi va enviar
desenes de milers de colons, el cens s’hauria de fer partint del cens
espanyol de 1974, tot ampliant-lo als fills. Però el Marroc va exigir
que poguessin votar els colons. El 2003 l’exsecretari d’Estat
nord-americà James Baker, com a enviat de l’ONU, presentà un nou pla.
Consistia en la idea que el Sàhara gaudiria d’un període transitori
d’autonomia sota la sobirania marroquina durant el qual retornarien els
refugiats d’Alger. Al cap de cinc anys, es faria un referèndum en què
també podrien votar els colons. Mentre que el Front Polisario va dir que
sí, Mohamed VI ho va rebutjar.
Així
les coses, el conflicte ha quedat totalment estancat, amb revoltes
intermitents a la capital, Al-Aaiun. Les últimes negociacions van
fracassar, i l’enviat especial de l’ONU, l’expresident alemany Horst
Kohler, va dimitir el desembre passat. Fa tres anys, després de la mort
del líder del Polisario, Mohamed Abdelaziz, el vell militant sahrauí
Brahim Gali va ser nomenat cap del Polisario i de la República Àrab
Sahrauí. I Gali va respondre a una provocació marroquina, en la qual el
Marroc va ocupar una zona neutral al límit amb Mauritània. Gali va
enviar-hi tropes sahrauís, provocant el replegament del Marroc i tornant
aquella franja a ser zona desmilitaritzada.
La manera d’afrontar
el conflicte del Rif és coherent amb la política del rei al Sàhara.
L’alternativa que el Marroc ha defensat a l’ONU enfront la voluntat
d’independència i amb la qual hi atorga una suposada autonomia, és una
fal·làcia. Mohamed VI no vol un Sàhara independent, però tampoc està
disposat a donar autonomia a ningú, ni als sahrauís ni als berbers. I
jugar de debò a les negociacions amb l’ONU significaria estar disposat a
oferir-ho de veritat.
