Putin humiliat, amb Ucraïna esperant. Article al Punt Avui sobre el pols de Yevgueni Prigozhin a Putin

      

                                                  

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, 26 de juny de 2023

llegir al Punt Avui

L’any 1930 l’escriptor rus Borís Pilniak publicà la novel·la El Volga desemboca al mar Caspi, que narra el dia a dia dels enginyers que han de construir una presa per aturar i fer recular riu amunt les aigües del riu Okà, al sud de Moscou, per tal de fer anar enrere el seu afluent, el Moskvà, que aportaria així l’aigua de l’Okà a la capital. Projecte que en la novel·la no acaba bé, desbordant l’Okà la presa pels marges, continuant les aigües el seu curs cap al Volga i el Caspi. Un any després de la seva publicació, el futur líder del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) Andreu Nin va traduir-lo al català, i en el pròleg que Nin va fer a l’edició catalana lamentava que Pilniak estigués caient en desgràcia a Moscou i es censuressin alguns dels seus llibres. I, per motius diferents, tant Pilniak com Nin van ser executats el 1937 per ordre directa de Stalin.

El president rus, Vladímir Putin, va començar la seva carrera professional al KGB aprenent a interrogar, torturar i si calia eliminar dissidents reals o imaginaris, com a forma habitual de mantenir l’ordre. Uns mètodes similars als que van posar fi a la vida de Pilniak a Moscou i Nin a Barcelona. Quan es va dissoldre l’URSS, Putin va entrar a la política a l’ombra de Borís Ieltsin i el va substituir després. Però, a diferència de l’alcohòlic Ieltsin, Putin es va mostrar com a persona d’ordre dins del país i líder de ferro a la guerra amb Txetxènia, servint-se també d’atemptats terroristes perpetrats per txetxens sobre els quals sempre hi ha hagut la sospita que havien estat impulsats des de l’entorn de Putin per justificar una guerra implacable i una progressiva retallada de llibertats a Rússia. I a mesura que convertia les eleccions en una pantomima, Putin s’anava rodejant d’una camarilla d’oligarques i militars que li deien el que ell volia sentir.

Putin considera la dissolució de l’URSS com la tragèdia més gran per al seu poble, però no per la pèrdua dels drets socials que el comunisme garantia, sinó per la pèrdua d’Ucraïna i altres antigues repúbliques que considera pròpies. També veia com una tragèdia tant l’admiració que creixia entre els joves pels valors occidentals com el fet que Ucraïna volgués acostar-se a la Unió Europea, com es va escenificar en la Revolució Taronja del 2004 i la del Maidan del 2014. Putin, més a més de rodejar-se d’oligarques que es van fer rics aprofitant les privatitzacions, va rodejar-se de personatges com Ievgueni Prigojin, que es va convertir en l’amo del grup paramilitar Wagner, que faria la feina bruta de Rússia a Síria, Líbia, el Sudan o Mali. Si Bush fill, en la segona guerra de l’Iraq, va permetre que, amb el secretari de Defensa Donald Rumsfeld i el vicepresident Cheney, s’externalitzés la guerra a grups de mercenaris com Blackwater, per què no podia ell fer el mateix a Rússia. I si bé amb Obama el poder d’aquests grups mercenaris va minvar, amb Putin Wagner va expandir-se, actuant a Síria, Líbia, el Sudan, la República Centreafricana o Mali.

Els últims anys, molts dels oligarques que havien fet gran Putin, en fer públiques discrepàncies, van anar morint enverinats o per suïcidi. Morts que es van incrementar un cop va començar la invasió d’Ucraïna. I davant d’un exèrcit mal armat i uns serveis d’intel·ligència que no gosaven contradir Putin, els mercenaris de Wagner són els únics que han donat a Rússia victòries com la de Bakhmut, si bé el seu líder, Prigojin, fugint dels triomfalismes, ha anat incrementant les crítiques contra Serguei Xoigú, ministre de Defensa, i tota la cúpula militar, qüestionant el curs de la guerra. Divendres a la nit Prigojin s’aixecà contra Xoigú i contra Putin i dirigí les tropes cap a Moscou. Com explica en els seus llibres Ryszard Kapuscinski, autor d’obres com L’Imperi, relatiu a la caiguda de l’URSS, al llarg de la història, quan el poble o una facció armada s’aixeca i va cap al palau i els soldats no s’atreveixen o no reben ordre de disparar, el poder del dictador s’evapora. Ahir els tancs de Prigojin s’aturaren prop del riu Okà i, després d’una negociació de la qual desconeixem els termes, van recular. Més enllà de si Wagner continuarà o no a Ucraïna i de si Prigojin perdrà el seu imperi, Putin ha quedat totalment tocat. Humiliat, però no mort. Conserva l’arma nuclear i una guerra a Ucraïna que no pot guanyar.

     

               

Aquests dies diversos mitjans m'han fet entrevistes o han recollit declaracions meves sobre els resultats de les eleccions municipals, Vox i Aliança Catalana. Enllaço algunes aquí

 

 Si tu no vas, ellos vuelven, ¿sigue funcionando quince años después? El Periódico 3 de junio, 2023

¿Cómo contener la extrema derecha en Ripoll: Cordón sanitario o dejar que gobierne? Público 13 de junio 2023

 Com contenir l'extrema dreta. Cordó sanitari o deixar que governi. Públic 12 de juny 2023

 Per què Vox ha triplicat els vots a Sant Cugat. Cugat Media, 15 de juny 2023

 "Catalunya Catalana". D'on ve i què pensa Sílvia Orriols. El Crític, 16 de juny 2023

  L'extrema dreta d'Orriols posa rumb al Parlament. Catalunya Plural, 23 de juny 2023

 La extrema derecha de Orriols, pone rumbo al Parlament. Catalunya Plural, 23 de junio de 2023

Els delictes d'odi es disparen. RAC1, 25 de juny 2023 

                       

                        

            

                       

 

                         

Continuidad en las candidaturas de Vox del Congreso, más allá que no repita el ultraliberal Víctor Sánchez Real afín a Espinosa, reemplazado por el nuevo Vicesecretario Ignacio Hoces. Pese a que Ortega Smith pasa del segundo al cuarto puesto por Madrid, sus compañeros de la COE-13, Julio Utrilla y el ex vicesecretario de Organización, Tomás Fernández, repiten en el mismo puesto por Valencia y Huelva. Sorprendentemente ni el Sectretario General, Ignacio Garriga, diputado autonómico, ni el Vicepresidente Primero Jorge Buxadé, eurodiputado, van en las listas. La hermana de la popular Esperanza Aguirre va de 8 por Madrid. Este sábado en la Asamblea General podría haber cambios

                   

(Texto actualizado miércoles 21 de junio tras la publicación d elas candidaturas provisonales en el BOE) Las candidaturas Congreso de los Diputados para el 23 de julio, publicadas parcialmente en la web del partido sólo con los nombres de los primeros puestos el pasado viernes  y  hoy, son bastante similares a las de noviembre de 2019, más allá que Javier Ortega Smith que dejó de ser Secretario General en octubre pasado, tras la marcha de Macarena Olona y una ola de críticas a su gestión, pasa del segundo puesto por Madrid al cuarto. En octubre también fue cesado el poderoso Vicesecretario de Organización, Tomás Fernádez Ríos, compañero de la COE13 (boinas verdes) de Ortega que vuelve a encabezar la candidatura por Huelva. El otro diputados compañero de las COE de Ortega Smith, Julio Utrilla, que siendo el tercero por Valencia consiguió el escaño, repite también en dicho puesto. Otro afín a Ortega, el abogado Pedro Fernández repite como cabeza de lista por Zaragoza. Como se ve Vox continua con la práctica de nombrar paraciadistas, es decir dirigentes residentes en Madrid que caen del cielo en diversas provincias con las que no tienen vinculación para encabezar la candidatura y así asegurar escaño a los miembros de núcleo dirigente en Madrid.

Ortega y sus compañeros de la COE-13, como el ex Vicesecretario de Organización, Tomás Fernández Ríos y Julio Utrilla, repiten en las listas
 

Este es también el caso de Ignacio de Hoces Iníguez, nombrado hace un año Vicesecretario Institucional que no era diputado y ahora encabeza la lista en Badajoz, cayéndose de la lista el histórico Víctor Sánchez Real. La salida de las listas de Sánchez Real y también de Rubén Manso, responsable de política económica, pertenecientes al sector ultraliberal en lo económico, que lidera Iván Espinosa de los Monteros, se podría entender como un victoria del sector falangista proteccionista en lo económico y social y más ultra o reivindicativo del franquismo. Pero habrá que esperar a la Asamblea General de este sábado para ver si se anuncian cambios en el Comité Ejecutivo Nacional, el Comité de Acción Política o las poderosas Vicesecretarias. De hecho en ese momento el núcleo duro de Vox no es sólo el Comité de Acción Política (CAP) que preside Buxadé, del que forman parte Abascal, Buxadé, Espinosa, Garriga y el cargo sin nombre que ejerce Kiko Méndez Monasterio, sino también el círculo de Méndez Monasterio, Enrique Cabanas, Buxadé e Ignacio Hoces, conocidos ahora como “el búnker de Bambú” (Bambú es la sede del partido)

Víctor Sánchez Real

Al no haberse hecho público hasta este mediodia quiénes encabezan las listas, en provincias como Barcelona, generó especulaciones sobre el futuro del Secretario General, Ignacio Garriga, diputado autonómico en Cataluña, y sobre el Vicepresidente Primero y portavoz del Comité de Acción Política (CAP) Jorge Buxadé, que es eurodiputado. Mientras Buxadé, que para que se trasladó a vivir a Madrid hace tres años, es fácil compaginar la tarea de eurodiputado con uno o dos viajes mensuales a Estrasburgo,  con el cargo de Vicepresidente y Portavoz, para Garriga, siendo diputado en el Parlament catalán, no le resulta fácil gestionar el cargo de Secretario General por más que pase dos días a la semana en Madrid. Tal vez por ello ha tomado parte del poder el llamado "Búnker de Bambú". Pero como se ha conocido este mediodía al hacerse pública la candidatura de Barcelona y las provincias que faltaban, ni Buxadé no Garriga van a ir al Congreso de los Diputados. Los puestos uno y dos de la candidatura en la capital catalana son para el ya diputado, Juan José Aizcorbe, y el dos, está ha sido la sopresa para la ex diputada y ex concejala del PP y Ciudadanos, Carina Mejías, lo que muestra un intento de hacerse con parte de los votos del muerto pero no enterrado, Ciudadanos.    

De las listas se han caído otros como los generales Agustin Rosety (que fue número uno por Cádiz) y Manuel Mestre (que lideróa la candicatura por Alicante), o la joven Mireia Borrás, que con un perfil de influencer, pese a ser quien tras la marcha de Olona rebatía a la vicepresidente Irene Montero, también ha sido relegada hacia atrás en la candidatura. Rocío Aguirre Gil de Biedma, hermana de la ex presidneta d ela Comunidad, Esperanza Aguirre irá en el puesto número 8 por Madrid. En las pasadas elecciones generales Vox obtuvo siete diputados al Congreso por Madrid. Tampoco repite en las listas el abogado Juan Carlos Segura Just e histórico de la ultraderecha y el Frente de la Juventud, que en 2019 fue de tres por Barcelona, y tras la renuncia de Garriga para encabezar la candidatura al parlamento catalán, obtuvo el escaño. En total 13 de los actuales 52 diputados no repiten en las listas o han sido relegados, como es el caso de Borrás, más atrás.

Rocío Aguirre Gil de Biedma, hermana d ela ex presidenta madrileña, número 8 por Madrid

 

Mireia Borràs, va en de número 12 por Madrid, por lo que en principio no repetirá en el escaño      

¿Habrán cambios en los cargos el sábado?

ACTUALIZADO miércoles 21: Listas provisonales presentadas y publicadas hoy en el BOE. El martes se publicarán las definitivas.

MADRID:

1. Santiago Abascal Conde. 2. María de la Cabeza Ruiz Solás. 3. Iván Espinosa de los Monteros de Simón. 4. Francisco Javier Ortega Smith-Molina. 5. María José Rodríguez de Millán Parro. 6. Juan Luís Steegmann Olmedillas. 7. Carla Toscano de Balbín. 8. Rocío Aguirre Gil de Biedma. 9. Inés Lucía Cuartero Lorenzo. 10. Jorge Martín Frías. 11. Mireia Borrás Pavón. 12. Rosalba Atilana Guerrero Sánchez. 13. Javier Pérez Gallardo. 14. Javier Cipriano Viviente Solé. 15. Beatriz Tejero Oller. 16. María Teresa López Divasson. 17. José Ignacio Ignacio Arias. 18. Raquel Barrero Alba. 19. Pablo Pérez Gallardo. 20. Laura Cid Grueso. 21. Víctor Manuel Acosta Hernández. 22. María Isabel Pueyo García. 23. Fernando José Montenegro Álvarez de Tejera. 24. Ana Isabel de Dompablo Guerrero. 25. Alejandro Caro Manzanero. 26. María Susana Jiménez Aibar. 27. Juan Carlos Vicente Martínez. 28. Salomé Nieto Tárraga. 29. Daniel Molina Martínez. 30. María del Pilar Baos Revilla. 31. Francisco de Paula Serrano Caballero. 32. Sonsoles Palacios Moreno. 33. Miguel Maldonado Caballero. 34. Ignacio Menéndez Medrano. 35. Amaya Acosta Barrera. 36. Oscar González Samos. 37. Katiuska de los Ángeles García Ramírez. Suplentes: 1. Santiago Antonio Ribas Sáez. 2. Eliana Palacios Albornoz. 3. Felipe Moreno Morera.

BARCELONA:

 1. Juan José Aizcorbe Torra. 2. Carina Mejías Sánchez. 3. José Antonio Gilabert Delgado. 4. Alicia Tomás Martínez. 5. Susana Palomino López. 6. Francisco Javier González Priego. 7. Nuria Alejandra Acacio Montesinos. 8. Mónica Lora Cisquer. 9. Marcos Rodríguez Font. 10. Iván Cánovas Casanova. 11. Juan José García Carré. 12. Inmaculada Cervilla Galera. 13. Nerea Andrés Antón. 14. Marina Ferrer Sánchez. 15. Rafael Millán Carracedo. 16. María Cristina Tarrés Martínez. 17. Óscar Conde Alonso. 18. Guadalupe Santiago Coto. 19. Marc Cívico Morales.20. Daniel Lafuente Arbós. 21. Jordi Rangel Villatoro. 22. Argyris Hortas Gozalbo. 23. Antonio Balboa Sánchez. 24. Gina Ayde Clavijo Pinzón. 25. Rosa Tajadura Ochoa. 26. Santiago Hernández Gurri. 27. Francisco Javier Corbacho Jiménez. 28. Francisco Javier Mira Hernández. 29. Joana Robles Navarro. 30. Ester López Sancho. 31. Mireya Navarro Andreu. 32. Ignacio Garriga Vaz de Concicao. Suplentes: 1. Antonio López Plasencia. 2. Judith Cortés Cortés. 3. Nora Eugenia Villafranca Carrillo.

 MACARENA OLONA PRESENTA CANDIDATURAS EN  12 PROVINCIAS:

 Alicante, Barcelona, Cádiz, Granada, Madrid, Málaga, Murcia, Palencia, Salamanca, Segovia, Sevilla y Valencia.

Pero es posible que algunas candidaturas sean rechazadas si no han aportado los avales que se exige para las fuerzas extraparlamentarias. El 0,1% del censo en la provincia. 4.500 firmas para Barcelona o 6.000 por Madrid y dudo que las haya conseguido todas. Las 700 de Granada o Alicante sí que las ha podido conseguir

VOX CONTRA L'ENEMIC INTERIOR. Per Vox, a diferència de Le Pen o Meloni, el perill i els enemics pincipals no venen de fora, sinó que està dins i és de casa. Ho analitzo al Punt Avui

 

                         

 El Punt Avui, dilluns 12 de juny 2023

Xavier Rius Sant, periodista 

Vox va tenir una forta crescuda el 28 de maig, passant dels 530 regidors obtinguts a tot l’Estat el 2019 als 1.695 actuals. A Catalunya el creixement va ser més significatiu, ja que va aconseguir 124 regidors enfront dels 3 de fa quatre anys. I ara mentre negocia amb el PP la formació de governs autonòmics i municipals exigint formar-ne part, es prepara per ser el soci indispensable d’Alberto Núñez Feijóo per arribar a La Moncloa el 23 de juliol. Amb Giorgia Meloni governant Itàlia i Marine Le Pen esperant les properes eleccions ocupar la presidència francesa, hi ha qui diu que fracassats els cordons sanitaris el que s’ha de fer és deixar-los governar, més quan Le Pen i Meloni han abandonat el rebuig al projecte europeu. Es diu que si governen es mostrarà que les seves solucions simples a problemes complexos no funcionen o són inaplicables.

Encara que Meloni no pugui canviar la normativa europea d’immigració, sí que pot frenar actuacions i operacions dels guardacostes i obstaculitzar la tasca de les ONG, i provocar l’increment de la pèrdua de vides humanes. Però mentre que per a Meloni i Le Pen l’enemic o els perills principals venen de fora, són la globalització, certes normes de la Unió Europea i la immigració, per a Vox l’enemic principal és a dins i és de casa. Per a Vox, a qui Núñez Feijóo necessitarà si l’esquerra surt derrotada, l’enemic principal és l’independentisme, que cal il·legalitzar. I va més enllà i proposa la supressió de l’estat autonòmic i de la cooficialitat del català, l’euskera i el gallec. Mentre que per a Le Pen la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon no és l’enemic a abatre, amb qui comparteix part de les crítiques a les polítiques de Macron, per a Vox tan perillós com l’independentisme i el govern de Pedro Sánchez és l’espai a l’esquerra d’aquest, és a dir Sumar i Podemos, a qui atribueix part de l’autoria de moltes de les lleis que Vox vol derogar.

Vox està integrat al grup Conservadors i Reformistes del Parlament Europeu, on hi ha el PiS, Llei i Justícia polonès, que ara impulsa una llei per inhabilitar polítics que fa una dècada van dirigir polítiques d’amistat amb Rússia, en un moment en què ningú no qüestionava treballar per un bon veïnatge. I l’objectiu d’aquesta llei és inhabilitar l’exprimer ministre, expresident del Consell Europeu i actualment cap de l’oposició, Donald Tusk. Vox comparteix amb els actuals mandataris de Polònia i d’Hongria la voluntat de retallar la independència judicial, perseguir l’oposició, censurar la premsa, il·legalitzar ONG i entitats, a més d’impulsar reformes legals que reverteixin els drets de les dones i persones LGTBI. Però Vox va més enllà que el PiS polonès i el Fidesz de Viktor Orbán i vol canviar el marc constitucional per tornar a l’Espanya uniforme. És només el soci necessari d’Alberto Núñez Feijóo per arribar al govern d’Espanya. Però no ens enganyem. No només molts votants del PP comparteixen part del que proposa Vox per eliminar els enemics interiors. També ho comparteixen alguns dels seus dirigents, com la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso.

 

 

Perquè dic que Aliança Catalana de Sílvia Orriols , que ha guanyat le eleccions municipals a Ripoll, és ultradreta

 

Debat a 4 al Fax de 8TV amb la cap de llista de Ripoll per Aliança Catalana, Sílvia Orriols.

Intervenció als Matins de de TV3 explicant què és Aliança Catalana de Sílvia Orriols, el partit independentista contari a la immigració que ha guanyat les eleccions a Ripoll

 

Intervenció als Matins de TV3 d'ahir divendres 2 de juny de 2023, explicant què és Aliança Catalana de Sílvia Orriols, que ha guanyat les eleccions a Ripoll. M'entrevista Marta Carreras.