Ahir dissabte 18 de maig, va tenir lloc el sopar tertúlia sobre la novel·la "Amor a la carta" al Cafè de l'Abadia de St. Joan de les Abadesses en el marc dels actes previs del 1r Certamen de Cartes d'Amor, organitzat pel Cafè de l'Abadia i la Regidoria de Cultura de St Joan.
Jose Alguacil, impulsor del certamen, Jordi Vilarrodà, jo mateix, i Maite Gallifa que llegí 3 de els cartes.
Informació al 9 Nou de divendres 24:
Hi van assistir 25 persones i abans de sopar, a les nou del vespre, Jose Alguacil, del Cafè de l'Abadia, i impulsor del certamen va explicar perquè s'havia decidit a fer el concurs al que superant les expectatives s'han presentat més de 200 cartes. Segons Alguacil tot va començar mig en broma quan un dia li va dir al carter, fart que només li portés factures, si li portava alguna carta d'amor (clica). Algualcil explicà que fins i tot Correus ha fet un segell de curs legal sobre el certamen (clica per llegir-ho).
Tot seguit Jordi Vilarrodà, cap de Cultura de El 9 Nou, va presentar-me destacant el pas del treball periodístic en la faceta d'articles i reportatges sobre política internacional i drets humans o en llibres com "Xenofòbia a Catalunya", al de la narrativa amb un registre totalment diferent. Sense desvetllar els girs inesperats que hi ha a la història, ambientada a L'Hospitalet de Llobregat, Esplugues, el municipi imaginari de Puig d'Empordà i Sarajevo els anys 1996-97, va comentar l'inici de la història de com un en Joan, el protagonista, un carter que ha canviat de ruta de repartiment a L'Hospitalet, es mostra estranyat de que arribin periòdicament cartes a una casa que s'ha enderrocat a nom d'un tal Andreu Roca i de remitent només hi posi "Olga". Cartes que, en no tenir adreça per retornar, van a unes saques que al cap dels temps es destrueixen. Vilarrodà explicà com el carter, en veure que són cartes manuscrites, un dia n'acabarà obrint una iniciant una cerca obsessiva d'aquesta misteriosa Olga. Comentà la trama i el fet que tant els protagonistes principals, com els secundaris resultaven molt humans i molt propers i com la història enganxava amb una narrativa àgil. També apuntà alguns possibles paral·lelismes entre el protagonista masculí i l'autor i si Puig d'Empordà podia tenir semblances amb Moià.
Jo vaig explicar el procés de creació de la novel·la, que de fet, la vaig escriure abans que "Xenofòbia a Catalunya", i vaig destacar l'agrat que m'acompanyés -és qui va fer les fotos que poso- la Montse Rius Almonyer, de Sant Joan de les Abadesses -no som família!- amb qui vaig coincidir fa anys a l'Aula de Lletres i l'Escola de Literatura de l'Ateneu Barcelonès. Vaig parlar del fet que les noves tecnologies han fet perdre el valor de la carta manuscrista, el plaer d'escriure-la, enviar-la, i l'espera de la resposta. Vaig fer esment que en un carta, i més si és d'amor, es poden dir coses d'una tirada, ben tramades, sense interrupcions, i amb la mesura que permet redactar-la poc a poc.
Per fer més amena la presentació la meva bona amiga, Maite Gallifa, que ha seguit el llarg procés de construcció d'aquesta novel·la, va llegir les tres primeres cartes de l'Olga que en Joan, el carter, obre, i faran que inici la cerca d'aquesta Olga que enyora l'Andreu i lamenta no haver salvat la relació. En aquest punt es va començar a sopar, i cap a les onze de la nit, a l'hora dels cafès es va fer una tertúlia sobre el valors de les cartes d'amor, sobre si havien o no estat substituïdes pels mails i sms, o com aquests nous formats digitals es perdien amb el temps o l'avaria de l'ordinador o mòbil, o mort de la persona sense desvetllar la contrasenya, mentre les cartes d'amor en paper, sempre perduraven.
Alguacil va explicar algunes de les cartes rebudes, algunes escrites fa molts anys i enviades al concurs pels seus autors o destinataris, o els seus nets, molts anys després, parlant d'amors prohibits o impossibles, recollint paraules no dites cara a cara en el seu temps; cartes moltes reals, d'altres potser fetes exprés pel certamen. En el colloqui Vilarrodà em demanà també que parlés una mica del contingut de "Xenofòbia a Catalunya". Passades les 12 de la nit alguns anàrem a fer un copeta a un altre bar de St Joan. Jo com havia de conduir fins Centelles i Moià, em vaig haver de resignar amb una cocacola. El dissabte vinent hi haurà un nou sopar tertúlia amb una grafòloga que explicarà com les lletres i la cal·ligrafia diuen molt dels seus autors, o de si el que s'escriu és cert o pot ser fals. El 15 de juny es farà el sopar d'entrega de premis i probablement les cartes seran publicades.
Informació d"Amor a la carta" i el certamen de cartes a La Vanguardia
ON TROBAR "AMOR A LA CARTA". A Barcelona la tenen segur a La Casa del Llibre de Passeig de Gràcia
FRAGMENT DEL CAPÍTOL SEGON:
Fragment del capítol segon:
...Cada matí, només arribar a correus, classificava encuriosit
les cartes cercant-ne una de nova, mentre em retreia no haver obert les
anteriors. Més tard, quan en fer el repartiment passava pel descampat ple de
bassals del carrer Cartago, on abans hi havia aquelles torres, em preguntava
per quins set sous les continuava enviant allà, em preguntava per què escrivia
a l’Andreu, em preguntava què se n’havia fet. Uns dubtes que no s’acalaririen
uns dies més tard quan va arribar a les meves mans una segona carta.
Dimarts, 5 de novembre de 1996
Hola, Andreu,
Avui he anat a sopar al restaurant xinès que tant ens agradava. Aquell on havíem anat
tantes vegades, aquell on després de repetir-me que allò no tornaria a passar,
que mai més no em tornaries a fer mal, em vas demanar perdó i jo et vaig
prometre que estaria sempre al teu costat per ajudar-te. Moltes vegades m'hi
havia aturat al davant, però fins avui no he estat capaç d’entrar-hi. Una força
superior m'ho impedia; la por de trencar els nostres records, el ressò encara
present de les teves paraules, esdevenien un mur més fort que la meva voluntat.
En
traspassar la porta, han sonat les campanetes. Te'n recordes? Que en són de
boniques! No estava ple, només hi havia vuit o deu persones. Taula només per
un, senyora? m'ha preguntat la cambrera, com si es recordés de tu, com si notés
la teva absència. M'ha acompanyat fins a la
taula del racó, sota el quadre del riu, els cedres i les barques, la nostra
taula, la de sempre. He rellegit el meú de nit dues vegades. Amanida xinesa, arròs amb gambes i verdures, pollastre
al curry i vi rosat, he triat. M'havia assegut de cara a la porta, però, cada
vegada que s'obria, quelcom se'm movia per dins, com si esperés la teva
arribada. Encara no m'havia pres la meitat de l'amanida, quan se m'ha fet un
nus a l'estòmac. Llavors m'he canviat de cadira, de cara a la peixera, en el teu lloc. M’ he begut d'un
glop mig got de vi, he tancat uns instants els ulls i he recordat allò que em
vas dir quan pensaves que potser em deixaries, que calia que continués sempre
endavant. He reprimit les ganes de plorar i m'he
limitat a observar l'anar i venir, pausat però constant dels peixos; aquells
peixos vermells que deies que podien viure seixanta o setanta anys, que
envellirien amb el nostre amor.
Quan m'han portat el segon plat m'he adonat
que em mancava alguna cosa. He anat a la màquina i he comprat un paquet de
tabac. He encès una cigarreta. Només he fet
quatre o cinc calades, jo continuo igual, gairebé no fumo, ja ho saps.
El que m'agrada és l'olor i la dansa del fum i mentre es consumia lentament en
el cendrer, mentre la seva aroma es fonia amb les olors de las gambes, les
verdures i el curri, l'angoixa que em premia l'estòmac s'ha anat esvaint.
Tu
no hi eres, i l'ampolla de vi per a mi sola ha estat massa. M'ha pujat una
mica. Si t'hagués tingut al meu costat hauria rigut, potser hauria deixat anar
algunes d'aquelles bestieses tan meves, però la melangia de tu, l'enyorança
d'un passat al que m'agafo, m'ha envaït dolçament sense fer preguntes, sense
necessitat de respostes.
No
m'he acabat el pollastre. Faltaves tu i no t'has pres el que sobrava. Després
de postres, gelat de vainilla amb nous, com sempre. He anat al lavabo i m'he
pintat els llavis, com a tu t'agrada. Però, en tornar cap a la taula, m'he vist
reflectida al mirall de darrera la peixera, sola, sense ningú que m'esperés per
picar-me l'ullet o llençar-me aquell petó que jo rebria complaguda.
He
caminat sense pressa fins a casa, mentre em retreia per què et vaig perdre, mentre em retreia els errors que vam
cometre. Tu no has pujat. Estava, millor dit, estic encara, una mica beguda.
Estirada al sofà, m'he descordat la brusa i m'he deixat abraçar per records de
tendresa. M'acaronava i tu et gronxaves pels meus sentiments. T'he esperat en
va, tu no venies. Després
.jpg)
