Amb la decisió d’un jutge de tombar el decret del
 ministre de l’Interior i vicepresident Matteo Salvini, que prohibia als
 vaixells d’ONG entrar en aigües italianes, i el reconeixement per part 
de la Comissió Europea i dels governs d’Espanya i Alemanya que hi ha un 
acord entre sis estats per repartir-se i acollir els 147 immigrants de 
l’Open Arms, s’encarrila aquesta crisi humanitària que va 
començar fa més de dues setmanes. I tot fa pensar que se solucionarà de 
la mateixa manera el destí dels immigrants de l’Ocean Viking, de Metges Sense Fronteres i SOS Méditerranée.
Afortunadament
 s’ha imposat la Convenció Internacional de Dret del Mar, que està per 
sobre del decret de Salvini que penalitza els rescats i el 
desembarcament en ports italians. Però el líder ultradretà ha aconseguit
 marcar l’agenda política i mediàtica d’aquest agost en clau interna i 
externa.
En
 l’actual context preelectoral i de ruptura de la coalició de govern amb
 el Moviment 5 Estrelles, es mostra davant de l’opinió pública italiana 
com el mandatari que, amb la seva negativa a deixar entrar ara l’Open Arms i, a finals de juny, el Sea Watch-3,
 de Carola Rackete, forçant altres estats de la Unió a acollir-los, 
deslliura Itàlia de l’obligació de fer-se càrrec d’aquests immigrants, 
als quals deshumanitza en considerar-los part d’una suposada invasió i 
un perill per a la sobirania, l’estat del benestar i la identitat 
d’Itàlia.
El
 març passat, Salvini va aconseguir que la Unió Europea desmantellés 
l’operació naval de salvament Sofia, en quedar reduïda gairebé a un 
sistema de vigilància aèria amb l’única responsabilitat d’advertir els 
guardacostes libis de les barques que sortien de les seves costes per 
tal que fossin interceptades i retornades a Líbia. I una de les coses en
 què coincideixen els immigrants que han arribat a Europa des de Líbia 
és que, allà, pateixen tota mena d’abusos, també sexuals, no només de 
les màfies que trafiquen amb persones, sinó també dels membres de la 
policia i de milícies d’aquest estat fallit. Pretendre gestionar la 
crisi migratòria i de petició d’asil que arriba des de Líbia com es va 
fer fa quatre anys amb els que venien per Turquia, no és possible, donat
 que Líbia no és un estat, sinó un país fallit. I tampoc es pot aplicar 
la política del pal i la pastanaga amb què Rodríguez Zapatero va 
gestionar la crisi dels cayucos que arribaven a les Canàries 
l’any 2005, per la qual es van signar acords amb el Senegal, Gàmbia o 
Mali, acceptant aquests un nombre de deportacions a canvi d’ajuda al 
desenvolupament i l’obertura d’una via legal de contractacions en 
origen.
Per això el que cal, més enllà d’acords de distribució a la desesperada per a l’Open Arms,
 és que la Unió Europea adopti un mecanisme permanent per a aquestes 
arribades. Lamentablement, amb el creixement del populisme en molts 
països, no sembla que això pugui ser acceptat per tota la Unió.
No
 s’ha solucionat l’acollida dels milers de sol·licitants d’asil que 
estan retinguts en condicions infrahumanes a Grècia, perquè es considera
 vigent el sistema de Dublín, un mecanisme que preveu que l’asil es 
tramiti al primer país que trepitgen.
Confiem, però, que les 
negociacions iniciades entre França, Alemanya, Espanya i altres estats 
europeus per distribuir els immigrants a bord de l’Open Arms hagin fixat algun sistema permanent de repartiment i s’eviti aquest patiment innecessari de persones en alta mar.