Et vaig conèixer, Arcadi Oliveres, l’estiu de 1977 al Casal de la Pau de Barcelona,
que tenia la seu al segon pis del número 26 del carrer Bruc. Era un local on ens
trobaven els grups pacifistes catalans, els objectors de consciència —n’hi
havia una colla empresonats aquells dies al Castell de Figueres—, els seguidors
de Lluís Maria Xirinacs i Captaires de la Pau, el grup d’Amics de la Comunitat
de l’Arca de Lanza del Vasto. I era la seu de l’anomenat Col·lectiu d’Acció No
Violenta dels Països Catalans, CANVI. Un dels seus líders era l’Àngel Colom. El
CANVI era un col·lectiu que, vivint ja les tensions entre independentistes i no
independentistes i, sobretot, entre les diferents maneres de fer, era un pou de
divergències que va portar poc després a la seva desaparició. Masses
contradiccions i diferents punts de vista de persones diverses que, més enllà
de tenir idees pacifistes, creure en la
no-violència i admirar a Luther King,
Gandhi i Joan Báez (quins merders pel concert de la Báez al Palau d’Esports de 1977,
recordes, Arcadi?) feien inviable una línia d’acció comuna entre
independentistes i no independentistes, partidaris de la ruptura i de la
transició tranquil·la, comnistes i anarqusites,seguidors del Partito Radicale
de Marco Panella defensor de l’avortament i era homosexual, i seguidors de la
moral de Gandhi i Lanza del Vasto contraris a l’avortament i als que no entenien
la defensa de l’homosexualitat.
En el CANVI i el Casal de la Pau hi estaven persones com el Vicenç Fisas, l’Aurora
Moreno, el Martí Olivella (que aviat sortiria de la presó de Figueres), la
Lourdes Magent, l’Anna Portella, l’Eugenio Ruesga, el Toni Soler, la Pia
Ferrer, el Francesc Riera, el Lluis Fonollosa,el Saxa la Núria Breu, la Núria Martorell, el Robert Ramos, el
Quim Sicília, el Jaume Codina, el Pepe Beunza i molta, molta més gent que no citaré, perquè me’n deixaria a
molts. I com el CANVI en aquell moment no tenia personalitat jurídica i legal,
el lloguer del local anava a nom teu, Arcadi, i de l’Àngel Colom i el Frederic
Roda.
En Roda no hi era mai per allà i de fet n’estava desvinculat —ell estava a
l'Institut Víctor Seix de Polemologia—. L’Àngel Colom era sense dubte un dels
puntals del Casal de la Pau, però el maig de 1978, en un moment que el CANVI, col·lectiu
promotor del Casal s’enfonsava, va marxar a Suïssa. Un any més tard també deixa
el Casal el Martí Olivella, i desapareix tota la vella guàrdia de l’època Xirinacs-Colom-Olivella,
quedant allà una colla de joves de vint anys entre els que em trobava, i de fet
només tres o quatre col·lectius. Els objectors, el Comitè Antinuclear de Catalunya
que tenien rellogada la seva sala, i els Amics de l’Arca. I a mitges Pax
Christi de tu, Arcadi, que de fet no tenia allà el despatx. I evidentment tu, Arcadi,
eres el nostre referent per continuar amb el local i —quin remei!— confiaves en nosaltres perquè es
mantingués obert aquell pis que legalment anava a nom teu i es pagués el
lloguer. Però eres també el referent de moltes més coses. Ah! I recordo com ens
explicaves els teus viatges a Suïssa amb la Janine i els teus fills. Tu Arcadi
vas ser, també, un dels impulsors de les primeres campanyes d’objecció fiscal
al percentatge de l’Impost sobre la Renda que anava al Ministeri de Defensa.
I amb el Frederic Roda vas ser l’impulsor i ànima de la Universitat per la
Pau de Sant Cugat del Vallès iniciada el 1984, i eres l’home de confiança a Catalunya
del Premi Nobel de la Pau 1980, l’argentí Adolfo Pérez Esquivel. Recordo la
roda de premsa que va fer Pérez Esquivel acompanyat de tu (hi era també el
Francesc Riera?) a Barcelona al Casal de la Pau, el migdia del 25 de març de
1980, en que Esquivel feia una ruta per diverses ciutats europees, promocionant
sense dir-ho la seva candidatura al Nobel que obtindria mesos més tard. I
minuts abans de començar la roda de premsa, Pérez Esquivel s’assabenta de l’assassinat del seu
amic i referent, el bisbe salvadoreny Óscar Arnulfo Romero, defensor de la
teologia de l’alliberament com Pérez Esquivel i com tu, Arcadi.
Però tu, pels qui estàvem moviment pacifistes d’aquella època eres —i ets!—
per sobre de tot un referent ideològic, de persistència i de continuïtat.
Després de marxar tanta gent del Casal de la Pau, hi sorgiren altres
col·lectius com el grup antimilitarista GANVA O GAMBA, i fou la seu del Comitès Anit-OTAN
on vaig tenir el privilegi de conèixer i treballar amb la Gabriela Serra o el Rafael Grasa
Desvinculant-me jo del Casal l’any 1987, vaig seguir coincidint amb tu Arcadi
a Justícia i Pau, on feies un bon tàndem amb el Joan Gomis, i després a tants
altres llocs i tantes campanyes. Ara fa deu o dotze anys ens trobàvem de
vegades, a ara la per mi enyorada COM Ràdio. On coincidíem en tertúlies radiofòniques
i de vegades ens creuàvem als passadissos o entrant i sortint de l’estudi els
dijous que jo tenia la secció Conflictes del Món, al Tots per Tots del Siscu
Baiges i Ramon Company. I recordo que un dia, entrant o sortint de l’estudi em
vas explicar amb tota normalitat i gens amoïnat l’evolució de les teves malalties.
Crec que l’última que vam parlar va ser fa tres anys al Parlament de Catalunya el 17 d'abril de 2018 quan et van lliurar el premi Constructor per la Pau, on rebies un reconegut i merescut reconeixement rodejat d’amics i d’abraçades.
Rep, ara que no podem fer abraçades, aquestes ratlles desordenades escrites a corra cuita (segur que
demà quan el rellegeixi hi trobaré errades i m’adonaré d’haver-me oblidat de
moltes coses i molta gent) com la més sentida de les abraçades.
Xavier Rius Sant
Pots enviat el teu missatge a l'Arcadi en aquest enllaç
Fotos de dia que et van lliurar el Premi Constructors de la Pau a Parlament
