"Encara que es pugui formar aquest govern de
transició, l'escull final a la pau és la certesa que tenen Al-Assad i els caps alauites que, encara que en l'acord que s'arribi es
garanteixi la seva retirada pacífica, l'autonomia per a la regió alauita
de Latakia, res impediria que al cap d'uns anys, en nom de la
justícia universal i de la no-prescripció dels crims contra
la humanitat, siguin detinguts i condemnats".
El Punt Avui, 31 de desembre de 2015
El Punt Avui, 31 de desembre de 2015
Sembla que amb la resolució del Consell de
Seguretat del 18 de desembre per posar fi a la guerra de Síria, les
diferents potències i països allà enfrontats –els Estats Units, Rússia,
Turquia, l'Iran, l'Aràbia Saudita, Qatar i la Unió Europea– han arribat a
la conclusió que cal anar plegats i tots han de cedir per posar fi a
una guerra i un èxode de refugiats que perjudica tothom. Posar fi a la
guerra és imprescindible per aturar Estat Islàmic, que té allà el seu califat, des d'on amenaça Occident, Rússia, l'Iran i les monarquies petrolieres.
La
resolució 2254 del Consell de Seguretat estableix que es reuneixin
totes les parts, excloent Estat Islàmic i el Front Al-Nusra –franquícia
siriana d'Al-Qaida–, es formi un govern de transició i, en un termini de
divuit mesos, se celebrin eleccions. Això significa que Turquia haurà
de deixar d'ofegar els kurds sirians, tot i que la creació d'una regió
autònoma kurda vagi en contra dels seus interessos. Significa que Rússia
ha de deixar de bombardejar els grups sunnites armats no vinculats a
Estat Islàmic i a Al-Qaida. Significa que Qatar i l'Aràbia Saudita han
de deixar de finançar els grups insurgents. I també que Hezbol·là i
l'Iran han de deixar de lluitar a Síria, tot i que, paradoxalment, han
estat els més eficaços defensors de
la minoria cristiana.
la minoria cristiana.
L'evacuació
i l'intercanvi de civils i combatents sunnites i alauites, feta el 27
de desembre gràcies a l'acord entre Hezbol·là, l'exèrcit sirià i les
milícies sunnites, que ha permès evacuar cap al Líban i Turquia 800
persones, és una mostra de la voluntat de les parts a cooperar.
La
resolució, i l'acord polític amb què es va aprovar, ja no planteja la
retirada immediata de Baixar al-Assad ni exigeix la seva absència en el
govern de transició. Però després de més de quatre anys de guerra i de
destrucció de la societat siriana, es fa difícil imaginar com s'hauria
de formar aquest govern.
L'abril del 2011 Al-Assad va reprimir a
sang i foc les protestes en demanda de democràcia. I els grups armats
laics o multiconfessionals del primer any de guerra van ser arraconats
per milícies islamistes controlades per les monarquies petrolieres, tot i
que aquestes es van veure superades pel Front Al-Nusra i, després, per
Estat Islàmic, mentre les tropes d'Al-Assad cometien tota mena de crims
de guerra.
Però, encara que es pugui formar aquest govern de
transició, l'escull final a la pau és la certesa que tenen Al-Assad i la
resta de caps alauites que, encara que en l'acord que s'arribi es
garanteixi la seva retirada pacífica, l'autonomia per a la regió alauita
de Latakia, res impediria que al cap d'uns quants anys, en nom de la
justícia universal i de la no-prescripció dels delictes de crims contra
la humanitat, siguin detinguts i condemnats. Encara que Al-Assad
s'exiliés a Rússia o a l'Iran, aquests països canviaran. I sigui en el
marc del Tribunal Penal Internacional, en el de les lleis sirianes o en
les del país on s'exiliessin, Al-Assad i els seus saben que probablement
acabaran a la garjola. Per paradoxal que sigui, el gran avenç de la
universalitat de la persecució dels crims contra la humanitat i el
genocidi, que està per sobre de qualsevol amnistia i pacte polític d'una
transició, pot ser l'escull per aconseguir la pau. I atès que resulta
impensable substituir l'administració i l'exèrcit sirià per una força
internacional, sense Al-Assad no hi haurà ni pau ni transició.
Xavier Rius, periodista
