Ni DEMOCRACIA NACIONAL NI CAP ALTRE GRUP CONVOCA AQUEST 12 D'OCTUBRE A MONTJUÏC. Es feia allà des de l'any 2002 per evitar incidents a Sants i només es va suspendre durant la Covid. Tampoc es fa l'acte de Somatemps, DENAES i Vox a Colom. L'únic grup ultra espanyolista que està ara en expansió a la dreta de Vox és Núcleo Nacional sorgit de les protestes de Ferraz.

 

Imatge de la manifestació de 12 d'octubre de 2023 a la que només hi van participar un centenar de persones

Si cap grup no agafa el relleu a última hora, aquest 12 d'octubre no es farà a Barcelona l'acte ultra de commemoració del Dia de la Hispanitat i d'homenatge a la bandera que des de l'any 2002 (o va ser el 2001?) es feia a la Plaça Sant Jordi de Montjuïc, de vegades amb una manifestació prèvia des de Plaça Espanya o des del Paral·lel. El 2020 i 2021 no es va fer o va ser molt reduït a causa de les restriccions per la Covid. 

Imatge de l'acte del 12 d'octubre de l'any 1988 quan es feia a la Plaça dels països Catalans a Sants

Des de 1983 fins el 1999 l'acte ultra es celebrava a la Plaça del Països Catalans a Sants, i en ocasions acabava amb greus aldarulls, fos per que grups de caps rapats anaven després fins al centre de Barcelona agredint a vianants, fos per que grups antifeixistes o llibertaris volien confrontar-se físicament amb els ultres. Els primers anys ho convocava l'Asociación Nacional de Excombatientes (de la Guerra Civil), grups com Juntas Españolas (creat després de la dissolució de Fuerza Nueva) i més tard l'Alianza por la Unidad Nacional de Ricardo Sáenz de Ynestrillas. I per evitar incidents, destrosses i agressions l'acte es va traslladar l'any 2002 a Montjuïc a la Plaça Sant Jordi. 

Imatge de l'acte i manifestació a Montjuïc de 2013

Agafant cada any Democracia Nacional de Manuel Canduela, i La Falange-FE de Manuel Andrino, l'octubre de 2013 la celebració ultra va viure el seu moment més àlgid en celebrar-se dies després de l'atac de Blanquerna, amb la presència de bona part dels seus autors. I de fet serviria per presentar la coordinadora La España en Marcha que estaria formada per Democracia Nacional, Alianza Nacional, La Falange-FE, Movimiento Católico Español i l'efímer Nudo Patriota. No obstant aviat sorgiren discrepàncies entre alguns dels seus líders com Pedro Pablo Peña i Manuel Canduela. Canduela abandonaria la militància el 2018, i Alianza Nacional de Pedro Pablo Peña deixaria de participar en l'acte. Peña moriria d'un càncer fulminant el passat mes de juliol. Ple que fa a La Falange-FE de Manuel Andrino acordaria la unitat d'acció, també electoral amb Falanges Española de la JONS de Norberto Pico. Precissament Falange Española de las JONS aquests anys no es manifestava a Montjuïc sinó a la Plaça Catalunya amb Societa Civil Ctalana, Somatemps, el PP, Plataforma per Catalunya, Vox  i Ciudadanos. Tampoc es farà l'acte i ofrena floral de Colom que Somatemps, DENAES, Vox i ex legionaris feien al peu del momument. Així doncs l'única manifestació serà la de Passeig de Gràcia convocada  per catalunya Suma, DENAES, Espanya i Catalans i altres grups similars amb la presècia de grupls folclòrics llatinoamericans.

Democracia Nacional, partit que els últims anys portava el pes de l'organització de l'acte, i que va convocar un acte el passat 11 de setembre a Barcelona per intentar refer el partit a Catalunya,   ha renunciat que convocar-lo i organitzar-lo . Ara fa un any, només hi van participar un centenar de persones, no hi va participar La Falange, mentre alguns habituals eren amb Vox a l'acte que feia al monument de Colom.  Amb Democracia Nacional gairebé sense militants a Catalunya que han patit reiterades condemnes judicial i algun d'ells com Antonio Castellón es ara la presó, i desapareguts altres grups com el Grente Nacional Identitario-Partido Nacional Socialista Obrero Español i l'efímer Bastión Frontal, ara l'únic grup ultra d'aquest espai extraparlamentari més enllà de Vox que està creixent és Núcleo Nacional, el líder dels qual sempre apareix encaputxat, i que té bones relacions amb España 2000. El grup inicialment es deia Noviembre Nacional i sorgí de les protestes de fa deu mesos contra la amnistía.Un dels militants coneguts de Núcleo Nacional es Enrique Lemus, que alguns anys havia estat a Montjuïc amb DN i La Falange. Núcleo Nacional ha anunciat que vol crear grup i implantar-se a Catalunya. Una de les diferències entre Núcleo Nacional i Democracia Nacional és que aquesta última és pro russa, mentre el Núcleo Nacional és pro Ucraïna i el Batalló Azov.

                       

Enrique Lemus, habitual als actes del 12 d'octubre a Montjuïc ara està a Núcleo Nacional, grup en expansió que veurem si és només un bolet de temporada com el ja desaparegut Bastión Frontal. A sota Lemus a la presentació de Núcleo Nacional a València el passat 21 de juliol.

  

La Rana Baneada, encaputxada, i Enrique Lemus

De nuevo el Frente Atlético, con la complicidad del club. Lo significativo de estos grupos es que pese a que se les expulse de los estadios, sus líderes reclutan a los "cachorros" para que realicen actividades lucrativas delictivas extradeportivas

Los lamentables incidentes ocurridos en el estadio Meropolitano durante el derbi madrileño con el lanzamiento de objetos, insultos racistas y la libertad con la que acuden encapuchados al estadio algunos miembros del Frente Atlético, han puesto sobre la mesa la evidencia que mientras otros clubs han expulsado de sus estadios a sus hooligans violentos y ultras, el Atlético de Madrid, su directiva, su entrenador y algunos jugadores, continúan siendo complacientes con ellos.

El Frente Atlético se creó en 1982, llamado inicilamente Brigata Rossibianca que se nutría de jóvenes ultraderechistas procedentes de Fuerza Nueva, la OJE, el antiguo Frente de Juventudes, en un momento que era habitual que jovenes neonazis de otros equipos como el Barça o el Madrid, controlaban estas peñas juveniles de seguidores que recibían entradas gratis por parte de las directivas, disponían de local dentro del estadio para guardar sus pancartas, y los clubs ponían autocares a su dispisción para los desplazamientos. Pero mientras Joan Laporta sacó del estadio a los Boixos en 2003, y unos años más tarde hizo lo mismo con los Ultras Sur el Madrid, ello no ha ocurrido con el Frente Atlético. 

Los peores episodios de la acción del Frente Atlético son el asesinato por parte de miembros de su facción Bastión, que apuñalaron el 8 de diciembre de 1998 al joven vasco Aitor Zabaleta en las inmediaciones del estadio Calderón poco antes de un partido de la Copa con el Real Sociedad, y la muerte junto al Manzanares de Francisco Javier Romero Taboada, Jimmy, miembro de los Suaves del Riazor Blues, el 30 de noviembre de 2014. Pese a ello el Frente Atlético continuó con su venta de merchandising, su web activa y facilidades para obtener entradas y presencia en el estadio. Sufrió diversas escisones, como la de los Suburbios Firm liderados por un conocido ultra, el Ratilla, algunos de ellos vinculados al desaparecido Hogar Social Madrid. Y algún ex miembro del Frente Atlético, como Antonio Menéndez, "El Niño", acabó liderando su grupo rival, los Ultras Sur. 

Evidentemente expulsar a los holigans del estadio, como ocurre con los Boixos, no puede impedir que se produzcan reaparciones esporádicas de los mismos sobretodo fuera de los estadios y cuando el equipo juega fuera de casa y que continuen surgiendo nuevas mutaciones de los Casuals de los Boixos Nois, que formados por los de siempre y por ultras de otras procedencias reclutan cachorros para sus actividades delictivas extradeportivas. Lamentablemente en este momento, pese a que los Boixos Nois no pueden entrar al menos en grupo al campo del Barça, se está produciendo un repunte de los mismos, sobretodo en los desplazamientos fuera de casa como ocurrió al final de la temporada pasada en París en la eliminatoria de la Champions en la que dos miembros del grupo realizaron el saludo fascista y gestos racistas, lo que ha motivado una sanción para el Barça. Y la llegada hace dos meses de un nuevo entrenador, Hansi Flick, de nacionalidad alemana ha motivado que los Boixos hagan públicamente exaltaciones nazis o supremacistas del mismo, dado el origen germánico de este.

Más preocupante es la situación de los Ultras Sur, que pese a ser alejados o arrinconados en el estadio, continuaban con sus acciones delictivas extradeportivas como extorsión, narcotráfico, palizas por encargo o la comisión de homicidos. Y pese a haber aparentemente pasado página de su vida violenta anterior, algunos de ellos como Óscar del Pino, reaparecen. Algo similar a lo que ocurrió con el catalán Genís Vila Pujol, ex Ultras Sur y ex Brigadas Blanquiazules, que tras salir en libertad  tóricamente reinsertado tras cumplir media condena por el caso Stroika, recabó en los Boixos Nois y Casuals y sus actividades también de extorsión, robo de drogas a narcotraficantes o palizas por encargo.  Esperemos que ahora el Comité de Competición, el Ministerio del Interior y las otras autoridades deportivas obliguen al Atlético de Madrid y a su presidente, Enrique Cerezo, a tomar medidas drásticas. Y ello se aplique también con otros grupos como el malagueño Frente Bokeron.

Desitja Sílvia Orriols que li facin moció de censura, per poder centrar-se en el Parlament? Publico a El 9 Nou

 

Xavier Rius Sant, El 9 Nou dilluns 30 de setembre de 2024

Aquest setembre, un cop el Parlament ha començat a funcionar amb normalitat i s’han posat en marxa les diferents comissions, s’ha publicat que a la majoria de comissions ha quedat buida la cadira del diputat del Grup Mixt que hi havia d’assistir. Recordem que molta de la feina dels parlaments no es fa en les sessions plenàries sinó en les comissions. En començar la legislatura la CUP, que va baixar a només quatre diputats, i els dos d’Aliança van quedar integrats en el Grup Mixt, cosa que els obligava a repartir-se les comissions a les quals assistirien i els temps de paraula en els plens, més enllà de repartir-se també diners i assessors i compartir espais. Però donat l’antagonisme entre els dos grups, el Parlament va modificar el reglament per tal que la CUP formés el seu propi. Canvi que va tenir la irònica resposta en el ple de Sílvia Orriols dient: “Senyores de la CUP, no fugin esperitades del Grup Mixt, que juntes ens ho passarem d’allò més bé!”.

Però ironies a part, això ha significat que els dos diputats d’Aliança, Ramón Abad, de Lleida, i Orriols, de Ripoll, han d’assistir a totes les comissions. En legislatures passades quan la CUP o el PP només tenien tres diputats, que per cert es dedicaven exclusivament a la cambra catalana, era habitual que un mateix diputat hagués d’estar alhora a dues o tres comissions i anés entrant i sortint d’una i l’altra per exercir el seu torn de paraula i ser a les diverses votacions. I la realitat és que Sílvia Orriols, que sí que intenta assistir a tots els plens del Parlament i aprofitar els seus minuts per abocar un discurs xenòfob, encara que el que es parli no tingui res a veure ni amb immigració ni amb seguretat –recordem la rèplica relativa a les sancions de l’Agència Catalana de l’Aigua que ho va barrejar amb el fet que s’omplien les piscines a les presons catalanes–, donat que és alcaldessa i presideix l’equip de govern més minoritari de totes les capitals de comarca catalanes i més a més no té possibilitat de amb el seu propi cotxe plantar-se de Ripoll a la Ciutadella en 90 minuts, se li està fent molt difícil complir amb la seves responsabilitats parlamentàries. Per més que certament és llevi a les 5 de la matinada cada dia, no té el do de la ubiqüitat.

A Orriols, de qui discrepo en gairebé tot, li reconec una virtut: que habitualment no enganya. I en el ple de constitució de la cambra catalana del 26 de juny, afirmà que havia aconseguit allò que anhelava, el micròfon, l’altaveu del Parlament. Rectifico, sí que va enganyar o mentir una vegada, declarant després de prendre possessió de l’alcaldia que no repetiria el que ella creia que era un error que van fer anteriors alcaldes de Ripoll com Jordi Munell i Eudald Casadesús de ser a la vegada alcaldes i diputats, per la dedicació que exigia la batllia. I mentre aquests dos eren alcaldes amb un equip de govern format per més regidors, cosa que els permetia fàcilment delegar i, sobretot, eren diputats del primer o segon grup més nombrós de la cambra, pel que no havien d’anar a totes les comissions. Aquesta no és la situació ni del grup municipal d’Aliança a Ripoll, amb només sis regidors, ni del Grup Mixt al Parlament, amb només dos diputats.

Com sabem, el ple municipal de gener va tombar els pressupostos de l’Ajuntament de Ripoll per al 2024, i dimarts passat per 11 vots contra 6 Orriols va veure com li tombaven el pla de sanejament econòmic. Com li van dir regidors d’altres grups, el que ha de fer el govern municipal és presentar i pactar un pressupostos per al proper any, i resulta evident que en l’actual context de manca de voluntat d’entesa els hi tornaran a tombar.

L’actual legislació municipal ja preveu un mecanisme per tal que equips de govern que estan en minoria aprovin en segona volta els pressupostos. Un mecanisme al qual han acudit a Barcelona Trias, Colau i també Collboni quan estaven en minoria. Un cop t’han rebutjat els pressupostos demanes la confiança del ple municipal, i si no te la donen els grups de l’oposició tenen un mes per presentar una moció de censura vers l’alcalde amb una proposta de candidat alternatiu. I la llei fixa que si aquesta moció no es presenta o en cas de presentar-se fracassa, els pressupostos queden aprovats automàticament. Colau, Trias i Collboni ho van fer, ja que sabien que era improbable un pacte entre Ciutadans i Vox amb Esquerra i CUP per proposar un candidat i un programa comú. Però Orriols al gener no ho va fer perquè era com demanar a la resta de grups que acabessin amb les diferències que van impedir un govern majoritari el juny de 2023 encapçalat per Chantal Pérez o Manoli Vega.

Ara que plega Vega de regidora, s’està especulant si Junts, ERC, el PSC i la CUP es posaran d’acord per fer una moció de censura a Sílvia Orriols. I penso que en el fons la mateixa Orriols ho desitja. Ja que si la moció de censura hagués vingut incitada per ella mateixa quan li van tombar el pressupostos, ella hagués reconegut el seu fracàs, ara serien la resta de grups, “els del processisme i el 155”, que la farien fora. Podria victimitzar-se i sobretot dedicar més temps al Parlament que, com diu, és l’altaveu que desitjava per fer créixer el seu projecte amb el qual creu que salvarà Catalunya. De fet, crec que el seu subconscient la va trair al ple del dimarts 24, i en un moment de rifi-rafe va exclamar: “Jo encara soc l’alcaldessa de Ripoll!”, com si ja tingui assumit que aviat, per sort també per ella mateixa, deixarà de ser-ho. Personalment penso que tot i aquesta victimització que ella sacsejaria ja ha arribat l’hora de fer-ho, perquè ni Ripoll ni cap municipi pot passar-se quatre anys sense pressupostos. Però si Orriols acaba sent apartada de l’alcaldia, si us plau que no passi com a Badalona amb Xavier García Albiol. Que la incapacitat d’entendre’s dels altres grups va provocar que Albiol tornés per la porta gran amb majoria absoluta.

Llegir a El 9 Nou

I després de destruir mig Líban, què vindrà? Analitzo al Triangle l'ofensiva israeliana al Liban amb la mort de Hassan Nasral·là

 

Xavier Rius Sant, El Triangle diumenge 29 de setembre de 2024

“On són els milions d’àrabs?On és el poble àrab? On és la ira àrab? On és la sang àrab? On és l’honor àrab? Déu és amb nosaltres, més fort i més gran que els fills de Sió. La nostra sang vermella és verda amb el gust de llimona. El foc de les revolucions no crema, som els vencedors”. Així diu la lletra d’una de les cançons més populars del Líban, “On són els milions d’àrabs?” composada per la cantant cristiana Julia Boutros. Cançó que si veiem els vídeos dels seus concerts d’aquests anys a Beirut o a la ciutat de Tir, posava en peu a milers de persones de totes les creences. Des de dones amb el vel islàmic a dones amb samarretes escotades. Homes i dones xiïtes, sunnites, cristians i drusos vibraven, cantaven i ploraven en els concerts. Una altra de les cançons de Boutros és “Ahibaii” que significa “Estimats meus” que composà el 2006 quan Israel es retirà derrotat del Sud del Líban. Cançó que recull el text d’una carta de Hassan Nasral·là als combatents d’Hezbol·là. I Boutros fa onze mesos es va manifestar reiterades vegades en favor del palestins de Gaza i contra la política d’Israel.

Aquestes dues cançons composades per una cristiana, mostren la complexitat del Líban i del conflicte contra tots que protagonitza Israel. I és que un dels motius pel qual Hamàs va desafiar Israel el 7 d’octubre saltant i trencant el mur en que se’ls recloïa a Gaza, acció en la que exerciren una violència i cometent uns crims que no justifico, pretenia cridar l’atenció del món àrab i islàmic que des del Marroc a l’Aràbia Saudita, amb el Acords d’Abraham impulsats per Donald Trump, enterraven la possibilitat d’un estat palestí mentre Netanyahu amb el seu govern de colons i racistes d’extrema dreta, com el ministre de Seguretat, Itamar Ben-Gvir, expandien més i més els assentaments a Cisjordània on ja hi viuen 700.000 colons. Creixement que s’ha accelerat aquest últim any amb la impunitat que els dona la guerra de Gaza. Hamàs, el 7 d’octubre, també pretenia mostrar la vulnerabilitat de la superioritat tecnològica i militar d’Israel, demostrant amb el salt del mur que el problema palestí no se soluciona tancant dos milions de persones darrera un mur, sistemes electrònics i una metralladora cada dos cents metres.

El Líban té una extensió més petita que la província de Lleida, Cisjordània menys que la de Girona, i Gaza té només 365 km quadrats, una mica menys que el Maresme. Poc territori per massa conflictes. Massa conflictes i un estat, Israel, que en nom de l’Holocaust i de les Escriptures de la Torà i la Bíblia, es creu legitimat per cridar a tots aquells ciutadans del món que argumentin que tenen un avantpassat jueu que tenen dret a instal·lar-s’hi i arrabassar un tros més de terra als palestins.

Els àrabs certament s’oposaren a la creació d’Israel i alguns estats hi lluitaren en contra en les guerres de 1948, 1956 i 1967. Però, després de ser derrotats, abandonaren la causa del poble palestí. I aquests últims anys, en el context de la rivalitat entre la monarquia sunnita saudita i la República islàmica xiïta de l’Iran, Israel i Aràbia Saudita forjaren aquesta aliança buscada per Netanyahu i beneïda per Donald Trump.

Hamàs i la Yihad Islàmica de Gaza formen part amb els huties del Iemen, les milícies xiïtes de l’Iraq, el règim sirià i, sobretot la República islàmica de l’Iran, de l’Eix de Resistència contra Israel, que també rivalitza amb Aràbia Saudita pel lideratge dels musulmans d’arreu del món. I, superat el fracàs de la intel·ligència i la capacitat de resposta israeliana el 7 d’octubre passat, Netanyahu ha volgut aprofitar aquest conflicte per recuperar la seva superioritat tecnològica i militar, sempre amb l’ajuda milionària de Washington i Joe Biden, advertir a uns i decapitant a altres. No només ha demostrat la seva capacitat de matar caps militars i polítics d’aquest eix, començant pel líder de Hamàs, Ismail Haniya a Damasc, Teheran, Beirut o Bagdad, sinó que una setmana després de desmantellar el sistema de comunicacions d’Hezbol·là amb l’explosió de walkie talkies i busques, ha matat al líder del partit i milícia xiïta, Hassan Nasral·là. I tot fa pensar que el proper pas potser serà, ara sí, una invasió terrestre del sud del Líban, més enllà del riu Litani. Però a diferència de 1982, quan va envair aquest país arribant a Beirut, ara Israel no té aliats cristians com les falanges maronites que li van fer la feina bruta de les matances de 3.500 civils als camps de refugiats de Sabra i Xatila. El 1982 expulsà l’OLP amb milers de combatents i a Iàsser Arafat que s’exilià a Tunis. Però no pot expulsar ni matar als milers i milers de xiïtes i no xiïtes libanesos que rebutgen Israel.

No crec que el líder Suprem de l’Iran, Ali Khamenei tingui cap interès d’embrancar-se en una guerra total amb Israel. Però Benyamin Netanyahu necessita una guerra sense data d’acabament per evitar anar a la presó per les causes que té pendents i fer callar les protestes que es feien contra ell als carrers de Tel Aviv, Haifa i Jerusalem. Vol continuar amb una destrucció sense treva dels seus enemics libanesos i també dels palestins de Gaza i Cisjordània, que pels set cents mil colons de Cisjordània, els sionistes religiosos i els ultres d’extremadreta del partit Poder Jueu d’Itamar Ben-Gvir són gairebé com sub-humans o individus que no han entès que per voluntat de Déu han de marxar d’aquell Gran Israel que creuen que els pertany.

Evolucioni com evolucioni l’ofensiva israeliana al Líban, sigui amb la invasió, sigui eternitzant els bombardejos, aquesta destrucció no ajudarà gens a recosir el país que per les divisions dels dos blocs, el conegut com del 8 de Març, amb el del 14 de Març, amb el paper de Síria com a discòrdia, porta dos anys sense president i amb un govern interí. Per que encara que és cert que part de la població del Líban, sobretot sectors dels cristians i dels sunnites discrepaven de Hassan Nasral·là, el país no estarà millor després de la destrucció a la que volen sotmetre’l Netanyahu i els caps de l’exèrcit. Un exèrcit que podrà guanyar aquestes guerres i matar milers de combatents i deixar-los sense coets per llençar cap Israel, però genera i multiplica un odi en les futures generacions que augura noves respostes com les del 7 d’octubre.

Leer en castellano en El Triangle

Xavier Rius Sant, periodista, 29 de setembre de 2024

«¿Dónde están los millones de árabes? ¿Dónde está el pueblo árabe? ¿Dónde está la ira árabe? ¿Dónde está la sangre árabe? ¿Dónde está el honor árabe? Dios está con nosotros, más fuerte y mayor que los hijos de Sión. Nuestra sangre roja es verde con el sabor a limón. El fuego de las revoluciones no arde, somos los vencedores». Así dice la letra de una de las canciones más populares del Líbano, «¿Dónde están los millones de árabes?» compuesta por la cantante cristiana Julia Boutros. Canción que si vemos los vídeos de sus conciertos de estos años en Beirut o la ciudad de Tir, ponía en pie a miles de personas de todas las creencias. Desde mujeres con el velo islámico a mujeres con camisetas escotadas. Hombres y mujeres chiítas, suníes, cristianos y drusos vibraban, cantaban y lloraban en los conciertos. Otra de las canciones de Boutros es “Ahibaii” que significa “Queridos míos” que compuso en 2006 cuando Israel se retiró derrotado del Sur del Líbano. Canción que recoge el texto de una carta de Hasan Nasralá a los combatientes de Hezbolá. Y Boutros hace once meses se manifestó reiteradas veces a favor de los palestinos de Gaza y en contra de la política de Israel.

Estas dos canciones compuestas por una cristiana, muestran la complejidad de Líbano y del conflicto contra todos que protagoniza Israel. Y es que uno de los motivos por los que Hamás desafió a Israel el 7 de octubre saltando y rompiendo el muro en que se les recluía en Gaza, acción en la que ejercieron una violencia y cometieron unos crímenes que no justifico, pretendía llamar al atención del mundo árabe e islámico que desde Marruecos a Arabia Saudí, con los Acuerdos de Abraham impulsados ​​por Donald Trump, enterraban la posibilidad de un estado palestino mientras Netanyahu con su gobierno de colonos y racistas de extrema derecha, como el ministro de Seguridad, Itamar Ben-Gvir, expandían cada vez más los asentamientos en Cisjordania donde ya viven 700.000 colonos. Crecimiento que se ha acelerado este último año con la impunidad que le da la guerra de Gaza. Hamás, el 7 de octubre, también pretendía mostrar la vulnerabilidad de la superioridad tecnológica y militar de Israel, demostrando con el salto del muro que el problema palestino no se soluciona encerrando a dos millones de personas detrás de un muro, sistemas electrónicos y una ametralladora cada doscientos metros.

Líbano tiene una extensión menor que la provincia de Lleida, Cisjordania menos que la de Girona, y Gaza tiene sólo 365 km cuadrados, algo menos que el Maresme. Poco territorio para demasiados conflictos. Demasiados conflictos y un estado, Israel, que en nombre del Holocausto y de las Escrituras de la Torá y la Biblia, se cree legitimado para decir a todos aquellos ciudadanos del mundo que argumenten que tienen un antepasado judío que tienen derecho a instalarse allí y arrebatar un trozo más de tierra a los palestinos.

Los árabes ciertamente se opusieron a la creación de Israel y algunos estados lucharon contra él en las guerras de 1948, 1956 y 1967. Pero, después de ser derrotados, abandonaron la causa del pueblo palestino. Y estos últimos años, en el contexto de la rivalidad entre la monarquía suní saudí y la República islámica chií de Irán, Israel y Arabia Saudí forjaron esta alianza buscada por Netanyahu y bendecida por Donald Trump.

Hamás y Yihad Islámica de Gaza forman parte con los huties de Yemen, las milicias chiítas de Irak, el régimen sirio y, sobre todo la República islámica de Irán, del Eje de Resistencia contra Israel, que también rivaliza con Arabia Saudita por el liderazgo de los musulmanes de todo el mundo. Y superado el fracaso de la inteligencia y la capacidad de respuesta israelí el pasado 7 de octubre, Netanyahu ha querido aprovechar este conflicto para recuperar su superioridad tecnológica y militar, siempre con la ayuda millonaria de Washington y Joe Biden, advertir a unos y decapitando a otros. No sólo ha demostrado su capacidad de matar a jefes militares y políticos de este eje, empezando por el líder de Hamás, Ismail Haniya en Damasco, Teherán, Beirut o Bagdad, sino que una semana después de desmantelar el sistema de comunicaciones de Hezbol·lá con la explosión de walkie talkies y buscas, ha matado al líder del partido y milicia chií, Hassan Nasralá. Y todo apunta a que el próximo paso quizá sea, ahora sí, una invasión terrestre del sur del Líbano, más allá del río Litani. Pero a diferencia de 1982, cuando invadió este país llegando a Beirut, ahora Israel no tiene aliados cristianos como las falanges maronitas que le realizaron el trabajo sucio de las matanzas de 3.500 civiles en los campos de refugiados de Sabra y Chatila. En 1982 expulsó a la OLP con miles de combatientes y a Yasser Arafat que se exilió en Túnez. Pero no puede expulsar ni matar a los miles y miles de chiíes y no chiíes libaneses que rechazan a Israel.

No creo que el líder Supremo de Irán, Ali Jamenei tenga ningún interés en enzarzarse en una guerra total con Israel. Pero Benyamin Netanyahu necesita una guerra sin fecha de finalización para evitar ir a prisión por las causas que tiene pendientes y acallar las protestas que se daban contra él en las calles de Tel Aviv, Haifa y Jerusalén. Quiere continuar con una destrucción sin tregua de sus enemigos libaneses y también de los palestinos de Gaza y Cisjordania, que para los setecientos mil colonos de Cisjordania, los sionistas religiosos y los ultras de extrema derecha del partido Poder Judío de Itamar Ben- Gvir son casi como subhumanos o individuos que no han entendido que por voluntad de Dios deben marcharse de aquel Gran Israel que creen que les pertenece.

Evolucione como evolucione la ofensiva israelí en Líbano, sea con la invasión, sea eternizando los bombardeos, esta destrucción no ayudará nada a recoser el país que por las divisiones de ambos bloques, el conocido como del 8 de Marzo, con el del 14 de Marzo, con el papel de Siria como discordia, lleva dos años sin presidente y con un gobierno interino. Porque aunque es cierto que parte de la población del Líbano, sobre todo sectores de los cristianos y de los suníes discrepaban de Hasan Nasralá, el país no estará mejor después de la destrucción a la que quiere someterlo Netanyahu y los jefes de ejército. Un ejército que podrá ganar estas guerras y matar a miles de combatientes y dejarlos sin cohetes para lanzar a Israel, pero genera y multiplica un odio en las futuras generaciones que augura nuevas respuestas como las del 7 de octubre.

Vol Netanyahu que tornin els cotxes bomba i els atemptats suïcides? Analitzo al Triangle les conseqüències dels busques i telefons bombes que Isarel va infiltrar a Hizbul·là

 

                                         

Xavier Rius Sant,   El Triangle, divendres 20 de setembre de 2024

A punt de complir-se un any de l’inici de l’actual conflicte de Gaza que esclatà amb el temerari salt dels milicians de les Brigades Izz ad-Din al-Qassam, braç armat de Hamàs i altres grups palestins, acció ideada per Mohammed Deif, cap militar de Hamàs, i Yahya Sinwar, cap de Hamàs a Gaza, amb la que es produïren 1.200 morts i 250 ostatges, davant l’evidència que tot i els 40.000 morts Hamàs mai no serà destruït, Netanyahu mira cap el nord i amb l’explosió de centenars de mòbils i busques al Líban, sembla que desitja perpetuar una guerra que només si mai no acaba, garantirà la seva supervivència política i personal.

És evident que el desig de mantenir-se en el poder al preu que sigui ha portat massa vegades a un país a la guerra i la destrucció. Tenim l’exemple de Baixar Al-Assad a Síria. Fa catorze anys que va desencadenar una guerra que va provocar centenars de milers de morts i la destrucció de ciutats com Alep. Però Síria ni era un democràcia ni hi havia llibertat d’expressió per denunciar-ho ni aturar-ho des de dins. En canvi Israel, que certament és o era junt amb el Líban una de les poques democràcies del Pròxim Orient, té un líder escollit democràticament que ha abocat el país a una guerra eterna en la que per més que si aconsegueix derrotar algun dia a Hamàs, està generant un dolor del que sorgiran més i més combatents amb l’únic desig d’acabar amb Israel. De poc serveix reconèixer que a Israel hi ha cada setmana mobilitzacions de desenes de milers de persones demanant la fi de la guerra i la seva dimissió, si els més de set cents mil colons israelians que ocupen terres palestines maten amb impunitat cada dia ciutadans palestins als que de manera il·legal segons la llei israeliana els hi arrabassen les seves terres per consolidar el somni sionista del Gran Israel des del Jordà fins el mar. De què serveix repetir que Israel és un democràcia, si l’exèrcit empara els assassinats diaris de palestins i l’ocupació de les seves terres?

Als qui volen el Gran Israel ja els va bé aquest guerra que no acaba per fer fora els palestins de les terres que encara conserven. Netanyahu és un polític que no vol deixar el poder per por d’anar a la presó pels casos de corrupció que pesen sobre ell. I es manté al poder gràcies als partits de l’extrema dreta racista, dels colons i dels ultrareligiosos que volen mantenir els seus privilegis de no haver de treballar ni haver d’enrolar-se a l’exèrcit.

Ara que semblava que la invasió de Gaza tocava a la seva fi en no haver-hi gaire més que destruir i amb Hamàs disposat a acceptar un alto al foc i retornar els ostatges que quedaven amb vida, ataca amb les explosions de mòbils i dels rudimentaris aparells de buscapersones per desestabilitzar el Líban. Un país que no té president des de fa dos anys en acabar el mandat del cristià Michel Aoun i amb uns ministres i govern diguem interí, i una crisi institucional com no l’havia tingut des dels temps de la guerra. Crisi que s’agreujà per la terrible explosió de fa dos anys al port de Beirut que va destruir bona part de la capital en la que només tenen corrent elèctrica aquells que es poden pagar el seu generador privat.

Hizbul·là tot i llençar des d’octubre milers de míssils cap a Israel, ha dit una i altra vegada que aturarà els seus atacs quan acabi de la guerra de Gaza. Israel s’ha mostrat capaç de colpejar a l’eix de Hamàs, Hizbul·là i l’Iran amb accions com l’assassinat a Teheran del líder de Hamàs, Ismail Haniya, i de matar a Beirut al cap militar d’Hizbul·là, Fouad Chokr. Però no pot fer desaparèixer Hamàs. Per això amb un Hamàs debilitat, Netanyahu tensiona ara el Líban amb l’excusa de voler garantir la seguretat dels ciutadans israelians que han abandonat els seus pobles del nord. Però hem de recordar que encara que s’intenti debilitar Hizbul·là persistirà en ser el grup polític i militar més fort i cohesionat del Líban.

Certament ha resultat un cop molt fort la destrucció d’aquesta setmana de la seva capacitat de comunicació, potser com a pas previ a un possible invasió del sud de Líban. Invasió que ja va fer Israel el maig de 1982 amb l’operació anomenada “Pau a Galilea”. Israel no va guanyar aquella guerra i es va haver de retirar del país l’any 2000. Potser a Netanyahu l’importa poc l’evidència que Israel mai va derrotar Hizbul·là i només vol guanyar temps. Però cal recordar que Hizbul·là encara que momentàniament vegi afectades les seves comunicacions i capacitat per llençar míssils cap a Israel -que evidentment recuperarà aviat-, té una arma que va deixar d’utilitzar fa dècades. Els atemptats suïcides amb cotxe bomba o una simple bossa de mà. Ahir el líder d’Hizbul·là Hassan Nasral·là no va dir ni com ni quan seria la seva resposta als danys patits. Però és evident que si Netanyahu envaeix el Líban aquesta serà molt sagnant. Precisament en l’atac que ha fet avui Israel a Beirut ha matat a Ibrahim Aqil, comandant que va ordenar l’atac a amb un camió bomba a l’ambaixada americana de Beirut el 1983 en el que van morir 300 persones.

Vol Netanyahu que torni aquesta pràctica terrorista als carrers de Tel Aviv, Jerusalem o a Líban si finalment l’envaeix? I si es va cap aquí, els ciutadans, els militars, els servies d’intel·ligència i les institucions israelianes seran coresponsables de recollir el que ha sembrat el seu líder.

CAP ON ANIRÀ ALIANÇA? DE MOMENT CRISPARÀ ELS PLENS AL PARLAMENT, PERÒ FARÀ UN NOU CANVI D’OPINIÓ i ES PRESENTARÀ A LES ELECCIONS ESPANYOLES SI S’AVANCEN PER RETENIR ELS VOTANTS VINGUTS DE JUNTS I OFERIR-SE PER ENDURIR LA LLEI D’ESTRANGERIA AMB VOX I EL PP?

    

 “Gràcies a l'escapisme de la CUP, ALIANÇA CATALANA tindrà representant (com a grup mixt) a totes les comissions parlamentàries. Volent-nos arraconar, ens han donat ales...” tuitejava crescuda fa uns dies Sílvia Orriols, reconeixent que la modificació del Reglament per permetre que la CUP tingués grup propi fora del Grup Mixt sense haver de repartir-se ni compartir temps, presència a comissions i assessors amb Aliança, l’havia beneficiat. I avui en el ple en el que Salvador Illa donava compte de l’estructura i composició del seu Govern, quan ha intervingut Orriols, el president de la cambra, Josep Rull ha hagut d’interrompre de nou –crec que és la quinta vegada- la intervenció de la diputada d’Aliança i cridar-la a l’ordre, en aquest cas per l’al·lusió que ha fet al vel islàmic de la diputada d’ERC Najat Driouech. Paraules d’Orriols i advertiment de Rull que després Aliança, com en els casos anteriors, ha difós obtenint força audiència a les xarxes. I en el seu torn de rèplica Salvador Illa ha deixat clar el seu suport a la diputada musulmana afirmant que "ella li dona mil voltes a vosté". Tot i aixó, més enllà del soroll, Aliança és númericament irrellevant al Parlament en una legislatura que sembla que, a diferència de les anteriors, serà llarga.  

Ha començat doncs el curs polític a Catalunya amb Salvador Illa investit President, esvaint-se la repetició electoral que Aliança Catalana desitjava. Sense cap mena de dubte la repetició l’hagués beneficiat, ja que com a partit parlamentari que ara és, seria present als debats electorals. I amb subvencions pel dos escons aconseguits tindria ja diners per la campanya i capacitat per demanar un crèdit per poder enviar per correu les butlletes i programa electoral, cosa que no va fer al maig. Tot i que pugui sembla un tòpic, el llindar del 3% de la llei electoral i la Llei d’Hont va perjudicar a Aliança ja que dels 119.149 vots que va aconseguir a Catalunya no va rendibilitzar els 67.896 de Barcelona en quedar-se en un 2’87%. N’hi van faltar a la província de Barcelona uns tres mil per arribar al 3%. I amb aquest percentatge hagués aconseguit dos o tres diputats més. Fa cinc setmanes hi havia enquestes i sondejos que pronosticaven que si es repetien eleccions Aliança superaria els vots i escons de la CUP i els Comuns i es produiria una fuga de vots de Junts i també d’ERC, que s’enfonsaria, cap a la formació d’Orriols. Sense cap mena de dubte el pànic a la repetició electoral va ser un dels arguments que va animar a part de la militància d’ERC en la consulta interna a donar suport a la investidura de Salvador Illa. 

Comença una legislatura catalana en un moment que la immigració i el repartiment dels menors no acompanyats que arriben a Canàries i també a les Illes Balears, són tema de portada als informatius, amb un PP que juntament amb Vox i Junts van votar fa dos mesos contra de la reforma de la Llei d’Estrangeria per fer obligatori el seu repartiment. A Catalunya qui mira més pel retrovisor Aliança no és ERC, ni tampoc Vox amb qui comparteix argumentari. És Junts que fa catorze mesos no es va sumar al cordó sanitari a Ripoll per evitar que Orriols fos alcaldessa i fa dos mesos com he dit va votar al Congrés dels Diputats contra la reforma de la Llei d’Estrangeria per fer obligatori el repartiment dels menors. Els set diputats de Junts a Madrid tenen la clau perquè Pedro Sánchez pugui continuar la legislatura tres anys més o per forçar que després de noves derrotes al Congrés i sense poder aprovar pressupostos hagi d’avançar les eleccions generals. I aquí Aliança està valorant si canviant un cop més de posicionament, decideix presentar-se a les eleccions espanyoles o com diu Orriols, a la Metròpoli.

Fa tretze mesos Orriols va dir que mentre fos alcaldessa no repetiria l’error d’altres alcaldes com Jordi Munell i ser a la vegada diputada per la incompatibilitat pràctica d’exercir els dos càrrecs i haver de marxar cada matí a Barcelona. Però fa cinc mesos, com era previsible va canviar d’opinió i va considerar compatible fer d’alcaldessa i presentar-se com candidata a La Generalitat i ocupar l’escó a la Ciutadella amb la dificultat afegida que, a diferència de Jordi Munell i altres alcaldes ripollesos que han sigut diputats, ella no té carnet de conduir. I o bé depèn de la Renfe amb una R3 que va com va, o necessita que algun militant la baixi a Barcelona i la torni després a Ripoll. Caldrà veure quin paper tindrà al Ple i les comissions el segon diputat, el lleidatà Ramon Abad, per mi totalment desconegut i si se’n ressentirà el dia a dia de l’ajuntament amb un govern de només sis regidors liderat per un alcaldessa que és molts dies a Barcelona. I a diferència de l’ex alcalde Munell, la presència del qual no era imprescindible a cada ple i cada comissió, la d’Orriols si que ho serà, a no ser que decideixi absentar-se sovint prioritzant Ripoll. Sembla que la cap de llista per Tarragona, Aurora Fornos, i el número dos per Girona, l’Olotí ex regidor d’ERC, Jordi Coma, tots dos advocats, seran els assessors que a sou del Parlament o del partit estaran al Parlament al darrera d’Orriols i del diputat lleidatà, Ramon Abad.   

 

                                           

Orriols i els regidors d'Aliança aplaudint a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil el dia 18 a Ripoll 

El 18 d’agost Orriols va sorprendre a gairebé tothom convidant a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, cossos als que juntament amb el CNI els hi atribueix responsabilitat o al menys ombres pel que fa als atemptats del 17 d’agost. Convidar-los va ser un gir de guió que penso que políticament la beneficar donat que l’acte que van boicotejar els altres partits i institucions va quedar legitimat amb la presència de la víctima d’Hipercor, Robert Manrique. I sembla que la resta de dirigents i la major part de militats no han qüestionat la imatge d’Orriols aplaudint als representants de la Benemèrita i la Policia Nacional, donat perquè com em deia a fa un dies un  periodista coneixedor del Ripollès, Aliança de vegades sembla que funcioni un mica com una secta en que els seguidors no qüestionen el que diu la seva líder. Per això no m’estranyaria que Aliança es plantegi la possibilitat de presentar-se a les eleccions espanyoles –la Metròpoli- si s’avancen.

Quin són els motius pels que part del nucli dirigent d’Aliança es planteja aquesta hipòtesis si s’avancen d’aquí un any? Doncs el primer no facilitar que el vots aconseguits al maig precedents de votants de Junts o ERC tornin a aquests partits, cosa que, al menys amb els de Junts, passaria. I la segona plantejar i justificar anar a Madrid amb l’objectiu únic de ser decisius per modificar la Llei d’Estrangeria tal com demana Vox i de vegades el PP per facilitar les expulsions massives. I també es plantegen la possibilitat de presentar-se si es culmina la legislatura ja que potser coincidirien amb les municipals, i pel mateix motiu en cas de no concòrrer, és arriscat impulsar als votants a optar per dues opccions diferents un mateix dia. Repeteixo que aquesta és només una opció que ronda pel cap de part del nucli dirigents d’Aliança si bé, com sempre, serà Orriols qui prendrà la decisió. Una Orriols que va ser ratificada en el el 6 de juliol con a líder d’Aliança en el congrés que va fer a Ripoll, on es modificaren els estatuts per fer compatible ser diputada i alcaldessa, quelcom que no permetien els anteriors estatuts.

En el congrés del partit també s’acordà que el membres del Comitè de Govern serien els presidents de les territorials de cada vegueria que encara no s’ha triat tots, i els següents dirigents: Orriols, Presidenta; Oriol Gès, Secretari d’Organització i Finances; Aurora Fornos, Secretaria de Política Institucional; Jordi Aragonès, Secretari d’Estudis i Progrés; Franc Massaneda, Secretari d’Acció Política, i Lluís Areny, Secretari de  Comunicació.

En aquesta nova etapa sembla que Sílvia Orriols no comptarà amb el pare dels seus fill i filles, David Subirana, que s’apartaria del projecte transitòria o definitivament després dels canvis diguem sentimentals o familiars sobrevinguts durant la campanya per la irrupció d'una persona que vetllava per la seguretat de la líder. Subirana mà dreta de l’itinerari polític d’Orriols des dels temps d’Estat Català i dels Intransigents, va jugar un paper cabdal per que Orriols fes el pas fa cinc anys i es presentés a les eleccions muncipals de Ripoll pel Front Nacional i després en molts dels passos que ha fet Orriols, trencant amb el Front primer,  creant Aliança després, i en el dia a dia com a regidora de l’oposició primer i després com alcaldessa.  

Democracia Nacional convoca un acte l'Onze de Setembre a Barcelona per tal de rellençar el partit a Catalunya. Alguns dels antics militants i dirigents han patit recentment diverses condemnes judicials i un d'ells, Antonio Castellón, es troba actualment a la presó

  

Democracia Nacional convoca pel dimecres 11 de setembre un acte polític a Barcelona de cara a recuperar la presència a Catalunya després d'uns anys de poca activitat en que el partit només era present en la manifestació del 12 d'octubre a Montjuïc. A l'acte de la setmana vinent intervindrà a part del president del partit Pedro Chaparro i del vicepresident Gonzalo Martín, el polític radical serbi, Misa Vacic, contrari a la independència de Kosovo. 

El partit, després de diverses crisis internes i condemnes judicials per casos com la campanya contra la mesquita del carrer Japó a Nou Barris, intenta consolidar un nou grup a Barcelona i el seu entorn. Antonio Castellón que va ser condemnat pel cas del carrer Japó, en tenir altres condemnes i sumar-s'hi la més recent de dos anys i mig de presó per agredir a un ciutadà magribí el juliol de 2017 a Sant Feliu de Llobregat on DN organitzava en una campanya contra la mesquita, es troba actualment complint condemna a una presó pròxima a Barcelona. De fet la crisi que ha patit els últims anys DN a Catalunya va fer que part dels seus militants entressin al Frente Nacional Identitario-Partido Nacional Socialista Obrero Español, formació que actualment està inacitiva a causa de la malatia del seu líder. 

                

Antonio Castellón

El dia 11 al matí, abans de l'acte DN celebrarà una reunio amb militants i amb altres convocants de l'acte del 12 d'octubre a Montjuïc per decidir si l'homenatge a la bandera del 12 d'octubre es celebra o no aquest any a Barcelona a Montjuïc o en una altra ciutat. 

D'altra banda la Fiscalia de Madrid demana dos anys i mig de presó pel delegat de Madrid de Democracia Nacional, Pablo Lucini, per desordres públics la seva actuació en les protestes contra la Llei d'Amnistia a Madrid el passat mes de novembre. El cas el porta el Jutjat d'Instrucció 47 de Madrid 

      

Juan Pablo Lucini

DN a les protestes contra l'amnistia