dissabte, 8 de març del 2025

Europa entre Putin i Trump, amb els ultres dins de casa. El Triangle

                                                        


Xavier Rius Sant, periodista, El Triangle, dissabte 8 de març de 2025


Ni Keir Starmer és Churchill, ni Emmanuel Macron és De Gaulle. Però els caps de govern del Regne Unit i França, els dos únics d’Europa que tenen l’arma nuclear i seient permanent i dret de veto al Consell de Seguretat de l’ONU, sense imaginar-ho fa uns mesos, ni haver-s’ho proposat, es troben en una cruïlla de la història d’Europa en un moment que el vell continent ha estat abandonat pels Estats Units i que Vladimir Putin se sent més fort que mai. Un president rus crescut, després de la humiliació a la que Donald Trump va sotmetre el passat 28 de febrer a Volodimir Zelenski. Trump de moment no és Adolf Hitler, però com Hitler no sap empatitzar amb el dolor dels altres ni li importen les conseqüències que poden tenir les seves polítiques per la resta del món. I encara que Trump no sigui Hitler, aquest va guanyar democràticament les eleccions el 1932 i 1933 fent-se legítimament amb la Cancelleria del Reich, nou anys després de fracassar el seu intent de cop d’estat, el Putsch de Munic, pel que va estar uns anys empresonat. I un cop al poder va imposar una dictadura que ja sabem com va anar. Trump al país que es considerava la democràcia més antiga i consolidada del món, on hi havia presidents com Nixon que van haver de dimitir senzillament per haver mentit, després de negar la legitimitat a la victòria de Joe Biden el novembre de 2020 i incitar el gener de 2021 a l’assalt del Capitoli en el que hi van haver policies morts i es volia linxar al mateix vicepresident Mike Pence, no va ser condemnat ni inhabilitat i el passat mes de novembre va guanyar les eleccions.

Europa pensa que si Putin se sent fort militarment podria anar més enllà d’Ucraïna a les regions que ja controla, no per intentar de nou ocupar Kíiv, sinó per ampliar-les i a la vegada annexionar-se la Transnítria moldava, i potser obrir-se camí des de Bielorússia per l’anomenat corredor de Suwalki per territori de Polònia o Lituània fins l’enclavament portuari rus de Kaliningrad fronterer a la ciutat polonesa de Gdansk. Com Trump vol tornar a fer Rússia Gran a costa d’Ucraïna. Nom, Ucraïna, que en rus significa terra de la frontera, terra dels confins. Uns confins que vol recuperar.

Resulta paradoxal que un dels estats que hauria de donar protecció nuclear a la Unió Europea és el Regne Unit de Keir Stramer, que tot just intenta posar ordre al caòtic Brexit provocat per un populisme ple de mentides similar al que propaga Trump. Com vam veure de nou divendres passat amb al reunió de caps d’estat o de govern de la Unió Europea, està fent pinya amb països de la OTAN que no pertanyen a la Unió com el Regne Unit, Islàndia, Noruega i Turquia que foren convidats telemàticament per, junts, afrontar el doble desafiament de Putin i Trump. I es proposa un fort increment de la despesa militar i un anar plegats en política exterior. Però més enllà de les discrepàncies que pugui haver-hi amb Turquia que, tot i ser membre de l’OTAN juga també amb altres cartes i a altres escenaris, es demana un increment de la despesa militar, producció d’armes i millora de la capacitat tecnològica pròpia, no només per continuar ajudant Ucraïna, sinó per poder defensar-se de les amenaces de Putin que no vol una Ucraïna integrada a la Unió Europea, ni associada o defensada per l’OTAN, ni tampoc amb tropes europees desplegades en una línia d’armistici si s’arriba a un acord de fi de les hostilitats.

Amb Giorgia Meloni descol·locada pel gir dels esdeveniments, ja que ella sempre ha donat suport a Ucraïna, ens trobem que els tres pilars de la defensa d’Europa són França amb un Macron que fa tres mesos se’l considerava un líder acorralat per Marine Le Pen i la França Insubmisa, Alemanya amb el govern encara no format de conservadors i socialdemòcrates de  Friedrich Merz, i el Regne Unit de Starmer, que no pertany a la Unió. Una Unió on la ultradreta té més força que mai amb 188 eurodiputats al Parlament Europeu dividits en tres grups i algun no adscrit. Una ultradreta que no és homogènia, i mentre sembla evident que Alternativa per Alemanya prendrà partit per Putin i Trump, no sabem encara com es posicionarà Marine Le Pen.

Churchill i De Gaulle van resistir Hitler amb l’ajut dels Estats Units de Roosevelt i aliant-se amb Stalin. Però ara Rússia i els Estats Units no estan amb nosaltres. La qüestió no és només sostenir o deixar caure Ucraïna, tot i que Europa no té prou armes per evitar que d’aquí uns mesos Putin guanyi més territori. Forçar a Zelenski a signar un armistici deshonrós, podria animar a Putin a repetir la jugada a Moldàvia i el corredor de Suwalki ocupant territori d’un estat de la Unió. I deixant de banda què farà Le Pen, a casa nostra no sabem com gestionarà el PP de Núñez Feijóo les seves relacions amb Vox que juga descaradament a favor de Putin i Trump. I és que mentre a Àustria, Alemanya o França els conservadors tenen clar que no s’ha de governar amb la ultradreta, el PP continua necessitant i deixant-se estimar per Vox. Però es clar, el PP espanyol encara no ha deixat enrere la seva actitud indulgent vers el franquisme, perquè Franco a diferència de Hitler i Mussolini, no era tan dolent i potser va fer coses bones.

 Llegir en català al Triangle



Xavier Rius Sant, El Triangle, 8 de marzo de 2025

Ni Keir Starmer es Churchill, ni Emmanuel Macron es De Gaulle. Pero los jefes de gobierno del Reino Unido y Francia, los dos únicos de Europa que tienen el arma nuclear y asiento permanente y derecho de veto en el Consejo de Seguridad de la ONU, sin imaginarlo hace unos meses, ni habérselo propuesto, se encuentran en una encrucijada de la historia de Europa en un momento en que el viejo continente ha sido abandonado por Estados Unidos y que Vladimir Putin se siente más fuerte que nunca. Un presidente ruso crecido, tras la humillación a la que Donald Trump sometió el pasado 28 de febrero a Volodimir Zelenski.

Trump de momento no es Adolf Hitler, pero como Hitler no sabe empatizar con el dolor de los demás ni le importan las consecuencias que pueden tener sus políticas en el resto del mundo. Y aunque Trump no sea Hitler, éste ganó democráticamente las elecciones en 1932 y 1933 haciéndose legítimamente con la Cancillería del Reich, nueve años después de fracasar su intento de golpe de estado, el Putsch de Munich, por el que estuvo unos años encarcelado. Y una vez en el poder impuso una dictadura que ya sabemos cómo acabó. Trump en el país que se consideraba la democracia más antigua y consolidada del mundo, donde había presidentes como Nixon que tuvieron que dimitir sencillamente por haber mentido, tras negar la legitimidad a la victoria de Joe Biden en noviembre de 2020 e incitar en enero de 2021 al asalto del Capitolio en el que hubo policías muertos y se quería linchar al propio vicepresidente Mike Pence, no fue condenado ni inhabilitado y el pasado mes de noviembre ganó las elecciones.

Europa piensa que si Putin se siente fuerte militarmente podría ir más allá de Ucrania en las regiones que ya controla, no para intentar de nuevo ocupar Kíiv, sino para ampliarlas y a la vez anexionarse la Transnítria moldava, y quizás abrirse camino desde Bielorrusia por el llamado corredor de Suwalki por territorio de Polonia o Lituania hasta el enclave portuario ruso de Kaliningrado, fronterizo con la ciudad polaca de Gdansk. Como Trump quiere volver a hacer Rusia Grande a costa de Ucrania. Nombre, Ucrania, que en ruso significa tierra de la frontera, tierra de los confines. Unos confines que quiere recuperar.

Resulta paradójico que uno de los estados que debería dar protección nuclear a la Unión Europea es el Reino Unido de Keir Stramer, que intenta poner orden en el caótico Brexit provocado por un populismo lleno de mentiras similar al que propaga Trump. Como vimos de nuevo el viernes pasado con la reunión de jefes de estado o de gobierno de la Unión Europea, está haciendo piña con países de la OTAN que no pertenecen a la Unión como el Reino Unido, Islandia, Noruega y Turquía que fueron invitados telemáticamente para, juntos, afrontar el doble desafío de Putin y Trump. Y se propone un fuerte incremento del gasto militar y un ir juntos en política exterior. Pero más allá de las discrepancias que pueda haber con Turquía que, a pesar de ser miembro de la OTAN juega también con otras cartas y en otros escenarios, se pide un incremento del gasto militar, producción de armas y mejora de la capacidad tecnológica propia, no sólo para seguir ayudando a Ucrania, sino para poder defenderse de las amenazas de Putin que no quiere una Ucrania integrada en la Unión Europea, ni asociada o defendida por la OTAN, ni tampoco con tropas europeas desplegadas en una línea de armisticio si se llega a un acuerdo de fin de las hostilidades.

Con Giorgia Meloni descolocada por el giro de los acontecimientos, ya que ella siempre ha apoyado a Ucrania, nos encontramos con que los tres pilares de la defensa de Europa son Francia con un Macron que hace tres meses se le consideraba un líder acorralado por Marine Le Pen y la Francia Insubmisa, Alemania con el gobierno aún no formado de conservadores y socialdemócratas de Friedrich Merz, y el Reino Unido de Starmer, que no pertenece a la Unión. Una Unión donde la ultraderecha tiene más fuerza que nunca con 188 eurodiputados en el Parlamento Europeo divididos en tres grupos y alguno no adscrito. Una ultraderecha que no es homogénea, y mientras parece evidente que Alternativa por Alemania tomará partido por Putin y Trump, no sabemos todavía cómo se posicionará Marine Le Pen.

Churchill y De Gaulle resistieron a Hitler con la ayuda de los Estados Unidos de Roosevelt y aliándose con Stalin. Pero ahora Rusia y los Estados Unidos no están con nosotros. La cuestión no es sólo sostener o dejar caer a Ucrania, aunque Europa no tiene suficientes armas para evitar que desde hace unos meses Putin gane más territorio. Forzar a Zelenski a firmar un armisticio deshonroso podría animar a Putin a repetir la jugada en Moldavia y el corredor de Suwalki ocupando territorio de un estado de la Unión. Y dejando de lado qué hará Le Pen, en España no sabemos cómo gestionará el PP de Núñez Feijóo sus relaciones con Vox que juega descaradamente a favor de Putin y Trump. Y es que mientras en Austria, Alemania o Francia los conservadores tienen claro que no se debe gobernar con la ultraderecha, el PP sigue necesitando y dejándose querer por Vox. Pero claro, el PP español todavía no ha dejado atrás su actitud indulgente hacia el franquismo, porque Franco a diferencia de Hitler y Mussolini, no era tan malo y quizá hizo cosas buenas.


divendres, 7 de març del 2025

Los vientos de Rusia traen cambios en Vox. Jordi de la Fuente de larga trayectoria ultra, antes nacional-bochevique, pro Hezbolá y Hamás, promotor de las ideas del guru de Putin, Aleksandr Duguin, nuevo Secretario General del sindicato de Vox, Solidaridad. Nadie más ha recogido avales para el cargo y tiene el apoyo público de Buxadé y otros dirigentes nacionales . El nombramiento se hará el sábado 15 en un acto que intervendrán De la Fuente, el Secretario General cesante, Rodrigo Alonso y Santiago Abascal.

                             

Los simpatías pro Rusia y pro Putin ya no se esconden en Vox. Los vientos han cambiado. Si en agosto de 2022 Vox hizo eliminar la cuenta  de Trwiter unos días al concejal de Sant Adrià del Besós, Jordi de la Fuente, por el tuit  que hizo de homenaje a Dayra Duguina, hija del guru de Putin y justificador de la anexión de Ucrania, Aleksandr Duguin, asesinada en Moscú, ahora este concejal de una larga trayectoria nacional-revolucionaria y nacional bolcehvique, que fue prologista de los libros del intelectual ruso, Aleksander Duguin (o Dugin), ha sido avalado por la dirección de Vox para ser el candidato único que se presenta al cargo de Secretario General del Sindicato Solidaridad que, en sustitución de su actual líder Rodrigo Alonso, será nombrado el próximo sábado día 15.  Un acto en el que además de  De la Fuente como  nuevo nuevo líder del sindicato de Vox, intervendrán el Secretario General cesante, Rodrigo Alonso, y Santiago Abascal. 

Según el artículo 12 de los estatutos del sindicato para aspirar a ser elegido Secretario General, máximo cargo del mismo, se precisa el aval del 20% de los afiliados. En redes sociales han manifestado que firmaban su aval dirigentes de Vox afiliados al sindicato como Jorge Buxadé, Manuel Mariscal, Rocio de Meer o el jefe de prensa del partido, Juan E Pflüger. Así De la Fuente no sólo es el candidato oficialista,  sino que también es el único candidato que se presenta según me han confirmado fuentes de Vox.       

                                                    







Así pues Vox y Santiago Abasacal apuesta por el actual concejal de Sant Adrià y diputado provincial de la Diputación barcelonesa, quien tiene un largo historial en la ultraderecha. Primero como número dos del neonazi Moviminento Social Republicano (MSR), partido por el que fue candidato a la presidencia de la Generalitat en 2010. Posteriormente fue Secretario de Organización de Plataforma per Catalunya. En 2009 fue detenido al atribuirle los Mossos d'Esquadra unas pintadas negacionistas del Holocausto en la fachada de una sinagoga del barrio de Les Corts en Barcelona y manifestó su apoy al librero neonazi, negacionista del Holocausto, Pedro Varela. En 2016, poco antes de entrar en Vox, hizo en la Casa de Rusia de Barcelona la presentación de la edición en castellano de los libros de Aleksandr Duguin, que el mismo prologaba.   (Ver el video)

Tras entrar en Vox, el 4 de julio de 2019 participó megáfono en mano en la protesta contra un centro de menores en el Maresme, que acabó com el asalto de parte de los manifestabnte al mismo. Hechos por los que está imputado pendiente de juicio. Así pues ni esta imputación, ni su pasado neonazi, pro Hezbolá y pro Hamás, ni sus ideas nacional bolcheviques de hace unos años, ni haber sido el prologuista de las obras de Duguin son un obstáculo para que Santiago Abasacal haya apostado por el para liderar el sindicato de Vox. 

Una de las pintadas que le atribuyeron los Mossos en la sinagoga de Barcelona en enero de 2009



En la protesta asalto al centro de menores del Maresme de 2019




Vídeo de la presentació de las obras de Dugin en la casa de Rusia

Con el editor negacionista del Holocausto, Pedro Varela    


Acto en apoyo a Hezbolá y al régimen de Al Assad 

                                           

De la Fuente en Beirut en 2013



dimarts, 4 de març del 2025

Josep Anglada, normalitzat com a regidor que dona suport al govern municipal de Junts d'Albert Castells, torna als orígens tensionant el ple d'ahir pel tuit que insultava la regidora de la CUP, Carla Dinarès, en un moment que Aliança consolida presència a Osona de cara les municipals. Junts, Ara Vic i Som Identitaris tombén la moció de reprovació a Anglada presentada per la CUP, ERC, PSC i Comuns

 

Josep Anglada i la també regidora de Som Identitaris, Marta Riera, a l'esquerra de la imatge, en el ple muncipal d'ahir, asseguts al costat dels tres de la CUP.

Segurament va ser una casualitat. Però en el ple muncipal d'ahir dilluns en el que l'alcalde de Junts, Albert Castells, va llegir una declaració pròpia reprovant Josep Angalda pel tuit insultant a la regidora de la CUP, Carla Dinarès, que va fer el passat 16 de febrer, amb el que Anglada tornava a les maneres crispades i mal educades de fa una o dues dècades, van assitir-hi com a públic el secretari d'organització d'Aliança Catalana, Oriol Gès, i la presidenta d'Aliança a Osona i ex regidora de Roda de Ter, Marina Quintana. I és que Aliança Catalana que en les eleccions catalanes del passat 12 de maig va quedar com a quarta força política de Vic en aconseguir 1.400 vots, el 8,57 per cent, vol apostar fort d'aquí dos anys a les municipals per la ciutat de Vic, disputant-se el vot dels ciutadans que veuen com un perill a la immigració.  L'any 2011 la candidatura xenòfoba de Plataforma per Catalunya que encapçalava Josep Anglada va quedar en segon lloc amb  2.993 vots, un 20%, aconseguint cinc regidors.  Ara Anglada es regidor de Vic pel partit  Som Identitaris, formació que fa dos anys va aconseguir 1.193 vots, el 8,82 % i dos regidors. I és evident que en unes eleccions muncipals on ser o no ser independentista serà poc rellevant, Aliança Catalana i Josep Anglada competiran per un espai electoral molt semblant. Anglada m'ha confirmat que pensa tornar a presentar-se i Aliança també vol fer-ho si bé encara no té un candidat. L'ex regidor vigatà de Solidaritat, Iban Lapeira, que les passades eleccions catalanes va manifestar la seva simpatia vers Sílvia Orriols no sembla que sigui la persona qua Aliança busca per postular-se amb un discurs anti immigració i competiur de tu a tu amb Josep Anglada. 

Dic que Anglada ha tornat a les seves velles maneres aconseguint rellevància informativa perque aquests dos anys de mandat, s'ha caracteritzat per parlar poc d'immigració i, presentant-se com un polític de seny, ha donat amb el seu vot i el de la regidora Marta Riera, els vots que li mancaven a l'alcalde Junts Albert Castells, per la majoria absoluta. Fet que més enllà d'esvair un cordó sanitari cap a al seva formació, li ha donat una imatge de polític responsable que intenta i aconsegueix arribar a acords amb l'equip de govern.

El Ple de Vic consta actualmente de 21 regidors. La majoria està en 11, però Albert Castells governa amb els seus vuit regidors i els dos de la candidatura Ara Vic, hereva del PDECAT i a Vic també d'Unió Democràtica que lidera el regidor d'Unió, Xavier Farrés. En tenir el govern municipal de només deu regidors està en minoria i aquests dos anys ha aconseguit aprovar els pressupostos gràcies als vots d'Anglada i Marta Riera que aconseguiren introduir o modificar partides significatives. I a la majoria de plens el govern municipal ha donat suport a mocions i propostes de Josep Anglada. En el ple d'ahir es va aprovar el nou pla de recollida d'escombraires, que de moment renuncia al polèmic "porta a porta", gràcies al vot positiu dels dos regidors de Som Identitaris.    

 


                                                          

La regidora de la CUP, Carla Dinarès

Ara bé el tuit que Anglada va fer el 16 de febrer, responent a un de la CUP que l'acusava de ser transfòbic, en el que Anglada qualificava a la regidora Carla Dinarès d'estar sonada i ser "lletja, grossa i gilipolla", ha significat un retorn a les velles maneres de manadats anteriors. I s'ho hagués proposat o no, Angalda ha tornat a ser notícia i ha dividit a la resta de partits del ple muncipal en rebutjar els dos patits de l'equip de govern signar una moció de reprovació conjunta com pretenien la CUP, ERC, el PSC i els Comuns. 
Així l'alcalde, després de recordar que es va reunir amb Anglada i li va demnar que esborrès el tuit, com així va fer, i que demanés disculpes, ha llegit un manifest o declaració que desitjava que hagués estat avalada per la resta de grups de l'oposició. Grups que no l'han avalat en considerar entre d'altres qüestions que calia posicionar-se per fer un cordó sanitari i l'aillament d'Anglada, que tindria com a primera conseqüència que l'alcalde hauria de renunciar a servir-se dels dos regidors de Som Identitaris per guanyar les votacions, aprovar pressupostos i poder tirar endavant la governança  de la ciutat.   

La moció presentada per la CUP, ERC, PSC i Comuns, ha rebut el vot positiu dels regidors d'aquest grups i el vot en contra dels vuit de Junts, dels 2 d'Ara Vic i dels dos de Som Identitaris. Així doncs ha estat rebutjada per 12 vots contra 9.





    


Imatge del congrés comarcal d'Aliança Catalana a Osona del 24 de novembre en el que es va nomenar a l'ex regidora de Roda de Ter, Marina Quintana, coma presidenta comarcal. 


    

dissabte, 22 de febrer del 2025

Inauguració del faristol de memòria dedicat al Casal de la Pau del carrer Cervantes, 2 de Barcelona, Ciutat Vella, des d'on es van impulsar les campanyes paficistes i antimilitaristes dels anys vuitanta, contra la mili i la OTAN


Josep M Moragriega, Gabriela Serra, el regidor Albert Batlle i Xavier Rius

Gabriela Serra, Elisenda Ortega, Xavier Rius Sant, Abel Lacoma, Quico Porret, Xavier Subias  

El regidor de Ciutat Vella, Abert Batlle, fent el seu parlament


Vaig començar a militar al Casal de la Pau l'any 1977, que llavors s'ubicava al carrer Bruc número 26 de Barcelona on tenien la seu l'efímer Col·lectiu d'Acció No Violenta (CANVI) que impulsaven persones com l'Àngel Colom, l'Arcadi Oliveres o Lluís Maria Xirinacs, el Moviment d'Objecció de Consciència (MOC), els Amics de l'Arca, el Comité Antinuclear de Catalunya, les campanyes contra la joguina bèl·lica, el Grup d'Acció No Violenta  (GANVA) que després canviaria a Grup Antimilitarista de Barcelona (GAMBA), els Comités Anti-OTAN, els Mili KK i altres grups. L'any 1984 el Casal canvià de seu, ubicant-se al carrer Cervantes número 2, a prop de la Plaça Sant Jaume. I allà es centralitzà a Catalunya la campanya anti-OTAN amb motiu del referèndum de 1986, i les campanyes d'insubmissió al servei militar i la prestació social.

Aquest matí s'ha inaugurat al carrer Cervantes davant d'on va tenir la seu el Casal, el faristol de la memòria fet per l'Ajuntament de Barcelona, similar a altres que s'han posat els últims anys a llocs de la ciutat, a petició d'entitats del barri, per tal reconèixer aquestes lluites que ja formen part de la història social i política de Barcelona i Catalunya. En l'acte ha intervingut l'insumís, Josep Maria Moragriega i el regidor de Ciutat Vaella, Albert Batlle.    

Josep Maria Moragriega ha recordat la importància que va tenir aquest casal, “que volia construir un futur per a la ciutat i que va ser una escola per a la defensa dels drets socials i civils dels ciutadans”. El regidor, Albert Batlle, també ha destacat els valors de cultura de la pau que defensaven aquells col·lectius i que avui dia continuen vigents per “les amenaces que vivim a Europa i al món sencer”. L’homenatge ha estat impulsat per l’Associació de Veïns i Veïnes del Gòtic, que l’estiu passat va aconseguir que la Ponència del Nomenclàtor de l’Ajuntament aprovés la iniciativa



Albert Batlle i Josep Maria Moragriega




Clica per veure informació a Betevé

Llegir informació a la web de Memòria Democràtica de l'Ajuntament. També hi ha fotos

divendres, 21 de febrer del 2025

Explico a la Tertúlia proscrita de Vilaweb, que va passar dilluns i dimarts quan Junts va fer-se enrere a la moció de censura a Sílvia Orriols

              


La tertúlia proscrita', amb Josep Costa, Albano-Dante Fachin, Txell Partal, Xavier Rius i Laura Ruiz del 20 de febrer de 2025


Mira aquí la tertúlia sencera sobre Aliança Catalana, Sílvia Orriols, Ripoll i l'ascens de l'extrema dreta a Catalunya, Espanya i Europa

dimarts, 18 de febrer del 2025

Rahola i Puigdemont forcen canvi de guió a Ripoll i Orriols guanya. El Triangle

 


Xavier Rius Sant, El Triangle 18 de febrer de 2025


Jordi Turull ha dit a la roda de premsa que Junts ha celebrat aquesta tarda a Ripoll per justificar el seu gir de guió, rebutjant sumar-se a la moció de censura vers Sílvia Orriols que, com diu la dita “hi ha mil moments per debatre, però només n’hi ha un per decidir”. Jo no crec que aquest argument serveixi per explicar el que ha fet de nou Junts a Ripoll després de marejar la perdiu durant tres setmanes fent pensar que se sumaria a un govern de coalició fort amb el suport d’onze regidors per desbancar Sílvia Orriols de l’alcaldia, que governava en minoria amb només sis dels disset regidors del consistori. Dic que ha marejat la perdiu de nou per acabar fent el contrari del que anunciava ja que això mateix va passar fa vint mesos des de la nit de les eleccions municipals fins el dia que es va constituir l’ajuntament.

Tinc clar que ahir dilluns al migdia els regidors de Junts de Ripoll es decantaven, al menys de portes en fora, per sumar-se a la moció de censura que els 11 regidors de l’oposició anaven a registrar aquesta mateixa setmana per fer fora de l’alcaldia a Sílvia Orriols i formar un govern de Junts, ERC, PSC i potser amb l’independent ex convergent, Joaquim Colomer. Govern que tindria des de fora el suport dels dos regidors de la CUP que votarien en favor de la moció però que no exigien entrar en el govern per no tornar a ser ells l’excusa amb la que sectors empresarials del Ripollès van pressionar Junts el juny de 2023 per tal que no se sumés ni donés suport a un govern quadripartit alternatiu al de Sílvia Orriols.

Si una capacitat té Orriols és que com altres líders de la ultradreta saben marcar els temps de l’agenda i el debat polític, aconseguint estar sempre en el centre de la polèmica, cosa que electoralment els beneficia. Si Junts no hagués marejat la perdiu entre la nit del diumenge 27 de maig de 2023 i el dissabte 17 de juny, quan es van constituir els nous consistoris que escollien els alcaldes, deixant clara dies abans la seva postura, l’accés d’Orriols a l’alcaldia de la capital del Ripollès no hagués generat tanta expectació ni tensió mediàtica similar al d’aquell thriller que fins l’última escena l’espectador no coneixerà el desenllaç. I si Junts, a qui la resta de partits li donaven ara l’alcaldia, hagués deixat clar a què jugava des de feia un mes, Orriols no hagués acabat sentint-se tant victoriosa com se sent ara després d’acaparar durant setmanes titulars i opinions de tota mena.

La possibilitat de presentar fins dilluns vinent un moció de censura per desbancar Sílvia Orriols, havia estat provocada legalment per l’alcaldessa d’Aliança Catalana que va exercir un mecanisme que la llei dona als ajuntaments per gaudir d’estabilitat quan, estant en minoria, els hi tomben els pressupostos. Orriols hagués pogut prorrogar de nou els pressupostos de 2023 però va decidir sotmetre’s a un qüestió de confiança vinculada als mateixos que si la guanyava significava que com diu la llei, s’aprovaven els comptes. Però si la perdia, com va passar, aquests quedarien aprovats en trenta dies si l’oposició no aconseguia posar-se d’acord amb un candidat alternatiu que amb el suport de la majoria absoluta encapçalés una moció de censura. I senzillament no entenc com si Junts no volia fer més forta Orriols i tampoc no volia fer-la fora de l’alcaldia en creure que podia ser contraproduent, no li va aprovar els pressupostos el passat 20 de gener. Em consta que el gener, precisament per evitar que Orriols quedés reforçada amb tota la polèmica que hem viscut d’una possible moció de censura que podia fracassar com així ha estat, o que en sortís victimitzada i beneficiada si prosperava, Junts va valorar que a canvi d’alguna petita modificació dels pressupostos, votaria a favor i que Esquerra s’hi abstindria. Vot positiu i abstenció que es justificarien amb l’argument que Ripoll no podia continuar eternament sense pressupostos, prorrogant any rere any els de 2023.

Si Junts les tres setmanes i mitja que portem no hagués donat gairebé com segur que lideraria la moció de censura si es donava a la número tres de la llista, Maria Soldevila, l’alcaldia -els números u i dos van renunciar fa mesos- formant un govern en el que hi serien ERC, PSC, potser l’independent Joaquim Colomer, amb la CUP donant suport però quedant-se a l’oposició per no espantar l’empresariat convergent, ara Orriols no se sentiria tant forta. Però fent aquesta marxa enrere quan tot semblava encarrilat amb el PSC que havia confirmat que també entraria el govern per corresponsabilitzar-se del possible desgast, que Junts anunciï que es fa enrere, el que ha provocat és reforçar Sílvia Orriols.

Tot i que potser trigarem dies en saber com van anar exactament les coses ahir a la nit per fer el canvi de guió anunciat aquest migdia, el que es cert és que després de setmanes amb Pilar Rahola clamant des de les xarxes contra la pretensió de fer plegar Orriols i de fer una enquesta entre veïns de Ripoll, ahir al vespre va haver-hi una reunió a Ripoll a la que hi va assistir Jordi Turull, els regidors actuals i l’ex alacalde Jordi Munell, i on probablement hi va intervenir telemàticament Carles Puigdemont, en la que Turull va notificar als tres regidors de Junts de Ripoll que no s’havien de sumar a la moció. Avui el jove regidor Ferran Raigon i Jordi Turull han explicat la decisió en roda de premsa i ja s’ha insinuat que probablement alguna de les dues regidores, potser Montsina Llimós, sisena de la llista, potser la tres, Maria Soldevila plegaran, com també plegarà d’aquí uns dies el cap de llista de la CUP, Dani Vilaseca, mentre Orriols potser taral·leja de nou la cançó “Deu pometes té el pomer, de deu una de deu una van caient”.





Jordi Turull ha dicho en la rueda de prensa que Junts ha celebrado esta tarde en Ripoll para justificar su giro de guión, rechazando sumarse a la moción de censura a Sílvia Orriols que, como dice la dicha «hay mil momentos para debatir, pero solo hay uno para decidir». Yo no creo que este argumento sirva para explicar lo que ha hecho de nuevo Junts en Ripoll tras marear la perdiz durante tres semanas haciendo pensar que se sumaría a un gobierno de coalición fuerte con el apoyo de once concejales para desbancar a Sílvia Orriols de la alcaldía, que gobernaba en minoría con solo seis de los diecisiete concejales del consistorio. Digo que ha mareado la perdiz de nuevo para acabar haciendo lo contrario de lo que anunciaba ya que eso mismo pasó hace veinte meses desde la noche de las elecciones municipales hasta el día que se constituyó el ayuntamiento.

Tengo claro que ayer lunes al mediodía los concejales de Junts de Ripoll se decantaban, al menos de puertas a fuera, por sumarse a la moción de censura que los 11 concejales de la oposición iban a registrar esta misma semana para echar de la alcaldía a Sílvia Orriols y formar un gobierno de Junts, ERC, PSC y quizá con el independiente ex convergente, Joaquim Colomer. Gobierno que tendría desde fuera el apoyo de los dos concejales de la CUP que votarían en favor de la moción pero que no exigían entrar en el gobierno para no volver a ser ellos la excusa con la que sectores empresariales de El Ripollès presionaron a Junts en junio de 2023 para que no se sumara ni apoyara un gobierno cuatripartito alternativo al de Sílvia Orriols.

Si una capacidad tiene Orriols es que como otros líderes de la ultraderecha saben marcar los tiempos de la agenda y el debate político, consiguiendo estar siempre en el centro de la polémica, lo que electoralmente les beneficia. Si Junts no hubiera mareado la perdiz entre la noche del domingo 27 de mayo de 2023 y el sábado 17 de junio, cuando se constituyeron los nuevos consistorios que escogían los alcaldes, dejando clara días antes su postura, el acceso de Orriols a la alcaldía de la capital del Ripollès no hubiera generado tanta expectación ni tensión mediática similar al de aquel thriller que hasta la última escena el espectador no conocerá el desenlace. Y si Junts, a quien el resto de partidos le daban ahora la alcaldía, hubiera dejado claro a qué jugaba desde hacía un mes, Orriols no hubiera acabado sintiéndose tan victoriosa como se siente ahora después de acaparar durante semanas titulares y opiniones de todo tipo.

La posibilidad de presentar hasta el próximo lunes una moción de censura para desbancar a Sílvia Orriols había sido provocada legalmente por la alcaldesa de Aliança Catalana que ejerció un mecanismo que la ley da a los ayuntamientos para gozar de estabilidad cuando, estando en minoría, les tumban los presupuestos. Orriols hubiera podido prorrogar de nuevo los presupuestos de 2023 pero decidió someterse a una cuestión de confianza vinculada a los mismos que si ganaba significaba que, como dice la ley, se aprobaban las cuentas. Pero si la perdía, como pasó, estos quedarían aprobados en treinta días si la oposición no conseguía ponerse de acuerdo con un candidato alternativo que con el apoyo de la mayoría absoluta encabezara una moción de censura. Y sencillamente no entiendo como si Junts no quería hacer más fuerte y tampoco quería echarla de la alcaldía al creer que podía ser contraproducente, no le aprobó los presupuestos el pasado 20 de enero. Me consta que en enero, precisamente para evitar que Orriols quedara reforzada con toda la polémica que hemos vivido de una posible moción de censura que podía fracasar como así ha sido, o que saliera victimizada y beneficiada si prosperaba, Junts valoró que a cambio de alguna pequeña modificación de los presupuestos, votaría a favor y que Esquerra se abstendría. Voto positivo y abstención que se justificarían con el argumento de que Ripoll no podía continuar eternamente sin presupuestos, prorrogando año tras año los de 2023.

Si Junts las tres semanas y media que llevamos no hubiera dado casi como seguro que lideraría la moción de censura si se daba a la número tres de la lista, Maria Bofarull, la alcaldía -los números uno y dos renunciaron hace meses- formando un gobierno en el que estarían ERC, PSC, quizá el independiente Joaquim Colomer, con la CUP apoyando pero quedándose en la oposición para no espantar al empresariado convergente, ahora Orriols no se sentiría tan fuerte. Pero haciendo esta marcha atrás cuando todo parecía encarrilado con el PSC que había confirmado que también entraría el gobierno para corresponsabilizarse del posible desgaste, que Junts anuncie que se echa atrás, lo que ha provocado es reforzar Sílvia Orriols.

Aunque quizás tardaremos días en saber cómo fueron exactamente las cosas ayer por la noche para hacer el cambio de guión anunciado este mediodía, lo que es cierto es que después de semanas con Pilar Rahola clamando desde las redes contra la pretensión de hacer caer a Orriols y de hacer una encuesta entre vecinos de Ripoll, ayer por la noche hubo una reunión en Ripoll a la que asistió Jordi Turull, los concejales actuales y el ex alacalde Jordi Munell, y donde probablemente intervino telemáticamente Carles Puigdemont, en la que Turull notificó a los tres concejales de Junts de Ripoll que no debían sumarse a la moción.

Hoy el joven concejal Ferran Raigon y Jordi Turull han explicado la decisión en rueda de prensa y ya se ha insinuado que probablemente alguna de las dos concejalas, quizá Montsina Llimós, sexta de la lista, quizá la tres, Maria Bofarull dimitirán, como también dimitirá dentro de unos días el cabeza de lista de la CUP, Dani Vilaseca, mientras Orriols quizá tararea de nuevo la canción «Deu pometes té el pomer, de deu una de deu una van caient«.




dilluns, 17 de febrer del 2025

Debat al Matí de Catalunya Ràdio sobre la probable moció de censura a Sílvia Orriols a Ripoll amb Ricard Ustrell, Laia Claret, Arnau Urgell, Carme Bruguerola i Xavier Rius Sant

 





Programa especial d'"El Matí de Catalunya Ràdio" des de Ripoll, una setmana abans que s'acabi el termini perquè l'oposició pacti una moció de censura. Ho analitzem amb la Laia Claret, l'Arnau Urgell, la Carme Brugarola i el Xavier Rius Sant. Comentem l'entrevista a Sílvia Orriols, què pot passar els pròxims dies i com s'ha arribat fins aquí.


Clica per escoltar el programa.

diumenge, 9 de febrer del 2025

La ultradreta d’Abascal, Orban i Le Pen, lloa Trump i Netanyahu des de Madrid. El Triangle





Xavier Rius Sant, El Triangle, diumenge 9 de febrer de 2025

Aquest divendres i dissabte Santiago Abascal ha aplegat a Madrid als líders del grup Patriots, tercera força del Parlament Europeu, amb la presencia de l’hongarès Viktor Orbán, la francesa Marine Le Pen, l’holandès Gert Wilders, l’italià Matteo Salvini, i el portuguès André Ventura, que enlluernats per la victòria i el múscul mostrat aquests primers dies per Donald Trump, han cridat a Make Europa Great Again, fer Europa gran de nou, i a trencar com ell amb tots els consensos aconseguits a Europa i bona part del món els últims vuitanta anys. Des del Tribunal Penal Internacionals a la Organització Mundial de la Salut, la UNESCO, els Acords del Clima i el acords de lliure mercat que suprimien aranzels.

Podria sorprendre que Patriots triés el novembre passat Abascal com a president, qui com es veu en els vídeos dels corrillos i salutacions abans dels actes de dissabte i del sopar de divendres, Abascal estava en tot moment acompanyat d’algun altre dirigent de Vox perquè li fes de traductor, ja que el seu nivell d’anglès i altres idiomes europeus és tant bo com el del Mariano Rajoy de qui la història ha deixat memorables imatges amb ell sol assegut a la taula de les cimeres internacionals, mentre la resta de mandataris conversaven de forma distesa en anglès o francès. Una situació que Abascal no patia quan era un membre més de l’altre gran bloc ultra del Parlament Europeu, els Conservadors i Reformistes, que lidera Giorgia Meloni perquè Meloni, que va viure de jove uns anys a Canàries, parla un fluid castellà. Però es que després de les eleccions europees de fa nou mesos i amb la intuïció que Trump seria el nou president dels Estats Units, Abascal trencà amb Meloni i els ultracatòlics polonesos i se sumà al grup de Le Pen, Gert Wilders i Salvini, al qual entrà victoriós Viktor Orbán, després de ser expulsat del Partit Popular Europeu. Tots molts més propers a Putin que a Zelensky, i contraris a l’alineament de Meloni i Varsòvia amb l’OTAN i Brussel·les, que donaven i demanaven suport incondicional a Ucraïna per aturar Putin i les pretensions del Kremlin de ser el far d’un continent que va del Bàltic i el Mediterrani fins l’Oceà Pacífic, anomenat Euràsia.

A la cimera hi va intervenir per videoconferència l’argentí Javier Milei que com vol fer ara Trump aplica la moto serra a l’administració, acomiada funcionaris i elimina subsidis socials. L’abraçada d’Abascal amb Milei i a les propostes de Trump són l’estocada final al sector falangista de Vox que abanderaven l’ex vicepresident Jorge Buxadé i l’ex secretari general Javier Ortega Smith. I és que, incomplint la lògica i els mateixos estatuts del partit, el diputat del parlament català, Ignacio Garriga és ara simultàniament vicepresidet i secretari general de Vox. I com Garriga només pot anar a Madrid dos o tres dies a la setmana, Abascal té el comandament únic del partit; això sí, acompanyat de persones sense càrrec orgànic i amb un notable historial ultra i feixista com Kiko Méndez Monasterio.

Abascal, que el passat estiu va decidir sense consultar-ho amb el Comitè Executiu del partit, que ja no pinta res, abandonar els governs regionals de Castella i Lleó, Extremadura, Aragó, Comunitat Valenciana, Múrcia i Consell Insular de Mallorca als quals havia entrat, provocant un gran perjudici al centenar de militants o simpatitzants que havien abandonat feia uns mesos els seus llocs de treball per assumir direccions generals, gabinets de comunicació i ocupar càrrecs de confiança de les diferents conselleries. Abascal vol governar Espanya però no per acabar com Meloni, que cada cop s’acosta més a Brussel·les. I va fer una jugada que de moment li ha sortit bé.

A la cimera ultra el diferents líders van lloar Trump i les seves ordres executives disruptives en immigració, acords internacionals i aranzels, i també amb la proposta de convertir Gaza en una Riviera, un ressort turístic per estrangers rics com els de Dubai o un Hard Rock, expulsant d’allà a dos milions de persones. Unes propostes que també lloa Sílvia Orriols i el secretari d’Estudis i Programes d’Aliança Catalana, Jordi Aragonès, que es comença a plantejar presentar-se a les properes eleccions europees per seure al mateix grup que Vox.

Ara bé, més allà de les simpaties que desperten a casa nostra les dues propostes de Trump, si les mirem bé no ajudarien a fer Europa ni més gran, ni millor. Si aplica aranzels els europeus exportarem menys i pagarem molt més per les importacions i es generarà atur i inflació. I si es pretén expulsar dos milions de persones de Gaza, molts acabarien venint a Europa ja que la majoria de palestins tenen un germà o un cosí al Vell Continent, cosa que no beneficia les propostes de fer de nou la Reconquesta i expulsar els musulmans, una reconquesta que, pel que fa a Catalunya, voldria liderar Sílvia Orriols que, com ella diu, va néixer un 9 d’octubre dia que Jaume I va expulsar els sarrains, o sigui els “moros” de València fa uns segles.

I ironies a part, l’anunci d’intentar una deportació de ciutadans musulmans de Gaza és benzina pels islamistes més radicals partidaris d’atacar als qui fan la proposta, la qual cosa posaria totes les societats occidentals en el punt de mira de les franquícies d’Al Qaida, l’Estat Islàmic o de les que pugin néixer.


La ultraderecha de Abascal, Orban y Le Pen, alaba desde Madrid a Trump y Netanyahu



Este viernes y sábado Santiago Abascal ha reunido en Madrid a los líderes del grupo Patriots, tercera fuerza del Parlamento Europeo, con la presencia del húngaro Viktor Orbán, la francesa Marine Le Pen, el holandés Gert Wilders, el italiano Matteo Salvini, y el portugués André Ventura, que deslumbrados por la victoria y el músculo mostrado estos primeros días por Donald Trump, han llamado a Make Europa Great Again, hacer Europa grande de nuevo, y a romper como él con todos los consensos conseguidos en Europa y buena parte del mundo en los últimos ochenta años. Desde el Tribunal Penal Internacionales a la Organización Mundial de la Salud, la UNESCO, los Acuerdos del Clima y los acuerdos de libre mercado que suprimían aranceles.

Podría sorprender que Patriots eligiera en noviembre pasado a Abascal como presidente, quien como se ve en los vídeos de los corrillos y saludos antes de los actos del sábado y de la cena del viernes, Abascal estaba en todo momento acompañado de algún dirigente de Vox para que le hiciera de traductor, ya que su nivel de inglés y otros idiomas europeos es tan bueno como el del Mariano Rajoy de quien la historia ha dejado memorables imágenes con él solo sentado en la mesa de las cumbres internacionales, mientras el resto de mandatarios conversaban de forma distendida en inglés o francés. Una situación que Abascal no sufría cuando era un miembro más del otro gran bloque ultra del Parlamento Europeo, los Conservadores y Reformistas, que lidera Giorgia Meloni porque Meloni, que vivió de joven unos años en Canarias, habla un fluido castellano. Pero es que tras las elecciones europeas de hace nueve meses y con la intuición de que Trump sería el nuevo presidente de Estados Unidos, Abascal rompió con Meloni y los ultracatólicos polacos y se sumó al grupo de Le Pen, Gert Wilders y Salvini, al que entró victorioso Viktor Orbán, tras ser expulsado del Partido Popular Europeo. Todos muchos más cercanos a Putin que a Zelensky, y contrarios al alineamiento de Meloni y Varsovia con la OTAN y Bruselas, que daban y pedían apoyo incondicional a Ucrania para detener a Putin y las pretensiones del Kremlin de ser el faro de un continente que va del Báltico y el Mediterráneo hasta el Océano Pacífico, llamado Eurasia.

En la cumbre intervino por videoconferencia el argentino Javier Milei que como quiere hacer ahora Trump aplica la motosierra a la administración, despide funcionarios y elimina subsidios sociales. El abrazo de Abascal con Milei y a las propuestas de Trump son la estocada final al sector falangista de Vox que abanderaban el ex vicepresidente Jorge Buxadé y el ex secretario general Javier Ortega Smith. Y es que, incumpliendo la lógica y los mismos estatutos del partido, el diputado del parlamento catalán, Ignacio Garriga es ahora simultáneamente vicepresidente y secretario general de Vox. Y como Garriga sólo puede ir a Madrid dos o tres días a la semana, Abascal tiene el mando único del partido; eso sí, acompañado de personas sin cargo orgánico y con un notable historial ultra y fascista como Kiko Méndez Monasterio.

Abascal, que el pasado verano decidió sin consultarlo con el Comité Ejecutivo del partido, que ya no pinta nada, abandonar los gobiernos regionales de Castilla y León, Extremadura, Aragón, Comunidad Valenciana, Murcia y Consejo Insular de Mallorca a los que había entrado, provocando un gran perjuicio al centenar de militantes o simpatizantes que habían abandonado hacía unos meses sus puestos de trabajo para asumir direcciones generales, gabinetes de comunicación y ocupar cargos de confianza de las diferentes consejerías. Abascal quiere gobernar España pero no para acabar como Meloni, que cada vez se acerca más a Bruselas. E hizo una jugada que de momento le ha salido bien.

En la cumbre ultra los diferentes líderes alabaron a Trump y sus órdenes ejecutivas disruptivas en inmigración, acuerdos internacionales y aranceles, y también con la propuesta de convertir a Gaza en una Riviera, un ressort turístico para extranjeros ricos como los de Dubai o un Hard Rock, expulsando de allí a dos millones de personas. Unas propuestas que también alaba Sílvia Orriols y el secretario de Estudios y Programas de Alianza Catalana, Jordi Aragonès, que se empieza a plantear presentarse a las próximas elecciones europeas para sentarse en el mismo grupo que Vox.

Ahora bien, más allá de las simpatías que despiertan aquí las dos propuestas de Trump, si las miramos bien no ayudarían a hacer Europa ni más grande, ni mejor. Si aplica aranceles los europeos exportaremos menos y pagaremos mucho más por las importaciones y se generará desempleo e inflación. Y si se pretende expulsar a dos millones de personas de Gaza, muchos acabarían viniendo a Europa ya que la mayoría de palestinos tienen un hermano o un primo en el Viejo Continente, lo que no beneficia las propuestas de hacer de nuevo la Reconquista y expulsar a los musulmanes, una reconquista que, con respecto a Cataluña, querría liderar Sílvia Orriols que, como ella dice, nació un 9 de octubre día que Jaume I expulsó a los sarracenos, o sea los «moros» de Valencia hace unos siglos.

E ironías aparte, el anuncio de intentar una deportación de ciudadanos musulmanes de Gaza es gasolina para los islamistas más radicales partidarios de atacar a quienes hacen la propuesta, lo que pondría a todas las sociedades occidentales en el punto de mira de las franquicias de Al Qaeda, el Estado Islámico o de las que puedan nacer.

dissabte, 8 de febrer del 2025

Entrevista al Més 324 amb Marina Romero sobre la cimera ultra del grup Patriotas, organitzada per Vox a Madrid i de la probable moció de censura a Sílvia Orriols a Ripoll

 


Entrevista al Més 324 sobre la cimera ultra a Madrid i de la possible moció de censura a Ripoll a Sílvia Orriols. Último vídeo, últim video de Xavier Rius Sant parlant amb Marina Romero de la cimera ultra (cumbre Patriotas) a Madrid organitzada per Vox amb Santiago Abascal, Matteo Salvivini, Viktor Orban, Marine Le Pen. També parlo de la probable moció de censura a Sílvia Orriols a l'ajuntament de Ripoll.

TV, TV3, Més_324, 324, Rius, Xavier

dilluns, 27 de gener del 2025

MOCIÓ DE CENSURA AMB MIRADA LLARGA. Analitzo a El 9 Nou la possible moció de censura a Sílvia Orriols. Si els partits, no actuen pensant a llarg termini, evitant personalismes estratègics i donant la imatge de ser un govern de coalició dividit, Orriols sortirà guanyant

 


Moció de censura amb mirada llarga

Xavier Rius Sant, El 9 Nou dilluns 27 de gener de 2025

Després de perdre Sílvia Orriols la qüestió de confiança l’oposició té 30 dies per presentar una moció de censura proposant un alcalde o alcaldessa alternatiu. Des de l'endemà del seu nomenament com alcaldessa el 17 de juny de 2023 l’oposició podia presentar-la i, de fet, en diversos moments hi han hagut converses en les que no es va arribar a l’acord sobre com o si era el moment oportú. Però la situació ara és una altra ja que la Llei Orgànica de Règim Electoral estableix un mecanismediferent al dels parlaments autonòmics i  al del Congrés per tal de garantir la governabilitat dels ajuntaments i la seva continuïtat. 

Si a un alcalde li tomben els pressupostos no pot convocar eleccions i fer que la gent torni a parlar. Pot prorrogar els anterior com va fer fa un any Orriols o pot sotmetre’s a una qüestió de confiança lligada a una moció de censura que si no prospera, fa que els pressupostos quedin aprovats i l’alcalde convalidat. Un mecanisme quevan fer Xavier Trias, Ada Colau i Jaume Collboni, els quals perdien la qüestió de confiança però en no ser capaços l’oposició de pactar després un candidat de consens, l’alcalde continuava i amb els pressupostos aprovats. A Barcelona era improbable que la CUP i Ciudadanos, i després amb Vox, juntament  amb Esquerra i un altre partit es posessin d’acord. Però a Ripoll ja van estar a punt de posar-se d’acord el juny de 2023 els grups que formen la majoria absoluta: Junts, ERC, PSC i la CUP. I com els regidors només poden presentar una moció de censura en els quatre anys delegislatura, ara si aquesta s’acorda serà per anar fins al final.

En el llibre “Aliança Catalana, els nostres ultres” que publicaré al mes de març, faig un seguiment detallat de les negociacions, acords i desacords que es va donar entre Junts, ERC, PSC i la CUP entre el 28 de maig i 17 dejuny de 2023. Parlant amb tots els implicats recullo trobades, trucades, whatsapps, reunions, vingudes a Ripoll de dirigents dels diferents partits, inclòs Jordi Turull, negociacions on es posa sobre la taula també el govern del Consell Comarcal, trobades a la Cooperativa, dinars al restaurant Canaules, brindis interruptus,cafès fins les cinc de la tarda als que s’incorporaran alguns que no eren al dinar, i més trucades i whastapps d’última hora. I redactant el que va passar aquelles intenses tres setmanes he tingut la sensació de fer el guió d’una d’aquelles pel·lícules en que una seqüencia temporal d’uns pocs dies es mostra a l’espectador quatre vegades en les que els llocs i les hores són les mateixes, però els fets o els perquès difereixen substancialment en les versions dels quatre protagonistes. I una de les poques certeses a les que arribo és que per al menys dos dels grups implicats, es va fer servir la CUP com excusa per no posar-se d’acord. Junts no volia que la CUP fos al govern, però tampoc que hi donés suport quedant-se a l’oposició ja que creia que acabaria imposant condicions programàtiques que podien espantar a alguns empresaris o al sector immobiliari i de l’Hosteleria. I al menys un altre partit, es va negar a arribar a l’acord si la CUP no entrava al govern. Tinc clar que qui va posarmés obstaclesi canvis de postura per arribar a l’acord va ser Junts que el 29 demaig,després de la patacada debaixar de vuit a tres regidors, va anunciar que no demanaria l’alcaldia però donaria suport a un govern format pels altres grups per evitar que Orriols fos l’alcaldessa. I després va canviar de parer, postulant-se Manoli Vega en el ple del 17 de juny com a alcaldable. També tinc clar que la CUP en no voler ser un obstacle, acceptava si no la volien al govern, donar suport a un tripartit de Junts, ERC i el PSC, quedant-se a l’oposició. I va passar que, com ningú va aconseguir la majoria absoluta de regidors del plenari, es va nomenar alcalde en minoria a Orriols, com a cap de llista més votada en dia de les eleccions.

Dies després d’arribar a la batllia, Sílvia Orriols va dir en una entrevista publicada al 9 Nou que no faria com altres alcaldes com Eudald Casadesúso Jordi Munell, de ser a la vegada batlle i diputat, ja que no era compatible dirigir l’ajuntament i marxar molts matins cap a Barcelona. I tot i això Orriols va presentar-se a les eleccions i va obtenir l’escó. Però a diferencia de Munell i Casadesús que eren un diputat més del primer o segon grup dela cambra i no passava res si no s’adscrivien a gaires comissions o faltaven a alguns plens, Orriols i l’altra diputada no tenen el do dela ubiqüitat i sovint la seva cadira queda buida.

Penso que ara tant si es presenta la moció de censura i perd l’alcaldia, com si no es presenta, Orriols podria sortir reforçada. Si es presenta ella podrà victimitzar-se i en el cas que el govern que es formi mostri discrepàncies entre els seus membres, aconseguir l’efecte Albiol que,després de ser desallotjat del’alcaldia tornava a guanyar les eleccions amb més vots. I de moment podriadedicar més temps al Parlament i l’expansió del partit.Per això és primordial que l’acord es faci amb mirada llarga deixant de banda personalismes i diferències.I si els partits d’oposició no es posen d’acord i ella queda legitimada com alcadessa, podrà erigir-se com a victoriosa front la casta, i amb el pressupostos aprovats, aplicar el seu programa. Però sobretot mostrar-se com una persona que potser per creures predestinada a salvar Catalunya, ningú no la pot abatre.

Xavier Rius Sant, periodista.

Llegir al 9 Nou



dijous, 23 de gener del 2025

Trum i Elon Musk a la Casa Blanca. El futur ja no és el que era. El Triangle




Xavier Rius Sant, El Triangle 23 de gener de 2025

Va ser el poeta francès Paul Valery qui va dir la frase “El futur ja no és el que era”. Entre 2007 i 2011 aquest era el lema del programa de tarda vespre a la desapareguda ComRàdio Tots per Tots, en el que hi vaig tenir la sort de poder participar, no només a les tertúlies, sinó també en una secció setmanal que jo tenia anomenada “Conflictes del Món”. Eren temps en que el president dels Estats Units era el Barak Obama del “We can!”. Anys en que el Tribunal Penal Internacional per l’antiga Iugoslàvia condemnava criminals de les guerres del Balcans, i en els que començava a funcionar el Tribunal Penal Internacional que havia de castigar crims de guerra a altres llocs del món. Eren temps que el mon canviava i per a bé.

Encara no era habitual l’ús de Twitter, però teníem Facebook que certament ens comunicava, permetia difondre les activitats socials, polítiques i culturals en les que participàvem, més enllà de servir-nos per recuperar amics als que havíem perdut el contacte. Les primeres xarxes socials i la connectivitat ens feien més lliures i facilitava autoorganitzar-nos. Fins i tot pocs anys abans de Facebook, el “Passa-ho! Qui ha sigut?” dels SMS van activar les mobilitzacions front les mentides d’Aznar sobre els atemptats del 11-M. Protestes que van ajudar a que el PP perdés les eleccions i Espanya entrés en una nova etapa amb Rodríguez Zapatero. El futur ja no era com abans, ens sentíem empoderats i el demà segur que seria millor. La Unió Europea s’ampliava a més estats i podíem viatjar sense aturar-nos en creuar les fronteres. Certament a França i altres països d’Europa creixien partits ultres, com el Front Nacional, però la democràcia era forta i quan Jean Marie Le Pen el 2002 va arribar a la segona volta, la resta de partits s’unien per fer-li cordó sanitari.

En aquell moment encara es creia que Rússia malgrat entrebancs transitava cap la democràcia, i a Llatinoamèrica cada cop quedaven menys dictadures, mentre democràcies imperfectes s’obrien pas a Àsia i Àfrica. I tot i l’enfrontament entre Hamàs i l’Autoritat Nacional Palestina, encara crèiem que era possible la solució dels dos estats.

Però el novembre de 2016 Donald Trump va guanyar les eleccions americanes “Make America great again” front Hillary Clinton, una victòria en nombre de representants electorals, no en vots, i molts vam creure que Trump era un accident a la primera i més consolidada democràcia del món on hi havia hagut presidents com Nixon, que va haver de dimitir per mentir relació al Watergate i haver espiat rivals, quan a Europa, on les democràcies eren mes joves, molts caps d’estat no haguessin caigut per pràctiques d’aquest tipus. I Trump el 2020 perdia les eleccions davant Joe Biden i va passar l’impensable: Que el president derrotat negués l’evidència de les urnes i cridés als seus seguidors a assaltar el Capitoli. I tot i les múltiples causes judicials i haver estat declarat culpable per una altra qüestió, Trump va guanyar les eleccions el novembre passat front Kamala Harris, i avui ja torna a ser a la Casa Blanca.

El 2020 amb Trump al poder el món va viure la pandèmia de la Covid durat la qual les teories conspiranoiques van créixer arreu alimentades per la ultradreta que poc després donaria veracitat a que a Trump li havien robat la victòria. Una de les creences d’aquests conspiranoics antivacunes era que hi havia algú que amb la vacuna pretenia controlar-nos per fer-nos més dèbils. I quan se’ls preguntava qui eren aquests que ens pretenien dominar, responien, “Tu no saps qui són ells, però ells sí saben qui ets tu i com manipular-te”

Ara Elon Musk, l’amo de l’antic Twitter, X, i l’home més ric del món que controla l’algoritme que sap molt de nosaltres i amb els seus satèl·lits pretén controlar les comunicacions dels governs de mig món, aposta per Trump als Estats Units, mentre a la vella i dèbil Europa, dona suport a la ultradreta d’Alternativa per Alemanya, Le Pen, Meloni i Abascal. Trump com Elon Musk estan mancats d’una qualitat que caracteritza als humans, l’empatia. Creuen que pel seu esforç o per haver estat triats pel destí, no només es mereixen ser els homes més rics sinó que tenen el dret i deure de dirigir el món i enviar a la paperera el vell ordre.

Pensàvem que Putin era un boig envaint Ucraïna i ara Trump, un president declarat convicte i que havia de ser jutjat per intentar donar un cop d’estat, gràcies al vot popular torna a ser a la Casa Blanca i amenaça de fer el mateix amb Groenlàndia i el Canal de Panamà.

El futur ja no es el que era.




Fue el poeta francés Paul Valery quien dijo la frase «El futuro ya no es lo que era». Entre 2007 y 2011 este era el lema del programa de tarde noche en la desaparecida ComRàdio Tots per Tots, en el que tuve la suerte de poder participar, no sólo en las tertulias, sino también en una sección semanal que yo tenía llamada «Conflictos del Mundo».

E

ran tiempos en que el presidente de los Estados Unidos era el Barak Obama del «We can!». Años en que el Tribunal Penal Internacional para la antigua Yugoslavia condenaba a criminales de las guerras de los Balcanes, y en los que empezaba a funcionar el Tribunal Penal Internacional que debía castigar crímenes de guerra en otros lugares del mundo. Eran tiempos que el mundo cambiaba y para bien. Todavía no era habitual el uso de Twitter, pero teníamos Facebook que ciertamente nos comunicaba, permitía difundir las actividades sociales, políticas y culturales en las que participábamos, más allá de servirnos para recuperar amigos de los que habíamos perdido el contacto.

Las primeras redes sociales y la conectividad nos hacían más libres y facilitaba autoorganizarnos. Incluso pocos años antes de Facebook, el «¡Pasalo! ¿Quién ha sido?» de los SMS activaron las movilizaciones frente a las mentiras de Aznar sobre los atentados del 11-M. Protestas que ayudaron a que el PP perdiera las elecciones y España entrara en una nueva etapa con Rodríguez Zapatero. El futuro ya no era como antes, nos sentíamos empoderados y el mañana seguro que sería mejor. La Unión Europea se ampliaba a más estados y podíamos viajar sin detenernos al cruzar las fronteras. Ciertamente en Francia y otros países de Europa crecían partidos ultras, como el Frente Nacional, pero la democracia era fuerte y cuando Jean Marie Le Pen en 2002 llegó a la segunda vuelta, el resto de partidos se unían para hacerle un cordón sanitario.

En aquel momento todavía se creía que Rusia a pesar de tropiezos transitaba hacia la democracia, y en Latinoamérica cada vez quedaban menos dictaduras, mientras democracias imperfectas se abrían paso en Asia y África. Y a pesar del enfrentamiento entre Hamás y la Autoridad Nacional Palestina, todavía creíamos que era posible la solución de los dos estados. Pero en noviembre de 2016 Donald Trump ganó las elecciones americanas «Make America great again» frente a Hillary Clinton, una victoria en número de representantes electorales, no en votos, y muchos creímos que Trump era un accidente en la primera y más consolidada democracia del mundo donde había habido presidentes como Nixon, que tuvo que dimitir por mentir en relación al Watergate y haber espiado rivales, cuando en Europa, donde las democracias eran más jóvenes, muchos jefes de estado no hubieran caído por prácticas de este tipo.

Y Trump en 2020 perdía las elecciones ante Joe Biden y pasó lo impensable: Que el presidente derrotado negara la evidencia de las urnas y llamara a sus seguidores a asaltar el Capitolio. Y pese a las múltiples causas judiciales y haber sido declarado culpable por otra cuestión, Trump ganó las elecciones en noviembre frente a Kamala Harris, y hoy ya vuelve a estar en la Casa Blanca. En 2020 con Trump en el poder el mundo vivió la pandemia de la Covid-19 durante la cual las teorías conspiranoicas crecieron por todas partes alimentadas por la ultraderecha que poco después daría veracidad a que a Trump le habían robado la victoria.

Una de las creencias de estos conspiranoicos antivacunas era que había alguien que con la vacuna pretendía controlarnos para hacernos más débiles. Y cuando se les preguntaba quiénes eran esos que nos pretendían dominar, respondían, «Tú no sabes que son ellos, pero ellos sí saben quién eres tú y cómo manipularte» Ahora Elon Musk, el amo del antiguo Twitter, X, y el hombre más rico del mundo que controla el algoritmo que sabe mucho de nosotros y con sus satélites pretende controlar las comunicaciones de los gobiernos de medio mundo, apuesta por Trump en Estados Unidos, mientras en la vieja y débil Europa, apoya a la ultraderecha de Alternativa por Alemania, Le Pen, Meloni y Abascal.

Trump como Elon Musk carecen de una calidad que caracteriza a los humanos, la empatía. Creen que por su esfuerzo o por haber sido elegidos por el destino, no sólo se merecen ser los hombres más ricos sino que tienen el derecho y deber de dirigir el mundo y enviar a la papelera el viejo orden. Pensábamos que Putin era un loco invadiendo Ucrania y ahora Trump, un presidente declarado convicto y que tenía que ser juzgado por intentar dar un golpe de estado, vuelve a estar en la Casa Blanca gracias al voto popular y amenaza con hacer lo mismo con Groenlandia y el Canal de Panamá.

El futuro ya no es lo que era.

Leer en El Triangle en castellano