El Col·legi de Periodistes de Catalunya em nomena "col·legiat d'honor". L'acte es farà el dimarts 30 de setembre al migdia

 

El Col·legi de Periodistes de Catalunya incorporarà quatre nous col·legiats d’honor en un acte que se celebrarà el pròxim dimarts 30 de setembre, a les 12.00h, a la seu de Barcelona del Col·legi. La Junta de Govern vol distingir i reconèixer així la trajectòria i la contribució de quatre professionals que han deixat una empremta significativa en l’ofici.

Els homenatjats són Maria Glòria Farrés i Ramon, Josep Bosch Grau, Xavier Rius Sant i Fernando García Talarn. Amb aquest nomenament, el Col·legi vol posar en valor la diversitat de perfils i especialitzacions que configuren la professió i que contribueixen a reforçar el paper del periodisme com a servei públic i eina de cohesió social.

La trajectòria de cadascun dels nous col·legiats d’honor és àmplia i reconeguda: Farrés és una veu històrica de la ràdio i del radioteatre; Bosch ha estat corresponsal internacional en ciutats clau i portaveu de l’Organització Mundial del Comerç; Rius Sant s’ha especialitzat en conflictes, immigració i ultradreta i García és una veu referent en la comunicació local i esportiva a les Terres de l’Ebre.

Aquest nomenament té un caràcter honorífic i no comporta cap obligació addicional, però permet als distingits continuar participant en la vida col·legial i accedir als serveis de la institució. El Col·legi manté així la voluntat de reconèixer trajectòries que representen la pluralitat i la seva contribució al periodisme català.

En la darrera edició, el 2024, van rebre la mateixa distinció Toni Clapés, Rosa Matas, Lluïsa Bertomeu, Miquel Ruiz, Hèctor Aranda i Toni Orensanz.

Llegir informació complerta a la web del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Parlo a la Tarda de Catalunya Ràdio sobre la reunió del grup Patriotas que celebra Vox a Vistalegre

 

Escolta entrevista a La Tarda de Catalunya Ràdio a partir del minut 7,30 

ACUSAR ISRAEL DE GENOCIDI NO ÉS NI ANTISEMITISME NI ANTISIONISME. Ho explico al Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 7 de setembre de 2025

Des de 1996 he escrit dotzenes d’articles a diaris, sobretot a  El País i l’Avui i també a revistes i al meu blog sobre els delictes d’incitació o justificació del genocidi, negació de l’Holocaust i promoure la rehabilitació de règims que van cometre genocidis. Delictes tipificats des de 1995 als articles 510 i 607 del Codi Penal, que després de sentències dels tribunals Suprem i Constitucional sobre els casos de les llibreries Europa i Kalki de Barcelona, fent prevaldre la llibertat d’expressió, van tombar parcialment el redactat d’aquests articles que van haver de ser reformulats l’any 2015 amb un nou redactat. Redactat que aviat haurà de tornar a passar la revisió per part del Tribunal Constitucional després de la nova condemna de presó imposada per l’Audiència de Barcelona ara fa un any a l’editor neonazi, Pedro Varela.

El primer article sobre la qüestió el vaig publicar a El País 14 de desembre de 1996 quan els Mossos d’Esquadra van escorcollar la llibreria. Procés que va portar al judici que es va celebrar, el el 16 d'octubre de 1998, al qual vaig assistir i en el que juntament amb SOS Racisme feien d’acusació particular diverses associacions jueves a les que acompanyava Simon Samuel, president del Centre Wiesenthal a Europa. La sentència va condemnar per primera vegada al propietari de la llibreria Europa, Pedro Varela, que la va recórrer al Constitucional que finalment li donaria parcialment la raó argumentant que negar l’Holocaust era legítim ja prevalia la llibertat d’expressió i el dret a interpretar la història. Sobre aquella patacada del Constitucional que contradeia el que s’estava regulant a la resta d’estats de la Unió, també vaig escriure diversos articles en els que abordava la qüestió des d’un punt de vista jurídic. Un d’aquests articles, el titulat “Odio racial con impunidad" el vaig publicar a El País el 8 de març de 2008, era molt crític amb la sentència. I va motivar que poc després ho parlés personalment amb el vicepresident del Tribunal Constitucional que havia estat ponent de la sentència, que m’argumentà de nou la llibertat d’expressió.

El maig de 2009 vaig assistir als actes de commemoració de l’alliberament del camp de Mauthausen en un viatge de quatre dies en el que també hi eren persones destacades de la comunitat jueva catalana, com Jaime Vándor, un dels de 5.200 jueus hongaresos salvats de Holocaust de la Creu Fletxada i les SS a Hongria l’any 1944, gràcies a l’actuació del diplomàtic espanyol, Ángel Sanz Briz, i de l’italià Giorgio Perlasca. Vándor m’explicà el seu periple i sobre ell vaig publicar un emotiu article amb motiu de la seva mort el 21 de març de 2014 al Periódico, republicat a diverses webs de comunitats jueves. També venia amb el grup o delegació catalana a Mauthausen el publicista jueu Lluís Bassat amb qui vaig conversar llargament i m’explicà la història de la seva família sefardita, part de la qual va ser víctima de la Shoà o Holocaust.

Pel seguiment que vaig fer sobre la qüestió, l’any 2013 vaig rebre de diversos diputats i de la mateixa Fiscalia els esborranys de nou articulat que estudiava el Ministeri de Justícia en els que, recollint una directiva europea, instava a penalitzar la negació de l’Holocaust dels sis milions de jueus, i evitar que prosperessin els recursos de futurs condemnats que al·legarien de nou el dret a la llibertat d’expressió. I un dels esborranys que va estar a punt d’aprovar el Consell de Ministres per remetre a les Corts, tipificava com a delicte la negació d’actes perpetrats des de la Segona Guerra Mundial i que tribunals internacionals com el de Nuremberg i altres posteriors com els específics per les guerres de l’antiga Iugoslàvia, Rwanda i la nova Cort Penal Internacional qualifiquessin els fets com a genocidi. Si aquell redactat hagués prosperat seria delicte avui a Espanya negar l’Holocaust jueu i el genocidi perpetrat per les milícies sèrbies a Srebrenica el 1995, però no el dels armenis de començaments del Segle XX. Finalment però, el redactat aprovat va ometre aquest tall històric i castiga genèricament “aquells que públicament neguin, trivialitzin o enalteixin delictes de genocidi i lesa humanitat o contra les persones i bens protegits en cas de conflicte armat, o enalteixin els seus autors quan s’haguessin comès contra un grup o un part del mateix”.

Aquesta passada setmana l’Associació Internacional d’Experts en Genocidi (IAGS) va anunciar que la conducta d’Israel a Gaza compleix la definició legal establerta a la convenció de l’ONU sobre el genocidi, detallant una sèrie d’accions empreses per Israel durant la guerra de 22 mesos que l’associació reconeix com a constitutives de genocidi, crims de guerra i crims de lesa humanitat. La IAGS és l’associació professional d’experts en genocidi més gran del món i inclou nombrosos especialistes en l’Holocaust perpetrat pels nazis contra jueus, gitanos i homosexuals.

He defensat reiteradament que l’Holocaust sí que va existir i que negar-ho o minimitzar-lo ha de tenir persecució penal, i em dol que per posicionar-me primer contra la negativa d’Israel a desenvolupar els Acords d’Oslo i permetre la creació d’un estat palestí viable, per rebutjar l’expansió del assentaments, i qualificar ara de genocidi el que fa Israel a Gaza, com he escrit diverses vegades a EL TRIANGLE, des d’entitats de l’anomenada Comunitat Jueva de Catalunya i associacions catalanes d’amics d’Israel, se m’acusi d’antisemita, ignorant i filonazi.

Aquest anys per posicionar-me contra els grups ultres neonazis he rebut tota mena d’amenaces, pintades i piulades dient-me diverses vegades “jueu i maricón”. Fins i tot un cop em vaig trobar una bala entre el capó i el parabrises del meu cotxe, que evidentment no hi va arribar volant com les fulles dels arbres que s’hi posen. Res d’això m’espanta. Però em dol aquesta manca d’autocrítica de les entitats jueves i pro Israel de Catalunya.

A Israel hi ha veus minoritàries però importants, com la de l’ex president del Parlament, Avraham Burg, entrevistat fa uns dies per TV3, que diu que s’ha de portar a un Tribunal Internacional els actuals líders del país pels crims de guerra que estan cometent. I també a Catalunya hi ha ovelles negres jueves que es manifesten contra la política criminal d’Israel. Però les entitats jueves que s’atribueixen la representació dels jueus catalans i les associacions catalanes amigues d’Israel no només continuen negant que el que es fa avui a Gaza és molt semblant al que feien les SS al gueto de Varsòvia o la Creu Fletxada a Hongria. No qüestionen que “Obrir les portes de l’Infern a Gaza” com anunciava fa uns dies un dirigent israelià que deixava clar que no hi quedaria en peu cap casa, és un delicte de genocidi. I més enllà del mal que fan als palestins amb la fam i les bombes, no s’adonen que amb això només aconseguiran més odi i motius per noves venjances. I els que executen o aplaudeixen els crims que Ben Gvir i Netanyahu dissenyen son corresponsables del genocidi i d’un odi cap a Israel que creixerà i perdurarà durant generacions.

Leer en castellano en  El Triangle  

                                 

En Mauthausen en mayo de 2009

Entrevista al digital El Crític sobre Aliança Catalana

 

Clica per anar a la web del Crític

Xavier Rius Sant: “En les municipals del 2027, Aliança Catalana es vol presentar en

200 llocs: volen l’eix transversal de Figueres a Vic i Lleida”

Pablo Castaño

Al llibre expliques la biografia política de Sílvia Orriols. Quins són els seus referents

principals en la història política de Catalunya?

Sílvia Orriols i David Subirana, la seva exparella, havien estat a Esquerra Republicana, però no hi

van durar gaire. Orriols em va dir que volia entrar a Maulets, però a Ripoll no n’hi havia. En les

eleccions europees del 2004, va a la llista d’Estat Català, on hi ha dues faccions. Ella creu que hi

mana la facció comunista i plega, i crea el col·lectiu Els Intransigents. El seu referent principal és

Daniel Cardona, que durant la Guerra Civil crea Nosaltres Sols i Bandera Negra. Li deien

“l’Irlandès” perquè volia imitar el Sinn Féin. Orriols el té venerat, diu que ell mai va defallir, quan,

després del 14 d’abril del 1931, Francesc Macià es fa enrere i ubica la Generalitat dins de la

República Espanyola. Orriols pensa que Carles Puigdemont, quan ho teníem a tocar, va fer el mateix.

Un altre referent és mossèn Armengol, el capellà de Berga, que va dir que hem estat solidaris fins i

tot amb els palestins.

I els seus referents internacionals?

Jordi Aragonès diu que el seu referent és Steve Bannon i els ultraliberals trumpistes. En l’àmbit

europeu tenien com a referent Marine Le Pen, però no podia ser perquè va dir que Puigdemont és

un delinqüent i que, quan ells governessin, l’extradirien. A més, Louis Aliot, l’exparella de Le Pen, va

retallar les subvencions del català a l’escola i va restringir les fogueres de Sant Joan. Giorgia Meloni

tampoc, perquè és molt “que Dios te bendiga, aborto cero”. Orriols no està d’acord amb el discurs de

Vox i de Meloni de la “cultura de la muerte”. Els referents són sobretot Geert Wilders i Alternativa

per a Alemanya.

“Junts té molta por de perdre vots, perquè veu que votants i càrrecs públics estan

enlluernats per l’Orriols”

Què ha fet Orriols com a alcaldessa?

El primer any tot era continuista. Entra el juny del 2023 i el gener del 2024 prorroga pressupostos.

Són un grup sense experiència. Però a l’oposició no hauria pogut fer la tempesta mediàtica que va

fer. Dona ordres de no empadronar , el delegat del Govern i la consellera li diuen que ho ha de fer i,

al cap de tres mesos, empadrona tothom. No podien aplicar les seves polítiques; tot el que deia de

retallar ajuts socials no pots fer-ho a l’Ajuntament. Però el fet que surti a la tele dient que no

empadronen a tothom i que aquí no hi cap tothom li dona rellevància mediàtica. O els tuits, com el

que va fer dient que la Policia Municipal havia identificat una persona magrebina, i que, després de

comprovar que no tenia papers, se la va conduir a la Policia Nacional, que en va iniciar l’expedient

d’expulsió.

Ella volia la moció de censura: que em facin fora, faig la víctima, em dedico al Parlament i a fer

comarques i d’aquí a dos anys tornaré amb majoria absoluta, com Xavier García Albiol. Perden la

moció i s’obre el mes per trobar un candidat alternatiu. Al final, Junts es fa enrere i, per tant, els

pressupostos queden aprovats.

Com ha influït l’ascens d’Aliança Catalana en Junts i en l’independentisme en general?

A Orriols l’està votant gent de tot arreu, perquè hi ha molt independentista emprenyat. També gent

de la CUP, d’ERC, gent que no votava o podia votar altres partits, però a qui més mal farà és a Junts.

Quan tu sents Oriol Junqueras dient que la independència la farem, però l’hem de fer bé, o que s’ha

de votar Puigdemont perquè torni el president… no hi ha autocrítica. No tenien forces per fer la

independència, no hi havia suports internacionals, l’enemic no era idiota i els jutges no perdonen

res. pensa que són uns “cantamanyanes” i, en canvi, l’Orriols fa aquell discurs curt i clar.

A Esquerra van perduts. Junts es fa enrere en la moció per una estratègia equivocada. Per por de

perdre vots, la legitimen. Amb el tema del padró, que no es pot empadronar tothom, no van firmar el

manifest. Més que les paraules, Junts agafa la música d’Orriols. Llavors la legitimes; és un error que

ha passat sempre. Junts té molta por de perdre vots, perquè veu que molts votants i molts càrrecs

públics estan enlluernats per l’Orriols. Si els partits centrals legitimen el seu discurs, els donen la

raó.

“Intenten recollir independentistes emprenyats, barrejant la immigració amb el turisme:

aquest sentiment de pèrdua d’identitat”

En una entrevista del 2023 al diari El 9 Nou que cites al llibre, Orriols afirma que, amb el

cordó sanitari, l’oposició li va fer la campanya que la va portar a l’alcaldia de Ripoll. Què

opines de l’estratègia del cordó sanitari al Parlament?

Josep Rull em va dir que només li havia tallat la paraula dues vegades. El problema és que, encara

que el canal 3/24 no faci un directe , després ella ho penja a TikTok o a Twitter i té 160.000 visites.

Junts es va saltar el cordó sanitari en el debat de política general, perquè es va abstenir en la moció

d’Aliança que demanava reactivar la declaració unilateral d’independència. El cordó sanitari no

funciona; a la llarga és contraproduent perquè els victimitza. Si plantegen un tema de sentit comú,

que no és sobre els migrants, com ara que aquest aire condicionat s’ha de canviar perquè fa soroll a

l’escola o propostes per fer al parc infantil… aïllar-los crec que és un error.

Com es relacionen Aliança Catalana i Vox?

Tenen molt bona relació. Són al pis de sota del Parlament: el PP, Aliança i Vox comparteixen parets,

lavabo i impressores. Joan Garriga (Vox) em va dir: “Jo pagava un servei de premsa diari; no sabíem

que hi havia un servei de premsa del Parlament perquè ningú ens ho havia dit. Llavors jo a la Sílvia

la vaig ajudar: escolta, que el servei de premsa és gratis; no volia que li fessin el mateix que a mi”.

Comparteixen el tema de la immigració i l’assetjament a les carpes; això els ha unit. Aliança vota

mocions de Vox si les tradueix al català; moltes vegades s’hi han abstingut perquè estan en un

“idioma estranger”.

Com expliques al llibre, els estatuts d’AC la defineixen com “un partit nacionalista que

dedica la seva activitat a aconseguir un estat independent per a la Nació Catalana”. Què és

més important per al partit avui, l’independentisme o l’agenda antiimmigració?

És més la immigració que la independència. És recollir independentistes emprenyats. És barrejar la

immigració amb el tema dels turistes, els expats, aquest sentiment que Catalunya es mor amb tanta

gent de fora, aquest sentiment de pèrdua d’identitat.

Quina perspectiva de creixement té Aliança Catalana?

En les municipals del 2027, han de fer la gran crescuda. El 2023 van fer només tres llistes (Ripoll,

Manlleu i Ribera d’Ondara) i van obtenir 8 regidors. Abans de les eleccions al Parlament, no van

enviar les butlletes a casa perquè no tenien diners. Si les haguessin enviat… Es van quedar a 2.800

vots del 3% a Barcelona, i amb el 3% hagués aconseguit dos o tres diputats per aquesta circunscripció. Ara es volen presentar en uns 200 llocs. Volen l’eix transversal, des de Figueres, Girona

i Banyoles fins a Vic. Per a això necessites una gran feina, perquè no et passi com a la Plataforma

per Catalunya, que el candidat sigui el friqui del poble. Si fan més de 200 llistes, totes no les podran

controlar. Per crear els grups territorials, necessitaven la lideressa disponible, per poder anar a

parlar amb la gent. Per això volien la moció de censura. Orriols ho decideix tot. Si mires els estatuts

d’Aliança Catalana, el Consell de Govern són 14 persones, amb 7 presidentes de vegueria que no

existeixen. No hi ha vicepresident ni secretari general. Per fer les llistes, ho voldrà controlar ella.

Més enllà de l’agenda antiimmigració i la independència, què defensa en la pràctica Aliança Catalana?

Als 33 punts de la campanya del 2024 no hi apareixia ni sortir de la Unió Europea ni l’oposició a

l’Agenda 2030; no tenien programa. Cardona deia “no som de dreta ni d’esquerra, som catalanistes,

fem la independència, després ja ens barallarem”. Però al programa econòmic s’hi ha posat molta

cosa provinent de Jordi Aragonès, que és totalment trumpista. Hi ha gent dins del partit que no hi

està d’acord. Com passa amb el suport incondicional a Netanyahu, els tuits que fan, els palestins són

el diable, han de marxar… Hi ha gent dins del partit que no ho veu així, però callen.

Al llibre dediques un capítol a explicar com 8TV va donar un espai a Orriols que li va permetre fer-se coneguda. 

Com valores l’actitud dels grans mitjans de comunicació envers Sílvia Orriols i Aliança Catalana?

TV3 els ignora bastant, però l’han hagut d’entrevistar. Com que és un partit parlamentari, els

mitjans públics han de donar compte del que fa, no li poden fer boicot ni cordó sanitari. Més que

mitjans, són personatges. Per exemple, Rubèn Novoa, del mitjà digital X Catalunya, és l’únic que els

pregunta a les rodes de premsa al Parlament. La resta dels mitjans l’ignoren totalment, però és

irrellevant, perquè el que li dona força són els vídeos a YouTube o en altres xarxes.

SORTIDA DE LA FLOTILLA CAP A GAZA DEL PORT DE BARCELONA

 Vídeos de la sortida de la Flotilla cap a Gaza des del Moll de la Fusta de Barcelona

Greta Thunberg, Thiago Ávila i Ada Colau a bord

,

NETANYAHU SENSE FRE, El Triangle

 

Xavier  Rius Sant, El Triangle, 12 d'agost de 2025

L’escriptor israelià David Grossman va declarar fa uns dies, en una entrevista del diari italià La Repubblica, que a Gaza s’està produint un genocidi. Es castiga col·lectivament a la població impedint que entri menjar i medicines, es destrueixen la major part de les cases i la xarxa d’aigua potable, i es mata diàriament a dotzenes de persones a les cues de recollida d’aliments. Grossman és un sionista, que creu en el dret d’Israel a existir i tenir un estat segur i en pau. I sempre va creure que s’havia d’arribar a un pacte amb els palestins per tal que aquests tinguessin també el seu estat. No només perquè els palestins ho mereixien sinó també perquè si aquests no tenen esperança i les garanties de poder viure amb tots el drets i que es respecti la seva identitat, Israel mai no tindria la pau i seguretat a la que aspirava quan es va crear.

En l’actual context que cada cop més països reconeixen l’Estat de Palestina i tribunals nacionals o internacionals imposen ordres de detenció contra dirigents israelians i també contra militars i soldats pels crim comesos a Gaza i Cisjordània, Netanyahu i aquells sectors lamentablement majoritaris de la societat israeliana que li donen suport s’enroquen. Uns negant el que és evident, mentre altres ho justifiquen i diuen que s’ha d’anar molt més enllà. De fet emulen el que afirmava fins fa uns anys sectors de l’extrema dreta europea en relació l’Holocaust nazi quan uns negaven que hagués existit, mentre altres afirmaven que l’error que es va cometre va ser deixar-lo a mitges.

La propaganda del govern israelià i les principals cadenes televisives, la premsa i les gasetes digitals lleials al govern neguen que s’estigui fent un genocidi o hi hagi la voluntat de fer-lo. En canvi el ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, i el de Finances, Bezalel Yoel Smotrich, no diuen que s’estigui fent, però si justifiquen les matances i la fam amb la que es castiga la població, proposant que aquestes mesures s’han de mantenir i endurir i no deixar-les a mitges. Així els líders israelians repeteixen en relació a Gaza i Cisjordània les versions que tenien els ultres europeus abans de fer-se sobtadament prosionistes, quan uns deien que l’Holocaust com a tal no va existir, mentre d’altres el que lamentaven era que no s’hagués arribat fins al final.

Netanyahu diumenge passat va negar davant un grup de periodistes estrangers que s’estigués perpetrant cap genocidi a Gaza afirmant que “si l’haguéssim volgut fer, l’haguéssim fet en només una tarda”. Una afirmació que sorprèn sortint de la boca d’algú que hauria de conèixer bé l’Holocaust, quan Hitler va trigar cinc anys per matar sis milions de persones. Primer fent passar fam als que tancava als guetos i camps inicialment de treball i fent afusellaments massius com els d’Ucraïna el 1941. Però després dissenyant l’industrial sistema de cambres de gas amb fosses comuns massives i crematoris. Per això ignoro en quin mètode màgic i ràpid pensa Netanyahu quan diu que si volgués, ell podria eliminar en només un dia la tercera part de persones que Hitler va matar i enterrar o cremar en cinc anys.

Ara, metre el govern israelià no dissimula que la mort de sis periodistes d’Al Jazira, entre ells el popular Anas al Sharif, va ser deliberat, proposa ocupar tota la ciutat de Gaza i expulsar no sabem cap a on un milió de persones. Una ocupació permanent de tot Gaza a la que s’oposa el cap estat major Eyal Zamir, un militar gens pacifista, però que com a militar sap les conseqüències que aquesta acció podria tenir a mig termini tenint en compte el nombre limitat de soldats del que disposa Israel i que en cap cas faria que l’Israel de l’endemà de l’ocupació tingués més seguretat. El suport incondicional d’algú com Donald Trump no supleix la manca d’efectius humans per aplicar-la més enllà de la consideració que si Egipte i Jordània continuen oposant-se a quedar-se els dos milions de gazians que Netanyahu vol expulsar, amb tanta mort i humiliació, matant de gana i epidèmies la població, l’únic que aconseguirà serà una nova generació de joves palestins desitjosos de justícia i venjança.

Anas al Sharif

Xavier Rius El Triangle, 12 de agosto de 2025

El escritor israelí David Grossman declaró hace unos días, en una entrevista del diario italiano La Repubblica, que en Gaza se está produciendo un genocidio. Se castiga colectivamente a la población impidiendo que entre comida y medicinas, se destruyen la mayor parte de las casas y la red de agua potable, y se mata diariamente a docenas de personas en las colas de recogida de alimentos. Grossman es un sionista, que cree en el derecho de Israel a existir y tener un estado seguro y en paz. Y siempre creyó que se tenía que llegar a un pacto con los palestinos para que estos tuvieran también su estado. No sólo porque los palestinos lo merecían sino también porque si estos no tienen esperanza y las garantías de poder vivir con todos los derechos y que se respete su identidad, Israel nunca tendría la paz y seguridad a la que aspiraba cuando se creó.

En el actual contexto en que cada vez más países reconocen el Estado de Palestina y tribunales nacionales o internacionales imponen órdenes de detención contra dirigentes israelíes y también contra militares y soldados por los crímenes cometidos en Gaza y Cisjordania, Netanyahu y aquellos sectores lamentablemente mayoritarios de la sociedad israelí que le apoyan se enrocan. Unos negando lo que es evidente, mientras otros lo justifican y dicen que se tiene que ir mucho más allá. De hecho emulan lo que afirmaban hasta hace unos años sectores de la extrema derecha europea en relación al Holocausto nazi cuando unos negaban que hubiera existido mientras otros afirmaban que el error que se cometió fue dejarlo a medias.

La propaganda del gobierno israelí y las principales cadenas televisivas, la prensa y las gacetas digitales leales al gobierno niegan que se esté haciendo un genocidio o exista la voluntad de hacerlo. En cambio el ministro de Seguridad Nacional, Itamar Ben-Gvir, y el de Finanzas, Bezalel Yoel Smotrich, no dicen que se esté haciendo pero si justifican las matanzas y el hambre con que se castiga a la población, proponiendo que estas medidas deben mantenerse y endurecerlas y no dejarlas a medias. Así, los líderes israelíes repiten en relación a Gaza y Cisjordania las versiones que tenían los ultras europeos antes de hacerse repentinamente prosionistas, cuando unos decían que el Holocausto como tal no existió, mientras otros lo que lamentaban era que no se hubiera llegado hasta el final.

Netanyahu el domingo pasado negó ante un grupo de periodistas extranjeros que se estuviera perpetrando ningún genocidio en Gaza afirmando que «si lo hubiéramos querido hacer, lo hubiéramos hecho en solo una tarde». Una afirmación que sorprende saliendo de la boca de alguien que debería conocer bien el Holocausto, cuando Hitler tardó cinco años para matar a seis millones de personas. Primero haciendo pasar hambre a los que encerraba en los guetos y campos inicialmente de trabajo y haciendo fusilamientos masivos como los de Ucrania en 1941. Pero luego diseñando el industrial sistema de cámaras de gas con fosas comunes masivas y crematorios. Por eso ignoro en qué método mágico y rápido piensa Netanyahu cuando dice que si quisiera, él podría eliminar en solo un día a la tercera parte de personas que Hitler mató y enterró o quemó en cinco años.

Ahora, el gobierno israelí no disimula que la muerte de seis periodistas de Al Jazira, entre ellos el popular Anas al Sharif, fue deliberado, propone ocupar toda la ciudad de Gaza y expulsar no sabemos hacia dónde un millón de personas. Una ocupación permanente de todo Gaza a la que se opone el jefe estado mayor Eyal Zamir, un militar nada pacifista, pero que como militar sabe las consecuencias que esta acción podría tener a medio plazo teniendo en cuenta el número limitado de soldados de lo que dispone Israel y que en ningún caso haría que el Israel del día siguiente de la ocupación tuviera más seguridad. El apoyo incondicional de alguien como Donald Trump no suple la falta de efectivos humanos para aplicarla más allá de la consideración de que si Egipto y Jordania continúan oponiéndose a quedarse los dos millones de gazianos que Netanyahu quiere expulsar, con tanta muerte y humillación, matando de hambre y epidemias a la población, lo único que conseguirá será una nueva generación de jóvenes palestinos ansiosos de justicia y venganza.
Leer en El Triangle en castellano

Nou genocidi cent anys després del "Mein Kampf". El Triangle

 

Clica aquí para leer en castellano en El Triangle 

Xavier Rius Sant, El Triangle 23 de juliol de 2025

El ‘Mein Kampf’, La meva lluita, sortí a la venda a Alemanya el 18 de juliol de 1925, ara just fa cent anys. Llibre escrit per aquell mediocre pintor austríac que triomfà després com a líder del Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors (NSDAP). Llibre en el que abocava la culpabilitat de tots els mals d’Alemanya i dels patiments de la raça ària vers els jueus als que qualificava de paràsits i ser com microbis contagiosos. I el que va escriure des de la presó després del Putch o cop de Munic, en arribar al poder un cop derogades les llibertats polítiques i prohibir els altres partits, ho va aplicar primer amb les Lleis de Nuremberg de 1935, després amb l’expropiació de bens dels jueus alemanys i l’assassinat massiu de jueus eslaus com els ucraïnesos. Els jueus d’arreu van deixar de ser considerats persones per ser només essers sub-humans cap els que no s’havia de tenir pietat ni compassió. Alguns, com els jueus polonesos eren tancats a guetos on morien de fam, sent deportats després la resta a camps de concentració. I finalment amb l’anomenada solució final, es va culminar l’extermini de sis milions de persones jueves o descendents de jueus d’Alemanya i tota l’Europa ocupada.

Certament la gran majoria d’alemanys dels anys trenta i quaranta no sabien que els qui marxaven cap als anomenats camps de treball eren assassinats només arribar-hi o se’ls feia treballar fins que morien d’esgotament o malalties. I un cop acabada la guerra quan es va conèixer la veritat ens els nomenats judicis de Nuremberg, el món es va conjurar perquè uns crims de guerra, contra la humanitat i també genocidi no tornessin a succeir. El sentiment de culpa d’Europa va ser utilitzat pel sionisme perquè es posicionés a l’ONU en favor de la creació d’un estat jueu.

A Israel, on els moviments pacifistes, els partits d’esquerres i la premsa crítica són cada cop més irrellevants, el seu primer ministre Benyamin Netanyahu, amb el suport majoritari de la resta de partits, ha aprofitat el que va passar el 7 d’octubre de fa dos anys, una resposta violenta, desesperada i mal calculada dels líders militars de Hamàs a Gaza, en la que les milícies palestines cometeren crims de guerra que no poden ser justificats, per aplicar una solució final pels dos milions de ciutadans de la franja. O marxen cap Egipte i Jordània, països que no estan disposats a acollir-los, o els mata de gana, trets i bombes. Seixanta mil civils ja han estat assassinats, tot Gaza està destruïda i ara Israel bloqueja l’entrada de menjar, mentre a diari assassina mig centenar de civils famèlics que són a les cues de la fam.

El que fan és retransmès en directe per les televisions estrangeres i les xarxes socials, sense que les televisions israelianes ho mostrin mentre parlen només d’una guerra amb els terroristes. I mentre Gaza mor, els colons de Cisjordània cremen pobles, maten civils i s’apoderen de les terres dels palestins. El món ho veu i no fa res, mentre la història es repeteix i, com va passar també amb els serbis, un altre poble que va ser massacrat fa dècades, els seu líders polítics i militars es converteixen i actuen després com botxins. Aquesta setmana els governs de 25 països occidentals, entre els que estan la majoria d’europeus amb l’excepció d’Alemanya, han demanat la fi de la guerra i del bloqueig a l’entrada d’aliments, sense que la societat israeliana i la classe política que dona suport a Netanyahu s’immuti.

La societat israeliana, amb cada vegada menys veus dissidents o crítiques, és una societat que esdevé més supremacista i incapaç d’empatitzar. Si els sionistes d’esquerres que crearen Israel s’autoenganyaren amb la mentida d’una terra sense poble, dita Palestina, per un poble sense terra, la major part dels ciutadans d’Israel, siguin supremacistes, racistes, ultraortodoxos, o colons arribats de l’antiga Unió Soviètica o Llatinoamèrica els últims vint anys, donen majoritàriament suport a Netanyahu. Un primer ministre que ha dinamitat la solució dels dos estats, i necessita la guerra permanent per evitar ser condemnat pels casos de corrupció pels que està encausat.

Actuen cegats d’odi i arrogància i privats de la capacitat humana de l’empatia, creuen que es el moment d’aplicar la solució final per Gaza, insensibles davant les imatges de les matances diàries a les cues de menjar i els nens morts d’una gana més severa que la que van patir els seus avis a llocs com el gueto de Varsòvia. Callen també amb els crims diaris que colons i ultrareligiosos fan a Cisjordània. I no són conscients que per més palestins que matin o morin de gana, el que estan provocant es un odi que algun dia esclatarà com ja va esclatar el 7 d’octubre. No s’adonen que estan provocant que tard o d’hora sorgeixin líders mediocres o no, àrabs o europeus, com aquell pintor austríac que fa cent anys va publicar un llibre, cridant a fer desaparèixer tots els jueus.

 Haz clic aquí para leer en castellano en El Triangle

Intervencions i entrevistes a la SER, Ràdio 4, Ràdio Estel i al Telenotícies sobre els incidents racistes de Torre Pacheco

 Aquesta setmana, a part de l'article que he publicat a La Vanguardia i de l'entrevista que em va fer Marina Romero al Més 3/24  parlant dels incidents de Torre Pacheco, també m'han entrevistat a Aquí Catalunya, a la Cadena SER, El Matí de Ràdio Estel, el programa  Son 4 dies, de Ràdio 4  i  el Telenotícies Migdia del 14 de juliol. També em cita a El País, Ángel Munàrriz         

                                        

                                          

                              

El CEO y Torre Pacheco. La Vanguardia

 Xavier Rius Sant, periodista. La Vanguardia, divendres 18 de juliol de 2025

El barómetro del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), hecho público el miércoles, apuntando que si celebraran elecciones catalanas Vox crecería ligeramente y Aliança Catalana pasaría de dos a diez u once escaños, ha coincidido con la detención en Mataró del líder de un grupo que desde las redes sociales había realizado las convocatorias a “salir de cacerías” o atacar a inmigrantes magrebíes en Torre Pacheco. Grupo creado hace seis meses llamado “Deport Them Now” —Deportémoslos Ahora— que se había dado a conocer convocando conjuntamente con Vox diversas manifestaciones en favor de la expulsión de inmigrantes y contra centros de menores. Evidentemente una cosa es pedir la expulsión de los inmigrantes irregulares, otra de los que delinquen, u oponerse a la acogida de menores no acompañados, pese a que la convención de derechos del menor firmada por todos los países de la Unión Europea nos obliga. Y otra muy distinta llamar a realizar “cacerías de inmigrantes”. Pero cuando un partido como Vox dice que habrá que expulsar a ocho millones de inmigrantes, pese a que luego matice esta cifra y afirme que sólo “aquellos que delinquen, no tienen papeles, no se integran o tienen religiones extrañas”, de alguna manera da argumentos a quienes como el grupo liderado por el ultra de Mataró, llaman a pasan a la acción directa.

El barómetro del CEO analiza el trasvase de votos hacia Aliança o Vox de quienes en comicios anteriores dieron su confianza a otras formaciones. Pero pese a que muchos independentistas desengañados quieran dar ahora su confianza a Sílvia Orriols, lo verdaderamente importante es el voto de jóvenes que lo hacen por primera vez y de aquellos que en anteriores elecciones se habían abstenido. Sin reconocer que partidos como Vox y Aliança seducen a abstencionistas y a nuevos votantes jóvenes, no se entendería que en las pasadas elecciones europeas, pese a Vox subió pasando de cuatro a seis escaños, la candidatura del activista ultra, Alvise Pérez, consiguió tres con una campaña realizada exclusivamente en las redes sociales y sin exponer programa político alguno.

Aliança Catalana bebe principalmente de dos fuentes. Del rechazo a la inmigración y del desengaño del procés. Mientras los que nos vendieron una independencia exprés no hagan autocrítica de que infravaloraron lo complejo del proyecto, las fuerzas de cada uno y los obstáculos jurídicos, afirmando entonces falsedades como que el dictamen sobre Kosovo de la Corte Internacional de Justicia abría a la puerta a que una secesión unilateral de Cataluña fuera reconocida por la comunidad internacional, y no reconozcan que sabían que eso no podría acabar bien, muchos que lo creyeron, canalizarán su frustración votando a Orriols.

 Hacer políticas de interculturalidad y convivencia no es realizar una fiesta de la diversidad con la participación de asociaciones de inmigrantes y comer un cuscús. Es garantizar que los hijos y sobre todo las hijas de los inmigrantes, puedan vivir como deseen, ir de la mano de un amigo no musulmán sin que la llamada “comunidad” las persiga, y dejar de empoderar a supuestos líderes comunitarios que nadie ha elegido.  

Y por lo que se refiere al rechazo a la inmigración que manifiesta Vox y Aliança, bebe de un malestar que no va a disminuir con propuestas imposibles de expulsiones masivas. Eso sólo se revierte con políticas sociales que hagan que los vecinos autóctonos o de origen inmigrante de ciertos barrios, no se sientan abandonados por las administraciones y, también, castigando la multirreincidencia, sean de donde sean sus autores. Además si deseamos evitar que ocurra como en barrios de determinadas ciudades de Francia o Bélgica, es preciso escuchar lo que dicen hijas de inmigrantes que viven o crecieron en Catalunya como Hannan Serrouk, Najat el Hachmi o Mimunt Hamido, que lamentan que los poderes públicos y sobre todo los partidos de izquierda, en nombre de una malentendida interculturalidad y respeto a otras creencias, a menudo se laven las manos ante el crecimiento del islamismo como ideología y la generación de contracounidades. Hacer políticas de interculturalidad y convivencia no es realizar una fiesta de la diversidad con la participación de asociaciones de inmigrantes y comer un cuscús.

Es garantizar que los hijos y sobre todo las hijas de los inmigrantes, puedan vivir como deseen, ir de la mano de un amigo no musulmán sin que la llamada “comunidad” las persiga, y dejar de empoderar a supuestos líderes comunitarios que nadie ha elegido. Es garantizar también que la segunda y tercera generación, es decir españoles nacidos aquí, hijos de extranjeros, no se encuentren con un “lo siento, ya está alquilado” cada vez que dan su nombre llamando por teléfono a un anuncio de un piso. Si pese a haber nacido aquí son tratados como eternos forasteros, sentirán un desarraigo que saben manipular después líderes étnicos, bandas juveniles y el islamismo violento o pacífico.

Analitzo al Més 3/24 amb Marina Romero el baòmetre del CEO que diu que Aliança Catalana pujarà molt, els incidents de Torre Pacheco i el grup que des de Mataró cridava a sortir de "cacera"

 Analitzo al Més 3/24 amb Marina Romero el baòmetre del CEO que diu que Aliança Catalana pujarà molt, els incidents de Tore Pacheco, i el grup que des de Mataró cridava a sortir de "cacera"

Abascal aprieta, Orriols espera. La Vanguardia

 

Xavier Rius Sant, periodista. 

Miércoles 9 de julio de 2025

No pasaron ni 24 horas de la clausura del congreso del PP en el que Núñez Feijóo se postuló para ser el próximo presidente de España sin hacer cordón sanitario a Vox, es decir aceptando sus votos, pero excluyendo gobernar en coalición con Santiago Abascal, que la portavoz de Emergencia Demográfica y Políticas Sociales de Vox, Rocío de Meer, expuso la propuesta de expulsar a ocho millones de extranjeros e hijos de extranjeros, muchos de ellos ya nacionalizados españoles. Una propuesta imposible de realizar sin modificar la Constitución por lo que se refiere a los hijos de extranjeros que obtuvieron previamente la nacionalidad española, como es el caso de muchos latinoamericanos. Y que exigiría para el resto la modificación del Código Civil, ya que actualmente sólo se puede retirar la nacionalidad a personas de origen extranjero condenados por delitos muy graves. Y retirar el permiso de residencia permanente en España, que es a la vez un permiso para todo el territorio de la Unión Europea, sin una condena judicial o una acusación de terrorismo, tampoco es posible. Posteriormente ante el revuelo creado Abascal matizó que no proponía expulsar ocho millones sinó únicamente “a los que no respetan a las mujeres, importan una religión extraña, delinquen o han venido a vivir del esfuerzo de los demás”

Siendo los partidos ultras y nacioalpopulistas euroescépticos primera o segunda fuerza política en muchos estados de la Unión, Abascal no quiere conformarse en continuar como tercera y comodín de investidura del PP. Ya lo demostró hace un año cuando abandonó los ejecutivos regionales en los que gobernaba con el PP. Pese a que el futuro de Pedro Sánchez puede cambiar si el caso Koldo, Ábalos y Cerdán aporta indicios que tras la trama estaba la financiación del partido, no parece que los socios de investidura vayan a provocar su caída. Así en las próximas elecciones, sean anticipadas o en 2027, lo que pretende Vox si continua como tercera fuerza y los escaños del PP y Vox suman la mayoría, investir a Feijóo pese a que rechace la mayoría de sus condiciones programáticas, pero quedándose en la oposición. Abascal sabe que confrontando como ahora desde la tribuna del Congreso con Pedro Sánchez, poco rédito puede obtener. Pero en cambió si a quien rebate cada semana es un presidente del gobierno del PP, al que reprochará continuar obedeciendo a Bruselas en inmigración, agenda verde, etc., confía que eso sí le permitiría dar el sorpaso y superar en las siguientes elecciones al PP.

En Cataluña parece que Salvador Illa sí aguantará los tres años que quedan de legislatura, siempre y cuando el PSC no se vea salpicado por la trama. Y será en dichas elecciones catalanas previstas para 2028 en las que las encuestas auguran un exponencial incremento de Aliança Catalana. Pero previamente habrá elecciones municipales en las que Aliança espera conseguir bastantes alcaldías. La duda que tiene Aliança es hasta dónde hacer crecer el partido y el número de municipios en los que presentar candidaturas sin que se les vaya de las manos con listas nutridas de nuevos afiliados. Elecciones en las que competirá con Vox con propuestas similares, pero también con Junts. Por ello Sílvia Orriols el pasado febrero cuando presentó la moción de confianza que abría la puerta a una moción de censura, en el fondo deseaba perder temporalmente la alcaldía para victimizarse, centrarse en la extensión del partido y poder estar más días en el Parlament que es donde obtiene visibilidad.

Feijóo i Abascal eperen els seus moments. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, 1 de juliol de 2025

En cinc dies, de dissabte 5 de juliol al dimecres 9, la política espanyola ha viscut un dels períodes més intensos dels últims anys. Dissabte, la reunió del Comitè Federal del PSOE on Pedro Sánchez remodelava la direcció i exposava el full de ruta del partit, després de l’empresonament del nou secretari d’organització Santos Cerdán. Diumenge, el PP celebrava el seu congrés en el que revalidada a Núñez Feijóo com a líder del partit i candidat a la presidència del govern. L’endemà la roda de premsa habitual del dilluns a la seu de Vox, no la feia ni Abascal ni el portaveu nacional, José Antonio Fúster, sinó que qui intervenia era la responsable de Demografia i Polítiques Socials, la diputada Rocío de Meer, que potser inconscientment patinava i ficava la pota, potser deliberadament calculat a l’estil Trump, per provocar, afirmava que s’haurien d’expulsar d’Espanya vuit milions de migrants i fills de migrants ja nacionalitzats. Concepte batejat com “reimmigració” amb bitllet d’avió cap el país d’origen per Alternativa per Alemanya, adoptat ràpidament per Vox i Aliança Catalana. Proposta que generava un rebuig generalitzat i Vox contraatacava acusant a la premsa de manipular les paraules de De Meer.

Dimecres, Pedro Sánchez compareixia al Congrés dels Diputats per donar explicacions i presentar les seves noves mesures del govern contra la corrupció. Compareixença i debat que va ser, de fet, una moció de confiança sense que es votés, en la que Pedro Sánchez va constatar que continua tenint el suport dels socis d’investidura tret de Podem, que sembla que vol emular els pitjors moments del que fa més de dues dècades s’anomenava amb sarcasme “Izquierda Hundida”. I aguantant de moment Sánchez, Núñez Feijóo va utilitzar un to molt dur amb el PSOE amb acusacions de tota mena com que s’havia lucrat de la prostitució, a la vegada que deixava clar que no faria cordó sanitari a Vox, de qui acceptaria els seus vots per ser investit president del govern, però sense fer-lo entrar al govern. Una entrada a l’executiu que Abascal crec que tampoc desitja.

Mentre a la majoria de països europeus com França, Itàlia, Àustria, Holanda, Polònia, Hongria o Alemanya, la ultradreta xenòfoba i euroescèptica és la primera o segona força política, a Espanya amb Vox, és la tercera. Aquí la ultradreta va més endarrerida ja que exceptuant la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada que va fracassar en el seus intents de fer el salt al Parlament de Catalunya i al Congrés del Diputats, no va irrompre a les institucions amb Vox fins desembre de 2018 a Andalusia i l’abril de 2019 al Congrés dels Diputats. A Catalunya fa dos anys Aliança Catalana i Sílvia Orriols, amb un discurs igual de xenòfob que el de Vox, però independentista, va fer-se amb l’alcaldia de Ripoll. I fa un any Orriols va entrar al Parlament. I també tenim Se Acabó la Fiesta d’Alvise Pérez amb tres eurodiputats.

Aliança no té pressa, ja que a no ser que el PSC acabi esquitxat per la trama Koldo, Ábalos y Cerdán, res fa pensar que Salvador Illa hagi d’avançar les eleccions. Mentrestant el discurs d’Orriols penetra poc a poc en la ment de molts independentistes, i el partit es centra en l’extensió territorial de cara a les eleccions municipals. Unes candidatures que estaran formades per molts militants nouvinguts, i el partit té por que se li puguin descontrolar alguns regidors després de les eleccions. Fa dos anys Aliança només es va presentar a Ripoll on va ser la força més votada amb sis regidors i on governa en minoria, a Manlleu, on va obtenir un regidor que ha estat reemplaçat per un membre de la llista amb més carisma, i a Ribera d’Ondara, on el regidor d’Aliança, que va assumir temporalment l’alcaldia, va trencar amb Orriols abandonant el partit.

Vox, que vol deixar de ser la tercera força espanyola i el comodí del PP per les investidures, creu que no podrà incrementar el seu sostre electoral –ara té 33 diputats al Congrés, i l’anterior legislatura en va tenir 52— fins que Feijóo, o qui sigui del PP, arribi a la Moncloa i presideixi un govern del PP en solitari. Vox no vol la vicepresidència per ser la Yolanda Díaz de Feijóo, d’Ayuso o de Moreno Bonilla. Vol que Feijóo, o qui lideri el partit d’aquí dos anys, sigui investit president gràcies també al vot dels diputats de Vox per, des de l’oposició, confrontar-se al govern del PP i acabar superant-lo en les següents eleccions. Confia poder retreure-li que, tot i haver fet fora a Pedro Sánchez, continua fent unes polítiques d’immigració, ambientals o de gènere molt semblants a les seves. Abascal acusaria a aquest hipotètic govern del PP de complir dòcilment tot el que dicten des de Brussel·les i no defensar prou la unitat d’Espanya. Així doncs, a curt termini el que volen tant Vox com el PP és que en les eleccions d’aquí dos anys, o abans si Sánchez les avança, sumar entre els dos la majoria necessària per evitar que els socialistes continuïn sent els inquilins de la Moncloa.

Essent la retallada de la llengua catalana a l’administració i l’escola una de les condicions que ha posat i aconseguit Vox als governs del PP del País Valencià i les Illes, no sembla probable que Junts facilités per activa o per passiva aquest executiu del PP condicionat per Vox. El que em costa entendre és com Feijóo i el PP, fent ara un discurs semblant al de Vox, demanant la presó per Pedro Sánchez, i amb un Vox radicalitzat que proposa expulsions de milions de ciutadans d’origen estranger, aconseguiran ampliar el nombre de votants. Per que el que ara sembla que fa PP és voler robar-li vots a Vox mentre sembla que els d’Abascal els vol robar al PP. I si Se Acabo la Fiesta també s’hi presenta, més enllà que certament pugui aconseguir algun diputat per Madrid, restarà vots a les altres províncies a Vox i el PP, que perdran diputats.

Ah! Sílvia Orriols nega que es plantegi presentar-se a unes eleccions espanyoles. Però si ho fes trauria vots i diputats a Junts i Esquerra. Ella diu que no ho farà, però també assegurava fa dos anys que no es presentaria com a candidata d’Aliança al Parlament ja que segons ella tècnicament seria incompatible amb fer d’alcaldessa i mirem ara on és. No sabem quan Sánchez convocarà eleccions, que serà en el moment que ell cregui que els resultats li poden ser més favorables. Però si no les avança, les eleccions municipals potser coincidiran amb les generals. I seria estranya una campanya en que Orriols que demanés el vot per Aliança per salvar Catalunya a la urna de les municipals i demanar l’abstenció a les generals. Si això passés, estaria temptant als seus votants a tornar al peix al cove i votar de nou als “processistes” Junts i Esquerra pel Congrés i el Senat.

Arribat aquí em pregunto, seria ciència ficció que Aliança amb dos o tres diputats a Madrid, si fossin determinants, que pactés amb el PP i Vox una investidura de Feijóo si s’aprova una llei d’estrangeria que faciliti les expulsions, restringeixi l’empadronament i retalli drets socials i ajuts pels immigrants, i en contrapartida el PP es comprometés a no fer reformes per retallar el català?

clica aquí para leer en castellano en El Triangle

Trump força la fi de la guerra amb l’Iran i tothom guanya. Analitzo al Triangle la fi de la guerra d'Isarel amb l'Iran

 

  Xavier Rius Sant, El Triangle 24 de juny de 2025

Després d’un dimarts de confusió en que Israel i l’Iran han continuat amb els atacs, Donald Trump ha forçat a Benyamin Netanyahu a acceptar l’alto el foc i la fi de la guerra amb l’Iran acordat dilluns. Trump ha aconseguit que Netanyahu ho acceptés amb l’autoritat militar i política d’haver-s’hi implicat bombardejant els Estats Units les instal·lacions nuclears iranianes amb catorze bombes antibúnquer GBU-57. Bombes que han provocat grans danys al programa nuclear. Atac americà que va motivar dilluns que l’Iran respongués amb un llançament de míssils contra la base militar nord americana d’Al Udeid a Qatar. I a la vegada l’Iran demostrava, atacant la ciutat israeliana de Bersheva, on va causar quatre morts, que tot i els molts danys patits, continuava amb capacitat per llençar míssils que poden burlar la Cúpula de Ferro d’Israel i impactar en zones habitades del país jueu.

Netanyahu ha aconseguit parcialment la destrucció del programa nuclear iranià, allunyant-lo de la hipotètica fabricació de la bomba atòmica, però no ha aconseguit posar fi al programa ni, molts menys fer caure al règim del aiatol·làs com desitjava. Una caiguda de règim que tret del fill del sha destronat el 1979, Reza Pahlavi que somniava en tornar, sembla que ningú veia com possible. Les experiències d’Afganistan, Líbia i l’Iraq deixen clar que el règim que pot substituir una dictadura enderrocada des de fora, pot ser pitjor que el que hi havia i generar inestabilitat a tota la regió.

Trump ha imposat a Netanyahu la fi de la seva guerra amb l’Iran, no responent a l’atac a la base nord-americana de Qatar, després d’agrair Trump a l’Iran que hagués avisat de l’atac, evitant així implicar els 45.000 soldats americans desplaçats a les bases de Qatar, Jordània, Kuwait, Bahrain, Turquia, Iraq i el Kurdistan sirià. I és que si l’escalada continuava, les tropes i les bases serien objectiu d’atacs. I el que Trump va prometre en campanya va ser que no s’implicaria en cap guerra a l’Orient Mitjà. Per això no podia permetre’s aquest escenari i més després de les crítiques que havia tingut des de persones destacades del moviment MAGA com el periodista Tucker Carlson, el seu anterior cap de campanya, Steve Bannon, o la congressista Marjorie Taylor Greene.

Segurament trigarem temps en saber si els canvis de posicionament i contradiccions de Trump de si atacar o no, de si voler només acabar amb el programa nuclear o també de fer caure el règim, han estat motivats per la personalitat del president americà, o si tot era una estratègia calculada per despistar l’Iran. Sembla que Trump diumenge va pactar amb Qatar i l’Iran que la resposta de Teheran bombardejant la base nord-americana després havia de ser només un teatre per rentar la cara de l’aiatol·là Khamenei davant dels seus, acordant-se que ja no hi hauria més atacs dels Estats Units cap a l’Iran i que Washington no pretendria fer caure el règim.

Netanyahu guanya a curt termini perquè ho ven als seus com una victòria, però no ha eliminat el seu principal enemic. I el regim teocràtic també surt guanyat perquè sap que els Estats Units no tenen cap interès de fer-lo caure. I més a més, malgrat aquests atacs, tot i perdre capacitat nuclear, i que una trentena de caps militars i científics hagin estats assassinats per Israel, el règim es fa més fort i es legitima per perseguir l’oposició a l’interior. Ara amb l’excusa de cercar els espies del Mossad i informadors gràcies als que Israel va poder fer atacs selectius els primers dies, el règim tindrà via lliure per retallar llibertats, controlar encara més les comunicacions i internet, i tancar a la presó o penjar a la forca sota l’acusació de col·laborar amb Israel a totes les persones no adeptes al règim que vulgui treure’s de sobre.

El que no ha aclarit Trump és què passa amb l’acord nuclear amb l’Iran, signat per Obama el 2015 i trencat per ell el 2018. Acord que Teheran estava disposat a recuperar íntegrament en unes negociacions que s’haguessin hagut de fer a Oman fa deu dies, però Israel amb el seus atacs va rebentar. I la conclusió que societat israeliana pot treure ara és que cap cúpula de ferro i cap bombardeig a l’Iran pot evitar que el gegant persa pugui atacar-los, fer-los còrrer cap els refugis i destruir amb míssils edificis i vides. I quan es passi pàgina d’aquest guerra de dotze o tretze dies, molts musulmans del món que veuen com Israel continua amb els seus crims de guerra i genocidi a Gaza, tractant als palestins com a “no persones”, poden arribar a la conclusió que amb els governants àrabs i turcs mirant cap a l’altra banda, l’única potència islàmica que continua oposant-se frontalment a les polítiques d’Israel és l’Iran.

    Llegir en català al Triangle

  

                                  

Trump fuerza el fin de la guerra con Irán y todos ganan

Xavier Rius, El Triangle, martes 24 de junio de 2025    

Tras un martes de confusión en el que Israel e Irán han continuado con los ataques, Donald Trump ha forzado a Benyamin Netanyahu a aceptar el alto el fuego y el fin de la guerra con Irán acordado el lunes. Trump ha logrado que Netanyahu lo aceptara con la autoridad militar y política de haberse implicado bombardeando a Estados Unidos las instalaciones nucleares iraníes con catorce bombas antibúnker GBU-57. Bombas que han provocado grandes daños en el programa nuclear. Ataque americano que motivó el lunes que Irán respondiera con un lanzamiento de misiles contra la base militar norte americana de Al Udeid en Qatar. Y a la vez Irán demostraba, atacando la ciudad israelí de Bersheva, donde causó cuatro muertos, que pese a los muchos daños padecidos con capacidad para lanzar misiles que pueden burlar a la Cúpula de Hierro de Israel e impactar en zonas habitadas del país judío.

Netanyahu ha conseguido parcialmente la destrucción del programa nuclear iraní, alejándolo de la hipotética fabricación de la bomba atómica, pero no ha logrado poner fin al programa, ni mucho menos derribar al régimen de los ayatolás como deseaba. Una caída de régimen que salvo el hijo del shaa destronado en 1979, Reza Pahlavi que soñaba con volver, parece que nadie veía como posible. Las experiencias de Afganistán, Libia e Irak dejan claro que el régimen que puede sustituir a una dictadura derrocada desde fuera, puede ser peor que la que había y generar inestabilidad en toda la región.

Trump ha impuesto a Netanyahu el fin de su guerra con Irán, no respondiendo al ataque a la base estadounidense de Qatar, tras agradecer a Trump a Irán que hubiera avisado del ataque, evitando así implicar a los 45.000 soldados americanos desplazados a las bases de Qatar, Turquía, Jordania, Iraq y el Kurdistán sirio. Y es que si la escalada continuaba, las tropas y bases serían objetivo de ataques y atentados. Y lo que Trump prometió en campaña fue que no se implicaría en ninguna guerra en Oriente Medio. Por eso no podía permitirse este escenario y más después de las críticas que tuvo de personas destacadas del movimiento MAGA como el periodista Tucker Carlson, su anterior jefe de campaña, Steve Bannon, o la congresista Marjorie Taylor Greene.

Seguramente tardaremos tiempo en saber si los cambios de posicionamiento y contradicciones de Trump sobre atacar o no, de si pretender sólo acabar con el programa nuclear o también de derribar el régimen, han sido motivados por la personalidad del presidente americano, o si todo fue una estrategia calculada para despistar a Irán. Parece que Trump el domingo pactó con Qatar e Irán que la respuesta de Teherán bombardeando la base estadounidense debía ser sólo una escenificación para lavar la cara del ayatolá Jamenei frente a los suyos, acordándose que ya no habría más ataques de Estados Unidos hacia Irán y que Washington no intentaría derribar el régimen.

Netanyahu gana a corto plazo porque lo vende a los suyos como una victoria, pero no ha eliminado a su principal enemigo. Y el régimen teocrático también sale ganado porque sabe que Estados Unidos no tiene ningún interés en destruirlo. Y además, tras estos ataques, pese a perder capacidad nuclear, y que una treintena de jefes militares y científicos hayan sido asesinados por Israel, el régimen se hace más fuerte y se legitima para perseguir a la oposición en el interior. Ahora con la excusa de buscar a los espías del Mossad e informadores gracias a los que Israel pudo planificar los ataques selectivos de los primeros días, el régimen tendrá vía libre para recortar libertades, controlar aún más las comunicaciones e internet, y cerrar en prisión o colgar en la horca bajo la acusación de colaborar con Israel a todas las personas no adeptas que desee.

Lo que no ha aclarado Trump es qué ocurre con el acuerdo nuclear con Irán, firmado por Obama en el 2015 y roto por él en el 2018. Acuerdo de que Teherán estaba dispuesto a recuperar íntegramente en unas negociaciones que hubieran tenido que hacerse en Omán hace diez días, pero Israel con sus ataques suspendió. Y la conclusión que sociedad israelí puede sacar ahora es que ninguna cúpula de hierro y ningún bombardeo en Irán puede evitar que el gigante persa pueda bombardearlos, hacerles correr hacia los refugios y destruir con misiles edificios y vidas. Y cuando se pase página de esta guerra de doce o trece días, muchos musulmanes del mundo, que ven cómo Isarel continúa con sus crímenes de guerra y genocidio en Gaza, tratando a los palestinos como “no personas”, pueden llegar a la conclusión de que, con los gobernantes árabes y turcos mirando hacia el otro lado, la única potencia islámica que se opone a las políticas de Israel es Irán.

Fi del programa nuclear o tombar el règim? Analitzo al Punt Avui la impliació dels Estats Units a la guerra d'Israel contra l' Iran

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

Xavier Rius Sant, periodista, 23 de juny de 2025

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

La simple possibilitat que Trump impliqués els Estats Units en una guerra a l’Orient Mitjà va motivar que persones destacades del moviment MAGA que van participar en la campanya per la seva reelecció –com ara el periodista Tucker Carlson; el seu anterior cap de campanya, Steve Bannon, i la congressista Marjorie Taylor Greene– posessin el crit al cel, recordant-li que havia guanyat les eleccions prometent que no participaria en noves guerres. Mentrestant, molts analistes recordaven que una implicació en l’atac a l’Iran posaria en perill els 45.000 soldats nord-americans desplegats a l’Iraq, Jordània, Turquia, Oman, Bahrain, Kuwait i els Emirats Àrabs.

Es diu que tota guerra ha de tenir uns objectius definits. Però en aquesta d’Israel i ara també dels Estats Units contra l’Iran, no sabem quin és l’objectiu. Perquè una cosa és impedir que els aiatol·làs aconsegueixin la bomba atònica, fet que s’estava negociant a Oman per la recuperació de l’acord nuclear que Trump va trencar el 2018. Una altra és negar-los el dret a tenir un programa nuclear civil. I una molt diferent és fer la guerra fins fer caure el règim. Règim que hauria de ser substituït per un de diferent. I, si alguna lliçó han donat canvis de règim aconseguits amb invasions com ara les de l’Iraq i l’Afganistan o bombardejos donant suport a insurgents com a Líbia, és que el que ha vingut després moltes vegades no ha sigut millor. I, a diferència de Líbia, l’Iraq o l’Afganistan, a l’Iran no hi ha cap facció armada, ni tampoc cap xarxa religiosa dissident per prendre el relleu. Sí que hi ha, sobretot a les ciutats, un fort moviment d’oposició de joves i dones, que va agafar força el setembre del 2022 després de la mort de la jove Mahsa Amini. Però no hi ha ni líders ni grups organitzats que puguin capitalitzar-ho. A l’exterior sí que hi ha dos cercles importants de l’oposició. L’un és el de Reza Pahlavi, fill del xa destronat el 1979, que des que va començar l’ofensiva li ha donat suport. Però molts iranians d’una o altra ideologia no han oblidat la sagnant repressió amb què se sostenia el seu pare. L’altre és el del Consell Nacional de Resistència de l’Iran, liderat pels exguerrillers comunistes que s’enfrontaren amb Khomeini quan, un cop derrocat el xa, va imposar la República islàmica, grup que es creu que no té gent organitzada a l’interior.

Hi ha analistes que afirmen que Trump no volia aquesta guerra. Però, un cop Netanyahu va disparar el primer míssil, ell, que no vol donar la imatge de feble abandonant el seu principal aliat, no podia quedar-se enrere. I, amb l’escalada que representa la implicació dels EUA i les conseqüències que provocarà, per exemple amb el probable tancament de l’estret d’Ormuz o els atacs a interessos nord-americans, ningú no sap com s’aturarà. Matar el líder suprem, Ali Khamenei, no significaria la fi del règim, ja que té òrgans per gestionar la successió, com ara l’Assemblea d’Experts, i els poderosos Guardians de la Revolució. I tan cert com que molts joves rebutgen el règim és que molta part de la població és xiïta practicant. I el xiisme es basa en un sentiment de martiri, que s’origina en la divisió que va patir l’islam el segle VII per la successió de Mahoma. I els xiïtes practicants esperen el retorn del dotzè imam o califa, el mahdí. Una figura semblant al messies, que es diu que tornarà a la Terra en un moment de patiment i confrontació, però portarà la justícia i potser també el judici final. Per això a molts xiïtes no els espanta la guerra.

Llegir article a El Punt Avui