LLEDONERS DE NOU. Analitzo a NacióDigital NacióManresa l'escenari que s'obre amb la retirada del tercer grau al presos.

Llegir a NacióDigital NacióManresa
Xavier Rius Sant, 29 de juliol de 2020
El retorn dels presos polítics catalans a Lledoners als que s'ha retirat el tercer grau, fet efectiu per a cinc dels presos dimarts a la tarda, no ha agafat ningú per sorpresa després que la setmana passada el Tribunal Suprem, revoqués els permisos de Carme Forcadell i dictés noves regles de joc. Ara caldrà veure si podran continuar sortint alguns dies unes hores per treballar o fer voluntariat a l'empara de l'article 100.2 o també s'hi els impedirà. Un decisió del Suprem que farà més difícil el diàleg de l'independentisme amb el govern del PSOE i Podemos. I és que si tot el judici del Suprem ha estat ple d'irregularitats, ara el Suprem s'agafa a allò que la presó ha de tenir com a fi la reinserció i l'exemplerització. I la reinserció va lligada al reconeixement dels fets, l'acceptació de càstig penal sense fer trampes i la voluntat de no reincidir. Però com es pot reinsertar a algú que tot i reconeixent els fets, no els considera delicte, no se'n penedeix i diu que potser ho tornarà a fer?

No negaré que jo he estat molt crític amb l'estratègia del procés, pels brindis al sol que des del meu punt de vista van fer Raül Romeva i el conjunt de l'independentisme sobre el dret internacional, i de com interpreta l'ONU el dret a l'autodeterminació. Dret que digui el que digui el Pacte de Drets Civils i Polítics,  només li reconeix a 17 territoris colonials entre els que hi ha Gibraltar, Les Malvines, Nova Caledònia o l'antic Sàhara espanyol. I també he estat crític amb el brindis al sol dels qui varen pilotar el Procés, pel que fa als suports internacionals necessaris. Perquè encara que es tingués el dret internacional a favor, com té el Sàhara, cal valorar el suports i adversaris que es té en l'àmbit polític mundial. I el Sàhara, per l'oposició clara de França, Espanya, Marroc i els Estats Units ho té cada vegada més difícil. Dir que el Sàhara ho té molt difícil, no es desitjar que no aconsegueixi. És només reconèixer quina és la correlació de forces i els obstacles abans de llançar-se al cos a cos.

 Uns obstacles que a Catalunya només s'haguessin pogut superar amb un suport intern, vull dir dels catalans, de molts més del 50%. Mai he negat pel que fa a Catalunya que jo fa tres anys era pessimista. I més enllà de la fermesa cívica de l'1-O, les coses van anar pitjor del que pensava, en veure la voluntat de revenja de l'aparell judicial espanyol. I és que crec que la cúpula judicial espanyola actua amb rancúnia com si ETA encara existís, tractant l'independentisme com si fos una part d'ETA o potser més perillós que la mateixa ETA i per això actua amb revenja i dinamita de facto el diàleg entre la Generalitat i les forces independentistes amb el govern de PSOE-Podemos, potser per protegir també a Espanya d'ella mateixa. Perquè Espanya es podia permetre un independentisme que posés cotxes bomba, però no l'independentisme pacífic català.

Recordo el març de l'any 2000 a Kosovo, en un viatge per l'interior d'aquest territori llavors administrat per l'OTAN i l'ONU, la conversa amb un destacat militar espanyol allà destinat que creuant pobles cremats amb foses comunes a banda i banda de la carretera es va sincerar i em va dir: "Mira Xavier, quan veus tanta mort, tanta destrucció a Kosovo t'adones com estem de bé a Espanya. Sí, tenim a ETA. Però quants mort farà ETA aquest any? Vint? Trenta? Seran menys que el nombre de morts que hi haurà en accidents de trànsit a Espanya aquest cap de setmana". Espanya es podia permetre ETA, però no l'independentisme català que se l'ha de tractar a molta mà dura, perquè a diferència d'ETA, sí que és un perill real per Espanya.

D'aquí uns dies sabrem si l'aparell judicial permetrà o no que els presos continuïn sortint alguns dies entre setmana a treballar o fer voluntariat. I si ho acaba impedint, Lledoners, al cor del Bages, tornarà a ser l'escenari de les mobilitzacions de moltes tardes aglutinant un independentisme, que fa una setmana semblava més dividit que mai. No sabem si anem endavant o enrere. Però si el president Torra no proposa o ordena un confinament estricte, aquest agost, sense possibilitat de viatjar a les Balears ni als boscos de Navarra, Lledoners amb cadireta de platja, estelada i para-sol, potser tornarà ser el centre de tot. També dins dels murs de les claus de la governabilitat o ingovernabilitat, si no hi ha pressupostos, d'Espanya.

El Suprem dicta la sentència definitiva per l'assalt de Blanquerna de 2013, imposant penes de 2 anys i 7 o 9 mesos de presó. Ara el Govern haurà de decidir si els hi dóna l'indult que alguns han demanat

                         

La Sala II del Tribunal Suprem ha condemnat a penes d'entre 2 anys i 7 mesos de presó i 2 anys i 9 mesos de presó, més les inhabilitacions, als 14 assaltants del centre cultural Blanquerna, de Madrid, fet l'11 de setembre de 2013, per la comissió d'un delicte de desordres públics en concurs amb un delicte contra el dret de reunió. El Suprem ha dictat aquesta nova resolució per complir la sentència del Tribunal Constitucional de gener de 2020, que va estimar parcialment el recurs de diversos dels acusats contra una anterior sentència dictada pel Suprem al gener de 2017 que va imposar penes de 4 anys de presó, tombant la primera sentència d'Audiència Provincial de Madrid. 

 La sentència inicial de l'Audiència Provincial els va condemnar el febrer de 2016 a unes penes de només 6, 7 o 8 mesos de presó.  Condemna que va ser recorreguda per la Fiscalia i la Generalitat, condemant el Suprem als ultres a unes penes de 4 anys de presó. Però els condemnats ho van recòrrer al Tribunal Constritucional que  va ordenar al Suprem dictar nova resolució sense aplicar l'agreujant de discriminació ideològica o odi o antagonisme ideològic.

El Jefe Nacional de La Falange-FE, Manuel Andrino, i altres acusats entrant a l'Audiència Provincial durant el judici

El Suprem, en la sentència definitiva, coneguda avui, considera que els  catorze assaltants de Blanquerna van cometre un delicte de desordres públics en concurs d'un altre delicte contra el dret de reunió, però sense l'atenuant de reparació del dany i sense l'agreujant de discriminació o antagonisme ideològic. I modifica la condemna inicial de l'Audiència de Madrid, imposant una pena de dos anys i set mesos de presó per dotze dels acusats. I pels altres dos, que considera que van tenir un lideratge o major implicació, Juan Luis López García, que va amenaçar al delegat dela Generalitat, Josep Maria Bosch, dos anys i nou mesos, mentre que per Jesús Fernando Fernández Gil, que anava amb la cara tapada, dos anys i vuit mesos. S'ha de dir que Juan Luis López García està fora d'Espanya des de fa més de tres anys, quan va marxar a l'Iraq a lluitar amb una katiba o brigada kurda internacional contra l'Estat Islàmic. Pel que fa al delicte de danys es mantenen les multes imposades inicialment per l'Audiència de Madrid. 

Ara el Govern de Pedro Sánchez haurà de decidir si els hi concedeix o no l'indult. Els cinc condemnats militants de Democracia Nacional i els dos del desaparegut Nudo Patriota van demanar-lo, mentre els cinc de Falange i els dos d'Alianza Nacional es van negar a fer-ho. 

L'atac de Blanquerna va ser fet per la coordinadora la España en Marcha formada per La Falange-FE, Democracia Nacional, Alianza Nacional i Nudo Patriota, que va ser força activa en els primers anys de l'anomenat Procés independentista.  Però per diferències estratègiques la mateixa es va trencar, i després d'un temps en que Democracia Nacional va mantenir el lideratge de l'espai ultra unionista, l'acabaren perdent, quedant en mans de Vox.

Jesús Fernando Fernández condemnat a dos anys y vuit mesos, i Juan Luis López a dos anys i nou mesos.

L'agressió a Mossos de Moià, o com un digital ultra canvia la notícia afirmant que era un magrebí i afegint amputació de testicles, per generar xenofòbia.

Dissabte poc despés de les 9 del vespre se'm va informar de que passava quelcom molt greu a la rotonda de Moià, cap a Vic, donat que hi havia diversos cotxes de Mossos, ambulàncies i arribava l'helicòpter. Es tractava de l'agressió a tres o quatre mossos d'esquadra amb una katana o ganivet de grans dimensions per part d'un veí català (del que aquí es diu de tota la vida) que anava a ser ingressat a un centre psiquiàtric.

Doncs bé, el digital ultra Mediterráneo Digital, agafant una foto meva, publica la notícia amb aquest títol:  "Un magrebí ataca con una katana a tres Mossos, les amputa los dedos y los testículos" , i ho difon amb aquest  tuit que ha tingut ja un miler de repiulades amb comentaris que demanen mà dura contra els immigrants. No n'he vist que avisin que la informació és falsa. Aquesta és la manera de funcionar dels portals i webs ultres. 

 

   

NAGORNO-KARABAKH A LA CRUÏLLA. Analitzo al Punt Avui el conflicte entre armenis i azerís

Xavier Rius Sant, periodista
El Punt Avui, 20 de juliol de 2020

El nou esclat del conflicte de Nagorno-Karabakh, enclavament de majoria armènia dins l’Azerbaidjan, amb xocs entre Armènia i l’Azerbaidjan i amenaces de destruir les centrals nuclears de l’altre i l’embassament de Mingaçevir a l’Azerbaidjan, torna a posar sobre la taula aquest conflicte. El de Nagorno-Karabakh o Alt Karabakh és un dels territoris del Caucas, cruïlla de diferents mons, encara en disputa i línies de fronteres no reconegudes internacionalment que, com les d’Abkhàzia i Ossètia, no van quedar resoltes després de la dissolució de l’URSS, degut als interessos creuats de Turquia, Rússia o l’Iran, les disputes pels nous oleoductes i les diferències ètniques i religioses que durant l’existència de la Unió Soviètica van quedar ajornades sota germanor socialista.

I en el cas de l’Alt Karabakh no pesen només els greuges viscuts per uns i altres durant l’època soviètica, sinó que està molt present el genocidi armeni comès per Turquia entre el 1915 i el 1923. Com als Balcans, les diferències ètniques i les matances de fa tres o cinc generacions pesen massa a l’hora d’arribar a acords.

Aquest no és un conflicte atribuïble a les deportacions de Stalin. Perquè el líder soviètic va preferir en aquest territori al sud de la seva Geòrgia natal la política de la pastanaga. Els armenis són cristians i acabaven de patir el genocidi turc. Els azerbaidjanesos són musulmans majoritàriament xiïtes, com el veí Iran, però ètnicament i lingüísticament turcòfons. Al segle XVIII tribus turcòfones es van instal·lar a l’Alt Karabakh en una zona poblada per armenis. I Stalin va optar per no permetre la integració del Karabakh a la cristiana Armènia, sinó donar-li només una autonomia dins de la integritat territorial de l’Azerbaidjan, cosa que segons uns ho va fer per acontentar la veïna Turquia i segons altres per imposar el “divideix i guanyaràs”.

I poc abans de dissoldre’s l’URSS, l’Alt Karabakh, poblat per un 78% d’armenis i un 22% d’àzeris, va votar sortir de l’encara República Soviètica de l’Azerbaidjan i passar a formar part de la d’Armènia, canvi que Moscou va aturar.

Però morta l’URSS i declarats independents l’Azerbaidjan i Armènia, l’Azerbaidjan va derogar l’autonomia de l’Alt Karabakh, i van convocar allà els armenis un referèndum que va ser boicotejat pels àzeris. Va esclatar la guerra entre Armènia i l’Azerbaidjan, que va acabar amb un acord d’alto el foc el 1994 que no va portar la solució política, i va mantenir la guanyadora Armènia, o les seves milícies satèl·lits, el control d’aquest territori de majoria armènia dins de l’Azerbaidjan.

Des de llavors hi ha hagut diversos rebrots. Però esclata ara de nou en un moment que Rússia, que teòricament és aliada militar d’Armènia, en ser membre tots dos estats de l’Organització del Tractat de la Seguretat Col·lectiva –una mena d’OTAN de sis repúbliques exsoviètiques–, ha establert molt bones relacions comercials, també de venda d’armes, amb l’Azerbaidjan.

I Moscou ja no té cap interès en aquest conflicte, prou ocupat en el de Síria, en el qual Rússia i Turquia estan, per cert, en bàndols diferents. Rússia no té cap voluntat que s’encengui aquest conflicte ni que canviï l’statu quo. I és Ucraïna, que va perdre part del seu territori fa sis anys en mans de Rússia, que està movent fitxa en favor de l’Azerbaidjan, que té el dret internacional a favor seu. Potser Ucraïna ho fa perquè l’Azerbaidjan pot oferir petroli. I demanar que es respectin les fronteres a l’Azerbaidjan és també recordar que les fronteres d’Ucraïna, també a la cruïlla d’Europa i Àsia, van ser esborrades de facto per Rússia fa sis anys no gaire lluny d’allà.

Informació sobre les agressions amb arma blanca a tres mossos d'esquadra ahir a Moià

Ahir a les 9'10 del vespre se'm va avisar que a la rotonda de Moià cap a Vic hi havia molts cotxes de Mossos d'Esquadra, diverses ambulàncies i arribava l'helicòpter medicalitzat.

Vaig anar cap allà, i vaig fer fotos del que estava passant degudament identificat amb l'armilla i el braçal de premsa.

Els fets són que poc abans de les 20 hores una ambulància del SEM i un o dos cotxes de Mossos de l'Àrea Bàsica Policial de Manresa van anar a un domicili proper a la rotonda a recollir un persona per fer el seu ingrés no voluntari a un centre mèdic de salut mental. Aquest atengué correctament als agents i demanà anar a l'habitació a posar-se les sabates i agafar roba, sortint amb un ganivet de grans dimensions ferint inicialment a dos agents. A un li va amputar dos dits de la mà i a l'altre talls al braç. Se'l va intentar immobilitzar amb la pistola Tasser però per lo supressiva de l'acció i la proximitat física, no va funcionar. Finalment se'l va reduir en dispara-li un tret a la mà. Altres dos agents van resultar ferits de menys consideració. Segons informacions d'aquest matí, l'agent més greu ha perdut un dit i se li ha reconstruït l'altre. El Departament de Comunicació de Mossos encara no ha fet cap comunicat.

Tot i fer jo fotos a molta distància, i no haver-me impedit el pas els agents que hi havia a la rotonda, ni fer jo fotos que es veiés la cara dels ferits, l'agressor o familiars, algun membre del Servei d'Emergències Mèdiques va escridassar-me i posteriorment quan estava jo a la rotonda entre molta més gent, parlant per telèfon després de fer fotos amb la càmera i el mòbil de l'helicòpter, una agent de Mossos em va escridassar dient o amenaçant que m'agafaria el mòbil. Entenc el seu nerviosisme per haver-hi companys ferits, però jo només vaig fer la meva feina a la via pública degudament identificat i sense vulnerar la intimitat de ningú ni traspassar cap cordó de seguretat. Moltes altres persones feien fotos amb els seus mòbils.

Poso aquí la informació de Nació Digital, fet conjuntament pel Pere Fontanals i per mi, i també de Regió7 que ho publica a la portada.

 Informació a NacióDigital

 Informació a Regió7

COVID-19: LA RIERA BLANCA ÉS EL FRONT. Si la transmissió comunitaria creua la Riera Blanca i entra a Barcelona anirem a un escenari molt negatiu

Analitzo en aquest vídeo la situació dels barris de Collblanc, La Torrassa i La Florida de L'Hospitalet d'una molt alta densitat de població limítrofes a Barcelona, barris de Sants, les Corts i Pedralbes, dels que es separa per la Riera Blanca i la Carretera de Collblanc. Si la transmissió comunitària del Covid-19 passa de L'Hospitalet de Llobregat a Barcelona anirem a un escenari social, econòmic i sanitari molt greu.  

El nom de Collblanc sorgeix perquè per allà hi passava la Riera Blanca, riera d'aigües sovint blanquinoses perquè venien o passaven per una cantera d'alabastre coenguda com Petras Albas, Pedres Blanques, d'on ve el topònim Pedralbes.
Alguns del infectats d'aquest brot de Collblanc, Torrassa i La Florida, són treballdors del Club de Polo, una mica més amunt de la Riera Blanca, al costat de la Diagonal, a Les Corts-Pedralbes.
Si aquest focus de contagi comunitari passa la Riera Blanca, i s'extém a Barcelona la situciaó serà molt preocupant amb conseqüències negatives a tot Barcelona. 

GESTIÓ MIGRATÒRIA i CORONAVIRUS. Analitzo al Punt Avui la problemàtica anunciada dels temporers i l'origen del brot a Lleida i la Franja

Xavier Rius Sant, periodista
El Punt Avui, diumenge 11 de juliol de 2020

El brot de Covid-19 del Segrià ha posat de manifest la irreal política d’estrangeria espanyola que aboca milers de persones a la irregularitat, sigui per la dificultat d’obtenir papers, sigui per la dificultat a l’hora de renovar-los, sigui perquè molts col·lectius, com els ex-menors no acompanyats, alguns familiars reagrupats o els refugiats, obtenen permís de residència, però no de treball, amb exigències impossibles, com una proposta de contracte d’un any de durada. La irregularitat i l’economia submergida porta molta gent a viure en situacions precàries, i la precarietat és incompatible amb el compliment de les mesures de contenció de l’epidèmia.

Perquè no és culpa dels alcaldes per haver planificat un insuficient nombre d’allotjaments per als temporers que es preveia que arribarien. La realitat és que hi ha una bossa de sensepapers, estructural amb el model de gestió migratòria, i que l’anunci que amb les fronteres tancades seria difícil la vinguda de temporeres que arriben cada any amb papers, motivaria, com va passar a l’abril a Andalusia, una manca de mà d’obra. I això va generar un efecte crida. Però els sensepapers que van acabar dormint als carrers del Segrià no havien arribat feia uns mesos del Marroc o el Senegal, sinó que eren persones que ja eren a l’Estat espanyol feia anys. I els sensepapers que treballaven en negre no tenien dret a ERTO. La política d’estrangeria és competència de l’administració central. I més enllà que en la crisi del Segrià ha estat absent la delegada del Govern, Teresa Cunillera, tampoc en les rodes de premsa de Fernando Simón, en les quals hi havia molts uniformes, no hi va comparèixer la secretaria d’estat d’Immigració explicant si es donarien papers, encara que fos de manera temporal, als irregulars per tal que poguessin treballar, o com es gestionarien les demandes de mà d’obra i la mobilitat per les collites agrícoles, fos a Andalusia, fos a Catalunya. Potser no ho van fer perquè amb els CIE tancats no podien anunciar mà de ferro. Però estar amb els braços plegats ha abocat que sorgissin bosses de població als carrers del Segrià i la Franja, causa del confinament actual.

La Covid-19 ha fet aflorar també una altra problemàtica derivada de la gestió migratòria, la dels ex-menors tutelats. Els ex-menors tutelats tenen permís de residència, però no de treball. I no tenir permís de treball aboca alguns, una minoria, a delinquir. L’any 2015 el Codi Penal va establir que qui fes tres furts en mig any seria condemnat a d’1 a 3 anys de presó. Però el Tribunal Suprem ho va tombar, motivant que els furts reiterats de menys de 400 euros caiguin de nou en la impunitat. I la manca de turistes ha fet que aquests furts hagin estat fets amb més violència o a les proximitats d’on viuen, cosa que ha motivat respostes sovint racistes que han criminalitzat milers de joves magribins que només volen treballar. Diuen que ara no és motiu de replantejar la política migratòria, però si hi ha sectors socials en la indigència i insalubritat, el virus no podrà ser contingut.

Llegir al Punt Avui. 

La Universitat d'Estiu del Moianès debat les derivades del coronavirus. Faig la crònica a NacióDigital-NacióManresa

Nació Digital/ NacióManresa, 9 de juliol de 2020
Xavier Rius Sant 

Moià ha acollit aquest dijous un col·loqui amb especialistes de diversos àmbits relacionats amb la pandèmia.

 Dolors García "Primer ens crèiem que podíem saltar l'onada, després el tsunami que arribava amb covid-19, però als pocs dies ens vam adonar que no es podia saltar, ens havíem de ficar dins i bussejar". Així ha descrit la seva experiència la doctora Dolors Garcia, Cap clínica d'Urgències de Sant Joan de Déu de Manresa, al col·loqui sobre la pandèmia fet aquest dijous a la tarda vespre al Parc de Moià, en el marc de la Universitat d'Estiu Ramon Llull del Moianès, acte al que han assistit prop de tres-centes persones. García ha explicat com va arribar la pandèmia a l'hospital de Manresa, just quan acabava de passar l'epidèmia de la grip i amb una sanitat minvada per les retallades. I ha valorat el fet de tenir uns dies de marge gràcies a la informació i les dades del que passava feia unes setmanes a Madrid, i del primer confinament a la comarca veïna de l'Anoia.

Xavi Màrquez
A Igualada va estar treballant l'infermer moianès, Xavi Màrquez, que ha explicat la magnitud del que es va viure aquells dies a la Conca d'Òdena. Mentre a nivell de tot l'Estat hi havia un índex de 7 morts per cent mil habitants, i a Madrid era de 28 per cent mil, a Igualada era de 63 morts per cent mil habitants. Per la seva banda la doctora Emma Carner ha posat en valor la tasca de l'atenció primària, en aquell context tan complicat. "S'ha dit que som herois, però no ho som. Som professionals, i els professionals necessiten eines, i ens en mancaven. Sempre hi ha hagut pandèmies, però ara tot va molt més ràpid, i si apareix un virus a l Xina, al cap d'uns dies esternuda a l'Estany". En aquest sentit la investigadora biomèdica, Cristina Fillat ha explicat la complexitat d'aquest virus encara molt desconegut, la seva capacitat de mutar, el desconeixement de com tractar-lo, i com s'ha descobert que amb uns medicaments uns pacients milloraven, mentre amb altres tractaments els pacients evolucionaven negativament.

Cristina Fillat                                                                                  Emma Carner



La psiquiatra Àurea Autet, cap de salut mental d'Althaia a Manresa, ha dit que inicialment es creia que "amb tres llits adaptats a epidèmies com l'ebola ens en sortirem, però en tres dies el centre va esdevenir un hospital de campanya amb 500 llits dedicats al covid-19 i tots el personal fos de l'especialitat que fos, pediatra o psiquiatra, atenent malalts de covid-19. Va ser com una guerra. Va haver-hi 174 defuncions, però ningú no va morir sol, tots van tenir una persona agafant-li la mà, i al cap d'uns dies vam decidir deixar entrar un familiar quan un pacient semblava que anava a morir".

 Àurea Autet

Per la seva banda el metge de família, Xavi Làzaro, director de l'Àrea Bàsica de salut de Moià i Castellterçol, ha explicat i valorat la tasca feta aquells mesos, la coordinació amb els ajuntaments, el treball a les residències d'avis del Moianès on gràcies a la coordinació i prevenció hi ha hagut una mortalitat inferior a la mitjana de les comarques veïnes, i que el tancament dels Caps, s'ha suplit amb l'atenció domiciliària. Làzaro ha demanat, en referència a alguns casos reals de covid-19 sorgits aquest setmana al Moianès que no es difonguin bulos, com alguns àudios que han circulat per les xarxes socials que multipliquen per deu els casos sorgits aquests dies.


Xavi Làzaro 
A pregunta d'uns veïns de Castellterçol sobre quan es reobrirà el CAP, ha dit que probablement no serà fins setembre. Totes les intervencions han esta seguides amb molta atenció i emoció, interrompudes sovint per aplaudiments, sobretot quan els i les professionals sanitàries parlaven de les seves experiències personals, com ho van viure, i el tractament i acompanyaments als malalts més greus, i com dia a dia es reinventaven. I tots han insistit en la necessitat de complir les mesures de protecció davant la incertesa de com evolucionarà aquesta pandèmia. Ha tancat l'acte l'alcalde de Moià, Dionís Guiteras.

Escric al Triangle de l'auditoria dels Mossos sobre les manifestacions d'octubre, i la necessària autocrítica que hauria de fer l'independentisme. El fum d'Urquinaona va eclipsar mobilitzacions multitudinàries com les "Marxes de la Llibertat" d'aquells dies

                                          

Xavier Rius Sant, El Triangle, 8 de juliol de 2020

 La setmana del 14 al 20 d’octubre, Barcelona, moltes altres localitats catalanes i l’aeroport, van viure unes  protestes, inicialment pacífiques, contra la sentència del procés, que desembocaren en accions violentes d’una part dels manifestants. Es varen cremar a Barcelona un miler de contenidors, i hi va haver una forta resposta tant per part dels Mossos d’Esquadra com de la Policia Nacional, que es van veure desbordats per la intensitat d’una violència sense precedents.

La setmana passada el conseller Miquel Buch va presentar l’auditoria relativa a l’actuació en els operatius d'aquells dies. Segons  Buch, les dues setmanes següents a la decisió del Suprem, es van registrar 877 manifestacions. D’aquestes, un 20% van tenir  episodis violents. I després de les denúncies per abusos o mala praxi, el cos de Mossos d’Esquadra va obrir 34 investigacions que impliquen 50 agents. La meitat d’aquestes investigacions estan judicialitzades i les altres 17 s’investiguen internament.

Deixant de banda l’ocupació de l’aeroport, on el que es va fer va ser obstrucció i desobediència amb la intenció d’obtenir ressò internacional, les protestes van agafar un nou gir la nit del 16 al 17 d’octubre, quan comença la crema de contenidors a l’Eixample de Barcelona i es cremen quatre vehicles de veïns que estaven aparcats al carrer Roger de Flor. Cremada de cotxes que inicialment és condemnada des de l’independentisme i l’entorn dels presos. La següent nit, la del dijous 17, després d’hores de concentració pacífica a la Diagonal, el fet que un reduït grup d’ultres provinents de la plaça Artós, vigilat pels Mossos, arribi a prop de la manifestació independentista i es produeixin algunes  agressions esdevé l’espurna d’una nit de foc amb la cremada de centenars de contenidors. La revolució dels somriures que no llençava ni un paper a terra s’esvaeix.

Jo vaig contemplar el pols d’uns centenars de joves al carrer València amb passeig de Gràcia que mantenien a ratlla la brigada mòbil situada a Pau Claris, i em va sorprendre la fermesa dels joves i la perplexitat dels Mossos, que havien de recular. Barcelona era de nou la Rosa de Foc de fa un segle, i superava plàsticament de molt, als telenotícies d’arreu del món, el moviment de les armilles grogues de França. Una part important de l’independentisme evitava condemnar la violència i les destrosses que es provocaven. I els Mossos eren criticats per uns per actuar contra els joves, i per altres per ser poc contundents.

La setmana abans de la sentència, quan des d’alguns sectors polítics es qüestiona la capacitat o la voluntat dels Mossos i de  la Generalitat per aturar les protestes que s’anuncien, la dreta demana a Pedro Sánchez que apliqui la Llei de Seguretat Nacional i agafi el comandament dels Mossos o un altre 155, cosa que afortunadament no passa. Però el ministeri de l’Interior envia a Catalunya un miler d’antidisturbis de la Policia Nacional. I seran aquests els que intervindran el dissabte 19 d’octubre quan es produeix l’anomenada Batalla d’Urquinaona, en què la policia es queda sense pilotes de goma, grups d’antidisturbis ocupen els terrats, des d’on llancen el seu arsenal, inclòs gas pebre, i les unitats que resten encerclades estan a punt d’aixecar la bandera blanca. Alguns dirigents independentistes, com Clara Ponsatí, lloaran la victòria de la Batalla d’Urquinaona.

És evident que algunes unitats o alguns agents dels Mossos van exercir de manera incorrecta la força, o que la pràctica del carrusel –furgons a tota velocitat fent la serpentina al mig dels carrers– és perillosa, no només per als manifestants, sinó també per a gent que no hi té res a veure que en aquell moment passa per allà. Però s’ha d’entendre la pressió que patia el cos de ser intervingut, i amb la seva cúpula pendent de ser jutjada a l’Audiència Nacional per una nexistent rebel·lió i sedició.

Els Mossos estan fent la seva auditoria, que evidentment no deixarà content a ningú, i sigui per manca de voluntat o per corporativisme, probablement no depurarà totes les responsabilitats. Però l’independentisme hauria de fer la seva i plantejar-se si va ser positiu o negatiu que mobilitzacions de la magnitud de les Marxes per la Llibertat, que van arribar a Barcelona aquells dies, quedessin totalment eclipsades i esdevinguessin irrellevants, darrere el fum d’Urquinaona.

Els focs de les nits van convertir en irrellvenats les Marxes de la Llibertat i altre mobilitzacions pacífiques

Llegir al Triangle, clica

200 persones es manifesten a Collsupina contra l'agressió que va patrir l'alcalde i tres veïns dijous a la nit quan es van trobar membres de le Brigadas Quitalazos arrencant l'estelada del balcó de l'Ajuntament

Llegir a Nació Digital-NacióManresa

Xavier Rius Sant, Collsupina

Unes dues-centes s'han manifestat aquest dissabte al migdia davant l'Ajuntament de Collsuspina per mostrar la seva repulsa a les agressions que varen patir l'alcalde de Collsuspina i tres veïns, la nit de dijous a divendres, quan van recriminar a un grup d'ultres espanyolistes que intentessin arrencar l'estelada que hi havia penjada al balcó de l'Ajuntament.

L'alcalde, Oriol Batlló, ha llegit un manifest en el que denunciava l'actuació violenta d'aquests grups ultres, ha recordat que l'estelada és al balcó per decisió dels dos grups municipals, Ara Collsuspina i Junts per Collsuspina, amb el suport de la CUP que no va obtenir representació. I que aquest tres grups representen el vot del 99% del veïns. També ha fet un breu parlament un membre de la coordinadora Esquerra Antifeixista del Moianès que ha afirmat que el Moianès és antifeixista.

Segons ha informat l'alcalde Oriol Batlló, d'Ara Collsuspina - llista vinculada a ERC- dos veïns i ell mateix han presentat denúncia per agressions. La nit anterior, la de dimecres a dijous, aquest mateix grup ultraespanyolista que es reivindica per twitter com l'Asociación Unión de Brigadas Quita Lazos, amb seu a Terrassa, varen posar una bandera espanyola a l'ajuntament de Castellcir i a la parada d'autobús de Collsuspina. A l'acte hi ha estat present el Delegat del Departament d'Interior a la Catalunya Central, Eduard Freixedes.

 Oriol Batlló 

 Esquerra Antifeixista del Moia´ès llegint un manifest

Actualitzat amb el missatge que m'han enviat l'Asociación Unión de Brigadas:
  "Solo quieremos decir que no somos gente violenta, por eso vamos de noche para evitar problemas. En dos años solo hemos tenido dos problemas de agresiones que en ambos casos ha sido en defensa propia.en  Verges y en Collsuspina. Entendemos que no guste que quitemos sus símbolos pero la ley se ha de cumplir. La minoría en esos pueblos no pueden expresar sus ideologías por qué se señala y se marca  incluso a sus hijos. Seguiremos combatiendo al movimiento que allí donde se instala rompe amigos, familias, vecinos y compañeros de trabajo."

Aquestes afirmacions són desmentides per l'alcalde de Collsupina que diu que ell va ser agredit per l'esquena