DEMOCRACIA NACIONAL Y NÚCLEO NACIONAL QUIEREN REPETIR LAS PROTESTAS EN FERRAZ DE HACE UN AÑO. Las dos Falanges que han anunciado su unificación tras el éxito de la manifestación del viernes, aportarán militantes a las protestas de los días 2 y 9, si bien sus próximos actos serán el homenaje a Ramiro de Ledesma del dia 1 y a José Antonio del 20N. Vanguardia, nuevo partido impulsado por los concejales salidos de Hacer Nación de Velilla de San Antonio, apoyan las protestas en Ferraz

Días antes de cumplirse el aniversario de las protestas de muchas noches en la calle Ferraz ante la sede del PSOE contra la ley de amnistía, los partidos y grupos de ultraderecha extraparlamentaria están realizando diversas convocatorias para los sábados de noviembre, en las que parece que, como ocurrió el pasado viernes en la manifestación convocada por la juventudes de Falange en Madrid, asistirán también militantes y dirigentes de otros grupos. Pero los lemas de estas protestas ya no serán el rechazo a la ley de amnistía, sino contra la política migratoria del PSOE y PP con motivo de la admisión a trámite de la proposición de lesy ciudadana para regularizar una parte imporantan de los inmigrantes sin papeles que se encuentan en España.   

La primera de estas concentraciones en Ferraz la convoca Democracia Nacional para el próximo sábado. Y la segunda, que posiblemente tendrá más asistencia, será del grupo emergente Núcleo Nacional, surgido del movimiento o amalgama del Noviembre Nacional de hace una año, que tuvo el éxito que tuvo gracias al apoyo y participación inicial de Vox y de sectores del PP. El nuevo partido Vanguardia, ya legalizado, impulsado por los concejales de Velilla de San Antonio que se presentaron por Hacer Nación, apoyan dicha convocatoria.

Estas dos convocatorias se realizan después de la exitosa manifestación  del pasado viernes 25 de octubre en Madrid a la que asitieron más de quinientas personas, convocada por la Juventudes de las dos Falanges en favor de la expulsión de inmigrantes. A la misma también asistieron militantes de Democracia Nacional, del entorno de los Ultrasur y del mismo Núcleo Nacional. 

Imágenes de la manifestación de las Juventudes de la Falange del pasado viernes 

Como he dicho antes, los Jefes Nacionales de Falange Española de las JONS y La Flange-FE, Norberto Pico y Manuel Andrino, anunciaron ayer el inicio del proceso de unificaión de ambas formaciones. Dicho partidos políticos, tras años de divisón comenzaron a concurrir electoralmente unidas con motivo de las elecciones europeas de 2019.  Ambas formaciones han convocado un acto pora el viernes 1 de noviembre con motivo del aniversario d ela muerte de uno de sus fundadore, Ramiro de Ledesma. Con motivo del 20-N, aniversario de la muerte de José Antonio preparan otra convocatoria. 

                 

                                                           

k

ANTISEMITISME i ISLAMOFÒBIA, CONCEPTES SENSE SENTIT. S'ACUSA D'ANTISEMITA A QUI CRITICA LES POLÍTIQUES GENOCIDES D'ISAREL, I D'ISLAMÒFOB A QUI CRITICA QUE LES SOCIETATS ISLÀMIQUES NO TINGUIN PORTA DE SORTIDA I ES PERSEGUEIXI ALS APÒSTATES, SOBRETOT DONES, AMB LES ESQUERRES QUE NO HO CRITIQUEN. Ho explico al Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle, 24 d'octubre de 2024

Coincidint any l’any nou jueu i el dia del Yom Kipur, les entitats jueves de Catalunya van denunciar que els jueus estan patint un antisemitisme com mai fins ara havien vist. Es refereixen a les manifestacions i crítiques que es fan per l’actuació de l’exèrcit israelià a Gaza, Cisjordània i el Líban. Unes accions militars que duren ja un any i que no només han provocat la mort de desenes de milers de civils, sinó també de sanitaris i periodistes, vulnerant reiteradament Israel totes les convencions sobre el dret humanitari, atacant també als cascos blaus desplegats al Líban.

Argumenten que els qui critiquem Israel per la seva actuació des del 7 d’octubre no hem condemnat els segrestos i assassinats perpetrats per Hamàs aquell dia, afirmació que en la majoria de casos és falsa. Confonen la contextualització de les causes que van motivar aquella resposta brutal de Hamàs —tenir dos milions de palestins reclosos dins la franja sense possibilitat de sortir-ne ni esperança—, amb defensar la brutalitat dels seus actes. Afirmar com dic que si no es dona una proposta viable de futur del palestins que no sigui quedar-se tancats al gueto, és previsible que es revoltin violentament, no és defensar aquestes respostes. És senzillament com fa un sociòleg, criminòleg, preveure que aquest resposta en un moment o altre esclatarà.

Com a periodista que vaig viure els conflictes dels Balcans, la societat israeliana em recorda a la sèrbia dels anys noranta. El serbis certament van ser massacrats diversos cops fa uns segles. L’última vegada a la Segona Guerra Mundial a mans dels nazis alemanys i els ustatxes croates que van exterminar en al camp de de Jasenovac entre cinquanta i cent mil serbis i gitanos. I quan a Sarajevo o a Kosovo el anys noranta jo preguntava a serbis partidaris de Milosevic pel brutal setge que patia la capital de Bòsnia o per les matances de civils, em responien parlant dels avantpassats què feia seixanta anys o tres segles havien estat massacrats. El mateix passa amb Israel en que, com el nen que va ser maltractat durant la infància i que té dificultats per empatizar amb els altres, creu que els qui li porten la contrària d’adult són els mateixos o la continuació dels que el van agredir de nen. I com passa des de la creació no consensuada de l’estat d’Israel que es va fer desplaçant els habitants d’aquelles terres, confonen la crítica a les polítiques d’Israel o fins i tot a la seva legitimitat amb la voluntat de destruir-los i aniquilar-los com com va fer Hitler. Per això considero que el terme ‘antisemitisme’ que s’utilitza per desqualificar als qui critiquem a Israel o les seves polítiques no és vàlid.

Un altra terme que també evito utilitzar és el d’‘islamofòbia’. Fòbia es un temor irracional vers alguna cosa. Es considera islamofòbia el rebuig i l’hostilitat vers les persones musulmanes o originaries de països de islàmics. Però aquest terme s’està aplicament de manera genèrica contra les persones que critiquen la regressió de drets vers les dones que s’està donant als països islàmics i com aquests valors reaccionaris s’estan implantat també a Europa. A Catalunya s’ha acusat d’islamòfobes a les escriptores Najat El Hachmi o Mimunt Hamido, una dona de Melilla que va viure molts anys que Girona, autora del llibre “No nos taparán”, que critiquen els silenci de les esquerres vers l’islamisme que creix. Critiquen unes esquerres que es mobilitzen per un transsexual de l’altra punta del món, però es neguen a reconèixer l’infern que pateixen moltes dones i moltes nenes a Catalunya i a Europa on se’ls ha negat el dret d’anar sense vel, a no fer ramadà o a aparellar-se amb un no musulmà, fet prohibit per l’islam.

Paradigmàtic d’aquests temps en que et poden acusar d’islamòfob o d’antisemita, és el cas de la periodista francesa Zineb El Rhazoui, redactora de Charlie Hebdo, que en no ser a la redacció el 7 de gener de 2015 va ser dels pocs redactors que van sobreviure l’atemptat. Per la seva crítica al fanatisme islàmic el novembre de 2019 va rebre el premi Simone-Veil Elles de França. Però fa uns mesos Valerie Pecresse, presidenta de la regió d’Illa de França, que és qui l’atorgà, li va retirar el guardó per la seva postura crítica amb l’ocupació israeliana a la Franja de Gaza i per les crítiques a la resposta als atac del 7 d’octubre. Pecresse acusà El Rhazoui de banalitzar l’Holocaust.

                      

Xavier Rius, El Triangle, 23 de octuibre de 2024. Ller en castellano en El Triangle

Coincidiendo con el año en el nuevo judío y el día del Yom Kipur, las entidades judías de Catalunya denunciaron que los judíos están sufriendo un antisemitismo como nunca hasta ahora habían visto. Se refieren a las manifestaciones y críticas que se realizan por la actuación del ejército israelí en Gaza, Cisjordania y Líbano. Unas acciones militares que duran ya un año y que no sólo han provocado la muerte de decenas de miles de civiles, sino también de sanitarios y periodistas, vulnerando reiteradamente Israel todas las convenciones sobre el derecho humanitario, atacando también a los cascos azules desplegados en Líbano.

Argumentan que quienes criticamos a Israel por su actuación desde el 7 de octubre no hemos condenado los secuestros y asesinatos perpetrados por Hamás ese día, afirmación de que en la mayoría de casos es falsa. Confunden la contextualización de las causas que motivaron aquella respuesta brutal de Hamás -tener dos millones de palestinos recluidos en la franja sin posibilidad de salir ni esperanza-, con defender la brutalidad de sus actos. Afirmar cómo digo que si no se da una propuesta viable de futuro de los palestinos que no sea quedarse encerrados en el gueto, es previsible que se subleven violentamente no es defender estas respuestas. Es sencillamente como hace un sociólogo, criminólogo, prever que esta respuesta en un momento u otro estallará.

Como periodista que viví los conflictos de los Balcanes, la sociedad israelí me recuerda a la serbia de los noventa. Los serbios ciertamente fueron masacrados varias veces hace unos siglos. La última vez en la Segunda Guerra Mundial a manos de los nazis alemanes y los ustachas croatas que exterminaron en el campo de de Jasenovac entre cincuenta y cien mil serbios y gitanos. Y cuando en Sarajevo o en Kosovo en los años noventa yo preguntaba a serbios partidarios de Milosevic por el brutal cerco que sufría la capital de Bosnia o por las matanzas de civiles, me respondían hablando de los antepasados ​​que hacía sesenta años o tres siglos habían sido masacrados. Lo mismo ocurre con Israel en que, como el niño que fue maltratado durante la infancia y que tiene dificultades para empatizar con los demás, cree que quienes le llevan la contraria de adulto son los mismos o la continuación de quienes le agredieron de niño. Y como ocurre desde la creación no consensuada del estado de Israel que se hizo desplazando a los habitantes de aquellas tierras, confunden la crítica a las políticas de Israel o incluso su legitimidad con la voluntad de destruirlos y aniquilarlos como hizo Hitler. Por eso considero que el término ‘antisemitismo’ que se utiliza para descalificar a quienes criticamos a Israel o sus políticas no es válido.

Otro término que también evito utilizar es el de ‘islamofobia’. Fobia es un temor irracional hacia algo. Se considera islamofobia el rechazo y hostilidad hacia las personas musulmanas u originarias de países de islámicos. Pero este término se está aplicando de forma genérica contra las personas que critican la regresión de derechos hacia las mujeres que se está dando en los países islámicos y cómo estos valores reaccionarios se están implantando también en Europa. En Cataluña se ha acusado de islamófobas a las escritoras Najat El Hachmi o la melillense Mimunt Hamido, que vivió muchos años que Girona, autora del libro «No nos taparán», que critican el silencio de las izquierdas hacia el islamismo que crece . Critican a unas izquierdas que se movilizan por un transexual de la otra punta del mundo, pero se niegan a reconocer el infierno que sufren muchas mujeres y muchas niñas en Cataluña y en Europa donde se les negó el derecho de ir sin velo, a no hacer ramadán o a emparejarse con un no musulmán, prohibido por el islam.

Paradigmático de estos tiempos en que te pueden acusar de islamófobo o antisemita, es el caso de la periodista francesa Zineb El Rhazoui, redactora de Charlie Hebdo, que al no estar en la redacción el 7 de enero de 2015 fue de los pocos redactores que sobrevivieron al atentado. Por su crítica al fanatismo islámico en noviembre de 2019 recibió el premio Simone-Veil Elles de Francia. Pero hace unos meses Valerie Pecresse, presidenta de la región de Isla de Francia, que es quien lo otorgó, le retiró el galardón por su postura crítica con la ocupación israelí de la Franja de Gaza y por las críticas a la respuesta a los ataques del 7 de octubre. Pecresse acusó a El Rhazoui de banalizar el Holocausto.

Un miler d'antifeixistes es manifesten a Ripoll en favor del Casal La Metxa, per denunciar les sancions que imposa l'Ajuntament, i contra Aliança Catalana i el feixisme

                                         

 Un miler d'antifeixistes s'han manifestat aquest migdia a Ripoll per protestar contra les sancions imposades per l'Ajutament a militants antifeixistes per enganxar cartells i pel tancament del Casal la Metxa, entitat que ha tornat a reobrir si bé té les seves activitats reduïdes. La majoria dels manifestant pertanyien a l'antifeixista independentista i als casals populars, alguns d'ells vinculats o propers a la CUP. El diputat al Parlament per Girona, Dani Cornellà, hi ha participat. 

La manifestació ha començat cap a les dotze a la plaça de l'Ajuntament i el Monestir, acabant al Parc de la Devesa. L'alcaldessa d'Aliança Catalana, Sílvia Orriols i la majoria de regidors del partit han estat observant la concentració inicial des de la plaça a l'altra banda del dispositiu de Mossos, els quals han seguit la manifestació amb quatre furgones sense que s'hagin produït incidents.

Entre els crits que s'han fet destaquen els de "Contra el feixime, acció directa!","Fora feixistes dels nostres pobles", "No, no no nazis no!", "Pim, pam pum, no en quedarà ni un!", "No trauran la Metxa dels carrers!", "Ripoll serà la toba del feixisme!", "La Metxa,la volen apagar!" , "Poder Popular!", "Nativa o estrangera la mateixa classe obrera!",, alguna en favor de Palestina i alguns relatius a la persona de Sílvia Orriols.   

.

Sílvia Orriols observant la concentració

no

                                   

IMMIGRACIÓ, ULTRES i ETA, Article a La Vanguardia sobre la sintonia entre Vox i Aliança Catalana al Parlament, i com el PP torna a posar ETA al centre del debat polític

                                         

  

 

La Vanguardia, martes 15 de octubbre de 2024

Xavier Rius Sant, periodista

El pasado miércoles, mientras arrancaba en el Parlament el debate de política general en el que Sílvia Orriols abocó la culpabilidad de casi todos los males sobre los inmigrantes, el Congreso de los Diputados iniciaba un debate solicitado por el PP para hablar de inmigración. Y a la misma hora, en Estrasburgo, el primer ministro húngaro, Viktor Orbán, exponía sus prioridades para el semestre en que preside la Unión. Propuestas que van en dirección contraria a los acuerdos comunitarios en cuestiones como inmigración o Ucrania. Y la presidenta de la Comisión, Ursula von der Leyen, que pertenece al mismo grupo que el PP de Feijóo, rebatió las propuestas del premier húngaro. Para Orbán, como para Abascal y Orriols, la causa de la inmigración que llega a Europa no son unas guerras y una miseria similar a la que empujó hace un siglo a millones de europeos a emigrar, sino un plan de poderes ocultos para destruirnos.

Hasta cinco años se decía que España era uan excepción, al ser uno de los pocos estados de la Unión Europea en que la ultraderecha no tenía representación. Y se decía que el sentiminesto xenófobo estaba menos arraigado que en otros países de nuetro entorno. Ciertamente, Vox no irrumpió en el 2019 con el no la inmigración, sino sacudiendo otro sentimiento identitario: “España se rompe”, con Ortega Smith ganándose su cuota de telediario, ejerciendo de acusación en los tribunales. Recordemos que Vox surgió en el 2014 de exdirigentes del PP como Abascal o Vidal-Quadras que acusaban a Rajoy de no defender la unidad de España y someterse a supuestas concesiones que Zapatero habría pactado con ETA. Y tras el gol que se metió el PP en la votación sobre convalidación del tiempo de prisión cumplido por etarras en otros países, Feijóo convirtió la sesión solicitada para hablar de inmigración y un reparto de menores que el PP rechaza en un ataque al Gobierno, al que acusa de claudicar ante ETA. Y es que sobreactúa, ya que lo que le preocupa a Feijóo es la amenaza de Abascal de tumbarle los presupuestos en las comunidades que gobierna gracias a Vox.el Parlament de Catalunya, en cambio, Vox no se mostró distante con Aliança, pese a que quiera romper España. Aliança se negó a votar a favor propuestas de Vox cuyo contenido dijo que asumía por estar redactadas en castellano. En cambio, Vox sí votó cuatro propuestas de resolución de Aliança. Aliança Catalana y Vox, más allá de su rechazo a la inmigración, tienen una característica propia de la extrema derecha más autoritaria: el caudillaje de su líder, que puede tomar decisiones que desconciertan a la militancia sin que sean cuestionadas. Así, el pasado 18 de agosto, el Ayuntamiento de Ripoll inauguró un monumento de homenaje a las víctimas de los atentados del 2017 al que Orriols invitó a asistir a los responsables de la Guardia Civil y la Policía Nacional en el Ripollès, cuerpos que aceptaron acudir pese a que Orriols da verosimilitud a las teorías conspiranoicas sobre el papel de la Policía Nacional y el CNI por su relación con el imán de Ripoll. Y para sorpresa de muchos, tanto la alcaldesa como el resto de los concejales de Aliança aplaudieron efusivamente a los agentes mientras realizaban la ofrenda. Vox también tiene funcionamiento autocrático, como vimos el miércoles cuando Abascal se desprendió de Rocío Monasterio, o en julio, cuando ordenó que dimitieran los consejeros y todos los cargos de Vox de las seis comunidades en las que gobernaba con el PP y dejó en la estacada al centenar de militantes que sólo hace año dejaron sus empleos para asumir un cargo público.

                                                    

Llegir en català a La Vanguardia. Dimarts 15 d'octubre de 2024

Dimecres, mentre arrencava al Parlament el debat de política general en què Sílvia Orriols va abocar la culpabilitat de gairebé tots els mals als immigrants, el Congrés dels Diputats començava un debat sol·licitat pel PP per parlar d’immigració. I a la mateixa hora a Estrasburg, el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, exposava les seves prioritats per al semestre en què presideix la Unió. Propostes que van en direcció contrària als acords comunitaris en qüestions com la immigració i Ucraïna. I la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, que pertany al mateix grup que el PP de Feijóo, va rebatre les propostes del premier hongarès. Per Orbán, com per Abascal i Orriols, la causa de la immigració que arriba a Europa no són unes guerres ni una misèria semblant a la que va empènyer fa un segle milions d’europeus a emigrar, sinó un pla de poders ocults per destruir-nos

Fins fa cinc anys es deia que Espanya era una excepció perquè és un dels pocs estats de la Unió on la ultradreta no tenia representació. I s’afirmava que el sentiment xenòfob estava menys arrelat que en altres països del nostre entorn. Certament, Vox no va irrompre el 2019 amb el no la immigració, sinó sacsejant un altre sentiment identitari: “ Espanya es trenca”, amb Ortega Smith guanyant-se la seva quota de telenotícies i exercint d’acusació als tribunals. Recordem que Vox va sorgir el 2014 d’exdirigents del PP com Abascal i Vidal-Quadras que acusaven Rajoy de no defensar la unitat d’ Espanya i sotmetre’s a suposades concessions que Zapatero hauria pactat amb ETA. I després del gol que es va marcar el PP en la votació sobre convalidació del temps de presó complert per etarres en altres països, Feijóo va convertir la sessió sol·licitada per parlar d’immigració i un repartiment de menors que el PP rebutja en un atac al Govern central, a qui acusa de claudicar davant ETA. I sobreactua, ja que el que amoïna Feijóo és l’amenaça d’ Abascal de tombar-li els pressupostos a les comunitats que governa gràcies a Vox.

Al Parlament de Catalunya, en canvi, Vox no es va mostrar distant amb Aliança, encara que vulgui trencar Espanya. Aliança es va negar a votar a favor propostes de Vox, el contingut de les quals va dir que assumia, perquè estaven redactades en castellà. En canvi, Vox sí que va votar quatre propostes de resolució d’ Aliança. Aliança Catalana i Vox, més enllà del rebuig de la immigració, tenen una característica pròpia de l’extrema dreta més autoritària. El lideratge del seu líder, que pot prendre decisions que desconcerten la militància sense que siguin qüestionades. Així, el 18 d’agost l’Ajuntament de Ripoll va inaugurar un monument d’homenatge a les víctimes dels atemptats del 2017 a què Orriols va convidar a assistir els res­ponsables de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional al Ripollès, cossos que van acceptar anar-hi, malgrat que Orriols dona versemblança a les teories conspira­noiques sobre el paper de la Policia Nacional i el CNI per la seva relació amb l’imam de Ripoll. I, per a sorpresa de molts, tant l’alcaldessa com la resta de regidors d’ Aliança van aplaudir efusivament els agents mentre feien l’ofrena. Vox també té funcionament autocràtic, com vam veure dimecres, quan Abascal es va desprendre de Rocío Monasterio, o al juliol, quan va ordenar que dimitissin els consellers i tots els càrrecs de Vox de les sis comunitats on governava amb el PP, i va deixar a l’estacada el centenar de militants que només fa any van deixar la feina per assumir un càrrec públic

Leer en La Vanguardia en castellano

Netanyahu, més odi sobre la terra cremada. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle, 6 d'octubre de 2024

Benyamin Netanyahu, el primer ministre que més anys ha governat Israel, superant al fundacional Ben Gurion, ara que es compleix un any de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre sembla que, sense importar-li la vida dels ostatges, el que vol és derrotar d’una tacada el règim iranià dels aiatol·làs i tot l’anomenat Eix de la Resistència que abasta també Iemen, l’Iraq, el Líban, Síria i Palestina. El líder israelià ha portat el Pròxim Orient a un escenari de guerra global que ningú no sap com acabarà. Processat per diversos casos de corrupció que podrien portar-lo a la presó, els últims anys va intentar d’acabar amb al separació de poders al país per poder saltar-se una probable condemna judicial vers la seva persona. Reforma que no va poder implementar gràcies a la resistència del mateix poder judicial i de part de la societat civil israeliana que va protagonitzar multitudinàries manifestacions en contra. I quan semblava que ho tenia tot perdut, la sorpressiva ofensiva de Hamàs del 7 d’octubre, la brutalitat dels assassinats de civils israelians i el segrest del ostatges li van donar un respir que li ha permès ajornar el seu judici i intentar mostrar-se com el salvador del país.

Netanyahu actualment es sustenta en el poder gràcies al suport dels partits dels colons i l’extrema dreta racista com el d’Itamar Ben-Gvir, que consideren els palestins de Gaza i Cisjordània com una espècie invasora a la que cal fer fora, dels multireligiosos que preguen per un arribada del Messies que es demora ja massa, i de partits de dreta o centre que en l’actual context de guerra donaven suport al govern d’unitat nacional de Netanyahu. Alguns d’aquests com l’ex primer ministre i ex cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, Benny Gantz, que inicialment es van sumar al govern d’unitat nacional, en van sortir conscients que Netanyahu rebutjava les diverses propostes de treva o de fi de les hostilitats negociades amb Qatar i que tenien el suport dels Estats Units, que haurien significat l’alliberament de tots els ostatges. Si la primera treva va tenir lloc el 24 de novembre, en la que es van alliberar 105 ostatges i 210 presos palestins, en la segona, que mai no va arribar, s’havia d’alliberar la resta a la vegada que Israel oferia un pla o proposta per l’endemà per Gaza i també per Cisjordània. Una Cisjordània que teòricament està governada per l’Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs de 88 anys d’edat, en la que els palestins han deixat de creure fa molts anys i on hi ha 700.000 colons que els prenen l’aigua i la terra. Un dels presos que la part palestina i també els països occidentals volien que s’alliberés era Marwan Barghouti, advocat vinculat a Al Fatah, i amb bones relacions amb Hamàs a qui molts veuen com un candidat amb carisma i suport popular per substituir Abbàs. Però Netanyahu s’hi oposava més quan per ell, pels partits dels colons, pels ultres racistes i pels ultra religiosos no s’havia d’oferir cap pla polític per l’endemà de l’alliberament del ostatges aprofitant la guerra a Gaza i el Líban per expandir els assentaments sense necessitar cap aval legal. De fet, amb la destrucció de Gaza i el desplaçament de la seva població cap el sud el que es pretenia era generar un crisi humanitària que forcés Egipte a obrir el pas de Rafah amb una nova Nakba quedant-se ja per sempre la majoria del habitants de Gaza en nous camps de refugiats, aquesta vegada a Egipte.

Què tenen en comú els ultrareligisosos que donen suport a Netanyahu amb el clergat dels aiatol·làs que governen l’Iran? Doncs que part dels aiatol·làs i dels líders militars i dels Guardians de la Revolució segueixen una corrent xiïta que creu que aviat es produirà el retorn del dotzè imam, el Mahdi, l’Ocult o l’Esperat que va desaparèixer l’any 868 a Samarra, a l’Iraq, i, després d’un període de gran confusió, tornarà a la terra per portar la pau i la justícia, si bé poc després vindrà ja el Judici Final. Una visió apocalíptica molt semblant a la concepció de la segona vinguda o retorn del Messies que tenen molts jueus ortodoxes. L’ex president iranià Mahmud Ahmadinejad seguia aquest corrent radical, corrent a la que no pertany l’actual president Massoud Pezeshkian. Sí que hi està a prop el líder suprem, Ali Khamenei, si bé Khamenei el que vol ara es garantir la continuïtat de la República Islàmica que podria desaparèixer, no per la confusió prèvia que hi hauria just abans del retorn del Mahdi, sinó pel rebuig dels joves iranians, sobretots les dones. I una guerra amb Israel o que Israel matés a la cúpula iraniana com ha fet amb la de Hamàs i Hizbul·là no seria bo per la continuïtat del règim teocràtic, ja que llavors els que agafessin el poder potser sí que voldrien una confrontació, fins i tot nuclear i apocalíptica que també volen els ultrareligiosos jueus que creuen així mateix en el retorn del Salvador.

La realitat, un any després del 7 d’octubre és que bombardejant l’ambaixada iraniana a Teheran, matant al líder de Hamàs, Ismail Haniye mentre estava convidat a Teheran per participar als actes de proclamació de Pezeshkian, i matant a Hassan Nasral·là i destruint les zones xiïtes del Líban, Netanyahu, cregui o no en l’imminent retorn del Messies, sí que vol que l’Iran caigui en l’espiral bèl·lica per acabar amb el règim del aiatol·làs. De moment però Netanyahu ha arrasat Gaza quedant-se sense interlocutors amb qui negociar ja que per ell no hi ha res a negociar. I ha matat a Nasral·là i als que el podrien succeir per fer el mateix amb Hizbul·là mentre aboca el Líban a una crisi humanitària molt pitjor a la que es vivia durant la guerra civil. Però el més significatiu és que més enllà de la terra cremada i els milers de morts i dels ostatges que lamentablement no tornaran, el que està provocant Netanyahu és guanyar-se l’odi de milions de persones que més tard o més d’hora intentaran venjar-se.

Llegir al Triangle en català

Netanyahu, más odio sobre la tierra quemada 

El Triangle, Xavier Rius Sant, domingo 6 de octubre de 2024

Benyamin Netanyahu, el primer ministro que más años ha gobernando Israel, superando al fundacional Ben Gurion, ahora que se cumple un año del ataque de Hamás del 7 de octubre, parece que, sin importarle la vida de los rehenes, lo que quiere es derrotar de una tacada al régimen iraní de los ayatolás y todo el llamado Eje de la Resistencia que abarca también Yemen, Irak, Líbano, Siria y Palestina. El líder israelí ha llevado a Oriente Próximo a un escenario de guerra global que nadie sabe cómo acabará. Procesado por varios casos de corrupción que podrían llevarle a prisión, en los últimos años intentó acabar con la separación de poderes en el país para poder saltarse una probable condena judicial hacia su persona. Reforma que no pudo implementar gracias a la residencia del propio poder judicial y de parte de la sociedad civil israelí que protagonizó multitudinarias manifestaciones en su contra. Y cuando parecía que lo tenía todo perdido la sorpresiva ofensiva de Hamás del 7 de octubre, la brutalidad de los asesinatos de civiles israelíes y el secuestro de los rehenes, le dieron un respiro que le ha permitido aplazar su juicio e intentar mostrarse como el salvador del país.

Netanyahu actualmente se sustenta en el poder gracias al apoyo de los partidos de los colonos y la extrema derecha racista como el de Itamar Ben-Gvir, que consideran a los palestinos de Gaza y Cisjordania como una especie invasora a la que hay que echar, de los multireligiosos que rezan por una llegada del Mesías que se demora ya demasiado, y de partidos de derecha o centro que en el actual contexto de guerra apoyaban al gobierno de unidad nacional de Netanyahu. Algunos de ellos como el del ex primer ministro y jefe del Estado Mayor del Ejército, Benny Gantz, que inicialmente se sumaron al gobierno de unidad nacional, salieron conscientes de que Netanyahu rechazaba las diversas propuestas de tregua o de fin de las hostilidades negociadas con Qatar y que tenían el apoyo de Estados Unidos, que habrían significado la liberación de todos los rehenes. Si la primera tregua tuvo lugar el 24 de noviembre, en la que se liberaron 105 rehenes y 210 presos palestinos, en la segunda, que nunca, llegó debía liberarse al resto a la vez que Israel ofrecía un plan o propuesta para el día siguiente para Gaza y también para Cisjordania. Una Cisjordania que teóricamente está gobernada por la Autoridad Palestina de Mahmud Abbás de 88 años de edad, en la que los palestinos han dejado de creer hace muchos años y donde hay 700.000 colonos que les quitan el agua y la tierra. Uno de los presos que la parte palestina y también los países occidentales querían que se liberase era Marwan Barghouti, abogado vinculado a Al Fatah, y con buenas relaciones con Hamás al que muchos ven como un candidato con carisma y apoyo popular para sustituir a Abbás. Pero Netanyahu se oponía más cuando para él, para los partidos de los colonos, para los ultras racistas y para los ultra religiosos no debía ofrecerse ningún plan político para el día siguiente de la liberación de los rehenes aprovechando la guerra en Gaza y Líbano para expandir los asentamientos sin necesitar ningún aval legal. De hecho, con la destrucción de Gaza y el desplazamiento de su población hacia el sur lo que se pretendía era generar una crisis humanitaria que forzase a Egipto a abrir el paso de Rafah con una nueva Nakba quedándose ya para siempre la mayoría de los habitantes de Gaza en nuevos campos de refugiados, esta vez en Egipto.

¿Qué tienen en común los ultrareligiosos que apoyan a Netanyahu con el clero de los ayatolás que gobiernan Irán? Pues que parte de los ayatolás y de los líderes militares y de los Guardianes de la Revolución siguen una corriente chiíta que cree que pronto se producirá el retorno del duodécimo imán, Mahdi, El Oculto o El Esperado que desapareció en el año 868 en Samarra, en Irak, y, después de un período de gran confusión, volverá a la tierra para traer la paz y la justicia, si bien poco después vendrá ya el Juicio Final. Una visón apocalíptica muy parecida a la concepción de la segunda venida o regreso del Mesías que tienen muchos judíos ortodoxos. El ex presidente iraní Mahmud Ahmadineyad seguía esta corriente radical, corriente a la que no pertenece el actual presidente Massoud Pezeshkian. Sí está cerca de ella el líder supremo, Ali Jamenei, si bien lo que quiere ahora es garantizar la continuidad de la República Islámica que podría desaparecer, no por la confusión previa que habría justo antes del regreso del Mahdi, sino por el rechazo de los jóvenes iraníes, sobre todo las mujeres. Y una guerra con Israel o que Israel matase a la cúpula iraní como ha hecho con la de Hamás e Hizbulá no sería bueno para la continuidad del régimen teocrático, ya que entonces quienes tomaran el poder quizás sí quisieran una confrontación, incluso nuclear y apocalítica que también quieren los ultrareligiosos judíos que creen asimismo en el regreso del Salvador.

La realidad, un año después del 7 de octubre es que bombardeando la embajada iraní en Teherán, matando al líder de Hamás, Ismail Haniye mientras estaba invitado en Teherán para participar en los actos de proclamación de Pezeshkian, y matando a Hasan Nasralá y destruyendo las zonas chiítas del Líbano, Netanyahu, crea o no en el inminente regreso del Mesías, sí quiere que Irán caiga en la espiral bélica para acabar con el régimen del ayatolás. De momento, sin embargo, Netanyahu ha arrasado Gaza dejándola sin interlocutores con quien negociar ya que para él no hay nada que negociar. Y ha matado a Nasralá y a los que podrían sucederle para hacer lo mismo con Hizbulá mientras aboca al Líbano a una crisis humanitaria mucho peor a la que se vivía durante la guerra civil. Pero lo significativo es que más allá de la tierra quemada y los miles de muertos y de los rehenes que lamentablemente no volverán, lo que está provocando Netanyahu es ganarse el odio de millones de personas que más tarde o más temprano intentarán vengarse.

Leer en castellano en El Triangle

Analitzo el conflicte de Gaza, el Líban, l'Iran, Israel i l'atac amb míssils de l'Iran cap a Israel fet en resposta a l'atac que va patir Teheran que va matar Ismail Haniya, a La Nit dels Ignorants de Catalunya Ràdio

 

Clica per escoltar l'entrevista que em fa Xavier Solà a La Nit dels Ignorants de la nit de l'1 al 2 d'octubre

Ni DEMOCRACIA NACIONAL NI CAP ALTRE GRUP CONVOCA AQUEST 12 D'OCTUBRE A MONTJUÏC. Es feia allà des de l'any 2002 per evitar incidents a Sants i només es va suspendre durant la Covid. Tampoc es fa l'acte de Somatemps, DENAES i Vox a Colom. L'únic grup ultra espanyolista que està ara en expansió a la dreta de Vox és Núcleo Nacional sorgit de les protestes de Ferraz.

 

Imatge de la manifestació de 12 d'octubre de 2023 a la que només hi van participar un centenar de persones

Si cap grup no agafa el relleu a última hora, aquest 12 d'octubre no es farà a Barcelona l'acte ultra de commemoració del Dia de la Hispanitat i d'homenatge a la bandera que des de l'any 2002 (o va ser el 2001?) es feia a la Plaça Sant Jordi de Montjuïc, de vegades amb una manifestació prèvia des de Plaça Espanya o des del Paral·lel. El 2020 i 2021 no es va fer o va ser molt reduït a causa de les restriccions per la Covid. 

Imatge de l'acte del 12 d'octubre de l'any 1988 quan es feia a la Plaça dels països Catalans a Sants

Des de 1983 fins el 1999 l'acte ultra es celebrava a la Plaça del Països Catalans a Sants, i en ocasions acabava amb greus aldarulls, fos per que grups de caps rapats anaven després fins al centre de Barcelona agredint a vianants, fos per que grups antifeixistes o llibertaris volien confrontar-se físicament amb els ultres. Els primers anys ho convocava l'Asociación Nacional de Excombatientes (de la Guerra Civil), grups com Juntas Españolas (creat després de la dissolució de Fuerza Nueva) i més tard l'Alianza por la Unidad Nacional de Ricardo Sáenz de Ynestrillas. I per evitar incidents, destrosses i agressions l'acte es va traslladar l'any 2002 a Montjuïc a la Plaça Sant Jordi. 

Imatge de l'acte i manifestació a Montjuïc de 2013

Agafant cada any Democracia Nacional de Manuel Canduela, i La Falange-FE de Manuel Andrino, l'octubre de 2013 la celebració ultra va viure el seu moment més àlgid en celebrar-se dies després de l'atac de Blanquerna, amb la presència de bona part dels seus autors. I de fet serviria per presentar la coordinadora La España en Marcha que estaria formada per Democracia Nacional, Alianza Nacional, La Falange-FE, Movimiento Católico Español i l'efímer Nudo Patriota. No obstant aviat sorgiren discrepàncies entre alguns dels seus líders com Pedro Pablo Peña i Manuel Canduela. Canduela abandonaria la militància el 2018, i Alianza Nacional de Pedro Pablo Peña deixaria de participar en l'acte. Peña moriria d'un càncer fulminant el passat mes de juliol. Ple que fa a La Falange-FE de Manuel Andrino acordaria la unitat d'acció, també electoral amb Falanges Española de la JONS de Norberto Pico. Precissament Falange Española de las JONS aquests anys no es manifestava a Montjuïc sinó a la Plaça Catalunya amb Societa Civil Ctalana, Somatemps, el PP, Plataforma per Catalunya, Vox  i Ciudadanos. Tampoc es farà l'acte i ofrena floral de Colom que Somatemps, DENAES, Vox i ex legionaris feien al peu del momument. Així doncs l'única manifestació serà la de Passeig de Gràcia convocada  per catalunya Suma, DENAES, Espanya i Catalans i altres grups similars amb la presècia de grupls folclòrics llatinoamericans.

Democracia Nacional, partit que els últims anys portava el pes de l'organització de l'acte, i que va convocar un acte el passat 11 de setembre a Barcelona per intentar refer el partit a Catalunya,   ha renunciat que convocar-lo i organitzar-lo . Ara fa un any, només hi van participar un centenar de persones, no hi va participar La Falange, mentre alguns habituals eren amb Vox a l'acte que feia al monument de Colom.  Amb Democracia Nacional gairebé sense militants a Catalunya que han patit reiterades condemnes judicial i algun d'ells com Antonio Castellón es ara la presó, i desapareguts altres grups com el Grente Nacional Identitario-Partido Nacional Socialista Obrero Español i l'efímer Bastión Frontal, ara l'únic grup ultra d'aquest espai extraparlamentari més enllà de Vox que està creixent és Núcleo Nacional, el líder dels qual sempre apareix encaputxat, i que té bones relacions amb España 2000. El grup inicialment es deia Noviembre Nacional i sorgí de les protestes de fa deu mesos contra la amnistía.Un dels militants coneguts de Núcleo Nacional es Enrique Lemus, que alguns anys havia estat a Montjuïc amb DN i La Falange. Núcleo Nacional ha anunciat que vol crear grup i implantar-se a Catalunya. Una de les diferències entre Núcleo Nacional i Democracia Nacional és que aquesta última és pro russa, mentre el Núcleo Nacional és pro Ucraïna i el Batalló Azov. Ucraïna i també la guerra de Síria i el suport a Hamàs i Hezbolah ha generat molta controvèrsia dins la ultradreta. Recordem que Jordi de la Fuente era defensor d'Hizbul·là i ara defensa a Israel. L'escriptor i analista ultra, Carlos Paz, sí que defensa en el seus escrits i videos el règim de Bashar Al Assad. 

                       

Enrique Lemus, habitual als actes del 12 d'octubre a Montjuïc ara està a Núcleo Nacional, grup en expansió que veurem si és només un bolet de temporada com el ja desaparegut Bastión Frontal. A sota Lemus a la presentació de Núcleo Nacional a València el passat 21 de juliol.

  

La Rana Baneada, encaputxada, i Enrique Lemus

De nuevo el Frente Atlético, con la complicidad del club. Lo significativo de estos grupos es que pese a que se les expulse de los estadios, sus líderes reclutan a los "cachorros" para que realicen actividades lucrativas delictivas extradeportivas

Los lamentables incidentes ocurridos en el estadio Meropolitano durante el derbi madrileño con el lanzamiento de objetos, insultos racistas y la libertad con la que acuden encapuchados al estadio algunos miembros del Frente Atlético, han puesto sobre la mesa la evidencia que mientras otros clubs han expulsado de sus estadios a sus hooligans violentos y ultras, el Atlético de Madrid, su directiva, su entrenador y algunos jugadores, continúan siendo complacientes con ellos.

El Frente Atlético se creó en 1982, llamado inicilamente Brigata Rossibianca que se nutría de jóvenes ultraderechistas procedentes de Fuerza Nueva, la OJE, el antiguo Frente de Juventudes, en un momento que era habitual que jovenes neonazis de otros equipos como el Barça o el Madrid, controlaban estas peñas juveniles de seguidores que recibían entradas gratis por parte de las directivas, disponían de local dentro del estadio para guardar sus pancartas, y los clubs ponían autocares a su dispisción para los desplazamientos. Pero mientras Joan Laporta sacó del estadio a los Boixos en 2003, y unos años más tarde hizo lo mismo con los Ultras Sur el Madrid, ello no ha ocurrido con el Frente Atlético. 

Los peores episodios de la acción del Frente Atlético son el asesinato por parte de miembros de su facción Bastión, que apuñalaron el 8 de diciembre de 1998 al joven vasco Aitor Zabaleta en las inmediaciones del estadio Calderón poco antes de un partido de la Copa con el Real Sociedad, y la muerte junto al Manzanares de Francisco Javier Romero Taboada, Jimmy, miembro de los Suaves del Riazor Blues, el 30 de noviembre de 2014. Pese a ello el Frente Atlético continuó con su venta de merchandising, su web activa y facilidades para obtener entradas y presencia en el estadio. Sufrió diversas escisones, como la de los Suburbios Firm liderados por un conocido ultra, el Ratilla, algunos de ellos vinculados al desaparecido Hogar Social Madrid. Y algún ex miembro del Frente Atlético, como Antonio Menéndez, "El Niño", acabó liderando su grupo rival, los Ultras Sur. 

Evidentemente expulsar a los holigans del estadio, como ocurre con los Boixos, no puede impedir que se produzcan reaparciones esporádicas de los mismos sobretodo fuera de los estadios y cuando el equipo juega fuera de casa y que continuen surgiendo nuevas mutaciones de los Casuals de los Boixos Nois, que formados por los de siempre y por ultras de otras procedencias reclutan cachorros para sus actividades delictivas extradeportivas. Lamentablemente en este momento, pese a que los Boixos Nois no pueden entrar al menos en grupo al campo del Barça, se está produciendo un repunte de los mismos, sobretodo en los desplazamientos fuera de casa como ocurrió al final de la temporada pasada en París en la eliminatoria de la Champions en la que dos miembros del grupo realizaron el saludo fascista y gestos racistas, lo que ha motivado una sanción para el Barça. Y la llegada hace dos meses de un nuevo entrenador, Hansi Flick, de nacionalidad alemana ha motivado que los Boixos hagan públicamente exaltaciones nazis o supremacistas del mismo, dado el origen germánico de este.

Más preocupante es la situación de los Ultras Sur, que pese a ser alejados o arrinconados en el estadio, continuaban con sus acciones delictivas extradeportivas como extorsión, narcotráfico, palizas por encargo o la comisión de homicidos. Y pese a haber aparentemente pasado página de su vida violenta anterior, algunos de ellos como Óscar del Pino, reaparecen. Algo similar a lo que ocurrió con el catalán Genís Vila Pujol, ex Ultras Sur y ex Brigadas Blanquiazules, que tras salir en libertad  tóricamente reinsertado tras cumplir media condena por el caso Stroika, recabó en los Boixos Nois y Casuals y sus actividades también de extorsión, robo de drogas a narcotraficantes o palizas por encargo.  Esperemos que ahora el Comité de Competición, el Ministerio del Interior y las otras autoridades deportivas obliguen al Atlético de Madrid y a su presidente, Enrique Cerezo, a tomar medidas drásticas. Y ello se aplique también con otros grupos como el malagueño Frente Bokeron.

Desitja Sílvia Orriols que li facin moció de censura, per poder centrar-se en el Parlament? Publico a El 9 Nou

 

Xavier Rius Sant, El 9 Nou dilluns 30 de setembre de 2024

Aquest setembre, un cop el Parlament ha començat a funcionar amb normalitat i s’han posat en marxa les diferents comissions, s’ha publicat que a la majoria de comissions ha quedat buida la cadira del diputat del Grup Mixt que hi havia d’assistir. Recordem que molta de la feina dels parlaments no es fa en les sessions plenàries sinó en les comissions. En començar la legislatura la CUP, que va baixar a només quatre diputats, i els dos d’Aliança van quedar integrats en el Grup Mixt, cosa que els obligava a repartir-se les comissions a les quals assistirien i els temps de paraula en els plens, més enllà de repartir-se també diners i assessors i compartir espais. Però donat l’antagonisme entre els dos grups, el Parlament va modificar el reglament per tal que la CUP formés el seu propi. Canvi que va tenir la irònica resposta en el ple de Sílvia Orriols dient: “Senyores de la CUP, no fugin esperitades del Grup Mixt, que juntes ens ho passarem d’allò més bé!”.

Però ironies a part, això ha significat que els dos diputats d’Aliança, Ramón Abad, de Lleida, i Orriols, de Ripoll, han d’assistir a totes les comissions. En legislatures passades quan la CUP o el PP només tenien tres diputats, que per cert es dedicaven exclusivament a la cambra catalana, era habitual que un mateix diputat hagués d’estar alhora a dues o tres comissions i anés entrant i sortint d’una i l’altra per exercir el seu torn de paraula i ser a les diverses votacions. I la realitat és que Sílvia Orriols, que sí que intenta assistir a tots els plens del Parlament i aprofitar els seus minuts per abocar un discurs xenòfob, encara que el que es parli no tingui res a veure ni amb immigració ni amb seguretat –recordem la rèplica relativa a les sancions de l’Agència Catalana de l’Aigua que ho va barrejar amb el fet que s’omplien les piscines a les presons catalanes–, donat que és alcaldessa i presideix l’equip de govern més minoritari de totes les capitals de comarca catalanes i més a més no té possibilitat de amb el seu propi cotxe plantar-se de Ripoll a la Ciutadella en 90 minuts, se li està fent molt difícil complir amb la seves responsabilitats parlamentàries. Per més que certament és llevi a les 5 de la matinada cada dia, no té el do de la ubiqüitat.

A Orriols, de qui discrepo en gairebé tot, li reconec una virtut: que habitualment no enganya. I en el ple de constitució de la cambra catalana del 26 de juny, afirmà que havia aconseguit allò que anhelava, el micròfon, l’altaveu del Parlament. Rectifico, sí que va enganyar o mentir una vegada, declarant després de prendre possessió de l’alcaldia que no repetiria el que ella creia que era un error que van fer anteriors alcaldes de Ripoll com Jordi Munell i Eudald Casadesús de ser a la vegada alcaldes i diputats, per la dedicació que exigia la batllia. I mentre aquests dos eren alcaldes amb un equip de govern format per més regidors, cosa que els permetia fàcilment delegar i, sobretot, eren diputats del primer o segon grup més nombrós de la cambra, pel que no havien d’anar a totes les comissions. Aquesta no és la situació ni del grup municipal d’Aliança a Ripoll, amb només sis regidors, ni del Grup Mixt al Parlament, amb només dos diputats.

Com sabem, el ple municipal de gener va tombar els pressupostos de l’Ajuntament de Ripoll per al 2024, i dimarts passat per 11 vots contra 6 Orriols va veure com li tombaven el pla de sanejament econòmic. Com li van dir regidors d’altres grups, el que ha de fer el govern municipal és presentar i pactar un pressupostos per al proper any, i resulta evident que en l’actual context de manca de voluntat d’entesa els hi tornaran a tombar.

L’actual legislació municipal ja preveu un mecanisme per tal que equips de govern que estan en minoria aprovin en segona volta els pressupostos. Un mecanisme al qual han acudit a Barcelona Trias, Colau i també Collboni quan estaven en minoria. Un cop t’han rebutjat els pressupostos demanes la confiança del ple municipal, i si no te la donen els grups de l’oposició tenen un mes per presentar una moció de censura vers l’alcalde amb una proposta de candidat alternatiu. I la llei fixa que si aquesta moció no es presenta o en cas de presentar-se fracassa, els pressupostos queden aprovats automàticament. Colau, Trias i Collboni ho van fer, ja que sabien que era improbable un pacte entre Ciutadans i Vox amb Esquerra i CUP per proposar un candidat i un programa comú. Però Orriols al gener no ho va fer perquè era com demanar a la resta de grups que acabessin amb les diferències que van impedir un govern majoritari el juny de 2023 encapçalat per Chantal Pérez o Manoli Vega.

Ara que plega Vega de regidora, s’està especulant si Junts, ERC, el PSC i la CUP es posaran d’acord per fer una moció de censura a Sílvia Orriols. I penso que en el fons la mateixa Orriols ho desitja. Ja que si la moció de censura hagués vingut incitada per ella mateixa quan li van tombar el pressupostos, ella hagués reconegut el seu fracàs, ara serien la resta de grups, “els del processisme i el 155”, que la farien fora. Podria victimitzar-se i sobretot dedicar més temps al Parlament que, com diu, és l’altaveu que desitjava per fer créixer el seu projecte amb el qual creu que salvarà Catalunya. De fet, crec que el seu subconscient la va trair al ple del dimarts 24, i en un moment de rifi-rafe va exclamar: “Jo encara soc l’alcaldessa de Ripoll!”, com si ja tingui assumit que aviat, per sort també per ella mateixa, deixarà de ser-ho. Personalment penso que tot i aquesta victimització que ella sacsejaria ja ha arribat l’hora de fer-ho, perquè ni Ripoll ni cap municipi pot passar-se quatre anys sense pressupostos. Però si Orriols acaba sent apartada de l’alcaldia, si us plau que no passi com a Badalona amb Xavier García Albiol. Que la incapacitat d’entendre’s dels altres grups va provocar que Albiol tornés per la porta gran amb majoria absoluta.

Llegir a El 9 Nou

I després de destruir mig Líban, què vindrà? Analitzo al Triangle l'ofensiva israeliana al Liban amb la mort de Hassan Nasral·là

 

Xavier Rius Sant, El Triangle diumenge 29 de setembre de 2024

“On són els milions d’àrabs?On és el poble àrab? On és la ira àrab? On és la sang àrab? On és l’honor àrab? Déu és amb nosaltres, més fort i més gran que els fills de Sió. La nostra sang vermella és verda amb el gust de llimona. El foc de les revolucions no crema, som els vencedors”. Així diu la lletra d’una de les cançons més populars del Líban, “On són els milions d’àrabs?” composada per la cantant cristiana Julia Boutros. Cançó que si veiem els vídeos dels seus concerts d’aquests anys a Beirut o a la ciutat de Tir, posava en peu a milers de persones de totes les creences. Des de dones amb el vel islàmic a dones amb samarretes escotades. Homes i dones xiïtes, sunnites, cristians i drusos vibraven, cantaven i ploraven en els concerts. Una altra de les cançons de Boutros és “Ahibaii” que significa “Estimats meus” que composà el 2006 quan Israel es retirà derrotat del Sud del Líban. Cançó que recull el text d’una carta de Hassan Nasral·là als combatents d’Hezbol·là. I Boutros fa onze mesos es va manifestar reiterades vegades en favor del palestins de Gaza i contra la política d’Israel.

Aquestes dues cançons composades per una cristiana, mostren la complexitat del Líban i del conflicte contra tots que protagonitza Israel. I és que un dels motius pel qual Hamàs va desafiar Israel el 7 d’octubre saltant i trencant el mur en que se’ls recloïa a Gaza, acció en la que exerciren una violència i cometent uns crims que no justifico, pretenia cridar l’atenció del món àrab i islàmic que des del Marroc a l’Aràbia Saudita, amb el Acords d’Abraham impulsats per Donald Trump, enterraven la possibilitat d’un estat palestí mentre Netanyahu amb el seu govern de colons i racistes d’extrema dreta, com el ministre de Seguretat, Itamar Ben-Gvir, expandien més i més els assentaments a Cisjordània on ja hi viuen 700.000 colons. Creixement que s’ha accelerat aquest últim any amb la impunitat que els dona la guerra de Gaza. Hamàs, el 7 d’octubre, també pretenia mostrar la vulnerabilitat de la superioritat tecnològica i militar d’Israel, demostrant amb el salt del mur que el problema palestí no se soluciona tancant dos milions de persones darrera un mur, sistemes electrònics i una metralladora cada dos cents metres.

El Líban té una extensió més petita que la província de Lleida, Cisjordània menys que la de Girona, i Gaza té només 365 km quadrats, una mica menys que el Maresme. Poc territori per massa conflictes. Massa conflictes i un estat, Israel, que en nom de l’Holocaust i de les Escriptures de la Torà i la Bíblia, es creu legitimat per cridar a tots aquells ciutadans del món que argumentin que tenen un avantpassat jueu que tenen dret a instal·lar-s’hi i arrabassar un tros més de terra als palestins.

Els àrabs certament s’oposaren a la creació d’Israel i alguns estats hi lluitaren en contra en les guerres de 1948, 1956 i 1967. Però, després de ser derrotats, abandonaren la causa del poble palestí. I aquests últims anys, en el context de la rivalitat entre la monarquia sunnita saudita i la República islàmica xiïta de l’Iran, Israel i Aràbia Saudita forjaren aquesta aliança buscada per Netanyahu i beneïda per Donald Trump.

Hamàs i la Yihad Islàmica de Gaza formen part amb els huties del Iemen, les milícies xiïtes de l’Iraq, el règim sirià i, sobretot la República islàmica de l’Iran, de l’Eix de Resistència contra Israel, que també rivalitza amb Aràbia Saudita pel lideratge dels musulmans d’arreu del món. I, superat el fracàs de la intel·ligència i la capacitat de resposta israeliana el 7 d’octubre passat, Netanyahu ha volgut aprofitar aquest conflicte per recuperar la seva superioritat tecnològica i militar, sempre amb l’ajuda milionària de Washington i Joe Biden, advertir a uns i decapitant a altres. No només ha demostrat la seva capacitat de matar caps militars i polítics d’aquest eix, començant pel líder de Hamàs, Ismail Haniya a Damasc, Teheran, Beirut o Bagdad, sinó que una setmana després de desmantellar el sistema de comunicacions d’Hezbol·là amb l’explosió de walkie talkies i busques, ha matat al líder del partit i milícia xiïta, Hassan Nasral·là. I tot fa pensar que el proper pas potser serà, ara sí, una invasió terrestre del sud del Líban, més enllà del riu Litani. Però a diferència de 1982, quan va envair aquest país arribant a Beirut, ara Israel no té aliats cristians com les falanges maronites que li van fer la feina bruta de les matances de 3.500 civils als camps de refugiats de Sabra i Xatila. El 1982 expulsà l’OLP amb milers de combatents i a Iàsser Arafat que s’exilià a Tunis. Però no pot expulsar ni matar als milers i milers de xiïtes i no xiïtes libanesos que rebutgen Israel.

No crec que el líder Suprem de l’Iran, Ali Khamenei tingui cap interès d’embrancar-se en una guerra total amb Israel. Però Benyamin Netanyahu necessita una guerra sense data d’acabament per evitar anar a la presó per les causes que té pendents i fer callar les protestes que es feien contra ell als carrers de Tel Aviv, Haifa i Jerusalem. Vol continuar amb una destrucció sense treva dels seus enemics libanesos i també dels palestins de Gaza i Cisjordània, que pels set cents mil colons de Cisjordània, els sionistes religiosos i els ultres d’extremadreta del partit Poder Jueu d’Itamar Ben-Gvir són gairebé com sub-humans o individus que no han entès que per voluntat de Déu han de marxar d’aquell Gran Israel que creuen que els pertany.

Evolucioni com evolucioni l’ofensiva israeliana al Líban, sigui amb la invasió, sigui eternitzant els bombardejos, aquesta destrucció no ajudarà gens a recosir el país que per les divisions dels dos blocs, el conegut com del 8 de Març, amb el del 14 de Març, amb el paper de Síria com a discòrdia, porta dos anys sense president i amb un govern interí. Per que encara que és cert que part de la població del Líban, sobretot sectors dels cristians i dels sunnites discrepaven de Hassan Nasral·là, el país no estarà millor després de la destrucció a la que volen sotmetre’l Netanyahu i els caps de l’exèrcit. Un exèrcit que podrà guanyar aquestes guerres i matar milers de combatents i deixar-los sense coets per llençar cap Israel, però genera i multiplica un odi en les futures generacions que augura noves respostes com les del 7 d’octubre.

Leer en castellano en El Triangle

Xavier Rius Sant, periodista, 29 de setembre de 2024

«¿Dónde están los millones de árabes? ¿Dónde está el pueblo árabe? ¿Dónde está la ira árabe? ¿Dónde está la sangre árabe? ¿Dónde está el honor árabe? Dios está con nosotros, más fuerte y mayor que los hijos de Sión. Nuestra sangre roja es verde con el sabor a limón. El fuego de las revoluciones no arde, somos los vencedores». Así dice la letra de una de las canciones más populares del Líbano, «¿Dónde están los millones de árabes?» compuesta por la cantante cristiana Julia Boutros. Canción que si vemos los vídeos de sus conciertos de estos años en Beirut o la ciudad de Tir, ponía en pie a miles de personas de todas las creencias. Desde mujeres con el velo islámico a mujeres con camisetas escotadas. Hombres y mujeres chiítas, suníes, cristianos y drusos vibraban, cantaban y lloraban en los conciertos. Otra de las canciones de Boutros es “Ahibaii” que significa “Queridos míos” que compuso en 2006 cuando Israel se retiró derrotado del Sur del Líbano. Canción que recoge el texto de una carta de Hasan Nasralá a los combatientes de Hezbolá. Y Boutros hace once meses se manifestó reiteradas veces a favor de los palestinos de Gaza y en contra de la política de Israel.

Estas dos canciones compuestas por una cristiana, muestran la complejidad de Líbano y del conflicto contra todos que protagoniza Israel. Y es que uno de los motivos por los que Hamás desafió a Israel el 7 de octubre saltando y rompiendo el muro en que se les recluía en Gaza, acción en la que ejercieron una violencia y cometieron unos crímenes que no justifico, pretendía llamar al atención del mundo árabe e islámico que desde Marruecos a Arabia Saudí, con los Acuerdos de Abraham impulsados ​​por Donald Trump, enterraban la posibilidad de un estado palestino mientras Netanyahu con su gobierno de colonos y racistas de extrema derecha, como el ministro de Seguridad, Itamar Ben-Gvir, expandían cada vez más los asentamientos en Cisjordania donde ya viven 700.000 colonos. Crecimiento que se ha acelerado este último año con la impunidad que le da la guerra de Gaza. Hamás, el 7 de octubre, también pretendía mostrar la vulnerabilidad de la superioridad tecnológica y militar de Israel, demostrando con el salto del muro que el problema palestino no se soluciona encerrando a dos millones de personas detrás de un muro, sistemas electrónicos y una ametralladora cada doscientos metros.

Líbano tiene una extensión menor que la provincia de Lleida, Cisjordania menos que la de Girona, y Gaza tiene sólo 365 km cuadrados, algo menos que el Maresme. Poco territorio para demasiados conflictos. Demasiados conflictos y un estado, Israel, que en nombre del Holocausto y de las Escrituras de la Torá y la Biblia, se cree legitimado para decir a todos aquellos ciudadanos del mundo que argumenten que tienen un antepasado judío que tienen derecho a instalarse allí y arrebatar un trozo más de tierra a los palestinos.

Los árabes ciertamente se opusieron a la creación de Israel y algunos estados lucharon contra él en las guerras de 1948, 1956 y 1967. Pero, después de ser derrotados, abandonaron la causa del pueblo palestino. Y estos últimos años, en el contexto de la rivalidad entre la monarquía suní saudí y la República islámica chií de Irán, Israel y Arabia Saudí forjaron esta alianza buscada por Netanyahu y bendecida por Donald Trump.

Hamás y Yihad Islámica de Gaza forman parte con los huties de Yemen, las milicias chiítas de Irak, el régimen sirio y, sobre todo la República islámica de Irán, del Eje de Resistencia contra Israel, que también rivaliza con Arabia Saudita por el liderazgo de los musulmanes de todo el mundo. Y superado el fracaso de la inteligencia y la capacidad de respuesta israelí el pasado 7 de octubre, Netanyahu ha querido aprovechar este conflicto para recuperar su superioridad tecnológica y militar, siempre con la ayuda millonaria de Washington y Joe Biden, advertir a unos y decapitando a otros. No sólo ha demostrado su capacidad de matar a jefes militares y políticos de este eje, empezando por el líder de Hamás, Ismail Haniya en Damasco, Teherán, Beirut o Bagdad, sino que una semana después de desmantelar el sistema de comunicaciones de Hezbol·lá con la explosión de walkie talkies y buscas, ha matado al líder del partido y milicia chií, Hassan Nasralá. Y todo apunta a que el próximo paso quizá sea, ahora sí, una invasión terrestre del sur del Líbano, más allá del río Litani. Pero a diferencia de 1982, cuando invadió este país llegando a Beirut, ahora Israel no tiene aliados cristianos como las falanges maronitas que le realizaron el trabajo sucio de las matanzas de 3.500 civiles en los campos de refugiados de Sabra y Chatila. En 1982 expulsó a la OLP con miles de combatientes y a Yasser Arafat que se exilió en Túnez. Pero no puede expulsar ni matar a los miles y miles de chiíes y no chiíes libaneses que rechazan a Israel.

No creo que el líder Supremo de Irán, Ali Jamenei tenga ningún interés en enzarzarse en una guerra total con Israel. Pero Benyamin Netanyahu necesita una guerra sin fecha de finalización para evitar ir a prisión por las causas que tiene pendientes y acallar las protestas que se daban contra él en las calles de Tel Aviv, Haifa y Jerusalén. Quiere continuar con una destrucción sin tregua de sus enemigos libaneses y también de los palestinos de Gaza y Cisjordania, que para los setecientos mil colonos de Cisjordania, los sionistas religiosos y los ultras de extrema derecha del partido Poder Judío de Itamar Ben- Gvir son casi como subhumanos o individuos que no han entendido que por voluntad de Dios deben marcharse de aquel Gran Israel que creen que les pertenece.

Evolucione como evolucione la ofensiva israelí en Líbano, sea con la invasión, sea eternizando los bombardeos, esta destrucción no ayudará nada a recoser el país que por las divisiones de ambos bloques, el conocido como del 8 de Marzo, con el del 14 de Marzo, con el papel de Siria como discordia, lleva dos años sin presidente y con un gobierno interino. Porque aunque es cierto que parte de la población del Líbano, sobre todo sectores de los cristianos y de los suníes discrepaban de Hasan Nasralá, el país no estará mejor después de la destrucción a la que quiere someterlo Netanyahu y los jefes de ejército. Un ejército que podrá ganar estas guerras y matar a miles de combatientes y dejarlos sin cohetes para lanzar a Israel, pero genera y multiplica un odio en las futuras generaciones que augura nuevas respuestas como las del 7 de octubre.