diumenge, 3 de novembre del 2024

Polítics i monarques enfangats i els errors de Sánchez. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 3 de novembre de 2024

La ciutat d’Alzira, fundada pels àrabs fa més de mil anys, es deia inicialment Aljazira, que en àrab significa “la illa” o “la península”. Aljazira és el nom de la cadena de televisió àrab que agafa nom de la península de l’estat qatarià. Si els àrabs anomenaren així l’actual capital de la comarca de la Ribera Alta, va ser perquè quan el riu Xúquer i els seus afluents con el Magre i el Barranc de la Barxeta incrementaven el seu cabal i es desbordaven, la ciutat que, a més estava protegida per les muralles que hi van construir, emergia com una illa en mig de l’aigua i les terres que quedaven inundades o cobertes per l’agua i el fang.

En aquell temps no hi havia zones inundables totalment construïdes i urbanitzades, centres comercials amb pàrquings subterranis i carreteres, autovies ni vies de tren que dificultaven l’evacuació de l’aigua cap el mar. Evidentment la responsabilitat de construir, urbanitzar i fer carreteres i vies de tren mal dissenyades a zones inundables del País Valencià és de tots els governs de diferents colors que han governat Espanya, la Generalitat Valenciana i els ajuntaments. I de no haver construït claveguerams amb una capacitat per cabdals extraordinaris, també.

Convido als lectors a passejar pel carrer Cartellà de Barcelona que va d’Horta fins la Plaça de Virrei Amat, passant en aquell punt a dir-se Riera d’Horta, i podrà comprovar com molts dels portals de les cases i comerços d’edificis del carrer Cartellà construïts abans dels anys noranta tenen en les dues bandes del portal unes barres de ferro amb guies que es posaren allà per que quan plovia molt a Collserola, la Vall d’Hebron, al Carmel i el Guinardó, els veïns posaven una planxa de fusta d’un metro d’alçada, ja que sovint el clavegueram es desbordava i així evitaven que s’inundessin els portals, garatges i baixos dels edificis. L’última d’aquestes inundacions que deixaren al carrer Cartellà imatges de baixos inundats i cotxes amuntegats, van tenir lloc el setembre de 1978. I una de les primeres actuacions de Narcís Serra com alcalde va ser la canalització subterrània de la riera. I el 2009 es construí el Dipòsit Fluvial de les Rieres d’Horta, que s’omplirà en episodis de pluja intensa com un embassament soterrani, les aigües del qual s’utilitzen després pel rec de parcs i neteja de carrers. Així doncs, tot i que el canvi climàtic ens donarà sorpreses, si es fan bé les coses, aquestes catàstrofes de la pluviometria mediterrània poden mitigar-se o suavitzar-se. I lamentablement per responsabilitat de totes les administracions, a València les obres d’enginyeria han anat en molts llocs en sentit contrari al que demandava l’orografia i la pluviometria extrema. Centres comercials en zones inundables, i cases i blocs de pisos prop del torrents i barrancs.

Però evidentment tot i que amb les pluges de dimarts passat les destrosses materials haguessin sigut quantioses, sí que hi ha hagut una responsabilitat de la Generalitat Valenciana de Carlos Mazón que no va activar l’alerta als telèfons i als mitjans de comunicació fins passades les vuit del vespre, quan a les cinc de la tarda ja se sabia que havien caigut cinc-cents litres en les capçaleres de rius i torrents i que aquesta aigua arribaria en un parell o tres d’hores a les comarques afectades.

D’altra banda, crec que, més enllà de la negligència de la Generalitat de no donar l’alarma a temps, cosa que ha provocat un nombre de morts que superarà en molt al que ara coneixem, hi ha hagut una negligència del Govern central de Pedro Sánchez de no atrevir-se a declarar l’Estat d’Alarma i centralitzar la direcció de totes les tasques de rescat que, d’haver-se fet dimecres hagués agilitzat l’arribada de l’ajuda i el ràpid desplegament de l’Exèrcit, més enllà dels primers cinc-cents membres de la Unitat Militar d’Emergències que va demanar Mazón. També hagués permès el ràpid desplegament de bombers i serveis de salvament de tot Espanya, molts dels quals, com en el cas dels bombers i helicòpters catalans, Mazón inicialment va rebutjar.

Hores d’ara amb milers de persones que ho han perdut tot i les infraestructures de comunicacions, vialitat i subministrament de serveis bàsics destruïdes, i centenars de cadàvers per recuperar del pàrquings negats, resulta incompressible que ni la Generalitat Valenciana no hagi declarat la Zona d’Emergència Catastròfica que preveu la Llei 13/2010 de la Comunitat Valenciana, ni el Govern Central, assumint les competències, hagi declarat l’Estat d’Alarma. Evidentment ha pesat molt en l’espera de Pedro Sánchez l’evitar un enfrontament amb el PP i la pretensió de no semblar que volia treure competències a la Generalitat, més quan sectors del PP i Vox van rebutjar o criticar les restriccions imposades durant la COVID. Recordem Ayuso permetent que obrissin els bars i restaurants amb allò que “Madrid és llibertat!”, i Vox recorrent i tombant al Tribunal Constitucional l’Estat d’Alarma.

Diumenge al migdia el Rei Felip VI, la Reina i els presidents Pedro Sánchez i Carlos Mazón han anat a Paiporta on els veïns denuncien que els hi falta de tot, i s’han produït les escenes que tots hem vist. I si bé inicialment semblava que era una protesta sorgida espontàniament dels veïns, observant les imatges es veu que coneguts ultres valencians, alguns sense amagar la seva simbologia en les samarretes o en els seus tatuatges com el de l’home que parla amb el Rei lluint tatuat el número 88 que significa Heil Hitler, són els qui han escalfat l’ambient llençant objectes i fang. També sembla que Revuelta, el grup juvenil vinculat a Vox hi ha jugat un paper destacat. Però més enllà de quina part de la responsabilitat del llançament de fang i insults als dos presidents i al monarca sigui de la ultradreta juvenil de Vox i de la valenciana neonazi, crec que Pedro Sánchez s’ha equivocat marxant del lloc abans que el Rei i Mazón. I és que el Rei apartant el paraigua amb el que els escortes el protegien i anant a parlar amb qui els escridassaven ha assumit un lideratge que políticament el beneficia. I Mazón quedant-se darrera seu i no marxant també ha donat la imatge de ser un polític madur que assumeix las crítiques.

 Llegir al Triangle en català

 

 Xavier Rius Sant, periodista, El Triangle, 3 de noviembre de 2024

La ciudad de Alzira, fundada por los árabes hace más de mil años, se llamaba inicialmente Aljazira, que en árabe significa «la isla» o «la península». Aljazira es el nombre de la cadena de televisión árabe que toma nombre de la península del estado qatarí. Si los árabes llamaron así a la actual capital de la comarca de la Ribera Alta, fue porque cuando el río Júcar y sus afluentes con el Magro y el Barranco de la Barxeta incrementaban su caudal y se desbordaban, la ciudad que, además estaba protegida por las murallas que construyeron, emergía como una isla en medio del agua y las tierras que quedaban inundadas o cubiertas por el agua y el barro.

Por aquel entonces no había zonas inundables totalmente construidas y urbanizadas, centros comerciales con parkings subterráneos y carreteras, autovías ni vías de tren que dificultaban la evacuación del agua hacia el mar. Evidentemente la responsabilidad de construir, urbanizar y realizar carreteras y vías de tren mal diseñadas en zonas inundables del País Valenciano es de todos los gobiernos de diferentes colores que han gobernado España, la Generalitat Valenciana y los ayuntamientos. Y de no haber construido alcantarillado con una capacidad para capitales extraordinarios, también.

Invito a los lectores a pasear por la calle Cartellà de Barcelona que va de Horta hasta la Plaza de Virrei Amat, pasando en ese punto a llamarse Riera de Horta, y podrá comprobar cómo muchos de los portales de las casas y comercios de edificios de la calle Cartellà construidos antes de los años noventa tienen en las dos bandas del portal unas barras de hierro con guías que se pusieron allí para que cuando llovía mucho en Collserola, Vall d’Hebron, Carmel y Guinardó, los vecinos pusieran una plancha de madera de un metro de altura, ya que a menudo el alcantarillado se desbordaba y así evitaban que se inundasen los portales, garajes y bajos de los edificios. La última de estas inundaciones que dejaron en la calle Cartellà imágenes de bajos inundados y coches amontonados, tuvieron lugar en septiembre de 1978. Y una de las primeras actuaciones de Narcís Serra como alcalde fue la canalización subterránea de la riera. Y en 2009 se construyó el Depósito Fluvial de las Rieras de Horta, que se llenará en episodios de lluvia intensa como un embalse subterráneo, cuyas aguas se utilizan después para el riego de parques y limpieza de calles. Así, aunque el cambio climático nos dará sorpresas, si se hacen bien las cosas, estas catástrofes de la pluviometría mediterránea pueden mitigarse o suavizarse. Y lamentablemente por responsabilidad de todas las administraciones, en Valencia las obras de ingeniería han ido en muchos sitios en sentido contrario a lo que demandaba la orografía y la pluviometría extrema. Centros comerciales en zonas inundables, y casas y bloques de pisos cerca de los torrentes y barrancos.

Pero evidentemente aunque con las lluvias del pasado martes los destrozos materiales hubieran sido cuantiosos, sí ha habido una responsabilidad de la Generalitat Valenciana de Carlos Mazón que no activó la alerta en teléfonos y medios de comunicación hasta pasadas las ocho de la tarde, cuando a las cinco de la tarde ya se sabía que habían caído quinientos litros en las cabeceras de ríos y torrentes y que esa agua llegaría en un par o tres horas a las comarcas afectadas.

Por otra parte, creo que, más allá de la negligencia de la Generalitat de no dar la alarma a tiempo, lo que ha provocado un número de muertes que superará en mucho a lo que ahora conocemos, ha habido una negligencia del Gobierno de Pedro Sánchez de no atreverse a declarar el Estado de Alarma y centralizar la dirección de todas las labores de rescate que, de haberse realizado el miércoles hubiera agilizado la llegada de la ayuda y el rápido despliegue del ‘Ejército, más allá de los primeros quinientos miembros de la Unidad Militar de Emergencias que pidió Mazón. También hubiera permitido el rápido despliegue de bomberos y servicios de salvamento de toda España, muchos de los cuales, como en el caso de los bomberos y helicópteros catalanes, Mazón rechazó inicialmente.

En la actualidad con miles de personas que lo han perdido todo y las infraestructuras de comunicaciones, vialidad y suministro de servicios básicos destruidas, y cientos de cadáveres por recuperar de los parkings inundados, resulta incompresible que ni la Generalitat Valenciana haya declarado la Zona de ‘Emergencia Catastrófica que prevé la Ley 13/2010 de la Comunidad Valenciana, ni el Gobierno Central, asumiendo las competencias, haya declarado el Estado de Alarma. Evidentemente ha pesado mucho en la espera de Pedro Sánchez el evitar un enfrentamiento con el PP y la pretensión de no parecer que quería quitar competencias a la Generalitat, más cuando sectores del PP y Vox rechazaron o criticaron las restricciones impuestas durante la COVID . Recordemos a Ayuso permitiendo que abrieran los bares y restaurantes con lo de que “¡Madrid es libertad!”, y Vox recorriendo y tumbando en el Tribunal Constitucional el Estado de Alarma.

El domingo al mediodía el Rey Felipe VI, la Reina y los presidentes Pedro Sánchez y Carlos Mazón han acudido a Paiporta donde los vecinos denuncian que les falta de todo, y se han producido las escenas que todos hemos visto. Y si bien inicialmente parecía que era una protesta surgida espontáneamente de los vecinos, observando las imágenes se ve que conocidos ultras valencianos, algunos sin esconder su simbología en las camisetas o en sus tatuajes como el del hombre que habla con el Rey luciendo tatuado el número 88 que significa Heil Hitler, son quienes han calentado el ambiente lanzando objetos y barro. También parece que Revuelta, el grupo juvenil vinculado a Vox ha jugado un papel destacado. Pero más allá de qué parte de la responsabilidad del lanzamiento de barro e insultos a los dos presidentes y al monarca sea de la ultraderecha juvenil de Vox y de la valenciana neonazi, creo que Pedro Sánchez se ha equivocado marchándose antes que el Rey y Mazón. Y es que el Rey apartando el paraguas con el que los escoltas le protegían y yendo a hablar con quien les abucheaban ha asumido un liderazgo que políticamente le beneficia. Y Mazón quedándose detrás suyo y no marchándose también ha dado la imagen de ser un político maduro que asume las críticas.


dimecres, 30 d’octubre del 2024

DEMOCRACIA NACIONAL Y NÚCLEO NACIONAL QUIEREN REPETIR LAS PROTESTAS EN FERRAZ DE HACE UN AÑO. Las dos Falanges que han anunciado su unificación tras el éxito de la manifestación del viernes, aportarán militantes a las protestas de los días 2 y 9, si bien sus próximos actos serán el homenaje a Ramiro de Ledesma del dia 1 y a José Antonio del 20N. Vanguardia, nuevo partido impulsado por los concejales salidos de Hacer Nación de Velilla de San Antonio, apoyan las protestas en Ferraz

Días antes de cumplirse el aniversario de las protestas de muchas noches en la calle Ferraz ante la sede del PSOE contra la ley de amnistía, los partidos y grupos de ultraderecha extraparlamentaria están realizando diversas convocatorias para los sábados de noviembre, en las que parece que, como ocurrió el pasado viernes en la manifestación convocada por la juventudes de Falange en Madrid, asistirán también militantes y dirigentes de otros grupos. Pero los lemas de estas protestas ya no serán el rechazo a la ley de amnistía, sino contra la política migratoria del PSOE y PP con motivo de la admisión a trámite de la proposición de lesy ciudadana para regularizar una parte imporantan de los inmigrantes sin papeles que se encuentan en España.   

La primera de estas concentraciones en Ferraz la convoca Democracia Nacional para el próximo sábado. Y la segunda, que posiblemente tendrá más asistencia, será del grupo emergente Núcleo Nacional, surgido del movimiento o amalgama del Noviembre Nacional de hace una año, que tuvo el éxito que tuvo gracias al apoyo y participación inicial de Vox y de sectores del PP. El nuevo partido Vanguardia, ya legalizado, impulsado por los concejales de Velilla de San Antonio que se presentaron por Hacer Nación, apoyan dicha convocatoria.





Estas dos convocatorias se realizan después de la exitosa manifestación  del pasado viernes 25 de octubre en Madrid a la que asitieron más de quinientas personas, convocada por la Juventudes de las dos Falanges en favor de la expulsión de inmigrantes. A la misma también asistieron militantes de Democracia Nacional, del entorno de los Ultrasur y del mismo Núcleo Nacional. 

Imágenes de la manifestación de las Juventudes de la Falange del pasado viernes 

Como he dicho antes, los Jefes Nacionales de Falange Española de las JONS y La Flange-FE, Norberto Pico y Manuel Andrino, anunciaron ayer el inicio del proceso de unificaión de ambas formaciones. Dicho partidos políticos, tras años de divisón comenzaron a concurrir electoralmente unidas con motivo de las elecciones europeas de 2019.  Ambas formaciones han convocado un acto pora el viernes 1 de noviembre con motivo del aniversario d ela muerte de uno de sus fundadore, Ramiro de Ledesma. Con motivo del 20-N, aniversario de la muerte de José Antonio preparan otra convocatoria. 

                 


                                                           


k

dimecres, 23 d’octubre del 2024

ANTISEMITISME i ISLAMOFÒBIA, CONCEPTES SENSE SENTIT. S'ACUSA D'ANTISEMITA A QUI CRITICA LES POLÍTIQUES GENOCIDES D'ISAREL, I D'ISLAMÒFOB A QUI CRITICA QUE LES SOCIETATS ISLÀMIQUES NO TINGUIN PORTA DE SORTIDA I ES PERSEGUEIXI ALS APÒSTATES, SOBRETOT DONES, AMB LES ESQUERRES QUE NO HO CRITIQUEN. Ho explico al Triangle


Coincidint any l’any nou jueu i el dia del Yom Kipur, les entitats jueves de Catalunya van denunciar que els jueus estan patint un antisemitisme com mai fins ara havien vist. Es refereixen a les manifestacions i crítiques que es fan per l’actuació de l’exèrcit israelià a Gaza, Cisjordània i el Líban. Unes accions militars que duren ja un any i que no només han provocat la mort de desenes de milers de civils, sinó també de sanitaris i periodistes, vulnerant reiteradament Israel totes les convencions sobre el dret humanitari, atacant també als cascos blaus desplegats al Líban.

Argumenten que els qui critiquem Israel per la seva actuació des del 7 d’octubre no hem condemnat els segrestos i assassinats perpetrats per Hamàs aquell dia, afirmació que en la majoria de casos és falsa. Confonen la contextualització de les causes que van motivar aquella resposta brutal de Hamàs —tenir dos milions de palestins reclosos dins la franja sense possibilitat de sortir-ne ni esperança—, amb defensar la brutalitat dels seus actes. Afirmar com dic que si no es dona una proposta viable de futur del palestins que no sigui quedar-se tancats al gueto, és previsible que es revoltin violentament, no és defensar aquestes respostes. És senzillament com fa un sociòleg, criminòleg, preveure que aquest resposta en un moment o altre esclatarà.

Com a periodista que vaig viure els conflictes dels Balcans, la societat israeliana em recorda a la sèrbia dels anys noranta. El serbis certament van ser massacrats diversos cops fa uns segles. L’última vegada a la Segona Guerra Mundial a mans dels nazis alemanys i els ustatxes croates que van exterminar en al camp de de Jasenovac entre cinquanta i cent mil serbis i gitanos. I quan a Sarajevo o a Kosovo el anys noranta jo preguntava a serbis partidaris de Milosevic pel brutal setge que patia la capital de Bòsnia o per les matances de civils, em responien parlant dels avantpassats què feia seixanta anys o tres segles havien estat massacrats. El mateix passa amb Israel en que, com el nen que va ser maltractat durant la infància i que té dificultats per empatizar amb els altres, creu que els qui li porten la contrària d’adult són els mateixos o la continuació dels que el van agredir de nen. I com passa des de la creació no consensuada de l’estat d’Israel que es va fer desplaçant els habitants d’aquelles terres, confonen la crítica a les polítiques d’Israel o fins i tot a la seva legitimitat amb la voluntat de destruir-los i aniquilar-los com com va fer Hitler. Per això considero que el terme ‘antisemitisme’ que s’utilitza per desqualificar als qui critiquem a Israel o les seves polítiques no és vàlid.

Un altra terme que també evito utilitzar és el d’‘islamofòbia’. Fòbia es un temor irracional vers alguna cosa. Es considera islamofòbia el rebuig i l’hostilitat vers les persones musulmanes o originaries de països de islàmics. Però aquest terme s’està aplicament de manera genèrica contra les persones que critiquen la regressió de drets vers les dones que s’està donant als països islàmics i com aquests valors reaccionaris s’estan implantat també a Europa. A Catalunya s’ha acusat d’islamòfobes a les escriptores Najat El Hachmi o Mimunt Hamido, una dona de Melilla que va viure molts anys que Girona, autora del llibre “No nos taparán”, que critiquen els silenci de les esquerres vers l’islamisme que creix. Critiquen unes esquerres que es mobilitzen per un transsexual de l’altra punta del món, però es neguen a reconèixer l’infern que pateixen moltes dones i moltes nenes a Catalunya i a Europa on se’ls ha negat el dret d’anar sense vel, a no fer ramadà o a aparellar-se amb un no musulmà, fet prohibit per l’islam.

Paradigmàtic d’aquests temps en que et poden acusar d’islamòfob o d’antisemita, és el cas de la periodista francesa Zineb El Rhazoui, redactora de Charlie Hebdo, que en no ser a la redacció el 7 de gener de 2015 va ser dels pocs redactors que van sobreviure l’atemptat. Per la seva crítica al fanatisme islàmic el novembre de 2019 va rebre el premi Simone-Veil Elles de França. Però fa uns mesos Valerie Pecresse, presidenta de la regió d’Illa de França, que és qui l’atorgà, li va retirar el guardó per la seva postura crítica amb l’ocupació israeliana a la Franja de Gaza i per les crítiques a la resposta als atac del 7 d’octubre. Pecresse acusà El Rhazoui de banalitzar l’Holocaust.


                      


Coincidiendo con el año en el nuevo judío y el día del Yom Kipur, las entidades judías de Catalunya denunciaron que los judíos están sufriendo un antisemitismo como nunca hasta ahora habían visto. Se refieren a las manifestaciones y críticas que se realizan por la actuación del ejército israelí en Gaza, Cisjordania y Líbano. Unas acciones militares que duran ya un año y que no sólo han provocado la muerte de decenas de miles de civiles, sino también de sanitarios y periodistas, vulnerando reiteradamente Israel todas las convenciones sobre el derecho humanitario, atacando también a los cascos azules desplegados en Líbano.


Argumentan que quienes criticamos a Israel por su actuación desde el 7 de octubre no hemos condenado los secuestros y asesinatos perpetrados por Hamás ese día, afirmación de que en la mayoría de casos es falsa. Confunden la contextualización de las causas que motivaron aquella respuesta brutal de Hamás -tener dos millones de palestinos recluidos en la franja sin posibilidad de salir ni esperanza-, con defender la brutalidad de sus actos. Afirmar cómo digo que si no se da una propuesta viable de futuro de los palestinos que no sea quedarse encerrados en el gueto, es previsible que se subleven violentamente no es defender estas respuestas. Es sencillamente como hace un sociólogo, criminólogo, prever que esta respuesta en un momento u otro estallará.

Como periodista que viví los conflictos de los Balcanes, la sociedad israelí me recuerda a la serbia de los noventa. Los serbios ciertamente fueron masacrados varias veces hace unos siglos. La última vez en la Segunda Guerra Mundial a manos de los nazis alemanes y los ustachas croatas que exterminaron en el campo de de Jasenovac entre cincuenta y cien mil serbios y gitanos. Y cuando en Sarajevo o en Kosovo en los años noventa yo preguntaba a serbios partidarios de Milosevic por el brutal cerco que sufría la capital de Bosnia o por las matanzas de civiles, me respondían hablando de los antepasados ​​que hacía sesenta años o tres siglos habían sido masacrados. Lo mismo ocurre con Israel en que, como el niño que fue maltratado durante la infancia y que tiene dificultades para empatizar con los demás, cree que quienes le llevan la contraria de adulto son los mismos o la continuación de quienes le agredieron de niño. Y como ocurre desde la creación no consensuada del estado de Israel que se hizo desplazando a los habitantes de aquellas tierras, confunden la crítica a las políticas de Israel o incluso su legitimidad con la voluntad de destruirlos y aniquilarlos como hizo Hitler. Por eso considero que el término ‘antisemitismo’ que se utiliza para descalificar a quienes criticamos a Israel o sus políticas no es válido.

Otro término que también evito utilizar es el de ‘islamofobia’. Fobia es un temor irracional hacia algo. Se considera islamofobia el rechazo y hostilidad hacia las personas musulmanas u originarias de países de islámicos. Pero este término se está aplicando de forma genérica contra las personas que critican la regresión de derechos hacia las mujeres que se está dando en los países islámicos y cómo estos valores reaccionarios se están implantando también en Europa. En Cataluña se ha acusado de islamófobas a las escritoras Najat El Hachmi o la melillense Mimunt Hamido, que vivió muchos años que Girona, autora del libro «No nos taparán», que critican el silencio de las izquierdas hacia el islamismo que crece . Critican a unas izquierdas que se movilizan por un transexual de la otra punta del mundo, pero se niegan a reconocer el infierno que sufren muchas mujeres y muchas niñas en Cataluña y en Europa donde se les negó el derecho de ir sin velo, a no hacer ramadán o a emparejarse con un no musulmán, prohibido por el islam.

Paradigmático de estos tiempos en que te pueden acusar de islamófobo o antisemita, es el caso de la periodista francesa Zineb El Rhazoui, redactora de Charlie Hebdo, que al no estar en la redacción el 7 de enero de 2015 fue de los pocos redactores que sobrevivieron al atentado. Por su crítica al fanatismo islámico en noviembre de 2019 recibió el premio Simone-Veil Elles de Francia. Pero hace unos meses Valerie Pecresse, presidenta de la región de Isla de Francia, que es quien lo otorgó, le retiró el galardón por su postura crítica con la ocupación israelí de la Franja de Gaza y por las críticas a la respuesta a los ataques del 7 de octubre. Pecresse acusó a El Rhazoui de banalizar el Holocausto.

diumenge, 20 d’octubre del 2024

Un miler d'antifeixistes es manifesten a Ripoll en favor del Casal La Metxa, per denunciar les sancions que imposa l'Ajuntament, i contra Aliança Catalana i el feixisme

                                         

 Un miler d'antifeixistes s'han manifestat aquest migdia a Ripoll per protestar contra les sancions imposades per l'Ajutament a militants antifeixistes per enganxar cartells i pel tancament del Casal la Metxa, entitat que ha tornat a reobrir si bé té les seves activitats reduïdes. La majoria dels manifestant pertanyien a l'antifeixista independentista i als casals populars, alguns d'ells vinculats o propers a la CUP. El diputat al Parlament per Girona, Dani Cornellà, hi ha participat. 

La manifestació ha començat cap a les dotze a la plaça de l'Ajuntament i el Monestir, acabant al Parc de la Devesa. L'alcaldessa d'Aliança Catalana, Sílvia Orriols i la majoria de regidors del partit han estat observant la concentració inicial des de la plaça a l'altra banda del dispositiu de Mossos, els quals han seguit la manifestació amb quatre furgones sense que s'hagin produït incidents.

Entre els crits que s'han fet destaquen els de "Contra el feixime, acció directa!","Fora feixistes dels nostres pobles", "No, no no nazis no!", "Pim, pam pum, no en quedarà ni un!", "No trauran la Metxa dels carrers!", "Ripoll serà la toba del feixisme!", "La Metxa,la volen apagar!" , "Poder Popular!", "Nativa o estrangera la mateixa classe obrera!",, alguna en favor de Palestina i alguns relatius a la persona de Sílvia Orriols.   




.


Sílvia Orriols observant la concentració














no




                                   

dimarts, 15 d’octubre del 2024

IMMIGRACIÓ, ULTRES i ETA, Article a La Vanguardia sobre la sintonia entre Vox i Aliança Catalana al Parlament, i com el PP torna a posar ETA al centre del debat polític

                                         
  
 



La Vanguardia, martes 15 de octubbre de 2024
Xavier Rius Sant, periodista

El pasado miércoles, mientras arrancaba en el Parlament el debate de política general en el que Sílvia Orriols abocó la culpabilidad de casi todos los males sobre los inmigrantes, el Congreso de los Diputados iniciaba un debate solicitado por el PP para hablar de inmigración. Y a la misma hora, en Estrasburgo, el primer ministro húngaro, Viktor Orbán, exponía sus prioridades para el semestre en que preside la Unión. Propuestas que van en dirección contraria a los acuerdos comunitarios en cuestiones como inmigración o Ucrania. Y la presidenta de la Comisión, Ursula von der Leyen, que pertenece al mismo grupo que el PP de Feijóo, rebatió las propuestas del premier húngaro. Para Orbán, como para Abascal y Orriols, la causa de la inmigración que llega a Europa no son unas guerras y una miseria similar a la que empujó hace un siglo a millones de europeos a emigrar, sino un plan de poderes ocultos para destruirnos.

Hasta cinco años se decía que España era uan excepción, al ser uno de los pocos estados de la Unión Europea en que la ultraderecha no tenía representación. Y se decía que el sentiminesto xenófobo estaba menos arraigado que en otros países de nuetro entorno. Ciertamente, Vox no irrumpió en el 2019 con el no la inmigración, sino sacudiendo otro sentimiento identitario: “España se rompe”, con Ortega Smith ganándose su cuota de telediario, ejerciendo de acusación en los tribunales. Recordemos que Vox surgió en el 2014 de exdirigentes del PP como Abascal o Vidal-Quadras que acusaban a Rajoy de no defender la unidad de España y someterse a supuestas concesiones que Zapatero habría pactado con ETA. Y tras el gol que se metió el PP en la votación sobre convalidación del tiempo de prisión cumplido por etarras en otros países, Feijóo convirtió la sesión solicitada para hablar de inmigración y un reparto de menores que el PP rechaza en un ataque al Gobierno, al que acusa de claudicar ante ETA. Y es que sobreactúa, ya que lo que le preocupa a Feijóo es la amenaza de Abascal de tumbarle los presupuestos en las comunidades que gobierna gracias a Vox.el Parlament de Catalunya, en cambio, Vox no se mostró distante con Aliança, pese a que quiera romper España. Aliança se negó a votar a favor propuestas de Vox cuyo contenido dijo que asumía por estar redactadas en castellano. En cambio, Vox sí votó cuatro propuestas de resolución de Aliança. Aliança Catalana y Vox, más allá de su rechazo a la inmigración, tienen una característica propia de la extrema derecha más autoritaria: el caudillaje de su líder, que puede tomar decisiones que desconciertan a la militancia sin que sean cuestionadas. Así, el pasado 18 de agosto, el Ayuntamiento de Ripoll inauguró un monumento de homenaje a las víctimas de los atentados del 2017 al que Orriols invitó a asistir a los responsables de la Guardia Civil y la Policía Nacional en el Ripollès, cuerpos que aceptaron acudir pese a que Orriols da verosimilitud a las teorías conspiranoicas sobre el papel de la Policía Nacional y el CNI por su relación con el imán de Ripoll. Y para sorpresa de muchos, tanto la alcaldesa como el resto de los concejales de Aliança aplaudieron efusivamente a los agentes mientras realizaban la ofrenda. Vox también tiene funcionamiento autocrático, como vimos el miércoles cuando Abascal se desprendió de Rocío Monasterio, o en julio, cuando ordenó que dimitieran los consejeros y todos los cargos de Vox de las seis comunidades en las que gobernaba con el PP y dejó en la estacada al centenar de militantes que sólo hace año dejaron sus empleos para asumir un cargo público.
                                                    











Dimecres, mentre arrencava al Parlament el debat de política general en què Sílvia Orriols va abocar la culpabilitat de gairebé tots els mals als immigrants, el Congrés dels Diputats començava un debat sol·licitat pel PP per parlar d’immigració. I a la mateixa hora a Estrasburg, el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, exposava les seves prioritats per al semestre en què presideix la Unió. Propostes que van en direcció contrària als acords comunitaris en qüestions com la immigració i Ucraïna. I la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, que pertany al mateix grup que el PP de Feijóo, va rebatre les propostes del premier hongarès. Per Orbán, com per Abascal i Orriols, la causa de la immigració que arriba a Europa no són unes guerres ni una misèria semblant a la que va empènyer fa un segle milions d’europeus a emigrar, sinó un pla de poders ocults per destruir-nos

Fins fa cinc anys es deia que Espanya era una excepció perquè és un dels pocs estats de la Unió on la ultradreta no tenia representació. I s’afirmava que el sentiment xenòfob estava menys arrelat que en altres països del nostre entorn. Certament, Vox no va irrompre el 2019 amb el no la immigració, sinó sacsejant un altre sentiment identitari: “ Espanya es trenca”, amb Ortega Smith guanyant-se la seva quota de telenotícies i exercint d’acusació als tribunals. Recordem que Vox va sorgir el 2014 d’exdirigents del PP com Abascal i Vidal-Quadras que acusaven Rajoy de no defensar la unitat d’ Espanya i sotmetre’s a suposades concessions que Zapatero hauria pactat amb ETA. I després del gol que es va marcar el PP en la votació sobre convalidació del temps de presó complert per etarres en altres països, Feijóo va convertir la sessió sol·licitada per parlar d’immigració i un repartiment de menors que el PP rebutja en un atac al Govern central, a qui acusa de claudicar davant ETA. I sobreactua, ja que el que amoïna Feijóo és l’amenaça d’ Abascal de tombar-li els pressupostos a les comunitats que governa gràcies a Vox.

Al Parlament de Catalunya, en canvi, Vox no es va mostrar distant amb Aliança, encara que vulgui trencar Espanya. Aliança es va negar a votar a favor propostes de Vox, el contingut de les quals va dir que assumia, perquè estaven redactades en castellà. En canvi, Vox sí que va votar quatre propostes de resolució d’ Aliança. Aliança Catalana i Vox, més enllà del rebuig de la immigració, tenen una característica pròpia de l’extrema dreta més autoritària. El lideratge del seu líder, que pot prendre decisions que desconcerten la militància sense que siguin qüestionades. Així, el 18 d’agost l’Ajuntament de Ripoll va inaugurar un monument d’homenatge a les víctimes dels atemptats del 2017 a què Orriols va convidar a assistir els res­ponsables de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional al Ripollès, cossos que van acceptar anar-hi, malgrat que Orriols dona versemblança a les teories conspira­noiques sobre el paper de la Policia Nacional i el CNI per la seva relació amb l’imam de Ripoll. I, per a sorpresa de molts, tant l’alcaldessa com la resta de regidors d’ Aliança van aplaudir efusivament els agents mentre feien l’ofrena. Vox també té funcionament autocràtic, com vam veure dimecres, quan Abascal es va desprendre de Rocío Monasterio, o al juliol, quan va ordenar que dimitissin els consellers i tots els càrrecs de Vox de les sis comunitats on governava amb el PP, i va deixar a l’estacada el centenar de militants que només fa any van deixar la feina per assumir un càrrec públic


diumenge, 6 d’octubre del 2024

Netanyahu, més odi sobre la terra cremada. El Triangle



Xavier Rius Sant, El Triangle, 6 d'octubre de 2024



Benyamin Netanyahu, el primer ministre que més anys ha governat Israel, superant al fundacional Ben Gurion, ara que es compleix un any de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre sembla que, sense importar-li la vida dels ostatges, el que vol és derrotar d’una tacada el règim iranià dels aiatol·làs i tot l’anomenat Eix de la Resistència que abasta també Iemen, l’Iraq, el Líban, Síria i Palestina. El líder israelià ha portat el Pròxim Orient a un escenari de guerra global que ningú no sap com acabarà. Processat per diversos casos de corrupció que podrien portar-lo a la presó, els últims anys va intentar d’acabar amb al separació de poders al país per poder saltar-se una probable condemna judicial vers la seva persona. Reforma que no va poder implementar gràcies a la resistència del mateix poder judicial i de part de la societat civil israeliana que va protagonitzar multitudinàries manifestacions en contra. I quan semblava que ho tenia tot perdut, la sorpressiva ofensiva de Hamàs del 7 d’octubre, la brutalitat dels assassinats de civils israelians i el segrest del ostatges li van donar un respir que li ha permès ajornar el seu judici i intentar mostrar-se com el salvador del país.

Netanyahu actualment es sustenta en el poder gràcies al suport dels partits dels colons i l’extrema dreta racista com el d’Itamar Ben-Gvir, que consideren els palestins de Gaza i Cisjordània com una espècie invasora a la que cal fer fora, dels multireligiosos que preguen per un arribada del Messies que es demora ja massa, i de partits de dreta o centre que en l’actual context de guerra donaven suport al govern d’unitat nacional de Netanyahu. Alguns d’aquests com l’ex primer ministre i ex cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, Benny Gantz, que inicialment es van sumar al govern d’unitat nacional, en van sortir conscients que Netanyahu rebutjava les diverses propostes de treva o de fi de les hostilitats negociades amb Qatar i que tenien el suport dels Estats Units, que haurien significat l’alliberament de tots els ostatges. Si la primera treva va tenir lloc el 24 de novembre, en la que es van alliberar 105 ostatges i 210 presos palestins, en la segona, que mai no va arribar, s’havia d’alliberar la resta a la vegada que Israel oferia un pla o proposta per l’endemà per Gaza i també per Cisjordània. Una Cisjordània que teòricament està governada per l’Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs de 88 anys d’edat, en la que els palestins han deixat de creure fa molts anys i on hi ha 700.000 colons que els prenen l’aigua i la terra. Un dels presos que la part palestina i també els països occidentals volien que s’alliberés era Marwan Barghouti, advocat vinculat a Al Fatah, i amb bones relacions amb Hamàs a qui molts veuen com un candidat amb carisma i suport popular per substituir Abbàs. Però Netanyahu s’hi oposava més quan per ell, pels partits dels colons, pels ultres racistes i pels ultra religiosos no s’havia d’oferir cap pla polític per l’endemà de l’alliberament del ostatges aprofitant la guerra a Gaza i el Líban per expandir els assentaments sense necessitar cap aval legal. De fet, amb la destrucció de Gaza i el desplaçament de la seva població cap el sud el que es pretenia era generar un crisi humanitària que forcés Egipte a obrir el pas de Rafah amb una nova Nakba quedant-se ja per sempre la majoria del habitants de Gaza en nous camps de refugiats, aquesta vegada a Egipte.

Què tenen en comú els ultrareligisosos que donen suport a Netanyahu amb el clergat dels aiatol·làs que governen l’Iran? Doncs que part dels aiatol·làs i dels líders militars i dels Guardians de la Revolució segueixen una corrent xiïta que creu que aviat es produirà el retorn del dotzè imam, el Mahdi, l’Ocult o l’Esperat que va desaparèixer l’any 868 a Samarra, a l’Iraq, i, després d’un període de gran confusió, tornarà a la terra per portar la pau i la justícia, si bé poc després vindrà ja el Judici Final. Una visió apocalíptica molt semblant a la concepció de la segona vinguda o retorn del Messies que tenen molts jueus ortodoxes. L’ex president iranià Mahmud Ahmadinejad seguia aquest corrent radical, corrent a la que no pertany l’actual president Massoud Pezeshkian. Sí que hi està a prop el líder suprem, Ali Khamenei, si bé Khamenei el que vol ara es garantir la continuïtat de la República Islàmica que podria desaparèixer, no per la confusió prèvia que hi hauria just abans del retorn del Mahdi, sinó pel rebuig dels joves iranians, sobretots les dones. I una guerra amb Israel o que Israel matés a la cúpula iraniana com ha fet amb la de Hamàs i Hizbul·là no seria bo per la continuïtat del règim teocràtic, ja que llavors els que agafessin el poder potser sí que voldrien una confrontació, fins i tot nuclear i apocalíptica que també volen els ultrareligiosos jueus que creuen així mateix en el retorn del Salvador.

La realitat, un any després del 7 d’octubre és que bombardejant l’ambaixada iraniana a Teheran, matant al líder de Hamàs, Ismail Haniye mentre estava convidat a Teheran per participar als actes de proclamació de Pezeshkian, i matant a Hassan Nasral·là i destruint les zones xiïtes del Líban, Netanyahu, cregui o no en l’imminent retorn del Messies, sí que vol que l’Iran caigui en l’espiral bèl·lica per acabar amb el règim del aiatol·làs. De moment però Netanyahu ha arrasat Gaza quedant-se sense interlocutors amb qui negociar ja que per ell no hi ha res a negociar. I ha matat a Nasral·là i als que el podrien succeir per fer el mateix amb Hizbul·là mentre aboca el Líban a una crisi humanitària molt pitjor a la que es vivia durant la guerra civil. Però el més significatiu és que més enllà de la terra cremada i els milers de morts i dels ostatges que lamentablement no tornaran, el que està provocant Netanyahu és guanyar-se l’odi de milions de persones que més tard o més d’hora intentaran venjar-se.


Netanyahu, más odio sobre la tierra quemada 





Benyamin Netanyahu, el primer ministro que más años ha gobernando Israel, superando al fundacional Ben Gurion, ahora que se cumple un año del ataque de Hamás del 7 de octubre, parece que, sin importarle la vida de los rehenes, lo que quiere es derrotar de una tacada al régimen iraní de los ayatolás y todo el llamado Eje de la Resistencia que abarca también Yemen, Irak, Líbano, Siria y Palestina. El líder israelí ha llevado a Oriente Próximo a un escenario de guerra global que nadie sabe cómo acabará. Procesado por varios casos de corrupción que podrían llevarle a prisión, en los últimos años intentó acabar con la separación de poderes en el país para poder saltarse una probable condena judicial hacia su persona. Reforma que no pudo implementar gracias a la residencia del propio poder judicial y de parte de la sociedad civil israelí que protagonizó multitudinarias manifestaciones en su contra. Y cuando parecía que lo tenía todo perdido la sorpresiva ofensiva de Hamás del 7 de octubre, la brutalidad de los asesinatos de civiles israelíes y el secuestro de los rehenes, le dieron un respiro que le ha permitido aplazar su juicio e intentar mostrarse como el salvador del país.

Netanyahu actualmente se sustenta en el poder gracias al apoyo de los partidos de los colonos y la extrema derecha racista como el de Itamar Ben-Gvir, que consideran a los palestinos de Gaza y Cisjordania como una especie invasora a la que hay que echar, de los multireligiosos que rezan por una llegada del Mesías que se demora ya demasiado, y de partidos de derecha o centro que en el actual contexto de guerra apoyaban al gobierno de unidad nacional de Netanyahu. Algunos de ellos como el del ex primer ministro y jefe del Estado Mayor del Ejército, Benny Gantz, que inicialmente se sumaron al gobierno de unidad nacional, salieron conscientes de que Netanyahu rechazaba las diversas propuestas de tregua o de fin de las hostilidades negociadas con Qatar y que tenían el apoyo de Estados Unidos, que habrían significado la liberación de todos los rehenes. Si la primera tregua tuvo lugar el 24 de noviembre, en la que se liberaron 105 rehenes y 210 presos palestinos, en la segunda, que nunca, llegó debía liberarse al resto a la vez que Israel ofrecía un plan o propuesta para el día siguiente para Gaza y también para Cisjordania. Una Cisjordania que teóricamente está gobernada por la Autoridad Palestina de Mahmud Abbás de 88 años de edad, en la que los palestinos han dejado de creer hace muchos años y donde hay 700.000 colonos que les quitan el agua y la tierra. Uno de los presos que la parte palestina y también los países occidentales querían que se liberase era Marwan Barghouti, abogado vinculado a Al Fatah, y con buenas relaciones con Hamás al que muchos ven como un candidato con carisma y apoyo popular para sustituir a Abbás. Pero Netanyahu se oponía más cuando para él, para los partidos de los colonos, para los ultras racistas y para los ultra religiosos no debía ofrecerse ningún plan político para el día siguiente de la liberación de los rehenes aprovechando la guerra en Gaza y Líbano para expandir los asentamientos sin necesitar ningún aval legal. De hecho, con la destrucción de Gaza y el desplazamiento de su población hacia el sur lo que se pretendía era generar una crisis humanitaria que forzase a Egipto a abrir el paso de Rafah con una nueva Nakba quedándose ya para siempre la mayoría de los habitantes de Gaza en nuevos campos de refugiados, esta vez en Egipto.

¿Qué tienen en común los ultrareligiosos que apoyan a Netanyahu con el clero de los ayatolás que gobiernan Irán? Pues que parte de los ayatolás y de los líderes militares y de los Guardianes de la Revolución siguen una corriente chiíta que cree que pronto se producirá el retorno del duodécimo imán, Mahdi, El Oculto o El Esperado que desapareció en el año 868 en Samarra, en Irak, y, después de un período de gran confusión, volverá a la tierra para traer la paz y la justicia, si bien poco después vendrá ya el Juicio Final. Una visón apocalíptica muy parecida a la concepción de la segunda venida o regreso del Mesías que tienen muchos judíos ortodoxos. El ex presidente iraní Mahmud Ahmadineyad seguía esta corriente radical, corriente a la que no pertenece el actual presidente Massoud Pezeshkian. Sí está cerca de ella el líder supremo, Ali Jamenei, si bien lo que quiere ahora es garantizar la continuidad de la República Islámica que podría desaparecer, no por la confusión previa que habría justo antes del regreso del Mahdi, sino por el rechazo de los jóvenes iraníes, sobre todo las mujeres. Y una guerra con Israel o que Israel matase a la cúpula iraní como ha hecho con la de Hamás e Hizbulá no sería bueno para la continuidad del régimen teocrático, ya que entonces quienes tomaran el poder quizás sí quisieran una confrontación, incluso nuclear y apocalítica que también quieren los ultrareligiosos judíos que creen asimismo en el regreso del Salvador.

La realidad, un año después del 7 de octubre es que bombardeando la embajada iraní en Teherán, matando al líder de Hamás, Ismail Haniye mientras estaba invitado en Teherán para participar en los actos de proclamación de Pezeshkian, y matando a Hasan Nasralá y destruyendo las zonas chiítas del Líbano, Netanyahu, crea o no en el inminente regreso del Mesías, sí quiere que Irán caiga en la espiral bélica para acabar con el régimen del ayatolás. De momento, sin embargo, Netanyahu ha arrasado Gaza dejándola sin interlocutores con quien negociar ya que para él no hay nada que negociar. Y ha matado a Nasralá y a los que podrían sucederle para hacer lo mismo con Hizbulá mientras aboca al Líbano a una crisis humanitaria mucho peor a la que se vivía durante la guerra civil. Pero lo significativo es que más allá de la tierra quemada y los miles de muertos y de los rehenes que lamentablemente no volverán, lo que está provocando Netanyahu es ganarse el odio de millones de personas que más tarde o más temprano intentarán vengarse.


dilluns, 30 de setembre del 2024

Ni DEMOCRACIA NACIONAL NI CAP ALTRE GRUP CONVOCA AQUEST 12 D'OCTUBRE A MONTJUÏC. Es feia allà des de l'any 2002 per evitar incidents a Sants i només es va suspendre durant la Covid. Tampoc es fa l'acte de Somatemps, DENAES i Vox a Colom. L'únic grup ultra espanyolista que està ara en expansió a la dreta de Vox és Núcleo Nacional sorgit de les protestes de Ferraz.

 

Imatge de la manifestació de 12 d'octubre de 2023 a la que només hi van participar un centenar de persones

Si cap grup no agafa el relleu a última hora, aquest 12 d'octubre no es farà a Barcelona l'acte ultra de commemoració del Dia de la Hispanitat i d'homenatge a la bandera que des de l'any 2002 (o va ser el 2001?) es feia a la Plaça Sant Jordi de Montjuïc, de vegades amb una manifestació prèvia des de Plaça Espanya o des del Paral·lel. El 2020 i 2021 no es va fer o va ser molt reduït a causa de les restriccions per la Covid. 

Imatge de l'acte del 12 d'octubre de l'any 1988 quan es feia a la Plaça dels països Catalans a Sants

Des de 1983 fins el 1999 l'acte ultra es celebrava a la Plaça del Països Catalans a Sants, i en ocasions acabava amb greus aldarulls, fos per que grups de caps rapats anaven després fins al centre de Barcelona agredint a vianants, fos per que grups antifeixistes o llibertaris volien confrontar-se físicament amb els ultres. Els primers anys ho convocava l'Asociación Nacional de Excombatientes (de la Guerra Civil), grups com Juntas Españolas (creat després de la dissolució de Fuerza Nueva) i més tard l'Alianza por la Unidad Nacional de Ricardo Sáenz de Ynestrillas. I per evitar incidents, destrosses i agressions l'acte es va traslladar l'any 2002 a Montjuïc a la Plaça Sant Jordi





Imatge de l'acte i manifestació a Montjuïc de 2013


Agafant cada any Democracia Nacional de Manuel Canduela, i La Falange-FE de Manuel Andrino, l'octubre de 2013 la celebració ultra va viure el seu moment més àlgid en celebrar-se dies després de l'atac de Blanquerna, amb la presència de bona part dels seus autors. I de fet serviria per presentar la coordinadora La España en Marcha que estaria formada per Democracia Nacional, Alianza Nacional, La Falange-FE, Movimiento Católico Español i l'efímer Nudo Patriota. No obstant aviat sorgiren discrepàncies entre alguns dels seus líders com Pedro Pablo Peña i Manuel Canduela. Canduela abandonaria la militància el 2018, i Alianza Nacional de Pedro Pablo Peña deixaria de participar en l'acte. Peña moriria d'un càncer fulminant el passat mes de juliol. Ple que fa a La Falange-FE de Manuel Andrino acordaria la unitat d'acció, també electoral amb Falanges Española de la JONS de Norberto Pico. Precissament Falange Española de las JONS aquests anys no es manifestava a Montjuïc sinó a la Plaça Catalunya amb Societa Civil Ctalana, Somatemps, el PP, Plataforma per Catalunya, Vox  i Ciudadanos. Tampoc es farà l'acte i ofrena floral de Colom que Somatemps, DENAES, Vox i ex legionaris feien al peu del momument. Així doncs l'única manifestació serà la de Passeig de Gràcia convocada  per catalunya Suma, DENAES, Espanya i Catalans i altres grups similars amb la presècia de grupls folclòrics llatinoamericans.

Democracia Nacional, partit que els últims anys portava el pes de l'organització de l'acte, i que va convocar un acte el passat 11 de setembre a Barcelona per intentar refer el partit a Catalunya,   ha renunciat que convocar-lo i organitzar-lo . Ara fa un any, només hi van participar un centenar de persones, no hi va participar La Falange, mentre alguns habituals eren amb Vox a l'acte que feia al monument de Colom.  Amb Democracia Nacional gairebé sense militants a Catalunya que han patit reiterades condemnes judicial i algun d'ells com Antonio Castellón es ara la presó, i desapareguts altres grups com el Grente Nacional Identitario-Partido Nacional Socialista Obrero Español i l'efímer Bastión Frontal, ara l'únic grup ultra d'aquest espai extraparlamentari més enllà de Vox que està creixent és Núcleo Nacional, el líder dels qual sempre apareix encaputxat, i que té bones relacions amb España 2000. El grup inicialment es deia Noviembre Nacional i sorgí de les protestes de fa deu mesos contra la amnistía.Un dels militants coneguts de Núcleo Nacional es Enrique Lemus, que alguns anys havia estat a Montjuïc amb DN i La Falange. Núcleo Nacional ha anunciat que vol crear grup i implantar-se a Catalunya. Una de les diferències entre Núcleo Nacional i Democracia Nacional és que aquesta última és pro russa, mentre el Núcleo Nacional és pro Ucraïna i el Batalló Azov. Ucraïna i també la guerra de Síria i el suport a Hamàs i Hezbolah ha generat molta controvèrsia dins la ultradreta. Recordem que Jordi de la Fuente era defensor d'Hizbul·là i ara defensa a Israel. L'escriptor i analista ultra, Carlos Paz, sí que defensa en el seus escrits i videos el règim de Bashar Al Assad. 
                       
Enrique Lemus, habitual als actes del 12 d'octubre a Montjuïc ara està a Núcleo Nacional, grup en expansió que veurem si és només un bolet de temporada com el ja desaparegut Bastión Frontal. A sota Lemus a la presentació de Núcleo Nacional a València el passat 21 de juliol.
  
La Rana Baneada, encaputxada, i Enrique Lemus

De nuevo el Frente Atlético, con la complicidad del club. Lo significativo de estos grupos es que pese a que se les expulse de los estadios, sus líderes reclutan a los "cachorros" para que realicen actividades lucrativas delictivas extradeportivas

Los lamentables incidentes ocurridos en el estadio Meropolitano durante el derbi madrileño con el lanzamiento de objetos, insultos racistas y la libertad con la que acuden encapuchados al estadio algunos miembros del Frente Atlético, han puesto sobre la mesa la evidencia que mientras otros clubs han expulsado de sus estadios a sus hooligans violentos y ultras, el Atlético de Madrid, su directiva, su entrenador y algunos jugadores, continúan siendo complacientes con ellos.

El Frente Atlético se creó en 1982, llamado inicilamente Brigata Rossibianca que se nutría de jóvenes ultraderechistas procedentes de Fuerza Nueva, la OJE, el antiguo Frente de Juventudes, en un momento que era habitual que jovenes neonazis de otros equipos como el Barça o el Madrid, controlaban estas peñas juveniles de seguidores que recibían entradas gratis por parte de las directivas, disponían de local dentro del estadio para guardar sus pancartas, y los clubs ponían autocares a su dispisción para los desplazamientos. Pero mientras Joan Laporta sacó del estadio a los Boixos en 2003, y unos años más tarde hizo lo mismo con los Ultras Sur el Madrid, ello no ha ocurrido con el Frente Atlético. 

Los peores episodios de la acción del Frente Atlético son el asesinato por parte de miembros de su facción Bastión, que apuñalaron el 8 de diciembre de 1998 al joven vasco Aitor Zabaleta en las inmediaciones del estadio Calderón poco antes de un partido de la Copa con el Real Sociedad, y la muerte junto al Manzanares de Francisco Javier Romero Taboada, Jimmy, miembro de los Suaves del Riazor Blues, el 30 de noviembre de 2014. Pese a ello el Frente Atlético continuó con su venta de merchandising, su web activa y facilidades para obtener entradas y presencia en el estadio. Sufrió diversas escisones, como la de los Suburbios Firm liderados por un conocido ultra, el Ratilla, algunos de ellos vinculados al desaparecido Hogar Social Madrid. Y algún ex miembro del Frente Atlético, como Antonio Menéndez, "El Niño", acabó liderando su grupo rival, los Ultras Sur. 

Evidentemente expulsar a los holigans del estadio, como ocurre con los Boixos, no puede impedir que se produzcan reaparciones esporádicas de los mismos sobretodo fuera de los estadios y cuando el equipo juega fuera de casa y que continuen surgiendo nuevas mutaciones de los Casuals de los Boixos Nois, que formados por los de siempre y por ultras de otras procedencias reclutan cachorros para sus actividades delictivas extradeportivas. Lamentablemente en este momento, pese a que los Boixos Nois no pueden entrar al menos en grupo al campo del Barça, se está produciendo un repunte de los mismos, sobretodo en los desplazamientos fuera de casa como ocurrió al final de la temporada pasada en París en la eliminatoria de la Champions en la que dos miembros del grupo realizaron el saludo fascista y gestos racistas, lo que ha motivado una sanción para el Barça. Y la llegada hace dos meses de un nuevo entrenador, Hansi Flick, de nacionalidad alemana ha motivado que los Boixos hagan públicamente exaltaciones nazis o supremacistas del mismo, dado el origen germánico de este.

Más preocupante es la situación de los Ultras Sur, que pese a ser alejados o arrinconados en el estadio, continuaban con sus acciones delictivas extradeportivas como extorsión, narcotráfico, palizas por encargo o la comisión de homicidos. Y pese a haber aparentemente pasado página de su vida violenta anterior, algunos de ellos como Óscar del Pino, reaparecen. Algo similar a lo que ocurrió con el catalán Genís Vila Pujol, ex Ultras Sur y ex Brigadas Blanquiazules, que tras salir en libertad  tóricamente reinsertado tras cumplir media condena por el caso Stroika, recabó en los Boixos Nois y Casuals y sus actividades también de extorsión, robo de drogas a narcotraficantes o palizas por encargo.  Esperemos que ahora el Comité de Competición, el Ministerio del Interior y las otras autoridades deportivas obliguen al Atlético de Madrid y a su presidente, Enrique Cerezo, a tomar medidas drásticas. Y ello se aplique también con otros grupos como el malagueño Frente Bokeron.