Ahir a la tarda vaig participar a Badalona, en el Centre Cívic de Can Cabanyes, al debat “BADALONA, PER UNA CIUTADANIA PLENA”, organitzat per les Joventuts Socialistes de Catalunya, juntament amb Fuad Saou, membre de l’executiva del “Col·lectiu Nou Gresol” del PSC, Umair Dar, membre de la comunitat pakistanesa de Badalona i estudiant de ciències polítiques a la UAB, i la Ikram Dalouh de la JSC de Badalona.
El debat s'emmarca en les accions de la JSC per fomentar els principis d'igualtat en drets i deures, la cohesió social, la millora de la convivència i el reconeixement de la diversitat cultural, front la política d’incitació a l’odi i de crispació social per part de l’alcalde Albiol.
En Fuad Saou va explicar que "estem en un època de replegament indentitari" on uns i altres es tanquen en les seves identitats o col·lectius, fet que no afavoreix al model de ciutadania que es desitja. Per Fuad en el període previ a les passades eleccions municipals de 2011 la majoria de partits no van complir l'acord del Pacte Nacional per a la Immigració de no sacsejar la immigració amb interessos electorals i partidistes. No ho va fer el PP, amb García Albiol a Badalona, tampoc ho van fer alguns sectors de CiU, però dins del PSC van haver-hi dirigents -segons Fuad Saou-, com l'alcalde de Lleida, Angel Ros, que va fers discurs i propostes populistes en relació a l'islam o a certes pràctiques o costums que va rendabilitzar políticament.
Afegí també que ens trobem en una situació en que hi ha molts catalans d'origen o família estrangera que són i han de ser ciutadans catalans de ple dret, i que es dóna la paradoxa que catalans de famílies autòctones i catalans fills d'immigrants estrangers, emigren junts a Brussel·les o a altres llocs d'Europa en busca d'una feina i un lloc on desenvolupar-se personal i professionalment.
Jo vaig fer un recorregut històric de com havia arrelat el discurs xenòfob i islamòfob de García Albiol, des de l'any 2002 quan, com a Partit Popular, va fer una campanya contra la construcció d'una mesquita a Montigalà, lluny d'habitatges, amb el lema: "No a la mezquita en suelo público", en uns terrenys que certament eren públics, però que no es regalaven, sinó que es llogaven. Però Albiol feia entendre que l'ajuntament el hi regalava. I anys més tard, quan es va fer un oratori a Artigas, també va fer una campanya contra un centre islàmic en terreny privat. I després, ja com alcalde, va proposar una moràtoria a l'obertura de qualsevol centre islàmic a la ciutat.
Vaig comentar també com Albiol havia rendabilitzat i sacsejat la problemàtica dels gitanos romanesos, i que donada la mala formulació o interpretació de l'article 510 de Codi Penal, va saber aprofitar en favor seu el judici en el que va ser absolt (clica). En aquest aspecte jo vaig plantejar que les situació de marginalitat, precarietat o falta d'integració de certs col·lectius de gitanos de l'Est s'ha de resoldre amb una política europea conjunta, no amb accions populistes de fomentar la pressió policial contra ells, perquè marxin del municipi per instal·lar-se en un altre a 10 o 200 kilòmetres. Per mi Albiol intenta enfrontar veïns i comunitats: Gitanos catalans o espanyols, contra gitanos romanesos; gitanos contra magribins, o pakistanesos contra gitanos. I davant de problemes complexos ofereix o promet solucions fàcils que no solucionen res.
També vaig plantejar que part del desgast del PSC, que va afavorir que Albiol fos la força més votada el 2011, va ser a causa de les disputes internes del socialistes badalonins, fet que va tenir molt a veure en que el 2007, 14.500 votants socialistes decidissin abstenir-se. De tota manera el PSC amb Jordi Serra, va mantenir a les eleccions de fa tres anys els 9 regidors que tenia, però Albiol va pujar a força més votada, de 7 a 11, gràcies als dos regidors que va perdre Iniciativa, i el que van perdre ERC i CiU. El fet de si les divisions internes del PSC de Badalona van tenir molt o poc a veure en la pèrdua de vots el 2007 del PSC, va ser motiu de rèpliques en el debat posterior amb els assitents. I em vaig preguntar de com era que els escàndols de corrupció, incompetència, la deserció d'un regidors, o la imputació de caps de districte per malversació, de moment, no li passa factura a Albiol.
Per la seva banda Umair Dar va explicar la seves vivències, primer a Ciutat Vella, on va viure els primers anys de ser a Catalunya, on no se sentia diferent ni patia discriminació. En canvi, quan va venir a viure a Badalona, va haver d'escoltar expressions, per exemple jugant a pilota en una plaça de mares espanyoles que deien als seu fill, en veure que li passava la pilota a ell, com "¡Hijo, no te juntes con esa gentuza!". De tota manera Umair va reconèixer l'important tasca que fan associacions de tota mena en favor de la convivència i la cohesió.
Per Umair es necessari que els estrangers puguin votar a les municipals -cosa que després també van demanar alguns dels qui van intervenir des del públic- i que es faciliti l'accés a la nacionalitat espanyola, procediment ara per ara totalment col·lapsat, donat que s'està donat dia, pel qui ho demanen complint els requisits, per d'aquí quatre anys. Unamir també va qüestionar que l'anterior equip de govern, líderat per Jordi Serra del PSC, hagués pres mesures per tal que es puguin construir centres de culte islàmic o espais temporal per pregar. Aquesta afirmació va ser replicada després per algun membre del públic.
Per últim, la Ikram Dalouh, d'origen magrebí però que ja té la nacionalitat espanyola, que intervení en nom de la JSC, explicà les seves percepcions i vivències de com mentre abans a l'escola ella no sentia discriminació ni segregació, ara, d'adulta, si que veu aquesta desconfiança. Dalouh apostà per treballar per una Badalona cohesionada de ciutadans més enllà del seu origen.
Jo vaig preguntar-me com era que, de moment, els múltiples casos de malversació, amiguisme i imputacions no passaven factura a García Albiol
El islam es la peor de las religiones. De hecho, no es una religión, porque no re-liga hombre y Dios, como sí lo hace el cristianismo, al valerse de la persona de Jesús. El dios del islam es incognoscible, impenetrable; por el contrario, el Dios cristiano es Luz (1 Juan 1:5). Cada vez que un musulmán roba, mata o viola, lo hace en el nombre del que cree Dios, Alá, ya sea porque mientras hace su fechoría grita “¡Alá akbar!”, ya sea porque el Corán le respalda. Por el contrario, si un día un cristiano roba, mata o viola, no se justifica con Cristo, porque sabe que ha cometido algo que en realidad no es Cristo; ese cristiano ha cometido un acto de traición a su fe, a su Dios; ha pecado, debe arrepentirse, pedir perdón a Dios y volver a ser un buen cristiano. No así en el caso del musulmán: el musulmán que roba, mata, comete actos pedófilos u otras agresiones sexuales, no desobedece a Alá sino que le obedece. En el islam, las mujeres son tan sempiternamente sospechosas que, si hubo una denuncia por violación, sólo vale el testimonio de hombres, musulmanes además: ≪Elegid a cuatro testigos de entre vosotros, contra aquellas de entre vuestras mujeres que hayan cometido deshonestidad. Si atestiguan, recluidlas en casa hasta que mueran o hasta que Alá les procure una salida≫ (Corán 4:15). En este precepto no se habla de hombre transgresor alguno: siempre es la mujer quien delinque, tal es la consideración de la mujer a los ojos de Alá, y tal es el sentido de la justicia de Alá. A ver, ¿qué mujer violada puede presentar cuatro testigos masculinos? Para la defensa de esa mujer, sólo quienes detentan el poder pueden presentar testigos: ≪Buscad a cuatro testigos≫ (Corán 4:15). “Buscad a cuatro testigos”, es decir, a los que os convengan. Pero Alá no previó que un día los que no son musulmanes descubrirían el ADN, gracias al cual se supo que el imán Abdul Makin cometió hace muy pocos años una violación en Londres, por lo que fue encarcelado. Sus correligionarios juraron que él predicaba en la mezquita durante el tiempo en que se cometió el delito, y que por ello el violador no pudo ser él; pero el estudio del ADN probó que sí lo fue, como ya dijimos. Además, el Corán, en vez de procurar ocultar la legitimación de la violación, le da unas grotescas y monstruosas apariencias de justicia: Alá y su profeta consideran normal que las esclavas de los musulmanes puedan ser violadas (Corán 4:3; 23:1-6; 70:29-30), incluso si están casadas (Corán 4:24). Además, para un musulmán, ¿qué mujer, exceptuando la de otro musulmán, no debe ser su esclava? (Corán 4:25; 8:41; 8:69-70; 16:71; 23:6; 48:20; 33:26,50,52; 70:30). El Corán se resiente tanto de su aventurada redacción que, si ahí dictamina, para las mujeres consideradas culpables, la reclusión hasta la muerte, en otro lugar prescribe su flagelación (Corán 24:2). A ver si te enteras, Xavier Rius Sant: el islam no es una religión, y menos aun de paz, por lo que acusar a García Albiol de incitar al odio por el hecho de oponerse a una “religión” como esa, no tiene sentido. Más bien es al contrario, es García Albiol quien se opone a quienes promueven y defienden ideologías de odio, entre las cuales figura el islam; por ejemplo, los musulmanes que violan no tienen nada que temer, y, en el islam, toda mujer (incluso a veces las musulmanas) sólo puede permitir ser violada si ve que va a serlo, y callarse para no ser ella la condenada. Oponerse al velo islámico o a la construcción de mezquitas tiene pleno sentido: es como oponerse a que los chicos vayan a clase con una cruz gamada nazi cosida en la manga, o que las enfermeras en el hospital vayan con el mismo símbolo (en nuestros hospitales estúpidamente se permite que hayan enfermeras que vayan con el velo islámico), o que se permita la construcción de edificios en los que se enseña que los judíos deben ser muertos por el mero hecho de serlo (como hace exactamente Alá en el Corán, que fue escrito muchísimo antes de la aparición del Estado moderno de Israel).
ResponEliminaSi en vez de:
ResponElimina"El islam es la peor religión",
hubiese escrito
"El catolicismo (o el cristianismo) es la peor religión",
entonces sí hubieses publicado mi mensaje, seguramente.
Xavier Rius Sant, gran maestro en el arte de utilizar la doble vara de medir.