La Fiscalia de Barcelona demana tres anys de presó per un ultra que va cridar consignes el passat 12 d'octubre a Montjuïc a favor de matar als jueus

       

Imatges de la manifestació del passat 12 d'octubre a Montjuïc on es van produir els fets. 

 

La Fiscalia de Delictes d'Odi i Discriminació de Barcelona demana 3 anys de presó per un militant ultra que el passat 12 d'octubre de 2021va participar a la manifestació convocada per Democracia Nacional i La Falange FE,  que va començar a Plaça Espanya i va acabar amb l'acte d'aquests partit a la Plaça Sant Jordi. A la manifestació també hi van participar militants i dirigents de Frente Nacional Identitario, Partido Nacional Socialista Obrero Español.  L'acusat I.P.F, que no s'indica amb quin grup anava, va proferir consignes antisemites com "mort als jueus", "mata jueus" i "mort a Israel" que van ser repetides per part dels manifestants. De fet el regidor de Sants Montjuïc, Marc Serra, ja va demanar a Fiscalia que investigués i actués front aquests crits.

Reprodueixo íntegre escrit d'acusació:

EL FISCAL, despachando el trámite previsto en el art. 780 de la Lecrim,  interesa la apertura de juicio oral ante la AUDIENCIA PROVINCIAL DE BARCELONA, formulando escrito de acusación respecto a IPF, con base a las siguientes conclusiones provisionales:

PRIMERA: se dirige acusación contra IPF, español, identificado con DNI X, mayor de edad y con antecedentes penales no computables a efectos de reincidencia. Los hechos por los que se formula acusación son los siguientes:

Desde hace años el día 12 de octubre, con motivo de la celebración del día de la Hispanidad, al margen de las manifestaciones y concentraciones convocadas por partidos políticos y organizaciones inequívocamente democráticas, los grupos y formaciones políticas de ideología de extrema derecha habitualmente organizan una manifestación que suele iniciarse en la Plaza España de Barcelona y que suele terminar en la Plaza Sant Jordi en la montaña de Montjuic, lugar en el que se concentran y una vez allí, los responsables y líderes de las diferentes organizaciones asistentes realizan una serie de discursos.
En cuanto a su contenido, tradicionalmente, los convocantes y participantes aprovechan por hacer proclamas en favor de la unidad de España y de señalamiento de los presuntos "enemigos" de esta unidad. También son recurrentes los llamamientos al “sacrificio”, a utilizar todos los medios necesarios en defensa de la "nación española" o las quejas por el hecho de sufrir "persecución" por parte del "sistema". A lo largo de los años se ha convertido en habitual que los participantes hagan ostentación de simbología vinculada a grupos de tendencia ultraderechista y, en particular, a organizaciones directamente ligadas al régimen franquista.

En los últimos años este acto, convocado regularmente cada día 12 de octubre, no ha registrado incidentes violentos relevantes como consecuencia del importante despliegue de seguridad que efectúa el cuerpo de Mossos d’Esquadra con un fuerte dispositivo de acompañamiento policial. Aunque en el
marco del acto no se hayan dado situaciones de violencia, algunos de los participantes en algunas convocatorias se han visto involucrados en enfrentamientos, en las horas previas o posteriores. Normalmente estos enfrentamientos se han producido debido a la  coincidencia fortuita en la vía
pública de grupos o individuos ideológicamente antagónicos, aunque se han dado casos de agresiones planificadas con motivación política.

El 12 de octubre de 2021 el acto estuvo convocado por la formación política “Democracia Nacional” y se inició a las 11 horas bajo el lema “no nos engañan Cataluña es España” y congregó a un número comprendido entre 180 y 250 personas aproximadamente, militantes o simpatizante de diferentes grupos y organizaciones de extrema derecha que participan en dicha manifestación a modo de acción unitaria reivindicativa.

 Durante el recorrido entre Plaza España y Plaza Sant Jordi los asistentes corearon diferentes cánticos con expresiones como “fuera rojos”, “Hitler”, en alusión al dictador alemán que dirigió el régimen de terror nacional socialista alemán del Tercer Reich”, “viva Francisco Franco”, “Franco, Franco”, alabando al dictador y jefe del Estado Francisco Franco, “no, no MENAS no, Menas no”, en referencia a los menores extranjeros no acompañados”, "donde están los separatas", refiriéndose a personas de ideología independentista a quienes profesan una profunda animadversión, y “Josué Libertad”, reclamando la libertad en este caso de JE condenado en sentencia de 14/10/2009 de la
Audiencia Provincial de Madrid, confirmada por STS 360/2010, de 22 de abril por delito de asesinato por motivos ideológicos y en el que víctima fue un joven llamado CP que se disponía a participar en un acto de protesta contra una manifestación convocada también por “Democracia Nacional”
Entre los asistentes a la manifestación de 2021 se encontraba el acusado IPF quien, en un momento dado del curso de la manifestación, movido por su animadversión a los Judíos y a su nación Israel, comenzó a proferir de forma reiterada y a viva voz cánticos antisemitas que instigaban de forma clara y
nítida a despertar entre los asistentes sentimientos de violencia, odio u hostilidad contra la comunidad judía con expresiones como “muerte a los judíos, “mata judíos” y “muerte a Israel”, sumándose a dichas proclamas un número indeterminado de asistentes más jóvenes que el acusado y que no
pudieron ser identificados policialmente.
El acusado cesó en su empeño tras ser avistado e interceptado por efectivos de Mossos d’Esquadra presentes en la manifestación y que contaron con la colaboración del responsable de seguridad de los convocantes.

SEGUNDA: los hechos descritos son constitutivos de un delito cometido con ocasión del ejercicio de Derechos Fundamentales y Libertades Públicas reconocidos en la Constitución del artículo 510.1 apartado a) y 510.5 del Código Penal.

TERCERA: es autor el acusado, artículo 28 del Código Penal.

CUARTA: por lo que respecta a circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal, no concurren.

QUINTA: corresponde imponer al acusado una pena de 3 años de prisión, accesoria legal de inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el periodo de la condena y multa de 10 meses con una cuota diaria de 12 euros y responsabilidad personal subsidiaria en caso de impago.
Además conforme al art. 510.5 CP procede imponer la pena de inhabilitación especial para profesión u oficio educativos, en el ámbito docente, deportivo y de tiempo libre, por un tiempo superior de 5 años al tiempo de prisión que efectivamente se imponga.

OTROSÍ I.- Se interesa se tenga por aportada la hoja histórico penal del acusado que acompañamos al presente escrito obtenida telemáticamente en Fiscalía.

OTROSÍ II.- documental anticipada. De conformidad con lo dispuesto en el art. 781.1 in fine lecrim se interesa se libre exhorto a la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo, sección primera para que aporte testimonio de su sentencia nº 360/2010, de 22 de abril (recurso de casación núm. 11387/2009)

OTROSÍ III: Por parte de la Sala se dispondrá el día del juicio oral de los medios técnicos adecuados para la reproducción del disco compacto obrante a folio 53 y cuyo visionado se interesa en el otrosí siguiente

OTROSÍ IV.- para el acto del juicio oral este Ministerio propone la siguiente prueba:
1) Interrogatorio del acusado.
2) Testifical, con examen de los siguientes testigos que deberán ser citados judicialmente:
Agentes de Mossos d’Esquadra con documento profesional nº, X que serán citados a través de su superior jerárquico.
3) Documental de los folios 7 a 29, 51, video contenido en disco obrante en folio 53, y folios 53 a 76, la cual deberá practicarse en las sesiones del juicio oral por medio de la íntegra lectura de los mismos, salvo que la defensa del acusado por entenderse informada de su contenido, renuncie a ella
expresamente, de lo cual se tomará oportuna nota en el acta y todo ello sin perjuicio de la obligación impuesta al órgano judicial en el art. 726 de la LECRIM.
4) Más documental mediante el visionado del video incorporado en disco compacto obrante a folio 53, salvo que la defensa del acusado por entenderse informada de su contenido, renuncie a ella expresamente, de lo cual se tomará oportuna nota en el acta y todo ello sin perjuicio de la obligación impuesta al órgano judicial en el art. 726 de la LECRIM.

Barcelona a 13 de mayo de 2022
EL FISCAL

Mariúpol, Tothom hi guanya. El futur d’Ucraïna es juga ara a Odessa. El Punt Avui

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dimecres 18 de maig de 2022

La rendició dels soldats que resistien al complex d’Azovstal, a Mariúpol, després de l’acord entre Rússia i Ucraïna per tal d’intercanviar-los per soldats russos capturats, és una bona notícia, no només per les vides que se salven, sinó perquè els dos presidents, Volodímir Zelenski i Vladímir Putin, ho poden mostrar com una victòria. Potser Zelenski no necessita mostrar més victòries, però Putin, després de tants fracassos, sí, ja que en els 82 dies de guerra res li ha sortit com pensava. Ni les tropes van entrar a Kíiv com a alliberadors, ni han aconseguit controlar tot el Donbass.

Per això, la rendició dels soldats de Mariúpol, la major part membres del batalló Azov, és, de cara a l’opinió pública russa, una confirmació que s’ha aconseguit un dels objectius pels quals es va dir que començava l’“operació especial” que volia alliberar Ucraïna de nazis. I, certament, aquest batalló es va crear amb membres de partits ultres i va actuar per lliure durant la revolta del Maidan, si bé posteriorment va patir canvis i va ser integrat en la Guàrdia Nacional ucraïnesa a les ordres del Ministeri de l’Interior. Però, tot i els canvis, alguns dels seus membres venen d’on venen i al seu escut hi ha la Wolfsangel, el ganxo per caçar llops, distintiu d’unitats de les SS durant la Segona Guerra Mundial. Així doncs, Putin pot dir que ha desnazificat Ucraïna. I permetent la seva rendició i assistint-los com a presoners de guerra ferits i intercanviant-los per soldats russos capturats, es mostra com a líder d’un país que compleix la convenció de Ginebra, intentant desmentir les atrocitats comeses a Butxa i en altres llocs. Per Zelenski, també és una victòria, perquè retorna amb vida els supervivents, com demanaven les famílies, quan ja no hi havia cap possibilitat militar de fer-ho. I ho fa l’endemà de la victòria política que representa que les tropes hagin recuperat el control del territori a Khàrkiv fins a la frontera amb Rússia.

Amb la rendició i l’intercanvi dels lluitadors de Mariúpol, tots hi guanyen, però havent perdut Rússia el front del nord, el futur de la guerra i d’Ucraïna es juga ara a la ciutat també costanera d’Odessa, la perla del mar Negre. Ciutat que no només té gran valor estratègic per a Putin, ja que si aconseguís el control de la franja de costa des de Mikolaiv i el delta del Dniéper fins a la desembocadura del Danubi, a la frontera amb Romania, amb Odessa al mig, deixaria Ucraïna sense sortida al mar i uniria el Donbass amb la regió russòfona de Transnístria, a Moldàvia, on hi ha desplegat l’exèrcit rus. Conquerir Odessa també té un valor emocional per la pretensió de Putin de fer Rússia gran de nou, ja que fa més d’un segle s’hi va viure un dels episodis més mítics de la Revolució Russa.

A Odessa, abans de la Revolució, té lloc el motí de la tropa del cuirassat Potemkim, ancorat en aquella ciutat, i es dona una situació prerevolucionària i la massacre de civils a les escales de la ciutat. Fets plasmats al cinema en la pel·lícula del cineasta Einsestein El cuirassat Potemkim. Però, ves per on, de moment a les aigües d’Odessa Putin encara no ha tingut cap victòria, i allà Ucraïna va enfonsar fa un mes el cuirassat Moskova, vaixell almirall de la flota russa.

Llegir al Punt Avui 

         

La familia Royuela, jerarcas históricos de la ultraderecha catalana, convoca mañana una manifestación en Madrid en defensa del llamado Expediente Royuela que denuncia una supuesta trama de corrupción y asesinatos en España con más de mil muertos. La mayor parte de la ultraderecha catalana y española no da crédito a los hechos denunciados, a excepción de España 2000 que acudirá

 

Para mañana 7 de mayo se ha convocado en Madrid una manifestación para denunciar y difundir la supuesta trama de corrupción, asesinatos y manipulación de autopsias que lleva cuatro años denunciando desde un canal de Youtube Santiago Royuela Samit y su padre Alberto Royuela Fernández.

Denuncia una supuesta red de corrupción política, policial y judicial para esconder un millar de asesinatos perpetrados en el Estado español por motivos económicos o políticos, que con la complicidad de forenses se han hecho pasar por accidentes, muertes por enfermedad o sobredosis. Precisamente la muerte de Javier Royuela Samit, hijo de Alberto y hermano de Santiago, hallado sin vida el 29 de mayo de 1993 en el parque de la iglesia de Sant Pau del Camp en Barcelona, ​​sería uno de esos asesinatos que los Royuela dicen que se taparon. Evidentemente es legítimo y comprensible que un padre desee remover cielo y terra para aclarar la muerte de un hijo. Pero la trama que denuncian resulta a mi parecer nada creible.

En los vídeos que tienen una media de diez mil visualizaciones, después apuntar a los ex fiscales y José María Mena y Carlos Jiménez Villarejo y a la ahora ministra de Defensa Margarita Robles, tienen también como objetivo al concejal de Vic Josep Arimany Manso, que fue director del Instituto de Medicina Legal de Cataluña, a la que atribuyen haber manipulado cientos de informes de autopsias, a cambio de dinero o favores. 

Pese a la poca credibilidad de los hecho que se denuncian  en los vídeos y en los documentos que cuelgan en la el blog, el Centro Criptológico Nacional (CCN), que depende del Centro Nacional de Inteligencia (CNI), ha puesto bajo su radar las teorías conspiranoicas de los Royuela. Teorías que algunos han comparado con el grupo QAnon de Estados Unidos, que hace un año lideraron el asalto al Capitolio, convencidos no sólo de un supuesto pucherazo electoral sino que éste había sido dirigido por un grupo selecto en el que estaban los Obama, los Clinton, determinados financieros de Wall Street y el magnate judío George Soros, a los que acusaban de beber sangre de niños blancos en sus orgías.

Las denuncias vertidas desde el llamado Expediente Royuela están siendo ignoradas por la mayoría de medios informativos e instituciones judiciales ganándose tan sólo el apoyo del juez  Fernado Presencia, juez que ha sido condenado por corrupción y ha sido denunciado por la Audiencia Nacional por usar documentos supuestamente falsos difundidos por el Expediente Royuela para acusar a la fiscal general del Estado, Dolores Delgado, y al expresidente José Luis Rodríguez Zapatero de formar parte de la tram criminal denunciada por los Royuela. 

 Pero ¿quiénes son los Royuela? Alberto Royuela, el padre, fue miembro del grupo Guardia de Franco y se le vinculó con algunos de los hechos más oscuros de los años de la transición ocurridos en Barcelona en los que participaron miembros de los servicios secretos del SECED que querían detener el cambio que vivía España. Desde el atentado contra la revista El Papus hasta el jamás aclarado asalto al Banco Central, que no sabemos si lo hicieron guardias civiles o un grupo de “chorizos, macarras y anarquistas” como se afirmó después. A finales de los setenta y primeros de los ochenta se atribuye a Alberto Royuela haber ayudado a refugiarse en España a miembros de dicha Internacional Negra, sobre todo fascistas italianos y latinoamericanos. Pero Alberto Royuela no fue condenado por ninguno de dichos casos.

Pero lo que llevaba entonces de cabeza a las autoridades judiciales en Catalunya era su ocupación como subastero que combinaba con la de técnico de la compañia de electicidad, FECSA. Los subasteros eran unos grupos que tenían el control de las subastas en los juzgados, sobre todo de coches, pisos, naves industriales y terrenos, que para pagar las deudas de sus propietarios habían sido embargados y se ponían a subasta. Subastas que eran públicas y a las que podía concurrir cualquier ciudadano. Pero estos grupos de subasteros impedían con métodos poco ortodoxos que alguien ajeno a ellos pudiera hacerse con la propiedad de lo que se ofrecía en la subasta en sede judicial, cuando a ellos les interesaba. 

Previamente al inicio de la subasta decidían quién de ellos se lo quedaba y a qué precio. Y si alguien ajeno a estos clanes intentaba legítimamente pujar para hacer suya la propiedad del determinado vehículo o piso, los subasteros lo impedían ofreciendo un importe mucho mayor. Y como explican las crónicas de sucesos de aquellos años, muchas veces cuando alguien conseguía en subasta algo sin el visto bueno de dichos subasteros, al poco tiempo posiblemente se arrepentía. Y mientras muchas de las implicaciones en hechos oscuros de la Transición en las que atribuyen la participación de Alberto Royuela, sobre quien hay muchas detenciones confirmadas, pero ninguna condena sentenciada, no ocurre lo mismo con sus hijos. 

Así Santiago, el autor de los vídeos del Expediente Royuela, ha sido condenado varias veces. Fue condenado a seis años de cárcel junto con quien después sería dirigente de Plataforma por Cataluña, Carlos Francisoud, por colocar con otros miembros del Moviment Patriòtic Català-El Timbaler de Bruc, un artefacto el 3 de marzo de 2001 en las Cotxeres de Sants, donde se hacía un concierto del cantante vasco Fermín Muguruza. En 2013 Santiago fue condenado junto a su hermano Mauricio a dos años y medio de cárcel por las agresiones o palizas que perpetraban miembros de los Casuals de los Boixos Nois, sentencia que sería ratificada por el Tribunal Supremo. Los Casuals hacían extorsiones a empresarios y clubs de ocio. Sorprende de este grupo, los Casuals, que se movieran en el entorno de los Boixos Nois del Barça, inicialmente independentista, cuando la mayoría de sus miembros se les conocía como miembros de las Brigadas Blanquiazules. Y Santiago también fue condenado a prisión por golpear con su teléfono móvil a otra persona en una subasta.

Tanto el padre, Alberto, como Santiago y otros de los hijos ayudaron a Josep Anglada a crear Plataforma per Catalunya y uno de los hijos Royuela creó la web de Plataforma per Catalunya. Y fue Mauricio Royuela Samit uno de los que creó hace cuatro años y medio la sociedad Roycoa, con sede en la calle del Camp, número 17, de Barcelona, ​​sobre General Mitre, donde se ubicó el centro ultra Club Empel, ubicado enfrente de la sede barcelonesa de Vox, donde acuden sus militantes y dirigentes y se realizan actos del ámbito españolista social patriota. 

Mañana se verá si más allá de los miles de seguidores que siguen su canal de Youtube,  si tendrá seguidores reales, sea de los grupos de la ultraderecha como España 2000 y el canal Estado de Alarma de Javier Negre que le darán su apoyo, sea de los círculos conspiranoicos, y acudirán a la manifestación.  

                     

Santiago Royuela Samit y su padre Alberto Royuela Fernández, promotores del denominado Expediente Royuela

Vídeo de la convocatoria de mañana

Ayuso li farà més mal a Feijóo que Vox. Entrevista sobre el meu llibre i el futur de Vox, al Balcó de la SER amb Carla Turró

 

 

 Clica per escoltar la primera meitat de l'entrevista sobre el meu llibre, Els ultres són aquí, El Balcó amb Carla Turró, Cadena SER

Si l'altra enllaç no s'obre bé, pots sentir-ho aquí a l'aúdio d'IVOOX 

FRANÇA INGOVERABLE, EUROPA DÈBIL. El Triangle. Victòria d'un Macron afeblit. Si Melenchon i Le Pen obtenen bons resultats a les legislatives, podria donar-se una cohabitació impossible amb Macron que debilitaria França i Europa

 

El Triangle, 4 de maig de 2022

Xavier Rius Sant, periodista 

La Unió Europea va respirar després de la victòria d’Emmanuel Macron davant Marine Le Pen el 24 d’abril, que va obtenir un 58,5% pel 41,5% de la candidata ultra. Però tot i la derrota de la líder de Reagrupament Nacional (RN), Macron ha quedat debilitat, ja que mentre que fa cinc anys va vèncer Le Pen amb un 66% de vots davant del 33%, ara aquesta n’ha obtingut un 41,5%, i ja ha anunciat que el RN lluitarà per ser determinant a l’Assemblea Nacional, on també entrarà amb força la França Insubmisa de ­Jean-Luc Mélenchon, que va ser la tercera força a la primera ronda de les presidencials i ara diu aspirar a ser primer ministre. Si a la segona volta de les presidencials una part important dels votants de Mélenchon van votar Macron per barrar el pas a Le Pen, ara sense la por que Le Pen sigui la màxima mandatària de França, no regalaran vots a Macron a les eleccions legislatives, que se celebraran els dies 12 i 19 de juny.

Mélenchon confia que seran els socialistes que s’han quedat orfes de partit, els comunistes, ecologistes i molts ciutadans desencantats els que acabaran votant el seu projecte anticapitalista. Si Le Pen i Mélenchon obtenen bons resultats, poden posar les coses molt difícils a Macron en l’actual context de crisi econòmica i social, amb l’increment dels preus dels carburants per la guerra d’Ucraïna i els reptes difícils que hauran d’afrontar la UE i les institucions comunitàries davant el desafiament de Putin. És una realitat que ni Mélenchon ni Le Pen recolzarien determinats sacrificis que demani Brussel·les, per culpa de l’encariment dels carburants, ni donaran el seu vistiplau a les directrius comunitàries.

En la legislatura que acaba, La República en Marxa de Macron té 351 dels 577 escons de l’Assemblea Nacional. La majoria absoluta està en 289 diputats. 135 són ara de la dreta tradicional dels Republicans, 44 dels socialistes i 11 comunistes, mentre que Mélenchon en té 17, i Le Pen, 8. Però amb la desaparició a la primera volta de les presidencials de socialistes i republicans, el nou escenari serà totalment diferent i no té per què ser favorable de nou a Macron. Si es dona una cohabitació, no serà com les de Mitterrand, Chirac i Jospin, en què els líders dels dos principals partits d’estat es podien entendre. I és que els projectes de Le Pen, Mélenchon i Macron són totalment antagònics entre si, més enllà que Mélenchon i Le Pen coincideixen en les crítiques a Brussel·les i el no a la política neoliberal de Macron.

La mecànica de les eleccions legislatives és diferent que la de les presidencials, i poden passar a la segona volta no només dos candidats, sinó tres o quatre, més enllà que sovint dies abans algun d’aquests es retira i demana el vot per una altra força amb qui ha acordat el canvi de cromos. Jo em retiro aquí i demano el vot per tu, a canvi que allà ho facis tu a favor del meu partit. Però per la incompatibilitat de projectes, ni els candidats de Macron es retiraran demanant el vot per Mélenchon, ni els de Mélenchon ho faran demanant el vot per Macron o Le Pen. El resultat final de la segona volta pot donar una Assemblea en què ni Macron tingui una majoria suficient per imposar un primer ministre del seu partit, ni tampoc una Assemblea dominada per un altre partit, com passava amb les cohabitacions de republicans i socialistes, de manera que al final sempre es podia arribar a un acord.

Amb el Partit Socialista i els Republicans desapareguts, hi pot haver un Parlament inestable o un Macron havent d’entendre’s amb Mélenchon, que seria com un PP o Ciutadans governant amb l’ala esquerra de Podemos. Si ja hauria estat letal per a la UE i els seus valors que Le Pen hagués obtingut la presidència, amb la marxa enrere a la lliure circulació, la supressió d’aranzels i l’expulsió d’immigrants, també ho pot ser un Consell de Ministres i una Assemblea Nacional incapaços d’acordar polítiques amb el president Macron, mentre Putin i Le Pen es freguen les mans. Tot és susceptible d’empitjorar. Res feia pensar que en sortir de la pandèmia Europa viuria una guerra com la d’Ucraïna amb la crisi de refugiats i una nova crisi econòmica i energètica. Sent França i Alemanya els pilars o motors de la Unió Europea que vol debilitar Putin, si França resulta ingovernable tots en patirem les conseqüències.

                                                              

Leer en castellano en el Triangle

 4 de mayo de 2022, Xavier Rius Sant

La Unión Europea respiró tras la victoria de Emmanuel Macron frente a Marine Le Pen el 24 de abril, que obtuvo un 58,5% por el 41,5% de la candidata ultra. Pero a pesar de la derrota de la líder de Reagrupamiento Nacional (RN), Macron ha quedado debilitado, ya que mientras que hace cinco años venció a Le Pen con un 66% de votos frente al 33%, ahora ésta ha obtenido un 41, 5%, y ya ha anunciado que el RN luchará por ser determinante en la Asamblea Nacional, donde también entrará con fuerza la Francia Insumisa de Jean-Luc Mélenchon, que fue la tercera fuerza en la primera ronda de las presidenciales y ahora dice aspirar a ser primer ministro. Si en la segunda vuelta de las presidenciales una parte importante de los votantes de Mélenchon votaron a Macron para cerrar el paso a Le Pen, ahora sin el temor de que Le Pen sea la máxima mandataria de Francia, no regalarán votos a Macron en las elecciones legislativas, que se celebrarán los días 12 y 19 de junio.

Mélenchon confía en que serán los socialistas que se han quedado huérfanos de partido, los comunistas, ecologistas y muchos ciudadanos desencantados los que acabarán votando su proyecto anticapitalista. Si Le Pen y Mélenchon obtienen buenos resultados, pueden poner las cosas muy difíciles a Macron en el actual contexto de crisis económica y social, con el incremento de los precios de los carburantes por la guerra de Ucrania y los retos difíciles que tendrán afrontar la UE y las instituciones comunitarias frente al desafío de Putin. Es una realidad que ni Mélenchon ni Le Pen apoyarían determinados sacrificios que pida Bruselas, por culpa del encarecimiento de los carburantes, ni darán su visto bueno a las directrices comunitarias.

En la legislatura que termina, La República en Marcha de Macron tiene 351 de los 577 escaños de la Asamblea Nacional. La mayoría absoluta está en 289 diputados. 135 son ahora de la derecha tradicional de los Republicanos, 44 de los socialistas y 11 comunistas, mientras que Mélenchon tiene 17, y Le Pen, 8. Pero con la desaparición en la primera vuelta de las presidenciales de socialistas y republicanos, el nuevo escenario será totalmente diferente y no tiene por qué ser favorable de nuevo a Macron. Si se da una cohabitación, no será como las de Mitterrand, Chirac y Jospin, en las que los líderes de los dos principales partidos de estado podían entenderse. Y es que los proyectos de Le Pen, Mélenchon y Macron son totalmente antagónicos entre sí, más allá de que Mélenchon y Le Pen coinciden en las críticas a Bruselas y el no a la política neoliberal de Macron.

La mecánica de las elecciones legislativas es diferente que la de las presidenciales, pudiendo pasar a la segunda vuelta no sólo dos candidatos, sino tres o cuatro, más allá de que a menudo días antes alguno de éstos se retira y pide el voto por otra fuerza con quien ha acordado el cambio de cromos. Yo me retiro aquí y pido el voto por ti, a cambio de que allí lo hagas tú a favor de mi partido. Pero por la incompatibilidad de proyectos, ni los candidatos de Macron se retirarán pidiendo el voto por Mélenchon, ni los de Mélenchon lo harán pidiendo el voto por Macron o Le Pen. El resultado final de la segunda vuelta puede dar una Asamblea en la que ni Macron tenga una mayoría suficiente para imponer un primer ministro de su partido, ni tampoco una Asamblea dominada por otro partido, como ocurría con las cohabitaciones de republicanos y socialistas, de forma que al final siempre podía llegarse a un acuerdo.

Con el Partido Socialista y los Republicanos desaparecidos, puede haber un Parlamento inestable o un Macron teniendo que entenderse con Mélenchon, que sería como un PP o Ciudadanos gobernando con el ala izquierda de Podemos. Si ya habría sido letal para la UE y sus valores que Le Pen hubiera obtenido la presidencia, con la marcha atrás a la libre circulación, la supresión de aranceles y la expulsión de inmigrantes, también puede serlo un Consejo de Ministros y una Asamblea Nacional incapaces de acordar políticas con el presidente Macron, mientras Putin y Le Pen se frotan las manos. Todo es susceptible de empeorar. Nada hacía pensar que al salir de la pandemia Europa viviría una guerra como la de Ucrania con la crisis de refugiados y una nueva crisis económica y energética. Siendo Francia y Alemania los pilares o motores de la Unión Europea que quiere debilitar a Putin, si Francia resulta ingobernable todos sufriremos sus consecuencias.

Analitzo el pacte entre el PP i Vox a OpinaCat de 8TV

 Analitzo el pacte entre el PP i Vox a OpinaCat de 8TV

 

Tertúlia a l'Ateneu Barcelonès sobre ultradreta amb motiu del llibre "Racisme i supremacisme durant el franquisme" d'Eduard Lladó i el meu llibre "Els ultres són aquí". Entrada lliure prèvia inscripció

 

La Secció d'Història de l'Ateneu Barcelonès (Carrer Canuda, número 6 de Barcelona ) organitza el proper dillns 2 de maig a les 17 hores un debat sobre ultradreta  partint dels llibre "Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània" (Parcir) d'Eduard Lladó, i el meu llibre ""Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox" (Pòrtic) L'entrada és lliure però cal fer incripció prèvia a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

 

 

 

Racisme i supramacisme franquista

Eduard Llaudó Avila descriu les bases ideològiques racistes i supramacistes del franquisme que ha documentat en el seu llibre Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània.

Al voltant de la Guerra Civil espanyola, va agafar força un racisme unitarista. El règim colpista del general Franco desplegà accions repressives molt clares i contundents, una política genocida de caràcter cultural i biològic. Però, a diferència del nazisme, el franquisme tingué moltes dècades per blanquejar les seves accions, i reconvertir-les en un tradicionalisme anticomunista. Tot i això, el nacionalisme espanyol modern encara conserva amb orgull facetes heretades de les pàgines negres de la seva història, com la destrucció cultural -la catalana, per exemple- com a eina de dominació.

La desmemòria històrica no és gens bona per encarar amb coneixement de causa el futur. Per això és remarcable la feina d’Eduard Llaudó, que aplega en aquest llibre nombrosa documentació al voltant d’una realitat poc coneguda. I és, doncs, un bon punt de partença per començar a despullar el relat d’un nacionalisme d’Estat clarament pervers.

 

Els ultres són aquí

D’altra banda Xavier Rius Sant, un dels periodistes i estudiosos més ben informats sobre les xarxes d’ultradreta del nostre país, en el seu llibre Els ultres són aquí fa una radiografia de l’evolució de la ultradreta des dels inicis de Plataforma per Catalunya fins a la irrupció de Vox en l’àmbit espanyol i també al Parlament de Catalunya.

Quan a les eleccions del 14 de fenber de 2021 Vox aconsegueix 218.121 que es reflectien en 11 diputats al Parlament (amb representació a totes les circumscripcions), es tancava un cercle que s’havia iniciat a les eleccions municipals de 2007 quan Plataforma per Catalunya (PxC) obtindria 17 regidors a tot Catalunya amb un discurs xenòfob. Dels 5.000 vots que PxC va aconseguir a les eleccions al Parlament de l’any 2003 als més de 200.000 de Vox el 2021 hi ha un llarg camí de grupuscles diversos, activitats més o menys minoritàries i noms propis que es van repetint per un lloc i altre.

La irrupció i consolidació de la ultradreta és una de les qüestions més importants de la política catalana i espanyola d’avui. Vox ha entrat al Parlament amb onze diputats i és la quarta força de la cambra. A Espanya és, des del 2019, la tercera força política. Creat per dirigents del PP que troben Mariano Rajoy massa tou, Vox salta al primer pla amb les querelles contra el líders dels Procés. Hi conflueixen franquistes i ultracatòlics de l’òrbita del PP amb exmilitants de la dividida ultradreta espanyola. Després de l’entrada de Vox al Parlament andalús l’any 2018 l’organització xenòfoba Plataforma per Catalunya es dissol per facilitar la integració dels seus membres a la nova formació.

Els ultres són aquí i no n’érem prou conscients. A Catalunya encara no poden condicionar l’acció de govern, però sí que ho fan a Andalusia i Madrid, i tindrien la clau per un retorn del PP al govern d’Espanya. D’on surten tots aquests diputats i regidors? Qui són? Què en podem esperar? Quins són els trets distintius de la ultradreta del segle XXI?

          

 

El 2027 serà l’any de Marion Maréchal? Analitzo al Punt Avui victòria de macron, pujada de Le Pen i possible lideratge de Marion Maréchal Le Pen d'aquí 5 anys

 

 El Punt Avui, 26 d'abril de 2022

 Xavier Rius Sant

La Unió Europea i aquells que creiem en els valors dels drets humans i el projecte europeu vam respirar alleujats en conèixer la victòria de Macron front Marine Le Pen. La ultradreta ha format part, o en forma, de governs de coalició a Itàlia o Àustria, i governa en solitari a Hongria i Polònia. Però una victòria de Marine Le Pen com a presidenta de França, en l’actual context de la guerra d’Ucraïna, hauria estat un desastre per al futur d’Europa. La UE s’ha de mostrar unida contra la guerra de Putin, un atac que no és només contra Ucraïna, sinó contra tota la Unió i els seus valors. I cal que la Unió Europea continuï endavant davant cants de sirena com ara els de Le Pen, que volen trencar el projecte, en nom d’un impossible retorn a un proteccionisme econòmic, una preferència dels anomenats de casa en l’àmbit laboral vers els estrangers i un tancament de fronteres que, com s’ha vist al Regne Unit amb el Brexit, no ha solucionat les problemàtiques que pretenia resoldre, sinó que les ha empitjorat.

Però, tot i la victòria, Macron ha quedat debilitat, ja que mentre que fa cinc anys va derrotar Le Pen amb un 66% de vots contra un 33% de la líder xenòfoba, ara aquesta ha obtingut un 41’5%. D’aquí unes setmanes se celebraran eleccions legislatives i caldrà veure si, en l’actual context de desfeta dels partits tradicionals, el Reagrupament Nacional de Le Pen i la França Insubmisa de Mélenchon, recollint el vot del descontent, obtenen bons resultats i aboquen França a un quinquenni inestable. Però encara que Macron aconsegueixi la majoria de la cambra, el malestar popular existent i la crisi social i econòmica continuaran amb l’increment dels preus dels carburants a conseqüència de la guerra. I amb Macron que ja no podrà presentar-se el 2027, més enllà de si es produeix una reconfiguració dels partits tradicionals, la ultradreta tornarà intentar-ho. No és cap secret que Marine Le Pen, igual que Macron o Mélenchon, pel seu caràcter desperten l’antipatia de molts ciutadans. I és probable que la candidata de l’extrema dreta no sigui llavors la dues vegades fracassada Marine, sinó la seva neboda Marion Maréchal, que no només va ser amb 22 anys la diputada més jove de l’Assemblée Nationale, sinó que té un bagatge intel·lectual superior al de la seva tia. I de la mateixa manera que Marine, amb un 41%, ha superat el sostre de vot del seu pare, que va ser del 18%, la neboda podria superar el sostre de la tia i de l’avi.

Xavier Rius Sant. Periodista i autor del llibre Els ultres són aquí

 Llegir al Punt Avui

                              

L'enfonsament del Moskova en aigües del Potemkim. Explico al Triangle que Putin creia que conqueriria Odessa, Perla del Mar Negre, de gran valor emocional en viures allà l'aixecament dels mariners del cuirassat Potemkim, narrat a la pel·lícula icònica de la propaganda soviètica. No l'ha conquerit i a les aigües d'Odessa Ucraïna ha enfonsat el vaixell insigna de la flota russa.

 

El Triangle, 15 d'abril de 2022

Xavier Rius Sant 

Odessa, la perla del Mar Negre, havia de ser una de les primeres ciutats ucraïneses en caure en mans de l’exèrcit rus quan va començar fa cinquanta dies la invasió d’Ucraïna. Una invasió que un Putin mal informat per uns generals i serveis d’intel·ligència que no gosaven a contradir-lo, creia que seria ràpida. I mentre pensaven que el Donbass, les repúbliques secessionistes de Donetsk i Luhansk, caurien completament en menys d’una setmana i les columnes de blindats des de Bielorússia es farien amb el control de Kíiv, derrocant al president Volodomir Zelensky, Odessa cauria atacada per terra des de Crimea i des del mar per la flota russa del Mar Negre. I amb tota la costa d’Ucraïna sota domini rus, i controlant Kíiv, es nomenaria un govern pro-rus a Ucraïna com havien fet els tancs russos a Budapest i Praga del 1956 i 1968.

L’entrada triomfal de les tropes russes a Odessa a la vegada que el govern ucraïnès de Zelensky era destituït, havia de tenir un gran valor simbòlic i emocional per la voluntat de Putin de fer Rússia gran de nou, en haver-se viscut fa més d’un segle a Odessa un dels episodis més mítics i emocionals de la Revolució Russa que derrocant als tsars d’un imperi decadent, la van fer renéixer amb la creació de la Unió Soviètica. A Odessa, anys abans de la Revolució té lloc el motí de la tropa del cuirassat Potemkim ancorat al port d’aquella ciutat, donant-se una situació pre-revolucionaria i la massacre de civils a les escales de la ciutat. Fets que van ser plasmats al cinema en la mítica pel·lícula del cineasta soviètic Einsestein “El cuirassat Potemkim”. Però ves per on, no només Zelensky no va fugir fa un mes ni ha estat derrotat. I tot i que sembla que aviat serà conquerida totalment la ciutat costanera de Mariúpol al Mar d’Azov, després d’arrasar-la com va fer l’exèrcit rus fa set anys a Alep, no només no ha caigut Odessa en mans russes, sinó que prop de les seves aigües es va enfonsar fa tres dies el cuirassat Moskva, vaixell insígnia de la flota russa. Ucraïna diu que van atacar i enfonsar el Moskva amb míssils, mentre Rússia diu que va ser per una explosió accidental i una avaria. Però encara que fos certa la versió russa, com en la guerra el que compten són els resultats, seria també una gran derrota com ho ha estat  que les columnes de tancs que havien d’entrar a Kíiv, es quedessin per la negligent planificació de l’estat major sense combustible ni subministres el cinquè dia de guerra, deixant-se caçar com conills pels míssils antitancs de les forces ucraïneses.

                   

El Moskova a dalt i a sota cartell de la pel·lícula El cuirassat Potemkim

A la Segona Guerra Mundial va ser significativa la resistència de la ciutat d’Stalingrad, que portava el nom del president i comandant en cap de la Unió Soviètica, Ióssif Stalin. Si queia Stalingrad, queia la Unió Soviètica. I si bé ara a Rússia ni les ciutats ni els cuirassats porten els nom dels líders, l’enfonsament de Moskva o Moskova, vaixell que porta el nom de la capital del país, constata la derrota de Rússia com també ho constata la impossibilitat de prendre Odessa. Ben segur que d’aquí uns anys alguna pel·lícula reflectirà el que va passar prop d’Odessa, amb imatge, no de mariners del Potemkim aixecant-se contra la tirania, sinó saltant a l’aigua amb Moskva en flames.

Stalin que no va perdre Stalingrad i va guanyar la guerra, ho tenia més fàcil per amagar les seves derrotes i fer callar les veus dels qui el contradeien. L’escriptor ucraïnès jueu, Vasili Grossman, que va fer de corresponsal de guerra pel diari de l’Exèrcit Roig, va viure i descriure batalles èpiques i l’alliberament dels camps nazis. Però també va ser testimoni de les violacions de civils que feien les tropes russes als territoris que alliberaven i no oblidava la gran fam o Holodomor que Stalin va provocar a Ucraïna anys abans, arrabassant el blat i el bestiar als camperols. Grosman va escriure després “Vida i destí”, llibre que serà comparat amb Guerra i Pau de Tolstoi, però la seva publicació va ser prohibida i Grossman perseguit ja que deia veritats que no podia escoltar Stalin. Hi ha també  un altre un altre escriptor d’aquella època, primer adorat i després maleït, Boris Pilniak, que va publicar el 1930 la novel·la “El Volga desemboca al mar Caspi” on relata l’intent  d’uns enginyers d’executar l’ordre de capgirar el sentit de dos rius, l’Oka i el Moskova per tal d’unir-los amb un tercer i aconseguir regadius. El llibre que per uns mostrava l’intent del règim comunista d’aconseguir més regadius i fer millor la vida de la gent, també es podia entendre com una crítica als tecnòcrates soviètics que per acontentar a Stalin, pretenien fer l’impossible. El llibre fou publicat a Rússia el 1930 i poc després a Catalunya sent l’autor de la traducció el líder del POUM, Andreu Nin. I ves per on el 1937 Pilniak seria executat acusat de ser contrarevolucionari, el mateix any que Stalin faria matar també per altres motius a Andreu Nin.

Putin, de moment no elimina als seus generals com feia Stalin, però sí empresona, enverina i mata a periodistes i dissidents, i s’ha rodejat d’una camarilla que com a Stalin, li diuen el que ell vol escoltar. No ha aconseguit plantar la bandera russa a la plaça Maidan de Kíiv, ni derrocar al president Zelensky, a qui malgrat ser jueu com Grossman, qualifica de nazi. I tot que aviat caigui Mariúpol, no ha pres Odessa i ha estat humiliat a les aigües d’aquella ciutat en ser enfonsat el vaixell insígnia de la flota russa. Sap que té l’arma nuclear, bloqueja la sortida del blat d’Ucraïna pel mar que compraven països d’arreu del món i juga amb l’aixeta del gas que escalfa mig Europa i ens amenaça a tots amb un Holmodor o època de fam i fred i pensant que potser serà com la que va viure Ucraïna els anys trenta. Sap que el seu poble també patirà, però potser  no li importa perquè a Rússia, amb els mitjans d’informació controlats, poca gent el pot qüestionar.

 llegir al Triangle en català

 

El hundimiento del Moskova en aguas del Potemkim

Xavier Rius Sant, 15 de abril de 2022, leer en castellano en El Triangle

Odessa, la perla del Mar Negro, debía ser una de las primeras ciudades ucranianas en caer a manos del ejército ruso cuando comenzó hace cincuenta días la invasión de Ucrania. Una invasión que un Putin mal informado por unos generales y servicios de inteligencia que no se atrevían a contradecirle, creía que sería rápida. Y mientras pensaban que el Donbass, las repúblicas secesionistas de Donetsk y Luhansk, caerían completamente en menos de una semana y las columnas de blindados desde Bielorrusia se harían con el control de Kiiv, derrocando al presidente Volodomir Zelensky, Odessa caería atacada por tierra desde Crimea y desde el mar por la flota rusa del Mar Negro. Y con toda la costa de Ucrania bajo dominio ruso, y controlando Kiiv, se nombraría un gobierno pro-ruso en Ucrania como habían hecho los tanques rusos en Budapest y Praga de 1956 y 1968.

La entrada triunfal de las tropas rusas en Odessa a la vez que el gobierno ucraniano de Zelensky era destituido, debía tener un gran valor simbólico y emocional por la voluntad de Putin de hacer Rusia grande de nuevo, al haberse vivido hace más de un siglo en Odessa uno de los episodios más míticos y emocionales de la Revolución Rusa que tras derribar a los zares de un imperio decadente, la hicieron renacer con la creación de la Unión Soviética. En Odessa, años antes de la Revolución tiene lugar el motín de la tropa del acorazado Potemkim anclado en el puerto de esta ciudad, dándose una situación prerrevolucionaria y la masacre de civiles en la escalinata de la ciudad. Hechos que fueron plasmados en el cine en la mítica película del cineasta soviético Einsestein “El acorazado Potemkim”. Pero no sólo Zelensky no huyó hace un mes, ni tampoco ha sido derrotado. Y aunque parece que pronto será conquistada totalmente la ciudad costera de Mariúpol en el Mar de Azov, después de arrasarla como hizo el ejército ruso hace siete años en Alepo, no sólo no ha caído Odessa en manos rusas, sino que cerca de sus aguas se hundió hace tres días el acorazado Moskva, buque insignia de la flota rusa. Ucrania dice que atacaron y hundieron el Moskva con misiles, pero Rusia dice que fue debido a una explosión accidental y una avería. Pero aunque fuera cierta la versión rusa, como en la guerra lo que cuentan son los resultados, sería también una gran derrota como lo ha sido que las columnas de tanques que debían entrar en Kiiv, se quedaran por la negligente planificación estado mayor sin combustible ni suministros el quinto día de guerra, dejándose cazar como conejos por los misiles antitanques de las fuerzas ucranianas.

En la Segunda Guerra Mundial fue significativa la resistencia de la ciudad de Stalingrado, que llevaba el nombre del presidente y comandante jefe de la Unión Soviética, Ióssif Stalin. Si caía Stalingrado, caía la Unión Soviética. Y si bien ahora en Rusia ni las ciudades ni los acorazados llevan el nombre de los líderes, el hundimiento del Moskva o Moskova, barco que lleva el nombre de la capital del país, constata la derrota de Rusia como también lo constata la imposibilidad de tomar Odessa. Posiblemente en unos años alguna película reflejará lo que pasó cerca de Odessa, con imagen, no de marineros del Potemkim alzándose contra la tiranía, sino saltando al agua con Moskova en llamas.

Stalin que no perdió Stalingrado y ganó la guerra, lo tenía más fácil para esconder sus derrotas y acallar las voces de quienes le contradecían. El escritor ucraniano judío, Vasili Grossman, que hizo de corresponsal de guerra para el diario del Ejército Rojo, vivió y describió batallas épicas y la liberación de los campos nazis. Pero también fue testigo de las violaciones de civiles que hacían las tropas rusas en los territorios que liberaban y no olvidaba la gran hambruna o Holodomor que Stalin provocó en Ucrania años antes, arrebatándo el trigo y el ganado a los campesinos. Grosman escribió después “Vida y destino”, libro que será comparado con “Guerra y Paz” de Tolstoi, pero su publicación fue prohibida y Grossman fue perseguido ya que decía verdades que no podía escuchar a Stalin. Hay también otro escritor de aquella época, primero adorado y después maldito, Boris Pilniak, que publicó en 1930 la novela “El Volga desemboca en el mar Caspio” donde relata el intento de unos ingenieros de ejecutar la orden de cambiar la dirección del agua de dos ríos, Oka y Moskova, para unirlos con un tercero y conseguir regadíos. El libro que para unos mostraba el intento del régimen comunista de conseguir más regadíos y hacer mejor la vida de la gente, también podía entenderse como una crítica a los tecnócratas soviéticos que para contentar a Stalin, pretendían hacer lo imposible. El libro fue publicado en Rusia en 1930 y poco después en Cataluña siendo el autor de la traducción el líder del POUM, Andreu Nin. Pero en 1937 Pilniak sería ejecutado acusado de ser contrarrevolucionario, el mismo año que Stalin haría matar también por otros motivos en España a Andreu Nin.

Putin, de momento no elimina a sus generales como hacía Stalin, pero sí encarcela, envenena y mata a periodistas y disidentes, y se ha rodeado de una camarilla que ,como a Stalin, dicen lo que él quiere escuchar. No ha logrado plantar la bandera rusa en la plaza Maidan de Kíiv, ni derribar al presidente Zelensky, al que pese a ser judío como Grossman, califica de nazi. Y aunque pronto caiga Mariúpol, no ha tomado Odessa y ha sido humillado en las aguas de aquella ciudad al ser hundido el buque insignia de la flota rusa. Sabe que tiene el arma nuclear, bloquea la salida del trigo de Ucrania por el mar que compraban países de todo el mundo, juega con el grifo del gas que calienta media Europa y nos amenaza a todos con un Holmodor o época de hambre y frío y pensando que tal vez será como la que vivió Ucrania en los años treinta. Sabe que su pueblo también sufrirá, pero tal vez no le importa porque en Rusia, con los medios de información controlados, poca gente puede cuestionarlo.

Imatge de la pel·lícula

 Imatges de la guerra a Ucraïna

 

 

Pedro Chaparro, Secretari General de Democracia Nacional, condemnat per Blanquerna, que entrà a presó el 14 de març, obté el 3r grau amb permisos cap de setmana. De moment encara no pot sortir per treballar. Dels 8 que compleixen presó, tots menys Íñigo Pérez de Herrasti que té antecedents per terrorisme, han obtingut els beneficis penitenciaris en menys d'un mes.

 

Pedro Chaparro en el judici, girant-se enrera

Des d'aquest Dijous Sant, Pedro Chaparro, Secretari General de Democracia Nacional, condmenat a 2 anys i 7 mesos per l'atac de Blanquerna, que va entrar a la presó Madrid-1 d'Alcalá Meco el 14 de març, té ja el tercer grau penitenciari, podent sortir els caps de setmana. De moment post sortir per motius de conciliació familiar des de divendres per la tarda fins dilluns a primera hora del matí i també els altres dies festius. De moment encara no té condedit el permis per sortir els dies feiners a treballar. 

Dels 14 condemnats 8 compleixen ja la condemna de dos anys y set o nou mesos, cinc han demanat ajornar-ho a que el Tribunal Suprem faci l'informe sobre la petició d'indult, que pels demés ha sigut negatiu, i un, Juan Luis López García de La Falange està fugit.  Els altres sis que tenen tercer grau són Tomás Bor, ex militant de Falange; José Pedro Cruz, ex militant de Falange, ara membre de Vox; Javier marcos, de desaparegut Nudo Patriota Español; Manuel Andrino, Jefe Nacional de La Falange-FE, Jesús Fernando Fernández (condemant a dos anys i nou mesos, dos més que la resta) i Sergio Reguilón també  de Falange.

L'únic que de moment no ha aconseguit tercer grau és l'ex militant d'Alianza Nacional, Íñigo Pérez de Herrasti, que té antecedent per terrorisme en havere stat condemnat a 14 anys de presó per l'intent d'atemptat amb còctels molotov l'any 2000 contra un autocar on viatjaven familiars de presos d'ETA a Madrid 

                   

 Clica per veure vídeo al Telenotícies

 

Va ser Albert Rivera qui sacsejant una suposada discriminació laboral dels que no volen aprendre català, qui va posar la llavor de Vox. A Galicia amb Feijóo de president cal saber gallec per treballar a l'administració

 

 

Escolta entrevista a El Món de RAC1, on analitzo pacte entre PP i Vox a Castella Lleó, i recordo que va ser Albert Rivera en crear Ciudadanos que va posar la llavor de Vox en afirmar que no hi havia igualtat entre els espanyols en discriminar per treballar a les administracions a Catalunya a qui no sabia ni volia aprendre català. Posteriorment el PP de Casado a l'igual que Vox li copià l'argument, però a Galiacia amb Feijóo com a president cal saber gallec per treballar a l'administració.

        

Entrevista al diari ARA sobre el meu llibre "Els ultres són aquí"

Xavi Tedó, Diari ARA, 11 i 12 d'abril de 2022 

Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en l’extrema dreta, acaba de publicar Els ultres són aquí (Pòrtic), en què detalla els vincles de Vox amb la Plataforma per Catalunya (PxC) de Josep Anglada, que va ser la primera força xenòfoba a desembarcar a les institucions catalanes.

 El llibre comença amb un sopar entre Montserrat Nebrera i Josep Anglada el 2009. Quina importància té aquest sopar?

— Molta, perquè hi ha dirigents que després desembarcaran a Vox. Jorge Buxadé es mantindrà al PP, tot i seguir amb entitats ultres i ser un dels organitzadors d'aquest sopar, però Joan Garriga, Santiago Gotor i Miguel Ángel Chiquillo, que són del sector nebrerista que ha perdut les primàries del PP, aniran a PxC. Garriga i Gotor reclamen durant el sopar que Nebrera sigui la candidata de PxC per la seva escassa implantació a Barcelona, però Anglada els va respondre: "Lo líder soc jo". Davant la seva negativa, Nebrera funda Alternativa de Govern, que treu poc més de 2.000 vots. Ignacio Garriga i la seva promesa, Violeta Prat, aniran a la llista, però en surten espantats amb el fals vídeo porno de la candidata.

¿Els vincles amb nazis fan que PxC no entri al Parlament el 2010?

— Van fer errors de manual. PxC estava formada per aduladors d’Anglada, i era un descontrol sense organització i amb lluites internes. Anglada fa fora l’empresari Pablo Barranco, a qui havia nomenat com a secretari general després de sufragar un parell d’actes a Barcelona, perquè exigeix estar entre els cinc primers. Barranco proposava que tots els representants del partit fessin el mateix discurs i que no hi haguessin caps rapats als actes.

¿I no ho aconsegueix?

— L’última setmana de campanya, TV3 va donar un minut als partits extraparlamentaris, i mentre Anglada va dient que els immigrants han de marxar, la càmera enfoca el clatell d’un cap rapat al públic que tenia tatuat White pride [Orgull blanc] i un 88, per la vuitena lletra de l’alfabet, la hac, inicials de Heil Hitler. Això li va prendre vots.  

¿El Procés li dona l’última estocada?

— Fa que l’eix identitari entre la gent de casa i de fora passi a ser entre català i espanyol, i hi ha dirigents que creuen que s’ha d’anar cap al mig, d’altres que es fan independentistes i alguns que defensen que "España es una y no cincuenta y una" i PxC es va desinflant. Quan fan fora l’Anglada, el partit s’enfonsa. Afortunadament.

Anglada diu que es vol tornar a presentar a les municipals. ¿Està amortitzat o encara té corda?

— El Procés provoca que tregui 3.000 vots a les municipals i només 1.000 a les catalanes o espanyoles. Ara amb el Procés en una altra situació, potser es recuperarà. En tot cas, a les darreres municipals Anglada no va entrar perquè va ser inhabilitat abans dels comicis per amenaçar un militant d’Arran. L'alcaldessa Anna Erra està fent una bona gestió i té poca oposició, però al carrer sí que la fa Anglada, que té un gran magnetisme, i ara que el tema independentista no és central, té opcions.

¿Tindrà competència?

— Aliança Catalana de Sílvia Orriols sembla que vol presentar-se. A Ripoll fa tres anys es va presentar també l’Ester Gallego, ex-PxC a Manlleu, per Som Catalans, que defensa una Catalunya catalana, per fastiguejar Orriols. Si no s’hagués presentat el Front Nacional de Catalunya (FNC), hauria obtingut dos regidors a Ripoll, perquè Gallego va rebre 250 vots. Les lluites caïnites de la ultradreta espanyolista les han reproduït a Catalunya.

 ¿PxC és el model en el qual s’emmiralla la ultradreta espanyola quan assoleix 67 regidors el 2011 a les municipals?

— A diferència d’Europa, fins fa poc no hi havia cap diputat verd o ultra a Parlaments autonòmics o al Congrés. A Madrid, la ultradreta franquista-falangista no evoluciona; a València, hi ha l’anticatalana, i a Catalunya, primer la intel·lectual CEDADE, després PxC, que basa el seu discurs en la immigració, i el Casal Tramuntana, que imita la Casa Pound. A Catalunya hi havia la ultradreta innovadora. Sabia que havia de girar full al franquisme.

Comenta que Vox és una escissió del PP a Espanya i, a Catalunya, de PxC i de la ultradreta clàssica.

— Mirem d’on venen dos diputats de Vox a Madrid. Juan José Aizcorbe va estar a Fuerza Nueva i Juan Carlos Segura, al Frente Nacional de la Juventud, una branca de Fuerza Nueva que apostava per l’acció directa i que va ser condemnat per llençar còctels Molotov a la seu d’UCD i cremar la figura del rei del Museu de Cera de Barcelona. Al Parlament, alguns venen de PxC com Joan Garriga o Mónica Lora i l'assessor Jordi de la Fuente. Vox a Catalunya és la ultradreta clàssica. A Espanya són gent d’Hazte Oír i militants del PP descontents amb Rajoy perquè el veuen feble amb la memòria històrica, el matrimoni gai i l’avortament. El PP porta al TC aquestes lleis, però quan governa només deroga l’avortament sense consentiment matern als 16 anys, però deixa la llei de terminis.

Sense fer d’acusació al judici del Procés, Vox no hauria desembarcat a les institucions?

— Vox no deixava de ser testimonial, però quan escapcen Manos Limpias, que havia estat acusació popular amb el 9-N, Ortega Smith té les mans lliures per presentar denúncies amb l’1-O i comença a adquirir quota als mitjans. Amb la moció de censura a Rajoy tot se li posa a favor.

I això que Vox no tenia pensat presentar-se a les andaluses.

— Després de la moció, Vox organitza actes a Barcelona i Madrid que desborden totes les previsions i s’acaben presentant i treuen 12 diputats. Els pactes a Madrid i a Múrcia els donen un impuls.

¿Feijóo pot revertir la fuga de vots cap a Vox?

— Per treballar a l’administració pública a Galícia es requereix el gallec com a requisit o mèrit, veurem com gestiona Feijóo aquesta qüestió de la qual Vox fa bandera.

¿Ha tocat sostre Vox a Espanya i a Catalunya?

— És imprevisible. Caldrà veure com aguanta Pedro Sánchez les seves contradiccions amb Podem, i quin discurs fa Feijóo. La ultradreta ha entrat a les institucions amb un discurs populista amb respostes fàcils a temes complexos i els partits tradicionals no en saben donar. 

Llegir al diari ARA

 

 

Entrevista al Suplement de Catalunya Ràdio sobre les eleccions d'avui a França amb Marine Le Pen que passarà a la segona volta, i la candidatura del també ultra Éric Zemmour

 

 Clica aquí per escoltar entrevista al Suplement de Catalunya Ràdio

DE SARAJEVO A MARIÚPOL. Es compleixen 30 anys inici setge de Sarajevo. Després d'aquella guerra es va universalitzar la persecució de crims de guerra i genocidi. Ara amb les massacres de Rússia a Ucraïna, s'esmicola tota l'arquitectura de relacions internacionals en esdevenir el líder de la segona potència mundia un criminal de guerra

 

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dissabte 9 d'abril de 2022

 Llegir al Punt Avui

Aquesta setmana es commemora a Sarajevo els 30 anys de l’inici de la guerra de Bòsnia i del setge que va patir la ciutat. Donada la magnitud dels crims comesos pels líders serbis, i també per alguns comandaments de l’exèrcit croata i de la guerrilla kosovar en aquelles guerres balcàniques, l’ONU creà el Tribunal Penal de l’antiga Iugoslàvia, que va condemnar alguns dels responsables. I el 1998 creà la Cort Penal Internacional perquè es poguessin perseguir arreu del món els crims de guerra, crims contra la humanitat i el genocidi, confiant que en el futur atrocitats d’aquesta mena no quedessin impunes. Però ni els EUA, ni Rússia ni la Xina no van signar el tractat en no voler sotmetre’s a la seva autoritat. Tot i això, els delictes de genocidi i crims contra la humanitat van ser inclosos en els codis penals de la majoria d’estats, un fet que permet la persecució dels seus autors si trepitgen el territori d’altres països.

A Bòsnia, després d’una intervenció militar liderada pels EUA, les parts van acceptar els acords de Dayton, que establien que Bòsnia seria un estat amb dues entitats, la República Srpska de Bòsnia i la Federació de Bòsnia i Hercegovina, amb tres copresidents, un serbi, un croata i un bosnià musulmà. I mentre que a la Federació, tot i la majoria de bosnians musulmans i croates, també hi viuen milers de serbis, a la República Srpska són pocs els bosnians musulmans que hi van poder tornar. Però aquesta arquitectura constitucional no ha funcionat i aquest últim any el copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, amb el suport d’altres líders serbis, ha proposat desvincular la Republika Srpska de l’estat bosnià per unir-se a Sèrbia, mentre bona part de la població sèrbia continua negant que a Srbrenica o a Sarajevo es produïssin crims de guerra o genocidi.

El món va tancar els ulls fa set anys pels crims comesos per l’exèrcit rus a Síria, potser per creure que, en ser l’enemic a derrotar Estat Islàmic i Al-Qaida, era un mal menor el càstig que patia la població civil de les zones que controlaven aquest grups. Ara, després del fracàs del pla de Putin, que pensava que l’enderrocament del govern de Kíiv, l’annexió del Donbass i l’ocupació d’altres regions estratègiques d’Ucraïna seria com l’entrada dels tancs russos el 1956 a Budapest i el 1968 a Praga, que es van completar en un dia, l’exèrcit rus està aplicant els mateixos mètodes que a Alep o a Txetxènia. Moscou i els mitjans de comunicació russos neguen els fets, com feien els radicals serbis a Bòsnia. Si fa trenta anys les imatges del civils morts a Sarajevo per Sèrbia eren un muntatge, ara pel govern i els mitjans de comunicació russos les imatge dels civils executats a Butxa i dels de l’estació de tren de Kramatorsk també són falses. Putin, que no vol fer marxa enrere i reconèixer que va menysvalorar la voluntat dels ucraïnesos, martiritza Mariúpol i altres ciutats com ho va fer amb Alep. I no està disposat a deixar-se agafar com Milosevic. I tota l’arquitectura de pau i seguretat del món s’ha esmicolat en liderar la segona potència del món un criminal de guerra.

 

         

Presentació del llibre "Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox" a Terrassa

 Dijous presento el llibre a Terrassa