Xavier Rius, El Punt Avui, 2/07/2013
Amb la immolació de Mohammed Bouazizi, el desembre del 2011, va començar el fenomen de les revoltes àrabs, que, després de Tunísia, es va estendre a Egipte. I si a Tunísia va caure Ben Alí, a Egipte va caure el totpoderós Hosni Mubàrak. Justícia, feina, pa, llibertat, democràcia i posar fi a la corrupció era el que demanaven els manifestants
Mursi, avalat pel suport que van obtenir els Germans Musulmans, va imposar una Constitució islamista que rebutjava l'oposició
L'actual president de Tunísia, el laic Moncef Marzuki, ja va escriure l'any 2004 que si es convocaven eleccions lliures a Tunísia o a Egipte, serien els islamistes els que guanyarien, ja que havien estat l'única oposició organitzada, tal com ha passat. Així, la prova de foc de les democràcies àrabs seria l'alternança política un cop els islamistes fracassessin en el seu intent d'implantar una llei islàmica que retallaria les llibertats, i que la seva política econòmica fos incapaç de resoldre els problemes socials.
Com s'esperava, la
xaria o llei islàmica –pensada per una societat nòmada de comerciants i
pastors del segle VII—, que els islamistes pretenen imposar en més o
menys grau a Tunísia i Egipte, no només és incapaç de resoldre els
problemes econòmics, sinó que és incompatible amb els principis de
llibertat i democràcia que van impulsar les revoltes. Els règims
islamistes sí que poden donar benestar a la població autòctona a les
monarquies petrolieres gràcies als guanys del petroli i al fet de tenir
treballadors estrangers sense drets i amb salaris ínfims. Però són
incapaços, no només de fer remuntar l'economia a països com ara Egipte i
Tunísia, sinó, sobretot, de pretendre que l'obeeixi una joventut que ha
anat a la universitat i no pensa renunciar a les llibertats individuals
de la societat urbana i d'unes xarxes socials que no poden barrar el
pas a la llibertat de pensament.
I mentre a Tunísia els intents
d'islamització dels moderats d'Ennahda no han reeixit perquè hi ha un
president laic i una societat urbana que els frena, a Egipte el
president Mursi, avalat per l'innegable suport que van obtenir els
Germans Musulmans, sense ser conscient que l'economia empitjorava dia a
dia, va imposar una Constitució islamista que rebutjava l'oposició, i va
posar persones sense la més mínima preparació en càrrecs públics de
primera fila. Polèmic va ser el nomenament d'Abdel al-Jayat, exmembre
del grup terrorista de Jama Islamiya com a governador de la turística
província de Luxor. Nomenament del qual es va haver de retractar dies
més tard pel rebuig que va generar sobretot entre els operadors
turístics d'un país que no es pot permetre que es posin restriccions al
consum d'alcohol ni a la vestimenta de qui porta divises. També, ara fa
un any, Mursi va intentar aprovar un decret per atorgar-se tots els
poders i es va haver de fer enrere.
Evidentment, en aquesta pugna
popular i l'ultimàtum a Mursi de l'oposició unida en el Front de
Salvació Nacional, en què també hi ha islamistes que no contraposen la
fe a les llibertats individuals, hi juga un paper important l'exèrcit
comandat pel general Abdel Fatah al-Sisim, que ha fet gestos de suport
als manifestants. L'exèrcit no vol perdre els privilegis que tenia amb
Mubàrak, dóna suport a l'oposició i sap que si el país s'aboca al caos
l'economia s'enfonsarà encara més. Però el veritable test per a la
democràcia serà, un cop caigui Mursi, quin resultat tindran les properes
eleccions, si l'oposició sabrà governar i fer remuntar l'economia, i si
de les eleccions podrà sortir una Constitució que en un país de majoria
islàmica accepti limitar la religió, encara que sigui parcialment, en
l'àmbit privat.
Xavier Rius, periodistaLlegir al Punt Avui (clica)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada