Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xavier Rius. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xavier Rius. Mostrar tots els missatges

dijous, 12 de febrer del 2026

‘La invasió dels bàrbars’, la memòria democràtica contra el feixisme. Intervinc al cine fòrum debat després de la projecció de la pel·lícula, dimecres 18 als Cinemes Girona de Barcelona

 



La pel·lícula de Vicent Montsonís serà el punt de partida per reflexionar sobre la necessitat de fer memòria davant l’auge de l’extrema dreta. El film obre el cicle de cinefòrum de Fundació Periodisme Plural. Dimecres 18 de febrer,18.30, cinemes Girona de Barcelona

Més informació i incripció aquí.

diumenge, 8 de febrer del 2026

Conversa amb Xavier Gual, L'Estació, Canal Taronja. Qui és Xavier Rius Sant? Analitzant conflictes internacionals i la ultradreta.

 

Conversa amb Xavier Gual, L'Estació, Canal Taronja. 

Conversa sobre qui és Xavier Rius Sant. Els meus orígens als moviments pacifistes i el Casal de la Pau, els primers llibres, els meus viatges a Bòsnia, Kosovo, el Sàhara o l'Iraq, i els meus llibres analitzant conflictes internacionals i la ultradreta.

dissabte, 24 de gener del 2026

"De Anglada a Orriols: así se forjó la nueva extrema derecha catalana". Publico esta Tribuna de Opinión en El País

 


Junts ha entrado en pánico. Alcaldes y dirigentes de la formación que dirige desde Waterloo Carles Puigdemont saben que muchos de sus electores darán su voto en las próximas elecciones municipales a Aliança Catalana. Una preocupación que comparten los demás partidos catalanes, ya que las encuestas señalan que, de celebrarse ahora autonómicas, la formación de Silvia Orriols pasaría de 2 a más de 20 diputados. Pero para eso faltan todavía dos años y medio y antes hay elecciones municipales, en las que no sólo Junts sino también ERC y la CUP ven peligrar sus alcaldías por la irrupción de la nueva ultraderecha independentista. ¿Cómo es posible que un partido que en 2023 sólo se presentó en tres municipios ahora se vea como una amenaza que ha provocado que Junts endurezca su discurso sobre la inmigración?

Hasta 2018, España era uno de los pocos países de la Unión Europea en los que la extrema derecha no tenía una presencia significativa en las instituciones. Con una excepción, precisamente en Cataluña, donde Plataforma per Catalunya, el partido de Josep Anglada, obtuvo 67 concejales en 2011, pero fracasó en su intento de dar el salto al Parlament. Una de las causas de su declive fue que el procés desplazó el debate identitario del que se nutre la ultraderecha —si los de fuera son una amenaza para los de aquí— por otro debate también identitario: si los ciudadanos se sentían más españoles o más catalanes, si querían seguir siendo parte de España o vivir en una república independiente.

Aunque fundado en 2013, Vox fracasó electoralmente hasta que Javier Ortega Smith, ahora caído en desgracia dentro de su partido, interpuso diversas querellas contra políticos independentistas, para acabar ejerciendo la acusación en el Supremo, lo que le dio una cuota mediática sin la cual no habría salido de la marginalidad. Vox no dio el salto agitando el miedo a la inmigración ni manifestándose contra el aborto, sino gracias a la visibilidad que obtuvo ejerciendo de acusación contra el independentismo. Una independencia que Puigdemont y Oriol Junqueras mostraban como alcanzable, afirmando que tenían sólidos aliados internacionales y unas estructuras de Estado preparadas para activar la desconexión, incluso si España se negaba a negociar.

Pero el 17 de agosto de 2017, seis semanas antes del referéndum independentista, se produjeron los atentados de la Rambla y Cambrils, ejecutados por un grupo de hijos de inmigrantes marroquíes nacidos o crecidos en Ripoll y captados por un imán del que se publicarán informaciones sobre su condición de confidente de la Guardia Civil y del CNI. Y la evidencia de que unos chicos a los que todo el mundo conocía en Ripoll, hablaban catalán y se consideraban integrados habían cometido esos crímenes monstruosos afectó emocionalmente a la sociedad ripollesa. En dicho contexto se produjo el error de dar voz en la tribuna de la concentración de repulsa por los atentados que se celebró en Ripoll a Hafida Oukabir, hermana de dos miembros de la célula: Moussa, que murió en Cambrils, y Dris, que fue quien alquiló las furgonetas que iban a utilizarse como coches bomba. El 26 de agosto de 2017, ante unas 3.000 personas, la hermana de los dos terroristas hizo un parlamento en el que mostró la radicalización de estos jóvenes como un fracaso de la sociedad ripollesa, más allá de afirmar que el islam condenaba dichas acciones. Acabado el acto, muchas vecinas se abrazaron a ella, llorando y casi pidiéndole perdón, como si la culpa de la radicalización de sus hermanos fuera de los ripolleses. Pero meses después, se filtraron los audios de Hafida en los que hablaba con sus padres, a los que decía que Moussa, como buen musulmán, había seguido la llamada de Alá. Y durante el juicio se difundieron los vídeos de los jóvenes mientras fabricaban explosivos y decían en catalán “os mataremos a todos”. Y Orriols recogió el sentimiento de rabia de muchos ripolleses, quienes pensaban que los partidos y entidades de la localidad habían mostrado más solidaridad con las familias de los terroristas que con las víctimas.

Orriols, mileurista con cuatro hijas y un hijo, había creado el grupo Els Intransigents, que tenía como referente a Daniel Cardona, líder de Estat Catalá, quien afirmaba en los años veinte que “un cráneo de Ávila no será nunca como uno de Plana de Vic” y se enfrentó a Francesc Macià en 1931 porque, tras proclamar la República Catalana, dio marcha atrás y encajó la Generalitat dentro de la República Española.

Orriols sólo obtuvo un escaño de concejal en Ripoll en 2019 pero, cuatro años después, Junts, que gobernaba el municipio, se desplomó. Junts bajó a tres concejales mientras Aliança se convertía en la fuerza más votada, con seis. Aunque Junts rechazó sumarse a un Gobierno de coalición, dijo inicialmente que apoyaría la investidura de un Ejecutivo municipal liderado por ERC, con el PSC y la CUP. Pero finalmente se desdijo y, al no alcanzar la candidata de ERC la mayoría absoluta en el pleno, Orriols obtuvo la alcaldía al ser la fuerza más votada. Ya como alcaldesa, demorando el empadronamiento de inmigrantes o anunciando el castigo a conductas incívicas protagonizadas por foráneos, consiguió una notoriedad amplificada en las redes que se haría viral y de la que no habría gozado si fuese la líder de la oposición municipal.

En la campaña de las elecciones al Parlament de 2024, Orriols desempolvó su segundo argumento: que el procés fue un engaño, ya que Puigdemont, como Macià en 1931, se echó atrás. Y empezó a presentarse como la salvadora de Cataluña, tuiteando que, desde Ripoll, cuna de Cataluña, ella, que nació un 9 de octubre, día en el que el rey Jaume I expulsó a los musulmanes de Valencia liderará la liberación la nación. Y ya desde el Parlament, con intervenciones contundentes que, como cantos de sirena, son virales en las redes, intercala la frustración por la traición de Puigdemont y el rechazo a la inmigración con las críticas al wokismo y al Pacto Verde.

Xavier Rius Sant es periodista y autor de libros como Vox, el retorno de los ultras que nunca se fueron (Akal) y Aliança Catalana. Els nostres ultres (Icaria Editorial).

Leer en El País

dijous, 11 de desembre del 2025

Extremadura, la encrucijada para alejarse de Vox. La Vanguardia

 


Xavier Rius Sant, La Vanguardia, jueves 11 de diciembre de 2025

Titula Javier Gallego su artículo en La Vanguardia del 9 de diciembre que “los barones del PP aconsejan a Guardiola hacer una campaña regional”. Los líderes territoriales del PP creen que centrar la campaña extremeña en elementos que tensionan la política española o trayendo a los mítines a Feijóo o Díaz Ayuso, ensombrece la gestión de María Guardiola, que salió reforzada tras la salida de Vox de los gobiernos regionales. Trayendo a Ayuso y Feijóo, se hablará mucho de una España que ven abocada al precipicio, y Santiago Abascal tendrá mucho que decir. Pero si se habla de la necesidad que el PP tenga la mayoría para aprobar los presupuestos que Vox bloqueó, y poder afrontar los retos que tiene la comunidad, Guardiola tiene mucho que ganar.

Las elecciones extremeñas, convocadas tras el bloqueo de Vox a la aprobación de los presupuestos, se producen siete años después de que Vox saliera de la marginalidad, consiguiendo doce escaños en las elecciones andaluzas de diciembre de 2018, meses antes de que los de Abascal irrumpieran en el Congreso. En diciembre de 2018 todavía no había comenzado el juicio en el Supremo a los líderes independentistas en el que Javier Ortega Smith, ejerciendo de acusación popular, ganó una cuota de telediario que tuvo mucho que ver con los buenos resultados que Vox obtendría en las elecciones de abril y noviembre de 2019. Aquellas elecciones andaluzas de diciembre de 2018 se convocaron tras romper Ciudadanos con la presidenta socialista Susana Díaz, a la que los de Rivera reprochaban que el PSOE hubiera conseguido la mayoría necesaria para desalojar a Mariano Rajoy de la Moncloa, pactando y consiguiendo los votos de los supuestos amigos de ETA, Bildu, y de los partidos catalanes, Junts y Esquerra, que querían romper España. Y durante la campaña electoral andaluza de 2018 poco se habló de problemas reales de Andalucía como la corrupción, infraestructuras, la agricultura y la mano de obra necesaria inmigrante o autóctona para la misma, la pesca o la industria. Se habló y mucho de la supuesta traición del PSOE por haber pactado con los amigos de ETA y los que querían romper España. Incluso se creó el bulo que en las escuelas catalanas se prohibía ir al baño a los nietos de los andaluces que emigraron a Catalunya el siglo pasado, si lo pedían hablando español.

Y, por cierto, en relación con los acuerdos con Bildu y el PNV, y del largo proceso liderado por Rodríguez Zapatero para que ETA se autodisolviera, vale la pena ver series como “La Frontera” emitida estos días por Televisión Española, y otras películas recientes como “La infiltrada”, para enorgullecernos de que ese terrorismo terminara hace catorce años. Vergüenza tendría que darles a aquellos dirigentes o ex dirigentes del PP que, refiriéndose a pactos o acuerdos del PSOE con Bildu o a la situación de Catalunya, afirman que ETA está más viva que nunca, más allá que con ello el PP refuerce los argumentos de Abascal y de grupos extraparlamentarios como Núcleo Nacional.

Leer en La Vanguardia

                    



dimarts, 25 de novembre del 2025

LA PUJADA D'ALIANÇA CATALANA i ELS PACTES QUE POTSER VINDRAN, El Triangle

   



LA PUJADA D'ALIANÇA i ELS PACTES QUE VINDRAN


A cap partit ha estranyat l’espectacular pujada d’Aliança Catalana que anuncia l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, perquè les enquestes que fan els propis partits ja apuntaven des de setembre que, de celebrar-se eleccions catalanes, la formació de Sílvia Orriols viuria una espectacular pujada, atrapant o superant Junts. Una pujada que no perjudicaria a Vox, tot i que alguns votants de Vox optarien per Orriols, ja que la formació d’Ignacio Garriga també incrementaria els seus escons amb nous votants, sobretot d’homes joves.

Moltes dones són refractàries a votar Vox en no compartir l’ultra catolicisme d’Ignacio Garriga i el seu rebuig a l’avortament, també en el cas de violació. Alguna d’aquestes enquestes que tenen els partits des de finals d’estiu, no pronostica només que Aliança igualaria o superaria Junts, sinó que Esquerra, contràriament al que ha dit el CEO, no pujaria i la segona plaça podria estar ocupada per Aliança amb 21 i o 22 escons. Les ziga-zagues que ha fet Junts els últims mesos, tant a nivell d’alguns alcaldes, com trencant amb Pedro Sánchez, es deuen al pànic que han provocat aquestes enquestes, unit a la percepció de molts alcaldes que molts ciutadans d’aquí un any i mig a les municipals poden donar el vot a Aliança. Segons el sondeig del CEO, un de cada cinc votants de Junts donaria ara la confiança a Aliança, si bé Aliança més a més de nodrir-se com Vox d’abstencionistes i joves nous votants, rebria vots de persones que havien votat a tots els altres partits. El CEO també diu que Aliança seria primera força a les demarcacions de Lleida i Girona.

No desenvoluparé per enèsima vegada el que penso de que si els partits de centre dreta, com estan fent Junts i el PP, copien les propostes o s’acosten a Aliança i Vox, l’únic que aconsegueixen és que els partits que barregen la xenofòbia amb el populisme anti-política creixin encara més, perquè el votant entre la còpia i l’original sempre tria l’original. Però de la mateixa manera que si Pedro Sánchez cau i Feijóo és el nou president, Abascal, sigui segona o tercera força al Congrés, confia esdevenir el veritable cap de l’oposició per retreure a Feijóo que “fa les mateixes polítiques que Pedro Sánchez ja que vostè és un titella de Brussel·les i Von der Leyen”, Orriols confia que. quedi segona, tercera o quarta força, sigui la veritable oposició al nou govern de la Generalitat.

Amb les dades del sondeig del CEO va d’un o dos escons que es pugui repetir el pacte entre el PSC, Esquerra i els Comuns. Pel que sembla que l´únic govern estable que es podria formar seria l’investit amb els vots dels socialistes, Junts i ERC. Però no veig ara per ara als de Puigdemont preparats per fer aquest pacte d’investidura o potser un tripartit, i menys decidint-ho amb Puigdemont ja a Catalunya, passant a la història com que va tornar per beneir la sociovergència, oblidant l’1 d’octubre. L’opció d’un govern de majoria independentista de Junts, ERC, Aliança i la CUP és totalment inversemblant.

De moment, però, confiant que Salvador Illa acabi la legislatura, tenim les municipals a un any i mig vista. I si Pedro Sánchez aguanta, podria convocar les generals simultàniament a les municipals. I aquí Aliança tindria un problema.

Aliança només es presentarà a les municipals allà on tingui un grup consolidat, o sigui com a molt entre cent o dos-cents municipis. Orriols ha dit diverses vegades que Aliança no es presentarà a les eleccions de la metròpoli, o sigui d’Espanya, ja que “a Madrid no hi tenim res a fer”. Però també va dir que no faria com anteriors alcaldes de Ripoll com Jordi Munell i Eudald Casadesús, que eren alcaldes i diputats, en considerar-ho incompatible, i arribada l’hora s’hi va presentar.

En el cas que les municipals coincideixin amb les generals, la campanya dels ajuntaments quedarà mediàticament bastant solapada per la de les generals, més enllà que serà difícil d’explicar que es demana el vot per Aliança a l’urna de les municipals i es proposi abstenció o vot nul per la de les generals. Quin argument tenen els dirigents d’Aliança que contradiuen la lideressa per sí anar a Madrid? Doncs que es deixaria clar que no s’investiria ningú, però si dels diputats d’Aliança al Congrés depenia que hi hagués una majoria per juntament amb Vox collar al PP per fer una llei d’estrangeria que acabés les regularitzacions i permetés les expulsions massives, o lleis que trenquessin amb imposicions de Brussel·les als pagesos, Aliança no tindria cap problema per donar el vot, de la mateixa manera que Orriols ha reintegrat la Policia Nacional a la Junta de Seguretat de Ripoll per facilitar que, els qui tenen la competència per expulsar, ho puguin fer més fàcilment.
                                        

La subida de Aliança y los pactos que vendrán

Xavier Rius, periodista, El Triangle 25 de noviembre de 2025


A ningún partido ha extrañado la espectacular subida de Aliança Catalana que anuncia el último barómetro del Centro de Estudios de Opinión, porque las encuestas que hacen los propios partidos ya apuntaban desde septiembre que, de celebrarse elecciones catalanas, la formación de Sílvia Orriols viviría una espectacular subida, atrapando o superando a Junts. Una subida que no perjudicaría a Vox, aunque algunos votantes de Vox optarían por Orriols, ya que la formación de Ignacio Garriga también incrementaría sus escaños con nuevos votantes, sobre todo de hombres jóvenes.

Muchas mujeres son reacias a votar a Vox al no compartir el ultra catolicismo de Ignacio Garriga y su rechazo al aborto, también en el caso de violación. Alguna de esas encuestas que tienen los partidos desde finales de verano, no pronostica sólo que Aliança igualaría o superaría a Junts, sino que Esquerra, contrariamente a lo que ha dicho el CEO, no subiría y la segunda plaza podría estar ocupada por Aliança con 21 o 22 escaños. Las decisiones que ha tomado Junts en los últimos meses, tanto a nivel de algunos alcaldes, como rompiendo con Pedro Sánchez, se deben al pánico que han provocado estas encuestas, unido a la percepción de muchos alcaldes de que muchos ciudadanos de aquí a un año y medio en las municipales pueden dar el voto a Aliança. Según el sondeo del CEO, uno de cada cinco votantes de Junts daría ahora la confianza a Aliança, si bien Aliança además de nutrirse como Vox de abstencionistas y jóvenes nuevos votantes, recibiría votos de personas que habían votado a todos los demás partidos. El CEO también dice que sería primera fuerza en las demarcaciones de Lleida y Girona.

No desarrollaré por enésima vez lo que pienso de que si los partidos de centro derecha, como están haciendo Junts y el PP, copian las propuestas o se acercan a Aliança y Vox, lo único que consiguen es que los partidos que mezclan la xenofobia con el populismo anti-política crezcan aún más, porque el votante entre la copia y el original siempre elige el original. Pero del mismo modo que si Pedro Sánchez cae y Feijóo es el nuevo presidente, Abascal, sea segunda o tercera fuerza en el Congreso, confía en convertirse en el verdadero jefe de la oposición para reprochar a Feijóo que «hace las mismas políticas que Pedro Sánchez ya que usted es un títere de Bruselas y Von der Leyen«. Orriols confía en que, quede segunda, tercera o cuarta fuerza, ser la verdadera oposición al nuevo gobierno de la Generalitat.

Con los datos del sondeo del CEO va de uno o dos escaños que se pueda repetir el pacto entre el PSC, Esquerra y los Comunes. Por lo que parece que el único gobierno estable que se podría formar sería el investido con los votos de los socialistas, Junts y ERC. Pero no veo hoy por hoy a los de Puigdemont preparados para hacer este pacto de investidura o quizás un tripartito, y menos decidiéndolo con Puigdemont ya en Cataluña, pasando a la historia como que volvió para bendecir la sociovergencia, olvidando el 1 de octubre. La opción de un gobierno de mayoría independentista de Junts, ERC, Aliança y la CUP es totalmente inverosímil.

De momento, sin embargo, confiando en que Salvador Illa acabe la legislatura, tenemos las municipales a un año y medio vista. Y si Pedro Sánchez aguanta, podría convocar las generales simultáneamente a las municipales. Y aquí Aliança tendría un problema.

Aliança sólo se presentará a las municipales allí donde tenga un grupo consolidado, o sea como mucho entre cien o doscientos municipios. Orriols ha dicho varias veces que Aliança no se presentará a las elecciones de la metrópoli, o sea de España, ya que «en Madrid no tenemos nada que hacer». Pero también dijo que no haría como anteriores alcaldes de Ripoll como Jordi Munell y Eudald Casadesús, que eran alcaldes y diputados, al considerarlo incompatible, y llegada la hora se presentó.

En el caso de que las municipales coincidan con las generales, la campaña de los ayuntamientos quedará mediáticamente bastante solapada por la de las generales, más allá de que será difícil de explicar que se pide el voto para Aliança en la urna de las municipales y se proponga abstención o voto nulo en la de las generales. ¿Qué argumento tienen los dirigentes de Aliança que contradicen a la lideresa por si ir a Madrid? Pues que se dejaría claro que no se investiría a nadie, pero si de los diputados de Aliança en el Congreso dependiese que hubiera una mayoría para junto con Vox apretar al PP para hacer una ley de extranjería que acabara con las regularizaciones y permitiera las expulsiones masivas, o leyes que rompieran con imposiciones de Bruselas a los campesinos, Aliança no tendría ningún problema para dar su voto, al igual que Orriols ha reintegrado la Policía Nacional a la Junta de Seguridad de Ripoll para facilitar que, quienes tienen la competencia para expulsar, lo puedan hacer más fácilmente.

Clica aquí para leer en castellano en El Triangle 

                                                


Publicat a l'edició de paper el 10 de desembre 2025

dilluns, 17 de novembre del 2025

Dijous 20-N, parlo a Terrassa de la ultradreta de Vox, Aliança Catalana i també dels qui enyoren o rehabiliten el franquisme

 


Dijous 20 de novembre parlaré a la Factòria Cultural de Terrassa (Carrer de Torres García, 35) de la ultradreta de Vox, Aliança Catalana i també dels ultres que reivindiquen o justifiquen el franquisme 50 anys després.



Actualitzat. 70 persones van assistir a l'acte. Gràcies a tots i a Ómnium, Unitat contra el Feixisme i el Centre d'Estudis Històrics de Terrassa.
   
                    
                   

dimecres, 5 de novembre del 2025

Junts, sin hacer autocrítica, teme a Aliança Catalana. La Vanguardia

 

La Vanguardia, miércoles 5 de noviembre de 2025

Xavier Rius Sant, periodista

Junts a un año y medio de las elecciones municipales siente la fuga de muchos de sus votantes hacia Aliança Catalana, y comprueba encuesta tras encuentra que, de realizarse elecciones catalanas, la formación de Sílvia Orriols podría alcanzarle o superarle. Y ha decidido retirar el apoyo al Gobierno de Pedro Sánchez, para marcar perfil. Y las encuestas coinciden que el notable incremento de Aliança en el Parlament no perjudicará a Vox que también crecerá.

Hasta 2018 España era una de los pocos estados de la Unión Europea en el que la ultraderecha no tenía representación. Y se afirmaba que aquí la sociedad no tenía arraigado el sentimiento xenófobo, ni el miedo a perder la propia identidad, como ocurría en otros países. Así después de los atentados de marzo del 2004 afortunadamente no se asedió ninguna mezquita. Vox no hizo el salto clamando contra el aborto, ni colocando banderas españolas en Gibraltar. Lo dio interponiendo querellas contra los líderes del procés y ejerciendo de acusación en el Tribunal Supremo, ganándose una cuota de Telediario que le abrió la puerta primero en Andalucía en diciembre del 2018 y en el Congreso en abril del 2019. No fue el miedo a la pérdida de indentidad producida por la inmigración lo que le facilitó entrar en el Congreso, sino el dolor identitario que provocaba el temor a la ruptura de España.

No sabemos cuál sería el presente si Mariano Rajoy en lugar de aplicar el artículo 155 y mandar a los antidisturbios a Catalunya el 1 de octubre, no se hubiera dado por enterado como hizo el gobierno de Italia en 1997, cuando cinco millones de personas votaron la independencia de la Padania sin que nadie fuera apaleado ni encarcelado. No sé si los líderes de la Liga Norte presentaron entonces la independencia como algo irrevocable, pero sí que Junqueras y Puigdemont daban por segura la desconexión unilateral de España, argumentando falsedades como que el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos la amparaba, cuando el mismo se redactó refiriéndose a los territorios coloniales. O que el dictamen de 2010 de la Corte Internacional de Justicia sobre la declaración de independencia de Kosovo, avalaba que Catalunya hiciera lo propio. Algo falso ya que dicho dictamen dejó claro que a petición de la Asamblea General de la ONU analizaba si la votación de la declaración de independencia de Kosovo vulneraba o no el derecho internacional, pero no se pronunciaba sobre su ejecución ni si tenía derecho a la independencia, ya nadie se lo había requerido.

Junts con Esquerra afrontan las consecuencias de no haber conseguido algo que decían que estaba al alcance de la mano, sin hacer autocrítica. Y si Vox se dio el salto sacudiendo el miedo que España se rompía, Aliança Catalana surgió agitando en Ripoll el impacto emocional por unos jóvenes de la localidad perpetraran los atentados, pero sumó un segundo elemento, la falta de determinación de Puigdemont y Junqueras en cumplir lo prometido. Junts ahora no puede mantener el argumentario de una independencia a tocar, pero sí puede romper con el PSOE. Y lo hace para intentar acallar un desencanto que capitaliza Orriols. Y a la vez asume a medias algunos de las propuestas de Orriols, por ejemplo la de negar pisos de protección oficial y ciertas ayudas a quienes lleven menos de diez años empadronados en un municipio. Algo que perjudicaría también a los jóvenes autóctonos que intentan establecerse en un municipio distinto del que crecieron. 

Propuesta que rechazó el pleno de la Diputación de Barcelona el pasado jueves y no es más que una mala copia de la que proponen Vox y Aliança de excluir de las ayudas y pisos de protección oficial a los extranjeros. Y evidentemente los votantes que compartan dicha idea, entre el original y la copia, siempre elegirán al primero.

Clica para leer en La Vanguardia 


dissabte, 18 d’octubre del 2025

Comentari d"Aliança Catalana, Els nostres ultres" i de la presentació a la Llibreria Taifa d'Olga Merino a La Vanguardia

 Dijous vaig presentar el llibre "Aliança Catalana, Els nostres ultres" a la llibreria taifà del carrer Verdi, organitzada pel col·lectiu Lliure Pensa Ment. Hi va assistir la periodista Olga Merino que avui en fa un comentari a La Vanguardia.




Olga Merino, La Vanguardia, sábado 18 de octubre de 2025

Semana inflamable en la que han coincidido el premio Planeta –Juan del Val, ay–, la Feria de Frankfurt y el Congreso de la Lengua Española en Arequipa, desde donde llegan las fumarolas sulfúricas por el pique entre los directores de la Real Academia y el Instituto Cervantes. A pesar de la combustión y las ausencias, no se ha resentido la turbina de las presentaciones, entre las que se han detectado dos epifenómenos: la concurrencia de libros políticos y de charlas entre escritores sin que medie novedad editorial alguna. Vayamos por partes.

“Un cráneo de Ávila no será nunca como un cráneo de la Plana de Vic”. Esta frase de traca la pronunció hace un siglo Daniel Cardona, uno de los fundadores de Estat Català y referente intelectual de Sílvia Orriols, según relata el periodista Xavier Rius Sant en el bautizo de su ensayo Aliança Catalana: els nostres ultres (Icaria), el jueves, en Taifa Llibres. Ante el respetable, Rius disecciona cómo en la génesis de este partido de extrema derecha, que va como un cohete en las encuestas, convergen las frustraciones por el procés , la indignación en Ripoll por los atentados del 2017 –estos chicos musulmanes, que hablan catalán, a quienes acogimos, y “mira cómo nos lo pagan”– y la personalidad de la alcaldesa Orriols, quien presume de haber nacido un 9 de octubre, la misma fecha en que Jaume I expulsó a los sarracenos de Valencia.

El acto está a punto de nieve cuando la brigada Fahrenheit 451 debe levantarse con disimulo de los taburetes, delatada por las chaquetillas ignífugas y fosforitas, y emprender el vuelo hacia otro evento. Zumbando, pues, hacia la librería Ona, en cuya puerta el jefe de comunicación del Parlament de Catalunya, Josep Escudé, cuenta a los bomberos que viene a su vez de otra presentación. ¿Cómo? Sí, aquí cerca, en Altaïr, la del libro Mitólogos, el arte de seducir a las masas ( Debate), del profesor Toni Aira. La política, cada vez más, es performance y narrativa visual; en la portada aparece la gorra roja de Trump con la leyenda “Make America Great Again”.

Pero estamos en Ona, donde el reportero Adrià Santasusagna acaba de soltar: “Esquerra Republicana es un volcán ahora mismo”. ¿Seguirá ardiendo la lava o cristalizará en una pacífica montaña? Que tengan piedad los volcanes de los pobres mortales, que ya tuvimos bastante. Algunas pistas para indagar en la incandescencia del asunto aparecen en su ensayo L’esquerda republicana (La Campana), coescrito con el periodista Bernat Vilaró. Entre el público, la diputada de ERC en el Congreso Teresa Jordà y la expresidenta del Parlament Carme Forcadell. De la mano de Isabel Garcia Pagan, subdirectora de La Vanguardia , los autores desentrañan las claves de la pugna entre Oriol Junqueras y Marta Rovira y asoman al respetable a los abismos que ha encarado la formación soberanista en los últimos años: la cárcel, el exilio/huida, los mariachis frente a la sede de Junts, los carteles contra Ernest Maragall que pretendían “expulsar el alzhéimer de Barcelona” y las negociaciones bajo mano.

Charlas entre escritores: Clara Usón ( Las fieras , Seix Barral) y Ferran Grau ( Hiperràbia , Angle) enfrentaron el martes, en la librería Documenta, a los dos protagonistas de las obras mencionadas, la sanguinaria etarra Idoia López Riaño, apodada la Tigresa, y Ludo, uno de los tres jóvenes que mataron a una mendiga quemándola viva en un cajero de Sant Gervasi, en diciembre del 2005; dos épocas distintas y parecida banalidad del mal. El mismo día, en Finestres, otras dos autoras, Beatriz Serrano y Andrea Genovart, charlaron solo porque sí, por el simple gozo de platicar. Nos gustan mucho estas afinidades electivas sin reloj ni calendario.


dilluns, 6 d’octubre del 2025

Ada Colau i la desmemòria de les associacions jueves catalanes. El Triangle. Va ser el govern d’Ada Colau el que el juliol de 2018 va proposar i aprovar canviar el nom del carrer dit fins llavors Sant Domènec del Call, nom que lloava la matança de l'any 1.391, pel de Salomó Ben Adret. Una petició que les entitats jueves havien demanat sense èxit a anteriors equips de govern de Convergència i del PSC sense ser escoltades.

 




Un servidor discrepa d’algunes de les coses que proposen els Comuns, Sumar i Podem, però m’indigna que els representants de les comunitats i entitats jueves catalanes, juntament amb associacions catalanes d’amistat amb Israel, qualifiquin a l’eurodiputat dels Comuns, Jaume Asens, coordinador de l’equip jurídic de la Flotilla, i a l’exalcaldessa Ada Colau que hi ha participat, d’antisemites o judeofòbics, mentre les autoritats israelianes qualifiquen Colau a més d’antisemita de terrorista. Però ja se sap, les persones que han perdut qualitats o característiques humanes com el pensament crític i la capacitat d’empatitzar, com Netanyahu i els qui li donen suport i com li va passar a Hitler, Stalin o Milosevic i els líders paramilitars serbis que assetjaven Sarajevo, ho tenen fàcil per desqualificar als adversaris polítics insultant la memòria col·lectiva.

Als Balcans vaig conèixer molta gent que negava o justificava per exemple el setge de Sarajevo i les matances diàries de civils que provocaven, apel·lant al que havien viscut i patit els seus avantpassats a la primera o segona guerra mundial o fins i tot a la batalla de Kosovo contra el turcs de 1389. Moltes vegades persones o pobles que han estat maltractats esdevenen maltractadors. Molts homes o dones maltractadors van ser maltractats de nens, i d’adults repeteixen el mateix patró. Així esdevenen uns agressors que maltracten sense sentiment de culpa en ser incapaços de dissociar la seva violència de la que van patir els seus avantpassats. I tot i ser botxins i agressors, es creuen que ells són les víctimes, sense ser capaços de percebre les víctimes de la violència que ara exerceixen, no són els qui els van agredir a ells o als seus avantpassats fa tres generacions o sis segles.

Israel, lamentablement, es va construir sobre l’expulsió de part dels legítims habitants de Palestina, sense que els que van anar allà com a víctimes de l’Holocaust, fossin capaços d’adonar-se que estaven fent una nova neteja ètnica i unes deportacions de població en la que ells passaven a ser els agressors. I això és el que fa ara bona part de la societat israeliana que és incapaç de reconèixer que a Gaza estan fent un genocidi, mentre a Cisjordània, on aquests últims dos anys s’ha assassinat mil palestins i cada dia són cremades cases palestines per part dels colons o les forces policials i militars que actuen amb plena impunitat, estan perpetrant una nova neteja ètnica contra civils innocents.

L’atac del 7 d’octubre de fa dos anys enderrocant les defenses d’Israel a Gaza i assassinant Hamàs més d’un miler de civils i segrestant-ne 250, evidentment és condemnable, però el futur que vindrà amb tanta mort i destrucció a Gaza i l’expansió a Cisjordània i l’odi que ha engendrat, serà molt pitjor pels palestins que el que els oferien les propostes anteriors. Però aquella acció del 7 d’octubre que condemno, va demostrar a l’arrogant societat israeliana que mai podrà tenir pau sinó dona una alternativa de futur realista als palestins. Alternativa que només pot ser un estat palestí o un estat binacional únic per palestins i jueus, a no ser que Israel vulgui convertir-se en un estat d’apartheid com era Sudàfrica.

Perquè dic que és un insult que es qualifiqui Colau d’antisemita o anti jueva? Doncs perquè va ser el govern d’Ada Colau el que el juliol de 2018, en el seu primer mandat, va proposar i aprovar canviar el nom del carrer dit fins llavors Sant Domènec del Call pel de Salomó Ben Adret. Una petició que les entitats jueves havien demanat sense èxit a anteriors equips de govern de Convergència i del PSC sense ser escoltades. Aquest carrer del call jueu de Barcelona s’anomenava “Sant Domènec del Call” per commemorar la matança de mes de tres-cents jueus en el carrer que era una de les entrades del call. Assalt instigat i permès per les autoritats catalanes cristianes que va tenir lloc del 5 al 8 d’agost del 1391, dia de Sant Domènec. Així doncs, Barcelona en haver posat al carrer d’entrada al call el nom del sant del dia en que van haver-hi més jueus morts, donava a entendre que aquella matança va ser justa protegida i beneïda pel sant del dia. I a petició de les entitats jueves -les mateixes que ara acusen l’ex-alcaldessa d’antisemita- Ada Colau va proposar al ple municipal canviar-lo pel de Salomó Ben Adret (1235-1310) que va ser rabí de Barcelona durant més de 40 anys i es considera una figura cabdal de la història de la cultura catalana medieval i referent de convivència a Barcelona d’aquells temps.

                                       

Ada Colau embarcant a la Flotilla cap a Gaza el passat 31 d'agost a Barcelona


Leer en castellano en El Triangle


dimarts, 30 de setembre del 2025

Acte de nomenament com a Col·legiat d'Honor del Col·legi de Periodistes

 



Llegir a la web del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Xavier Rius Sant va néixer a Barcelona l'any 1959, però ja fa molts anys que viu a Moià on està vinculat a diferents entitats del poble. Ha treballat durant 32 anys a l'ensenyament com a mestre i professor de geografia i història. S'ha especialitzat en el seguiment de conflictes internacionals com els dels Balcans i el món àrab i també en la ultradreta i ha publicat desenes d'articles d'anàlisi, informació i opinió en diversos mitjans de comunicació.

Entre d'altres, hem pogut llegir els seus articles a El Periódico, el Triangle, el Punt avui, Nació Digital, La Vanguardia o el País. També ha col·laborat en programes televisius i radiofònics. A més, també ha escrit 9 llibres i és coautor d'alguns més. L'últim que ha escrit és 'Aliança Catalana: els nostres ultres', en el qual analitza la biografia de Sílvia Orriols i els motius que han propiciat l'ascens de la seva formació en el panorama polític català.  

Xavier Rius Sant ha estat distingit per aquesta àmplia trajectòria. “Creiem que és una persona que ens aportarà molt valor com a col·lectiu i és una veu autoritzada per parlar de qüestions que ens interpel·len directament als periodistes” ha subratllat, en l'acte de reconeixement, la presidenta de la demarcació Catalunya Central, Mar Martí.

En la seva intervenció, el periodista ha fet un detallat repàs de la seva feina des dels inicis i ha agraït “la confiança i l’estima” rebudes per part del Col·legi de Periodistes de Catalunya on ja fa molt temps que col·labora en actes i jornades.

Reconeixement honorífic

El títol de col·legiat d'honor és un reconeixement honorífic que no implica obligacions addicionals, però permet als distingits seguir vinculats a la institució i gaudir dels seus serveis. Amb aquest gest, el Col·legi reafirma la seva voluntat de reconèixer trajectòries que enriqueixen el periodisme català i de posar en valor professionals que, com Xavier Rius Sant, combinen rigor, experiència i sensibilitat social.



Text de informació publicada a la web del Col·legi de Periodistes sobre l'acte d'avui dimarts 30 de setembre

Avui us obrim les portes no només pels vostres mèrits professionals, sinó també pel desig que heu mostrat de formar part d’aquesta casa”, ha remarcat el degà Joan Maria Morros en iniciar la cerimònia.

Els nous col·legiats han estat proposats des de les diferents demarcacions del Col·legi amb la voluntat d’abarcar tot el país i reconèixer camins professionals diversos i plurals. Des de la Catalunya Central, Xavier Rius Sant ha estat distingit per la seva trajectòria analitzant conflictes internacionals, migracions, terrorisme i extrema dreta i col·laborant amb molts mitjans de comunicació. “Ens ha aportat reflexions valuosíssimes sobre els discursos d’odi i molts altres temes”, ha subratllat la presidenta de la demarcació, Mar Martí. En la seva intervenció, Rius Sant ha agraït la confiança i l’estima rebudes per part del Col·legi on ja fa molt temps que col·labora en actes i jornades.

A les Terres de l’Ebre, el reconeixement ha estat per a Fernando Garcia Talarn, figura de referència en el món de la comunicació, la ràdio i dels esports a la Ràpita. El president de la demarcació, Josep Baubí, l’ha descrit com “una persona que ho és tot en l’àmbit de la comunicació a les Terres de l’Ebre”. Emocionat, Talarn ha agraït l’homenatge i ha reconegut que aquesta professió ha estat i és el seu motor vital.

La demarcació de Girona ha honorat a Josep Bosch Grau, periodista que va començar a l’Agència EFE i que posteriorment va exercir com a cap de premsa de l’Organització Mundial del Comerç. “Un periodista amb una carrera sòlida i llarga. Un enamorat de l’ofici”, ha explicat el president de la demarcació de Girona, Jordi Grau. Bosch ha rebut la distinció amb orgull, subratllant que després de quatre dècades vivint a l’estranger, aquest reconeixement “és com tornar a casa i que per fi abandona l'etiqueta d'outsider”.

Finalment, Barcelona ha proposat a Maria Glòria Farrés i Ramón, reconeguda per la seva tasca incansable a la ràdio local. “Mai havia imaginat rebre un homenatge així”, ha admès, dedicant-lo a totes aquelles dones de la seva generació que, malgrat l’entrega i la il·lusió, sovint van veure com els mancava el reconeixement merescut.

“Benvinguts a la Casa dels Periodistes, que avui és més vostra que mai”, ha conclòs el degà Joan Maria Morros. Amb aquestes incorporacions, el Col·legi suma 24 col·legiats d’honor, que enriqueixen tant la institució com l’ofici. El nomenament, de caràcter honorífic, no comporta cap obligació addicional, però permet als distingits participar en la vida col·legial i accedir als serveis de la institució.


Xavier Rius Sant, Josep Bosch Grau, M Glòria Farrés i Fernando García Talarn  








El degà Joan M Morros, jo i Mar Martí, presidenta de la demarcació del Col·legi de Periodistes de  la Catalunya Central 



















Comunicació 21, 1 d'octubre 2025

Catalunya Press, 12 de setembre

Manresa Diari, 5 d'octubre 2025

Nació Digital, 3 d'octubre de 2025

El Punt Avui, 5 de novembre 2025

Extra Digital, 24 de setembre 2025

divendres, 12 de setembre del 2025

El Col·legi de Periodistes de Catalunya em nomena "col·legiat d'honor". L'acte es farà el dimarts 30 de setembre al migdia

 




El Col·legi de Periodistes de Catalunya incorporarà quatre nous col·legiats d’honor en un acte que se celebrarà el pròxim dimarts 30 de setembre, a les 12.00h, a la seu de Barcelona del Col·legi. La Junta de Govern vol distingir i reconèixer així la trajectòria i la contribució de quatre professionals que han deixat una empremta significativa en l’ofici.

Els homenatjats són Maria Glòria Farrés i Ramon, Josep Bosch Grau, Xavier Rius Sant i Fernando García Talarn. Amb aquest nomenament, el Col·legi vol posar en valor la diversitat de perfils i especialitzacions que configuren la professió i que contribueixen a reforçar el paper del periodisme com a servei públic i eina de cohesió social.

La trajectòria de cadascun dels nous col·legiats d’honor és àmplia i reconeguda: Farrés és una veu històrica de la ràdio i del radioteatre; Bosch ha estat corresponsal internacional en ciutats clau i portaveu de l’Organització Mundial del Comerç; Rius Sant s’ha especialitzat en conflictes, immigració i ultradreta i García és una veu referent en la comunicació local i esportiva a les Terres de l’Ebre.

Aquest nomenament té un caràcter honorífic i no comporta cap obligació addicional, però permet als distingits continuar participant en la vida col·legial i accedir als serveis de la institució. El Col·legi manté així la voluntat de reconèixer trajectòries que representen la pluralitat i la seva contribució al periodisme català.

En la darrera edició, el 2024, van rebre la mateixa distinció Toni Clapés, Rosa Matas, Lluïsa Bertomeu, Miquel Ruiz, Hèctor Aranda i Toni Orensanz







diumenge, 7 de setembre del 2025

Entrevista al digital El Crític sobre Aliança Catalana

 



Xavier Rius Sant: “En les municipals del 2027, Aliança Catalana es vol presentar en
200 llocs: volen l’eix transversal de Figueres a Vic i Lleida”

Pablo Castaño
Al llibre expliques la biografia política de Sílvia Orriols. Quins són els seus referents
principals en la història política de Catalunya?

Sílvia Orriols i David Subirana, la seva exparella, havien estat a Esquerra Republicana, però no hi
van durar gaire. Orriols em va dir que volia entrar a Maulets, però a Ripoll no n’hi havia. En les
eleccions europees del 2004, va a la llista d’Estat Català, on hi ha dues faccions. Ella creu que hi
mana la facció comunista i plega, i crea el col·lectiu Els Intransigents. El seu referent principal és
Daniel Cardona, que durant la Guerra Civil crea Nosaltres Sols i Bandera Negra. Li deien
“l’Irlandès” perquè volia imitar el Sinn Féin. Orriols el té venerat, diu que ell mai va defallir, quan,
després del 14 d’abril del 1931, Francesc Macià es fa enrere i ubica la Generalitat dins de la
República Espanyola. Orriols pensa que Carles Puigdemont, quan ho teníem a tocar, va fer el mateix.
Un altre referent és mossèn Armengol, el capellà de Berga, que va dir que hem estat solidaris fins i
tot amb els palestins.

I els seus referents internacionals?

Jordi Aragonès diu que el seu referent és Steve Bannon i els ultraliberals trumpistes. En l’àmbit
europeu tenien com a referent Marine Le Pen, però no podia ser perquè va dir que Puigdemont és
un delinqüent i que, quan ells governessin, l’extradirien. A més, Louis Aliot, l’exparella de Le Pen, va
retallar les subvencions del català a l’escola i va restringir les fogueres de Sant Joan. Giorgia Meloni
tampoc, perquè és molt “que Dios te bendiga, aborto cero”. Orriols no està d’acord amb el discurs de
Vox i de Meloni de la “cultura de la muerte”. Els referents són sobretot Geert Wilders i Alternativa
per a Alemanya.

Junts té molta por de perdre vots, perquè veu que votants i càrrecs públics estan
enlluernats per l’Orriols”

Què ha fet Orriols com a alcaldessa?

El primer any tot era continuista. Entra el juny del 2023 i el gener del 2024 prorroga pressupostos.
Són un grup sense experiència. Però a l’oposició no hauria pogut fer la tempesta mediàtica que va
fer. Dona ordres de no empadronar , el delegat del Govern i la consellera li diuen que ho ha de fer i,
al cap de tres mesos, empadrona tothom. No podien aplicar les seves polítiques; tot el que deia de
retallar ajuts socials no pots fer-ho a l’Ajuntament. Però el fet que surti a la tele dient que no
empadronen a tothom i que aquí no hi cap tothom li dona rellevància mediàtica. O els tuits, com el
que va fer dient que la Policia Municipal havia identificat una persona magrebina, i que, després de
comprovar que no tenia papers, se la va conduir a la Policia Nacional, que en va iniciar l’expedient
d’expulsió.
Ella volia la moció de censura: que em facin fora, faig la víctima, em dedico al Parlament i a fer
comarques i d’aquí a dos anys tornaré amb majoria absoluta, com Xavier García Albiol. Perden la
moció i s’obre el mes per trobar un candidat alternatiu. Al final, Junts es fa enrere i, per tant, els
pressupostos queden aprovats.

Com ha influït l’ascens d’Aliança Catalana en Junts i en l’independentisme en general?

A Orriols l’està votant gent de tot arreu, perquè hi ha molt independentista emprenyat. També gent
de la CUP, d’ERC, gent que no votava o podia votar altres partits, però a qui més mal farà és a Junts.

Quan tu sents Oriol Junqueras dient que la independència la farem, però l’hem de fer bé, o que s’ha
de votar Puigdemont perquè torni el president… no hi ha autocrítica. No tenien forces per fer la
independència, no hi havia suports internacionals, l’enemic no era idiota i els jutges no perdonen
res. pensa que són uns “cantamanyanes” i, en canvi, l’Orriols fa aquell discurs curt i clar.
A Esquerra van perduts. Junts es fa enrere en la moció per una estratègia equivocada. Per por de
perdre vots, la legitimen. Amb el tema del padró, que no es pot empadronar tothom, no van firmar el
manifest. Més que les paraules, Junts agafa la música d’Orriols. Llavors la legitimes; és un error que
ha passat sempre. Junts té molta por de perdre vots, perquè veu que molts votants i molts càrrecs
públics estan enlluernats per l’Orriols. Si els partits centrals legitimen el seu discurs, els donen la
raó.

Intenten recollir independentistes emprenyats, barrejant la immigració amb el turisme:
aquest sentiment de pèrdua d’identitat”

En una entrevista del 2023 al diari El 9 Nou que cites al llibre, Orriols afirma que, amb el
cordó sanitari, l’oposició li va fer la campanya que la va portar a l’alcaldia de Ripoll. Què
opines de l’estratègia del cordó sanitari al Parlament?
Josep Rull em va dir que només li havia tallat la paraula dues vegades. El problema és que, encara
que el canal 3/24 no faci un directe , després ella ho penja a TikTok o a Twitter i té 160.000 visites.
Junts es va saltar el cordó sanitari en el debat de política general, perquè es va abstenir en la moció
d’Aliança que demanava reactivar la declaració unilateral d’independència. El cordó sanitari no
funciona; a la llarga és contraproduent perquè els victimitza. Si plantegen un tema de sentit comú,
que no és sobre els migrants, com ara que aquest aire condicionat s’ha de canviar perquè fa soroll a
l’escola o propostes per fer al parc infantil… aïllar-los crec que és un error.

Com es relacionen Aliança Catalana i Vox?

Tenen molt bona relació. Són al pis de sota del Parlament: el PP, Aliança i Vox comparteixen parets,
lavabo i impressores. Joan Garriga (Vox) em va dir: “Jo pagava un servei de premsa diari; no sabíem
que hi havia un servei de premsa del Parlament perquè ningú ens ho havia dit. Llavors jo a la Sílvia
la vaig ajudar: escolta, que el servei de premsa és gratis; no volia que li fessin el mateix que a mi”.
Comparteixen el tema de la immigració i l’assetjament a les carpes; això els ha unit. Aliança vota
mocions de Vox si les tradueix al català; moltes vegades s’hi han abstingut perquè estan en un
“idioma estranger”.

Com expliques al llibre, els estatuts d’AC la defineixen com “un partit nacionalista que
dedica la seva activitat a aconseguir un estat independent per a la Nació Catalana”. Què és
més important per al partit avui, l’independentisme o l’agenda antiimmigració?

És més la immigració que la independència. És recollir independentistes emprenyats. És barrejar la
immigració amb el tema dels turistes, els expats, aquest sentiment que Catalunya es mor amb tanta
gent de fora, aquest sentiment de pèrdua d’identitat.

Quina perspectiva de creixement té Aliança Catalana?

En les municipals del 2027, han de fer la gran crescuda. El 2023 van fer només tres llistes (Ripoll,
Manlleu i Ribera d’Ondara) i van obtenir 8 regidors. Abans de les eleccions al Parlament, no van
enviar les butlletes a casa perquè no tenien diners. Si les haguessin enviat… Es van quedar a 2.800
vots del 3% a Barcelona, i amb el 3% hagués aconseguit dos o tres diputats per aquesta circunscripció. Ara es volen presentar en uns 200 llocs. Volen l’eix transversal, des de Figueres, Girona
i Banyoles fins a Vic. Per a això necessites una gran feina, perquè no et passi com a la Plataforma
per Catalunya, que el candidat sigui el friqui del poble. Si fan més de 200 llistes, totes no les podran
controlar. Per crear els grups territorials, necessitaven la lideressa disponible, per poder anar a
parlar amb la gent. Per això volien la moció de censura. Orriols ho decideix tot. Si mires els estatuts
d’Aliança Catalana, el Consell de Govern són 14 persones, amb 7 presidentes de vegueria que no
existeixen. No hi ha vicepresident ni secretari general. Per fer les llistes, ho voldrà controlar ella.

Més enllà de l’agenda antiimmigració i la independència, què defensa en la pràctica Aliança Catalana?

Als 33 punts de la campanya del 2024 no hi apareixia ni sortir de la Unió Europea ni l’oposició a
l’Agenda 2030; no tenien programa. Cardona deia “no som de dreta ni d’esquerra, som catalanistes,
fem la independència, després ja ens barallarem”. Però al programa econòmic s’hi ha posat molta
cosa provinent de Jordi Aragonès, que és totalment trumpista. Hi ha gent dins del partit que no hi
està d’acord. Com passa amb el suport incondicional a Netanyahu, els tuits que fan, els palestins són
el diable, han de marxar… Hi ha gent dins del partit que no ho veu així, però callen.
Al llibre dediques un capítol a explicar com 8TV va donar un espai a Orriols que li va permetre fer-se coneguda. 

Com valores l’actitud dels grans mitjans de comunicació envers Sílvia Orriols i Aliança Catalana?

TV3 els ignora bastant, però l’han hagut d’entrevistar. Com que és un partit parlamentari, els
mitjans públics han de donar compte del que fa, no li poden fer boicot ni cordó sanitari. Més que
mitjans, són personatges. Per exemple, Rubèn Novoa, del mitjà digital X Catalunya, és l’únic que els
pregunta a les rodes de premsa al Parlament. La resta dels mitjans l’ignoren totalment, però és
irrellevant, perquè el que li dona força són els vídeos a YouTube o en altres xarxes.