Faig aquesta primera valoració del discurs d'investidura de Carles Puigdemont mostrant la meva decepció en no haver escoltat com pensa fer la desconnexió amb Espanya, com pensa forçar a l'Estat espanyol a negociar, com pensa en 18 mesos portar a Catalunya cap a la independència. No ha dit què farà per forçar a canviar d'opinió al govern d'Espanya, ni amb quins recursos administrarà Catalunya si s'inicia aquesta desconnexió no pactada i l'Estat espanyol retén les tranferències a Catalunya. De res serveix tenir una Hisenda Pròpia, si la majoria d'empresaris, ajuntaments més poblats, i bona part dels ciutadans continuen dirigint-se a la hisenda de l'Estat, la qual tindrà legalment la facultat d'embargar comptes i cobra-se tributs en tenir al seu servei les entitats bancàries on els ciutadans i ajuntaments tenim els diners.
L'anàlisis de conflictes internacional o de territoris que volen independitzar-se o esdevenir un estat, és una de les temàtiques de les que escric des de fa més de trenta anys. I tot i que afortunadament en el cas català no hi ha conflicte armat, crec que s'ha d'analitzar amb la mateixa rigorositat que s'utilitza per estudiar el cas del Sàhara, Palestina, Timor Oriental, Kosovo, Bòsnia, i molts altres conflictes en els que en no hi havia o no hi ha acord entre les parts. I quan un escriu ho ha de fer amb rigor, més enllà del que a ell li agradradia. Una cosa és dir que els sahrauís es mereixen un estat, però la realitat de les forces en conflicte i el context és que res fa pensar que ara per ara el puguin aconseguir. Una cosa és dir que hi hauria d'haver un estat palestí sobirà i territorialment viable, i l'altra reconèixer que, lamentablement, Palestina en el context actual i les correlacions de força que hi ha, té totes les de perdre tant si utilitza la violència, una intifada o la desobediència civil.
Fa més dos anys, quan Artur Mas va viatjar als Estats Units i l'Índia, en tornar va comparar el procés català amb la lluita no violenta i de desobediència civil de Gandhi i Luther King, però no va detallar quins mètodes i quins sacrificis i quins actes de desobediència civil, com els que van fer Gandhi, King o Mandela, proposaria i encapçalaria ell com a líder, quan el govern d'Espanya digués no a tot. Llavors jo vaig publicar aquest article al Periódico, titulat "el que CiU i ERC no responen" recordant el sacrificis que va significar per la gent aquella desobediència civil massiva, fins i tot de Gandhi i Luther King que varen se assassinats. Uns sacrificis que res fa pensar que Mas pogués liderar i assumir. Una cosa és fer una manifestació d'un milió i mig de persones cada 11 de setembre i, una altra molt diferent, iniciar un moviment pacífic o violent per trencar amb un estat del que es vol sortir o canviar un marc legal com la segregació o l'aparheid.
Fa dos mesos, quan després que el Parlament aprovés la resolució de desconnexió amb Espanya Artur Mas no va dir on ens conectariem per tenir els fons que Espanya ens podia retenir. I llavors el conseller Mas Cullell va fer aquelles declaracions que s'ajupiria davant de qui fos, però que Madrid transferís ja els fons que feia uns dies que endarreria. Des de l'independentisme, s'ha dit molt que fariem com Kosovo, però a Kosovo era l'ONU i l'OTAN que portava primer marcs alemanys i després euros en vehicles blindats per finançar la incipient administració i els serveis socials que algú havia de pagar en haver-se desconnectat de Sèrbia. Però a nosaltres ni ens deixarà o donarà els diners l'ONU, ni els mercats financers, ni el Banc Central Europeu sense el consetiment d'Espanya.
Puigdemont ha fet un discurs socialdemòcrata de gestió per una situació normal, i no ha parlat de República Catalana, ni ha explicat en què consisteix l'anomenat Procés Constituent.
El mandat que ell inicia que es diu que ha de ser de desconnexió d'Espanya crec que no és una legislatura normal. I penso que Puigdemont ha mentit quan sense dir-nos què caldrà fer per aconseguir una independència no pactada, ha acabat dient que "ens queda el darrer tram per culminar el Procés".
El mandat que ell inicia que es diu que ha de ser de desconnexió d'Espanya crec que no és una legislatura normal. I penso que Puigdemont ha mentit quan sense dir-nos què caldrà fer per aconseguir una independència no pactada, ha acabat dient que "ens queda el darrer tram per culminar el Procés".
Jo voldria saber amb quin vehicle s'avançarà, i com espera superar tots els obstacles que s'hi trobarà en un procés que no està com diu ell en el darrer tram, sinó en el primer. I repeteixo no he vist que expliqués com pensa aconseguir una independència no pactada, amb quins temps, quines forces i amb quines estratègies pensa aconseguir-ho.
És qüestió d'explicar-ho? Convé explicar-ho públicament? O cal implementar i fer-ho?
ResponEliminaDe donar signes inequívocs que la determinació dels polítics és real, perquè la gent es convenci i s'impliqui en tots els sectors i nivells?
Molt d'acord que si, com es diu i és necessari, hem de fer-ho pacíficament a través de la desobediència civil, tots ens hauríem d'informar i saber exactament què implica i com cal preparar-se. En aquest punt les associacions de la societat civil, en un possible gir de la feina que han dut fins ara, hi tenen un paper fonamental de mediació, formació i mobilització de la gent. Aquest tipus de lluita segurament requereix molta valentia, disciplina, perseverança. Cal que els ciutadans tinguin clars els riscos que corren i quines garanties els protegeixen i què cal organitzar per fer-les efectives.
Els polítics i les institucions els veig més actuant a través dels propis partits i modulant les intervencions en el temps i proporcionant les grans directrius. Per aprofitar les oportunitats de cada moment, en funció també de com vagi evolucionant el context nacional, espanyol i internacional.
Tots els nivells són fronts importants i caldria que funcionessin a la vegada, de manera autònoma, en xarxa i coordinadament. Cal evitar de caure en els actes extemporanis d'altres temps amb rotunds fracassos. En estirabots, ocurrències personalistes o partidistes, sense cobertura popular que resultin dis-funcionals i contraproduents.
L'activació de la lluita popular pacífica de la desobediència civil, serà tan important com defugir, aïllar i denunciar les provocacions o temptacions de lluita violent (tipus Kale borroka i llibertaria de l'extrema esquerra o la policial infiltrada d'«intel·ligència» o d'extrema dreta)
Si es té èxit en això, quan l'estat espanyol es vegi empès a reprimir-ho amb contundència, suposarà un gran paper com a reclam de primer ordre per desencadenar la mediació i solidaritat internacionals d'una banda, i també, pot portar-nos a eixamplar la base independentista en activar les complicitats amb l'esquerra sobiranista, ara reticent i allunyada del procés, que convé recuperar.
El que mostres a l'article, "El que CiU i ERC no responen" sobre el desconeixement de Kosovo, és molt representatiu de l'excés de teorització (com el que t'escric ;-) i d'academicisme que tenim. De no corregir-lo ens podria portar a fer novament el ridícul, en una nova mostra de no tocar de peus a terra, que no ens podem permetre. No podem limitar-nos a passar de l'activisme irreflexiu (estirabots com el del dejuni en la demanda d'acord), a la cançó de l'enfadós de tertúlies i opinadors (xerrameca contínua i repetitiva), fins als informes acadèmics (de saló, que en el paper ho aguanten tot)
És molt necessari alertar dels perills de la falta de profunditat d'alguns dels plantejaments del sobiranisme, i treballar per fer-los més consistents, realistes i pragmàtics tal com requereix afrontar aquest repte tan complex. Les associacions han organitzat cicles informatius i sectorials per treballar en aquest sentit, però s'haurien d'intensificar i orientar per expandir aquest coneixement a tot el teixit social amb voluntat d'emancipació i progrés.