Puigdemont i la via Palestina. Desitjo que Carles Puigdemont i l'independentisme no faci davant la investidura de Sánchez, alló que es diu dels palestins, que "mai perden l'oportunitat de perdre una oportunitat".

      

Xavier Rius Sant, El Triangle 15 de setembre de 2023

Llegir l'article en català al Triangle

Ara que es compleixen 30 anys dels fracassats Acords d’Oslo entre Israel i Palestina em ve a la ment allò que es diu sovint que el palestins mai perden l’oportunitat de perdre una oportunitat. O dit d’una altra manera, sent una realitat, agradi o no, l’existència de l’estat Israel, els palestins per les seves pròpies divisions i animats pels alguns països àrabs i islàmics que asseguraven donar-los suport, han acabat rebutjant tots els plans de pau. Uns plans que certament bona part de la classe política israeliana ja va fer tot el possible per que fracassessin. Així el 1949 els palestins van rebutjar el pla de partició que donava al futur estat palestí el 50% de la Palestina històrica. Van entrar en guerra amb Israel i van perdre la meitat d’aquella meitat, en el que es coneixeria com a línia o fronteres de 1967.

Després de la guerra dels Sis Dies Israel traspassà aquella frontera per annexionar-se Jerusalem Est i Cisjordània. I precisament per no atorgar-los tot el territori limitat per la línia de 1967 o la del 1949, part del líders palestins i sobretot Hamás, van rebutjar o van mostrar les seves objeccions als acords d’Oslo de 1993, que era un primer pas per la creació d’un estat palestí a Gaza i la major part de Cisjordània, sense el control de tot Jerusalem Est. Però avui amb el triple de colons jueus a Cisjordània, ja resulta impensable que un hipotètic estat palestí pugui tenir el territori previst pels Acords d’Oslo. Certament Benyamin Netanyahu governant el país gairebé des de 1996 ha fet tot el possible perquè els Acords d’Oslo no s’apliquessin i no es transferís mes territoris a l’autoritat palestina com a pas previ a l’acord definitiu. Els mapes comparats dels territoris palestins des de 1949 fins el de les engrunes actuals amb Cisjordània plena d’assentaments jueus, mostren aquest camí de derrota en derrota, perdent els palestins totes les oportunitats.

A mi, guardant totes les distàncies, mentre escolto a Dolors Feliu exigint proclamar la independència i marxar, i a polítics independentistes repetint que no renuncien a la unilateralitat i afirmen amb la boca grossa o petita “que ho tornarem a fer”, o escolto a Jordi Turull dient que no vam anar a la presó per Rodalies, si miro el mapa de com queda la protecció del català a l’escola i la garantia de parlar-lo a l’administració a les Illes, el País Valencià i la Franja, territoris ara governats pel PP i Vox, em recorda el mapa de la Palestina actual esmicolada i retallada. Si Junts no dona el seu sí a la investidura de Pedro Sánchez i es repeteixen eleccions al gener i hi ha una victòria del PP amb Vox, aquesta retallada del català a l’escola i l’administració també la tindrem a Catalunya. El mantra d’aquest bloc del PP i Vox i la seva Brunete mediàtica és defensar la igualtat els espanyols. Igualtat que entenen que només s’aconseguirà arraconant a l’escola i l’administració el català i les altres llengües cooficials que creuen que discriminen als espanyols.

Carles Puigdemont amb els seu set diputats a Madrid té la clau perquè hi hagi un govern del PSOE amb Sumar que vol desinflamar Catalunya, resoldre greuges històrics i està disposat a amnistiar o indultar els polítics i activistes represaliats per l’1 d’Octubre i protestes posteriors. Un indult general o amnistia que, més enllà que sigui impugnada al tribunals pel PP i Vox, resulta impossible aprovar-lo abans de la sessió d’investidura de Sánchez com voldria Puigdemont, contra la que Aznar, Ayuso, la Faes i Vox ja ha cridat a mobilitzar-se arreu d’Espanya com van fer en el seu dia contra l’Estatut. Així doncs de Puigdemont depèn que Catalunya i Espanya amb Sánchez a la Moncloa camini cap un escenari en el que el català, el gallec i el basc es puguin parlar al Congrés del Diputats, es blindi el català a l’escola i l’administració, i s’avanci per resoldre el greuge de les infraestructures a Catalunya i el seu finançament, o que reculi cap on volen José María Aznar, la FAES, Ayuso, Abascal i Buxadé.  Confiem que Junts no faci com els palestins i perdi aquesta oportunitat, perquè si el PP i Vox aconsegueixen la Moncloa, Puigdemont potser podrà guanyar temps revalidant l’any vinent el seu escó al Parlament Europeu tot i que potser no en pugui prendre possessió si no va a Madrid a acatar la Constitució. I amb una Europa que no ens mira, encara que Puigdemont sí que pugui revalidar l’acta sense passar per Madrid, l’acta d’eurodiputat no garanteix que tard o d’hora no sigui extraditat.

 

 

 

Puigdemont, la investidura y la vía palestina. Publico en El Triangle

 Xavier Rius Sant, El Triangle 15 de septiembre de 2023

Leer en El Triangle 

Ahora que se cumplen 30 años de los fracasados Acuerdos de Oslo entre Israel y Palestina me viene a la mente lo que a menudo se dice de que los palestinos nunca pierden la oportunidad de perder una oportunidad. O dicho de otro modo, siendo una realidad, guste o no, la existencia del estado Israel, los palestinos por sus propias divisiones y animados por algunos países árabes e islámicos que aseguraban apoyarlos, han acabado rechazando todos los planes de paz. Unos planes que ciertamente buena parte de la clase política israelí ya hizo todo lo posible para que fracasaran. Así, en 1949 los palestinos rechazaron el plan de partición que daba al futuro estado palestino el 50% de la Palestina histórica. Entraron en guerra con Israel y perdieron la mitad de esa mitad, en lo que se conocería como línea o fronteras de 1967.

Tras la guerra de los Seis Días Israel traspasó aquella frontera para anexionarse Jerusalén Este y Cisjordania. Y precisamente por no otorgarles todo el territorio limitado por la línea de 1967 o la de 1949, parte de los líderes palestinos y sobre todo Hamás, rechazaron o mostraron sus objeciones a los acuerdos de Oslo de 1993, que era un primer paso para la creación de un estado palestino en Gaza y la mayor parte de Cisjordania, sin el control de todo Jerusalén Este. Pero hoy con el triple de colonos judíos en Cisjordania, resulta ya impensable que un hipotético estado palestino pueda tener el territorio previsto por los Acuerdos de Oslo. Ciertamente Benyamin Netanyahu gobernando el país casi desde 1996 ha hecho todo lo posible para que los Acuerdos de Oslo no se aplicaran y no se transfiriera más territorios a la autoridad palestina como paso previo al acuerdo definitivo. Los mapas comparados de los territorios palestinos desde 1949 hasta el de las migajas actuales con Cisjordania llena de asentamientos judíos, muestran este camino de derrota en derrota, perdiendo los palestinos todas las oportunidades.

A mí, guardando todas las distancias, mientras escucho a Dolors Feliu exigiendo proclamar la independencia y marcharse, y a políticos independentistas repitiendo que no renuncian a la unilateralidad y afirman con la boca grande o pequeña “que lo volveremos a hacer”, o escucho a Jordi Turull diciendo que no fuimos a la cárcel por Rodalies, si miro el mapa de cómo queda la protección del catalán en la escuela y la garantía de hablarlo en la administración en las Baleares, la Comunidad Valenciana y la Franja, territorios ahora gobernados por el PP y Vox, me recuerda el mapa de la Palestina actual desmenuzada y recortada. Si Junts no da su sí a la investidura de Pedro Sánchez y se repiten elecciones en enero y hay una victoria del PP con Vox, ese recorte del catalán en la escuela y la administración también lo tendremos en Catalunya. El mantra de este blog del PP y Vox y su Brunete mediática es defender la igualdad a los españoles. Igualdad que entienden que sólo se conseguirá arrinconando en la escuela y la administración el catalán y las otras lenguas cooficiales que creen que discriminan a los españoles.

Carles Puigdemont con sus siete diputados en Madrid tiene la llave para que haya un gobierno del PSOE con Sumar que quiere desinflamar Catalunya, resolver agravios históricos y está dispuesto a amnistiar o indultar a los políticos y activistas represaliados por el 1 de Octubre y protestas posteriores. Un indulto general o amnistía que, más allá de que sea impugnada en los tribunales por PP y Vox, resulta imposible aprobarlo antes de la sesión de investidura de Sánchez como querría Puigdemont, contra la que Aznar, Ayuso, la Faes y Vox ya ha llamado a movilizarse en toda España como hicieron en su día contra el Estatut. Así pues, de Puigdemont depende que Cataluña y España con Sánchez en la Moncloa camine hacia un escenario en el que el catalán, el gallego y el vasco se puedan hablar en el Congreso de los Diputados, se blinde el catalán en la escuela y la administración, y se avance para resolver el agravio de las infraestructuras en Catalunya y su financiación, o que recule hacia dónde quieren José María Aznar, FAES, Ayuso, Abascal y Buxadé. Confiamos en que Junts no haga como los palestinos y pierda esta oportunidad, porque si el PP y Vox consiguen la Moncloa, Puigdemont quizás pueda ganar tiempo revalidando el próximo año su escaño en el Parlamento Europeo aunque quizá no pueda tomar posesión si no va a Madrid a acatar la Constitución. Y con una Europa que no nos mira, aunque Puigdemont sí pueda revalidar el acta sin pasar por Madrid, el acta de eurodiputado no garantiza que tarde o temprano no sea extraditado.

 

"Pedre-ho tot, ho tenim a tocar" Explico al Triangle que si cau el govern de Pedro Sánchez, PSOE-Podemos, no estarem més a prop de la independència sinó que governant un PP amb el suport de Vox, i un poder judicial que és com és, s'aprovaran lleis i es dictaran sentències que revertiran l´ús del català a l'administració i el sistema educatiu, retornant a 1979

El quart aniversari de l’1 d’octubre ha coincidit amb dos fets que no ajuden a asserenar els ànims en el conflicte entre l’independentisme català i l’unionisme uniformador espanyol. La detenció de Puigdemont a l’Alguer amb un nou ridícul del jutge Llarena, i la Convenció del PP a València on Pablo Casado va aturar el foc amic d’Isabel Díaz Ayuso. Convenció en què en coherència al que ja va fer Ayuso a la campanya madrilenya, el PP s’escorà a la dreta, assumint propostes de Vox. Derogar la llei de l’eutanàsia, retallar la de l’avortament, aturar la llei trans, i deixar en paper mullat la de la memòria històrica, van ser propostes anunciades per Casado. I sense assumir la proposta de Vox de derogar l’Estat de les autonomies, ja que el PP governa amb placidesa diverses comunitats, va deixar clar que si Catalunya tornava a la via d’un referèndum, aplicaria, si el PP governa, un 155 més radical.

El PP, amb un poder judicial que li és favorable, defensa propostes molt diferents de les que negociava amb Pujol. Derogar tota la política lingüística que regeixa Catalunya, tant pel que fa a l’ús del català a les administracions com el caràcter vehicular del català a l’escola. Amb una Constitució que es podia interpretar de diferents maneres, Jordi Pujol va implementar amb el suport del PSC de Joan Reventós i Marta Mata i del PSUC, i la resignació del PP, la immersió lingüística a l’escola i l’ús català a les administracions, cosa que només es podia dur a terme exigint que els funcionaris públics sabessin català. Fins i tot el PP de les Illes Balears va acceptar que la llengua que es parla allà és el català. Això ja és passat, i Casado ho va deixar clar el juliol a Mallorca quan va dir: “No parleu català. Parleu mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc”.

Amb l’ambigüitat del text constitucional i un poder judicial afí a la dreta cavernícola, s’estan dictant sentències que donen la raó als funcionaris que consideren una discriminació que a València, Galícia o Euskadi s’exigeixi un nivell de gallec, català o basc, i qüestionen el sistema educatiu que regeix a Catalunya. A la Convenció, Casado va deixar clar que si governa pensa anar cap a aquest camí, que el castellà serà la llengua vehicular de tots els alumnes de l’Estat, i que qualsevol funcionari, encara que no sàpiga una paraula de català, gallec o basc, podrà ocupar una plaça a qualsevol organisme públic de Catalunya, Galícia o el País Basc. Proposta que, tot s’ha de dir, no agrada gaire al president de gallec Alberto Núñez Feijoo, molt més temperat.

Mentre Casado deixava clar el full de ruta que tindrà a la Moncloa si cau el Govern, Carles Puigdemont va ser detingut a Sardenya. Les autoritats judicials italianes van rebutjar extradir-lo: una nova victòria de Puigdemont com les que ha tingut a Alemanya o Bèlgica. Però victòries que ho són perquè fets com el referèndum de l’1-O en aquests països no haurien motivat una persecució judicial per rebel·lió o sedició.

La Lliga Nord d’Umberto Bossi, va fer els anys 1996 i 1997 un referèndum sobre la independència de la Padània i una DUI, i ni es va enviar els antiavalots de Roma a estomacar la gent que votava, ni es va processar a ningú.

Però que els tribunals de molts Estats europeus no comparteixen la persecució per 1-O, no és una victòria que acosti Catalunya a la independència. Lamentablement l’independentisme no fa autocrítica per haver promès una independència exprés que era impossible. Ni el dictamen sobre Kosovo del Tribunal Internacional de Justícia, ni els tractats internacionals donaven cobertura a l’1-O, per més que Raül Romeva digui el contrari.

Mentre l’independentisme no faci autocrítica, donarem voltes en un laberint. Certament, Pere Aragonès i Esquerra aposten per la taula de diàleg i per evitar que el govern PSOE-Podemos caigui. Però per més diàleg que hi hagi no hi haurà referèndum pactat i la sortida no serà una independència que alguns encara creuen que, si es dona el momentum, tenen a tocar.

Si cau Pedro Sánchez o les pròximes eleccions generals donen la majoria al PP amb el suport de Vox, el que tindrem a tocar no serà la independència, sinó el final del model educatiu de Catalunya i del fet que el català sigui la llengua habitual a les administracions.

Llegir l'article en català al Triangle

 Leer el artículo en castellano en El Triangle

La nova imatge de Lledoners. Analitzo a NacióDigital-NacióManresa els canvis de la situació dels presos independentistes amb els permisos per treballar o fer voluntariat, i les diferents estratègies dels diferents sectors de l'independentisme català i el basc

 Xavier Rius Sant, 22 de febrer de 2020, NacióDigital NacióManresa 
 Llegir a Nació Digital, clica.
La imatge mediàtica d'aquest dies d'un febrer gairebé primaveral als voltants de la presó de Lledoners, com també a les de Puig de les Basses i Mas d'Enric, ja no és la de concentracions en suports als presos, sinó de la majoria d'aquests sortint unes hores en llibertat els dies feiners per anar a treballar o fer voluntariat o, també, sortint 48 hores de permís per ser amb la família i amics. Permisos que no els permeten fer declaracions polítiques a l'entrada i sortida de la presó on sovint hi ha periodistes o simpatitzants –sobretot alguns al vespres pel ritual del Joan bona nit!-, ni aprofitar les hores del permís per concedir entrevistes als mitjans de comunicació. Com ha constatat Jordi Évole amb el seu magnífic programa sobre presos a La Sexta, avui entrevistar un pres a l'Estat espanyol, és molt més complicat que fa vint anys.

Els presos catalans surten amb permisos que concedeixen organismes administratius de la Generalitat i que, en alguns casos, estan sent recorreguts per la Fiscalia, amb arguments com que els presos no han mostrat penediment i podrien tornar a repetir el delicte. Comparant-los tàcitament amb aquells violadors o atracadors que, sense rehabilitar-se, aprofiten un permís per fer una agressió i reincideixen en el delicte. Argumentació totalment surrealista donat que no imagino avui a Jordi Cuixart enfilant-se, per exemple, en el més que qüestionable tall de la Meridiana a Barcelona sobre un cotxe de la Guàrdia Urbana o del Mossos i, fent-lo malbé, megàfon en mà, cridar a resistir.

Els nacionalistes bascos del PNB amb el seu sí, i els de Bildu amb una abstenció, que van plantejar-se canviar-la per un vot afirmatiu a última hora per por a un tamayazo, tenen clar que prefereixen o millor dit necessiten un govern PSOE-Podemos per aconseguir que es transfereixi al País Basc les competències sobre presons com ja s'ha acordat, donat que el Ministeri de Justícia i Interior avalaria la fi del càstig extrajudicial d'allunyament dels presos de la dissolta ETA. I, un cop els presos siguin a Euskadi, organismes administratius del Govern basc seran els competents de gestionar l'aplicació del reglament penitenciari i la concessió de permisos i regim obert com té la Generalitat de Catalunya.

Més enllà que la situació dels presos independentistes bascos i catalans no es comparable, per la tipologia dels delictes i conductes pels que se'ls va condemnar, el nacionalisme basc té clar que la lluita per la independència a curt termini està perduda, i que hi ha molt més a guanyar que perdre si hi ha un govern PSOE-Podemos que necessiti, com marca l'aritmètica parlamentaria, dels nacionalistes bascos i catalans per aprovar pressupostos i governar. Però a l'independentisme català hi ha sectors importants que pensen que el que va començar l'any 2012 i va culminar amb el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 no està perdut.

Per uns sectors de l'independentisme català mai s'havia anat tan lluny i no s'ha de recular, mentre que altres sectors creuen que no es va anar enlloc més que al 155 i a la condemna del Tribunal Suprem, en no tenir l'independentisme català ni la suficient majoria social per resistir, ni existir els suports internacionals que alguns com Raül Romeva prometien. I aquest sector de l'independentisme que creu que s'ha jugat i s'ha perdut, considera humana i políticament totalment estèril que noves tongades de polítics acabin a Lledoners.

,,

TRIST PANORAMA DESPRÉS DE LES DIVERSES ELECCIONS. Algunes reflexions sobre la situació política a Catalunya

 (Foto: El País)

Aquest dissabte es van constituir els nous ajuntaments a Catalunya i arreu de l'Estat i el panorama, des del meu punt de vista és força trist. I la probable investidura de Pedro Sánchez està pendent de si fa la felonia criminal d'acceptar els vots d'ERC i Bildu.

Vox avui és una força influent a molts ajuntaments de Madrid, Castella, Andalusia i altres comunitats, formant part dels equips de govern o de les majories que legitimen el govern, estarà algun govern autonòmic, mentre el conflicte català continua monopolitzant el debat arreu de l'Estat. 

A Suècia es va trigar mig any en fer govern, per evitar que la ultradreta el condicionés per activa o per passiva. Aquí el PP i Ciudadanos governen gràcies a Vox. Fins i tot la Junta d'Andalusia, a petició de Vox, destinarà 100.000 euros a combatre els efectes de la immersió lingüística que no sé com els pensen gastar.

Vox és el que és, i són qui són; el PP uns postfranquistes ofegats en la corrupció que no volen que Ciudadanos i Vox els hi prengui l'espai. Però penso que persones com Albert Rivera i Ines Arrimadas són senzillament males persones.

Ho dic sense el mínim odi. Ho dic amb molta tristor. Com pot Albert Rivera i Inés Arrimadas, amb la cantarella de que no vol discriminació laboral, defensar que per treballar de mestre, funcionari d'alguna administració o secretari municipal a Catalunya, no s'hagi d'exigir un mínim nivell de català o el compromís d'apendre'l en un parell d'anys? 
Creuen Arrimadas i Rivera que a Ripoll o La Garriga, pot arribar demà un secretari municipal i, en nom de la no discriminació, exigir que el ple municipal i tota la documentació administrativa sigui exclusivament en castellà? Volen que "se tenga que pedir permiso para hablar en catalán en una reunión del claustro de profesores, y si a alguien se le ha escapado quelcomo en catalán, perdir perdón por respeto a quien no le habla (el catalufo o polaco) ni le da la gana de hablarle o aprenderle". Aixó jo ho vaig viure fa 37 anys i em dol veure que Rivera i Arrimadas vulguin que s'hagi de demanar permís i perdó per parlar en català els treballadors i usuaris en un organisme o servei de l'adminsitació per no discriminar als que no volen aprendre català.  (Perdoneu pel "leismo", però és que totes les mestres amb les vaig treballar els anys vuitanta i no volien aprendre català i exigien que féssim els claustres i reunions "por respeto" en castellà "le hacían") Ciutadans continua parlant del "nacionalisme" com si fos una patologia, sense acceptar que Ciudadanos és tan o més nacionalista que ERC o Puigdemont. 

Tinc sentiment de tristor per la situació dels presos polítics, que desitjaria que sortissin ja en llibertat i que la condemna fos només per desobediència. Tinc por el el Tribunal Suprem dicti una condemna llarga "para que escarmienten". Em va commoure molt el discurs de Joaquim Forn dissabte al ple de l'Ajuntament de Barcelona i em va doldre el que va passar després a la plaça Sant Jaume. De la coherència de Colau prefereixo deixar-ho per més endavant.

Però també em dol veure com molts independentistes no volen reconèixer que s'ha jugat i s'ha perdut. I si s'ha perdut és, entre d'altres motius, perquè es va faltar a la veritat sobre els marcs legals i no es van valorar o explicar les forces d'uns i altres.

I aquí és on centro la meva disconformitat. Es va mentir sobre el dret internacional i com s'interpreta el dret a l'autodeterminació, que agradi o no, només se li reconeix a 17 territoris entre els que no hi ha és Catalunya. L´únic europeu és Gibraltar.  I el més gran de tots, l'antic Sàhara espanyol, tot i estar reconegut com estat independent per una setantena de països i tenir el dret internacional i les resolucions de l'ONU al seu favor, no té ara per ara cap possibilitat d'aconseguir-ho per la correlació de forces i la manca de suports internacionals.

Dir que el Sàhara no té ara per ara cap possibilitat, no es defensar al Marroc. És dir que si el Polisario ara fes segons quines accions per canviar el statu quo, l´únic que faria seria empitjorar, com els hi ha passat els palestins. Dir que els palestins, segons que facin, només aconseguiran empitjorar,  no és està a favor d'Israel, i com vag dir fa temps sembla que els catalans volem fer com els palestins.  Però els palestins creuen que, si va malament, tenen el Paradís esperant-los. Nosaltres no.

I em dol veure com des de l'independentisme es continua falsejant el dictamen del Tribunal Internacional de Justícia sobre Kosovo, ja que el Tribunal, buscant una manera de no contradir la irreversible desconnexió de Kosovo vers Sèrbia, el que va dir és que, sense pronunciar-se sobre  les conseqüències jurídiques de la Declaració Unilateral d'Independència, ni sobre la seva aplicació o excució, el fet que 109 de 120 diputats del parlament de Kosovo votessin una declaració d'independència, aquella votació no vulnerava el dret internacional. (Mireu fragments del dictamen a soto) I fins que Rússia (i Sèrbia) no aixequin el veto, Kosovo no serà un estat membre de l'ONU, que ara no ho és. I em dol que Raül Romeva digués o insinués de nou en el judici que el dictamen sobre Kosovo reconeix el dret a fer i executar declaracions unilaterals d'independència. 

No estic dient que jo hi estigui en contra. Em lamento que abans de l'1-O i després es va falsejar el context internacional, els marcs legals internacionals i es va donar com fàcil una cosa que només s'aconseguirà si el suport és molt més del 48% o el 53%, i si la gent, conscient de quins són els obstacles i les forces està disposada a un llarg i dolorós camí per aconseguir-ho.

Ara la ultradreta condiciona la política espanyola i la resolució del conflicte català. I si la condemna als presos és dura, encara que Estrasburg tombi la sentència donat que no hi ha hagut ni rebel·lió ni sedició ni violència, no estarem més a prop d'Itaca. 

SABER GUANYAR, SABER PERDRE, UN PENSAMENT QUE M'ESPANTA, NO DIR MENTIDES, I LA METÀFORA DEL CIM DE XAVIER VENDRELL. Algunes reflexions a l'any de la fracassada DUI. Els dirigents i presidents que van comparar el Procés amb la lluita de Gandhi, potser s'haurien de plantejar fer com ell si és que no anaven de farol

Quan guanyes, guanya, i quan perdis perd, no és només el lema d'un anunci. Gestionar una victòria sol ser senzill, tret que es vulgui humiliar els vençuts, una cosa que el PP i Ciutadans, Felip de Borbó i sectors de la judicatura desitgen, el que incrementarà en aquests els desitjos de no rendir-se. No tan fàcil és gestionar la derrota. Són incomptables els casos en què els governants del bàndol derrotat castiguen per derrotisme a aquells que diuen que cal acceptar que s'ha perdut i que, del que es tracta, és de minimitzar els danys. 
Sembla evident que si els polítics que lideraven el moviment que ens portava a la independència són a la presó o l'exili, és que l'any passat van ser derrotats. Ningú sap què passarà d'aquí uns anys, però no es pot disfressar com un replegament estratègic. Ni es va implementar la República, ni es van obtenir els suports que s'anunciaven. Bona part d'Europa va denunciar la repressió de l'1-O i considera que no hi ha hagut rebel·lió, però cap govern va donar el seu suport a la independència.Un servidor desitjaria que Palestina es converteixi un estat, però dir que això és actualment improbable no és donar suport a la política del govern israelià, com tampoc ho és dir que els dirigents palestins han jugat malament les seves cartes, han gestionat malament les oportunitats i cada vegada han anat a pitjor. Un servidor desitjaria que al Sàhara es fes el referèndum d'autoderminació, però reconèixer que ara per ara sembla improbable que es faci, pel suport incondicional que té el Marroc, no es posar-se a favor de Mohamed VI. 

I hi ha un pensament que m'espanta, que tinc cada vegada que em pregunto perquè el que hagués pogut desembocar en una negociació política, que donada les forces dels independentistes potser no hagués acabat fent realitat una Catalunya independent, ha acabat com ha acabat. Recordo com si fos ara mateix la conversa que vaig tenir amb un alt oficial de l'Exèrcit espanyol a Kosovo el març de l'any 2000. Tot contemplant pobles cremats em va dir "Cuando ves esto, pueblos quemados y tanta destrucción, piensas, qué bien estamos en España. Sí, ETA matará 25 personas este año, pero son menos de los muertos que habrán este fin de semana en la carreteras españolas".
El que vull dir es que l'Estat espanyol sap conviure i com actuar davant del terrorisme independentista, però no vol ni es pot permetre un moviment independentista pacífic. I em pregunto si hi ha molta gent a Espanya que desitjaria que l'independentisme català fos violent i terrorista perquè s'hi sentirien més còmodes per conviure amb aquella realitat (menos muertos que este fin de semana en las carreteras), més còmodes per combatre'l, i amb més arguments per rebatre'l. Que ETA matés 25 o 50 persones no motivava que els balcons de Madrid o Sevilla s'omplissin de banderes espanyoles com sí ha passat ara. I no motivava els crits de l'A por ellos, de suport a la Guàrdia Civil.

Fer autocrítica dels errors de l'independentisme no és passar-se al costat de l'adversari. I no sembla que des Waterloo i l'entorn del president Quim Torra i la Crida hi hagi voluntat de fer-ho. I el primer pas de tota autocrítica és reconèixer la falsedats que es van dir. Es comparava Catalunya amb les repúbliques soviètiques o iugoslaves,  sense tenir en compte la diferència que aquestes formaven part d'estats que, sobre el paper, eren unions voluntàries, de manera que quan es van enfonsar els règims autoritaris en què es sustentaven i es van independitzar, van ser reconegudes per l'ONU i la majoria d'estats. Es va dir que el dret d'autodeterminació de l'ONU ens emparava i això és fals, ja que, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, només l'hi reconeix a catorze territoris entre els quals no hi ha Catalunya. Un d'aquest és el Sàhara i tot i tenir el dret internacional al seu favor, no té els suports internacionals per obligar al Marroc a fer-lo. I es va dir que el dictamen del Tribunal de la Haia sobre Kosovo legitimava l'execució de declaracions unilaterals i no és cert, ja que el que va dir el Tribunla de Justícia és que, "sense pronunciar-se sobre l'execució o conseqüències de la mateixa", el fet que 109 de 120 diputats aprovessin una declaració, no vulnerava el dret internacional. (Mira punts 51 i 83 del dictamen a sota) Va ser una sentència salomònica per no entorpir una desconnexió irreversible entre Sèrbia i Kosovo iniciada el 1999 després de la guerra. Però fins que Rússia i Sèrbia no aixequin el seu veto, Kosovo no serà admès a l'ONU. I quan primer Artur Mas i ara Joaquim Torra van considerar el Procés imparable comparant-nos amb Gandhi i Luther King, sembla que van ignorar que van passar llargues temporades a la presó, van haver de fer vagues de fam i tots dos van ser assassinats.

Jo vaig tenir clar que el Procés no tenia força ni per implementar la República ni per forçar a l'estat a una negociació el 8 de novembre de l'any passat, quan va fracassar la vaga general i molta gent va mostrar-se contrariada pels talls de carreteres. 

 

Les declaracions de dirigents d'ERC afirmant que es necessita una majoria més àmplia van en aquest sentit. Ahir al Preguntes Freqüents de TV3, el dirigent d'ERC, Xavier Vendrell, va dir que cal que es faci una gran molbilització a Europa, i va fer la comparació amb els alpinistes que en un primer intent no aconsegueixen arribar a un cim. Vendrell reconeixia que com més amunt arribin els que fan aquesta expedició, millor ho tindran els que facin la propera, donat que ja sabran què es poden trobar i les dificultats i mancances que tenien, afirmacions que hi estic totalment d'acord. Però, com a humil alpinista que sóc (el meu sostre a Europa és el Gran Paradiso als Alps i a l'Àfrica el Kilimanjaro -5.895 metres-) crec que Vendrell va ometre l'element previ a poder fer una segona expedició o intent. Els alplinistes que no aconsegueixen el cim han de baixar al campament base o tornar a casa. Quedar-se a pocs o molts metres del cim esperant, és abocar-se a un tràgic final.  I un cop a casa analitzar què ha fallat, què mancava i començar a preparar la nova expedició. I no veig que hi hagi gens d'autocrítica a l'independentisme i es reconegui que no es pot fer aquest viatge només amb el suport del 48% dels catalans, amb un 40% que hi està en contra i sense suports internacionals.

Vendrell parlava de fer noves accions a Europa, hi estic d'acord. Però pels que diuen que faríem com Gandhi y Luther King, haurien ara de ser conseqüents. I si la sentència del Tribunal Suprem és dura i venjativa, com sembla que serà, potser haurien de donar exemple demostrant que no anaven de farol. Què vull dir? Doncs Artur Mas, Quim Torra, Puigdemont i molts d'altres, haurien de fer el que feia Gandhi en aquestes situacions. Una vaga de fam indefinida, que si és a Bèlgica tindria més ressò internacional. Imagineu tres dels últims presidents de la Generalitat en vaga de fam al cor d'Europa, potser també els presos, i mobilitzacions a Catalunya i totes les capitals europees?  

De moment, però, des de l'entorn de Puigdemont, del president Torra o l'ANC es proposen ultimàtums al Govern d'Espanya amenaçant de reactivar la DUI. No m'agradaria que un president de la Generalitat passés a la història com Mohamed Said al-Sahaf, ministre d'Informació iraquià, que se li va posar el sobrenom d'Alí el Còmic, perquè quan els tancs americans ja havien pres mig Bagdad, ho negava i donava ultimàtums als vencedors.

ENTREVISTA A VILAWEB SOBRE ULTRADRETA A EUROPA, ESPANYA I CATALUNYA

Vilaweb, 23 de setembre de 2018,  @martavallsribas

El fantasma de l’extrema dreta recorre Europa. Un fenomen que s’escampa cada nova convocatòria electoral sense que ningú no sàpiga com aturar-lo. Si fa una dècada els partits de l’extrema dreta tenien una posició marginal als parlaments i als òrgans de poder dels estats europeus, el 2018 la situació s’ha capgirat. L’últim cas ha estat a Suècia, on a les eleccions del 9 de setembre el partit nacionalista i antiimmigració Demòcrates de Suècia va multiplicar la representació: 63 escons d’un total de 349. I no n’és l’únic. El poder i la impunitat que va prenent s’han fet evidents a les manifestacions racistes i neonazis de Chemnitz, a Alemanya, de les últimes setmanes, o en les agressions de grups ultra contra l’independentisme català. El periodista Xavier Rius Sant és especialista en drets humans, conflictes internacionals, immigració i ultradreta. Hi conversem per provar d’entendre el perquè de l’auge d’aquests moviments a Europa i a l’estat espanyol.
—L’extrema dreta creix a tot Europa. Per què?
—Per a entendre-ho, primer hem de tenir clar que són grups molt diferents ideològicament. Per exemple, VOX, a l’estat espanyol, pregona l’avortament zero i, en canvi, el Front Nacional de Marine Le Pen, a França, està d’acord amb la llei de terminis de Zapatero. També n’hi ha que neguen l’holocaust i n’hi ha que se’n van a l’altre extrem i defensen que Israel és el baluard d’Occident contra l’islam.
—Què tenen en comú, doncs?
—L’ultradreta es fonamenta en la dificultat d’empatitzar amb els altres, perquè posa al mateix sac un col·lectiu i el culpabilitza de tots els problemes. Ara, com que l’antisemitisme ja no és moda, va en contra de l’islam, i sí que té èxit. I apel·la al discurs de la por per guanyar suports: ‘Vénen de fora, tenen uns altres costums i són violents. Ells ens ataquen a nosaltres’. I ho justifiquen amb notícies com: ‘Joves magrebins n’agredeixen uns altres a la perifèria de Barcelona’. A partir d’aquí comença l’enrenou.
—Coincideixen en un discurs dur en contra de la immigració.
—Sí, contra l’islam, especialment. I en defensa del tancament de fronteres entre els estats europeus: són euroescèptics.
—I per què en contra de l’islam?
—És un problema que es retroalimenta. La manca de llibertat religiosa de l’islam és un obstacle per a construir una societat intercultural i interreligiosa. Els musulmans hauran d’acceptar la llibertat de creença i els valors de la il·lustració, que a Europa s’adopten els segles XVIII i XIX, després de les matances de les guerres entre protestants i catòlics. Un exemple d’aquesta manca és que una musulmana no es pot casar amb mi, perquè no en sóc jo, de musulmà. Això fa que els primers perjudicats siguin els fills d’immigrants: hi ha moltes filles d’immigrants musulmans que no poden fer la seva vida si no trenquen amb la família. Però en un afer tan complex com aquest, defensar que no hi hagi mesquites, no arregla res. A l’inrevés, arran de l’insult als musulmans, es genera més tancament i reafirmació identitària. La resposta no ha de ser mai la xenofòbia ni el racisme.
—Per què els neonazis tornen a prendre els carrers a Alemanya, on semblava que s’havia treballat tan bé la memòria històrica i la condemna del nazisme?
—El nazisme és perseguit penalment però això no vol dir que hagi desaparegut mai. En aquestes protestes, s’hi barreja tot: els nazis que surten de l’armari, el moviment antiimmigració i Merkel, que pateix pel seu acord de govern amb la CSU (Unió Social Cristiana), també molt durs quant a la immigració. De fet, l’antiimmigració a Alemanya comença amb el moviment PEGIDA (Patriotes Europeus Contra la Islamització d’Europa), com a moviment de carrer. En veure que podia donar-li rèdit, Alternativa com a Alemanya la incorpora al seu discurs.
—S’ha relacionat molt l’auge de l’extrema dreta amb la crisi econòmica. Per això sorprèn el cas suec: en la societat del benestar exemplar, l’extrema dreta es dispara.
— Suècia és un poble blanc, molt poc barrejat i sense un passat colonial. A la Gran Bretanya, per exemple, hi ha britànics conservadors que tenen la nacionalitat de fa generacions, però són negres o fills d’indígenes. Això a Suècia no passa. L’arribada de migrants en tan poc temps fa que el discurs ‘ens envaeixen’ cali amb facilitat. A més, les diferències culturals són enormes i les dificultats de comunicació fan que la comprensió mútua sigui encara més difícil: a qui no coneixes i amb qui no pots comunicar-te et genera por.
—Què diríeu als qui proposen de tancar les fronteres…
—Que és impossible. Què volen fer? Tancar les fronteres entre els estats de la zona Schengen? No seria possible que hi hagués el moviment de turistes i treballadors que hi ha. Tampoc és viable de tancar les fronteres exteriors, de dir: ‘Ara no comprarem més cacauets al Marroc’. I tot allò que nosaltres hi venem, què?
—Defensen de blindar l’entrada al continent de persones de fora d’Europa. Els caps de govern d’Alemanya i Àustria, Merkel i Kurz, van acordar de donar més recursos i competències a Frontex, que esperen que entrarà en vigor el 2020.
—Les fronteres exteriors ja són tancades. I ja hi ha acords amb el Marroc i Turquia per a retornar migrants o impedir-los que vinguin. Amb Líbia, un dels principals punts de sortida de migrants, és impossible d’arribar-hi a cap acord perquè és un estat fallit. Què més hi pots fer? Col·locar més tanques? No pots aturar la sortida de vaixells. I si s’enfonsen, hi ha dues opcions: deixar-los morir o anar-los a salvar. També poden fer augmentar els controls per retornar-los una vegada siguin aquí. I també ho fan, si són del Marroc o d’Algèria. Però si són de Burkina Faso, Eritrea o Somàlia sovint no és possible. No hi ha solucions màgiques.
—Aleshores els estats es barallen entre ells per com repartir-se els migrants.
—Merkel va aconseguir que haguessin de retornar al primer país europeu que havien trepitjat per a iniciar-hi la tramitació de l’asil. I això significa que, pel cap baix, tots han de restar durant dos anys a Grècia, Itàlia o Espanya. Però aquests països, en contra, volen repartir-los.

—La setmana passada el parlament europeu va votar de sancionar Hongria per haver erosionat la democràcia. Però cal que la sanció sigui aprovada per unanimitat i no n’hi haurà. No hi ha mecanismes per a frenar les polítiques xenòfobes? 
— No és per falta de mecanismes que no ho faran. No aplicaran les sancions perquè les conseqüències econòmiques serien tan complicades que la UE no es pot moure de la retòrica. Si Viktor Orbán governa amb un suport popular tan gran i, a més, en coalició amb el partit Jobbik (aquests sí que són nazis de veritat!) doncs què hi ha de fer Europa? Ningú no té ganes de sancionar ningú, perquè som un club econòmic i tenim interessos creuats. A més, hi ha qui creu que seria contraproduent, sancionar Orban, perquè encara el deixarien com una víctima de la dictadura de Brussel·les.

—Com ha afectat la presidència de Donald Trump a l’extrema dreta d’Europa?
—A la ultradreta li agrada Trump perquè és un personatge autoritari que, a més, contradiu allò que diuen les elits econòmiques, encara que sigui un personatge de la casta. Trump fa un discurs amb l’estómac (o amb la testosterona) en què diu allò que vol sentir algú de classe mitjana que ha perdut poder adquisitiu. A mi, qui em fa por de veritat és Steve Bannon, que vol exportar el seu discurs ultra a Europa. Aquest és el més perillós.
—L’extrema dreta ha capitalitzat la frustració amb el sistema?
—Sí, perquè l’esquerra no dóna solucions màgiques. A més, l’extrema dreta pot prometre una cosa i fer la contrària, perquè els seguidors són més compassius envers els seus dirigents. Perquè la corrupció enfonsa un partit d’esquerres i, en canvi, la dreta diu: ‘Bé, tots roben’. Mira a València, l’argument era: ‘Val més que robin aquests que no els altres’. A Trump, li dóna suport l’extrema dreta evangèlica, però ell no és cap exemple de vida monacal sexual, diguem-ne.
—A l’estat espanyol els partits considerats ultres no són ni al congrés ni als parlaments, però sí que darrerament hi ha hagut una xifra preocupant d’agressions.
—Aquí la diferència és que els partits d’extrema dreta no reconeixen que ho són. A més, el cas és que aquí no s’abandera amb la immigració sinó amb la unitat de l’estat. VOX també hi barreja el franquisme i l’ultracatolicisme, encara que també hi ha incorporat la islamofòbia. Caldrà veure què passa a les municipals. Però bé, potser perquè ‘Espanya era un imperi’ i ‘vam portar la civilització’ a les Filipines i Cuba, històricament la ultradreta no ha estat gaire racista. Ara bé, sí que agafen els arguments contra l’islam. Aquí vam tenir Plataforma per Catalunya, que va estar a punt d’entrar al parlament.
—També vam tenir el ‘Netegem Badalona’ de Xavier García Albiol.
—Però no com al nord d’Europa. A Alemanya poden ser molt moderns, però va haver-hi vuit-cents atacs a albergs d’acollida d’immigrants. Aquí és inversemblant. El discurs de l’Albiol funciona a escala municipal, dir ‘els immigrants reben totes les beques menjador‘. Però fixa’t, una ironia, els dos regidors de Salt (Gironès) de Plataforma per Catalunya van haver de dimitir perquè tenien parelles negres. Una altra anècdota curiosa: tu saps qui porta el digital Voces del Pueblo? Un home negre. Afortunadament, l’ultradreta no és gaire racista, ni a Catalunya ni a Espanya.
—Les agressions a les manifestacions unionistes no paren de repetir-se.
—Perquè la seva bandera és la unitat d’Espanya. Les manifestacions unionistes són liderades per Democracia Nacional i passa que, al final, la gent normaleta, votants de Ciutadans, se sumen als càntics que propaguen els dels grups ultra, de ‘Puigdemont a prisión’ o ‘España una y no cinquenta y una’.
—Ciutadans aprofita la situació per vendre el discurs de confrontació social…
—Els és rendible per als qui no són independentistes i que estan cansats de la història. Però no crec que els funcioni aquí el ‘A por ellos’, perquè la gent pot estar-ne farta, però no vol que s’empresoni tot el govern català. És tot estratègia, volen vendre que Catalunya és un infern per treure’n rèdit a la resta de l’estat espanyol, però no pas aquí.

Llegir la entrevista que em fa Marta Valls a Vilaweb 

EL CONSELLER DE TREBALL, EL HOMRANI, CRIDA A MOIÀ A PERSEVERAR I EVITAR FRACTURAR EL PAÍS

 Xavier Rius, 11 de setembre de 2018. Nacio Digital, Nació Manresa

"És un dia complicat i vivim una situació agredolça amb companys a la presó, però només els ajudarem si perseverem amb força", ha dit el conseller de Treball, Benestar Social i Família, Chakir El Homrani, a l'ofrena floral i acte de celebració de la diada a Moià, vila natal de Rafel Casanova. El Homrani, que a més de lloar Rafel Casanova i recordar al coronel Pere Bricfeus i Terns, natural de Castellterçol, que lluità a la batalla de Talamanca, ha afirmat que "ens pertoca lluitar per continuar sent un sol poble front els que en volen fracturar. Un poble amb tots i totes, vinguin d'on vinguin. Fa deu anys ningú no hagués imaginat arribar on hem arribat, i per això Cal continuar treballant pe fer realitat la República".

Per la seva banda, l'alcalde de Moià, Dionís Guiteras, després de referir-se "al referèndum que vam aconseguir fer" ha dit que "tot i no donar el fruit que esperàvem, ara cal que busquem noves vies, un camí ample on hi siguem tots perquè lluitem per la llibertat de tots, en un país que no arreli la llavor del feixisme i no ens faci com ells".

L'acte, en el que també ha intervingut la poetessa moianesa, Clara Solà, i han fet la seva ofrena floral els deu ajuntaments de la comarca i una vintena d'entitats, ha acabat amb el cant del segadors 

 El conseller vistant l'Ajuntament, acompanyat d'alcaldes i regidors dels diferents municipis del Moianès 

 Els Falcons de Castellcir

La poetessa. Clara Solà

QUAN LA VIOLÈNCIA NO ERA TERRORISME. Analitzo a Nació Digital casos de protestes amb violència, ara que s'acusa de terrorisme als CDR per les seves accions no-violentes

 Xavier Rius Sant. Nació Digital, 11 d'abril de 2018

A partir de la segona meitat dels anys vuitanta van haver-hi llargs conflictes laborals, socials i polítics diverses localitats de l’estat espanyol amb empreses siderúrgiques, mines, alts forns i drassanes com Sagunt, Reinosa o Biscaia en contra de l’anomenada reconversió industrial, que va acabar amb el tancament d’aquestes explotacions siderúrgiques, en les que treballaven o en depenien milers de persones d’aquelles ciutats. I es varen donar reiterats enfrontaments violents amb els antiavalots de la policia nacional espanyola o la Guàrdia Civil en què els treballadors van fer ús de la violència de manera organitzada amb estris o llançadores que ells mateixos fabricaven, van haver-hi episodis de guàrdies civils acorralats, rendint-se.

Mai es va plantejar jutjar aquells fets ni com a terrorisme, ni als seus líders com a membres d’una organització ni criminal, ni terrorista. En els pitjor dels casos, els qui eren detinguts, se’ls acusava de desordres i atemptat a l’autoritat. I amb ganes de passar pàgina i arribar a un acord que tanqués el conflicte laboral i social, no es van produir condemnes que impliquessin presó.  

Ara ens trobem com l’Audiència Nacionalfa detenir per presumptes delictes de terrorisme i rebel·lió a diversos membres del Comitès de Defensa de la República (CDR), retorçant encara més les interpretacions d’uns fets i del mateix Codi Penal, de les que s’ha servit per acusar i processar per rebel·lió a  la plana major de la classe política catalana.

Els CDR s’han destacat per fer accions no-violentes, defugint les provocacions. Fent-ho tot a cara descoberta, assumint com diuen tots els manuals de lluita no-violenta, que el qui protesta accepta ser detingut. I si això passa, farà de la seva detenció un element més de denúncia. Però el Ministeri de l’Interior i l’Audiència Nacional, fent una interpretació totalment esbiaixada dels articles 570 bis i ter, 571, 572 i 573 del codi penal, veu ara terrorisme en els talls pacífics de carreteres o aixecament de tanques dels peatges o en els plans per aturar el port de Barcelona o Mercabarna. Aquests articles del Codi Penal exigeixen que els acusats tinguin o intentin aconseguir armes, explosius o instruments perillosos, cosa que els CDR no tenen.

Fa un any el Tribunal Suprem va desautoritzar l’Audiència de Pamplona en considerar terrorisme uns aldarulls, diguem, de kale borroka on algú va cridar “Gora ETA!”, succeïts l’11 de març de 2017, i va enviar el cas a l’Audiència Nacional. També l’Audiència Nacional va considerar terrorisme la baralla a un bar del 15 d’octubre de 2016 a Alsasua de vuit persones amb uns guàrdies civils, i els hi demana 375 anys de presó. Però on són les armes, els explosius, les agressions físiques o els “gora ETA” amb els que l’Audiència Nacional vol imputar el CDR per terrorisme? On hi ha hagut la violència per imputar-los per rebel·lió?

 Llegir a Nació Digital

LA MUTACIÓ DE LES CONSIGNES. Analitzo al Periódico com una consigna de l'extrema esquerra ha esdevingut majoritària després de l'1-O, com la utradreta ha imposat les seves a tot l'unionisme i com el ultres han canviat de cop, aparentment, pel que fa al Rei

 Xavier Rius, El Periódico 15-16 de febrer de 2018

Més enllà de com evolucioni el procés, un fet a analitzar de l’etapa que viu Catalunya ha sigut la mutació de les consignes en les mobilitzacions en un o altre sentit. Els carrers seran sempre nostres ha sigut omnipresent. Una consigna que corejaven els antifeixistes de Sants als anys 90 quan la manifestació ultra del 12 d’octubre es feia al costat de l’estació de Renfe. Nostàlgics del franquisme es concentraven, davant l’oposició dels grups llibertaris o independentistes que intentaven arribar fins a la plaça, cosa que els antiavalots de la Policia Nacional impedien. Alguns anys hi havia càrregues que donaven pas a barricades i carreres que dilucidaven si aquests carrers eren dels grisos, els nazis o els antifas.

I la consigna va ser assumida, no només per l’extrema esquerra, sinó també per alguns moviments socials. Així, quan anys més tard els Mossos d’Esquadra es disposaven a dissoldre o a apartar activistes que bloquejaven la comitiva judicial que executava un desnonament per impagament de la hipoteca, aquests la corejaven. Per això va resultar paradoxal no només que fos assumida per votants, militants i dirigents gens revolucionaris com els de l’antiga Convergència i Unió, sinó que quan el 2 d’octubre centenars de treballadors de La Caixa, amb camisa i corbata, van tallar la Diagonal en protesta per les carregues, ho van fer cridant el mateix lema.

No menys curiosa ha sigut l’evolució de les consignes en les mobilitzacions contra el procés. Fa cinc anys anys, quan va començar, en la manifestació del 12 d’octubre de la ultradreta a Montjuïc molts manifestants cridaven: Artur Mas, cámara de gas, Juan Carlos de Borbón al paredón. I des de la tribuna els oradors clamaven contra el Rei per haver permès el desmembrament d’Espanya amb l’estat de les autonomies. Però tant els militants de grups com Democracia Nacional que clamaven contra els Borbons a Montjuïc com els d’altres partits ultres com el Moviment Social Republicà (ara vinculats a Somatemps) van mutar en la manifestació organitzada per ells el 22 de setembre, que va acabar davant la caserna de la Guàrdia Civil de la travessera de Gràcia cantant l’himne de la Benemèrita, que té com a  tornada: Viva España, viva el Rey, viva el orden y la ley. Aquesta consigna va acabar sent corejada en les posteriors manifestacions unionistes i va ser reproduïda en un gag de Polònia.

En l’àmbit unionista hi ha hagut altres mutacions de consignes com España es una y no 51 o Puigdemont a prisión, que inicialment només corejava la ultradreta, i van ser assumides en la multitudinària manifestació del 9 d’octubre. Que consignes pròpies dels que s’ubicaven a l’extrema esquerra (o en algun moviment social) o que les pròpies de la ultradreta hagin sigut assumides pel centre sociològic independentista o unionista, i que la ultradreta hagi mutat cantant Viva el Rey, és una metàfora d’una situació en la qual hi ha poc espai per als matisos i els termes mitjans.

 Llegir al Periódico en català

 

Militantes ultres cridant "Viva España, viva el Rey, viva el orden y la ley... Viva la Guardia Civil" davant la Guardia Civil de Travessera de Gràcia

 

 Xavier Rius, El Periódico, 15-16 de febrero de 2018

 Más allá de cómo evolucione el 'procés', un hecho a analizar de la etapa que vive Catalunya ha sido la mutación de las consignas en las movilizaciones en uno u otro sentido. 'Els carrers seran sempre nostres' ha sido omnipresente. Una consigna que coreaban los antifascistas de Sants en los 90 cuando la manifestación ultra del 12 de octubre se hacía junto a la estación de Renfe. Nostálgicos del franquismo se concentraban, a lo que respondían grupos libertarios o independentistas que intentaban llegar hasta la plaza, algo que los antidisturbios de la policía nacional impedían. Algunos años había cargas que daban paso a barricadas y carreras que dilucidaban si esas calles eran de los grises, los nazis o los'antifas'.

Y la consigna fue asumida, no solo por la extrema izquierda, sino también por algunos movimientos sociales. Así, cuando años más tarde los Mossos d’Esquadra acudían a disolver o apartar a activistas que bloqueaban la comitiva judicial que ejecutaba un desahucio por impago de la hipoteca, éstos la coreaban. Por ello resultó paradójico no solo que fuera asumida por votantes, militantes y dirigentes nada revolucionarios como los de la antigua Convergència i Unió, sino que cuando el 2 de octubre cientos de trabajadores de la La Caixa, con traje y corbata, cortaron la Diagonal en protesta por la cargas, lo hicieron al grito de la misma.

Sin medias tintas

No menos curiosa ha sido la evolución de las consignas en las movilizaciones contra el 'procés'. Hace cinco años años, cuando empezó, en la manifestación del 12 de octubre de la ultraderecha en Montjuïc muchos manifestantes gritaban: "Artur Mas, cámara de gas, Juan Carlos de Borbón al pa…". Y desde la tribuna los oradores clamaban contra el Rey por haber permitido la desmembración de España con el estado de las autonomías. Pero tanto los militantes de grupos como Democracia Nacional que clamaban contra los Borbones en Montjuïc como los de otros partidos ultras como el Movimiento Social Republicano (ahora vinculados a Somatemps) mutaron en la manifestación organizada por ellos el 22 de septiembre, que acabó ante el cuartel de la Guardia Civil de Travessera de Gràcia cantando el himno de la Benemérita, cuyo estribillo es: “Viva España, viva el Rey, viva el orden y la ley”. Esta consigna acabó siendo coreada en las posteriores manifestaciones unionistas y fue reproducida en un gag de 'Polònia'.

En el ámbito unionista ha habido otras mutaciones de consignas como 'España es una y no 51' o 'Puigdemont a prisión', que inicialmente solo coreaba la ultraderecha, y fueron asumidas en la multitudiaria manifestación del 9 de octubre. Que consignas propias de quienes se ubicaban en la extrema izquierda (o en algún movimiento social) o que las propias de la ultraderecha hayan sido asumidas por el centro sociológico independentista o unionista, y que la ultraderecha haya mutado cantando "viva el rey", es una metáfora de una situación en la que hay poco espacio para los matices y términos medios.

Leer en castellano en El Periódico

GRUPS ULTRES VOLEN SORTIR AL CARRER I SER A LES MANIFESTACIONS SI DEMÀ PERD L'INDEPENDENTISME

Xavier Rius, Nació Digital 

Barris de la part alta de Barcelona com Sarrià, Sant Gervasi o Les Corts s’han despertat aquest dimecres, dia de reflexió, empaperades amb banderes espanyoles enganxades sobre panells publicitaris i senyals de trànsit. Ningú no ho ha reivindicat, com ningú no reivindicava algunes de les manifestacions espanyolistes que es van convocar via xarxes socials el passat mes d’octubre. Manifestacions, en la majoria de les quals hi havia militants d’ultradreta megàfon en mà, i en les que es van produir agressions a veïns o comerços que tenien estelades.

 A aquestes eleccions no s’hi han presentat els partits ultres. Democracia Nacional, que ha liderat al carrer mobilitzacions i manifestacions fetes sota pancartes i plataformes com “Por España me atrevo”, va presentar una llista incomplerta que la Junta Electoral va desestimar per la manca de l’aval de signatures del 0,1% del cens electoral, que la llei exigeix als partits extraparlamentaris. Plataforma per Catalunya, que en els comicis que s’ha volgut presentar els ha aconseguit, va decidir no concórrer, segons va anunciar en un comunicat, per no dividir el vot unionista, del que es desprenia que es recomanava votar a Ciutadans o el PP.

Però el que és evident és que la ultradreta ha controlat o sabut utilitzar moltes de les manifestacions unionistes d’aquests últims mesos. I a les manifestacions més massives de Societat Civil Catalana, en les que eren presents dirigents del PP, C’S i PSC, els grups ultres s’hi manifestaven al darrera amb les seves pancartes i simbologia.   

 Per demà al vespre, en el cas que els partits independentistes quedin per sota dels 68 escons, perdent la majoria absoluta, i que la força més votada fos Ciutadans, s’estan convocant des de les xarxes socials i grups de WhatsApp concentracions a Barcelona i altres ciutats, que no tindrien el suport ni pel PP ni per Ciutadans, que es conformarien amb les celebracions dels militants davant de les seves seus electorals –en el cas de Cs ja preparen una festa a la plaça Espanya-. I aquí és on la ultradreta voldria treure els seus rèdits, sent present i liderant les mobilitzacions de celebració si els partits del procés i la República es queden sense majoria i el partit d’Inés Arrimades esdevé la primera força al Parlament.

 

 Llegir a Nació Digital