UNA MAL FINAL PEL TRIBUNAL DE L'HAIA. El fantasma de Goring reapareix amb el suïcidi de Praljak. Publico a Nació Digital

Xavier Rius Sant, Nació Digital, Opinió, 4 de desembre de 2017
Si bé es creia que la sentència a cadena perpetua del general serbi, Ratko Mladic, pel genocidi de Srebrenica i pels crims de guerra i contra la humanitat que va ordenar durant el setge de Sarajevo, era l’epíleg amb el Tribunal de l’Haia per l’antiga Iugoslàvia acabava el seu mandat, el suïcidi en directe el passat dimecres del general bosnicroat, Slobodan Praljak, que va prendre el verí davant les càmeres de televisió instants després que se li comuniqués el veredicte de culpabilitat per la guerra que va dirigir a Hercegovina contra els bosni-musulmans, serà la imatge que quedarà de la cloenda d’aquest tribunal que tancarà el 31 de desembre. Un dels crims que va ordenar Praljak va ser la voladura del pont de Mostar que, més enllà del valor històric del mateix, simbolitzava la convivència de catòlics, ortodoxes i musulmans.

Churchill va dir, quan no sabem si imaginava que mig segle després la regió es tornaria a dessagnar, que “els Balcans produeixen més historia que la que poden digerir”. I si una constant vaig constatar jo a Bòsnia i Kosovo era que, si preguntaves a un ciutadà serbi el perquè dels atacats i setge de Sarajevo o de les matances d’albanokosovars a Kosovo, et sortien parlant del que havien viscut els seus avis o besavis a la Primera o Segona Guerra Mundial o, fins i tot, de les lluites dels seus avantpassats amb els turcs sis segles abans. La història i els fets d’avui, es justificaven amb encadenaments històrics que impedien passar pàgina i responsabilitzar-se dels fets actuals. 

No hi ha recepta màgica per fer justícia i passar pàgina després d’una guerra en el que hi ha clarament un agressor, o d’un regim que s’ha sustentat en les matances i humiliacions cap un sector de la població. A la Sud-àfrica de Mandela, més enllà d’algunes condemnes, es va aplicar amb elevat èxit la pràctica que el qui havia assassinat, torturat o empresonat, reconeixia la culpa i demanava perdó en públic a la víctima o als seus familiar, i aquests li concedien. El primer cas recent de justícia internacional va ser el Tribunal de Nuremberg que va acabar amb la condemna a mort de dotze caps del règim nazi el 15 d’octubre de 1946, disset mesos després de la fi de la guerra. Partint del precedent d’aquest tribunal, l’ONU va crear el 1993, dos anys després de l’inici de la guerra a Eslovènia i Croàcia, el Tribunal de l’Haia per l’antiga Iugoslàvia. Un any després es crearia el Tribunal pel genocidi de Ruanda, i el 1998 naixeria la Cort Penal Internacional per jutjar crims similars arreu del món.

Que el Tribunal per l’antiga Iugoslàvia acabi els seus judicis vint-i-quatre anys després de la seva creació i que es condemni l’any 2017 a Mladic per fets de 1992 i 1995, seria gairebé com si l’any 1970 a Nuremberg encara s’estigués jutjant i condemnant a responsables del règim nazi. La lentitud d’aquest tribunal i la negativa dels jutjats a reconèixer la seva responsabilitat i demanar perdó han estat uns dels fracassos del mateix. Però gràcies a la petjada d’aquest tribunal i de la posterior Cort Penal Internacional, ara els delictes de genocidi i crims contra la humanitat han deixat de prescriure en la majoria de codis penals del món i poden ser perseguits arreu, cosa que dificulta la plàcida impunitat amb que acabaven els seus dies, encara que fos a l’exili, molts dictadors i genocides.

Però tornant al suïcidi de Praljak, a les paraules de Churchill i l’encadenament de la història generació amb generació, la subguerra que van iniciar sectors del nacionalisme croat a Bòsnia i Hercegovina animats pel president de Croàcia, Franjo Tudjman, era el de crear una Gran Croàcia inspirada en el règim ustatxa aliat dels nazis a la Segona Guerra Mundial. Quan Milosevic inicia el 1989 la seva política de construir la Gran Sèrbia ho justifica també per les matança de centenars de milers de serbis durant el règim nazi ustatxa. Unes matances que a Croàcia encara molta gent nega o minimitza.

El general Praljak, que mai va amagar la seva comprensió o admiració vers el règim ustxata, en suïcidar-se en l’últim acte del Tribunal, ha volgut així dir l’última paraula i ser recordat com Hermann Goring a Nuremberg, responsable de l’Alemanya nazi agermanada amb els ustatxes, que instants abans de la seva execució, sense demanar perdó pel que havia fet, va ingerir verí per evitar ser penjat, negant la legitimitat i desafiant als qui el van condemnar, i escriure així l´última pàgina de la seva pròpia història i del tribunal. I el fantasma de Goring, lamentablement, ha reaparegut a l’Haia.

 Goring a la seva celda a Nuremberg
Llegir a Nació Digital