Pujol, de nou a Castellterçol amb la independència llunyana. NacióManresa, NacióDigital

 

Xavier Rius Sant, NacióManresa, NacióDigita, 30 de novembre de 2024

Aquest divendres l'expresident Jordi Pujol acompanyat d'Artur Mas i de bona part de dirigents de l'antiga Convergència, alguns d'ells càrrecs públics de Junts, ha rebut un emotiu homenatge a Castellterçol, poble del Moianès on va néixer Prat de la Riba. Precisament en els primers anys de desterrament públic que va partir Pujol després de la confessió feta el 2014 dels diners de la deixa que tenia a l'estranger, Castellterçol va se un dels pocs llocs on Pujol es va deixar veure en públic, assistint als actes anuals de l'1 d'agost en memòria de Prat de la Riba. L'ex alcalde convergent Manel Vila, que sent una gran estima ver l'expresident, s'encarregava que de convidar-lo i li feia passar a Pujol la mandra de deixar-se veure en uns anys que els aplaudiments i reconeixements cap a la seva persona havien estat substituïts per xiulets i retrets.

Però mentre la seva assistència en qualitat de públic acompanyat de la seva esposa Marta Ferrusola aquest anys de travessa del desert a alguns dels homenatge a Prat de la Riba no tenien cap missatge polític, sí que en va tenir el fet que participés assegut a primera fila en l'acte del centenari de la mort de Prat a Castellterçol de l'1 d'agost de 2017, dos mesos abans del referèndum de l'1 d'octubre. La presència de Pujol a Castellterçol l'agost de 2017 tenia un sentit diferent ja que en aquell homenatge al fundador de la Mancomunitat, amb la presència de Carles Puigdemont i bona part dels dirigents del PDECAT i d'Esquerra Republicana, tots els parlaments que es van fer des de la tribuna no només es va dir que Prat de la Riba si visqués seria independentista, sinó que es va donar com a segur el fet que es votaria vuit setmanes després, i que Catalunya ben aviat seria independent. Pujol amb la seva presència a primer a fila escoltant i aplaudint, donava d'alguna manera la benedicció a aquell viatge incert cap a Ítaca. Aquell dia Pujol estava assegut al costat del conseller Lluis Puig, el següent en aquella primera fila era Joaquim Forn, el següent Toni Comín, en aquell moment militant d'ERC, i al costat de Comin seia el president Carles Puigdemont. Puigdemont, que rebé els aplaudiments de Pujol, donà per segura la victòria.

Acabat aquell acte els dirigents d'ERC van marxar, però una seixantena de militants i dirigents del PDECat, entre ells Joaquim Forn, el diputat Carles Campuzano i la president de la Diputació Mercè Conesa, van participar en el sopar al retaurantr La Plaça contigu al Museu casa Natal de Prat de la Riba. Sopar en el que Forn i Conesa no van parlar de Prat de la Riba, sinó de la independència que creien propera. Pujol, en canvi, acompanyat de l'ex alcalde convergent, Manel Vila, de la militant díscola Sílvia Requena i de cinc militants locals del partit,  van anar a sopar al bar restaurant El Xup ubicat a la carretera de Barcelona.  I mentre en el sopar de La Plaça tot era emoció i optimisme pel que havia de passar l'1 d'octubre i la consegüent Declaració Unilateral d'Independència, en el sopar del Xup l'ex alcalde convergent, l'expresident del "peix al cove" i de "l'ara això no toca" i la díscola Requena van expressar les seves pors de que el país l'endemà de l'1 d'octubre prengués mal.

I mirant de nou ara la foto dels que eren a primera fila a Castellterçol l'1 d'agost de 2017 al costat de Jordi Pujol, alguns sí que van prendre molt de mal. Puig va patir el que va patir i encara és a l'exili. Forn va passar més de tres anys a la presó. Comín roman ara a Brussel·les i Estrasburg sense aconseguir la butaca al Parlament Europeu que li pertoca. I Puigdemont continua a Waterloo, lloc on Napoleó va perdre la batalla decisiva, esperant si els tribunals espanyols li concedeixen o no l'amnistia després d'un llarg exili.

Avui Jordi Pujol ha dit que no veu la independència possible en els propers anys i que si arriba no serà abans de deu o quinze anys. I els qui titllaven de traïdors als qui s'atrevien a dir això el 2017, l'han escoltat i aplaudit. Pujol ha estat sense dubte el president que va reconstruir l'autogovern de Catalunya i dirigir-lo amb encerts i errors i alguna pàgina fosca de la que encara cap jutge ha dictat sentència. El seu pragmatisme va fer que més enllà dels seus aplaudiments a Puigdemont l'1 d'agost de 2017 a Castellterçol, no amagués la seves pors que el procés no acabés com s'anunciava. I bé no va acabar. Però avui ha rebut de l'espai nacionalista de Convergència, el PDECat i Junts l'agraïment pel que va fer i el perdó pels errors seus o dels fills.

El que no fa encara ningú, ni els dirigents d'Esquerra que s'esbatussen, ni els qui eren avui a Castellterçol homenatjant Pujol, és autocrítica per haver fet un referèndum d'independència sense un pla per l'endemà, ni suports internacionals, ni estructures d'estat per implementar-la. I discrepant de Jordi Pujol, la qüestió no és si la independència es podrà tornar a intentar aconseguir-la d'aquí deu o quinze anys.

La qüestió és que fins que no es reconegui que el 2017 no podia acabar perquè el pla de desconnexió o la transició de legalitat a legalitat no s'aguantava per enlloc en no tenir suficients suports interns i no tenir-ne d'externs, serà impossible que el que s'intenti en el futur tingui millor recorregut que el que es va fer el 2017.

Lllegir a NacióDigital-NacióManresa

Tardor sense bolets.

 

NacióDigital, Nació Manresa, 22 de novembre de 2022

 Xavier Rius Sant

Sembla que no hi ha marxa enrere. Aquesta haurà sigut la primera tardor dels últims cinquanta o vuitanta anys en què al Moianès, al Bages i a la major part de la Catalunya central que no s'han collit bolets. Tampoc se n'estan collint al Vallès o al Maresme. Diuen els més vells dels Moianès que no recorden una tardor com aquesta. Un servidor sí que va collir ceps i rovellons a començaments de setembre a cotes altes del Ripollès. I a mitjans de setembre en van sortir alguns, que serien els primers i els últims, a llocs molt humits de municipis del sud del Moianès con Granera, Castellterçol o Castellcir on les escadusseres pluges d'agost van ser més generoses.

També se'n van fer a alguns llocs del Solsonès i el Berguedà on havia plogut. Però després d'unes primeres florides molt localitzades, l'absència de pluges i les altes temperatures han deixat la major part de Catalunya sense ni un bolet. Només en algunes comarques de Tarragona on ha plogut se'n fan aquests dies. I de moment les pluges anunciades per a mitjans i finals de novembre han estat molt minses i encara que n'arribin els propers dies, és difícil que el miceli o filaments que van per sota, d'on emergeixen els bolets, pugui desenvolupar-se si les glaçades es repeteixen. Una sequera i absència de bolets que ha estat molt pitjor que la del període 2007 i 2008 quan es van poder collir camagrocs i fredolics al novembre i desembre.

Aquesta absència de bolets ha tingut tres efectes al Moianès i crec que també a moltes altres comarques de Catalunya. L'absència de gent als boscos, absència de cotxes aparcats a les cunetes de carreteres i camins, i menys gent a restaurants que s'omplien de boletaires. Evidentment també hi ha el perjudici pels qui cullen bolets per vendre'ls a restaurants i botigues, sector del que es desconeix la seva magnitud real donat que part d'aquest bolet autòcton que és comercialitza es fa dins del circuit de l'economia submergida. Tots sabem que la majoria de bolets que comprem a verduleries, botigues de queviures i supermercats a Catalunya venen de l'Aragó, la Rioja o de Romania, llocs on també s'ha patit la sequera, el que ha motivat l'absència d'aquest producte a molts establiments i un fort increment del preu.

Per a mi aquesta està sent una tardor molt estranya ja que des de fa molts anys en aquesta temporada acostumo a anar al bosc sol o acompanyat a collir-ne o a caminar per un o altre indret i mirar com està per si el dissabte o diumenge tinc convidats i saber on puc portar-los. I aquesta tardor tampoc he pogut fer el que feia des de fa deu anys, de penjar fotos a les xarxes socials, no dels cistells plens com fan alguns, sinó de bolets en el seu hàbitat amb explicacions de quina espècie és o de quins bolets comestibles o tòxics florien aquells dies sense donar, evidentment, la localització exacta.

Si la sardana i els castellers són dues tradicions catalanes que es fan en grup, l'anar a collir o caçar bolets molt sovint ho fem en solitari. L'absència de bolets també ha fet disminuir notablement el nombre de rescats que els bombers del GRAE han hagut de fer de boletaires solitaris perduts que demanaven ajuda o de desapareguts que no tornaven a casa i es donava l'alerta. Aquesta tardor he anat a la platja i m'he banyat al mar diverses vegades, sentint-me, però, com qui es menja a l'abril una barra de torrons que troba oblidada l'armari de la cuina sota un paquets de macarrons. Mentre anar a la platja a l'abril, encara que l'aigua sigui freda, el bioritme del cos ho celebra, ser a la platja un 20 d'octubre pot donar una sensació de no estar en el lloc on el cos i el cap demana.

Evidentment la manca de bolets és una anècdota en comparació a la problemàtica que tenen els qui viuen del camp, que estan sembrant un cereal que potser no donarà collita si les pluges continuen absents, i dels ramaders que a l'increment de preus del pinso per la guerra d'Ucraïna, s'hi suma la probable absència del farratge que compren o sembren i cullen. El canvi climàtic és aquí, i lamentablement com hem vist fa uns dies a la Cimera del Clima de Sharm el-Sheikh, no sembla que els estats es posin prou les piles per revertir-lo. I si aquest canvi continua, aquí ens queixarem de no tenir bolets per guarnir el plat, però als països de l'Àfrica del que es lamentaran es de no tenir res per omplir-lo.

         

Abascal mou fitxa per afermar el seu cabdillatge a Vox. Nomena Ignacio Garriga nou secretari general i aparta a Ortega Smith. Ho explico a Nació Digital

 

Xavier Rius Sant, Nacio Digital, dissabte 8 d'octubre de 2022

La destitució, presentada com a renúncia voluntària, de Javier Ortega Smith com a secretari general de Vox, és només un intent d'aturar el descontentament generalitzat de bona part de la militància i càrrecs públics amb la manera de funcionar manu militari de la direcció de Vox, liderada per Santiago Abascal, i el malestar per la manera en què s’estaven confeccionant des de Madrid les llistes electorals.

La decisió de prescindir d'Ortega, que serà candidat a Madrid i que ha estat substituït pel català Ignacio Garriga, pel timó organitzatiu del partit es va fer pública dos dies abans de la festa Viva 22 que celebra el partit aquest cap de setmana a Madrid on es presentaran alguns dels caps de llista de les municipals i autonòmiques de maig.

Les maneres de fer que incomoden alguns dels quadres i dirigents han transcendit amb la marxa de Macarena Olona després del seu fracàs a Andalusia, però venen de lluny i han provocat que gairebé la meitat dels 530 regidors que va obtenir Vox a les passades municipals hagin trencat amb el partit i s’hagin legalitzat ja fins a cinc partits polítics formats per exmilitants de la formació ultra.

Coherentment amb la ideologia franquista i falangista que comparteixen aquells que van prendre el control de Vox després de la marxa del seu primer líder, el català i exidirgent del PP Alejo Vidal-Quadras, Vox ha esdevingut un partit sense democràcia interna i on ningú pot qüestionar ni censurar l'autoritat d'Abascal, que actua com un cabdill. S'han suprimit les primàries tant per triar les executives provincials i locals com per la confecció de llistes electorals, que són decidides pel comitè executiu nacional (CEN). Al seu torn, un complex sistema d'avals telemàtics fa pràcticament impossible presentar una candidatura alternativa per presidir Vox.

I atès que Vox per la supressió de les autonomies no té executives regionals, evitant així Abascal que puguin sorgir-li barons, i ni els regidors ni els diputats autonòmics tenen cap òrgan on decidir les seves polítiques. Són uns coordinadors o comissaris polítics designats pel CEN els qui informen els diputats i regidors de què han de votar i quines iniciatives o propostes han de presentar. Fins i tot els diputats i regidors quan tenen un acte públic han de presentar al coordinador el text del discurs o intervenció perquè els donin el seu vistiplau.

Això és així des que Vox va entrar al parlament andalús el desembre de 2018, quan la direcció va amonestar al candidat a la Junta, el jutge Francisco Serrano per haver-se trobat per fer cafè amb el líder del PP andalús, Juan Manuel Moreno Bonilla, que havia quedat segon per darrere de la socialista Susana Díaz i que va voler tenir un primer contacte amb l’efímer líder de Vox a Andalusia. Sondejava així el pacte, al que també se sumaria Ciutadans, que li donaria la presidència de la Junta.

Negocien els homes d'Abascal

 
Fa vuit mesos, després de les eleccions de Castella i Lleó, en que Vox va presentar un desconegut, l'ara vicepresident de la Junta, Juan García Gallardo, no va ser ell qui va negociar amb el líder regional del PP, Alfonso Fernández Mañueco, les condicions per formar govern de coalició. Ho va fer el periodista Kiko Méndez Monasterio, mà dreta d’Abascal.

Una altra de les queixes dels regidors i diputats és que el CEN obligava a obrir un compte corrent del que era apoderat Ortega Smith on s'ingressaven tots els diners que donaven ajuntaments i parlaments autonòmics pel funcionament dels grups i per contractar assessors. I era el CEN qui triava i contractava els assessors i assistents. Precisament Vox es va trencar a Múrcia quan tres dels quatre diputats autonòmics va retirar els poders a Ortega Smith per gestionar aquests diners.

S'aparta Ortega Smith, que deixa pas a Garriga, president de Vox al Parlament, però de fet qui aplicava la manu militari contra els dirigents locals i càrrecs electes era el vicesecretari d’organització, Tomás Fernández Ríos, un excompany de les boines verdes que van fer el servei militar amb Ortega i que l'han acompanyat des de la creació de Vox. Era l'encarregat d'enviar els mails pels quals es destituïen executives locals o provincials i dir qui presidia les noves gestores.


L'accent català de l'extrema dreta

 
El relleu d'Ortega s'ha justificat dient que ara podrà centrar-se en la candidatura de Madrid, on ja és regidor, i se l'ha nomenat vicepresident econòmic, per darrere del vicepresident primer, el barceloní Jorge Buxadé. Abascal ha nomenat a Garriga nou secretari general. El cap de files a Catalunya va fer d’escolà durant la seva infància i joventut i és totalment lleial a Abascal. Des que Vox va fer el salt el 2018, el líder ha tingut sempre al seu costat al seu cosí i mentor, el també diputat Joan Garriga.

Però caldrà veure si podrà compatibilitzar la secretaria general amb l’escó al Parlament o si hi renunciarà per traslladar-se a Madrid, amb l'horitzó de tornar a ser diputat al Congrés d'aquí poc més d'un any. Abascal va indicar que no cal viure a la capital espanyola per ocupar el càrrec. El que ja es dona com segur és que no podrà tornar a ser, tal com s'havia previst, candidat a l'alcaldia de Barcelona. Amb ell centrat en la secretari general, Abascal haurà de nomenar un nou líder per Vox a Catalunya. 

 

Llegir a Nació Digital

Tot havia d'anar bé? Ara que ja començàvem a funcionar com abans de la Covid amb les quarantenes acabades, faltant només la supressió de les mascaretes en interiors, el món no només s'aboca a la pitjor crisi de seguretat, sinó que tenim un líder mundial, Putin, que esmicola tota l'arquitectura de relacions internacionals i amenaça de prémer el botó

                        

Xavier Rius Sant, 12 de març de 2022

Llegir a NacióDigital, NacióManresa

Mai m'ha agradat ni m'he cregut certs comentaris, prediccions o promeses, per a mi sobreactuades, quan s'afirma que un cop es superi una crisi o problemàtica, tot anirà bé, haurem crescut individualment i com a societat i tot serà millor. Després de cada guerra mundial hi havia qui deia que aquella seria la última, perquè la humanitat hauria aprés la lliçó, i ara fa dos anys quan va esclatar la pandèmia, es penjaven cartells i pancartes als balcons amb un arc de Sant Martí amb la frase "Tot anirà bé". 

A mi no m'agradava llavors aquesta predicció, perquè veia com dia a dia moria més i més gent, vides úniques i irrepetibles que morien d'elles soles, sense acomiadar-se dels essers estimats, ni tenir el consol que la seva mort al menys serviria potser per aconseguir el que ara coneixem com immunitat de grup. Per mi aquelles pancartes de “To anirà bé” que veia per Moià i Barcelona eren una falta de respecte pels qui morien i pels seues essers estimats. També hi havia qui deia que la pandèmia era l'últim avís de la mare Terra advertint-nos que si no canviàvem de model de vida, la Humanitat desapareixeria. I a mida que les onades de la pandèmia eren menys letals amb bona part de la població vacunada, s'aixecaven veus catastrofistes anunciant una època de fam a Europa, segons uns a causa dels problemes de transport marítim, la falta de microxips i una apagada elèctric i digital de tot que aquest apocalíptics predeien, o potser, segons altres, per un nou virus o plaga que s'expandiria per la Terra a la vegada que s'implementés el 5G. Prediccions que defensava molta gent seguidora de les teories conspiranoiques i dels antivacunes. 

I mira per on, ara que ja començàvem a funcionar com abans de la Covid, dissabte es va poder celebrar a Moià el Carnestoltes amb la normalitat que es feia abans, amb les quarantenes acabades, faltant només la supressió de les mascaretes en interiors, el món no només s'aboca a la pitjor crisi de seguretat, sinó que tenim un líder mundial, Putin, que esmicola tota l'arquitectura de política de seguretat i relacions internacionals i amenaça de prémer el botó nuclear si no se li permet fer Rússia gran de nou. Pensàvem que després del parèntesis de Trump, en que un malalt mental que volia fer Amèrica Gran, i podia prémer el boto nuclear, el món multipolar tornava a la seva normalitat, i mentre a Trump es dubtós que els seus generals li haguessin permès fer-ho, Vladimir Putin porta la guerra al cor d'Europa, provoca el major desplaçament de refugiats des de la Segona Guerra Mundial i ens diu que si no li permetem fer Rússia gran de nou amb Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia i Geòrgia, i suprimir unes llibertats i valors que també la majoria de ciutadans d'aquest països havien fet seus, ens hem de preparar pel pitjor. I de moment Europa es prepara per una gran inflació que esmicola tots els plans de recuperació post Covid.

Jo sí que pensava que una part de les esquerres de les que provinc, que aquestes últimes dècades havien aprés a pensar sense dogmatismes, que potser a pobles agredits calia ajudar a defensar-se de vulneracions dels drets humans i d'agressions militars, com va passar a Bòsnia o al Kurdistan. I que a l'igual que consideraven correcte que s'armés als kurds que patien el setge de l'Estat Islàmic i de Bashar Al Assad a Síria, s'entendria que ara cal armar a Ucraïna. Però veig amb tristor que molts del que considerava dels meus, tenen el pensament crític rovellat. I mentre fa dos anys defensaven que el Frente Polisario tornés a la guerra i se'ls armés per poder negociar en peu d'igualtat o idolatraven les brigades de dones kurdes que a Rojava es defensaven amb armes proporcionades, per cert, per Estats Units, dels assassins de l'Estat Islàmic i del règim de Bashar Al Assad, ara davant la invasió d'Ucraïna s'oposen a que se'ls hi doni armes. Potser no són conscients que Europa hem tornat a un escenari com el del setembre de 1938, quan per no contradir ni fer enfadar més Hitler, el Regne Unit i França van signar amb Alemanya el acords de Munic.

Xavier Rius Sant, periodista

"De l'extrema dreta se n'ha d'informar sense legitimar els seus arguments. Entrevista que en fa Pep Martí a NacióDigital sobre el llibre

 

  Llegeix l'entrevista que em fa Pep Martí a Nació Digital, dissabte 5 de gener de 2022

 

EL MOIANÈS A MIG GAS, Escric a Nació Digital sobre les restriccions de mobilitat, obertura restaurants i la controvèrsia de la pujada de quads al Puig de la Caritat de l'Estany (El Foraster), tot i la cadena que barra el pas

 

NacióDigital, 27 de novembre de 2020

 Xavier Rius Sant, periodista

 

El Moianès a mig gas

«Van demanar al Quim Masferrer i l'equip de producció d'"El Foraster" que no emetessin les imatges de la pujada en quads al Puig de la Caritat»

Un terç dels restaurants i bars amb servei de dinars i sopars del Moianès encara no han obert i alguns dels que sí ho han fet, tanquen després de dinar, en generar més pèrdues tenir-lo obert fins les deu del vespre. Al migdia sí que pot sortir a compte servir menús a treballadors i veïns que mengen fora de casa, i persones d'altres municipis que aprofiten de dilluns a dijous per sortir, anar a caminar o fer turisme, però no a la nit. No és cap secret que el confinament va fer que molta gent que tenia la segona residència i feia la seva vida social al Moianès, la convertís, empadronant-se o no, en la primera. Però aquest increment de població no compensa a alguns restauradors la pèrdua de gent que, amb casa o no al Moianès, no pot venir el cap de setmana ni pujar el dijous, com fa legítimament molta gent.

NacióManresa informava fa dos dies en base a dades de l'IDESCAT de la divergència de dades entre la gent que està empadronada al Bages i el Moianès que realment no hi viu, que al Moianès xifrava en 484. Dada que personalment crec que seria més gran en tots dos sentits, tot i que molta gent no és que realment no hi visqui. És que realment dorm uns dies a un lloc i altres en una altre. Hi ha molta gent empadronada al Moianès que dorm molts dies en una municipi de l'Àrea Metropolitana, i hi ha molta gent no empadronada que la majoria de dies dorm al Moianès. I no parlem dels pisos d'estudiants a Barcelona ni dels que tenen la parella en un altra municipi o comarca, i uns dies dormen aquí i altres allà. Amb la mala comunicació que té el Moianès amb la zona metropolitana, només el bus de la Sagalès, la gent que puja i baixa a Barcelona per feina i estudis i té lloc on dormir a la ciutat, molts s'acaben empadronant a Barcelona per poder aparcar a l'Àrea Verda.
Ara amb en confinament municipal de caps de setmana, més enllà que són molts els que pugen els dijous i treballen des de casa, sense la gent que vindria divendres al vespre o dissabte o només un dia, a molts restaurants no els hi surten els números. Necessiten els visitants de només un dia, els grups de caminaries o excursionistes, i les colles de ciclistes o motoristes que encarreguen esmorzar o dinar. I els ciclistes i motoristes del Vallès, Osona o el Bages, donat no podran anar més enllà dels seus municipis colindants, de moment no poden venir al Moianès. I els que han obert, estan a l'expectativa què passarà amb els berenar-sopars d'aquest primer cap de setmana, si amb molta menys gent, sortirà o no a compte obrir per tancar abans de les deu.

I parlant de motoristes i quads –motos de quatre rodes-, ha generat controvèrsia el programa El Foraster de Quim Masferrer sobre l'Estany, que va emetre TV3 la setmana passada per les imatges de Masferrer i un veí pujant amb dos quads al cim del Puig Caritat per l'exemple que donaven. Al Puig de la Caritat de 1.010 metres d'alçada s'hi pot arribar per dos corriols i per una pista amb força pendent. Dalt del cim, més a més de la creu de pedra i uns bancs, hi l'antena i repetidor de l'ADF. I fa uns anys quan es va arreglar la pista, es va posar una cadena amb carenat, deixant pas pel cantó a bicicletes i caminants, estant prohibit l'accés dalt del cim a vehicles motoritzats tret dels serveis, l'ADF o quan algun veí demanava la clau per portar-hi amb un quatre per quatre a persones grans o amb dificultat de mobilitat. I al cap d'un temps es decidí deixar la cadena posada sense carenat perquè de vegades quan hi havia hagut de pujar algú de l'ADF, els Agents Rurals o els tècnics de manteniment de l'antena i el repetidor, no es localitzava a qui tenia la clau. Però el deixar la cadena sense carenat, no significava que s'hi permetés pujar a motos, quads "A tot gas després d'esmorzar" o grups de vehicles tot terreny per simple lleure.
El fet és que quan l'alcalde de l'Estany, Salvador Treserra, i altres regidors van saber que dos quads havien pujat i aparcat al costat de la mateixa creu del Puig de la Caritat, van demanar al Quim Masferrer i l'equip de producció d'El Foraster que si us plau no emetessin aquelles imatges per l'efecte crida que tindrien i pel missatge equivocat que transmetrien donat allà no hi poden pujar ni aparcar ni motos ni cotxes, si no són vehicles de serveis, d'emergències o excepcionalment veïns que ho demanen per portar-hi gent gran amb dificultats de mobilitat. Les imatges sí que es van emetre. "Sou molt bona gent!"

MACRON i LA LLUITA CONTRA EL SEPARATISME ISLÀMIC. L’anunci de classes de religió islàmica a Catalunya ha coincidit amb la voluntat del president francès de defensar la laïcitat de l'Estat. Ho analitzo a NacióDigital

  

NacióDigital, diumenge 27 de setembre de 2020

 Xavier Rius Sant, periodista

L’anunci del Departament d’Educació que s’impartirà religió islàmica com a assignatura optativa en algunes escoles públiques -en atendre la Generalitat la demanda de 2.000 famílies- ha creat controvèrsia tant entre sectors de la comunitat educativa, com de les mateixes forces d’esquerra. Des de posicions progressistes sempre s’havia rebutjat que s’impartís religió catòlica als centres, ni que sigui com optativa. Una cosa és estudiar les religions a secundària i l’altra fer classes de religió a primària.

Serà la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya, que presideix Mohamed el Ghaidouni, l’entitat responsable de la selecció del professorat i que aquest accepti el marc en què s'hauran d'impartir les classes. Tot i que entre la comunitat educativa hi ha la por a ser acusats d’islamòfobs, entre els que rebutjaven que s’imparteixi religió catòlica, preocupa que la inclusió de la islàmica generi un increment de famílies que demanin la catòlica, trencant l’ideari laic de bona part de les escoles.

 L’anunci que a Catalunya s’impartirà religió islàmica ha coincidit en el temps amb la voluntat del president francès, Emmanuel Macron, de plantejar una sèrie de mesures per defensar laïcitat d'un Estat on no es fa religió a l’escola pública, tret dels departaments exalemanys d’Alsàcia i Mosel·la, on regeix un concordat no derogat.
A França, per exemple, seria impensable que, com va passar aquí, el funeral d’Estat per les víctimes de tragèdies com les de l’avió de Germanwings estavellat el 2015 fos un acte religiós catòlic. De la mateixa manera que l'acte de dol per l'atemptat del 17-A fons una cerimònia ultireligiosa. A França el funeral d’estat sempre és civil.  

Ara Macron vol plantejar una sèrie de mesures, alguna de les quals ja s’han anunciat, com la prohibició que ginecòlogues i llevadores franceses facin els certificats de virginitat que s’exigeix a les noies musulmanes o filles de musulmans a l’hora de casar-se. Mesures per combatre el que s’anomena "separatisme" i "comunitarisme" que regeix amb més o menys intensitat en part de la població de religió musulmana, alguns de tercera generació.
A França aquestes normes paral·leles potser poden ser ignorades per aquells homes fills de musulmans que volen fer la seva vida perquè han deixat de creure o perquè han relativitzat la religió en l’àmbit estrictament privat. Si tenen independència econòmica, no cal que donin xplicacions a ningú, donat que un home musulmà pot casar-se amb una dona no musulmana.

 Però resulta una presó infranquejable per les dones musulmanes que estimen a un no musulmà o per a les filles de musulmans que has esdevingut atees o agnòstiques, ja que l’islam prohibeix el matrimoni d’una musulmana amb un no musulmà. I una filla de musulmà sempre se la considerarà musulmana. Als països islàmics no és legalment possible deixar de ser musulmà ni que una musulmana o filla de musulmà pugui casar-se amb un "infidel". En canvi, un musulmà pot casar-se amb una cristiana perquè que es creu que l’Islam es transmet amb el semen i la dona només és la terra on es posa la llavor.
Tot i que sovint les famílies europees que ho fan, se n’amaguen, totes les parelles europees que han adoptat un nen o nena marroquí, han hagut de passar prèviament pel consultat o la mesquita apostatant del cristianisme i fent la Shahada o conversió a l’islam. També fan la Shahada molts homes europeus ateus o cristians que es casen aquí amb una musulmana o filla de musulmans. No perquè ho exigeixi a Europa el codi civil, sinó com a condició per tal que la família d’ella i la dita comunitat accepti el matrimoni com vàlid i evitar que la considerin quelcom semblant a una prostituta.  

Les mesures de Macron
Les mesures que vol aprovar Macron a França, algunes de difícil plasmació legal, pretenen combatre no només els guetos físics i socials en què es tanca a moltes dones franceses o residents a França de religió islàmica, sinó també que es consolidin en certs barris i entorns  model de vida que contradiuen drets fonamentals establerts amb igualtat entre sexes. El dret a l’educació de les dones, dret al treball, dret a creure en Déu i a deixar de creure-hi, dret a casar-te o aparellar-te amb qui et sembli, entre altres.
Aquesta voluntat de Macron de legislar contra el separatisme i comunitarisme islàmic coincideix amb el debat sobre el dret a la blasfèmia i a les manifestacions contràries als sentiments religiosos, ara que s’està fent a París el judici per l’atemptat de Charlie Hebdo de gener de 2015.
Precisament la periodista del setmanari, Zineb El Rhazoui, viu protegida per la policia des de llavors. Són moltes les dones exmusulmanes a Europa, també a Catalunya i Espanya que denuncien la persecució i amenaces de la Comunitat per haver deixat de creure i fer-ho públic, per aparellar-se amb un no musulmà o per denunciar el masclisme de la religió islàmica.

Dones laiques i exmusulmanes
A Catalunya i l’estat espanyol el col·lectiu Neswia està format per dones musulmanes laiques i exmusulmanes com Mimunt Hamido, Hakima Abdoun, la sahrauí Nasara o l’amazig Zoubida Boughaba, que denuncien no només el masclisme de les societats i col·lectius islàmics, sinó també la tolerància de les esquerres amb les pautes de segregació de l’islam. Neguen que portar el vel sigui una opció que es pren en llibertat, com defensa part de l’esquerra, sinó que en la majoria de casos és una imposició de la família i la Comunitat.
També lamenten que en la defensa del feminisme, el col·lectiu LGTIB i la normalització de les relacions sexuals entre joves, aquesta part de les esquerres, mirin cap a l’altra banda i fugin d'estudi amb l’argument que “elles, les dones musulmanes, han de fer el seu camí”. Tampoc veuen bé que l’esquerra adopti dins la diversitat alguna feminista islàmica amb vel a les seves llistes, alhora que fan silenciar a les exmusulmanes que han triat com opció dins d’aquesta diversitat ser atees. Millor dit, no és que hagin triat pel seu orgull ser atees. Igual que un homosexual no ho tria, moltes filles de musulmans no trien ser atees, simplement s'adonen que ho són.

Quan l'esquerra apropa les exmusulmanes a la dreta
I es que una crítica que fan aquestes filles de musulmans, musulmanes laiques o atees és que l’esquerra expulsa a les dones exmusulmanes i les apropa a la dreta. Recordem, per exemple l’eurodiputada belga, Assita Kanko, que va rebre a Puigdemont i Comín el primer dia que van anar al Parlament Europeu. Va néixer a Burkina Faso en una família musulmana, va apostatar i va impulsar a Bèlgica campanyes contra l’ablació. I va acabar renegant de les esquerres, perquè al seu entendre ignoraven els valors de la Il·lustració europea quan es tractava de les problemàtiques de les dones dels països musulmans. Ara és eurodiputada del partit conservador Nova Aliança Flamenca.
Un cas similar al de la somali Ayaan Hirsi Ali, que es va establir a Holanda on va estudiar i va esdevenir atea. I després de militar un  temps en el patit socialdemòcrata, desenganyada del relativisme cultural que al seu entendre practicava, va acabar sent diputada del conservador Partit Popular. Va patir diverses amenaces de mort i intents d’assassinat, vivint ara als Estats Units on continua amb protecció policial. A Twitter, posant la paraula “ex muslims” trobarem centenars de comptes de grups d’exmusulmans, majoritàriament dones, que denuncien arreu del món, també a Europa, la persecució i amenaces que pateixen per haver abandonat l’Islam.
I és que el pinyol d’aquest conflicte és que els Estats islàmics, a diferència dels de tradició cristiana o jueva, no accepten els valors de la Il·lustració que té com a nucli la llibertat de pensament, de creure o no creure i poder-ho explicar-ho amb normalitat. I és que els països musulmans no només no reconeixen que un musulmà pugui deixar de ser-ho, sinó que es persegueix i castiga l’apostasia. En uns països amb la mort física, en altres amb penes de presó, i en altres amb la mort civil.

Religió en en l'àmbit privat
A Europa, després de les guerres religioses entre catòlics i protestants dels segles XVI i XVII, es van implantar en el XVIII i XIX a la major part del vell continent els valors de la Il·lustració, que ubiquen les creences religioses en l’àmbit privat, mentre la raó, la ciència i el lliure pensament ocuparien el públic. I amb més o menys rapidesa aquesta concepció es va imposar. El catolicisme, que en l’Evangeli relativitza o deixa sense valor les crides a castigar aquí a la Terra pecadors i infidels que es fan a l’Antic Testament, va oficialitzar la seva adaptació amb el Concili Vaticà II.
El Judaisme té com a llibre la Torà -que coincideix en el fonamental amb l’Antic Testament- no ha fet una readaptació del seu text. Israel, però, va ser creat per Ben Gurion, que no amagava que, malgrat ser jueu per cultura i família, no era creient. A Israel una persona que afirma que és ateu o que és homosexual, no només no ho ha d’amagar, sinó que pot tenir un càrrec públic. Molts diputats de la Kenésset israeliana, afirmen que són ateus i encara que no agradi als ultraortodoxos, no passa absolutament res.
Més enllà que s’imparteixi religió islàmica a les escoles catalanes, i que aquesta no es faci separant nens i nenes a la classe,  el repte d’acabar amb les segregacions per l’origen culturals i religiós, també s’ha d’afrontar a casa nostra. La solució no és fàcil. Per això cal estar atents a les propostes que farà Macron. I sobretot aquí, escoltar les queixes de les filles d’immigrants musulmans que volen ser simplement dones europees que vesteixen i estimen a qui volen i se senten perseguides per la Comunitat.

  

                                                   

 Llegir a NacióDigital

Informació sobre les agressions amb arma blanca a tres mossos d'esquadra ahir a Moià

Ahir a les 9'10 del vespre se'm va avisar que a la rotonda de Moià cap a Vic hi havia molts cotxes de Mossos d'Esquadra, diverses ambulàncies i arribava l'helicòpter medicalitzat.

Vaig anar cap allà, i vaig fer fotos del que estava passant degudament identificat amb l'armilla i el braçal de premsa.

Els fets són que poc abans de les 20 hores una ambulància del SEM i un o dos cotxes de Mossos de l'Àrea Bàsica Policial de Manresa van anar a un domicili proper a la rotonda a recollir un persona per fer el seu ingrés no voluntari a un centre mèdic de salut mental. Aquest atengué correctament als agents i demanà anar a l'habitació a posar-se les sabates i agafar roba, sortint amb un ganivet de grans dimensions ferint inicialment a dos agents. A un li va amputar dos dits de la mà i a l'altre talls al braç. Se'l va intentar immobilitzar amb la pistola Tasser però per lo supressiva de l'acció i la proximitat física, no va funcionar. Finalment se'l va reduir en dispara-li un tret a la mà. Altres dos agents van resultar ferits de menys consideració. Segons informacions d'aquest matí, l'agent més greu ha perdut un dit i se li ha reconstruït l'altre. El Departament de Comunicació de Mossos encara no ha fet cap comunicat.

Tot i fer jo fotos a molta distància, i no haver-me impedit el pas els agents que hi havia a la rotonda, ni fer jo fotos que es veiés la cara dels ferits, l'agressor o familiars, algun membre del Servei d'Emergències Mèdiques va escridassar-me i posteriorment quan estava jo a la rotonda entre molta més gent, parlant per telèfon després de fer fotos amb la càmera i el mòbil de l'helicòpter, una agent de Mossos em va escridassar dient o amenaçant que m'agafaria el mòbil. Entenc el seu nerviosisme per haver-hi companys ferits, però jo només vaig fer la meva feina a la via pública degudament identificat i sense vulnerar la intimitat de ningú ni traspassar cap cordó de seguretat. Moltes altres persones feien fotos amb els seus mòbils.

Poso aquí la informació de Nació Digital, fet conjuntament pel Pere Fontanals i per mi, i també de Regió7 que ho publica a la portada.

 Informació a NacióDigital

 Informació a Regió7

Concentració de la Xarxa de Suport Mutu del Moianès

Xavier Rius Sant, NacióDigital NacióManresa, 2 de juny de2020 

Una seixantena de persones s'han manifestat aquest dimarts a la Plaça Sant Sebastià de Moià, davant l'Ajuntament, convocats per la Xarxa de Suport Mutu del Moianès, sota el lema "La vida abans que el capital, canviem els balcons per les places", acte que s'ha fet a una setantena de pobles i ciutats de Catalunya. Els manifestants, que guardaven les distàncies de seguretat i portaven mascaretes, mostraven cartells amb lemes com "Combatem el virus de la submissió, escampem la revolta", "Expropiem Nissan", "Pensions dignes", "Nacionalitzem la sanitat privada" o "Que la crisi la paguin els rics".

 S'ha llegit el manifest de la campanya, similar al que s'ha llegit a altres places i viles de Catalunya, al que s'hi ha afegit alguna referència a la situació del Moianès. Els organitzadors han emplaçat a repetir la protesta els propers dimarts, que es farà a altres municipis del Moianès.

Esperant l'estiu. Analitzo a NacióDigital-NacióManresa, com gestiona el govern de la Generalitat i el Govern central, la crisi del Covid-19, i discrepo dels que diuen que "estem en una guerra que guanyarem", com diuen generals de la Guàrdia Civils i l'Exèrcit. Crec que el conseller Buch que es donava per maortitzat després de la Batalla d'Urquinaona i Ada Colau, són els que millor transmeten i gestionen la crisi

Xavier Rius Sant, NacióDigital NacióManresa, 1 d'abril de 2020, 19è dia d'estat d'alarma

Estem a la tercera setmana de confinament i el mal temps i les temperatures baixes han buidat els patis i jardins que ajudaven a molts veïns del Moianès i dels municipis petits o mitjans de moltes altres comarques catalanes a gestionar el dia a dia. Un confinament que no és una presó, perquè es pot sortir a comprar, es pot sortir a llençar les escombraries i els que tenen gos, treure'l uns minuts. Fets que a cada casa ho administren o gestionen com poden. I si bé ja s'ha acabat allò d'anar amb el gos a caminar un parell d'hores per fora dels pobles allà on comença el bosc o els conreus, el tenir la possibilitat de sortir a llençar les escombraries i anar a comprar, alleugera el sentiment d'estar engarjolat.

Una sensació semblant a la d'aquell que fa dieta per aprimar-se i sap que només pot menjar una porció de xocolata al dia. Cada cop que va a la cuina es mira la rajola embolicada, i content per la seva capacitat d'autocontrol, es diu a ell mateix, me la guardo per la tarda. I quan per fi l'agafa, l'assaboreix amb el sibaritisme d'un gourmet. La situació no és la mateixa als blocs de pisos, sigui a un poble o a una ciutat, que s'han de conformar amb el balcó aquells que en tenen. I segons els nombre de persones que conviuen les vint-i-quatre hores del dia tancades a dins, si hi ha menors, el nombre d'ordinadors, tauletes o televisions que hi hagi, la bona o mala maror que hi hagi ja de per sí dins la casa, i les relacions amb els veïns o lo gruixudes que siguin les parets que separen cada pis i cada habitació, el dia a dia pot ser més fàcil o més difícil de passar. 

Ara ja tothom té clar que la cosa va per llarg, i la data optimista de retorn a la normalitat podria ser a primers de maig, després del pont de l'1 de maig del que, si continuem confinats, ningú no podrà gaudir com un pont normal en el que tots volem desconnectar del dia a dia laboral o estudiantil. Perquè el que tots volem és tornar a connectar-nos. Connectar-nos a les rutines laborals o acadèmiques i a les rutines de les relaciones socials, el gimnàs, el sopar amb amics del divendres, i la sortida, l'excursió o el dinar familiar del diumenge. I si a l'estiu el virus s'ha esvaït, poder fer escapades de dos o tres dies, no gaire lluny. Per poder tornar ràpid si venen mal dades.

No anirem gaire lluny quan acabi el confinament, perquè la majoria no ens creiem les promeses de victòria que es fan dia a dia des de la Moncloa. La situació no és més dramàtica que altres estats del nostre entorn, però a l'Estat espanyol les rodes de premsa del Govern central les fan tres uniformats plens de medalles, un científic i algun o alguna ministra. Mentre el científic, Fernando Simón, aportava dades i rigor, el caps de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i de l'Exèrcit, no han fet més que dir que aquesta guerra la guanyarem i derrotarem a l'enemic. Ho diuen els caps d'un Exèrcit que l´única guerra que ha guanyat en tres-cents anys ha estat la de 1939 contra la seva pròpia gent. I mira per on dos dels quatre compareixents, Fernando Simón i el tinent general Laurentino Ceña han caigut, utilitzant termes castrenses, i tenen la malaltia. I la gestió del ministre Salvador Illa, centralitzant la compra de material, quan els canals de proveïdors els tenen les comunitat autònomes, ha estat una mostra de la més absoluta incompetència.

Tampoc és que ho estigui fent gaire bé el govern de la Generalitat, amb la picabaralla del president Quim Torra demanant a Pedro Sánchez el confinament total de Catalunya, però a la vegada pretenent mantenir en marxa les obres públiques de la Generalitat. No sóc capaç de valorar a la consellera Alba Vergés, a la que, més enllà del seu to de veu que potser no transmet seguretat, se la veu, en ser d'Igualada i separada de la família, massa implicada emocionalment.

Sí que des del meu punt de vista ho està fent força bé l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que sense rebutjar l'ajut de ningú, de cara a fer els hospitals de campanya, ha buscat l'assessorament de Metges Sense Fronteres que d'això sí que en saben i molt, a diferència de l'Exèrcit espanyol que, en no ser per bé o per mal con el francès, que es desplega per qualsevol racó d'Àfrica en 24 hores per defensar la "francofonia" o ajudar en crisis humanitàries, no té gaire bagatge en desplegaments logístics d'avui per demà. I crec que qui està salvant els mobles de la Generalitat, és el conseller d'Interior Miquel Buch. Un conseller al que pocs li veien gaire futur després de la Batalla d'Urquinaona, i ara més enllà dels retrets que faci o deixi de fer cap el govern de l'Estat, a diferencia d'altres membres estratègics del Govern, no ha caigut malalt i sap donar la sensació que hi ha algú al timó del vaixell.

Un vaixell que no arribarà a port derrotant l'enemic, com ens diuen els generals espanyols, sinó quan després de l'anunciada treva de l'estiu, sapiguem si ens em immunitzat perquè potser molts l'hem passat sense símptomes, o perquè els científics ja han trobat fàrmacs eficaços per passar-la fent-la més lleu. La vacuna trigarà més. Però parlar de victòria, quan cada dia moren centenars de persones i l'economia i l'estat del benestar s'abocaran cap una crisi que mai no haguéssim imaginat, és enganyar-nos a nosaltres mateixos. 

Llegir a Nació Digital. 

Devolucions en calent, de Melilla a Grècia. Analitzo com la sentència del Tribunal d'Estrasburg canviant de criteri i legalitzant les devolucions en calent a Ceuta i Melilla, es va redactar pensant en aplicar aquesta mesura als que volen entrar a Grècia des de Turquia i, en el cas que es reprodueixi un fluxe pels Balcans com fa cinc anys

Xavier Rius Sant, Nació Digital, dimarts 3 de marçde 2020

Fins fa tres setmanes, la jurisprudència de la Unió Europea considerava il·legals les devolucions col·lectives i les devolucions en calent de persones que acabaven d'entrar per un pas no habilitat a un estat membre de la Unió Europea i eren interceptades pels cossos policials prop de la frontera.
Així ho havia establert en diferents sentències, com la que va dictar en primera instància el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg l'any 2017, que va condemnar Espanya per la devolució en calent de dos migrants a Melilla l'any 2014. La sentència no qüestionava el dret a expulsar-los o a retornar-los. Però exigia que es fes després d’identificar els migrants, i obrir uns expedients individuals d'expulsió o devolució que, en el cas que concloguessin amb una ordre d'expulsió, es poguessin recórrer i donar-los l'oportunitat a que demanessin asil.

 Però aquesta sentència va ser recorreguda pel govern de Mariano Rajoy al mateix Tribunal d'Estrasburg que fa tres setmanes, fent un gir de 180 graus, canviava la seva doctrina i avalava les devolucions en calent dels migrants que són detinguts ja en territori espanyol, tot just després de saltar la tanca. I el tribunal ho justificava dient que els migrants havien entrat de manera violenta i tumultuària i que, a més, si haguessin volgut acollir-se al dret d'asil ho haguessin pogut fer als consolats espanyols del Marroc, com el de Nador, proper a Melilla, o al mateix punt del control policial de la frontera espanyola a l'enclavament nord-africà.
Uns arguments totalment falsos atès que, a un subsaharià indocumentat o sense el passaport vigent, que és com arriben la majoria, no se'l permet entrar físicament a les delegacions diplomàtiques. I per arribar legalment a les dependències fronteres espanyoles de Ceuta i Melilla abans s'ha d'haver sortit legalment del Marroc. Però el Marroc no deixa sortir a qui no porta un passaport en regla.

I és que aquest canvi de postura del Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea sembla que s'ha fet per donar marge legal als països europeus que, o bé van aixecar tanques fronteres amb motiu de la crisi migratòria de 2015 i 2016, o es plantegen aixecar-ne ara davant la crisi dels refugiats. I volen actuar amb contundència, fent recular per la força i de manera col·lectiva possibles nous fluxos de migrants o refugiats, com ja està passant aquest dies a la frontera terrestre o marítima entre Grècia i Turquia.
 

L'humanitarisme d'Angela Merkel està en hores baixes a Alemanya, país que va acollir la majoria de refugiats de fa quatre i cinc anys. I com a conseqüència del trencament del cordó sanitari a la ultradreta a l'estat de Turíngia, va haver de renunciar Annegret Kramp-Karrenbauer a ser la successora de la cancellera.
Però sigui qui sigui el successor de Merkel, sembla segur que amb els xenòfobs d'Alternativa per Alemanya, crescuts i presents a tots els parlaments dels lander, no es permetrà que un nou flux de refugiats, encara que fos molt menor, procedent de Síria i Turquia, arribi a Alemanya. I a mig camí entre Grècia i Alemanya i ha alguns dels estats del Grup de Visegrad com ara Hongria, partidaris d'aplicar tota la força per fer recular els migrants que són a Grècia o hi intenten arribar des de Turquia. I amb aquesta sentència d'Estrasburg ja tenen carta blanca per poder-ho fer.

La situació de la guerra de Síria, amb un nou flux de refugiats procedent de l'últim bastió rebel a la regió d'Idlib, i amb el president turc, Recep Tayyip Erdogan, disposat a utilitzar l'aixeta dels refugiats per aconseguir més fons de la Unió Europea o més suports internacionals en la seva pugna amb Rússia i el vencedor Al-Assad, ha estat el detonat d'aquest increment de refugiats intentant arribar a Grècia.

A Grècia hi governa la dretana Nova Democràcia, i també s'ha sentit abandonada per la Unió Europea. A les illes gregues hi ha més de 40.000 refugiats en condicions de vida infrahumanes, desitjosos d'anar a altres països de la Unió. I el govern pretén contenir-los construint centres d'internament tancats per milers de persones a les illes de Quios i Lesbos.
I és que en el fons de tot el que hi ha és el fracàs d'una Unió Europea que, amb 515 milions d'habitants, va ser incapaç fa quatre anys per egoisme d'uns, tacticismes d'altres i pura xenofòbia de molts altres, de gestionar l'acollida i distribució d'un milió de persones. I que ara es prepara per evitar que un nou flux de persones, fugint de la guerra, entri a la Unió Europea.                    

 Llegir a NacióDigital

PRECARIETAT A BARRIS ANTICS. El barri antic de Manresa és segons l'INE un dels més pobres de Catalunya. S'acostuma a vincular la situació d'aquests barris a l'alt índex de població immigrant, però si aquests barris s'han degradat és perquè els qui hi vivien fa uns anys que van marxar o els propietaris els van posar a lloguer sense reahabilitar-los, entrant el barri en un cercle del que només se surt amb fortes inversions i plans de les administracions per esponjar i rehabilitar cases i pisos.

 Xavier Rius Sant, NacióDigital-NacióManresa, diumenge 24 de novembre de 2019

Segons un informe publicat fa uns dies de l'Institut Nacional d'Estadística, els barris del Centre Històric de Manresa són dels que té la població més empobrida de Catalunya. I això no passa només a Manresa. A moltes viles i ciutats del país, els barris històrics, amb edificis antics dels que va marxar fa vint-i-cinc o quaranta anys la població que hi vivia, sovint des de feia més d'una generació, que va anar a barris recent construïts, es van anar degradant. No pas perquè els nous llogaters o compradors ho pretenguessin, sinó perquè en marxar els antics residents, els propietaris que els van llogar, o els qui els van comprar no van restaurar aquells edificis amb humitats, canonades antigues, sense calefacció i mancances de manteniment.
Sovint es vincula aquesta degradació de certs barris amb l'arribada de la immigració estrangera que s'ha concentrat en aquests carrers d'edificis no rehabilitats. Però la immigració no n'ha sigut la responsable sinó més aviat la víctima d'una nul·la gestió. M'explicava fa uns anys el llavors alcalde de Guissona, Xavier Casoliva, municipi amb més percentatge d'immigració de Catalunya, que a Guissona no hi havia carrers ni blocs de pisos on només hi vivien immigrants, perquè ni la població autòctona ni els comerços no van abandonar el centre històric. En canvi a Cervera, municipi veí de Guissona i capital de La Segarra, sí que va passar. I aquelles cases amb poques finestres, sense calefacció i sense rehabilitar, van ser llogades a immigrants. Fet que generava un sentiment de desarrelament als autòctons que hi quedaven. Es tancaven també les botigues de tota la vida, agafant aquells carrers l'estigma de ser considerats per a molts com a gueto. I amb els anys els immigrants que podien, quan milloraven la situació econòmica, canviaven de casa i de carrer, amb el que aquella casa o pis no rehabilitada tornava a ser llogada a uns nous inquilins també en situació de precarietat.

Molt es va fer a Catalunya fa deu o quinze anys amb la Llei de Barris i altres projectes fets des de les administracions que donaven fons per rehabilitar carrers, façanes, posar ascensors a blocs on no n'hi havia, i es creaven places, zones verdes i equipaments. I també en algunes ciutats es van fer complexos plans d'esponjament urbà, com a Ciutat Vella de Barcelona, enderrocant blocs de cases, eixamplant carrers i places, i recol·locant als llogaters en nous habitatges i indemnitzant als propietaris. I aquest esponjaments o enderrocaments no s'han fet només a barris antics, sinó també de blocs construïts els anys seixanta per acollir la immigració que arribava d'Andalusia i altres llocs d'Espanya. A Manlleu ara es completarà l'enderroc de l'últim bloc de Can Garcia. Blocs en molt mal estat dels que en marxar la població inicial, originaria de la immigració andalusa sense restaurar-los, van acabar sent llogats, comprats o ocupats per població més precària que arribava, majoritàriament estrangera. Al municipi gironí de de Salt, amb un alt índex d'immigració marroquina i gambiana, l'Ajuntament governat llavors pel PSC i ERC va plantejar fa deu anys un esponjament o enderroc d'alguns blocs de pisos dels anys seixanta de l'anomenat barri Centre. I malgrat el suport de la Generalitat i el Ministeri d'Habitatge per recol·locar tothom, CiU, llavors a l'oposició, va incentivar que els veïns rebutgessin la reforma que va quedar aturada. I alguns d'aquells blocs estan ara més degradats, i els qui volen vendre i marxar, no troben compradors.

No es tracta ara de preguntar-se qui és més responsable de la precarietat que es dóna a barris com el centre històric de Manresa, si els que van marxar i els van llogar en mal estat, si els qui van comprar habitatges sense assumir que calia una reforma o si la responsabilitat recau en les administracions. El que cal és voluntat política per revertir-ho, cosa que només serà possible amb governs sòlids a nivell municipal, català i estatal, que puguin aprovar pressupostos que fixin inversions i ajuts a fons perdut a un termini mínim de deu o quinze anys. El que cal és afrontar plans de reforma integral que exigeixen, a part d'una important injecció econòmica, la unitat de totes les administracions, i que cap partit polític ho vulgui rendibilitzar per oposar-se, incentivant el rebuig veïnal. 

Llegir a NacióDigital.