Xavier Rius Sant, El Triangle, 22 de maig de 2024 Un servidor que escriu habitualment de temàtiques com la immigració, el racisme i els conflictes del Pròxim Orient hi ha dues paraules que intento evitar, antisemitisme i islamofòbia, que considero equívoques i confuses. Per a mi és equívoc el concepte d’antisemitisme, no només per que s’engloba sovint aquí qualsevol crítica a Israel, equiparant a qui se l’acusa d’això de voler un nou Holocaust jueu, quan els àrabs també són semites, sinó perquè es titlla d’antisemita qui senzillament és antisionista i qüestiona el dret de Israel a constituir un estat en un territori del que van expulsar fa 76 anys els seus habitants, els palestins. I ser antisionista, és a dir negar el dret a Israel o ocupar un territori determinat per fer-hi un estat propi, no significa ni negar l’Holocaust ni desitjar cap mal a les persones de religió o tradició jueva. I pel que fa al d’islamofòbia, tampoc m’agrada ja que criticar la negativa de moltes societats de majoria islàmica que impedeixen als seus deixar de creure i manifestar que són ateus o que han canviat de religió i, sobretot, a les filles de musulmans, mantenint o no la fe, a viure de manera laica i poder iniciar una relació sentimental amb un no musulmà, no és tenir fòbia a ningú. Com tampoc és fòbia vers cap religió ni cap col·lectiu rebutjar la intromissió en l’àmbit privat que fan cada vegada més les societats islàmiques vers la vida de les dones, en uns casos, com passa a l’Iran de castigar per llei a qui no porta en públic el vel tapant els cabells, i en molts altres les mateixes famílies i societats islàmiques assetjant a aquelles dones que consideren com de la pròpia comunitat que es neguen a portar-lo. Quelcom que passa també a Catalunya.
Escric això perquè avui s’ha confirmat la mort del president de l’Iran, Ebrahim Raisi, conegut de quan era jutge, com el Botxí o el Carnicer de Teheran, per la facilitat amb la que enviava a detinguts acusats de ser dissidents polític a morir a la forca o afusellats, protagonitzant un dels episodis de repressió més despietats l’estiu de 1988 quan va fer matar cinc mil persones de totes les edats, també moltes dones i adolescents. I en el seu mandat com a president després d’unes eleccions on no va haver-hi lloc per reformadors com ho van ser els ex presidents Hassan Rouhani i Muhammad Khatami, que per l’oposició del Líder Suprem Ali Khamenei, dels aiatol·làs i dels anomenats Guardians de la Revolució, van fracassar rotundament en el seu intent de canviar les coses. I durant el mandat presidencial de Raisi, acabat bruscament ahir amb l’accident de l’helicòpter on viatjava, ha exercit una repressió ferotge contra les dones que es neguen a portar el vel que va esclatar amb la mort de la jove Mahsa Amini el setembre de 2022.
Per la repressió ordenada per Raisi aquests vint mesos han mort prop de sis-centes persones, la majoria dones joves. Unes han mort al carrer, altres a comissaria i altres penjades condemnades pel delicte de “combatre a Al·là i portar la corrupció a la Terra”. Una lluita contra el masclisme i la imposició del vel que una part del moviment feminista europeu i català no li ha donat suport en entendre que una dona que porta vel és una dona empoderada. Però més enllà d’aquesta qüestió que ha omplert de sang el mandat de Raisi, caldrà veure ara qui agafa la direcció del govern amb les eleccions fictícies que se celebraran d’aquí cinquanta dies, tenint en compte que el Líder Suprem, Alí Khamenei, amb vuitanta cinc anys d’edat, també necessitarà aviat un substitut. Uns substituts que caldrà veure si voldran o podran destensar la tensió a la regió. Recordem que l’Iran controla l’Eix de Resistència format per les milícies xiïtes de l’Iraq, grups armats de Síria, Hizbul·là al Líban, els hutis del Iemen, i Hamàs a Gaza. Grups que Iran ha utilitzat per enfrontar-se amb Israel en el context de l’actual conflicte de Gaza.
I precisament per la seva actuació a Gaza contra la seva població civil avui la Fiscalia del Tribunal Penal Internacional ha demanat la detenció del primer ministre israelià Benyamin Netanyahu i el ministre de Defensa Yoav Gallant en considerar que son penalment responsables de crims de guerra i crims contra la humanitat. La Fiscalia també ha demanat la detenció de líders de Hamàs que van ordenar els atacs del 7 d’octubre contra civils israelians. I evidentment no només Netanyahu, sinó la major part de la classe política d’Israel han respost titllant d’antisemita la Fiscalia del Tribunal Internacional.
Certament Netanyahu té en contra seu a bona part de la societat israeliana que es manifesta setmanalment demanant la seva dimissió, no pels crims a Gaza, sinó per la seva negativa a pactar amb Hamàs l’alliberament d’ostages i per la seva voluntat de perpetuar-se en el poder que ara allarga gràcies a la guerra. Però no ens enganyem, bona part de la societat israeliana és responsable dels crims dels que s’acusa Netanyahu i el cap de l’exèrcit, no només els partits religiosos que volen un territori “del riu fins al mar” sense palestins, sinó perquè bona part de la societat israeliana, com els descendents d’altres violències i genocidis en altres parts del món, han acabat adoptant com a propis els mètodes dels seus agressors i són absolutament incapaços d’empatitzar, en aquest cas amb els legítims habitants d’aquella terra on van decidir que per haver-hi viscut feia dos mil anys, era seva per designació divina.
La història de vegades es mou com una ruleta o com una nòria, i avui s’han produït dos fets que poden portar canvis o potser no. Raisi ja no hi és i Netanyahu tot i l’ordre de detenció farà el que sigui per continuar.
Netanyahu y Raisi, la ruleta de la historia
Un servidor que escribe habitualmente de temáticas como la inmigración, el racismo y los conflictos de Oriente Próximo hay dos palabras que intento evitar, antisemitismo e islamofobia, que considero equívocas y confusas. Para mí es equívoco el concepto de antisemitismo, no sólo por que se engloba a menudo aquí cualquier crítica a Israel, equiparando a quien se le acusa de eso de querer un nuevo Holocausto judío, cuando los árabes también son semitas, sino porque se tilda de antisemita a quien sencillamente es antisionista y cuestiona el derecho de Israel a constituir un estado en un territorio del que expulsaron hace 76 años a sus habitantes, los palestinos. Y ser antisionista, es decir negar el derecho a Israel u ocupar un territorio determinado para hacer un estado propio, no significa ni negar el Holocausto ni desear ningún daño a las personas de religión o tradición judía. Y en lo que se refiere al de islamofobia, tampoco me gusta ya que criticar la negativa de muchas sociedades de mayoría islámica que impiden a los suyos dejar de creer y manifestar que son ateos o que han cambiado de religión y, sobre todo, a las hijas de musulmanes, manteniendo o no la fe, a vivir de forma laica y poder iniciar una relación sentimental con un no musulmán, no es tener fobia a nadie. Como tampoco es fobia hacia ninguna religión ni colectivo rechazar la intromisión en el ámbito privado que hacen cada vez más las sociedades islámicas hacia la vida de las mujeres, en unos casos, como ocurre en Irán de castigar por ley a quien no lleva en público el velo tapando el cabello, y en otros muchos las mismas familias y sociedades islámicas acosando a aquellas mujeres que consideran como de la propia comunidad que se niegan a llevarlo. Algo que ocurre también en Cataluña.
Escribo esto porque hoy se ha confirmado la muerte del presidente de Irán, Ebrahim Raisí, conocido de cuando era juez, como el Verdugo o el Carnicero de Teherán, por la facilidad con la que enviaba a detenidos acusados de ser disidentes políticos a morir en la horca o fusilados, protagonizando uno de los episodios de represión más despiadados en el verano de 1988 cuando mató a cinco mil personas de todas las edades, también muchas mujeres y adolescentes. Y en su mandato como presidente tras unas elecciones que no hubo lugar para reformistas como lo fueron los ex presidentes Hassan Rouhani y Muhammad Jatami que por la oposición del Líder Supremo Ali Jamenei, de los ayatolás y de los llamados Guardianes de la Revolución, fracasaron rotundamente en su intento de cambiar las cosas. Y durante el mandato presidencial de Raisi, acabado bruscamente ayer con el accidente del helicóptero en el que viajaba, ha ejercido una represión feroz contra las mujeres que se niegan a llevar el velo que estalló con la muerte de la joven Mahsa Amini el septiembre de 2022.
Por la represión ordenada por Raisi estos veinte meses han muerto cerca de seiscientas personas, la mayoría mujeres jóvenes. Unas han muerto en la calle, otras en comisaría y otras colgadas condenadas por el delito de «combatir a Alá y llevar la corrupción a la Tierra». Una lucha contra el machismo y la imposición del velo que una parte del movimiento feminista europeo y catalán no ha apoyado al entender que una mujer que lleva velo es una mujer empoderada. Pero más allá de esta cuestión que ha llenado de sangre el mandato de Raisi, habrá que ver ahora quien asume la dirección del gobierno con las elecciones ficticias que se celebrarán dentro de cincuenta días, teniendo en cuenta que el Líder Supremo, Alí Jamenei con ochenta y cinco años de edad, también necesitará pronto un sustituto. Unos sustitutos que hará falta ver si querrán o podrán destensar la tensión en la región. Recordemos que Irán controla el Eje de Resistencia formado por las milicias chiítas de Irak, grupos armados de Siria, Hizbulá en Líbano, los hutis de Yemen, y Hamás en Gaza. Grupos que Irán ha utilizado para enfrentarse a Israel en el contexto del actual conflicto de Gaza.
Y precisamente por su actuación en Gaza contra su población civil hoy la Fiscalía del Tribunal Penal Internacional ha pedido la detención del primer ministro israelí Benyamin Netanyahu y el ministro de Defensa Yoav Gallant al considerar que son penalmente responsables de crímenes de guerra y crímenes contra la humanidad. La Fiscalía también pidió la detención de líderes de Hamás que ordenaron los ataques del 7 de octubre contra civiles israelíes. Y evidentemente no sólo Netanyahu, sino la mayor parte de la clase política de Israel han respondido tildando de antisemita a la Fiscalía del Tribunal Internacional. Ciertamente Netanyahu tiene en su contra a buena parte de la sociedad israelí que se manifiesta semanalmente pidiendo su dimisión, no por los crímenes en Gaza, sino por su negativa a pactar con Hamás la liberación de rehenes y por su voluntad de perpetuar cese en el poder que ahora alarga gracias a la guerra. Pero no nos engañemos, buena parte de la sociedad israelí es responsable de los crímenes de los que se acusa a Netanyahu y al jefe del ejército, no sólo a los partidos religiosos que quieren un territorio “del río hasta el mar” sin palestinos, sino porque buena parte de la sociedad israelí, como los descendientes de otras violencias y genocidios en otras partes del mundo, han acabado adoptando como propios los métodos de sus agresores y son absolutamente incapaces de empatizar, en este caso con los legítimos habitantes de esa tierra donde decidió que por haber vivido hacía dos mil años, era suya por designación divina.
La historia a veces se mueve como una ruleta o como una noria, y hoy se han producido dos hechos que pueden traer cambios o quizás no. Raisi ya no está y Netanyahu pese a la orden de detención hará lo que sea para continuar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada