LA MALA MEMÒRIA DE GARCIA ALBIOL. Quan ell va ser jutjat hi va anar acompanyat de regidors i diputats i més d'un centenar de seguidors manifestant-se vinguts en autocar des de Badalona

Poca memòria ha de tenir el líder del PP català, Xavier García Albiol, que ha qualificat la concentració d'alcaldes i diputats acompanyant al president Artur Mas fins a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, "d'acte de pressió i xantatge vers els tribunals, propi de règims com el veneçolà i de dictadures com Cuba ". 
Dic que Albiol ha de tenir molt poca memòria atès que, fa menys de dos anys, el 20 de novembre de 2013, quan ell va ser jutjat per un presumpte delicte d'incitació a l'odi per les octavetes vinculant immigració amb delinqüència i les posteriors declaracions justificant-les, es va presentar al judici caminant des de la plaça Cerdà acompanyat per un nodrit grup de parlamentaris i regidors populars -de alcaldes el PP no tenia més que Badalona i Castelldefels-, fins a les portes de la Ciutat de la Justícia, situada a uns dos-cents metres. 
Allà l'esperaven un centenar llarg de veïns de Badalona, ​​arribats en dos autocars, que portaven pancartes d"Albiol, estem amb tu", "Volem viure en pau" o "Albiol, no et rendeixis". A la porta dels jutjats Albiol va ser ovacionat pels seus seguidors als quals va saludar i abraçar, i entre crits de suport i pancartes, va fer declaracions a la premsa.  
Tot seguit es va dirigir a la sala del Jutjat Penal número 18, acompanyat per una quinzena de càrrecs públics del partit, entre els quals estaven, a més de regidors de Badalona i altres ciutats, la senadora Alicia Sánchez Camacho i el regidor barceloní, Alberto Fernández Díaz. I mentre va durar el judici, els seguidors d'Albiol es manifestar lliurement a les portes de la Ciutat de la Justícia.  
I ningú aquell dia se li va ocórrer dir que el fet que l'imputat entrés a la sala acompanyat de càrrecs públics, i hagués organitzat dos autocars de seguidors, era un xantatge al tribunal o un atac a la independència de la justícia. Tampoc no va dir res ni l'Audiència de Barcelona, ​​ni el Tribunal Superior de Justícia sobre aquella manifestació organitzada pel mateix PP. 
Sí que hi ha una diferència entre l'acte de suport a Albiol en el seu judici, i la compareixença d'avui de Mas com a imputat. Els alcaldes que han acompanyat al President són, en cas que es sentenciï que hi ha hagut delicte, col·laboradors necessaris del delicte que va fer Mas de posar les urnes. 
I l'autoinculpació al carrer de persones que han comès el mateix acte pel qual algú és jutjat, és quelcom habitual en nombrosos judicis per un delicte diguem, col·lectiu, com vagues o manifestacions. Quan cinc persones són jutjades per una manifestació presumptament il·legal en què van participar centenars, és habitual que molts dels que van ser partícips d'aquesta acció, acompanyin als encausats o es concentrin a la porta dels jutjats. 
Certament no és el mateix que es manifestin a les portes d'un jutjat un centenar de sindicalistes que van organitzar una protesta mentre s'interroga als quatre detinguts o imputats, que quatre-cents alcaldes. Però és que els còmplices i coautors en aquest suposat delicte van ser els mateixos alcaldes que van facilitar la logística i van cridar als ciutadans a participar en el procés participatiu del 9-N. 

Així doncs, la presència dels alcaldes, més que una pressió, és una ratificació que si hi va haver delicte i ha d'haver càstig penal, ells, com a màxima autoritat dels seus municipis, també van desobeir i van delinquir. Significa que malgrat que Artur Mas s'hagi declarat responsable del 9-N, ni està sol, ni el delicte que se l'imputa el va fer només amb l'ajuda de les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau. La presència d'alcaldes és només un recordatori que si es considera que s'ha comès un delicte, el delicte és col·lectiu i hi ha molta gent al darrera

Xavier Rius, periodista

 Albiol anant cap a la sala acompanyat de diputats i regidors

 Manifestants portats amb dos autocars a la porta del judici a Albiol

 Albiol, el dia del judici arribant acompanyat per regidors, diputats i sendors a la Ciutat de la Justícia

Poca memoria debe tener el líder del PP catalán, Xavier García Albiol, que ha calificado la concentración de alcaldes y diputados acompañando al president Artur Mas hasta las puertas del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, de "acto de presión y chantaje hacia los tribunales, propio de régimenes como el venezolano y de dictaduras como Cuba". 

Digo que Albiol debe tener muy poca memoria dado que, hace menos de dos años, el 20 de noviembre de 2013, cuando él fue juzgado por un presunto delito de incitación al odio por los folletos vinculando inmigración con delincuencia y las posteriores declaraciones justificándolos, se presentó al juicio andando desde la plaza Cerdà acompañado por un nutrido grupo de parlamentarios y concejales populares -de alcaldes el PP no tenía más que Badalona y Castelldefels-, hasta las puertas de la Ciutat de la Justícia, situada a uns doscientos metros. 

Allí le esperaban más de un centenar de vecinos de Badalona, llegados en dos autocares, que portaban pancartas de "Albiol, estamos contigo", "Queremos vivir en paz" o "Albiol, no te rindas". 

En la puerta de los juzgados Albiol fue jaleado por sus seguidores a los que saludó y abrazó, y entre gritos de apoyo y pancartas hizo declaraciones a la prensa. Acto seguido se dirigió a la sala del Juzgado Penal número 18, acompañado por una quincena de cargos públicos del partido, entre los que estaban, además de concejales de Badalona y otras ciudades, la senadora Alicia Sánchez Camacho y el concejal barcelonés, Alberto Fernández Díaz. Y mientras duró el jució, los seguidores de Albiol estuvieron manifestándose libremente en las puertas de la Ciutat de la Justicia. Y nadie aquel día se le ocurrió decir que el hecho que el imputado entrara en la sala acompañado de cargos públicos, y hubiera organizado dos autocares de seguidores, era un chantaje al tribunal o un ataque a la independencia de la justicia. Tampoc dijo nada ni la Audiencia de Barcelona, ni el Tribunal Superior de Justicia sobre aquella manifestación organizada por el propio PP.

Sí que hay una diferencia entre el acto de apoyo a Albiol en su juicio, y la comparecencia de hoy de Mas como imputado. Los alcaldes que han acompañado al president son, en caso que se sentencie que ha habido delito, colaboradores necesarios del delito que hizo Mas de poner las urnas. 

Y la autoinculpación en la calle de personas que han cometido el mismo acto por el que alguien es juzgado, es algo común y habitual en numerosos juicios por un delito, digamos, colectivo como huelgas o manifestaciones. Cuando cinco personas son juzgadas por una manifestación presuntamente ilegal en la que participaron cientos, es habitual que muchos de los que fueron partícipes de dicha acción, acompañen a los encausados o se concentren en la puerta de los juzgados.  

Ciertamente no es lo mismo que se manifiesten a las puertas de un juzgado un centenar de sindicalistas que organizaron una protesta mientras se interroga a los cuatro detenidos o imputados, que cuatrocientos alcaldes. Pero es que los cómplices y coautores en este supuesto delito fueron los mismos alcades que facilitaron la logística y llamaron a los ciudadanos a participar en el proceso participativo del 9-N.   Así pues, la presencia de los alcaldes, más que una presión, es una ratificación de que si hubo delito y debe haber castigo penal, ellos, como máxima autoridad de sus municipios, también desobedecieron y delinquieron. Significa que pese a que  Artur Mas se haya declarado responsable del 9-N, ni está sólo, ni el delito que se le imputa lo hizo él sólo con la ayuda de las conselleres Joana Ortega e Irene Rigau. La presencia de alcaldes sólo es un recordatorio para que en el caso que se considere que ha habido delito, el delito es colectivo y hay mucha gente detrás.
Xavier Rius

Llegir en català al Periódico

 Llegir en castellà al Periódico

QUAN JOAN CLOS VA DONAR LLICÈNCIA A LES UNITATS ESPECIALS DE LA GUÀRDIA URBANA

Després de la tràgica mort de Patricia Heras, els possibles errors judicials del cas 4F, els maltractaments denunciats i arxivats, i les possibles negligències de responsables polítics, denunciats al documental "Ciutat morta", i de diversos processos penals que es segueixen ara contra alguns agents, hi ha una sèrie de decisions polítiques de l'equip de govern de l'alcalde Joan Clos en relació a la Guàrdia Urbana de Barcelona i les seves unitats especials d'antiavalots, els diürns UPAS (Unitat de Policia Administrativa i Seguretat) i la nocturna UNOC (Unitat Nocturna Operativa Centralitzada) i l'ús que va fer l'alcalde Clos d'aquests cossos com "guàrdia pretoriana".

L'assumpció de missions antiavalots d'aquestes unitats ha de remuntar-se al conflicte del conveni de treballadors de l'Ajuntament en 1999. Aquest conflicte va coincidir amb els expedients a bombers que s'havien negat a rentar la seva roba impregnada de productes tòxics a la rentadora del seu domicili.

 Així, ja que les protestes de funcionaris i bombers incomodaven a l'alcalde Joan Clos, aquest va recórrer a la Unitat de Policia Administrativa i Seguretat i a la Unitat Nocturna Operativa Centralitzada, amb seu a la Zona Franca, que posseïen material antiavalots per missions en què els agents podien ser agredits o necessitaven aplicar la força, com el control de l'entorn d'un camp de futbol, la persecució del top manta o els controls d'alcoholèmia en zones d'oci.

D’aquesta manera pren força aquesta unitat, els membres cobren un plus especial, que els va convertir en el que es coneixia com la Guàrdia Pretoriana de l'alcalde. I no només van carregar en diverses ocasions contra bombers i funcionaris, sinó que també contra una manifestació específica de guàrdies urbans. I sempre que l'alcalde sortia del consistori a realitzar un acte o visitar un barri, anava acompanyat de tres furgonetes d'aquestes unitats per "protegir-lo" en cas de ser rebut amb pancartes o reivindicacions, fos per funcionaris municipals, fos per veïns.

Quan va passar el conflicte del conveni municipal, aquestes unitats especials a més d'exercir les seves funcions en relació a la venda ambulant, tràfic de drogues, actuar en grans aglomeracions o participar en desallotjaments, van continuar acompanyat a l'alcalde Clos allà on anava, donant una imatge molt diferent a la d'aquell Pasqual Maragall que te'l podies trobar passejant amb bicicleta per la Carretera de les Aigües a les 8 del matí, o que podia presentar-se muntat en la seva moto a un acte. Així un alcalde que concorria a les eleccions amb el controvertit eslògan de: "Farem de Barcelona la millor ciutat del món", havia de circular per la mateixa, de manera habitual, acompanyat dels seus antisturbis. I en un context de màxima confiança entre l'entorn de l'alcalde i els comandaments d’aquestes unitats, les queixes reiterades per les males maneres o suposats abusos realitzats per agents d'aquest cos o el desproporcionat ús de la força en les seves actuacions, no eren presos en consideració. I si arribaven al jutjat, eren negats unànimement pel testimoni d'una infinitat d'agents. Sonada va ser la polèmica política i mediàtica després de la càrrega policial i desallotjament al desembre de 2004, dels joves acampats a la gespa del Palau de Pedralbes reivindicant el compliment del 0,7% al Tercer Món, en un dia que Barcelona es va col·lapsar per la pluja i la calamarsa. Aquell dia que a Barcelona els semàfors van deixar de funcionar per la tempesta, els comandaments municipals van considerar prioritari fer servir aquestes unitats especials per desallotjar a aquells "perroflautes".

Jo mateix vaig ser víctima de la brutalitat d'un agent d'aquest cos durant la vaga general del 20 de juny de 2002. Degudament identificat com a periodista estava observant a una vintena de metres com aquests antiavalots carregaven contra una quinzena de militants de la CGT que feien una asseguda a la Via Laietana, al costat de la Catedral, i un d'aquests agents va venir cap a mi i em va donar diversos cops de porra. Agressió que malgrat comunicar jo mateix minuts després a un regidor de l'equip de govern i realitzar diverses queixar formals davant l'alcalde, no es va voler investigar, i de la que l'alcalde no va considerar necessari disculpar-se, ni tan sols després d'una pregunta sobre aquesta agressió realitzada pel grup municipal de CiU en el ple de l'Ajuntament.
En aquells moments jo tenia molt bones relacions amb diversos agents de la Guàrdia Urbana, ja que havia participat al costat d'ells en el projecte d'ajuda humanitària a Kosovo el 1999, on agents d'aquest cos van estar conduint camions d'ajuda humanitària.

 I per la meva participació en aquest projecte tenia accés a regidors i càrrecs de responsabilitat de l'Ajuntament. I tots em van dir el mateix, que aquestes unitats especials de la Guàrdia Urbana tenien la plena confiança de Joan Clos, eren intocables i que el millor que podia fer era oblidar-ho.

Ara després de l'emissió per la televisió catalana del documental La Ciutat Morta, i de la difusió que els agents que van testificar en el cas 4F han estat condemnats i estan a la presó per maltractaments, de la difusió de certes actuacions del que va ser cap d'informació del cos, Víctor Gibanel, i d'altres casos de denúncies de presumptes abusos, sembla que la ciutat desperti. Però més enllà que la justícia reobri el cas 4F hi ha la responsabilitat política de qui, després de prendre aquest cos com a guàrdia personal, potser com a contrapartida, va tolerar o ignorar els mètodes d'actuació de determinats agents, donant peu a una evident impunitat.

Agents de la UPAS

Leer en El Periódico en castellano
Llegir en català a El Periódico

Tras la tragedia de la muerte de Patricia Heras, los posibles errores judiciales del caso 4F, los malos tratos denunciados y archivados, y las posibles negligencias de responsables políticos, denunciados en el documental "Ciutat morta", y de diversos procesos penales que se siguen ahora contra algunos agentes, están una serie de decisiones políticas del equipo de gobierno del alcalde Joan Clos en relación a la Guardia Urbana de Barcelona y sus dos unidades especiales de antidisturbios, los diurnos UPAS (Unitat de Policia Administrativa i Seguretat) y la nocturna UNOC (Unitat Nocturna Operativa Centralitzada) y el uso que hizo el alcalde Clos de dichos cuerpos como “guardia pretoriana”.

La asunción de misiones antidisturbios de estas unidades debe remontarse al conflicto del convenio de trabajadores del Ayuntamiento en 1999. Este conflicto coincidió con los expedientes a bomberos que se habían negado a lavar su ropa impregnada de productos tóxicos en la lavadora de su domicilio. Así, puesto que las protestas de funcionarios y bomberos incomodaban al alcalde Joan Clos, éste recurrió a la Unidad de Policía Administrativa y Seguridad y a la Unidad Nocturna Operativa Centralizada, con sede en Zona Franca, que poseían material antidisturbios para misiones en las que los agentes podían ser agredidos o necesitaban aplicar la fuerza, como el control del entorno de un campo de fútbol, la persecución del top manta o los controles de alcoholemia en zonas de ocio. Así toma fuerza esta unidad, cuyos miembros cobran un plus especial, que se les convirtió en lo que se conocía como la Guardia Pretoriana del alcalde. Y no sólo cargaron en diversas ocasiones contra bomberos y funcionarios, sino que también contra una manifestación específica de guardias urbanos. Y siempre que el alcalde salía del consistorio a realizar un acto o visitar un barrio, iba acompañado de tres furgonetas de estas unidades para “protegerlo” en caso de ser recibido con pancartas o reivindicaciones, fuese por funcionarios municipales, fuese por vecinos.

Cuando pasó el conflicto del convenio municipal, estas unidades especiales además de ejercer sus funciones en relación a la venta ambulante, trafico de drogas, actuar en grandes aglomeraciones o participar en desalojos, continuaron acompañado al alcalde Clos allá donde iba, dando una imagen muy distinta de la de aquel Pasqual Maragall que te lo podías encontrar paseando en bicicleta por al Carretera de les Aigües a las 8 de la mañana, o que podía presentarse montado en su moto a un acto. Así un alcalde que concurría a las elecciones con el controvertido eslogan de: “Haremos de Barcelona la mejor ciudad del mundo”, había de circular por la misma, de manera habitual, acompañado de sus antisturbios. Y en un contexto de máxima confianza entre el entorno del alcalde y los mandos de dichas unidades, las quejas reiteradas por las malas maneras o supuestos abusos realizados por agentes de dicho cuerpo o el desproporcionado uso de la fuerza en sus actuaciones, no eran tomados en consideración, y si llegaban al juzgado eran negados unánimemente por el testimonio de un sinfín de agentes. Sonada fue la polémica política y mediática tras la carga policial y desalojo en diciembre de 2004, de los jóvenes acampados en el césped del Palau de Pedralbes reivindicando el cumplimiento del 0,7% al Tercer Mundo, en un día que Barcelona se colapsó por la lluvia y el granizo. Aquel día que en Barcelona los semáforos dejaron de funcionar por la tormenta, los mandos municipales consideraron prioritario usar dichas unidades especiales para desalojar a la vieja usanza a aquellos “perroflautas”.

Yo mismo fui víctima de la brutalidad de un agente de dicho cuerpo durante la huelga general del 20 de junio de 2002. Debidamente identificado como periodista estaba observando a una veintena de metros como dichos antidisturbios cargaban contra una quincena de militantes de la CGT que hacían una sentada en la Via Laietana a la altura de la Catedral, y uno de estos agentes vino hacia mi y me propinó diversos porrazos. Agresión que pese a comunicar yo mismo minutos después a un concejal del equipo de gobierno y realizar diversas quejar formales ante el alcalde, no  se quiso investigar y de la que el alcalde no consideró necesario disculparse, ni siquiera, tras una pregunta sobre dicha agresión realizada por el grupo municipal de CiU en el pleno del Ayuntamiento.  

En aquellos momentos yo tenía muy buenas relaciones con diversos agentes de la Guardia Urbana, dado que le había participado junto a ellos en el proyecto de ayuda humanitaria en Kosovo en 1999, donde agentes de este cuerpo estuvieron conduciendo camiones de ayuda humanitaria, y por mi participación en dicho proyecto tenía acceso a concejales y cargos de responsabilidad del ayuntamiento. Y todos me dijeron lo mismo, que estas unidades especiales de la Guardia Urbana tenían la plena confianza de Joan Clos, eran intocables y que lo mejor que podía hacer era olvidarlo.

Ahora tras la emisión por la televisión catalana del documental La Ciutat Morta, y de la difusión que los agentes que testificaron en el caso 4F han sido condenados y están en prisión por malos tratos, de la difusión de ciertas actuaciones del que fue jefe de información del cuerpo, Víctor Gibanel, y de otros casos de denuncias de presuntos abusos, parece que la ciudad despierte. Pero más allá de que la justicia reabra el caso 4F está la responsabilidad política de quien, tras tomar dicho cuerpo como guardia personal, toleró o ignoró los métodos de actuación de determinados agentes de dicho cuerpo dando pie a una evidente impunidad.