Feia moltes dècades que no coincidien simultàniament a
Barcelona els tres moviments polítics i socials que han marcat la història de
la capital de Catalunya els últims cent cinquanta anys. Uns moviments dels que
gairebé tota la classe política catalana se n’enorgulleix quan es parla del
passat, però en determinats moments han estat difícils de gestionar pels
dirigents de l’època.
Un anarquisme que, més enllà de la lluita contra les quintes,
la guerra d’Àfrica i vagues com la de la Canadenca o per la jornada de vuit
hores, no vol la reforma sinó la revolta, que no volia la República sinó la
Revolució. En segon lloc, el nacionalisme català, les demandes dels catalans d’un
autogovern per Catalunya, d’un encaix diferent dins d’Espanya. Fins i tot, de la
burgesia industrial que rebutjava les polítiques centralistes i anacròniques dels
governs del Borbó de torn que ofegaven el nostre creixement industrial. I, en
tercer lloc, el republicanisme dins i fora de Catalunya, que mirava al futur, i
es rebel·lava front uns reis, uns dirigents polítics i una església que ofegava
les ànsies de progrés, llibertat i justícia social arreu d’Espanya.
Evidentment en certs moments aquests tres moviments confluïen,
mentre que en d’altres van seguir camins o temps diferents. El dos primers
presidents de la Primera República Espanyola, en el 1873, Estanislao Figueras i
Moragas, i Francesc Pi i Margall eren barcelonins. Barcelona es va avançar unes
hores a Madrid en la proclamació de la Segona República, quan el 14 d’abril de
1931 Francesc Macià va sortir al balcó per proclamar la República catalana “a
l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques,
per formar la Confederació Ibèrica”.
El 18 de juliol del 1936 van ser els anarquistes barcelonins
els que van aturar el triomf a Barcelona del cop militar contra la República,
tot i que després es visquessin els enfrontaments, recollits per Orwell al
llibre “Homenatge a Catalunya”, entre republicans i comunistes, d’una banda, amb llibertaris i poumistes de l’altra.
Però a mida que s’acostava la derrota de la República, republicans, comunistes,
catalanistes i anarquistes tornaren confluir en la lluita, i junts patiren la
derrota.
A Catalunya es viu des de fa dos anys un procés que no s’atura
en favor només del dret a decidir per alguns, i clarament per la independència
per molts d’altres, que davant de la negativa del govern de Madrid ens aboca a
un 9 de novembre on ERC, CiU, ICV-EUiA i la CUP desitgen que es faci la
consulta, tot i els impediments de l’Estat. Des de fa una setmana als carrers
de Barcelona s’ha despertat aquella Rosa de Foc, de revolta llibertària encesa després
del desallotjament del centre autogestionat de Can Vies, que ha motivat arreu
de Catalunya unes protestes, en certs moments de caire lúdic, en altres força
violentes, d’una intensitat que feia molt de temps que no es veia, i que no es
podrà resoldre dins del marc estricte del compliments de les lleis. I els que s’han
posat les mans al cap per la seva virulència sembla que oblidin que l’anarquisme
i la barricada –tot i que lògicament es condemni la violència-, formen part de
l’ADN d’una Barcelona de tradició llibertaria.
L’anunci d’abdicació ahir del Rei Joan Carles I ha motivat
arreu de l’Estat, també a Barcelona, un moviments de protestes en favor de la
República. Davant de molts ajuntaments i a les places de moltes viles i ciutats
s’han manifestat plegats milers de persones amb estelades i banderes tricolors,
demanant decidir si volem monarquia o república o simplement per dir que no
volem rei. I les decisions que prengui el futur Felip VI per afrontar l’anomenat
“problema català” marcarà per sempre el seu regnat i podran ajudar a trobar una
sortida al conflicte o, potser a crispar-lo encara més.
És evident que l’eufòria republicana que esclata aquests
dies a les places de tantes ciutats no es pot igualar pel seu context amb la
del 14 d’abril de 1931, ni els enfrontaments iniciats a Sants entre anarquistes
dits ara “joves antisistema”, amb els de les revoltes llibertàries de fa un
segle. Sí que és molt superior per la seva magnitud i fortalesa, el moviment
catalanista dels que creuen que l´únic encaix entre Catalunya i Espanya es podrà
trobar sortint d’Espanya.
La qüestió no és només si els espais autogestionats com Can
Vies resistiran o creixeran després d’una primera setmana de protestes, ni si
tindran conseqüències polítiques les manifestacions per la supressió de la monarquia,
quan sembla que fins i tot CiU, que vol la independència de Catalunya votarà sí
a la llei per la successió de Felip VI, ni si la consulta no es podrà fer, i
potser Felip VI forci a Rajoy a donar-nos el Pacte Fiscal.
La qüestió és que el moviments socials i polítics de vegada
són incontrolables o imprevisibles i, fins i tot, políticament inoportuns o
contradictoris. La qüestió és que la Barcelona de la Rosa de Foc, de Ferrer i
Guàrdia, de Durruti, del Noi de Sucre, de Macià i Companys batega. I les banderes
de revolta, negres, roges, tricolors, quatribarrades o estelades, onegen amb
una força no prevista als carrers, com ja ho havien fet en temps dels nostres
avis o rebesavis en favor de la República, l’anarquia o per resoldre “el
problema català”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada