Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris República. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris República. Mostrar tots els missatges

divendres, 20 de març del 2020

De Medina a la Meca. Analitzo al Punt Avui la pràctica depredadora de diner públic de la família reial i el descrèdit de la institució monàrquica, que és rebutjada cada vegada per més gent a l'Estat espanyol, com es va veure amb les cassolades arreu d'Espanya mentre Felip VI feia el seu discurs

Per portar els milions de peregrins a la ciutat santa, el rei Abdullah bin Abdulaziz al-Saud va fer construir un tren d’alta velocitat que unís les dues ciutats, obra que va ser feta per un seguit d’empreses espanyoles.
És habitual en obres realitzades a països de poca transparència fiscal que els dirigents del país que les encarreguen rebin suborns d’alguna de les companyies que concursen per l’adjudicació. Però el que no és habitual és que el cap d’estat del país al qual pertanyen les empreses que executen el projecte rebi una mena de suborn a la inversa, com són els 100 milions de dòlars que va percebre el llavors rei Joan Carles.
Des d’abans de la seva abdicació ja circulaven informacions sobre la fortuna en paradisos fiscals i els negocis que tenia amb la seva amant, Corinna Larsen. I aquestes informacions van créixer amb el safari a Botswana i el ja famós “m’he equivocat, no tornarà a passar”.
Diumenge, després que diversos mitjans estrangers donessin detalls de les investigacions de la fiscalia suïssa sobre el blanqueig de diners, que vindrien dels 100 milions de dòlars que hauria donat el rei Abdullah a Joan Carles, del regal de 65 milions d’euros que l’actual rei emèrit hauria fet a Corinna i del seu dipòsit en una fundació de la qual Felip VI seria beneficiari, va motivar que, en plena crisi per l’estat d’alarma pel coronavirus, la Casa Reial fes un comunicat que anunciava que es retirava l’assignació econòmica de Joan Carles i que Felip renunciava a l’herència del seu pare.
Que es digui que un rei renuncia a l’herència del seu pare és un oxímoron, atès que el llegat principal que llega un rei al seu fill és la corona.
Però, bromes a part, la gravetat del moment en què es troba Espanya per l’estat d’alarma i el coronavirus ha evitat que esdevingués el tema central de l’actualitat política, més quan la família reial no està sent una família exemplar, com vam veure també amb la pràctica de depredador de diners públics d’Iñaki Urdangarin, i una infanta que, tot i treballar a La Caixa, en el judici va fer el paper de no saber què signava.
Felip VI es va coronar, de cara a una part important de la societat espanyola, amb el discurs del 3 d’octubre que va legitimar l’A por ellos!. Però tal com es va veure dimecres al vespre, no només a Catalunya, sinó també a moltes ciutats i pobles de tot Espanya amb les cassolades de protesta a la mateixa hora que ell feia el discurs –per demanar que torni el que s’ha robat i es gasti en la compra de respiradors i mascaretes–, el trencament amb la institució monàrquica no es només cosa d’una gran majoria de catalans, sinó també de molta gent d’arreu de l’Estat espanyol.
Certament, hi ha estats com ara el Regne Unit, Holanda i el països nòrdics on la institució hereditària del cap de l’estat té acceptació, i en alguns d’aquests també fulletons de bragueta que en el fons humanitza els monarques.
Però el rei Felip VI, en el seu discurs de dimecres, més enllà de paraules retòriques sobre que superarem la crisi sanitària i econòmica de la Covid-19, no va fer cap autocrítica sobre la seva família.
Les cassoles que sonaven abans-d’ahir al vespre fan pensar que la institució viu els seus moments més baixos. Veig dubtós que pugui fer com Mahoma, que, vuit anys després de fugir a Medina, va poder tornar a la Meca victoriós.

dijous, 8 de novembre del 2018

EL REI EL PROCÉS «Per què hauria de canviar el rei la seva mà dura amb el sobiranisme català, si gràcies a aquest moviment es va coronar de veritat?» Publico a NacióDigital



Xavier Rius Sant, Nació Digital, 8 de novembre de 2018

 El pitjor que li pot passar a un monarca és que generi indiferència entre els seus súbdits o només es parli d'ell per referir-se a escàndols de corrupció de la seva família, les seves caceres o les aventures amoroses. Això era el que li passava al rei Juan Carlos, més enllà que entre la gent de més de cinquanta anys n'hi hagués molts que li valoraven el seu paper davant l'intent de cop d'estat del 23-F, tot i que alguns quan en parlaven, es preguntaven si el Rei hi havia estat o no implicat.

El seu successor el rei Felipe, fins fa tretze mesos resultava indiferent a la majoria de la població i gairebé només es parlava d'ell i la seva dona a les pàgines i programes de societat i salsa rosa i, indirectament, a les de política pel procés judicial del cas Urdangarin.

 Tot va canviar el 3 d'octubre de l'any passat quan va fer un discurs televisiu legitimant l"A por ellos!", la mà dura policial i judicial contra l'independentisme català, sense fer cap autocrítica per la desproporció de les càrregues, ni cap referència, missatge o proposta directa o indirecta per destensionar el problema català tipus "no marxeu que us estimem" o "podem trobar un millor encaix de Catalunya dins d'una Espanya diversa".

El Ministeri de l'Interior i el Tribunal Suprem afinaven l'argumentació que hi havia hagut un aixecament tumultuari i violent per poder engarjolar i inhabilitar per rebel·lió i sedició als dirigents polítics i socials independentistes. I mentre els balcons de moltes ciutats de l'Estat s'omplien de banderes espanyoles, el PSOE retirava al Congrés dels Diputats la moció de reprovació al Ministre de l'Interior per la brutalitat de les càrregues policials, i molta gent, en una Espanya en què l'himne nacional no té lletra, assumia d'alguna manera com a propi aquell fragment del de la Guàrdia Civil que diu: "¡Viva España, viva el Rey, viva el orden y la ley!".

Sembla, pel que diuen molts dels dirigents independentistes, ara per ara no es tirarà pel dret. Amb el 47% no n'hi ha prou, diuen uns, que si cal acabar amb l'independentisme màgic, diuen altres, o que cal fer autocrítica del que s'ha fet, arribant més lluny que mai, per recuperar forces i esperar per tornar-ho a intentar quan hi hagi una base social molt més àmplia. Altres també diuen que cal esperar que el Tribunal Europeu de Drets Humans d'aquí a uns anys tombi les sentències condemnatòries del Suprem, si són dures com sembla que seran.

Així doncs, d'aquí deu o quinze anys, ens podem trobar amb altres majories parlamentàries, Pablo Llarena ja serà història, Carlos Lesmes i la Brigada Aranzadi ja no controlaran el Tribunal Suprem, i hi haurà una jurisprudència europea que no permetrà tornar a engarjolar a aquells que posen urnes. I potser hi haurà a Catalunya una majoria social més àmplia, sigui pel dret a decidir, sigui per la independència.

Però qui continuarà al seu tron serà Felipe de Borbón que es va guanyar el suport de milions d'espanyols gràcies al discurs del 3 d'octubre de 2017. Un suport que les reprovacions a la seva persona fetes des de Catalunya i d'alguns ajuntaments governats per Podem no faran minvar.

La persona del monarca serà, doncs, un escull a afrontar. Per què hauria de canviar ell la seva postura de mà dura amb el sobiranisme català, si gràcies a aquest moviment es va coronar de veritat? Com s'ha escrit tantes vegades al llarg de la història, tenir un enemic genera suports i lleialtats. 

 Clica per llegir a Nació Digital


dilluns, 13 d’agost del 2018

TRES REFLEXIONS EN L'ANIVERSARI DELS ATEMPTATS: 1. Mal escenari policial amb Trapero imputat i la desconfiança entre cossos que no ajuda a la necessària coordinació. 2 L'antídot per evitar que es radicalitzin joves musulmans europeus no existirà mentre els països islàmics no acceptin la llibertat ideològica (dret a deixar de ser musulmà) i reinterpretin l'Alcorà. I 3, Com gestionar la indignació i el fàstic provocat per l"A por ellos" i el discurs ultra del Borbó? Considero encertat evitar convertir l'acte d'homenatge a Barcelona en una manifestació contra Felipe VI




1. CONTINUA LA DESCONFIANÇA ENTRE MOSSOS I ELS SEUS CAPS POLÍTICS I LA GUÀRDIA CIVIL I POLICIA NACIONAL.

Ara que s'ha aixecat parcialment el secret del sumari dels atemptats de Barcelona i Cambrils i l'explosió d'Alcanar, s'ha parlat i especulat molt sobre perquè agents de la Policia Nacional i del CNI van visitar a l'imam de Ripoll, Abdelbaki es Satty, a la presó, si era o no confident i si els Mossos ho sabien o van accedir a la seva fitxa.
Per mi preguntar-se això ja no és rellevant. Per mi el veritablement preocupant és que, agreujat pel sumari de l'1-O i el pocessament del Major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, la seva intendent, Teresa Laplana, l’exdirector dels Mossos Pere Soler, i l’exsecretari d’Interior César Puig per un delicte d'organització ciminal i dos de sedició i l'empresonament del Conseller, no hagi millorat la coordinació o el fluxe de confiança entre el Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil, d'una banda, amb els Mossos d'Esquadra. I juntament amb això que els Mossos pateixin els danys col·laterals de l'actual situació política.
D'entrada, tornant a la reflexió sobre l'actuació i coordinació policial dels atemptats del 17-A a Barcelona, Cambrils i Alcanar, m'estranya que ningú es faci aquesta pregunta: Els Mossos, més tard o més d'hora van lligar caps entre l'explosió d'Alcanar, que inicialment creuen que es tracta d'un laboratori de drogues o de revenda de butà, i la furgoneta de la Rambla perquè van ser els Mossos els competents d'investigar l'explosió d'Alcanar, últim municipi pel sud de la província de Tarragona. Però, què hagués passat si els terroristes de Ripoll haguessin triat una casa quatre quilòmetres més al sud al terme de Vinaròs al País Valencià o haguessin fet les compres en algun establiment d'aquest poble de Castelló. Allà la competència la té la Guàrdia Civil i Policia Nacional. I això obliga a que, més enllà de rivalitats corporatives o ideològiques -a por ellos!- i discrepàncies polítiques dels qui tenen la direcció de cada cos, és imprescindible una coordinació i confiança que ara per ara no és gens satisfactòria. I cal que els Mossos tinguin accés immediat a les dades d'Europol i Interpol i s'integrin plenament el el Centro de Inteligencia Contra el Terrorismo y Cimen Organizado (CITCO).

L'1 d'octubre i la brutalitat dels cossos estatals, ha deixat ferides molt grosses tant a nivell emocional com de gestió. I també sóc crític amb algunes decisions o declaracions de l'actual conseller d'Interior, Miquel Buch. 

 El conseller Miquel Buch amb el nou cap dels Mossos, Miquel Esquius a Moià

El conseller va destituir fa un mes al número dos de la Comissaria General d'Informació, l'intendent Miquel Justo Medrano. A Justo Medrano -casat amb una policia nacional- se l'ha acusat internament de ser qui va donar l'avís a la Policia Nacional el 26 d'octubre de que una furgoneta dels Mossos portava documentació sensible per cremar a la incineradora de Sant Adrià del Besós. Aquella furgoneta va ser interceptada per la Policia Nacional i part de la documentació intervinguda ha estat utilitzada per processar Trapero i altres caps del Mossos. Miquel Justo ha negat ser ell l'autor de la xivatada i altres caps i agents dels Mossos creuen va ser una altra persona. Però aquest cessament de la persona que amb encert i responsabilitat co-dirigia la Comissaria General d'Informació ha dolgut a molts dels agents de la "intel·ligència" policial que treballaven a les seves ordre. 
I declaracions com la del nou conseller, Miquel Buch, que jo mateix li vaig sentir a Moià on les va repetir davant del nou cap, el comissari Miquel Esquius, el dia de la inauguració de la comissaria de Mossos, de que ell no és el conseller legítim, sinó només qui substiueix al legítim Joaquim Forn, no són un bon missatge per un cos jeràrquic que ha patit tant a consequència de l'1 d'octubre,el 155, i el processament de la seva cúpula per una injusta qualificació d'organització criminal.

2. L'ANTÍDOT A LA RADICALITZACIÓ DE JOVES NO ESTÀ EN LES NOSTRES MANS, ÉS A LES MANS DELS MUSULMANS EUROPEUS I SOBRETOT DELS RÈGIMS ISLÀMICS QUE ES NEGUEN A ENTENDRE QUE LA BASE DE LA DEMOCRÀCIA ÉS LA LLIBERTAT IDEOLÒGICA, COSA QUE VOL DIR ACCEPTAR EL DRET QUE TÉ TOTHOM A CREURE I NO CREURE, A DEIXAR DE SER MUSULMÀ. CAL QUE DEIXIN DE DIVIDIR EL MÓN ENTRE "ELLS QUE ESTAN EQUIVOCATS" I "NOSALTRES"

Les reaccions islamòfobas i racistes vers a immigrants musulmans o els seus fills generen radicalització. També la manca d'oportunitats laborals i educatives i el conflicte identitari i de pertença. Però aquesta no és la causa principal de que joves considerats integrats abracin el gijadisme.
Després dels atemptats, tant representants de col·lectius musulmans catalans i espanyols, com alguns intel·lectuals i arabistes catalans, davant de les preguntes de per què aquells joves de Ripoll s'havien radicalitzat, van repetir que l'Islam condemna el terrorisme i la violència i que islam en àrab significa pau. 
Certament significa pau, però també submissió a Al·là. I des del meu punt de vista el problema principal de la religió islàmica és que no ha reinterpretat l'Alcorà, com sí ha fet el cristianisme per fer-lo compatible amb els valors de la Il·lustració, els drets humans i la base de la democràcia que és el dret a la llibertat ideològica, cosa que significa també el dret a dir què es pensa i a canviar de religió o fer-se ateu. L'Islam crea un mur amb la resta del món i creences, i aquest mur dificulta que s'empatitzi amb els qui estan a l'altra banda. A la vegada, ofereix un paradís infantil amb premi pels màrtirs en el que, per sort, ja no hi creu ni el Cristianisme ni el Juadisme majoritari.
El problema de l'Islam és que es considera l'única religió veritable, tothom s'ha de sotmetre com diu l'Alcorà a Déu si vol trobar la pau. I està per sobre de les lleis humanes a la majoria de països islàmics i nega, condemnant amb la mort civil o la mort física la apostasia, el deixar de ser musulmà, el que un musulmà o fill de musulmans es faci cristià o ateu. Un musulmà mascle pot casar-se amb un "cristiana" donat que ella és nomes l'úter o test on es posarà la llavor que transmet la religió amb el seu semen. Però els codis civils dels països musulmans no permeten  que una musulmana es casi amb un ateu o un cristià, de la mateixa manera que no es concep que una dona musulmana es casi amb una cabra o un cavall.     
El judaisme va acceptar que molts dels seus fills es fessin ateus o agnòstics (Albert Einstein, Sigmund Freud i Karl Marx) i el fundador de l'estat d'Israel, David Ben Gurión, reconeixia que ell no era creient. El Cristianisme, amb el Nou Testament supera totes les crides a la violència contra els infidels i pecadors, "qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra", i finalment les societats de majoria cristiana en els segles XIX i XX van acceptar el dret a la llibertat religiosa, matrimonis mixtes, al dret a canviar de religió i a fer-se ateu. És veritat que durant segles el Cristianisme va sembrar la mort en nom de la guerra santa, les Creuades i la Inquisició, però això ara és història.  Però aquest canvi les societats islàmiques no l'han fet i l'Islam està per sobre de les lleis i el dret a pensar diferent que vol dir, sobretot, poder canviar d'ideologia o religió.
L'Islam no només no ho accepta el canvi de religió, sinó que encara ho considera el pitjor pecat. Hi ha milers de casos de dones filles de musulmans immigrants a Europa que per casar-se amb un ateu o un cristià -cosa permesa pels codis civils europeus i americans- i evitar ser repudiada per la família i tenir problemes legals quan vagin al país dels seus pares, donat que encara que visquin a Europa la família la tractaran pitjor que si fos una prostituta, obliguen que el nuvi cristià o ateu faci, encara que sigui de mentida, la conversió a l'islam, com també fan totes les parelles europees que adopten un nen o una nena marroquí. 
Certament hi ha milions de cristians evangèlics, sobretot a Amèrica, que fan una lectura literal de la Bíblia, donen suport a Donald Trump i als partits més dretans de Llatinoamèrica, neguen la teoria de l'evolució i creuen que la sida és un càstig diví com les plagues d'Egipte. Però aquestes idees estan per sota de les lleis. En canvi als països musulmans la interpretació literal de l'Alcorà està per sobre de tot i tothom. A Tunísia amb la nova constitució s'ha prohibit la persecució penal de l'apostasia (deixar de ser musulmà), però encara no s'ha regulat que una dona musulmana es pugui casar amb un no musulmà.

Després dels atemptats, molts defensors -sense sentit crític- de l'Islam deien que els nois de Ripoll van ser manipulats per l'imam, però que el veritable Islam nega la violència. Jo que llegeixo àrab i he llegit l'Alcorà, en discrepo. L'Alcorà està ple de cites cridant a matar infidels, tot i que en algunes sures es diu que s'ha de perseguir i castigar als politeistes, associadors  i pagans, però la "gent del llibre", és a dir jueus i cristians, si no expandeixen les seves idees i paguen un impost, poden continuar amb la seva religió. 
Els qui consideren que l'Islam majoritari és una religió de pau després dels atemptats citaven mal traduït el vers corànic 5.32 (o 5.33) que diria "Qui mata un innocent..." o "Qui mata una persona que no ha assassinat a ningú, és com si matés tota la Humanitat. I qui salva una vida és com si salvés tota la humanitat". L'edició catalana de l'Alcorà de Mikel Espalza ho transciu com "que qui matés un innocent que mai hagués fet cosa perversa en aquest món és com si matés tota la humanitat!

نْ أَجْلِ ذَلِكَ كَتَبْنَا عَلَى بَنِي إِسْرَائِيلَ أَنَّهُ مَن قَتَلَ نَفْساً بِغَيْرِ نَفْسٍ أَوْ فَسَادٍ فِي الأَرْضِ فَكَأَنَّمَا قَتَلَ النَّاسَ جَمِيعاً وَمَنْ أَحْيَاهَا فَكَأَنَّمَا أَحْيَا النَّاسَ جَمِيعاً

Però la seva traducció real és: "Qui mata a una persona que no hagués mort ningú ni corromput en la terra, és com si hagués matat tota la humanitat". La paraula  فَس‍‍َ‍ا‌د‌ "fasad" o "fasadín" es traduix, per exemple al diccionari digital Al Qatra com "corrupció, desordre, depravació, degenació".  També hi ha traduccions que ho transcriuen com "Qui mata a una persona que no hagués matat a ningú ni combatut (a l'Islam) és com si hagués matat tota la Humanitat" 
Així doncs ara per ara l'Alcorà crida a combatre o matar als que actuen amb perversió,  degeració, s'oposen o contradiuen l'Islam, fan coses perverses o escampen la corrupció. I evidentment portar una vida fent coses contràries al que diu l'Alcorà i lluitar, criticar, qüestionar o negar l'Islam seria motiu per ser assassinat. Per això cal que els musulmans europeus es desmarquin clarament d'aquestes lectures literals, trenquin amb els "ells i nosaltres; fidels i infidels", cosa que només es farà quan es digui en veu alta que tota religió pot ser la veritable, i tothom -també els nascuts musulmans- tenen dret a canviar de religió o a negar l'existència de Déu. I cal que els països musulmans posin els drets humans per sota de la religió i acceptin la llibertat de consciència i el dret a deixar de ser musulmà.  Si el Judaísme i i el Cristianisme han pogut deixar en l'àmbit metafòric i negar la seva aplicació literal les cites de la Bíblia que criden a matar, cremar i castigar als pecadors, fornicadors i infidels, l'Islam, si també ho podria fer.
Lamentablement, ara per ara sóc pessimista i fins que no es digui clarament des de les mesquites d'aquí i d'allà que tota religió és bona si ajuda a ser millor persona, que no és cap pecat ser ateu i que no s'està en lluita contra un món occidental decadent al que cal destruir, qualsevol imam salafista pot inflar el cap a quatre joves per que morin matant en nom de l'Estat Islàmic o d'Al Qaida. 
Fins que l'Islam i els països musulmans continuïn dividint el món entre fidels i infidels no es podrà combatre eficaçment el gihadisme. De poc serveix treballar des dels països democràtics per fer-se sentir ciutadans de primera als ciutadans musulmans, fer-los tenir el sentiment de pertinença a la societat diversa que som, si els governats i les lleis dels països musulmans continuen posant un mur espiritual, mental i cultural vers a la resta i neguen el dret dels "seus" a deixar de ser musulmans.
Com comento a sota crec que va ser un error convertir la manifestació contra els atemptats de l'any passat en una manifestació contra el rei Felipe VI amb cartells sobre la complicitat d'Espanya i la monarquia amb la venda d'armes a l'Aràbia Saudita. Algunes de les persones que portaven aquestes pancartes i cartells van participar a la manifestació del 5 de maig de 2012 contra el casal neonazi del Clot, el Casal Tramuntana. En aquella manifestació de 2012 també hi participaven membres de la mesquita del Clot. I en acabar la protesta ens van convidar a visitar la mesquita i prendre un te. I als que vam acceptar al seva invitació ens van regalar uns llibres sobre l'islam traduïts al català. Aquella mesquita que certament va per lliure en l'actual context en el que el Marroc les intenta controlar totes, està vinculada a la Cofradia, els Germans Musulmans, i rep diners de Qatar.  Doncs bé llegir aquell llibre posava els pèls de punta com justificava la submissió de la dona a l'home, sigui el seu marit o el pare. Però alguns que eren allà fent el te i que es defineixen com a superfeministes van callar davant la incitació a l'opressió de la dones. Segurament la monarquia espanyola és còmplice amb la venda d'armes l'Aràbia Saudita, però és en la interpretació literal de l'Alcorà que es difon des de Qatar o l'Aràbia Saudita d'on surt la base teòrica per matar als infidels. 
El que dic aquí és plenament compatible amb rebutjar les campanyes xenòfobes vers els musulmans que són les primeres víctimes del gihadisme i de la rigidesa vital que els imposa la interpretació majoritària de la seva religió. I rebutjo les campanyes de la ultradreta i contra l'obertura de mesquites. He dit el mateix moltes altres vegades:
La cruïlla de l'Islam a Europa. El Punt Avui, 9 de gener de 2015
Califat medieval o reinterpretació de l'Alcorà. El Periódico 16 de novembre de 2015
Tunísia, àrab i democràtica. El Periódico 30 de desembre de 2014
Combatre el discurs gihadista des d'Europa. Nació Digital 1 d'agost 2016 



3.COM GESTIONAR LA INDIGNACIÓ I EL FÀSTIC PROVOCAT PER L"A POR ELLOS", LES CÀRREGUES DE L'1-O I ELS DISCURS ULTRA DE FELIPE VI? 

 Donat que el cap d'Estat, el rei Felipe VI vindrà a Barcelona divendres a l'acte d'homenatge a les víctimes, crec encertat que per respecte a les víctimes i els seus familiars l'ANC i Omnium hagin decidit cridar a no manifestar-se contra el Borbó a Barcelona i fer un acte alternatiu al voltant de la presó on està qui era conseller d'Interior, Joaquim Form, i va gestionar amb el processat per organització criminal, el Major Trapero, la desarticulació de la cèl·lula.
Crec qui pot haver hagut alguna mena de pacte o petició del mateix Forn i l'Oriol Junqueras en el marc de els negociacions que hi ha amb Pedro Sánchez per refredar la situació a Catalunya.
Ara bé, les càrregues policials del l'1-O i el lamentable discurs del Borbó del 3 d'octubre han obert una ferida, una sensació que ja no és la desafecció que anunciava el president Montilla, i tampoc és odi. És fàstic. 
Agradi o no Espanya que té un himne sense lletra, i que té un exèrcit que els últims tres cents anys només ha guanyat guerres civils contra els seus propis governs i ciutadans, mai no havia viscut una manifestació patriótica d'exaltació de les seves forces armades o cossos policials marxant o rebuts com herois després d'una victòria. El "A por ellos!" amb banderas cridant i animant com holligans als policies i guàrdies civils enviats a Catalunya a "repartir hostias" ha sigut potser la primera vegada que s'ha vist aquesta escena. Animats a  donar hòsties als seus propis conciutadans. Això fa que fins i tot persones que qüestionem l'estratègia seguida per Puigdemont com jo mateix, tinguem una sensació de fàstic o greuge vers Zoido, Felipe de Borbón o Mariano Rajoy. La ferida és molt grossa i només es curarà demanat perdó i fent una oferta real als catalans per decidir el nostre futur.
Jo vaig publicar els anys noranta i vuitanta nombrosos articles a diaris com EL País i El Mundo molt durs contra ETA i els que li donaven suport i no condemnaven els seus crims. I per aquests articles vaig ser en algun moment persona sensible a patir un atemptat per defensar als policies i guàrdies civils que eren assassinats per ETA, i sé el que és haver de mirar sota el cotxe per si m'havien posat una bomba. I he de dir que vaig tenir un xoc emocional en veure a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil actuant de manera totalment desproporcionada vulnerant tots els protocols d'actuació i proporcionalitat. I sento fàstic pel que va fer al ministre Zoido i aquest cossos l'1-O. 
Però dit això, repeteixo que va ser un error fa un any escridassar el Rei a la manifestació de fa un any. En aquell moment encara no s'havien produït les càrregues de l'1-O i ell era el cap d'Estat.
El proper divendres quan vingui a Barcelona, encara que estigués justificat a causa de la ferida patida l'1 i 3 d'octubre i les falses acusacions de rebel·lió violenta i organització criminal contra els líders polítics catalans i el Major Trapero, les víctimes de l'atemptat gihadista, moltes d'elles estrangeres, no es mereixen veure's involucrats en una manifestacio antiborbònica.



 Manifestació a Barcelona 26 d'agost de 2017

FOTOS DE LA PRIMERA CONCENTRACIÓ DE REBUIG DEL 18 D'AGOST I ENCERCLO ELS QUE INJUSTAMENT NO PODRAN SER A LA DIVENDRES VINENT 

 


dimarts, 3 de juny del 2014

REPÚBLICA, ANARQUIA I "PROBLEMA CATALÀ"


Feia moltes dècades que no coincidien simultàniament a Barcelona els tres moviments polítics i socials que han marcat la història de la capital de Catalunya els últims cent cinquanta anys. Uns moviments dels que gairebé tota la classe política catalana se n’enorgulleix quan es parla del passat, però en determinats moments han estat difícils de gestionar pels dirigents de l’època.
Un anarquisme que, més enllà de la lluita contra les quintes, la guerra d’Àfrica i vagues com la de la Canadenca o per la jornada de vuit hores, no vol la reforma sinó la revolta, que no volia la República sinó la Revolució. En segon lloc, el nacionalisme català, les demandes dels catalans d’un autogovern per Catalunya, d’un encaix diferent dins d’Espanya. Fins i tot, de la burgesia industrial que rebutjava les polítiques centralistes i anacròniques dels governs del Borbó de torn que ofegaven el nostre creixement industrial. I, en tercer lloc, el republicanisme dins i fora de Catalunya, que mirava al futur, i es rebel·lava front uns reis, uns dirigents polítics i una església que ofegava les ànsies de progrés, llibertat i justícia social arreu d’Espanya.
Evidentment en certs moments aquests tres moviments confluïen, mentre que en d’altres van seguir camins o temps diferents. El dos primers presidents de la Primera República Espanyola, en el 1873, Estanislao Figueras i Moragas, i Francesc Pi i Margall eren barcelonins. Barcelona es va avançar unes hores a Madrid en la proclamació de la Segona República, quan el 14 d’abril de 1931 Francesc Macià va sortir al balcó per proclamar la República catalana “a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica”.
 El 18 de juliol del 1936 van ser els anarquistes barcelonins els que van aturar el triomf a Barcelona del cop militar contra la República, tot i que després es visquessin els enfrontaments, recollits per Orwell al llibre “Homenatge a Catalunya”, entre republicans i comunistes, d’una banda,  amb llibertaris i poumistes de l’altra. Però a mida que s’acostava la derrota de la República, republicans, comunistes, catalanistes i anarquistes tornaren confluir en la lluita, i junts patiren la derrota.
A Catalunya es viu des de fa dos anys un procés que no s’atura en favor només del dret a decidir per alguns, i clarament per la independència per molts d’altres, que davant de la negativa del govern de Madrid ens aboca a un 9 de novembre on ERC, CiU, ICV-EUiA i la CUP desitgen que es faci la consulta, tot i els impediments de l’Estat. Des de fa una setmana als carrers de Barcelona s’ha despertat aquella Rosa de Foc, de revolta llibertària encesa després del desallotjament del centre autogestionat de Can Vies, que ha motivat arreu de Catalunya unes protestes, en certs moments de caire lúdic, en altres força violentes, d’una intensitat que feia molt de temps que no es veia, i que no es podrà resoldre dins del marc estricte del compliments de les lleis. I els que s’han posat les mans al cap per la seva virulència sembla que oblidin que l’anarquisme i la barricada –tot i que lògicament es condemni la violència-, formen part de l’ADN d’una Barcelona de tradició llibertaria.

L’anunci d’abdicació ahir del Rei Joan Carles I ha motivat arreu de l’Estat, també a Barcelona, un moviments de protestes en favor de la República. Davant de molts ajuntaments i a les places de moltes viles i ciutats s’han manifestat plegats milers de persones amb estelades i banderes tricolors, demanant decidir si volem monarquia o república o simplement per dir que no volem rei. I les decisions que prengui el futur Felip VI per afrontar l’anomenat “problema català” marcarà per sempre el seu regnat i podran ajudar a trobar una sortida al conflicte o, potser a crispar-lo encara més.

És evident que l’eufòria republicana que esclata aquests dies a les places de tantes ciutats no es pot igualar pel seu context amb la del 14 d’abril de 1931, ni els enfrontaments iniciats a Sants entre anarquistes dits ara “joves antisistema”, amb els de les revoltes llibertàries de fa un segle. Sí que és molt superior per la seva magnitud i fortalesa, el moviment catalanista dels que creuen que l´únic encaix entre Catalunya i Espanya es podrà trobar sortint d’Espanya.
La qüestió no és només si els espais autogestionats com Can Vies resistiran o creixeran després d’una primera setmana de protestes, ni si tindran conseqüències polítiques les manifestacions per la supressió de la monarquia, quan sembla que fins i tot CiU, que vol la independència de Catalunya votarà sí a la llei per la successió de Felip VI, ni si la consulta no es podrà fer, i potser Felip VI forci a Rajoy a donar-nos el Pacte Fiscal.
La qüestió és que el moviments socials i polítics de vegada són incontrolables o imprevisibles i, fins i tot, políticament inoportuns o contradictoris. La qüestió és que la Barcelona de la Rosa de Foc, de Ferrer i Guàrdia, de Durruti, del Noi de Sucre, de Macià i Companys batega. I les banderes de revolta, negres, roges, tricolors, quatribarrades o estelades, onegen amb una força no prevista als carrers, com ja ho havien fet en temps dels nostres avis o rebesavis en favor de la República, l’anarquia o per resoldre “el problema català”.  

dissabte, 21 de setembre del 2013

HIPÓTESIS DE POR QUÉ NO ABDICA EL REY ¿SERÁ A CAUSA DE QUE SI LO HICIERA, PERDERÍA LA INVIOLABILIDAD Y, TAL VEZ, PODRÍA HABER COMETIDO ACTOS SUSCEPTIBLES DE RESPONSABILIDAD PENAL O FISCAL COMO OTROS MIEMBROS DE LA CASA REAL QUE SÍ SE SOMETEN A LOS TRIBUNALES?

(Aquest article l'he escrit excepcionalment en castellà)


Si yo fuera monárquico desearía, por el bien de la Corona, que el Rey abdicara en su hijo y pasar página al descrédito de la institución a causa de los escándalos en los que se ha visto envuelta la Familía Real, desde el comportamiento de Jaime de Marichalar, el presunto apropiamiento ilícito de fondos públicos y privados (por encima de sus posibilidaes) de Iñaki Urdangarín, la presunta responsabilidad o complicidad de la Infanta Cristina en dichos actos y negocios presuntamente ilícitos, la doble moral de una família católica, apostólica y romana en temas familiares, las cacerías y viajes del rey con su amiga Corina acabados de forma no satisfactoria a causa de un elefante que actuó en defensa propia, etc...
Si yo fuera el rey, estuviera en posesión de mis facultades para reinar y tomar decisiones, y deseara dar credibilidad a la institución, ahora tan desprestigiada, abdicaría en mi hijo Felipe.
Dado que, como dijo ayer la Casa Real, no se ha planteado en ningún momento abdicar, sólo veo dos causas que lo justifiquen:

1) Que el Rey no es consciente de la situación de desprestigio de la Corona, no es consciente de su situación física y de la mala imagen que da de sí mismo y de la institución, o que, tal vez, al margen de lo anterior, ya no estaría en plenitud de sus facultades para analizar la realidad propia y ajena, y tomar decisiones en los distintos ámbitos personales o públicos. 

2) Que el Rey pese a estar en pleno dominio de sus facultades mentales y, pese a ser consciente de su deterioro físico, de la mala imagen que da, y de lo positivo que sería para la institución abdicar en su hijo, no lo hace porque perdería el privilegio que le otorga el artículo 56-3 de la Constitución de ser inviolable y no estar sujetos a responsabilidada alguna sus actos. Es decir, si el Rey tuviera alguna responsabilidad en las presuntas irregularidades finacieras o penales de otros miembros de su família, las hubiera consentido o propiciado o hubiera influido en terceros para que dichas irregularidades o delitos se cometieran, o si hubiera cometido él algunas irregularidades económicas similares, o si tuviera dinero "negro", si abdicara perderia esta no responsabilidad fiscal y penal, debería regularizar y tributar por sus cuentas no declaradas, y Su ex-Majestad el Rey sería ya susceptible de ser tratado por los tribunales ordinarios y la admistración tributaria como un ciudadano más
No obstante la ley todavía no aprobada ley orgánica, que según el artículo 57, debe regular una hipotética abdicación, podría aprovecharse para prorrogar la inviolavilidad del Rey abdicante o, al menos, darle algún tipo de aforamiento y asegurar que no pudiera ser juzgado o investigado por actuaciones con efectos retroactivos al tiempo que reinó.

No se si sería peor que el Rey no abdicara por la primera causa (pérdida de capacidades para evaluar y decidir) o por la segunda (evitar ser tratado por la justicia y Hacienda como su hija y su yerno)
En todo caso sólo he hecho un ejercicio hipotético de análisis de que causas podrían motivar esa negativa del Rey a abdicar, pese a que lo lógico, por el bien de la institución, sería retirarse y coronar a su hijo.  

Título II de la Constitución Española: De la Corona

Art. 56

  1. El Rey es el Jefe del Estado, símbolo de su unidad y permanencia, arbitra y modera el funcionamiento regular de las instituciones, asume la más alta representación del Estado español en las relaciones internacionales, especialmente con las naciones de su comunidad histórica, y ejerce las funciones que le atribuyen expresamente la Constitución y las leyes.
  2. Su título es el de Rey de España y podrá utilizar los demás que correspondan a la Corona.
  3. La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad. Sus actos estarán siempre refrendados en la forma establecida en el artículo 64, careciendo de validez sin dicho refrendo, salvo lo dispuesto en el artículo 65.2.


    Artículo 57
    1. La Corona de España es hereditaria en los sucesores de S. M. Don Juan Carlos I de Borbón, legítimo heredero de la dinastía histórica. La sucesión en el trono seguirá el orden regular de primogenitura y representación, siendo preferida siempre la línea anterior a las posteriores; en la misma línea, el grado más próximo al más remoto; en el mismo grado, el varón a la mujer, y en el mismo sexo, la persona de más edad a la de menos.
    2. El Príncipe heredero, desde su nacimiento o desde que se produzca el hecho que origine el llamamiento, tendrá la dignidad de Príncipe de Asturias y los demás títulos vinculados tradicionalmente al sucesor de la Corona de España.
    3. Extinguidas todas las líneas llamadas en Derecho, las Cortes Generales proveerán a la sucesión en la Corona en la forma que más convenga a los intereses de España.
    4. Aquellas personas que teniendo derecho a la sucesión en el trono contrajeren matrimonio contra la expresa prohibición del Rey y de las Cortes Generales, quedarán excluidas en la sucesión a la Corona por sí y sus descendientes.
    5. Las abdicaciones y renuncias y cualquier duda de hecho o de derecho que ocurra en el orden de sucesión a la Corona se resolverán por una ley orgánica.
    Artículo 64
      1. Los actos del Rey serán refrendados por el Presidente del Gobierno y, en su caso, por los Ministros competentes. La propuesta y el nombramiento del Presidente del Gobierno, y la disolución prevista en el artículo 99, serán refrendados por el Presidente del Congreso.
      2. De los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden.

    Artículo 65
      1. El Rey recibe de los Presupuestos del Estado una cantidad global para el sostenimiento de su Familia y Casa, y distribuye libremente la misma.
      2. El Rey nombra y releva libremente a los miembros civiles y militares de su Casa.

dimecres, 18 de juliol del 2012

AVUI ÉS EL 18 DE JULIOL, UNA FOTO AMB UNA BANDERA

Avui és el 18 de juliol dia en que l'exèrcit d'Àfrica s'aixeca contra la República. Més enllà del debat si independència o federalisme, o si és una vergonya que Telefònica renovi el contracte d'un milió i mig d'euros més vivenda i gastos al llest de l'Urdangarin, em ve de gust posar aquesta foto que vaig fer fa tres anys a Mauthausen, portada per gent que va lluitar per ella.

dijous, 12 d’abril del 2012

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "LA MIGRACIÓN DE LA MEMORIA HISTÓRICA", DILLUNS 16

Aquesta propera setmana, a més de presentar a Sallent, Manresa i Vilafranca el meu llibre, Xenofòbia a Catalunya, intervinc en la presentació a Barcelona del llibre coordinat i editat per Antonio Izquierdo "La migración de la Memória Histórica" que tracta, no només dels descendents d'exiliats i d'emigrants de l'Estat espanyol que a l'ampara de la Llei de la Memòria Històrica han pogut recuperar la nacionalitat espanyola, sinó, també, de l'emigració econòmica i l'exili polític que van patir tants milers i milers de persones a l'Estat espanyol el segle passat.
     Intervindrà l'autor, Antonio Izquierdo, Almudena Asenjo, de la Fundació F. Largo Caballero, el diputat d'Iniciativa, Joan Herrera, i jo mateix.
      Considero molt opotuna aquesta presentació, no només perquè ara Catalunya i l'Estat espanyol es torna a forçar a milers de persones a emigrar, sinó perquè tota la recuperació de la Memòria Històrica i la llei que es va fer -penso insuficient- sembla que els nous governants d'Espanya -i potser també alguns de Catalunya- volen ignorar.  
      Dilluns, a les 19 hores, Llibreria Alibri. Balmes, 26. Barcelona