Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hitler. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hitler. Mostrar tots els missatges

dijous, 24 de juliol del 2025

Nou genocidi cent anys després del "Mein Kampf". El Triangle

 




El ‘Mein Kampf’, La meva lluita, sortí a la venda a Alemanya el 18 de juliol de 1925, ara just fa cent anys. Llibre escrit per aquell mediocre pintor austríac que triomfà després com a líder del Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors (NSDAP). Llibre en el que abocava la culpabilitat de tots els mals d’Alemanya i dels patiments de la raça ària vers els jueus als que qualificava de paràsits i ser com microbis contagiosos. I el que va escriure des de la presó després del Putch o cop de Munic, en arribar al poder un cop derogades les llibertats polítiques i prohibir els altres partits, ho va aplicar primer amb les Lleis de Nuremberg de 1935, després amb l’expropiació de bens dels jueus alemanys i l’assassinat massiu de jueus eslaus com els ucraïnesos. Els jueus d’arreu van deixar de ser considerats persones per ser només essers sub-humans cap els que no s’havia de tenir pietat ni compassió. Alguns, com els jueus polonesos eren tancats a guetos on morien de fam, sent deportats després la resta a camps de concentració. I finalment amb l’anomenada solució final, es va culminar l’extermini de sis milions de persones jueves o descendents de jueus d’Alemanya i tota l’Europa ocupada.

Certament la gran majoria d’alemanys dels anys trenta i quaranta no sabien que els qui marxaven cap als anomenats camps de treball eren assassinats només arribar-hi o se’ls feia treballar fins que morien d’esgotament o malalties. I un cop acabada la guerra quan es va conèixer la veritat ens els nomenats judicis de Nuremberg, el món es va conjurar perquè uns crims de guerra, contra la humanitat i també genocidi no tornessin a succeir. El sentiment de culpa d’Europa va ser utilitzat pel sionisme perquè es posicionés a l’ONU en favor de la creació d’un estat jueu.

A Israel, on els moviments pacifistes, els partits d’esquerres i la premsa crítica són cada cop més irrellevants, el seu primer ministre Benyamin Netanyahu, amb el suport majoritari de la resta de partits, ha aprofitat el que va passar el 7 d’octubre de fa dos anys, una resposta violenta, desesperada i mal calculada dels líders militars de Hamàs a Gaza, en la que les milícies palestines cometeren crims de guerra que no poden ser justificats, per aplicar una solució final pels dos milions de ciutadans de la franja. O marxen cap Egipte i Jordània, països que no estan disposats a acollir-los, o els mata de gana, trets i bombes. Seixanta mil civils ja han estat assassinats, tot Gaza està destruïda i ara Israel bloqueja l’entrada de menjar, mentre a diari assassina mig centenar de civils famèlics que són a les cues de la fam.

El que fan és retransmès en directe per les televisions estrangeres i les xarxes socials, sense que les televisions israelianes ho mostrin mentre parlen només d’una guerra amb els terroristes. I mentre Gaza mor, els colons de Cisjordània cremen pobles, maten civils i s’apoderen de les terres dels palestins. El món ho veu i no fa res, mentre la història es repeteix i, com va passar també amb els serbis, un altre poble que va ser massacrat fa dècades, els seu líders polítics i militars es converteixen i actuen després com botxins. Aquesta setmana els governs de 25 països occidentals, entre els que estan la majoria d’europeus amb l’excepció d’Alemanya, han demanat la fi de la guerra i del bloqueig a l’entrada d’aliments, sense que la societat israeliana i la classe política que dona suport a Netanyahu s’immuti.

La societat israeliana, amb cada vegada menys veus dissidents o crítiques, és una societat que esdevé més supremacista i incapaç d’empatitzar. Si els sionistes d’esquerres que crearen Israel s’autoenganyaren amb la mentida d’una terra sense poble, dita Palestina, per un poble sense terra, la major part dels ciutadans d’Israel, siguin supremacistes, racistes, ultraortodoxos, o colons arribats de l’antiga Unió Soviètica o Llatinoamèrica els últims vint anys, donen majoritàriament suport a Netanyahu. Un primer ministre que ha dinamitat la solució dels dos estats, i necessita la guerra permanent per evitar ser condemnat pels casos de corrupció pels que està encausat.

Actuen cegats d’odi i arrogància i privats de la capacitat humana de l’empatia, creuen que es el moment d’aplicar la solució final per Gaza, insensibles davant les imatges de les matances diàries a les cues de menjar i els nens morts d’una gana més severa que la que van patir els seus avis a llocs com el gueto de Varsòvia. Callen també amb els crims diaris que colons i ultrareligiosos fan a Cisjordània. I no són conscients que per més palestins que matin o morin de gana, el que estan provocant es un odi que algun dia esclatarà com ja va esclatar el 7 d’octubre. No s’adonen que estan provocant que tard o d’hora sorgeixin líders mediocres o no, àrabs o europeus, com aquell pintor austríac que fa cent anys va publicar un llibre, cridant a fer desaparèixer tots els jueus.



diumenge, 7 de gener del 2024

SOR LUCÍA CARAM, VOX, HITLER i MILEI, El Triangle

 

 ggg

          

Xavier Rius Sant, El Triangle, 6 de gener de 2024

La monja argentina afincada a Manresa, sor Lucía Caram, va reconèixer dijous al programa Todo es Mentira de Cuatro, que el passat octubre ella va votar a l’ultradretà Javier Milei, perquè “entre un corrupte que és basura, Sergio Massa, i Milei que està boig, vaig optar pel boig”. Declaracions que han generat una gran polèmica donat que Milei no amaga que vol retallar drets i llibertats i eliminar o suspendre drets socials.

Milei creu que, més enllà de l’actual context de crisi argentina en el que “no hi ha plata”, els subsidis, ajuts i la fiscalitat progressiva són una rèmora pel creixement econòmic. Milei no planteja només retallades temporals per sortir de la crisi econòmica actual. Pretén suprimir, reduir o eliminar-los definitivament, anant més enllà del que proposava a Estats Units fa deu o quinze anys el Tea Party republicà, i del que es va quedar a mitges Margaret Thatcher al Regne Unit els anys vuitanta. Pretén fer desaparèixer o deixar al mínim la presència i la intervenció de l’estat tant en l’activitat econòmica com en els serveis socials, sanitaris, educatius, d’atur i jubilació ara a càrrec de l’estat. Pretén eliminar aquelles polítiques de solidaritat tributàries. Una solidaritat i gestió de serveis públics que mai podran subtituir les ONG i institucions privades a no ser que funcionin com Hamàs o Hezbol·là a Gaza i el Líban, els narcos llatinoamericans en certs barris o a certs estats africans els senyors de la guerra que habitualment, de manera arbitrària i interessada, ocupen l’espai buit que provoca l’absència de l’estat.

No amago que mai he empatitzat amb els religiosos i religioses que vesteixen l’uniforme eclesial fora de les celebracions litúrgiques, sigui sor Lucía o aquella il·luminada que feia de les farmacèutiques l’objectiu de la seva diana, Teresa Forcades. L’hàbit per mi no mostra senzillesa, sinó que actua com a mur entre els qui el porten i la resta de mortals. I si l’uniforme o la toga pot tenir sentit en l’àmbit judicial o policial, com a representació de l’administració de justícia i de l’exercici del monopoli de la força, no crec que als religiosos, vestint-lo fora del temple i la litúrgia, els apropi als ciutadans. Però tot i la seva sotana i el seu vel -un vel que ni per dones cristianes ni per musulmanes considero que pugui ser feminista o progressista-, sor Lucía em generava un gran respecte per la tasca social que fa des del Convent de Santa Clara de Manresa i per les seves accions de suport als immigrants i refugiats.

Certament no ha estat amb Milei la primera vegada que sor Lucía manifesta la seva opció electoral. Ja ho va fer el 2015 donant suport a Artur Mas i Junts pel Sí, en un moment que l’altra monja amb hàbit, Teresa Forcades, ho feia per la CUP. Però reconeixent que ara ella ha votat a Milei, que no mostra cap empatia pels dèbils i els més pobres que ella defensa, crec que ha decebut a molts dels qui creien en ella i el seus valors, més quan a Espanya només Vox va donar suport a Javier Milei. De fet les relacions entre Milei i Vox no són d’ara, sinó que fa dos anys Milei, quan aquí era un desconegut, ja va honorar al partit d’Abascal assistint i intervenint en alguns dels seus actes. Però per mi el pitjor que ha fet Caram, ha estat justificar-ho dient que “entre un corrupte que és basura i un boig, he donat suport al boig”, sense plantejar altres opcions a la segona volta com el vot en blanc i el vot nul.

L’any 1932, a Europa catorze milions de ciutadans amb uns arguments similars van donar suport a Alemanya a qui molts ja consideraven un boig, Adolf Hitler, però que es presentava com un canvi front als polítics ineficaços i corruptes de la decrèpita República de Weimar. Després ja sabem què va venir. I com Adolf Hitler, Milei té una característica que cal reconèixer. Milei, com Hitler, mai ha amagat les seves intencions, ni el model social al que aspira.

Sor Lucía, Vox, Hitler y Milei


La monja argentina afincada en Manresa, sor Lucía Caram, reconoció el jueves en el programa Todo es Mentira de Cuatro, que el pasado octubre votó al ultraderechista Javier Milei, porque “entre un corrupto que es basura, Sergio Massa, y Milei que está loco, opté por el loco”. Declaraciones que han generado una gran polémica dado que Milei no esconde que quiere recortar derechos y libertades y eliminar o suspender derechos sociales.

Milei cree que, más allá del actual contexto de crisis argentina en el que «no hay plata», los subsidios, ayudas y la fiscalidad progresiva son una rémora para el crecimiento económico. Milei no plantea sólo recortes temporales para salir de la actual crisis económica. Pretende suprimir, reducir o eliminarlos definitivamente, yendo más allá de lo que proponía en Estados Unidos hace diez o quince años el Tea Party republicano, y de lo que se quedó a medias Margaret Thatcher en Reino Unido en los años ochenta. Pretende hacer desaparecer o dejar al mínimo la presencia y la intervención del estado tanto en la actividad económica como en los servicios sociales, sanitarios, educativos, de paro y jubilación ahora a cargo del estado. Pretende eliminar aquellas políticas de solidaridad tributarias. Una solidaridad y gestión de servicios públicos que nunca podrán sustituir las ONG e instituciones privadas a menos que funcionen como Hamás o Hizbulá en Gaza y Líbano, los narcos latinoamericanos en ciertos barrios o en ciertos estados africanos los señores de la guerra que habitualmente, de forma arbitraria e interesada, ocupan el espacio vacío que provoca la ausencia del estado.

No escondo que nunca he empatizado con los religiosos y religiosas que visten el uniforme eclesial fuera de las celebraciones litúrgicas, sea sor Lucía o aquella iluminada que hacía de las farmacéuticas el objetivo de su diana, Teresa Forcades. El hábito para mí no muestra sencillez, sino que actúa como muro entre quienes lo llevan y el resto de mortales. Y si el uniforme o la toga puede tener sentido en el ámbito judicial o policial, como representación de la administración de justicia y del ejercicio del monopolio de la fuerza, no creo que a los religiosos, vistiéndolo fuera del templo y la liturgia, les acerque a los ciudadanos. Pero a pesar de su sotana y su velo -un velo que ni para mujeres cristianas ni para musulmanas considero que pueda ser feminista o progresista-, sor Lucía me generaba un gran respeto por la labor social que realiza desde el Convento de Santa Clara de Manresa y por sus acciones de apoyo a inmigrantes y refugiados.

Ciertamente no ha sido con Milei la primera vez que Sor Lucía manifiesta su opción electoral. Ya lo hizo en el 2015 apoyando a Artur Mas y Junts pel Sí, en un momento en que la otra monja con hábito, Teresa Forcades, lo hacía por la CUP. Pero reconociendo que ahora ella ha votado a Milei, que no muestra ninguna empatía por los débiles y los más pobres que ella defiende, creo que ha decepcionado a muchos de los que creían en ella y sus valores, más cuando en España sólo Vox apoyó a Javier Milei. De hecho, las relaciones entre Milei y Vox no son de ahora, sino que hace dos años Milei, cuando aquí era un desconocido, ya honró al partido de Abascal asistiendo e interviniendo en algunos de sus actos. Pero para mí lo peor que ha hecho Caram, ha sido justificarlo diciendo que «entre un corrupto que es basura y un loco, he apoyado al loco», sin plantear otras opciones en la segunda vuelta como el voto en blanco y el voto nulo.

El año 1932, en Europa catorce millones de ciudadanos con argumentos similares apoyaron en Alemania a quien muchos ya consideraban un loco, Adolf Hitler, pero que se presentaba como un cambio frente a los políticos ineficaces y corruptos de la decrépita República de Weimar. Luego ya sabemos lo que vino. Y como Adolf Hitler, Milei tiene una característica que hay que reconocer. Milei, como Hitler, nunca ha escondido sus intenciones, ni el modelo social al que aspira