Catalunya té 947 municipis i a les properes eleccions municipals Aliança Catalana valora presentar-se a un màxim de 150 o 200 i evitar que les llistes se li descontrolin o s'omplin de descartats per Junts o Esquerra, de frikis i d'arribistes d'última hora. Hi ha també la dificultat per un partit amb poca estructura i on tot ho vol controlar la presidenta i que no té ni Secretari General, ni Vicepresident, de gestionar la tria de candidats. Vox a les municipals de 2019 només va presentar-se a 729 municipis del total de 8.132 de l'Estat espanyol. I el partit va encarregar a uns anomenats "homes de negre" vinculats a Ortega Smith, que a l'estil d'una empresa de selecció de personals, miraven xarxes socials i teclejaven els noms, un a un a Google, per comprovar els noms proposats de tots i cadascun dels membres de les llistes, més enllà que des del Comitè Executiu es donés el vistiplau als caps de llista de les capitals de província i municipis importants. Un altre problema dels partits novells i sense gaire estructura és el finançament de la campanya a cada municipi que es presenten. Sent Aliança un partit parlamentari, ja està auditat pel Tribunal de Comptes i no es pot finançar la campanya de cada localitat com ho havia pogut fer Plataforma per Catalunya fa catorze o vint anys en plan, el cap de llista posa dos mil euros, el segon en posa mil, el partit mil més, i el que falta es paga amb donacions de militants, simpatitzants i d'altres membres de la llista i del que es recapti a la paradeta dels dissabtes.
Opinions, anàlisis, informacions i notícies sobre immigració, ultradreta, drets humans, seguretat, gihadisme i política internacional, en aquests temps d’incerteses. També escric sobre el Moianès i política catalana (contacte:xrius1@gmail.com)
divendres, 12 de desembre del 2025
Aliança Catalana i el seu desig de conquerir l'Eix Transversal. Nació Digital, NacióManresa
dijous, 4 de desembre del 2025
El regidor del Front Nacional a Manresa, Sergi Perramon, que de moment ha rebutjat integrar-se a Aliança Catalana, va legalitzar a l'estiu el partit Avenç Nacionalista (AVN), que ha presentat avui com la plataforma àmplia amb la que vol concòrrer a les eleccions municipals de 2027, en un acte en que hi havia militants de Junts i Aliança. Si Perramon no es presenta a les municplas amb Aliança, i Josep Anglada ho torna a fer a Vic, trontollarà el pla d'Orriols de ser força més votada a capitals de comarca de l'Eix Transversal i la C-17.
Així doncs Avenç Nacionalista més que el nom d'una plataforma, projecte de coalició o d'una candidatura nacionalista àmplia que proposa entre d'altres qüestions una política més restrictiva de gestió de la immigració, és legalment el nom del partit polític amb el que Perramon vol negociar per una hipotètica coalició amb Junts i Aliança de la que ell voldria ser cap de llista. Sílvia Orriols, més enllà que ara obri la porta a regidors d'altres grups, com els del Partit de les Urbanitzacions de Sant Antoni de Vilamajor o el cas més recent de Judit Vinyes, del Grup Independent de Berga (BeGI), no vol d'aquí un any i mig a les municipals fer coalicions amb altres formacions. De fet BeGI ha escenificat avui al ple de Berga el seu trencament, en votar diferent el regidor Lluís Minoves, contrari a lliurar el grup municipals a Aliança Catalana, i l'altra regidora, Judit Vinyes, partidaria d'integrar-se en la formació d'Orriols. De fet Xavi López, marit de Vinyes, és vocal de l'Executiva d'Aliança Catalana al Bages, Berguedà i Solsonès.
Però Orriols sap que si Perramon es presenta, sigui en solitari amb el nou partit, sigui coaligat amb Junts, Aliança podria fracasar a Manresa, més quan una part del vot xenòfob ja el recull Vox que té de regidora l'antiga militant de Plataforma per Catalunya, Inmaculada Cervilla. De moment avui al Voilà, escoltant Perramon i prenent-se una canya hi havia militats de Junts i Aliança, entre ells Bernat Bernabeu, cara visible d'Aliança al Bages.
S'ha dit moltes vegades que l'objectiu d'Aliança a les properes municipals és ser primera força política des de Figueres i Girona fins a Lleida, o sigui l'Eix Transversal, també a muncipis importants de la C17, o sigui de Ripoll a Vic i més avall, i obtenir bons resultats a determinats ciutats de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i Tarragona. I si Perramon, sol o en coalició amb Junts es presenta, serà difícil que Aliança pugui guanyar o quedar com segona força a Manresa. També resta pendent la candidatura d'Aliança a Vic, encara sense cap de llista, on ja ha dit que es vol tornar a presentar Josep Anglada que amb el seu partit, Som Identitaris, té dos regidors, ell i Marta Riera a la capital d'Osona. O sigui que si Orriols ha de competir amb Vox i Perramon a Manresa, i amb Anglada a Vic, difícilment aconseguirà el desig de ser primera força a les viles importants i capitals de comarca de l'Eix Transversal.
dissabte, 30 de novembre del 2024
Pujol, de nou a Castellterçol amb la independència llunyana. NacióManresa, NacióDigital
Xavier Rius Sant, NacióManresa, NacióDigita, 30 de novembre de 2024
diumenge, 7 de gener del 2024
SOR LUCÍA CARAM, VOX, HITLER i MILEI, El Triangle
ggg
Xavier Rius Sant, El Triangle, 6 de gener de 2024
La monja argentina afincada a Manresa, sor Lucía Caram, va reconèixer dijous al programa Todo es Mentira de Cuatro, que el passat octubre ella va votar a l’ultradretà Javier Milei, perquè “entre un corrupte que és basura, Sergio Massa, i Milei que està boig, vaig optar pel boig”. Declaracions que han generat una gran polèmica donat que Milei no amaga que vol retallar drets i llibertats i eliminar o suspendre drets socials.
Milei creu que, més enllà de l’actual context de crisi argentina en el que “no hi ha plata”, els subsidis, ajuts i la fiscalitat progressiva són una rèmora pel creixement econòmic. Milei no planteja només retallades temporals per sortir de la crisi econòmica actual. Pretén suprimir, reduir o eliminar-los definitivament, anant més enllà del que proposava a Estats Units fa deu o quinze anys el Tea Party republicà, i del que es va quedar a mitges Margaret Thatcher al Regne Unit els anys vuitanta. Pretén fer desaparèixer o deixar al mínim la presència i la intervenció de l’estat tant en l’activitat econòmica com en els serveis socials, sanitaris, educatius, d’atur i jubilació ara a càrrec de l’estat. Pretén eliminar aquelles polítiques de solidaritat tributàries. Una solidaritat i gestió de serveis públics que mai podran subtituir les ONG i institucions privades a no ser que funcionin com Hamàs o Hezbol·là a Gaza i el Líban, els narcos llatinoamericans en certs barris o a certs estats africans els senyors de la guerra que habitualment, de manera arbitrària i interessada, ocupen l’espai buit que provoca l’absència de l’estat.
No amago que mai he empatitzat amb els religiosos i religioses que vesteixen l’uniforme eclesial fora de les celebracions litúrgiques, sigui sor Lucía o aquella il·luminada que feia de les farmacèutiques l’objectiu de la seva diana, Teresa Forcades. L’hàbit per mi no mostra senzillesa, sinó que actua com a mur entre els qui el porten i la resta de mortals. I si l’uniforme o la toga pot tenir sentit en l’àmbit judicial o policial, com a representació de l’administració de justícia i de l’exercici del monopoli de la força, no crec que als religiosos, vestint-lo fora del temple i la litúrgia, els apropi als ciutadans. Però tot i la seva sotana i el seu vel -un vel que ni per dones cristianes ni per musulmanes considero que pugui ser feminista o progressista-, sor Lucía em generava un gran respecte per la tasca social que fa des del Convent de Santa Clara de Manresa i per les seves accions de suport als immigrants i refugiats.
Certament no ha estat amb Milei la primera vegada que sor Lucía manifesta la seva opció electoral. Ja ho va fer el 2015 donant suport a Artur Mas i Junts pel Sí, en un moment que l’altra monja amb hàbit, Teresa Forcades, ho feia per la CUP. Però reconeixent que ara ella ha votat a Milei, que no mostra cap empatia pels dèbils i els més pobres que ella defensa, crec que ha decebut a molts dels qui creien en ella i el seus valors, més quan a Espanya només Vox va donar suport a Javier Milei. De fet les relacions entre Milei i Vox no són d’ara, sinó que fa dos anys Milei, quan aquí era un desconegut, ja va honorar al partit d’Abascal assistint i intervenint en alguns dels seus actes. Però per mi el pitjor que ha fet Caram, ha estat justificar-ho dient que “entre un corrupte que és basura i un boig, he donat suport al boig”, sense plantejar altres opcions a la segona volta com el vot en blanc i el vot nul.
L’any 1932, a Europa catorze milions de ciutadans amb uns arguments similars van donar suport a Alemanya a qui molts ja consideraven un boig, Adolf Hitler, però que es presentava com un canvi front als polítics ineficaços i corruptes de la decrèpita República de Weimar. Després ja sabem què va venir. I com Adolf Hitler, Milei té una característica que cal reconèixer. Milei, com Hitler, mai ha amagat les seves intencions, ni el model social al que aspira.
Sor Lucía, Vox, Hitler y Milei
La monja argentina afincada en Manresa, sor Lucía Caram, reconoció el jueves en el programa Todo es Mentira de Cuatro, que el pasado octubre votó al ultraderechista Javier Milei, porque “entre un corrupto que es basura, Sergio Massa, y Milei que está loco, opté por el loco”. Declaraciones que han generado una gran polémica dado que Milei no esconde que quiere recortar derechos y libertades y eliminar o suspender derechos sociales.
Milei cree que, más allá del actual contexto de crisis argentina en el que «no hay plata», los subsidios, ayudas y la fiscalidad progresiva son una rémora para el crecimiento económico. Milei no plantea sólo recortes temporales para salir de la actual crisis económica. Pretende suprimir, reducir o eliminarlos definitivamente, yendo más allá de lo que proponía en Estados Unidos hace diez o quince años el Tea Party republicano, y de lo que se quedó a medias Margaret Thatcher en Reino Unido en los años ochenta. Pretende hacer desaparecer o dejar al mínimo la presencia y la intervención del estado tanto en la actividad económica como en los servicios sociales, sanitarios, educativos, de paro y jubilación ahora a cargo del estado. Pretende eliminar aquellas políticas de solidaridad tributarias. Una solidaridad y gestión de servicios públicos que nunca podrán sustituir las ONG e instituciones privadas a menos que funcionen como Hamás o Hizbulá en Gaza y Líbano, los narcos latinoamericanos en ciertos barrios o en ciertos estados africanos los señores de la guerra que habitualmente, de forma arbitraria e interesada, ocupan el espacio vacío que provoca la ausencia del estado.
No escondo que nunca he empatizado con los religiosos y religiosas que visten el uniforme eclesial fuera de las celebraciones litúrgicas, sea sor Lucía o aquella iluminada que hacía de las farmacéuticas el objetivo de su diana, Teresa Forcades. El hábito para mí no muestra sencillez, sino que actúa como muro entre quienes lo llevan y el resto de mortales. Y si el uniforme o la toga puede tener sentido en el ámbito judicial o policial, como representación de la administración de justicia y del ejercicio del monopolio de la fuerza, no creo que a los religiosos, vistiéndolo fuera del templo y la liturgia, les acerque a los ciudadanos. Pero a pesar de su sotana y su velo -un velo que ni para mujeres cristianas ni para musulmanas considero que pueda ser feminista o progresista-, sor Lucía me generaba un gran respeto por la labor social que realiza desde el Convento de Santa Clara de Manresa y por sus acciones de apoyo a inmigrantes y refugiados.
Ciertamente no ha sido con Milei la primera vez que Sor Lucía manifiesta su opción electoral. Ya lo hizo en el 2015 apoyando a Artur Mas y Junts pel Sí, en un momento en que la otra monja con hábito, Teresa Forcades, lo hacía por la CUP. Pero reconociendo que ahora ella ha votado a Milei, que no muestra ninguna empatía por los débiles y los más pobres que ella defiende, creo que ha decepcionado a muchos de los que creían en ella y sus valores, más cuando en España sólo Vox apoyó a Javier Milei. De hecho, las relaciones entre Milei y Vox no son de ahora, sino que hace dos años Milei, cuando aquí era un desconocido, ya honró al partido de Abascal asistiendo e interviniendo en algunos de sus actos. Pero para mí lo peor que ha hecho Caram, ha sido justificarlo diciendo que «entre un corrupto que es basura y un loco, he apoyado al loco», sin plantear otras opciones en la segunda vuelta como el voto en blanco y el voto nulo.
El año 1932, en Europa catorce millones de ciudadanos con argumentos similares apoyaron en Alemania a quien muchos ya consideraban un loco, Adolf Hitler, pero que se presentaba como un cambio frente a los políticos ineficaces y corruptos de la decrépita República de Weimar. Luego ya sabemos lo que vino. Y como Adolf Hitler, Milei tiene una característica que hay que reconocer. Milei, como Hitler, nunca ha escondido sus intenciones, ni el modelo social al que aspira
divendres, 5 de gener del 2024
Natalitat i populisme identitari. Escric a Nació(Digital) sobre la polèmica sacsejada per la ultradreta de Vox i l'identitarisme independentista xenòfob en relació als primers nadons de 2024 a Catalunya
Xavier Rius Sant, Nació, 4 de gener de 2024
Llegir a Nació (Abans NacióDigital)
El vicepresident primer de Vox, el català Jorge Buxadé,
va tuitejar el primer dia de l'any la imatge d'una fitxa amb els noms
dels primers nadons nascuts aquest 2024 i dels seus pares a vuit regions
sanitàries catalanes, acompanyat d'aquest comentari en castellà
"Llistat dels primers nadons nascuts a les regions sanitàries de
Catalunya. Es comenta per si sola la situació. La distròpia globalista i
la promoció de modus de vida autoreferenciats desplega tots els seus
efectes". També ha penjat aquest llistat al seu compte de Twitter
l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, si bé ella ho ha fet retuitejant
la piulada del dirigent del seu partit Lluís Areny, que acompanya la
imatge d'aquests noms amb el comentari "Aquí teniu el llistat dels
primers nascuts a Catalunya. Però no hi ha substitució demogràfica.
Salvem Catalunya".
La majoria dels noms d'aquest nadons i els seus paren
indiquen que els progenitors probablement són d'origen llatinoamericà
com suggereixen en algun cas també les fotos fetes públiques. Pel que fa
al primer nou nat de la Catalunya Central sí que hi ha imatges. És una
nena, Inass, i en el vídeo es veu la mare, Rachah Odda, que mostra
lliurement el seus cabells, és a dir que no porta el vel islàmic, fet
que suggereix que la mare no segueix les ordres de cap imam
fonamentalista. I pel que fa al primer nascut a Girona s'hi veu la mare
sense mocador al cap, si bé sí en porta el pare, de nom Rupindar, el que
indica no que sigui àrab ni musulmà, com equivocadament han dit alguns a
les xarxes, sino indi de religió sikj.
Que Vox lamenti que la majoria de nounats a Catalunya
siguin de pares llatinoamericans o d'origen llatinoamericà és una
paradoxa ja que sense cap mena de dubte, per sorprenent que sembli, Vox
és el partit amb més dirigents fills de progenitors estrangers. No només
el seu secretari general, Ignacio Garriga, fill de mare africana, sinó
que la lideressa del partit a la Comunitat de Madrid, Rocío Monasterio,
és hispano cubana. I l'anterior secretari general, ara vicepresident
tercer, Javier Ortega Smith, és fill de mare Argentina i ell s'ha casat
amb una dóna mexicana. Des de la ultradreta i el populisme identitari
xenòfob es sacseja la idea que les elits globalistes o els enemics de
Catalunya i Europa promouen el reemplaçament demogràfic per acabar amb
la nostra identitat. Quan la realitat el que passa a Catalunya i Espanya
és que, tot i la caiguda de l'índex de natalitat dels últims trenta
anys, cap govern ni espanyol ni català s'ha atrevit a aplicar polítiques
valentes d'ajuts a la maternitat, de la mateixa manera que tret de
l'època de Jose Luis Rodríguez Zapatero no es van fer polítiques
realistes per facilitar l'arribada d'immigrants amb papers per cobrir
les demandes del mercat laboral. L'any 2000 a Espanya tàcitament es va
decidir facilitar la integració al mercat laboral de moltes dones
autòctones que eren o volien ser mares, contractant de paraula, a una
immigrant llatina sense papers perquè es fes càrrec dels fills i les
feines de la llar. Així a aquesta dona autòctona de trenta i tants anys
que guanyava mil o mil cinc-cents euros a la feina, li sortia a compte
treballar fora de casa per que tenia una estrangera sense papers que
n'hi pagava poc més de 500 o 700 euros. A Espanya no es van dissenyar
com a altres estats europeus ajuts a la maternitat econòmics i de marc
laboral per tal que les mares poguessin continuar treballant o per tenir
un subsidi digne per tal que un dels progenitors es quedés a casa per
fer-se càrrec dels fills. I aquesta caiguda de la natalitat per la manca
d'ajuts provoca l'envelliment demogràfic que patim, que no és més greu,
gràcies que l'índex de fertilitat de les dones d'origen estranger és
més alt que el de les dones dites autòctones.
Vox aprofita aquest problema demogràfic per sacsejar la teoria conspiranoica
del "gran reemplaçament" planificat per suposades elits globalistes.
Però a Catalunya tenim dues formacions polítiques Identitàries que també
ho sacsegen, si bé a diferència de Vox no en culpen ni a Soros, ni a
l'Agenda 20/30 i les polítiques de planificació familiar i la gratuïtat
de l'avortament, ni a la suposada promoció de l'homosexualitat, sinó a
la mà negra d'Espanya que com deia la líder d'un d'aquest partits "ens
envia la pitjor immigració de manera deliberada" per desnacionalitzar i
fer mal a Catalunya. Em refereixo a Aliança Catalana liderada des de
Ripoll, bressol de Catalunya, i el Front Nacional de Catalunya, que té a
Manresa, cor de Catalunya, la seva major presència institucional. No sé
si qualificar aquests dos partits independentistes de clarament ultres,
però sí, al menys, d'ideari populista xenòfob. I no m'estranyaria que
malgrat la divisió caïnita d'aquest espai entre el Front Nacional i
Aliança Catalana, molt similar al que va viure la ultradreta
espanyolista fins que va irrompre Vox, el partit de Sílvia Orriols sí
que pugui obtinir representació al Parlament d'aquí un any defensant
l'independentisme màgic de "proclamem i marxem!", proposat per molts
durant el Procés i del que Junts i ERC ara reneguen, i prometent també
capgirar la irreversible presència nous catalans fills d'immigrants en
la nostra societat.
dimarts, 22 de novembre del 2022
Tardor sense bolets.
NacióDigital, Nació Manresa, 22 de novembre de 2022
Sembla que no hi ha marxa enrere. Aquesta haurà sigut la primera tardor
dels últims cinquanta o vuitanta anys en què al Moianès, al Bages i a
la major part de la Catalunya central que no s'han collit bolets. Tampoc
se n'estan collint al Vallès o al Maresme. Diuen els més vells dels
Moianès que no recorden una tardor com aquesta. Un servidor sí que va
collir ceps i rovellons a començaments de setembre a cotes altes del
Ripollès. I a mitjans de setembre en van sortir alguns, que serien els
primers i els últims, a llocs molt humits de municipis del sud del
Moianès con Granera, Castellterçol o Castellcir on les escadusseres
pluges d'agost van ser més generoses.
També se'n van fer a alguns llocs del Solsonès i el Berguedà on havia plogut.
Però després d'unes primeres florides molt localitzades, l'absència de
pluges i les altes temperatures han deixat la major part de Catalunya
sense ni un bolet. Només en algunes comarques de Tarragona on ha plogut
se'n fan aquests dies. I de moment les pluges anunciades per a mitjans i
finals de novembre han estat molt minses i encara que n'arribin els
propers dies, és difícil que el miceli o filaments que van per sota,
d'on emergeixen els bolets, pugui desenvolupar-se si les glaçades es
repeteixen. Una sequera i absència de bolets que ha estat molt pitjor
que la del període 2007 i 2008 quan es van poder collir camagrocs i
fredolics al novembre i desembre.
Aquesta absència de bolets ha tingut tres efectes al Moianès
i crec que també a moltes altres comarques de Catalunya. L'absència de
gent als boscos, absència de cotxes aparcats a les cunetes de carreteres
i camins, i menys gent a restaurants que s'omplien de boletaires.
Evidentment també hi ha el perjudici pels qui cullen bolets per
vendre'ls a restaurants i botigues, sector del que es desconeix la seva
magnitud real donat que part d'aquest bolet autòcton que és
comercialitza es fa dins del circuit de l'economia submergida. Tots
sabem que la majoria de bolets que comprem a verduleries, botigues de
queviures i supermercats a Catalunya venen de l'Aragó, la Rioja o de
Romania, llocs on també s'ha patit la sequera, el que ha motivat
l'absència d'aquest producte a molts establiments i un fort increment
del preu.
Per a mi aquesta està sent una tardor molt estranya ja
que des de fa molts anys en aquesta temporada acostumo a anar al bosc
sol o acompanyat a collir-ne o a caminar per un o altre indret i mirar
com està per si el dissabte o diumenge tinc convidats i saber on puc
portar-los. I aquesta tardor tampoc he pogut fer el que feia des de fa
deu anys, de penjar fotos a les xarxes socials, no dels cistells plens
com fan alguns, sinó de bolets en el seu hàbitat amb explicacions de
quina espècie és o de quins bolets comestibles o tòxics florien aquells
dies sense donar, evidentment, la localització exacta.
Si la sardana i els castellers són dues tradicions catalanes
que es fan en grup, l'anar a collir o caçar bolets molt sovint ho fem
en solitari. L'absència de bolets també ha fet disminuir notablement el
nombre de rescats que els bombers del GRAE han hagut de fer de
boletaires solitaris perduts que demanaven ajuda o de desapareguts que
no tornaven a casa i es donava l'alerta. Aquesta tardor he anat a la
platja i m'he banyat al mar diverses vegades, sentint-me, però, com qui
es menja a l'abril una barra de torrons que troba oblidada l'armari de
la cuina sota un paquets de macarrons. Mentre anar a la platja a
l'abril, encara que l'aigua sigui freda, el bioritme del cos ho celebra,
ser a la platja un 20 d'octubre pot donar una sensació de no estar en
el lloc on el cos i el cap demana.
Evidentment la manca de bolets és una anècdota en comparació
a la problemàtica que tenen els qui viuen del camp, que estan sembrant
un cereal que potser no donarà collita si les pluges continuen absents, i
dels ramaders que a l'increment de preus del pinso per la guerra
d'Ucraïna, s'hi suma la probable absència del farratge que compren o
sembren i cullen. El canvi climàtic és aquí, i lamentablement com hem
vist fa uns dies a la Cimera del Clima de Sharm el-Sheikh, no sembla que
els estats es posin prou les piles per revertir-lo. I si aquest canvi
continua, aquí ens queixarem de no tenir bolets per guarnir el plat,
però als països de l'Àfrica del que es lamentaran es de no tenir res per
omplir-lo.
diumenge, 13 de març del 2022
Tot havia d'anar bé? Ara que ja començàvem a funcionar com abans de la Covid amb les quarantenes acabades, faltant només la supressió de les mascaretes en interiors, el món no només s'aboca a la pitjor crisi de seguretat, sinó que tenim un líder mundial, Putin, que esmicola tota l'arquitectura de relacions internacionals i amenaça de prémer el botó
Xavier Rius Sant, 12 de març de 2022
Llegir a NacióDigital, NacióManresa
Mai m'ha agradat ni m'he cregut certs comentaris, prediccions o promeses, per a mi sobreactuades, quan s'afirma que un cop es superi una crisi o problemàtica, tot anirà bé, haurem crescut individualment i com a societat i tot serà millor. Després de cada guerra mundial hi havia qui deia que aquella seria la última, perquè la humanitat hauria aprés la lliçó, i ara fa dos anys quan va esclatar la pandèmia, es penjaven cartells i pancartes als balcons amb un arc de Sant Martí amb la frase "Tot anirà bé".
A mi no m'agradava llavors aquesta predicció, perquè veia com dia a dia moria més i més gent, vides úniques i irrepetibles que morien d'elles soles, sense acomiadar-se dels essers estimats, ni tenir el consol que la seva mort al menys serviria potser per aconseguir el que ara coneixem com immunitat de grup. Per mi aquelles pancartes de “To anirà bé” que veia per Moià i Barcelona eren una falta de respecte pels qui morien i pels seues essers estimats. També hi havia qui deia que la pandèmia era l'últim avís de la mare Terra advertint-nos que si no canviàvem de model de vida, la Humanitat desapareixeria. I a mida que les onades de la pandèmia eren menys letals amb bona part de la població vacunada, s'aixecaven veus catastrofistes anunciant una època de fam a Europa, segons uns a causa dels problemes de transport marítim, la falta de microxips i una apagada elèctric i digital de tot que aquest apocalíptics predeien, o potser, segons altres, per un nou virus o plaga que s'expandiria per la Terra a la vegada que s'implementés el 5G. Prediccions que defensava molta gent seguidora de les teories conspiranoiques i dels antivacunes.
I mira per on, ara que ja començàvem a funcionar com abans de la Covid, dissabte es va poder celebrar a Moià el Carnestoltes amb la normalitat que es feia abans, amb les quarantenes acabades, faltant només la supressió de les mascaretes en interiors, el món no només s'aboca a la pitjor crisi de seguretat, sinó que tenim un líder mundial, Putin, que esmicola tota l'arquitectura de política de seguretat i relacions internacionals i amenaça de prémer el botó nuclear si no se li permet fer Rússia gran de nou. Pensàvem que després del parèntesis de Trump, en que un malalt mental que volia fer Amèrica Gran, i podia prémer el boto nuclear, el món multipolar tornava a la seva normalitat, i mentre a Trump es dubtós que els seus generals li haguessin permès fer-ho, Vladimir Putin porta la guerra al cor d'Europa, provoca el major desplaçament de refugiats des de la Segona Guerra Mundial i ens diu que si no li permetem fer Rússia gran de nou amb Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia i Geòrgia, i suprimir unes llibertats i valors que també la majoria de ciutadans d'aquest països havien fet seus, ens hem de preparar pel pitjor. I de moment Europa es prepara per una gran inflació que esmicola tots els plans de recuperació post Covid.
Jo sí que pensava que una part de les esquerres de les que provinc, que aquestes últimes dècades havien aprés a pensar sense dogmatismes, que potser a pobles agredits calia ajudar a defensar-se de vulneracions dels drets humans i d'agressions militars, com va passar a Bòsnia o al Kurdistan. I que a l'igual que consideraven correcte que s'armés als kurds que patien el setge de l'Estat Islàmic i de Bashar Al Assad a Síria, s'entendria que ara cal armar a Ucraïna. Però veig amb tristor que molts del que considerava dels meus, tenen el pensament crític rovellat. I mentre fa dos anys defensaven que el Frente Polisario tornés a la guerra i se'ls armés per poder negociar en peu d'igualtat o idolatraven les brigades de dones kurdes que a Rojava es defensaven amb armes proporcionades, per cert, per Estats Units, dels assassins de l'Estat Islàmic i del règim de Bashar Al Assad, ara davant la invasió d'Ucraïna s'oposen a que se'ls hi doni armes. Potser no són conscients que Europa hem tornat a un escenari com el del setembre de 1938, quan per no contradir ni fer enfadar més Hitler, el Regne Unit i França van signar amb Alemanya el acords de Munic.
Xavier Rius Sant, periodista
dijous, 29 d’abril del 2021
ADÉU A LES VEGUERIES. la Generalitat va dir fa un mes que la desescalada en la que ara estem segurament no seria ni per municipis, ni comarques, ni per zones sanitàries. Potser seria per vegueries. Un divisió administrativa medieval recuperada l'any 1937
Xavier Rius Sant, 29 d'abril de 20121, NacióDigital-NacióManresa
Una de les conseqüències de l'any llarg que portem de restriccions
de mobilitat i confinaments canviants, és l'exercici mental de conèixer
les divisions territorials administratives de Catalunya, de vegades
aplicades amb sentit comú, de vegades amb una literalitat que per
persones que viuen o treballen en terra de frontera, es veien abocats
infringir la normativa si posaven un peu fora de casa en direcció
equivocada.
Vaig treballar més de vint anys de professor de geografia i història
i ciències socials a centres públics de primària i secundària de la
segona ciutat de Catalunya, L'Hospitalet de Llobregat, i m'adonava que
molts alumnes i moltes famílies no tenien clar que vivien en una ciutat
diferent a Barcelona. L'expressió "aquesta tarda anem a Barcelona" era
utilitzada amb el mateix sentit per un veí de Collblanc d'una banda de
la Riera Blanca que administrativament era barri de Sants de Barcelona,
que pels de l'altra que eren de L'Hospitalet. Vaig treballar molts anys
al barri de Pubilla Cases i Can Vidalet, que alguns carrers fan de
separació amb Esplugues, i si preguntaves als alumnes i fins i tot a
alguns professors, a quina comarca estaven, et deien al Baix Llobregat,
quan L'Hospitalet pertany al Barcelonès. Pau Vila va fer la divisió de
comarques preguntant a cada poble on anaven a mercat, i ara potser la
pregunta seria a quina zona comercial va la majoria els dissabtes.
Mentre a la resta d'Espanya es confinaven per províncies,
a Catalunya ho vam fer per zones sanitàries. I aquí es van trobar
alguns que la seva zona no coincidia ni amb la comarca ni la província.
Per exemple part nord del Maresme pertany a la zona sanitària de Girona.
Després ens van confinar per comarques i el Moianès, comarca nova i
petita, s'adonava que per comprar uns texans o unes sabatilles
esportives o un telèfon mòbil, s'havia de buscar l'excusa d'anar al
metge o per alguna gestió a Vic o Manresa i aprofitar-ho. I quan fa onze
mesos permetien sortir a caminar o fer esport dins del municipi, a
pobles com Navarcles o l'Estany, descobrien que a la que caminaven un
quilòmetre, ja havien sortit del municipi i podien ser multats.
Resultava que aquell bosc i camps "nostres" on tota la vida s'hi ha anat
moltes tardes a passejar, ja no eren nostres. No sé com s'ho feien a
Badia del Vallès, amb una extensió de 0'9 km2, si demanaven ajuda al seu
veí universal, Antonio Díaz, el Mago Pop, per desafiar les lleis de
l'espai sense creuar la frontera que tenien al darrera dels contenidors
d'escombraries.
Al mes de juny es van agrupar en una les tres zones sanitàries
de l'Àrea de Barcelona, és a dir des de Sitges fins a mig Maresme, i
els dos Vallesos, descongestionant l'àrea urbana continua barcelonina.
Els que estem federats, com jo en un grup de muntanya hi han hagut
monuments que ens podíem moure per fer esport per tot Catalunya i altres
que només pel municipi o la zona sanitària. Amb l'últim confinament
comarcal, si no t'entrenaves per una competició oficial, no es podia
sortir de la comarca. I els ciclistes de Barcelona col·lapsaven la
carretera de Vallvidrera, anant després cap el Tibidabo, tornant per
l'Arrabassada, generant-se unes situacions d'absoluta perillositat amb
els vehicles i gent caminant pels vorals. I les imatges de les platges
de Barcelona abarrotades parlaven per sí soles. El tinent d'alcalde de
Barcelona, Jaume Collboni, no es cansava de demanar que s'obrís
Barcelona i es pogués anar a les platges del Prat, Castelldefels i Gavà
que estaven buides.
El Govern de la Generalitat va dir fa un mes que la desescalada
en la que ara estem segurament no seria ni per municipis, ni comarques,
ni per zones sanitàries, ni per províncies. Potser seria per vegueries.
Un divisió administrativa medieval recuperada a finals de l'any 1937,
després de derogar les nou regions aprovades el 1936, de les que la
Catalunya Central amb Manresa com a capital era la setena, i d'aquí ve
el nom del dirari Regió 7. El Parlament de Catalunya va recuperar les
vegueries amb una llei de 2010, modificada l'any 2017, que mai s'ha
aplicat, i en part congelada per la sentència de l'Estatut. Divisió que
tampoc correspon a la divisió administrativa actual de la Generalitat,
que fa que un docent o la família d'un alumne que ha de fer una gestió
al Departament d'Ensenyament, si treballa o estudia a Centelles ha
d'anar a Manresa, però si ho fa a Aiguafreda ha d'anar a Mataró.
Un servidor que tinc fama de friki dels mapes,
aquest any molta gent em preguntava si l'endemà o el dissabte podia
anar a tal lloc, o per on passar sense sortir de la comarca o divisió
vigent aquells dies, i fins i tot per on podia fer-ho, fent trampes.
Reconec que més enllà que a mi el carnet de premsa m'ha permès una
relativa mobilitat, havent de fer sovint el full d'autorresponsabilitat,
algunes vegades mirant el mapa, em recordava a mi mateix l'any 1997 a
la Bòsnia dividida en tres zones o el 1999 i 2000 a Kosovo, mirant per
on havia de passar per no creuar les línies o creuar-les on hi hagués un
checkpoint fàcil de creuar. Ara pensava que m'hauria d'estudiar les
vegueries, tot i que en meu entorn crec que seria molt fàcil i en
tindria prou amb la de Barcelona i la Catalunya Central, amb el Moianès a
la Catalunya Central, sent terra de frontera.
divendres, 10 de juliol del 2020
La Universitat d'Estiu del Moianès debat les derivades del coronavirus. Faig la crònica a NacióDigital-NacióManresa
Xavier Rius Sant
A Igualada va estar treballant l'infermer moianès, Xavi Màrquez, que ha explicat la magnitud del que es va viure aquells dies a la Conca d'Òdena. Mentre a nivell de tot l'Estat hi havia un índex de 7 morts per cent mil habitants, i a Madrid era de 28 per cent mil, a Igualada era de 63 morts per cent mil habitants. Per la seva banda la doctora Emma Carner ha posat en valor la tasca de l'atenció primària, en aquell context tan complicat. "S'ha dit que som herois, però no ho som. Som professionals, i els professionals necessiten eines, i ens en mancaven. Sempre hi ha hagut pandèmies, però ara tot va molt més ràpid, i si apareix un virus a l Xina, al cap d'uns dies esternuda a l'Estany". En aquest sentit la investigadora biomèdica, Cristina Fillat ha explicat la complexitat d'aquest virus encara molt desconegut, la seva capacitat de mutar, el desconeixement de com tractar-lo, i com s'ha descobert que amb uns medicaments uns pacients milloraven, mentre amb altres tractaments els pacients evolucionaven negativament.

Cristina Fillat Emma Carner
La psiquiatra Àurea Autet, cap de salut mental d'Althaia a Manresa, ha dit que inicialment es creia que "amb tres llits adaptats a epidèmies com l'ebola ens en sortirem, però en tres dies el centre va esdevenir un hospital de campanya amb 500 llits dedicats al covid-19 i tots el personal fos de l'especialitat que fos, pediatra o psiquiatra, atenent malalts de covid-19. Va ser com una guerra. Va haver-hi 174 defuncions, però ningú no va morir sol, tots van tenir una persona agafant-li la mà, i al cap d'uns dies vam decidir deixar entrar un familiar quan un pacient semblava que anava a morir".

Xavi Làzaro
A pregunta d'uns veïns de Castellterçol sobre quan es reobrirà el CAP, ha dit que probablement no serà fins setembre. Totes les intervencions han esta seguides amb molta atenció i emoció, interrompudes sovint per aplaudiments, sobretot quan els i les professionals sanitàries parlaven de les seves experiències personals, com ho van viure, i el tractament i acompanyaments als malalts més greus, i com dia a dia es reinventaven. I tots han insistit en la necessitat de complir les mesures de protecció davant la incertesa de com evolucionarà aquesta pandèmia. Ha tancat l'acte l'alcalde de Moià, Dionís Guiteras.
dimarts, 2 de juny del 2020
Concentració de la Xarxa de Suport Mutu del Moianès
dissabte, 22 de febrer del 2020
La nova imatge de Lledoners. Analitzo a NacióDigital-NacióManresa els canvis de la situació dels presos independentistes amb els permisos per treballar o fer voluntariat, i les diferents estratègies dels diferents sectors de l'independentisme català i el basc
Xavier Rius Sant, 22 de febrer de 2020, NacióDigital NacióManresa
Llegir a Nació Digital, clica.
La imatge mediàtica d'aquest dies d'un febrer gairebé primaveral als voltants de la presó de Lledoners, com també a les de Puig de les Basses i Mas d'Enric, ja no és la de concentracions en suports als presos, sinó de la majoria d'aquests sortint unes hores en llibertat els dies feiners per anar a treballar o fer voluntariat o, també, sortint 48 hores de permís per ser amb la família i amics. Permisos que no els permeten fer declaracions polítiques a l'entrada i sortida de la presó on sovint hi ha periodistes o simpatitzants –sobretot alguns al vespres pel ritual del Joan bona nit!-, ni aprofitar les hores del permís per concedir entrevistes als mitjans de comunicació. Com ha constatat Jordi Évole amb el seu magnífic programa sobre presos a La Sexta, avui entrevistar un pres a l'Estat espanyol, és molt més complicat que fa vint anys.
Els presos catalans surten amb permisos que concedeixen organismes administratius de la Generalitat i que, en alguns casos, estan sent recorreguts per la Fiscalia, amb arguments com que els presos no han mostrat penediment i podrien tornar a repetir el delicte. Comparant-los tàcitament amb aquells violadors o atracadors que, sense rehabilitar-se, aprofiten un permís per fer una agressió i reincideixen en el delicte. Argumentació totalment surrealista donat que no imagino avui a Jordi Cuixart enfilant-se, per exemple, en el més que qüestionable tall de la Meridiana a Barcelona sobre un cotxe de la Guàrdia Urbana o del Mossos i, fent-lo malbé, megàfon en mà, cridar a resistir.
Els nacionalistes bascos del PNB amb el seu sí, i els de Bildu amb una abstenció, que van plantejar-se canviar-la per un vot afirmatiu a última hora per por a un tamayazo, tenen clar que prefereixen o millor dit necessiten un govern PSOE-Podemos per aconseguir que es transfereixi al País Basc les competències sobre presons com ja s'ha acordat, donat que el Ministeri de Justícia i Interior avalaria la fi del càstig extrajudicial d'allunyament dels presos de la dissolta ETA. I, un cop els presos siguin a Euskadi, organismes administratius del Govern basc seran els competents de gestionar l'aplicació del reglament penitenciari i la concessió de permisos i regim obert com té la Generalitat de Catalunya.
Més enllà que la situació dels presos independentistes bascos i catalans no es comparable, per la tipologia dels delictes i conductes pels que se'ls va condemnar, el nacionalisme basc té clar que la lluita per la independència a curt termini està perduda, i que hi ha molt més a guanyar que perdre si hi ha un govern PSOE-Podemos que necessiti, com marca l'aritmètica parlamentaria, dels nacionalistes bascos i catalans per aprovar pressupostos i governar. Però a l'independentisme català hi ha sectors importants que pensen que el que va començar l'any 2012 i va culminar amb el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 no està perdut.
Per uns sectors de l'independentisme català mai s'havia anat tan lluny i no s'ha de recular, mentre que altres sectors creuen que no es va anar enlloc més que al 155 i a la condemna del Tribunal Suprem, en no tenir l'independentisme català ni la suficient majoria social per resistir, ni existir els suports internacionals que alguns com Raül Romeva prometien. I aquest sector de l'independentisme que creu que s'ha jugat i s'ha perdut, considera humana i políticament totalment estèril que noves tongades de polítics acabin a Lledoners.
,,
dimecres, 11 de desembre del 2019
ACTE A MANRESA SOBRE ELS DRETS HUMANS A CATALUNYA. Laura Masvidal, parella de Quim Forn, es mostra esperançada front la repressió judicial als presos polítics. L'advocada Sònia Olivella ha dit que si es vulneren els drets de manifestació i d'accés a la justícia efectiva, es vulneren tots. Jo he explicat el perill que significa l'ascens de la ultradreta aquí amb Vox, i he fet un anàlisis sobre si l'independentisme va valorar les forces, els riscos i els suports que tenia.
Fotos fetes per @pereculell






















