ACCEPTARÀ UCRAÏNA QUE JA NO POT GUANYAR? Escric al Triangle amb motiu del quart aniversari de la invasió la meva anàlisi segosn la qual Ucraïna ha d'aprofitar que no ha estat derrotada, ja que si continua la guerra pot perdre, ara sí, més territoris.

                            

Xavier Rius Sant, El Triangle. 24 de febrer de 2026

Es compleixen quatre anys de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, acció llampec amb la que Putin pretenia derrocar al govern legítim de Volodomir Zelensky, posar un president titella a Kíiv i annexionar-se per sempre el Donbass i altres territoris russòfons, fent-los tornar a la mare pàtria. Una mare pàtria dita en el passat Imperi Rus i Unió Soviètica a la que hi retornaria amb Putin que, un cop annexionat bona part del territori, deixaria sota el control del govern tutelat de Kíiv el que restés, que obeiria dòcilment a Moscou.

Putin es volia emmirallar en l’Imperi dels Romànov i amb Stalin per fer gran una Rússia de la qual per ell Ucraïna n’era part. Creia que encara que formalment continués com un estat independent, un cop annexionada Crimea, el Donbàs i altres zones russòfones, aquest estat independent,Ucraïna, tornaria a ser la terra dels límits i els confins de Rússia, propietat de Rússia i dins de Rússia. “Kraïna” en algunes llengües eslaves significa “la terra dels límits”, “de la frontera” o “dels confins”. “U Kraïna” en rus significa “la terra de la nostra la frontera”. Hi ha també la Kraïna croata, poblada majoritàriament per serbis, que tenia aquest nom perquè fa uns segles era la terra de frontera de la cristiandat front els turcs musulmans. I va patir una de les més cruentes guerres iugoslaves el 1991. I Putin, que desitjava passar a la història com Pere el Gran o com Stalin, va intentar conquerir-la per evitar que els ciutadans portessin la seva U-Kraïna, cap a Occident, cap a les democràcies lliberals, la Unió Europea i potser també cap a l’OTAN. Però Kraïna en llengua ucraïnesa no significa “la terra dels límits o frontera”, sino “la nostra terra, la nostra pàtria”. I els ucraïnesos, parlin rus o ucraïnès, no obliden els milions de morts provocats per la fam amb la que Stalin els va intentar destruir mentre els hi prenia el gra per alimentar Rússia.

Tot i l’èxit militar dels primers dies el març de 2022, amb els tancs russos arribant a Kíiv, l’exèrcit ucraïnès va fer-los recular o destruir, si bé no va poder evitar la caiguda de la ciutat costera de Mariúpol, i part de les regions de Kherson i Zaporiya. En canvi, en quatre anys Putin no ha aconseguit el control de tot el Donbàs, mantenint Ucraïna un vint per cent del territori de Donetsk. Ucraïna ha combatut la superioritat militar Russa amb drons guiats pels satèl·lits Starlink que han canviat les tàctiques i estratègies de la guerra moderna. Dolorós ha estat per Putin no conquerir la joia de la corona, la culta i mítica Odessa,la ciutat costera d’Ucraïna al mig de la franja marítima que manté Kíiv des de la desembocadura del riu Dnièper fins la del Danubi.

Donald Trump va prometre que acabaria amb la guerra en una setmana, i tot i les últimes trobades celebrades fa un mes als Emirats Àrabs, i les de la setmana passada a Ginebra, el govern de Zelensky, a qui Trump li ha retirat part del suport militar, de satèl·lits i financer, es nega a claudicar ja que Putin exigeix que se li entregui aquest vint per cent de Donetsk que Ucraïna manté. Un territori que conserva gràcies a la pèrdua de la vida de milers de soldats. Però Ucraïna tampoc vol claudicar ja que creu que si ara entrega tot el Donbàs a canvi de la pau, no té cap garantia que Putin no vulgui conquerir d’aquí un temps més territori. L’ONU i una força de cascos blaus d’interposició, gràcies a Trump, no seria ja cap garantia de seguretat per evitar que Putin traspassés les línies de l’armistici. I Putin rebutja que s’hi despleguin tropes d’estats de la Unió Europea, o sigui de l’OTAN.

Zelensky està ara en una cruïlla històrica. Sap que si no aconsegueix un armistici indefinit en base l’actual línia del front, li serà difícil amb la disminució de l’ajuda militar, financera i de telecomunicacions aturar, no només noves ofensives russes al que li queda de Donetsk, sino també una possible ofensiva russa al sud cap a Odessa. Ofensiva que si fos exitosa per Putin, deixaria a Ucraïna sense cap sortida al mar, pel que li acabaria passant com als palestins que, com ens confirmen els mapes, després de rebutjar cada mala oferta d’Israel, la següent sempre ha sigut molt pitjor. I si Zelensky accepta ara perdre aquesta part del Donbàs, per garantir-se la fi de la guerra i mantenir Odessa i els ports pels que exporta el gra i importa altres productes, creu que sense una garantia de seguretat per part dels Estats Units, Europa i l’OTAN, res evitarà que Putin trenqui l’acord i es llanci a conquerir més territori per acabar la feina.

Rússia té molts més habitants que Ucraïna i pot aconseguir nous soldats per fer de carn de canó a les presons, amb mercenaris, amb guerrillers txetxens als que no els tremola el ganivet a l’hora de tallar el coll als enemics o amb joves amb poc futur laboral de les regions asiàtiques de Rússia. Les sancions econòmiques no espanten Putin ja que fins i tot Europa, d’una manera o altra, ha continuat comprant gas rus, senzillament perquè el necessita. I Putin, com demostra aquest dies, ataca cada dia i cada nit les infraestructures energètiques per fer passar fred i acabar amb la moral de la població ucraïnesa. Contra això els drons i satèl·lits no hi poden fer res.

¿Aceptará Ucrania que ya no puede ganar?

Xavier Rius, El Triangle en castellano, martes 24 de febrero de 2026

Se cumplen cuatro años de la invasión de Ucrania por parte de Rusia, acción llamativa con la que Putin pretendía derrocar al gobierno legítimo de Volodomir Zelensky, poner un presidente títere en Kíiv y anexionarse para siempre el Donbass y otros territorios rusófonos, haciéndolos volver a la madre patria. Una madre patria dicha en el pasado Imperio Ruso y Unión Soviética a la que regresaría con Putin que, una vez anexionado buena parte del territorio, dejaría bajo el control del gobierno tutelado de Kíiv lo que quedara, que obedecería dócilmente a Moscú.

Putin se quería reflejar en el Imperio de los Románov y con Stalin para hacer grande una Rusia de la que para él Ucrania era parte. Creía que aunque formalmente continuase como un estado independiente, una vez anexionada Crimea, el Donbás y otras zonas rusófonas, este estado independiente,Ucrania, volvería a ser la tierra de los límites y los confines de Rusia, propiedad de Rusia y dentro de Rusia. «Kraína» en algunas lenguas eslavas significa «la tierra de los límites», «de la frontera» o «de los confines». «U Kraína» en ruso significa «la tierra de nuestra frontera». Está también la Kraína croata, poblada mayoritariamente por serbios, que tenía este nombre porque hace unos siglos era la tierra de frontera de la cristiandad frente a los turcos musulmanes. Y sufrió una de las más cruentas guerras yugoslavas en 1991. Y Putin, que deseaba pasar a la historia como Pedro el Grande o como Stalin, intentó conquistarla para evitar que los ciudadanos llevaran su U-Kraína, hacia Occidente, hacia las democracias liberales, la Unión Europea y quizá también hacia la OTAN. Pero Kraína en lengua ucraniana no significa «la tierra de los límites o frontera», sino «nuestra tierra, nuestra patria». Y los ucranianos, hablen ruso o ucraniano, no olvidan los millones de muertos provocados por el hambre con que Stalin les intentó destruir mientras les quitaba el grano para alimentar a Rusia.

A pesar del éxito militar de los primeros días en marzo de 2022, con los tanques rusos llegando a Kíiv, el ejército ucraniano los hizo retroceder o los destruyó, si bien no pudo evitar la caída de la ciudad costera de Mariúpol, y parte de las regiones de Kherson y Zaporiya. En cambio, en cuatro años Putin no ha conseguido el control de todo el Donbás, manteniendo Ucrania un veinte por ciento del territorio de Donetsk. Ucrania ha combatido la superioridad militar Rusa con drones guiados por los satélites Starlink que han cambiado las tácticas y estrategias de la guerra moderna. Doloroso ha sido para Putin no conquistar la joya de la corona, la culta y mítica Odessa,la ciudad costera de Ucrania en medio de la franja marítima que mantiene Kíiv desde la desembocadura del río Dniéper hasta la del Danubio.

Donald Trump prometió que acabaría con la guerra en una semana, y a pesar de los últimos encuentros celebrados hace un mes en los Emiratos Árabes, y los de la semana pasada en Ginebra, el gobierno de Zelensky, a quien Trump le ha retirado parte del apoyo militar, de satélites y financiero, se niega a claudicar ya que Putin exige que se le entregue ese veinte por ciento de Donetsk que Ucrania mantiene. Un territorio que conserva gracias a la pérdida de la vida de miles de soldados. Pero Ucrania tampoco quiere claudicar ya que cree que si ahora entrega todo el Donbás a cambio de la paz, no tiene ninguna garantía de que Putin no quiera conquistar de aquí a un tiempo más territorio. La ONU y una fuerza de cascos azules de interposición, gracias a Trump, no sería ya ninguna garantía de seguridad para evitar que Putin traspasara las líneas del armisticio. Y Putin rechaza que se desplieguen tropas de estados de la Unión Europea, o sea de la OTAN.

Zelensky está ahora en una encrucijada histórica. Sabe que si no consigue un armisticio indefinido en base a la actual línea del frente, le será difícil con la disminución de la ayuda militar, financiera y de telecomunicaciones parar, no sólo nuevas ofensivas rusas a lo que le queda de Donetsk, sino también una posible ofensiva rusa en el sur hacia Odessa. Ofensiva que si fuese exitosa para Putin, dejaría a Ucrania sin ninguna salida al mar, por lo que le acabaría pasando como a los palestinos que, como nos confirman los mapas, después de rechazar cada mala oferta de Israel, la siguiente siempre ha sido mucho peor. Y si Zelensky acepta ahora perder esta parte del Donbás, para garantizarse el fin de la guerra y mantener Odessa y los puertos por los que exporta el grano e importa otros productos, cree que sin una garantía de seguridad por parte de Estados Unidos, Europa y la OTAN, nada evitará que Putin rompa el acuerdo y se lance a conquistar más territorio para acabar el trabajo.

Rusia tiene muchos más habitantes que Ucrania y puede conseguir nuevos soldados para hacer de carne de cañón en las cárceles, con mercenarios, con guerrilleros chechenos a los que no les tiembla el cuchillo a la hora de cortar el cuello a los enemigos o con jóvenes con poco futuro laboral de las regiones asiáticas de Rusia. Las sanciones económicas no espantan a Putin ya que incluso Europa, de una manera u otra, ha continuado comprando gas ruso, sencillamente porque lo necesita. Y Putin, como demuestra estos días, ataca cada día y cada noche las infraestructuras energéticas para hacer pasar frío y acabar con la moral de la población ucraniano. Contra esto los drones y satélites no pueden hacer nada.

Leer en castellano en El Triangle

RECUPERO AQUESTS VÍDEOS DE FA 4 ANYS SOBRE EL CONFLICTE 

Putin humiliat, amb Ucraïna esperant. Article al Punt Avui sobre el pols de Yevgueni Prigozhin a Putin

      

                                                  

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, 26 de juny de 2023

llegir al Punt Avui

L’any 1930 l’escriptor rus Borís Pilniak publicà la novel·la El Volga desemboca al mar Caspi, que narra el dia a dia dels enginyers que han de construir una presa per aturar i fer recular riu amunt les aigües del riu Okà, al sud de Moscou, per tal de fer anar enrere el seu afluent, el Moskvà, que aportaria així l’aigua de l’Okà a la capital. Projecte que en la novel·la no acaba bé, desbordant l’Okà la presa pels marges, continuant les aigües el seu curs cap al Volga i el Caspi. Un any després de la seva publicació, el futur líder del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) Andreu Nin va traduir-lo al català, i en el pròleg que Nin va fer a l’edició catalana lamentava que Pilniak estigués caient en desgràcia a Moscou i es censuressin alguns dels seus llibres. I, per motius diferents, tant Pilniak com Nin van ser executats el 1937 per ordre directa de Stalin.

El president rus, Vladímir Putin, va començar la seva carrera professional al KGB aprenent a interrogar, torturar i si calia eliminar dissidents reals o imaginaris, com a forma habitual de mantenir l’ordre. Uns mètodes similars als que van posar fi a la vida de Pilniak a Moscou i Nin a Barcelona. Quan es va dissoldre l’URSS, Putin va entrar a la política a l’ombra de Borís Ieltsin i el va substituir després. Però, a diferència de l’alcohòlic Ieltsin, Putin es va mostrar com a persona d’ordre dins del país i líder de ferro a la guerra amb Txetxènia, servint-se també d’atemptats terroristes perpetrats per txetxens sobre els quals sempre hi ha hagut la sospita que havien estat impulsats des de l’entorn de Putin per justificar una guerra implacable i una progressiva retallada de llibertats a Rússia. I a mesura que convertia les eleccions en una pantomima, Putin s’anava rodejant d’una camarilla d’oligarques i militars que li deien el que ell volia sentir.

Putin considera la dissolució de l’URSS com la tragèdia més gran per al seu poble, però no per la pèrdua dels drets socials que el comunisme garantia, sinó per la pèrdua d’Ucraïna i altres antigues repúbliques que considera pròpies. També veia com una tragèdia tant l’admiració que creixia entre els joves pels valors occidentals com el fet que Ucraïna volgués acostar-se a la Unió Europea, com es va escenificar en la Revolució Taronja del 2004 i la del Maidan del 2014. Putin, més a més de rodejar-se d’oligarques que es van fer rics aprofitant les privatitzacions, va rodejar-se de personatges com Ievgueni Prigojin, que es va convertir en l’amo del grup paramilitar Wagner, que faria la feina bruta de Rússia a Síria, Líbia, el Sudan o Mali. Si Bush fill, en la segona guerra de l’Iraq, va permetre que, amb el secretari de Defensa Donald Rumsfeld i el vicepresident Cheney, s’externalitzés la guerra a grups de mercenaris com Blackwater, per què no podia ell fer el mateix a Rússia. I si bé amb Obama el poder d’aquests grups mercenaris va minvar, amb Putin Wagner va expandir-se, actuant a Síria, Líbia, el Sudan, la República Centreafricana o Mali.

Els últims anys, molts dels oligarques que havien fet gran Putin, en fer públiques discrepàncies, van anar morint enverinats o per suïcidi. Morts que es van incrementar un cop va començar la invasió d’Ucraïna. I davant d’un exèrcit mal armat i uns serveis d’intel·ligència que no gosaven contradir Putin, els mercenaris de Wagner són els únics que han donat a Rússia victòries com la de Bakhmut, si bé el seu líder, Prigojin, fugint dels triomfalismes, ha anat incrementant les crítiques contra Serguei Xoigú, ministre de Defensa, i tota la cúpula militar, qüestionant el curs de la guerra. Divendres a la nit Prigojin s’aixecà contra Xoigú i contra Putin i dirigí les tropes cap a Moscou. Com explica en els seus llibres Ryszard Kapuscinski, autor d’obres com L’Imperi, relatiu a la caiguda de l’URSS, al llarg de la història, quan el poble o una facció armada s’aixeca i va cap al palau i els soldats no s’atreveixen o no reben ordre de disparar, el poder del dictador s’evapora. Ahir els tancs de Prigojin s’aturaren prop del riu Okà i, després d’una negociació de la qual desconeixem els termes, van recular. Més enllà de si Wagner continuarà o no a Ucraïna i de si Prigojin perdrà el seu imperi, Putin ha quedat totalment tocat. Humiliat, però no mort. Conserva l’arma nuclear i una guerra a Ucraïna que no pot guanyar.

     

               

DE SARAJEVO A MARIÚPOL. Es compleixen 30 anys inici setge de Sarajevo. Després d'aquella guerra es va universalitzar la persecució de crims de guerra i genocidi. Ara amb les massacres de Rússia a Ucraïna, s'esmicola tota l'arquitectura de relacions internacionals en esdevenir el líder de la segona potència mundia un criminal de guerra

 

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dissabte 9 d'abril de 2022

 Llegir al Punt Avui

Aquesta setmana es commemora a Sarajevo els 30 anys de l’inici de la guerra de Bòsnia i del setge que va patir la ciutat. Donada la magnitud dels crims comesos pels líders serbis, i també per alguns comandaments de l’exèrcit croata i de la guerrilla kosovar en aquelles guerres balcàniques, l’ONU creà el Tribunal Penal de l’antiga Iugoslàvia, que va condemnar alguns dels responsables. I el 1998 creà la Cort Penal Internacional perquè es poguessin perseguir arreu del món els crims de guerra, crims contra la humanitat i el genocidi, confiant que en el futur atrocitats d’aquesta mena no quedessin impunes. Però ni els EUA, ni Rússia ni la Xina no van signar el tractat en no voler sotmetre’s a la seva autoritat. Tot i això, els delictes de genocidi i crims contra la humanitat van ser inclosos en els codis penals de la majoria d’estats, un fet que permet la persecució dels seus autors si trepitgen el territori d’altres països.

A Bòsnia, després d’una intervenció militar liderada pels EUA, les parts van acceptar els acords de Dayton, que establien que Bòsnia seria un estat amb dues entitats, la República Srpska de Bòsnia i la Federació de Bòsnia i Hercegovina, amb tres copresidents, un serbi, un croata i un bosnià musulmà. I mentre que a la Federació, tot i la majoria de bosnians musulmans i croates, també hi viuen milers de serbis, a la República Srpska són pocs els bosnians musulmans que hi van poder tornar. Però aquesta arquitectura constitucional no ha funcionat i aquest últim any el copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, amb el suport d’altres líders serbis, ha proposat desvincular la Republika Srpska de l’estat bosnià per unir-se a Sèrbia, mentre bona part de la població sèrbia continua negant que a Srbrenica o a Sarajevo es produïssin crims de guerra o genocidi.

El món va tancar els ulls fa set anys pels crims comesos per l’exèrcit rus a Síria, potser per creure que, en ser l’enemic a derrotar Estat Islàmic i Al-Qaida, era un mal menor el càstig que patia la població civil de les zones que controlaven aquest grups. Ara, després del fracàs del pla de Putin, que pensava que l’enderrocament del govern de Kíiv, l’annexió del Donbass i l’ocupació d’altres regions estratègiques d’Ucraïna seria com l’entrada dels tancs russos el 1956 a Budapest i el 1968 a Praga, que es van completar en un dia, l’exèrcit rus està aplicant els mateixos mètodes que a Alep o a Txetxènia. Moscou i els mitjans de comunicació russos neguen els fets, com feien els radicals serbis a Bòsnia. Si fa trenta anys les imatges del civils morts a Sarajevo per Sèrbia eren un muntatge, ara pel govern i els mitjans de comunicació russos les imatge dels civils executats a Butxa i dels de l’estació de tren de Kramatorsk també són falses. Putin, que no vol fer marxa enrere i reconèixer que va menysvalorar la voluntat dels ucraïnesos, martiritza Mariúpol i altres ciutats com ho va fer amb Alep. I no està disposat a deixar-se agafar com Milosevic. I tota l’arquitectura de pau i seguretat del món s’ha esmicolat en liderar la segona potència del món un criminal de guerra.