Nascut a Barcelona el 1959, fa de mestre però la seva ànima es debat
entre el periodisme i l'escriptura. Especialitzat en la immigració a
Catalunya i en conflictes bèl·lics al món, ara canvia el registre per
escriure la seva primera novel·la.
“Un llibre sobre l'extrema dreta superaria la ficció”
30/01/2013, Andreu Mas
Foto de Lluís Serrat a la presentació d'Amor a la carta a la Llibreria 22 de Girona
Plataforma per Catalunya el té en el punt de mira
i l'ha dut als jutjats. Els va fer mal el seu llibre sobre la xenofòbia
a Catalunya?
Més que el meu llibre, ha
estat tot el que ha passat després. Anglada fins i tot va venir a la
presentació del llibre a Vic. Es va començar a enfadar amb mi quan vaig
denunciar diverses situacions que havia protagonitzat, entre les quals,
que Plataforma és al darrere de la inauguració del Casal Tramuntana, que
és d'extrema dreta, o d'un acte contra una mesquita a Torrejón on
participa un membre de l'Associació Cultural Léon Degrelle, neonazi. A partir de
llavors, i arran d'un seguit de coses més, entre les quals, una
picabaralla via Twitter, em va posar diverses querelles. Primer
m'emprenyava molt, però ara m'ho agafo amb ironia, tot i que els Mossos
m'han demanat que vagi amb compte.
A Catalunya hi ha casos puntuals de xenofòbia política o hi ha una Catalunya xenòfoba?
A
la Catalunya interior, la carlista, encara es mira de quina casa ets,
qui és la teva família. Inicialment, sembla que alguns sectors de CDC a
Vic van ser els que van animar Anglada a presentar-se per primer cop,
entre altres coses per treure vots als vigatans d'origen andalús. Això,
però, se'ls en va de les mans i l'Anglada obté també vots muralles
endins. Així doncs, a la Catalunya interior hi ha un cert sentiment
xenòfob, que t'identifica segons les teves arrels. A la Catalunya no
profunda ha crescut pel discurs que “el govern dóna tots els subsidis i
ajuts als moros”.
Els plantejaments d'Anglada són els mateixos que la política del PP a Badalona?
Albiol
va fer seu el discurs que el govern de la Generalitat “ho dóna tot als
moros”. Va tenir molt d'èxit amb una primera campanya contra la
construcció d'una mesquita en sòl públic i després també quan s'oposà a
l'obertura d'un oratori en un terreny privat. Aquest discurs no el farà
mai el PP a Madrid o a València perquè ells estan al govern autonòmic i
no poden fer el discurs de “se'ls dóna tot als moros”.
En el fons de tot aquest conflicte hi ha una lluita entre pobres.
Entre
pobres o entre els recursos públics. Quan la gent va venir d'Andalusia
també hi havia llits calents, però com no hi havia estat del benestar,
no hi havia res de franc. Són els mateixos que ara es queixen perquè
quan van arribar al país no els van regalar res i als nous immigrants
pensen que sí. També hi ha una qüestió d'ús de l'espai públic: els nous
immigrants estan acostumats a viure al carrer i això genera
desconfiança, molts veïns pensen que s'estan al carrer perquè viuen del
que els dóna l'Estat, quan no és així. Els immigrants es van quedar els
treballs més mal retribuïts i ara la gent autòctona que s'ha quedat
sense atur voldria que els treiessin la feina per donar-los-la a ells.
Ha passat de l'assaig a la novel·la; la realitat, però, supera la ficció?
Si fes un llibre sobre Plataforma per Catalunya i l'extrema dreta superaria la ficció mil vegades.
Què ha manllevat de la realitat per fer Amor a la carta?
Una
de les coses que m'han preocupat sempre és que moltes vegades les
víctimes poden esdevenir botxins. Quan un infant ha estat maltract o
víctima d'un pedòfil, en fer-se gran pot convertir-se en maltractador.
Per entendre què mou alguns personatges femenins de la meva novel·la hem
de saber que hi ha aquest rerefons. La novel·la, però, no és un drama,
és una història optimista i fresca.
En l'era del correu electrònic vostè escriu un llibre que gira entorn un carter.
Una
editorial em va proposar traslladar la novel·la al temps present, però
era impossible, perquè avui la gent no envia cartes, ho fa tot per
internet. Per això la història s'ambienta als anys 1996-97. No és el
mateix enviar una carta que un missatge electrònic, però.
Les cartes que no s'obren i s'acumulen són una metàfora sobre les oportunitats perdudes?
Una cosa que em va frapar
va ser la història d'un fill que posa una carta al taüt del pare abans
que el tanquin. M'impressionen les paraules no dites. A la història jugo
amb la ironia sobre si a la vida cal explicar-ho tot als altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada