Dilluns va morir a Barcelona Jaime Vándor, un dels de 5.200 jueus hongaresos salvats de Holocaust de la Creu Fletxada i les SS a Hongria l'any 1944, gràcies a l'actuació del diplomàtic espanyol, Ángel Sanz Briz, i de l'italià Giorgio Perlasca, que, sense ser-ho, actuà com a cònsol d'Espanya quan Sanz va rebre l'ordre d'abandonar Hongria. Sanz Briz i Perlasca, sense informar-ne el tot a les autoritats espanyoles, van atorgar protecció i passaport espanyol a milers de jueus hongaresos a l'empara d'una llei de Primo de Rivera que permetia donar la nacionalitat espanyola als sefardites o descendents dels jueus expulsats dels regnes de Castella i Aragó el 1492.
Aquest últims anys, amb motiu dels diversos llibres i estudis sobre l'ultra dreta, he conversat hores i hores amb militants i dirigents d'extrema dreta que diuen que l'Holocaust nazi dels jueus no va existir o es va exagerar. Però el testimoni de supervivents d'aquell genocidi planificat, com és el cas de Vándor, recorden al món que, lamentablement, sí que va succeir i no va ser ni un accident, ni una acció localitzada o improvisada per uns quants.
Vándor va néixer a Viena el febrer de 1933, setmanes després de l'arribada al poder de Hitler. El seu nom era Helmut Jacques Vándor, de pare austríac i mare hongaresa. El cognom Vándor el va adoptar el seu avi patern quan els austríacs van obligar als jueus a agafar un nom germànic, i va triar Wandor que vol dir "en viatge". I el 1939, mentre el pare aconseguia viatjar a Barcelona, la mare amb part de la família fugí a Budapest, pensant que allà estarien segurs, sense imaginar que el 1944 es donaria l'ordre d'exterminar tots els jueus d'Hongria.
La veu de Vándor sempre va ser un doble clam. Un clam d'esperança en la humanitat, en explicar-nos en primera persona com ell i tants altres van sobreviure gràcies a l'acció espontània i desinteressada d'un diplomàtic espanyol i un feixista italià que, en lloc de tancar als ulls a la barbàrie, van prendre partit. I posant en perill les seves pròpies vides, van salvar milers de jueus hongaresos d'una mort segura a les cambres de gas o d'un tret a la riba del Danubi.
Però les paraules de Vándor són també un clam de denúncia d'uns crims execrables i sense cap mena de justificació racional, executats amb precisió, gràcies a la complicitat d'uns i el silenci d'altres. Denúncia que Vándor feia de manera pausada i sense odi ni rancúnia, amb la mateixa emoció que es dedicava a la filologia, la música, la literatura hongaresa o hebrea, la història del poble jueu, o a escriure poesia. I és que Vándor preferia presentar-se com a docent, músic o expert en llengua i cultura hebrea, que com a supervivent de l'Holocaust.
Vaig tenir el plaer de compartir amb Jaime Vándor, el maig de 2009, un viatge a Mauthausen que organitzà l'associació Amical Mauthausen al camp de concentració austríac, amb motiu dels actes anuals de commemoració del seu alliberament. També va ser en aquell viatge el publicista Lluís Bassat, de família sefardita balcànica, que viatjava per primera vegada a un cap nazi.
Tant Vandor com Bassat van perdre bona part de les seves famílies als camps d'extermini i, en els quatre dies que va durar aquella estada a Mauthausen i els camps i instal·lacions properes, alternaven l'escoltar en silenci el testimoni de la mitja dotzena de catalans i espanyols supervivents de Mauthausen, que ens explicaven a la pedrera, les mines, als crematoris i als barracons com s'arribava, es vivia i la majoria morien allà, amb el seu viatge interior familiar, com a jueus supervivents d'una barbàrie difícil d'explicar i entendre des de la racionalitat.
Però Vandor també va participar aquells dies activament en diversos actes explicant la seva història i la dels milers d'hongaresos i austríacs salvats per Sanz Briz i Perlasca que a ell, la seva mare i els seus germans els va permetre arribar a Barcelona el 1947, on els esperava el seu pare. Una història poc coneguda fins que va ser portada al cinema el 2002 per l'italià Alberto Negrín.
L Bassat i J Vándor entrant a Mauthausen el maig de 2009Vándor va néixer a Viena el febrer de 1933, setmanes després de l'arribada al poder de Hitler. El seu nom era Helmut Jacques Vándor, de pare austríac i mare hongaresa. El cognom Vándor el va adoptar el seu avi patern quan els austríacs van obligar als jueus a agafar un nom germànic, i va triar Wandor que vol dir "en viatge". I el 1939, mentre el pare aconseguia viatjar a Barcelona, la mare amb part de la família fugí a Budapest, pensant que allà estarien segurs, sense imaginar que el 1944 es donaria l'ordre d'exterminar tots els jueus d'Hongria.
La veu de Vándor sempre va ser un doble clam. Un clam d'esperança en la humanitat, en explicar-nos en primera persona com ell i tants altres van sobreviure gràcies a l'acció espontània i desinteressada d'un diplomàtic espanyol i un feixista italià que, en lloc de tancar als ulls a la barbàrie, van prendre partit. I posant en perill les seves pròpies vides, van salvar milers de jueus hongaresos d'una mort segura a les cambres de gas o d'un tret a la riba del Danubi.
Però les paraules de Vándor són també un clam de denúncia d'uns crims execrables i sense cap mena de justificació racional, executats amb precisió, gràcies a la complicitat d'uns i el silenci d'altres. Denúncia que Vándor feia de manera pausada i sense odi ni rancúnia, amb la mateixa emoció que es dedicava a la filologia, la música, la literatura hongaresa o hebrea, la història del poble jueu, o a escriure poesia. I és que Vándor preferia presentar-se com a docent, músic o expert en llengua i cultura hebrea, que com a supervivent de l'Holocaust.
Vaig tenir el plaer de compartir amb Jaime Vándor, el maig de 2009, un viatge a Mauthausen que organitzà l'associació Amical Mauthausen al camp de concentració austríac, amb motiu dels actes anuals de commemoració del seu alliberament. També va ser en aquell viatge el publicista Lluís Bassat, de família sefardita balcànica, que viatjava per primera vegada a un cap nazi.
Tant Vandor com Bassat van perdre bona part de les seves famílies als camps d'extermini i, en els quatre dies que va durar aquella estada a Mauthausen i els camps i instal·lacions properes, alternaven l'escoltar en silenci el testimoni de la mitja dotzena de catalans i espanyols supervivents de Mauthausen, que ens explicaven a la pedrera, les mines, als crematoris i als barracons com s'arribava, es vivia i la majoria morien allà, amb el seu viatge interior familiar, com a jueus supervivents d'una barbàrie difícil d'explicar i entendre des de la racionalitat.
Però Vandor també va participar aquells dies activament en diversos actes explicant la seva història i la dels milers d'hongaresos i austríacs salvats per Sanz Briz i Perlasca que a ell, la seva mare i els seus germans els va permetre arribar a Barcelona el 1947, on els esperava el seu pare. Una història poc coneguda fins que va ser portada al cinema el 2002 per l'italià Alberto Negrín.
El destí ha fet que la seva última obra no hagi estat una nova edició de poemes, sinó el llibre "Una vida al caire de l'Holocaust", escrit conjuntament amb Jaume Castro, publicat fa uns mesos. Un testimoni de denúncia d'uns fets i un viatge -com diu el seu cognom- que va viure amb els ull d'un nen que arribava a la vida a la vegada que Hitler era nomenat Canceller del Reich, i amb onze anys, aconseguia escapar del gueto de Budapest i dels trens cap a Auschwitz, iniciant un viatge amb passaport espanyol que el portaria a Barcelona, la ciutat on va morir, en pau, dilluns.
Jaime Vándor Koppel, uno de los 5.200 judíos húngaros salvados del Holocausto en 1944, gracias a l'acción de Sanz Briz y Giorgio Perlasca, falleció el lunes en Barcelona
Lo lamento mucho por este superviviente judío, pero lo siento mucho Xavier, no me vas ha hacer sentir culpable, por que eso pasó en Alemania y yo, por ser blanco no me siento responsable, y el genocidio que se está efectuando actualmente es el Genocidio Blanco. Aunque supongo que con el genocidio blanco usted hará lo mismo que hace la extrema derecha con el holocausto, negarlo.
ResponEliminaEn fin, doble bara de medir :(.