Fallece Pedro Pablo Peña presidente del partido nacional socialista, Alianza Nacional. El pasado viernes ingresó en el hospital madrileño la Princesa en estado grave aquejado de un cáncer avanzado

                 Pedro Pablo Peña, en Barcelona, 9 de noviembre de 2014

Pedro Pablo Peña, brazo en alto el 11 de septiembre de 2014 en Barcelona 

Pedro Pablo Peña, presidente del partido de ideología nacional socialista Alianza Nacional, ha fallecido hoy jueves en el hospital de La Princesa de Madrid a la edad de 72 años, en el que ingresó el pasado viernes al detectársele un cáncer pulmonar con metástasis en otros órganos. 

Pedro Pablo Peña, natural de Córdoba y abogado de profesión, fue uno de los impulsores de la plataforma La España en Marcha, autora del ataque de Blanquerna de 2013, si bien el no participó en el mismo. Con posterioridad tuvo diversas causas judiciales por delitos de odio e incitación a la violencia si bien en la mayoría de causas fue absuelto o se le impuso una pena leve, y continuaba imputado por otras.    Ante el Procés independentista catalán defendió el uso de la violencia lo que le llevó a romper con otros grupos de la plataforma. Sus opiniones habitaulemente generaban una gran controversia.

Sí que estuvo en la cárcel antes de Blanquerna al ser condenado en 2005 junto a Íñigo Pérez de Herrasti y otros dos militantes de Alianza por la Unidad Nacional (AUN) a quince años de cárcel por intentar lanzar cócteles molotov en Madrid el 16 de septiembre de 2000 desde un puente en la M-30 contra un autocar en el que viajaban familiares de presos vascos recien detenidos en una operación policial acusados de colaborar o pertecer a ETA. 

                                                 

Peña que comenzó su militancia en Primera Línea de La Falange, lideró Alianza Nacional, partido sucesor de la Alianza por al Unidad Nacional de Ricardo Sáenz de Ynestrillas, y era muy crítico con quienes habiendo militado en AUN y en Alianza Nacional, habían renegado de sus orígenes y ahora defendían a Isarel y sus políticas. Este es el caso del dirigente de Vox, Kiko Méndez Monasterio ex dirigente de AN y AUN, que acompañó a Peña en las candidaturas de AUN y AN, siendo el número 4 al Congreso de los Diputados por Madrid en 1996, y número 3 en la lista al Parlamento Europeo de 1999.  

En estos momentos Alianza Nacional no aparece en la web del Registro de Partidos del Ministerio del Interior por lo que podría estar ilegalizada o tal vez sencillamente dado de baja si no ha respondido a requerimientos del Registro de Partidos para actualizar sus estatutos. Tras la irrupción del Hogar Social Madrid, muchos de los miltantes jóvenes de AN se pasaron al mismo. Posteriormente Bastión Frontal ocupó dicho espacio que podíamos llamarlo "nacional revolucionario patriota",  ahora lo está ocupando el grupo emergentre Núcleo Nacional surgido de las protestas de Noviembre Nacional

Pedro Pablo Peña, en la presentación de la coalición La España en Marcha, junto con Manuel Andrino de La Falange en la librería Europa de Barcelona el 17 de mayo de 2014

Pedro Pablo Peña en el acto de La España en Marcha del 12 de octubre de 2013 en Barcelona, un mes después de Blanquerna. Esta foto igual que el resto, excepto la inferior de joven, son mías.

Pedro Pablo Peña en su época de estudiante de derecho, militante de La Falange, Primera Línea y del sindicato SEU

A la salida de una de las sesiones del juicio del caso Blanquerna en la Audiencia Provincial de Madrid

Mor Joaquín Bochaca a l'edat de 91 anys, historiador i escriptor negacionista de l'Holocaust. Va ser fundador de CEDADE i, tot posicionar-se en favor de la independència de Catalunya, va ser un referent de la ultradreta espanyola feixista o nacional socialista

 

Aquesta tarda s'ha celebrat al tanatori de Les Corts el funeral laic per l'escriptor i historiador revisionista i negacionista de l'Holocaust i membre fundador de la neonazi CEDADE, Joaquín Bochaca, mort dissabte a la tarda a Barcelona a l'edat de 91 anys. A la cerimònia hi han assitit una vuitantena de persones, entre els que hi havien destacats dirigents, ex dirigents, militants i ex militants de la ultradreta catalana i espanyola com l'editor i llibreter Pedro Varela, alguns dels quals vinguts d'altres parts de l'Estat. En els diferents parlaments dels que han intervingut en l'acte civil, s'ha lloat la seva persona. El cotxe fúnebre portava una corona de flors de l'associació revisonista Devenir Europeo  a la que estava vinculat amb el text en català "Etern en els nostres records".

Va escriure diversos llibres considerats antisemites i revisionistes o negacionistes de l'Holocaust entre els que destaquen El enigma capitalista, Las fianzas y el poder, El mito de los seis millones, La historía de los vencidos o el suicidio de Occidente, i  Los crímenes de los buenos. També va traduir al castellà de pensadors referents del feixisme, les idees del supremacisme blanc i dels grups neonazis com Julius Évola, Ezra Pound i David Duke.  Les seves idees van tenir més acollida a Llatinoamèrica que a Espanya.   

                      

                    

 

 Coherentment amb la defensa de l'Europa de les ètnies front la dels estats que feia el Círculo Español de Amigos de Europa, CEDADE, que els anys de Transició era l´únic grup ultra que publicava en català, Joaquín Bochaca va posicionar-se fa vuit anys en favor de la independència de Catalunya, tenia penjada l'estelada al balcó de casa i de vegades portava el llaç groc de llibertat presos polítics. I a la vegada participava en actes de la ultradreta espanyolista, feia conferències a Barcelona i Madrid en les seus de grups ultres espanyolistes i va participar en diverses manifestacions en favor de l'editor propietari de la Llibreia Europa, Pedro Varela.     

Bochaca, el tercer per l'esquerra en una concentració davant la Llibreria Europa el setembre de 2016

       

Vídeo d'una entrevista de  fa dos anys i mig a Bochaca en que porta el llaç groc de Llibertat Presos Polítics

muere, fallece,

Trobat mort a la seva cel·la de Quatre Camins el condemnat a 18 anys de presó pel cas Stroika, Genís Vila Pujol, que va reingressar a presó al novembre en desarticular-se una nova fornada dels Casuals Boixos Nois.

 

El passat divendres  17 de juny funcionaris de la presó de Quatre Camins van trobar mort a la seva cel·la al militant ultra Genís Vila Pujol,  de 33 anys d'edat, que havia reingressat a presó al novembre, quan va ser desarticulada una xarxa d'extorsió acusada de delictes contra la salut pública, explotació de dones amb finalitat d'explotació sexual, tenència d'armes i blanqueig de capitals, vinculada als Casuals dels Boixos Nois, formada per coneguts militants ultres de Sabadell i altres municipis del Vallès Occidental. 

Genís Vila, de Castellar del Vallès, quan va ser detingut al novembre, estava en règim de llibertat condicional de 4t grau per bona conducta, en haver complert la meitat dels 18 anys de presó als que va ser condemnat per dues temptatives d'assassinat i altres delictes per l'atac d'Stroika de 2012. I a diferència dels altres detinguts per aquesta xarxa d'extorsió i altres delictes vinculada als Boixos Nois, que només van passar uns dies o setmanes setmanes a la presó, ell va veure revocat el quart grau penitenciari i la llibertat condicional. Grau que havia aconseguit mostrant una exemplar bona conducta a la presó. Però un cop en llibertat va tornar a activitats il·lícites molts semblants a les del grup al que pertanyia el 2012 quan va ser detingut per l'atac d'Stroika. Crida l'atenció que ell que fa deu anys era membre dels CUSOS, hooligans dels Ultras Sur i les Brigadas Blanquiazules que reclutaven "cadells" per les seves activitats alienes al futbol, fos detingut el passat novembre com a membre dels Casuals dels Boixos Nois del Barça juntament amb coneguts ultres del Vallès com Dídac González, Iván Chicano o Sergi Verdaguer.

En cercles ultres del Vallès es posa en dubte que se suicidés, més enllà que sembla que és cert que el reingrés a presó per complir íntegrament la pena de 18 anys, inicialment en règim d'aïllament al Modul 5è, i estar pendent d'un nou judici, ara pels Casuals, li havia generat una forta depressió per haver de complir els anys que li quedaven per Stroika, als que potser hi sumaria els que fos condemnat pel cas dels Casuals. El conegut ultra Santiago Royuela, condemnat l'any 2013 per pertanyer a una anterior fornada dels Casuals, explica en un vídeo del seu canal de Youtube que Genís Vila, que estava en regiment d'aïllament es va suïcidar penjant-se amb un tros de manta, i va deixar una nota escrita.

Sense cap relació amb aquesta mort, fa un mes i mig es va trobar a la Riera de les Arenes de Terrassa el cos sense vida d'un militant ultra del Vallès Oriental, sembla del cercle d'antics skins de Matadepera, del que va informar Món Terrassa.  

Els Boixos Nois, actius quan el Barça juga partits de lliga fora i a competicions europees, van intentar el passat 10 de març organitzar un enfrontament amb ultres del Galatasaray als Jardins de Barcadí, al costat del camp Nou, enfrontament que finament no es va produir.  

 

                

Imatges del judici pel cas Stroika en que Genís Vila va ser condemnat a 18 anys de presó.

 

 

 

(Hallado muerto en su celda de la prisión de Quatre Camins, Genís Vila Pujol, condenado a 18 años de prisión por el caso Stroika, que meses después de obtener la libertad condicional por buena conducta, fue detenidio por la la Policía Nacional en la desarticulación de la nueva dirección dels Casuals dels Boixos Nois. Estaba en régimen de aislamiento en el módulo cinco, y funcionarios lo encontraron sin vida el pasado viernes 17 de junio de 2022. Según afiorma el ultra Santiago Royuela se ahorcó con un trozo de manta. La familia y amigos ponen en duda la versión de suicidio sobre su muerte)  

 

Fallece Carmen Martín Padial, la que fue número tres del Movimiento Social Republicano (MSR) y cabeza de lista en las europeas de 2009. Abandonó el partido ultra en 2014 y estaba alejada de la política, dedicándose a la promoción de la lactancia natural

Carmen Martín Padial (Mayka), que fue  cabeza de lista al Parlamento Europeo en 2009 y Coordinadora Nacional entre 2009 y 2014 del partido ultra o nacional revolucionario, Movimiento Social Republicano (MSR), falleció el sábado en la localidad tarraconense de Falset, a la edad de 49 años. La muerte le sobrevino en su domicilio, tal vez por un error en la administración de la medicación paliativa que tomaba para el tratamiento de diversas patologías oseas o musculares que padecía, en el contexto actual del Covid-19 en que se suprimieron las visitas médicas de control a enfermos crónicos. 

María del Carmen Martín Padial, tras haber frecuentado de joven grupos libertarios, y militar unos meses en  Alianza Nacional, entró en el MSR en 2009, partido que proclamaba la vigencia de la teoría de la Herradura, y en ocasiones negaban ser de ultraderecha por estar mas cerca según ellos de la extrema izquierda que de la derecha liberal sionista.  El MSR reivindicaba elementos sociales del régimen nacionalsocialista alemán y formaba parte de la ahora desaparecida Alianza Europea de Movimientos Nacionals con el Jobbik húngaro, la Fiamma Tricolore italiana o el sector del Frente Nacional francés de Jean Marie Le Pen y Bruno  Bruno Gollnisch. La fallecida era vegetariana y se definía como ecologista y elogiaba del régimen nazi el amor a los animales. El MSR llegó a tener una sección o grupo juvenil afín denominado PECTA, Patriotas Españoles contra la tortura Animal, que defendía el vegetarianismo y el nudismo, y otro llamado Hispania Verde que hacía campañas en defensa del oso pirenaico

  

Abandonó el partido en 2014, coincidiendo con la marcha de numerosos dirigentes, entre ellos su Secretario General, Juan Antonio Llopart, quedando en el mismo el dirigente Jordi de la Fuente, que se le calificaba como nacional-bolchevique, que todavía consta en la web del Registro de Partidos del Ministerio del Interior como uno de sus Secretarios, ante la imposibilidad de elegir nueva ejecutiva, y nuevo presidente y secretario general. De La Fuente ingresaría en Plataforma per Catalunya en 2016 y actualmente milita en Vox. Llopart intentó crear otro partido, Soberanía y Libertad, que no llegó a cuajar, y posteriormente el grupo Pueblo.

Carmen Martín Padial (Mayka), alejada de toda actividad política, trabajaba en la difusión de campañas en favor de la lactancia natural y tenía el blog "Crianza con apego natural", y un Facebook sobre ello con 15.000 seguidores y daba conferencias sobre el tema, había publicado varios libros sobre alimentación de bebes y hacía cursos para mujeres embarazadas. Tenía dos hijos y dos hijas, de 27 y 22 años y dos de 9 años. 

     

Martín Padial en el homenaje que realizaba el MSR cada año en Medinaceli a Ezra Pound, el poeta estadounidense que durante la Segunda Guerra Mundial defendia por la radio en inglés desde Italia a Hitler y Mussolini.

  

LA MORT DE TAREK AZIZ, UN CRISTIÀ AL COSTAT DE SADDAM

Divendres va morir a l’hospital d’una presó de Bagdad Tarek Aziz. Aziz, de 79 anys, cristià caldeu, que va ser viceprimer ministre d’Iraq en el temps previ a la invasió americana de 2003 i ministre d’Exteriors durant l’invasió de Kuwait el 1990, i la posterior guerra Tempesta del Desert de1991 amb la que es va fer fora als iraquians del petit emirat petrolier. Des de l’ocupació americana de 2003 estava a la presó, i fa cinc anys va ser condemnat a mort però no va ser executat.

El desembre de 2002 i gener 2003 vaig poder conversar amb ell i assistir a diverses rodes de premsa seves a Bagdad. I a la pregunta sobre les armes de destrucció massiva amb les que George Bush fill justificava la guerra que anava a començar, Aziz repetia una i altra vegada que s’havien destruït després de la guerra de 1991, i que l’Iraq no tenia res a amagar. I com es va veure poc després, les seves paraules eren certes. També deia que cada vegada que al llarg de la història, una potència estrangera havia intentat conquerir, sotmetre o governar l’antiga Mesopotàmia o l’Iraq, fossin els perses, els turcs o els britànics, sempre havien fracassat. I avisava als americans que no entressin a l’Iraq donat que fracassarien. I sense cap mena de dubte el resultat de l’ocupació americana amb la dissolució de les institucions, exèrcit i policia iraquiana, decretada pels ocupants, va portar al país al fracàs absolut.  

Ell era d’un poble prop de Mossul, la mítica Nínive de la Bíblia, capital d'Assíria, un dels llocs amb més cristians del Pròxim Orient que des de fa onze mesos és en mans de l’Estat Islàmic. En temps de Saddam, el fet que un cristià com Aziz estigués a la cúpula del país era una garantia pel prop d’un milió de cristians que hi havia, garantia la pluralitat religiosa i un cert laïcisme del règim, tot i que certament es va perseguir a la majoria xiïta.

En molts moments se’l definia equívocament com el número dos del règim de Saddam, cosa que no era certa, donat que per sobre d'ell estaven el germanastre de Saddam, Barzan al Tikriti, Alí Hassan, conegut com Alí el Químic, o el vicepresident, Taha Yassin Ramadan. Tots sunnites i penjats a la forca el 2007. No era el número dos però sí va ser sempre una de les quatre persones més properes a Saddam i, potser per ser cristià, no va caure en cap de les purgues que Saddam féu entre els quadres dirigents del partit Baas. Unes purgues que consagraven sempre els membres sunnites del clan de Tikrit i feien desaparèixer en daurats exilis o executats per traïdors, a aquells que li podien prendre el lloc. Però Tarek Aziz, com a cristià, mai no hauria pogut ser cap d'un país musulmà, cosa que per a Saddam no el feia perillós. I el fet de ser cristià, amb pinta d'avi entranyable, que dominava les bones maneres i el perfecte anglès de la diplomàcia, el situava en una posició immillorable per donar una imatge d'un Iraq laic i modern front el retrògrad Iran dels aiatol·làs i les monarquies feudals de la península aràbiga.

Mentre Saddam i els altres dirigents van ser penjats per crims fets durant la guerra de l'Iran i persecució de xiïtes i kurds, ell, tot i se condemnat a mort, va salvar la vida, si bé el govern iraquià sempre va rebutjar les peticions d’indult de la seva família i d’algunes comunitats cristianes de dins i fora d’Iraq. I del prop d’un milió de cristians que hi havia  amb Saddam, ara no en queden ni dos cents mil. La persecució de cristians va començar poc després de la guerra, però es va intensificar amb la irrupció de l’Estat Islàmic. Les esglésies de Mossul han estat enderrocades i part de les dones cristianes que no van poden fugir fa un any van ser executades o entregades com esclaves sexuals pels soldats del nou califat del Daesh.

De cap manera pretenc justificar els crims de què ell va ser coresponsable. Però de la mateixa manera que el principi legal de l’Autoritat Palestina que estableix que l’alcalde de Betlem ha de ser un cristià –ara la professora de literatura Vera Baboun-, la presència d’un cristià a la cúpula del règim de Bagdad garantia una llibertat i seguretat per una sèrie de minories que eren a l’antiga Mesopotàmia, abans de l’aparició de l’islam. I amb la seva mort a l’hospital desapareix l’últim dirigent iraquià viu del règim de Saddam, un període que malgrat la brutalitat del règim amb els opositors i la guerra amb l’Iran, sembla que per molts iraquians globalmament, va ser millor que l’actual.   

Leer en castellano en El Periódico

Llegir en català al Periódico

ADÉU XAVIER VINADER, PERIODISTA COMPROMÈS I EXPERT EN ULTRADRETA

Avui ha mort el periodista Xavier Vinader, que va haver de fugir d'Espanya i va ser empresonat el 1981 per haver publicat sobre l'extremadreta i le seves conexions amb els aparell de l'estat. Com a conseqüència del seu treball, es va convertir en un dels objectius d’aquests grups: va patir dos atemptats i un intent de segrest. Va ser un dels periodistes d'investigació més brillants i compromesos.

Ara fa quatre anys jo coincidia amb ell els dijous a la Com Ràdio. Ell feia seva secció sobre històries policials poc després de les vuit del vespre, i mitja hora més tard entrava jo. Però sovint com el taxi adaptat que el recollia a casa seva trigava, jo havia d'avançar la meva secció sobre política internacional i conflictes. En aquell temps jo estava començant a escriure el llibre sobre ultradreta "Xenofòbia a Catalunya" i abans o després del programa conversàvem sobre el moviment ultra i sempre em donava savis consells i aportava fets i informacions que em van ser  molt útils.
Potser la vida no t'ha tractat com et mereixies, avui ens has deixat, però el teu exemple i el teu testimoni perdura, mestre!

 Llegir entrevista de fa uns mesos a La Directa

Llegir entrevista a Catalunya Plural: “Fa la impressió que el periodisme d’investigació que fèiem ha passat a la història”

MOR JAIME VÁNDOR, SUPERVIVENT I CRONISTA DE L'HOLOCAUST. Va ser un dels milers d'hongaresos que aconseguí protecció espanyola a Budapest

Lluís Bassat, escoltant el parlament de Jaime Vándor a Mauthausen, el maig de 2009.

Dilluns va morir a Barcelona Jaime Vándor, un dels de 5.200 jueus hongaresos salvats de Holocaust de la Creu Fletxada i les SS a Hongria l'any 1944, gràcies a l'actuació del diplomàtic espanyol, Ángel Sanz Briz, i de l'italià Giorgio Perlasca, que, sense ser-ho, actuà com a cònsol d'Espanya quan Sanz va rebre l'ordre d'abandonar Hongria. Sanz Briz i Perlasca, sense informar-ne el tot a les autoritats espanyoles, van atorgar protecció i passaport espanyol a milers de jueus hongaresos a l'empara d'una llei de Primo de Rivera que permetia donar la nacionalitat espanyola als sefardites o descendents dels jueus expulsats dels regnes de Castella i Aragó el 1492.

Aquest últims anys, amb motiu dels diversos llibres i estudis sobre l'ultra dreta, he conversat hores i hores amb militants i dirigents d'extrema dreta que diuen que l'Holocaust nazi dels jueus no va existir o es va exagerar. Però el testimoni de supervivents d'aquell genocidi planificat,  com és el cas de Vándor, recorden al món que, lamentablement, sí que va succeir i no va ser ni un accident, ni una acció localitzada o improvisada per uns quants. 

Vándor va néixer a Viena el febrer de 1933, setmanes després de l'arribada al poder de Hitler. El seu nom era Helmut Jacques Vándor, de pare austríac i mare hongaresa. El cognom Vándor el va adoptar el seu avi patern quan els austríacs van obligar als jueus a agafar un nom germànic, i va triar Wandor que vol dir "en viatge". I el 1939, mentre el pare aconseguia viatjar a Barcelona, la mare amb part de la família fugí a Budapest, pensant que allà estarien segurs, sense imaginar que el 1944 es donaria l'ordre d'exterminar tots els jueus d'Hongria.

La veu de Vándor sempre va ser un doble clam. Un clam d'esperança en la humanitat, en explicar-nos en primera persona com ell i tants altres van sobreviure gràcies a l'acció espontània i desinteressada d'un diplomàtic espanyol i un feixista italià que, en lloc de tancar als ulls a la barbàrie, van prendre partit. I posant en perill les seves pròpies vides, van salvar milers de jueus hongaresos d'una mort segura a les cambres de gas o d'un tret a la riba del Danubi. 

Però les paraules de Vándor són també un clam de denúncia d'uns crims execrables i sense cap mena de justificació racional, executats amb precisió, gràcies a la complicitat d'uns i el silenci d'altres. Denúncia que Vándor feia de manera pausada i sense odi ni rancúnia, amb la mateixa emoció que es dedicava a la filologia, la música, la literatura hongaresa o hebrea, la història del poble jueu, o a escriure poesia. I és que Vándor preferia presentar-se com a docent, músic o expert en llengua i cultura hebrea, que com a supervivent de l'Holocaust. 
  
Vaig tenir el plaer de compartir amb Jaime Vándor, el maig de 2009, un viatge a Mauthausen que organitzà l'associació Amical Mauthausen al camp de concentració austríac, amb motiu dels actes anuals de commemoració del seu alliberament. També va ser en aquell viatge el publicista Lluís Bassat, de família sefardita balcànica, que viatjava per primera vegada a un cap nazi. 

Tant Vandor com Bassat van perdre bona part de les seves famílies als camps d'extermini i, en els quatre dies que va durar aquella estada a Mauthausen i els camps i instal·lacions properes, alternaven l'escoltar en silenci el testimoni de la mitja dotzena de catalans i espanyols supervivents de Mauthausen, que ens explicaven a la pedrera, les mines, als crematoris i als barracons com s'arribava, es vivia i la majoria morien allà, amb el seu viatge interior familiar, com a jueus supervivents d'una barbàrie difícil d'explicar i entendre des de la racionalitat.

Però Vandor també va participar aquells dies activament en diversos actes explicant la seva història i la dels milers d'hongaresos i austríacs salvats per Sanz Briz i Perlasca que a ell, la seva mare i els seus germans els va permetre arribar a Barcelona el 1947, on els esperava el seu pare. Una història poc coneguda fins que va ser portada al cinema el 2002 per l'italià Alberto Negrín.

El destí ha fet que la seva última obra no hagi estat una nova edició de poemes, sinó el llibre "Una vida al caire de l'Holocaust", escrit conjuntament amb Jaume Castro, publicat fa uns mesos. Un testimoni de denúncia d'uns fets i un viatge -com diu el seu cognom- que va viure amb els ull d'un nen que arribava a la vida a la vegada que Hitler era nomenat Canceller del Reich, i amb onze anys, aconseguia escapar del gueto de Budapest i dels trens cap a Auschwitz, iniciant un viatge amb passaport espanyol que el portaria a Barcelona, la ciutat on va morir, en pau, dilluns.

L Bassat i J Vándor entrant a Mauthausen el maig de 2009

Vándor al costat d'alumnes d'institut espanyols i supervivents del camp al monument als republicans que hi van morir.

Vándor amb Lluís Bassat i l'esposa d'aquest en els monument als jueus assassinats al camp d'Ebensee, a 110 Km de Mauthausen, on hi havia les fàbriques subterrànies dels coets V2. Es va obrir a finals de 1943 i en un any i mig hi van morir 8.745 presoners.

El Cónsol Perlasca, pel·lícula que recull com el diplomàtic Ángel Sanz Briz i el fals cònsol, Giorgio Perlasca, van salvar a milers de jueus hongaresos, fent-los passar per sefardies, els que a l'ampara d'una llei de Primo de Rivera, podien obtenir la nacionalitat espanyola.

Llegir en castellà a El Periódico

MOR FRANCISCO ORTIZ, UN DELS ÚLTIMS SUPERVIVENTS ESPANYOLS DE MAUTHAUSEN

Francisco Ortiz, superviment de Mauthausen, dret amb la bandera de la República, mort fa uns dies.

Fa quatre anys vaig anar amb l'Amical Mauthausen i la delegació catalana i espanyola als actes de commemoració del 64 aniversari de l'alliberament del camp de Mauthausen. Llavors hi van participar sis supervivents espanyols, alguns amb nacionalitat francesa. Ara crec que només queden quatre vius. Fa uns dies va morir un dels últims, Paco Ortiz, a la seva casa de Perpinyà, notícia que ha passat gairebé desapercebuda. 

No puc transmetre en paraules els sentiments que vaig tenir en escoltar de la seva veu el testimoni del que van veure, van viure i van sobreviure. 

Quan algú m'escriu i em replica aquí al blog que "criminalitzo" a persones que relativitzen o qüestionen l'Holocaust o honoren als que el van perpetrar, o creen blogs com Divisionbarna88 (clica) -el 88 vol dir Heil Hitler!-, recordo el que em van explicar aquells supervivents de diferentes nacionalitats amb qui vaig compartir 4 dies a Mauthausen i altres camps el maig de 2009, recordo el que vaig veure de com s'admistristrava el mal, el patiment i la mort.  El temps s'endú la seva veu, però tot està recollit en llibres i fotografies (recomano el llibre de la Montserrat Roig, "Els catalans als camps nazis").

 

Un dels supervivents espanyols a qui vaig conèixer aquells dies, Juan Camacho, que moriria dos mesos després de la foto a l'Uruguay, posant una flor al monument de l'estació de tren de Mauthausen

 Ara escric aquestes ratlles perquè el 4 de juliol moria al seu domicili de Perpinyà el deportat andalús Francisco Ortiz Torres (Santisteban del Port, Jaén, 1919). De família camperola molt humil amb tot just 17 anys s'allista a les milícies per defensar la República i combat amb l'exèrcit republicà en diferents fronts abans del seu exili a França. Després del pas pels camps del Rosselló, ingressa, el maig de 1939, en els Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers de l'exèrcit francès i és destinat a la frontera belga. Amb la invasió alemanya de França, és capturat i conduït a un Stalag o camp de presoners i a l'abril de 1941 és deportat a Mauthausen amb el número de matrícula 4245. En el camp de Mauthausen desenvolupa una important tasca dins la lluita clandestina que preparava l'alliberament. Francisco Ortiz conserva la bandera republicana brodada en 1943 per companys del Komando d'Alliberament de Mauthausen. Amb aquesta bandera anava tots els anys amb la seva família als actes de commemoració del camp al mes de maig per donar testimoni viu de la causa antifeixista dels nostres deportats. 

 Francisco Ortiz, mort el 4 de juliol, fa quatre anys

Imatge de les mines on s'obtenia el combustible pels missils  V-2 (en alemany "Vergeltungswaffe 2", Represàlia) Es van construir 6.084 míssils V-2, el 95% d'ells durant els set darrers mesos de la guerra. Per aquesta tasca es van fer servir uns 20.000 treballadors forçats, molts dels quals moriren a la mina.

Els crematoris.

La pedrera. Des de dalt sovint feien saltar als presoners o feien que uns dels que arribaven en tren, si sobrava gent per treballar, si estaven massa flebles, o simplement per divertir-se, que empenyessin als altres amb l'esperança que ells sí se salvarien. Anomenaven cínicament aquell precipici com el "mur dels paracaigudistes"

Les escales de la pedrera on moria d'un tret o rodolant  tanta gent que no podia arribar a dalt amb la pedra de 25 o 40 quilos que portava

Amb José Alcubierre, que va aprofitar que sortia a treballar fora del camp per treure les fotos que feia Francesc Boix i servirien de prova al Judici de Nuremberg