Xavier Rius, periodista
16 d'agost de 2014
Al populós carrer Haifa de Bagdad hi ha l'estàtua del rei Faisal I,
que va dirigir l'Iraq els primers anys de la seva independència fins al
1933. A diferència dels seus successors Ghazi i Faisal II, Faisal I ha
estat venerat com a pare de la pàtria per tots els règims. Faisal I,
conegut a Occident per la pel·lícula Lawrence
d'Aràbia, va liderar amb el coronel Lawrence la revolta contra
els otomans i va ser proclamat a Damasc rei d'una Síria que abastava
des del Mediterrani a Mesopotàmia. Aquesta gran Síria xocava amb el
pacte anglofrancès Sykes-Picot, que posava Síria sota la tutela
francesa. Llavors Faisal va deixar Damasc i va ser proclamat rei del que
seria l'Iraq. Un dels qui van liderar la revolta contra els britànics
va ser el poeta Mohammed Hassan Aboualemhacn, que després seria ministre
amb Faisal. Nuri al-Maliki, que ha estat primer ministre de l'Iraq des
de maig de l'any 2006, que s'ha vist forçat a deixar el càrrec, és nét
d'aquest poeta que va ser ministre de Faisal. I el seu nom aventurava,
quan va ser nomenat primer ministre, un lideratge venturós. Nuri, ve de
la paraula nur, llum, i Maliki ve de malik, rei. Però mentre que Faisal continuarà sent venerat, és improbable que els vuit anys d'Al-Maliki siguin enyorats per ningú.
Despotisme,
malversació de fons i humiliació dels rivals ha estat la seva manera de
fer. I el govern i parlament estava paralitzat des de les eleccions
d'abril, en què Al-Maliki va obtenir 92 dels 328 escons, amb una
coalició en què no hi formaven part els seus antics aliats del Consell
Suprem Islàmic ni el clergue Muqtada al Sadr. I els grups i milícies
sunnites que, d'acord amb l'exèrcit iraquià i les tropes americanes,
havien combatut la insurgència d'Al-Qaida, no només s'havien sentit
traïts per Al-Maliki, sinó que l'acusaven d'estar darrere dels
esquadrons de la mort que assassinaven els seus líders. Amb el parlament
incapaç de nomenar un govern, Al-Maliki continuava com a primer
ministre en funcions, quan el 10 de juny passat els salafistes de
l'Estat Islàmic (EI) van conquerir Mossul, i amb el suport de milícies
sunnites i caps tribals, l'EI estrenyia el setge a Bagdad i anunciava un
califat. Això va encendre les alarmes tant a Washington com a Teheran,
que, a la vegada que oferien suport logístic i militar al règim de
Bagdad, van demanar a Al-Maliki que desistís de ser de nou primer
ministre.
Han hagut de passar dos mesos, en què l'Estat Islàmic no
ha reculat als voltants de Bagdad i, malgrat els atacs dels peixmergues
kurds, ha provocat la matança i la fugida de milers de cristians i
yazidites, fins que s'ha pogut aturar gràcies als bombardejos
nord-americans. Però Al-Maliki continuava enrocat a Bagdad. Finalment,
després de parlar amb una sola veu la màxima autoritat xiïta de l'Iraq,
Ali al Sitani, Washington i Teheran, Al-Maliki en veure's sol ha
acceptat deixar el lloc al xiïta Heidar al-Abadi. Caldrà veure si
xiïtes, sunnites, cristians i kurds aconsegueixen posar en marxa les
institucions, repartir el petroli, pactar el grau de vinculació del
Kurdistan i, sobretot, amb el suport de Washington i Teheran, derrotar
els milicians de l'Estat Islàmic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada