Dues fotos mitjans de després de la guerra, que van ser símbol de la reconstrucció
El passat dissabte 11 de juliol, amb motiu de complir-se el vintè
aniversari de la massacre de Srebrenica, en la que van ser assassinats en tres
dies, 8.373 bosnians que eren a l’enclavament teòricament protegit pels cascos
blaus holandesos, es va fer un emotiu acte a Barcelona al Born, de lectura dels
noms dels qui allà varen morir.
El primer que va pujar a l’escenari per llegir el nom d’algunes
de les víctimes va ser Pasqual Maragall que, com alcalde de la ciutat olímpica
de Barcelona, va liderar diverses iniciatives de solidaritat durant la guerra
amb la també ciutat Olímpica de Sarajevo, que el 1984 havia acollit el jocs d’hivern.
I el 1996, acabada la guerra, Maragall va declarar Sarajevo, Districte 11 de
Barcelona –que en té deu-, iniciant-se una sèrie de projectes de col·laboració en
els que van implicar-se molts altres ajuntaments catalans, ONG, i entitats de tota
mena. I per tal de dur-ho a terme, Barcelona va obrir una oficina o ambaixada,
sota l’empara del Consell d’Europa, que durant molt temps va ser l’únic
representat de l’Estat espanyol a la capital de Bòsnia. Oficina que donava
cobertura i oferia suport tècnic i logístic a molts dels projectes solidaris de
tot l’Estat.
El primer any aquest oficina o ambaixada va està dirigida
pel llavors periodista de TV3, Carles Bosch, i més tard pel de l’AVUI, Eric
Hauck. Dos periodistes que es van implicar per explicar el món què passava,
molt coneixedors de la complexa situació d’aquell país i, per un temps van voler canviar de rol,
implicant-se amb la reconstrucció. Hauck va perdre allà el 1992 al seu company,
el fotògraf Jordi Pujol Puente, que va ser el primer dels molts periodistes que
moririen en aquella conflicte.
Des de Districte 11, en coordinació amb el Comitè Olímpic
Internacional, que presidia Joan Antoni Samaranch i més tard amb Javier Solana,
que seria el màxim responsable de la diplomàcia europea, es va teixir una xarxa
de contactes i fonts de finançament de les institucions internacionals, que va
permetre desenvolupar una sèrie de projectes de tota mena, dels que destaquen la
reconstrucció integral del barri olímpic de Mojmilo, ubicat al que va ser línia
de front durant el setge, o del Palau Olímpic dels Jocs d’Hivern de 1984. Però
el més important de tot va ser la xarxa de complicitats humanes que es va
generar. Uns arquitectes de Lleida, amb el suport del seu ajuntament, van implicar-se
en la reconstrucció del centre mèdic del barri de Mojmilo. La facultat d’optometria
de Terrassa, amb l’ajut també del seu consistori i ONG locals, van desenvolupar
un projecte tan senzill i necessari, com el proveïment d’ulleres, un producte
que no és cap luxe que no acostuma a estar a l’abast de les víctimes i
desplaçats en una guerra. Ajuntaments i entitats de Sabadell i Cornellà van impulsar
projectes al barri veí de Dobrinja, i l’Hospitalet a la ciutat de Tuzla. No segueixo
la llista perquè no cabria en aquest article i seria parcial i incomplerta. I ONGs que ja existien o que es van crear amb
motiu d’aquest conflicte, des de Mestres X Bòsnia a Pallassos sense Fronteres
van assumir projectes de tot tipus, tenint sempre l’oficina de Barcelona a
Sarajevo, com a punt logístic des d’on operar o que els facilitava intèrprets o
domicilis particulars on allotjar-se, creant unes relacions d’amistat entre
persones i famílies d’aquí i d’allà, que encara perduren.
I el rol que va jugar Barcelona ha estat recongut per la
ciutat de Sarajevo que va atorgar la distinció de ciutadans d’honor de la
mateixa a Pasqual Maragall i a Manel Vila, que va ser el gerent d’aquest Districte11
de Barcelona. Tot i que posteriorment la cooperació de Districte 11 es va fer present
a la guerra de Kosovo i es va iniciar un projecte d’agermanament amb Gaza, l’alcalde
Joan Clos, més preocupat en els focs artificials i efímers del Fòrum de les
Cultures, va menystenir aquest tarannà i aquestes sinèrgies, sense donar-li la continuïtat
que s’esperava.
L’acte de dissabte de lectura dels noms dels morts a
Srebrenica, més enllà de l’emotivitat de veure llegint a Pasqual Maragall o d’escoltar
el testimoni de reconciliació la jove bosniana, Amina Pasic, de 21 anys, nascuda
a Srebrenica, que va sobreviure la matança en la que van morir bona part de la seva família,
va ser motiu de trobada no només de molts de que vam participar en les
campanyes de solidaritat amb Bòsnia, sinó també de polítics de CiU, PSC, ERC,
ICV i la CUP, i de l’alcaldessa Ada Colau, que van pujar a l’escenari a llegir el
nom d’algunes víctimes. I en les converses molts dels que van participar aquells
projectes de fa quinze o vint anys als Balcans sortia la necessitat de
recuperar aquell esperit i aquella manera de treballar en el complex món actual
que continua patint conflictes, el més proper del qual és el de Síria, que ha
generat quatre milions de refugiat i desplaçats.
Als ajuntaments i les ONG no els pertoca ni la diplomàcia ni
l’exercici de la força militar contra monstres com és ara l’Estat Islàmic, i
les barbaritats del règim d’Al Assad. Però hi ha camps de refugiats a Turquia,
Jordània o el Líban que esperen l’ajuda i l’apadrinament real d’algú. Potser
seria una manera concreta de recuperar aquell esperit, aquella confluència de
sinergies de la que Barcelona i Catalunya va donar exemple a Bòsnia. Si Barcelona,
Sabadell, Cornellà, L’Hospitalet van ser capaços de declarar simbòlicament
districte seu un barri o uns carrers de Bòsnia, ara seria hora de ser solidari
amb víctimes del Pròxim Orient. Hi ha milions de refugiats que esperen.
Xavier Rius, periodista
Manel Vila, Raül Romeva i Amia Pasic, dissabte a l'acte del Born. A sota Pasqual Maragall
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada